El bloc de Josep Mayans i Juncosa

Dibuixant, escenògraf i pintor capelladí (1931-1999)

Arxiu de la categoria: Referents

Exposició commemorativa. Josep Mayans Juncosa

 

Exposició. Inauguració dissabte 16 de novembre a les 12:00. Saló Rosa. Exposició fins al 29 de desembre. Horaris de cafeteria de 9:00 a 21:00.

Amb motiu dels 25 anys del traspàs del pintor, escenògraf i, sobretot, dibuixant capelladí Josep Mayans i Juncosa (1931-1999), la Societat la Lliga i la família Mayans es plauen de presentar-vos una mostra antològica de la seva obra. Hi podreu redescobrir maquetes de decorats, així com quadres que ens mostraran el domini de les diverses tècniques pictòriques que tenia.

Us hi esperem.

Antoni Batllori, el darrer dels dibuixants influïts directament per Junceda

Fa pocs dies vam conèixer la mort del dibuixant català Toni Batllori  (Barcelona, 1951 – Teià, 7 de gener de 2023).  Va ser un autor de traç segur i espontani, amb un humor sense embuts i coherent, que va saber afrontar sense por els temes, a voltes molt complicats, de la societat catalana. En els darrers anys va gestionar a la localitat maresmenca de Teià  l’anomenat Fons Batllori, format amb la donació dels dibuixos, llibres i peces de la col·lecció del seu pare, Antoni Batllori Jofré. El 2016, Toni Batllori va publicar el llibre A. Batllori Jofré en 100 (+1) dibuixos, una obra magníficament editada per Enciclopèdia Catalana.

I, justament, del seu pare, Antoni Batllori Jofré, hem pogut adquirir per al nostre fons el dibuix que us presentem en aquesta entrada. Com es pot veure, tot i que per edat (Barcelona, 1915-1999) no es pot considerar de l’època de la gran il·lustració catalana liderada per Junceda (un altre dels grans referents de l’obra de Josep Mayans), la influència d’aquest autor és més que evident (de fet, Joan G. Junceda (1881-1948) va fer possible que Antoni Batllori publiqués, amb quinze anys!, un primer dibuix a En Patufet el 1931. Possiblement, no és balder dir que ens trobem davant del darrer “juncedista” d’aquest país.

El dibuix que publiquem és fet sobre paper amb tinta xinesa i és un testimoni gràfic de la vida a pagès realitzat en un moment en què aquest món ja s’havia esvaït (dècada dels 80 del segle XX). Ens consta que en aquella dècada feu diversos dibuixos d’aquesta temàtica.

Miquel Àngel, un referent de l’artista total

Per a Josep Mayans, hi havia diversos artistes que eren de referència obligatòria: Nonell, Junceda, Cornet… i, sens dubte, Miquel Àngel (Michelangelo Buonarroti. Caprese, 1475 – Roma, 1564) , al qual considerava un artista “total”, pel fet que va excel·lir en diverses arts: escultura, pintura…, però també poesia i arquitectura.

Fruit d’aquesta admiració, Mayans va reproduir (tot reinterpretant-la) l’obra de Miquel Àngel, en frescos a la paret, en peces d’escultura  i, fins i tot, en reproduccions sobre fusta, com la que us oferim en aquest apunt.

Com veureu, es tracta d’un fragment de la volta de la Capella Sixtina, en concret la Sibil·la Dèlfica.

Francesc Buyé: mestre, amic, company…

O

Quan Josep Mayans arriba a Barcelona, a l’edat de 18 anys, aprèn l’ofici d’escenògraf de la mà de Francesc Buyé i Agustí Rio. Treballa, en primer lloc, al taller Bartolí-Asensi i, després, al taller Bea-Mora, estudis en els quals es fan decorats per als teatres Romea, Nou, Calderon, Victòria, Espanyol, el Liceu…

Francesc Buyé i Muntané (1885-?) esdevingué, per tant, un dels referents per a Josep Mayans a l’hora d’entendre el món de l’escenografia. Com va destacar Isidre Bravo (autor de l’imprescindible llibre L’escenografia catalana), va ser uns dels escenògrafs que va perpeturar la tradició realista (com podem veure en aquest quadre, de 1935, que il·lustra l’apunt, que Buyé va regalar a Mayans i que actualment forma part del fons de la família Mayans-Balcells) ben entrat el segle XX, juntament amb autors com Avel·lí Artís, Rafael Mora, Isidor Bea o els germans Salvador (Josep i Joan).

