Un altre Onze de setembre, pous, galeries fosques, cases violades, llampecs negres, llavis esgarrinxats, turments i botxins i els absents. Com cada dia, la sortida de l’esclafador Hades. Prem-me la mà. 11 de setembre de 2019
Al crepuscle A tots els perseguits per ser catalans Aquest llop de les genives roges i ullals com coltells de matancer, és vell com el mal, coneix totes els viaranys, totes les dreceres, llegeix totes les mirades i ou tots els murmuris de l’aire, comprèn el detall de les tonalitats del silenci. Ha
Apunt de poema present L’altre dia parlava del model caduc que representen els partits polítics, i ahir, de manera casual, vaig trobar aquest text de l’admirat Joseph Beuys, del 1971: -El temps dels partits polítics s’ha acabat. -Els partits polítics són el problema principal. -Els partits no representen l’interès real del poble. -El poble
Ésser maligne Vomitarem glops de sutzor calenta sobre el teu ventre blanc de greix podrit de inacabable tirania, rei de la merda. T’emplenarem la boca amb tots el fàstics que has infantat, amb dinasties de paràsits que engendraven paneroles. Colgarem en sofre encès tota despòtica paraula que dels teus llavis malalts de
Prou planys, gent No parlem, ara, d’espoli econòmic ni cultural. És dignitat, dignitat elemental. Cada dia, ens insulten greument. Cada dia ofenen la nostra manera de viure. Cada dia menteixen sobre allò que fem. Cada dia ens imposen la seva voluntat. Cada dia humilien els nostres representants. Cada dia deformen el nostre quefer. Cada
La veïna Inquisició Hem estat fets entre grallades de corbs i el xuclat de la paparra arrapada a l’entrecuix, hem crescut com oliveres de brancatge turmentat per un tenaç ponent eixorc. Mirada de vidre, llavis aspres, manyagues clandestines, el teu pes dens com un malson amaga les llunes i les prunes vestides
Contra la por Mai seré suficientment vella ni suficientment covarda
L’espurna vitenca dels poetes, davant el crit de la foscor. Eduard Casas Gassó Callem Com l’hivern, vell xacrós devorador de fecunditats, que s’infiltra a les palpentes per tota la volta titil·lant d’un capvespre que serà fred i llarg. És la manera que els anirà millor: vindran a buscar-te, a mi, a ell,
Reeixirem Busquem desesperadament arreu, allò que sovint tenim a tocar Altre cop hem agitat les amansides aigües de l’estany i el marbre de les columnes del claustre, s’ha esberlat. Crèiem adormit en una letargia comatosa, el farcell de guspires que la foguera alçava al vent en frenètica volada sense cap més frontera
Som el carrer Camí de foc, llengua ferida, coit estéril, mirada perduda cap el lloc on no et trobaré mai. Violència orgíaca no et pots desempallegar de la por, alimentes odi, vius morta de rancúnia, Odies allò que no és com tu. No veus com pas rere pas t’embolcalla
Que fineixi el malson Des de sempre rebem miserables arguments de sabre, perquè no diguem el nostre nom . Des de sempre suportem roïns missatges repugnants, per ser d’on som. Des de sempre oïm infames bravates d’odi, per ser qui som. Des de sempre sentim pèssims desigs de malfiança,
Petita pàtria pètria. Embolcallat per una tarda plana de qualsevol diumenge, el petit país jeu davant la tele de badalls, refós dins el sofà de disseny, i mastega –impàvid- l’estúpida complaença de l’obediència cega. Un xandall de marca, llargament cobejat, amaga les cames de llargs caminars que s’allargassen, afeblides, sobre el puf de seda. El
En el colomar Mentre la nit s’espesseix a si mateixa, plouen coloms d’incertesa. S’albira, un terra humit i receptiu, erm i bocamoll. No encetem cap sardana, s’allunya la cobla? Desembre 2016
Open Arms 2017 Impàvids escoltàvem per damunt del vent, com de clams de llibertat emergia una illa de desconsol. Impassibles escoltàvem els udols de la mar, mentre s’empassava vides que fugien de la guerra. Inalterables escoltàvem els plors dels germans martiritzats, mentre planificàvem les vacances. Judiciosos ens sentíem hereus