Ulisses20

Amb els llibres i les roses, els catalans fa anys que peguen a fugir d’aquella cultura espanyola de la intolerància. Anys i panys que la cultura ensenya com som de diferents, d’aquella colla de violents que no saben viure sense l’insult, l’amenaça i la repressió, que són les úniques claus que sostenen aquella meseta-metròpoli. Entre això d’avui a Catalunya i allò d’aquell poble a Sevilla, a Extremadura, a Madrid, arreu d’espanya que ho mires i comptes, ja veus com som de diferents i com serà d’impossible mantenir-nos junts un dia més, si no fóra per les armes i la seua amenaça: la monarquia, els jutjats, la policia… armes i amenaça.

Espanya ha legalitzat la delinqüència feixista. Permet actuar amb impunitat contra els valors universals i la democràcia. Han aconseguit de blanquejar partits polítics que parlen de la mort, que amenacen la llibertat, que reclamen el retorn del franquisme com si res, com si això no fóra permetre el crim o blanquejar els assassinats a Paterna o la repressió als mestres republicans… Com si això no fóra premiar l’assassí de Lorca, o mantenir impunes les bombes a Fuster i Sanchis Guarner. Mentre espanya es brega entre insults, a Catalunya, encara amb els presos polítics i la repressió d’un estat salvatge, festegen els llibres i la cultura. La lliçó, que no és complicada ni difícil d’aprendre, espanya no l’ha volguda estudiar mai. Al contrari, intensifica com més va pitjor, tot de senyals en favor de la mort, l’afusellament o el crim. Mentre espanya festeja el crim i el ven com una tradició cultural a la qual no renuncia, Catalunya avança en favor dels llibres, el pensament i la llibertat. N’hi ha estats, sí, però n’hi ha països majúsculs, i Catalunya n’és un que cada dia ens ensenya una cosa. A través de Vilaweb i de les xarxes, de twitter sobretot, vaig seguint què passa a Catalunya, en aquesta jove república d’Europa segrestada per les armes espanyoles. Avui és un dels jorns més lúdics en favor dels llibres. Però també en favor de la civilització i els drets humans.

Tant de bo València s’espavile a ser del costat demòcrata.

Tant de bo reclamés la llibertat dels presos polítics cada dia.

«Durant la reunió familiar que té lloc al monestir en Els germans Karamàzov, el grotesc Fiódor Pàvlovitx fa una observació extraordinàriament penetrant. A algú que li havia preguntat per què odiava tant tal persona o tal altra, el pare Karamàzov li respon: ‘Ja t’ho diré. No m’havia fet cap mal. Però jo li vaig jugar una mala passada i des d’aleshores l’he odiat.’ Heus aquí perfectament descrit amb pocs mots el mecanisme de la rancúnia. Odiem no pas pel mal que ens hagin fet sinó pel que hem fet nosaltres. En realitat odiem allò d’odiós que hi ha en nosaltres mateixos. És sempre així i ho és a les millors famílies, perquè la família és el primer i més intens laboratori dels sentiments, l’espai on les emocions es contrasten amb una igualtat i una fraternitat platòniques.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/extrema-dreta-opinio-joan-ramon-resina/

“Jo encara no entenc què pretenen demostrar els presos amb l’estratègia de sotmetre’s cada dia més a les arbitrarietats de la justícia espanyola. No veig quina estratègia guanyadora hi ha en aquella sala del Suprem. En canvi, sí que n’hi ha una, de guanyadora, que es derivaria, si es volgués fer servir, de la sentència alemanya sobre Puigdemont. Els advocats dels presos podrien demanar la presentació al Tribunal de la Unió Europea, a Luxemburg, d’una qüestió prejudicial que deixaria Espanya en el punt del KO.

Perquè cal recordar que el tribunal de Slesvig-Holstein no es va pronunciar sobre tipus penals ni sobre equivalències, sinó que va anar a fons. I va dictar que els fets, els fets dels quals Espanya acusa el govern legítim de la Generalitat, no són constitutius de cap delicte, sinó l’exercici de drets democràtics fonamentals. A partir d’això, fent servir l’article 267.3 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea i acollint-se al principi de la llibertat de circulació i al concepte ‘de justícia sense fronteres interiors’ que es defineixen en l’article 3.2, caldria dir al Tribunal de la Unió Europea que no pot haver-hi dues sentències contradictòries sense invalidar els dos principis bàsics de la Unió que representen l’espai de justícia sense fronteres i el dret de lliure circulació, en aquest cas dels exiliats. I una sentència, més que previsible, favorable als presos catalans del Tribunal de Luxemburg significaria la fi ràpida d’aquesta grollera exhibició d’arbitrarietats que veiem cada dia al Suprem espanyol. Tothom seria posat en llibertat i Espanya hauria d’assumir que el Primer d’Octubre va ser legítim i legal.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/apartar-puigdemont-editorial-vicent-partal/

Tenim la sort de grans professionals!