En el llibre Los viejos rincones de mi ciudad (evocación histórica de ambientes i figuras de la Barcelona de antaño), publicat per Ediones Librería Millá el 1946 Lluís Almerich i del qual es van fer 120 exemplars (vint dels quals acolorits a mà), hi podem trobar 20 aquarel·les de Francesc Buyé. Precisament, de Buyé (Francisco en llibre), Almerich en diu:

“… artista silencioso y modesto en demasía, autor de notable pintor escenógrafo y un magnífco acuarelista: es asimismo las hermosas acuarelas que decoran el presente libro, no es sólo un gran admirador de la Barcelona vieja, la cual ha acertado a plasmar con acierto extraordinario. Es un barcelonés que supo descubrir el color, la luz, la línea quebrada de la gran ciudad durante siglos estuchada en sus cinturones de piedra.

Aun siendo interesante su labor de escenógrafo al lado de los Moragas y Alarma (1900-1912), en diversas etapas, cunado no pintó por su propia cuenta (1906-1908-1932), lo que le da una personalidad de relieves acusados, es su amor por la policromía ciudadana, revelada ya en 1909, al dar a conocer su “Album Salón”, una bella acuarela de la calle más ahilada de la Barcelona de aquellos días: la calle de las Doncellas. Premiado luego (1930) en el famoso concurso de la Agrupación de Acuarelistas de Cataluña, conocida por “Barcelona vista pels seus Artistes”, el Archivo Histórico de la Ciudad aprovechó sus cualidades pictóricas y entusiasmos barcelonistas para encargarle diversos dibujos coloridos de calles y edificios de nuestro viejo núcleo urbano. ¡Qué tarea más grata para Buyé y más de acuerdo con sus aficiones!

En 1935 daba a conocer en “La Vanguardia” un dibujo de la pintoresca Puerta de Santa Madrona y exponía una colección de dibujos del mismo tipo, que fué adquirida en su totalidad rápidamente por los coleccionistas de ojo certero. Alentado po reste éxito, siguió trabajando el tema, y en 1942, en las Galerías Urquinaona, prsentaba una exposición de “Calles y rincones de Barcelona antigua”, que obtuvo una brillantísima acogida.

Francisco Buyé no sólo ama la ciudad, sino que saber ver maravillosamente la gracia y el encanto de sus rincones, llenos de telearañas, de herrumbre, pero asimismo palpitantes de tradición y de misterior. Esta visión, sutil y amorosa a un tiempo, aparece en las páginas que siguen, con toda la fuerza evocadora de lo vivido y de lo amado. Si no disfrutara Buyé de justo renombre por su labor de escenógrado, bastarían las presentes estampas de la Barcelona que revive a la caricia del pincel, para destacarlo como artista y barcelonés de purísima solera”.

Aventures i pintures

Amb aquest títol simpàtic, l’amic Joan Pinyol, el prolífic escriptor de Capellades, acaba de publicar, amb el suport de l’Ajuntament d’aquesta vila anoienca, una biografia de l’artista capelladí Josep Costa i Solé, que, com hem comentat en altres apunts, va ser el primer mestre de Josep Mayans, tal com molt bé apareix documentat en el llibre (de fet, al llarg de l’obra es pot veure la intensa relació d’ambdós pintors al llarg de quasi 60 anys).

Després d’una feina d’anys, Pinyol ha sabut reconstruir, gràcies a les aportacions d’amics, familiars, documentació diversa, publicacions… la vida d’una de les persones que més han marcat el món artístic de Capellades durant bona part del segle XX, el recordat Costa Solé (Capellades, 1913-2003), tota una institució i referent de la pintura local, del qual acabem de commemorar el centenari del naixement.

Però el llibre és alguna cosa més que una biografia, és la reconstrucció d’un temps i d’un espai d’una població d’aquest país, amb totes les grandeses, però també amb totes les misèries d’uns moments grisos, però on hi havia gent, en aquest cas des del món de l’art, que intentava donar vida, color, amb el que millor sabien, en el cas de Costa Solé i de Mayans, la pintura, el dibuix…

Un llibre, amable, no gens fàcil de fer (en el pròleg l’autor ens recorda com la dona de Costa Solé li deia “Vols dir que això interessarà a algú?”) i on, certament, en Pinyol aconsegueix fer-nos interessar per la vida, d’altra banda interessantíssima, de l’artista capelladí. I ho aconsegueix perquè és la nostra història, perquè és la història dels nostres referents, del nostre món, de la nostra gent, una història sense la qual no podríem arribar a entendre’ns…

Només ens podem felicitar per obres d’aquest tipus, que reivindiquen, en un país tan mediterrani com el nostre, la feina feta i ens permetran recordar aquells qui van treballar per fer-lo una mica més alegre, fer-lo un país amb una mica més de color…

Gràcies Joan, gràcies Costa!

