Després de llegir “La dictadura de la incompetència” de Xavier Roig, he arribat a la conclusió que el que diu és tan clar i obvi, que és una llàstima que tinguem l’empresari perdent el temps escrivint llibres com aquest, per explicar-nos el que tothom hauria de veure amb claredat. M’he fet la reflexió que probablement
Hi ha rumors que diuen que la cúpula de Barceló al Palau de les Nacions Unides a Ginebra, es cau a troços. Ho podeu llegir aquí: “The cupola in the UN human rights room on the point of collapse?“ L’art efímer és doblement bell. En aquest cas, l’artista, no deixa de sorprendre’ns una vegada més.
Ahir engego la ràdio al vespre, Catalunya Ràdio, fan el futbol. Escolto el mestre Puyal com conversa amb una oient que ha trucat. Es veu que li ha tocat un regal, una entrada per anar a veure “El Canto del Loco”, gentilesa de LKXA, és a dir, La Caixa per a joves. La noia no
Fotografia de Cecilia Santini. Poesia és l’art de la paraula, entenent per Art la Bellesa passada a través de l’home, i per Bellesa la revelació de l’essència de la forma. Forma vull dir l’emprenta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l’esforç diví a través
Fa uns dies, al bar on esmorzo diàriament escoltava una conversa on un individu comentava el pla de rescat financer de Bush. – “És indignant, en lloc d’ajudar els que patiran la crisi, es dediquen a salvar els que l’han provocat. Per què puguin seguir especulant encara més!”. Dies més tard, el personatge, comentava la
Si o mar tivera barandasfórate ver ó Brasil;mais o mar non ten barandas,amor meu, ¿por dónde hey de ir? Rosalía de Castro
Si els fets quedessin gravats a la pedra, hi trobaríem incomptables històries a les ribes del riu. Si algú desitgés recordar els dies passats, podria seure a la riba i escoltar serenament el so de l’aigua mormolant. R.Tagore
Fa uns dies als telenotíes de TV3 ens van mostrar un exemple. Era una família immigrada -ara no recordo la nacionalitat- que s’havia embolicat en la compra d’un pis, es queixaven que inicialment pagaven una quota de 1.000 € que posteriorment, amb la pujada de l’Euríbor, havia augmentat fins a 1.500 €, i a més
Llegit a l’article “El caràcter sobiranista del meu entorn” de Xavier Sánchez, al bloc “Els altres andalusos“: Tenen clar que van néixer a Espanya, però tenen clar que han de viure a Catalunya. “Espanya em va fer fugir i Catalunya em va acollir, què hi guanyo jo si s’espanyolitza Catalunya?”. Hi ha la bona
Si en George Orwell hagués estat un escriptor català, hauria eliminat els pronoms febles a la novaparla, i de ben segur que hi hauria dedicat un capítol el tema. Hi podeu posar la mà al foc. Els pronoms febles serien un perill pel poder del partit, una valuosa arma pels rebels que amb la seva
Ahir a can Cuní ja vaig escoltar que en parlava d’aquest anti-sistema solidari. Cal dir que no acabo d’entendre aquesta associació entre anti-sistema i mitjans de comunicació, privats i públics. És a dir, si un bon dia es fa una manifestació a Barcelona amb 150.000 persones, i aquesta no interessa al poder establert, per televisió
Suposo que deu anar per barris, avui quan he sortit al carrer i he aixecat el cap mirant les balconades, he trobat força senyeres i fins i tot algunes estelades (qui ho hauria dit que els castellaníssims veïns de l’entresol 2ª, són independentistes). El que també m’ha sobtat és l’elevat nombre de balcons amb un
De Miquel Bauçà, a “El Canvi”: Hi ha una possibilitat d’extinció del català per culpa indirecta de l’anglès -no directa com la de l’irlandès-. Els joves, de la mateixa manera que volen tenir un ordinador volen parlar en anglès, per la cosa de la modernitat. Un fet implica el veïnat. I com que no és
Una classificació interessant dels dimonis segons Francesc Eiximenis, de l’obra “Àngels e demonis”. Molt útil per saber a on hem de jerarquitzar cada cas, especialment en el tema del finançament autonòmic. D’aquests infernats espirits posa l’antic coment sobre l’Angelical jerarquia les següents conclusions. La primera és que d’ells havem los següents noms generals. Lo primer
A tres-cents peus de fondària, des del fons de la foscor més immunda, vil i blana, he arribat a descobrir la llum vera, que és secreta. Miquel Bauçà. El Canvi. (…Gràcies Roser)