Per molts anys!

Cada dia que passa perdem amb espanya, que ens passa per damunt com un camió del fem, sense cura, sense senyals, sense límits, tot ho arrasa al pas foll d’unes normes que són la improvisació salvatge d’uns jutges que interpreten, que decideixen —en realitat que ja han decidit fa temps—, que la seua és una manera que no té límits ni fons ni vergonya, sempre contra la democràcia.

Nosaltres perdem llençols, davantal, estovalles, que no ens queden gaire bugades, ni roba, perquè en perdem com més va desbocat aquell camió d’espanya, tant com perdem els demòcrates: dignitat, llibertats, mínims per sobreviure. Fins que la dignitat serà difícil de defensar, si no és per cobrir-nos la nuesa en la qual ens volen fer viure aquells poders espanyols per damunt la moralitat: submissió sense formes, ni respecte ni mirament; espanya va desbocada a l’abisme i ens voldria arrossegats amb ella. Fins i tot morts, si els caldria. I ens deixem arrossegar.

Nosaltres fem resistència, o sembla que en fem, civilitzada, respectuosa, neta, perquè no puguen dir que les nostres maneres no són educades, però ells, ai, tant se val, què diem o com, ells diuen que tenim odi als ulls, rancúnia, que tenim enveja i fam de venjança: pobres, ells s’hi veuen i es pensen que tothom és d’aquella pasta. D’acord, ells s’enganyen, però no peguen patà, mentre nosaltres afluixem cada dia, ara l’un detall, ara l’altre: faltava que ens obligaren a amagar els llaços. Fins i tot faltava que ens obligaren a dir coses que no pensem, que no n’hi ha presos, fins i tot, que tot ha sigut un invent nostre, que arribarà si no ha arribat de sobres: espanya ens fa recular cada dia dels nostres principis, renunciar a una moralitat que ens pensàvem sòlida, ferma en favor dels drets universals: tenim por, malgrat tot, por al càstig, a la multa, a la presó, a la seua violència: perquè ells van desenfrenats, desenfreïts, desbocats: ens voldrien acovardits, esmaperduts, enfrontats entre nosaltres, fins al punt de renunciar a allò bàsic: anar-hi plegats a totes. Ací ells ja han guanyat, i nosaltres amb les capalletes, amb l’ermiteta, amb misses dites, amb les molles.

Acabem de renunciar a la simbologia pública dels llaços, per por a una Junta electoral feixista, capaç d’animar VOX en canvi de perseguir la democràcia, però nosaltres en fem cas, submís, submisos a la voràgine que ells sí que han posat en un accelerador contra nosaltres, sense embuts, sense vergonya, sense renunciar al seu esperit descaradament franquista. Ells sí que saben quin és el seu horitzó i el seu camí.

Nosaltres amb les bugades al safareig, autonomistes i fallers, retirant llaços, convidant el feixisme a les nostres televisions, als nostres balcons, als nostres silencis. Sabem que actuen com a lladres, que són lladres, i amaguem els llaços; per por que ens els furten, o que damunt ens roben l’ànima, si no és que ja ens l’han robada, de l’1 Octubre ençà.

Música de l’ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l’ànima

dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera

que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l’ànima, teixida amb paraules.

Rosa Fabregat (Cervera, 1933)

El 21 de març és el dia mundial de la poesia, una coincidència primaveral i poètica. Hem llegit el poema a classe. També l’ha llegit la mestra en la versió anglesa. No sé si demanar-li-ho a la mestra de castellà, ja que en parlen massa, de castellà a tot arreu, i això els faltava, divertir-los amb la poesia. Com més avorrida siga la classe de castellà, més antema, xa. Ací també n’hi ha molts, milers, que no podem volar. No podem volar per manca de llibertat. Però no sembla que això als partits espanyols els importe gaire. Ni al 155 ni al podem, ni a uns quants dels sindicats acotxats en la comoditat del sistema. Ai, la música de l’ànima, teixida amb paraules. Paraules, poesia, llaços grocs? Uii, aquell estat que hom diu espanya ha perdut tanta credibilitat democràtica!

Poetry

Music of the soul, woven with words

Life-spark, light of understanding,

that gently spreads through all that would confine it.

Immortal music that strides and fliesa

cross our land, across all skies.