 

La revista “En Patufet”

Pel que fa al dibuix, uns dels grans referents per a Josep Mayans van ser les magnífiques il·lustracions de la revista “En Patufet“, la qual, malgrat que es va deixar d’editar l’any 1938, per la prohibició del govern espanyol, es va convertir en una fidel companya al llarg de tota la seva vida (Josep Mayans va ser  un col·leccionista incansable de “Patufets”). Junceda, Cornet, Llaverias… van ser sempre admirats per Josep Mayans.(…)

 

Dibuix original de Joan G. Junceda (Fons Mayans-Juncosa)

 

Per a mi, i gràcies al meu pare, “En Patufet” forma part del meu imaginari,  com passà a moltes de les famílies d’aquest país. A molts de nosaltres, quan érem infants, els nostres pares ens parlaven d’una revista infantil que, divendres rere divendres, esperaven delitosos. I que, un nefast desembre de 1938, es deixà d’editar… El 26 de gener de 1939 queia Barcelona, amb la qual cosa la derrota total de Catalunya només era qüestió de dies.

La victòria de l’exèrcit franquista va significar la supressió de tot ús públic de la nostra llengua, incloses les revistes per a nois i noies. A voltes, per entendre com es van sentir aquells nens i aquelles nenes dels anys 30 només cal imaginar-se com se sentirien els nostres fills i les nostre filles si, després de tres anys de bombardejos, de gana, de privacions, els desaparegués un únic oasi d’esbargiment comparable a allò que ara seria, per exemple, el Club Súper 3. Només com homenatge als nostres pares i com homenatge a tots aquells que varen haver de renunciar a fer cultura en català a causa de l’ocupació dels “nacionals” (espanyols i de dreta), calia commemorar com cal aquest centenari d’En Patufet.

Independentment de la ideologia d’alguna de les parts d’En Patufet, i del fet que ja durant els anys 20 s’acusà el setmanari de ser excessivament xaronet (“patufistes” i “antipatufistes”), la gran aportació de la revista fou la d’haver contribuït extraordinàriament a la catalanització del país. Hem de pensar que va arribar a tenir un tiratge de 65.000 exemplars (!), llegits per nens, joves i adults. A voltes, en un país com el nostre, desmitificador com cap altre, amb un autoodi arrelat no, arreladíssim, fa l’efecte que molta gent únicament té interès a destacar d’En Patufet la carrincloneria i no pas la gran tasca que durant quatre dècades féu de cohesió nacional i social, de cohesió sociolingüística, de difusió de la nostra llengua estàndard escrita, d’autocentrament nacional dels catalans… Per tant, si bé cal tenir molt clar que no era una revista de lluita (com ho havia estat el seu germà gran, el Cu-Cut!) i que era una publicació força moralitzadora, és indubtable que la seva feina catalanitzadora fou immensa (generacions de catalans varen aprendre la llengua gràcies a la revista). Sense oblidar, a més, un estol d’excel·lents dibuixants (Cornet, Junceda, Llaverias, Ricard Opisso, Apa, Lola Anglada…), l’obra dels quals, en qualsevol país normal, estaria en els millors museus d’art del segle XX.

Per il·lustrar el que hem dit, fixem-nos en aquests dos fragments:

“Estimem el nostre idioma (núm. 1501, del 7 de gener de 1933)

Mai com ara cal que estimem la nostra llengua, i per estimar-la, cal emprar-la; i per emprar-la, cal saber-la. En Patufet que, d’ençà que és el món, sempre l’ha emprada i no en sap d’altra, ara que entra al seu trentè any de vida, vol aportar un nou granet de sorra a l’esforç dels benemèrits patriotes que ens l’han deixada restaurada i rejovenida. Aquest granet de sorra és la publicació setmanal d’uns exercicis amb faltes i, després, degudament corregits. Vosaltres, petits lectors i en dir petits volem dir eixerits-, sabreu cercar-les i trobar-les. I així repassareu el que ja sabeu o aprendreu el que mai encara no us han ensenyat.

Apa, doncs! Mans a la feina que En Patufet -que també sap ésser agraït- us ho premiarà.”