Those who are fleeing sing it, as do the imprisoned,

and all migrants who have no roof

cheep it while weeping. Tears that fall

so deep inside the heart, they stir the soul

of Rilke’s angels, that is locked in nature.

They make it stagger. Music that halts

the traveller in his tracks to see the stork

on its low flight, with no frontier

to bar its way, alight and come to restup

on the tiled roof that is its nest.

While he, he cannot fly. Poetry. Music

of the soul, woven with words.

Rosa Fabregat / Translation: Anna Crowe

Així que la policia de la generalitat es devia a la llei espanyola per compte d’obeir la llei catalana? Una policia creada pel govern de la generalitat atacaria la pròpia generalitat i el seu parlament, si espanya li ho ordenava? Perquè l’obediència a la llei espanyola és per damunt de l’obediència al govern, al parlament i al poble català? Caram, sí que hem fet malament les coses. Tan malament com puguem pensar, durant anys i panys, pel que sembla, i per com hom accepta aquesta declaració del cap de Mossos, que jo trobe una gran decepció.

Durant els anys del procés i fins a l’1 d’Octubre, o fins que el parlament no declarà la independència i proclamà la República catalana, per bé que al minut la congelà, han millorat moltes coses, sens dubte. Sobretot, perquè moltes de les coses fetes depenien de la voluntat popular, de la seua pressió, i sobretot perquè els partits estaven sobrepassats, el model de partits que havíem conegut fins llavors. D’acord, doncs, que fins el moment que tot recomença, ves si s’havien fet malament les coses, que nosaltres mateixa havíem creat un 155 intern, si era de llei que els Mossos respongueren a l’autoritat espanyola per comptes d’obeir el propi govern que els havia creat, la generalitat.

Tant se val, que la declaració de Trapero haja torpedinat el tribunal, si ja sabem que és una opereta malparida, com totes les ocurrències espanyoles que vulgueu pensar. Tant se val que amb això, hom veu la separació de poders polític i policial, en el cas català, per fer creure que la neutralitat és per damunt dels capricis d’un govern (per exemple a València, el cap de la policia, Juan Cotino, portava personalment els milions d’euros a Suïssa. I no passava res. I encara no passa res. Justament perquè Barcelona no és València, ens pensàvem una altra cosa del nord.

No fotem, tu, si el parlament català i el seu govern, i el poble en la seua majoria diu endavant la República, qui és ningú, ni el Trapero ni cap Mosso, ni el TS, per ordir un Pla contra el president, contra el govern i per tant contra el poble?!

La decepció és tan grossa que hom pensa que, a la llarga, amb la República ferma i consolidada, sense la merda del feixisme espanyol, encara no ens podrem refiar mai, ni de la pròpia ni de cap policia, i encara més si la contaminació amb les policies espanyoles, afegiu tots els cossos de repressió que coneixeu, és tan descarada que la connivència pot fer saltar pels aires la idea que, ningú, però ningú és ningú, no ens defensarà, si no nosaltres mateixos, la societat civil, sense armes, pacíficament de l’aquelarre feixista. Perquè d’aquelarre feixista sempre en tindrem, durant anys, més armats que nosaltres amb pistoles de veritat, amb els veïns que ens han tocat en sort: i encara uns anys amb el poder que els atorga el franquisme, el ts, la gc, les faes i els borbons: una corrua de valors medievals enmig del segle XXI.

Tant se val que decidesca el MH president de la generalitat valenciana. la possibilitat de pensar-hi, d’avançar les eleccions valencianes per fer-les coincidir amb les espanyoles, ja apunta com pensa, ell, sobre el país que hauria de governar. Submís a espanya, naturalment, els membres del 155, i encara, perquè no volen tenir sinó el marc mental espanyol per decidir sobre les coses importants.

I aquest marc mental d’abaixar el cap davant l’amo, comporta conseqüències que ja sabem irreparables: el finançament del furgó de cua, el camp abandonat i planificat per inútils, les infrastructures de tercera, perquè les qüestions valencianes es decideixen a espanya, en canvi de no decidir-les els valencians. Ací només decidim una mica de cultura, una mica de qüestions locals, una mica sobre les províncies, i les festes (ai, sí, sobre les festes decidim els valencians, perquè ens agraden molt, ens fa oblidar que som faves, i que els espanyols ens governen els diners i les grans decisions), i potser que quatre cosetes més, però no gaires.

Sense una via exclusivament valenciana —fins i tot l’Honorable Vicent Soler, conseller valencià d’hisenda, del psoe però no ximple, ho apuntava: “necessitem una via valenciana que no siga un trenet de fusta ni un carrer per a bicicletes.” Perquè els valencians no pintem una merda. I el fracàs de la campanya de les taronges n’és un dels grans exemples, del nivell de decisió que tenim. No només anem malament, fins i tot se’ns burlen davant la cara. Els propis ministres espanyols del 155Psoe ho diuen públicament: no sé perquè us queixeu tant els valencians!

Els valencians fem molt de siroll, és veritat. Però no ix d’aquella plaça, i sembla que al Botànic ja li va bé, de fer un siroll baixet que no destorbe els borbons i aquells refillets d’espanya. Sí, cada dia des de l’1 de març, fem molts trons, fem molts pets, vinga una mascletà i mil, si voleu siroll, siroll tindreu. Però és un estrèpit que no fa mal, que no fa forat, que passa de llarg, que s’oblida: perquè no pintem una merda, els valencians.

Per això el mateix MH Ximo Puig s’està uns dies pensant què farà; com podrà fer coincidir una altra vegada els interessos espanyols per damunt dels interessos valencians. Sembla que els interessa mantenir el pessebre dels militants, de les capelletes, de l’ermita, i poqueta cosa més: al psoe del 155 li la bufa la identitat valenciana, ni es plantegen què volem ser i què representem a Europa, o fins i tot a espanya; ja ho he dit clar: som una merda en un plat, o en un cabàs de taronges, o en un caixó, tant se val.

Per això que les eleccions dels valencians, i els valencians mateix, se les passen pel serengue, i la culpa serà de la democràcia catalana, d’aquella República, de la TV3, i de la fluixera dels llauradors. Ai, si Baldoví treballés més en clau valenciana, però ni això, xa, ni això no els deixen fer i vinga pedres a la teulada… I falles, moltes falles i molt de fum per tapar la ineficàcia i el forat que fem els valencians… Ves, si Baldoví hagués pegat cap a MH encara m’ho hagués pensat!

Ves que els valencians, milers de valencians, no tots els valencians, vam lluitar per TV3, per aquella casa-televisió que era professional, culta, diferent a tantes televisions com havíem vist. Parle del 3/24, del 33, de la ràdio, i sobretot d’uns quants periodistes que van fer escola, entre més el Puyal, per exemple. Els valencians defensàvem aquella televisió com un símbol per la llengua, però també per la llibertat, per la professionalitat, per com alguns documentals i una part de les notícies podien ser diferents, almenys diferents a com ens les explicaven una majoria de mitjans. Ens vam aferrar a la defensa d’aquella casa com si fos la nostra casa, per bé que sabíem els errors de cada dia, i tan poc com estimava aquella TV els valencians. De l’un costat, el marc mental era massa vegades l’espanyol, com ara, i si comparem el temps que dedicava als valencians, a València, al país valencià, no passava d’uns segons, el dia que n’informava alguna cosa. Potser que ens dedicava el mateix temps que a Càceres, per posar un exemple, però nosaltres féiem força, lluita, símbol, perquè ens véiem en un futur proper amb un model més professional. la televisió dels valencians no va arribar mai a fer-li ombra, ben al contrari, s’esforçava  a empitjorar cada dia, a allunyar-se cada vegada més d’aquell model.

No, no era la nostra, la TV3, ni abans ni ara, però ens ho volíem creure que sí. I això que ha passat avui, o ahir, aquesta autocensura imposada contra Catalunya, no és una cosa nova. Sembla que el director valencià, Vicent Sanchis, no puga fer res més, perquè no em crec que no vulga fer res més. Aquella casa, la TV3 convida tots de gent del pp a tertúlies i més programes, militants d’un partir criminal, corrupte i fals, que com altres polítics i altres membres d’uns altres partits, no han parat de mentir, i sobretot d’insultar institucions i persones. No han parat, el pp, C’s i PSOE d’atacar la llengua, l’escola, fins i tot la sanitat… Ho veiem cada dia, d’uns anys ençà, que tot d’inútils i corruptes i mentiders poden passar per aquella casa amb la falsa teoria que cal diversitat, pluralitat, democràcia, en la participació i decisió dels mitjans. Ja ho he dit: marc mental espanyol, que voldria fer passar idiotesa per ètica, mediocritat per diversitat, provincianisme per modernitat. Sí, tot això és TV3 també, els últims i els primers anys, una empresa tan grossa que és impossible de controlar des de la democràcia que defensa la República Catalana, som si ja estigués intervinguda des de dins, com si ella mateix s’autoapliqués un 155 intern, contra la llibertat i la democràcia. Si fa no fa com una majoria de mossos que fan siroll d’espanyols i actuen amb uns modos espanyols en aplicar la violència i l’agressió gratuïta. Un altre monstre incontrolat, potser.