“Una estadística interessant (núm. 1620, del 20 d’abril de 1935)

Passa, moltes vegades, que en parlar de la importància geogràfica de la llengua catalana, nosaltres mateixos –els catalans- no sabem prou bé quina és la seva extensió i, és clar, n’ignorem el seu abast. ¿Quants som els individus que, escampats per la Terra, parlem la llengua catalana?

Ja sabem que ningú de nosaltres, particularment, no pot arribar a establir una estadística ben documentada, però el nostre benemèrit Institut d’Estudis Catalans té l’oficina corresponent a aquests treballs i ens dóna, gairebé amb exactitud matemàtica, el nombre d’individus que parlen la nostra gloriosa llengua. Advertim, però, que dades facilitades corresponen a l’any 1930. Com que, des d’aleshores ençà, la natalitat ha superat la mortalitat, és de creure que la xifra actual ha de superar la de les estadístiques de cinc anys enrera.

Catalunya 2.785.110

Balears 365.512

València 1.543.102

L’Aragó 82.885

França 220.130

L’Alguer 12.671

Andorra 5.271

Total 5.014.681

Aquesta xifra s’atansa bastant a la realitat, puix si bé és cert que hauríem de descomptar un bon nombre d’habitants que a Catalunya no parlen el català, no és menys cert que hi ha una gran quantitat de catalans escampats pel món, per exemple a Amèrica, que no han deixat mai de parlar la seva llengua pairal. De manera que no és cap exageració afirmar que la llengua catalana és parlada actualment per més de cinc milions de persones.

Ara bé, tenint en compte la població general d’Espanya, resulta que el català és parlat per un vint per cert de la totalitat.

¿És petita aquesta proporció? Ben al contrari, és una proporció molt forta i ella sola fonamenta l’amor i el respecte que tenim i demanem per a la nostra llengua gloriosa.”

Creiem que aquest dos textos, dins d’una revista d’acudits i historietes, no necessiten de cap comentari, en tot cas, només indicar com es treballava l’autoestima col·lectiva!!!

La primera etapa d’aprenentatge: Josep Costa i Solé

 

En la imatge:  apunt original de Costa-Solé , on, dret, es pot veure Josep Mayans fent les seves primeres passes en el dibuix (Fons Mayans Juncosa).

La passió de Josep Mayans pel dibuix es despertà de ben petit. Ja a l’escola, la persona que sempre recordà com el seu mestre per excel·lència, el senyor Flo (Jaume Flo Solà, recordat també per moltes generacions de capelladins, ja que fou director de l’escola de la població durant molts anys), va saber potenciar-ne les capacitats i es convertí, d’alguna manera, en la persona dedicada a fer dibuixos a la pissarra (com si, d’alguna manera, fos una premonició del que després seria la seva feina com a escenògraf).

La persona, però, que féu el mestratge decisiu en el tema del dibuix i de la pintura va ser el, també dibuixant i pintor capelladí, Josep Costa i Solé (1913-2003), el qual el va iniciar especialment en la tècnica de l’apunt.

De fet, segons s’explica en l’article de l’escriptor capelladí Joan Pinyol  “Josep Costa Solé (1913-2003). Apunts del natural” del número 14 de la Revista d’igualada(14 de setembre de 2003), Josep Mayans va ser el primer “deixeble” (fent servir el terme que usaven aleshores) de Costa-Solé:

 

“Com que feia anys que destacava com a dibuixant, un dia un capelladí (Pere Mayans Tomàs) li va proposar que donés classes al seu fill, Josep Mayans i Juncosa. Costa va respondre-li que no en tenia cap experiència, però es va avenir a acceptar que aquell jove anés al seu estudi perquè veiés com dibuixava. Quan va córrer la notícia pel poble, va rebre altres propostes idèntiques i amb poc temps va formar un grup de joves capelladins, als quals va explicar tot el que sabia i als quals sovint va prendre pels carrers del poble perquè s’exercitessin en les tècniques del dibuix de personatges. Tant va ser així que, per Nadal de 1947, va organitzar una exposició artística a partir de les obres d’uns deixebles que, com el mateix Josep Mayans, amb el temps van destacar també en el camp artístic. Anys després, en el moment en què es van començar a impartir classes a l’institut de Capellades des del Molí de la Vila, Costa Solé es va convertir en el mestre de dibuix de diverses generacions de capelladins gràcies al carnet que acreditava la seva participació en aquella destacada exposició a Barcelona l’any 1944. Tot i així, no va deixar d’impartir classes particulars des del seu domicili, fins al punt que va ensenyar a dibuixar als fills dels seus primers alumnes.”