I ves que una metàfora sobre la prostitució política de C’s, com si hagués sigut del pp o del psoe, que no oblideu que són partits que han preferit agredir que dialogar (prostitució sense embuts i sense metàfora), ha fet decidir a TV3 de castigar la llibertat d’expressió en canvi de voler aparentar de ser més puritants que la maedéu de la figa rapà. Igualment beats, i inútils.

Ai, si n’hi ha feina encara a la república, sinyor, i com paguem que molts liders siguen a l’exili o tancats, mentre espanya pega, ens pega i ens roba, en canvi que molts inútils continuen llepant i vivint a casa nostra, amb aquell marc mental tan borbó i botifler.

El vivípar Marchena ja ha cobrat avui 5.000 euros directament de dos demòcrates que s’hi han negat a declarar res als feixistes de VOX. La banca, que sempre guanya, té la paella pel mànec i pot multar qui vulga i la quantitat que vulga. Ens roben. Espanya sempre roba, malgrat que pretén cercar qui va pagar tanta democràcia a Catalunya, ells sempre acaben robant-nos; directament, a través de les balances fiscals, els peatges, o a través de totes les inversions que els diferents governs diuen que faran i després mai no fan, ens roben, o indirectament, en canvi de multes i uns altres impostos directes arbitraris tan atzarosos. Sempre multes contra la democràcia i els demòcrates, vés que sí. Acció Cultural, Òmnium, l’ANC, ara la CUP, fins i tot si no vols declarar res als feixistes, et multen. Sembla que els orfes franquistes necessiten euros i nosaltres som bons pagadors. Sempre hem sigut bons pagadors dels seus luxes.

Mentre siguem atrapats en aquella conxorxa d’espanya, pagarem, ens robaran, ens multaran, fem què fem, ells torbaran l’excusa perfecta per fer-nos pagar. És la seua llei, la seua norma, la del 155, la del borbó, la del vivípar, la de tot el suprem: sempre contra nosaltres, que som els pagadors. I damunt ens perseguiran per saber en quina cosa ens haurem gastat allò que ens hagen deixat, l’almoina, fins i tot en això arriben a fer de refillets. És la prostitució, sense embuts. Desregulada, sense control, en canvi que ells sempre acaben guanyant, com la banca, com els vivípars, com espanya. És espanya realment.

Això d’ahir, dels 5.000? Sembla que tants jutges i fiscals no tenien solt per pagar-se l’esmorzar… per cert, tot això, aquests tot el sant dia sense fer res, qui els paga, l’opereta? de què viuen?

—Aaaaaahhhhh!

[continuarà]

La vergonya d’un tribunal Suprem farcit de mediocres retrata espanya. També la retrata el rei d’espanya, que és l’únic que veu democràcia en aquella pandereta. Com la retrata la colla de fiscals o advocats de l’estat que no alcen un pam de terra intel·lectual, si parlen. O les maniobres militars espanyoles a Catalunya. O les maniobres policials i de la gc…Tota sola, espanya es retrata, pobra.

Davant el judici contra Catalunya, espanya es fa molt petita, cada colp més petita. Gairebé és un estat raquític, sense arguments davant una lleva de polítics tan capaços i de discursos brillants i sòlids. Espanya és una miniatura que no passa de vergonya i de fer-nos passar vergonya. En canvi que Catalunya creix cada dia, es creix amb raó i arguments per esdevenir una petita gran República.

Després hi ha els mitjans espanyols, les televisions, el 155, Vox i els programes esportius, hi ha els bancs que ens roben cada dia, el treball precari, la merda de política espanyola ancorada en el segle XIX, el psoe -un partit que prometia en els anys setanta i que s’ha convertit en un reducte xenòfob de la democràcia: el menistre Borrell ja no s’està de reclamar el franquisme, per aturar els discursos dels presos polítics que hi ha a espanya.

És l’únic argument d’aquest mediocre feixista, en Borrell, capaç de pagar perquè ens ataquen, ens prohibesquen, capaç de pagar per ordir clavegueres i fins i tot perdonar còmplices de la violència i de l’agressió policial.

Espanya és una caricatura d’estat, mentre Catalunya, malgrat ser envaïda i amenaçada, és un petit estat més gran que tota aquella porqueria franquista que no s’aguanta enlloc.
Algú demana com és que els artistes espanyols, els intel·lectuals, l’esquerra espanyola, no diu res, no protesta, no es queixa… Ni la idiotesa de la Sexta no amaga que ja no poden dir res, que allò no ho salva ni la maedéu, ni mònica, ni l’escola ni florentino, ni els macarres dels Junckers i els Tajani de torn. Espanya no la salven ni titans, ni déus de l’Olimp ni els poetes del 27.

[continuarà]

No cal ser massa llest per a endevinar-ho. Arrimadas és el model de feixisme espanyol que es va instal·lar a València en els anys setanta. Ella encara no havia nascut, aleshores, que vingué després de combregadora que volia fer punts, davant l’íbex i els amos de la fama i els diners. Però ara ja és una xoni que voldria viure de la política des de l’histerisme, l’opereta i la tragèdia, sense el contingut necessari perquè siga creïble. No és Shakespeare, pobra. Perquè des de la serenitat, on la política demana discurs, solidesa, recorregut i, sobretot, intel·ligència, ella fa aigua, que no té tarannà ni coeficient suficient. Vol l’èxit ràpid, i entre la caspa, enmig de l’extrema dreta, ha estudiat com posicionar-se al capdamunt. Espanya és un territori ben armat en això, amb tot d’arguments per fabricar ninots de cartó que després passen uns anys que donen rendiment: van començar a les tertúlies de les tvs, i ara ja s’atreveixen en la política: el rivera, el tonicantó, l’arrimadas, al pp ja n’havíem patit d’aquests, el gonçales pons, el camps, fins i tot el putero de cartagena… Amb uns quants escenaris preparats, i uns quants programes en directe a la TV, només els cal el maquillatge suficient per ordir una petita estrella de cinema de la política espanyola: poc de gra i molta palla. Diners a manta i que passe el següent. L’Arrimadas no deixa de ser la joguina del poder masclista, una njneta, de la qual es farà servir allò que es necessita i després se’n desfaran quan no els faça profit; aleshores li pagaran els serveis, un despatxet i una comissió eterna en tants aparadors ordits i construïts per pagar i cobrar, però fora de les últimes plantes de la claveguera, on s’hi prenen les decisions majors: allà una histèrica podria pegar bandades, fins i tot no ser gaire segura.

Més vedets per al feixisme i anem tirant, aquest és el model polític espanyol instal·lat des de la corrupció, la indecència i la vergonya intel·lectual. Res d’il·lustració o cultura o coneixement: això és la dictadura, i la transició a la neodemocràcia del 155. No n’hi ha més secret, sinyoreta. Per això necessiten dir tothora, a tort i a dret, que espanya és una democràcia, fins i tot ho ha dir l’hereu del colpista que també era hereu del franquista i aneu passant a cobrar la soldada. El nebot també anava amb els feixistes a dir que espanya és una demo…

—Valencians, que el fum de les falles no us encegue: dels models antidemocràtics i amb tants de refillets a alimentar, com voldreu salvar el camp? No hem viscut prou de feixisme?

La mona Arrimadas —si el qualificatiu fóra banal només—, volia emular aquella altra histèrica valenciana que va ser directora del diari las provincias, fa una trenta d’anys: las provincias era un fulletó de l’extrema dreta espanyola, d’herència franquista, que va encendre la violència i l ‘agressió pels carrers de València durant la Transició. L’objectiu era aterrar el valencianisme, la identitat dels valencians i ficar-nos la por al cos: i ho van aconseguir, fins a l’extrem de l’assassinat i les bombes a Fuster i Sanchis Guarner. Tota aquella violència atiada pel diari, els broseta de torn, l’abril martorell, i altres esguerros de la política, van ser consentits amb total impunitat. Els atemptats mai no s’investigaven i n’hi havia que apuntaven directament a les clavegueres de l’estat, també consentides i pagades amb diner públic.

La inútil Arrimadas, si fa no fa, pretén encendre la violència a Catalunya, mostra d’una mediocritat i una qualitat humana tan baixa que ella mateix sembla que ni mesura, pobra, per tan poca atenció com aconsegueix, malgrat que els mitjans li van al darrere, i atien amb diners i publicitat la idiotesa diària de la provocació. Intel·ligència zero en canvi de l’insult, l’amenaça i la histèria. Si fa no fa com aquella mala peça valenciana que vam patir durant tants anys a València, contra la democràcia, contra la intel·ligència i contra els valencians que reclamaven més llibertat i més democràcia.

Sens dubte que totes dues bruixotes de la violència i l’amenaça rebien molts recursos per fer allò que feien, i van aconseguir de fer forat tant ací a València (la violència permesa d’aquella escola encara dura) com també n’ha fet a Catalunya: la mostra són uns quants mossos actuant de matons i fatxendes, emparats en els seus uniformes i les armes de la violència que els permet el conseller, són també els models de l’insult, l’amenaça dins el parlament català, que mai no havia tingut aqueixa mala jeia, ni uns modos primitius que cercaven fer de pinxos, com si allò fora una cosa entre bandes de carrer que s’hagueren d’estomacar, si ella treia aquella carassa de mala persona que fa tanta angúnia. Pobra.

A mi l’Arrimadas em recorda aquella pseudoperiodista consentida i impune, que usava el diari per atiar foc i flama en favor de l’espanyolisme més caspós i contra qualsevol tret valencià que es volgués reivindicar o normalitzar, com la llengua, la cultura o el nom de país valencià.

MariaConsuelo deia: el terme País Valencià no existeix, és espanya. Arrimadas diu, la República catalana no existeix, és espanya. Tanta similitud entre primats, violents i agressius, no serà una casualitat, sinó una plaga enviada per déu totpoderós per fer-nos pagar els pecats que provoquen els mossos que fan d’espanyols.

El mateix diari la va fer al carrer, MariaConsuelo, perquè ja no li treia el rendiment. Ara, havia fet més mal que una pedregà, la pelleringa. Pel que sembla, a l’Arrimadas també la faran fora de Catalunya, la trauran a passejar per Espanya… És el nivell!

Ves que n’hi ha motius, i n’hi ha raons de pes per plantar cara al sistema antidemocràtic que vivim, que ells (elpoder i els llepons) pensen que és excessivament democràtic, però que no l’és. Excessivament per ells és que pot posar en perill els privilegis que s’han atribuït, només per ser rics, poderosos, hereus o fills de puta a seques.

Emparats amb partits del 155, de Compromís i de Podem, amb el PP i C’s a l’oposició del govern valencià, els valencians continuem sense una connexió lliure amb TV3 i IB3, malgrat que són televisions en la mateixa llengua, només perquè una oferta més ampla en català alleugeriria el desequilibri dels mitjans públics i privats contra la llengua dels valencians. Perquè aquest és un desequilibri orquestrat i conxorxat per tots els partits de les Corts valencianes sense excepció, i atempta contra els drets dels valencians i contra els principis bàsics de la democràcia. Però això no els ha interessat, el desequilibri de llengües, ni l’informatiu.

Quan eren a l’oposició, tant compromís com podem com el pspv (no tots els seus militants, naturalment), van demanar que no es tallés la connexió amb els mitjans catalans, però el pp era en representació feixista descarada i va tallar de socarrel aquella informació massa torbadora per al fetge franquista dels seus militants. TV3 podia explicar les notícies des de l’òptica no-espanyola (no us penseu que gaire) o fins i tot des de l’òptica objectiva d’un capitalisme no tan salvatge. A més, afegia el temps i l’esport, que des del Nord són més frescs i hi jugava Messi. Des d’espanya, la informació esportiva de tot tipus és hitleriana sense embuts.
Sí, fins i tot els militants de compromís volien, abans de governar, recuperar el senyal amb una televisió i una ràdio cent vegades més professional i culta que no tot el rastre de ràdios i televisions en mans d’inútils i pocapenes. Ara, va ser posar-se a governar, i el botànic se’n va oblidar de la reivindicació i del desequilibri mediàtic, pel que fa a llengües.

Resum: el botànic prefereix governar entre capelletes a recuperar un pam de dignitat i un got de democràcia informativa; total, si TV3 és en català i potser que, per segons quins militants (de tots tres partits), la llengua català-valencià, la mateixa la mateixa potser que siga discutible.

Però n’hi havia més raons per a l’optimisme i per anar a la vaga general, per l’escola, per la sanitat, pel robatori ordit a les caixes valencianes, per l’atac espanyol al camp, perquè tenim menys possibilitats de feina que qualsevol inútil de castella, andalucia o extremadura: que qualsevol d’espanya… Raons, per la vaga, des la pròpia generalitat, n’hi ha a manta: contra l’església valenciana d’extrema dreta, per exemple, incapaç de fer ús de la llengua dels seus, contra l’ocupació militar usurpada als termes de manta pobles, contra el setge policial que patim cada colp que reclamem identitat el 9 d’octubre, contra els inútils del govern civil, per la corrupció borbònica consentida i fatxenda…, fins i tot per la ineficàcia de tantes conselleries que, ara sí, han sigut governades amb la por als funcionaris i no pocs tics que vénen d’herència espanyolista, sobretot a través d’un pspv convertit en psoe amb tants defectes que vulgueu trobar… Per exemple, la participació en les clavegueres, la tortura, o les llepades a la monarquia franquista.

Però n’hi ha més, com ara el camp, el corredor mediterrani, l’explotació laboral, els contractes de merda, la incompetència funcionarial, les retallades en sanitat, o la bufa mental en favor de beats i requetés. Totes les raons són suficients per fer una vaga general en favor de la democràcia, i del setge als valencians. Però, ai, el groc fa molt de mal, també entre els valencians, i només una minoria són encara descaradament defensors dels drets universals. El feminisme, el color morat, les reivindicacions més absurdes o abstractes, totes seran benvingudes, ara, però ai si us moveu o demaneu de plantar-vos en favor del groc… Ací el país perd l’oli i l’engrapa la por, justament, la falsa democràcia que patim.

Ja li anirà bé al botànic, potser, tenir connexió unilateral amb espanya, fins i tot a través d’À punt, que en espanyolisme i caspa informativa no ha canviat gairebé res en trenta anys.

A espanya no li ve d’una setmana ni de dues, atacar la democràcia per justificar la seua raó de ser. Ho fa a través de tants recursos com li calguen, jutges, mitjans públics i privats, programes esportius (ah, els esportius i futbolers són entrenats en l’assetjament a la democràcia), tribunals, partits, govern, tot li val per justificar com fan pinya en contra dels drets. Fa anys que ho patim, que la democràcia no ha sigut benvinguda a espanya si significava fer net i tallar els privilegis de cuixa de l’extrema dreta i el franquisme: la segona setmana posa en pantalla gran internacional que un partit feixista és acusació particular i té dret de xuplar càmera, mitjans i privilegis. És el representant legal, monàrquic, suprem, del franquisme viu i sòlid en el segle XXI. Molt normal a l’espanya corrupta del psoe, dels borbons, del pp, de c’s, de podemos i del rastre de partits botiflers, espanyolistes… Ells mateix justifiquen, el capgròs sánchez o el capgròs casado, que són el millor model del món.

—Caguenlhòstia, xa, una ferrà per a vomitar!

La segona setmana tornarà l’esperpent en canvi que vulguen obligar-nos a fer vida normal. Com si no passés res. Catalunya proposa una vaga general contra el despropòsit feixista, i Europa, pobra, també va lligada de mans perquè n’hi ha tanta caspa o més que n’hi ha a les millors cases feixistes, sobretot als llocs de responsabilitat del parlament a Brussel·les. Vull dir que no n’hi ha homes sencers capaços d’avantposar els drets universals als interessos feixistes d’espanya, itàlia, polònia o frança, per posar-ne quatre exemples parxís.

Catalunya va sola en l’envit, ara mateix, si no es destapen totes les sorpreses amagades que esperen un tomb, un avís, una profecia de Delfos per obrir la segona caixa de Pandora capaç de posar Europa en escac en favor de la democràcia, o de la idiotesa que molts auguren, per connivència o per conveniència.

Això encara farà més noble tant de coratge i més gros el premi que guanyarem tots plegats, amb la República catalana.

La violència és l’últim recurs que li queda a espanya per frenar la República catalana. Fins ací ha arribat l’estat espanyol amb tots els arguments possibles. Sense arguments. Sense, naturalment, en un estat democràtic. Un estat que respecte els drets universals, la llibertat d’expressió, les maneres del segle XXI, si no és que, la violència, és per damunt de la resta de coses. Aleshores, no n’hi ha arguments, ni diplomàcia, ni civilització, només el primitivisme que tant els agrada exhibir, a la meseta.

Dissabte vaig ser a la Gran Via de Barcelona per viure, de nou, aquests encontres joiosos, carregats de drets i de raons. Amb el clam que l’autodeterminació no és un delicte i en favor de la llibertat dels presos, els catalans van tornar a manifestar-se pacíficament i multitudinària per ensenyar al món de què són capaços per fer realitat la república.

La diversitat de manifestants, de tota condició i edat, de molts colors, tan entusiasta com sòlida en les idees i les aspiracions, ja no s’amaga ni es queda a casa, malgrat les amenaces, la presó o la teatralitat d’un judici que ensenya al món dues cultures diferents: espanya i catalunya. L’una, a través de fiscals i advocats d’un estat tan repressor com limitat en intel·ligència. L’altra, uns polítics tan preparats i de discurs intens i culte. El món ja ha pres partit, a través els mitjans que contemplem aquella desigualtat de l’un costat i de l’altre. El Suprem espanyol, també.

Dissabte vam viure un altre jorn per a la història, per a la festa democràtica. I vam baixar carregats per emprendre a València accions en favor d’aquesta il·lusió que ens esperona a continuar treballant per la llibertat dels pobles, pel dret de decidir. Catalunya ja s’ha decidit, per una nació culta i lliure, plenament democràtica, fins i tot de respecte a espanya i a la seua bandera (ho vam comprovar in situ). Això ja no té pas enrere. Encant i endavant, aquest espill que ja és un model al món.

Només caldrà que espanya es respecte ella mateixa.

[continuarà]