La digitalització de la fotografia ha arraconat diversos materials, tècniques i suports, però un de concret ha quedat completament enterrat: les diapositives. Aquells petits marcs de cartolina (també en feien de plàstic) van ser uns objectes absolutament quotidians durant anys i anys. Coneguts també amb l’horrible nom de filmines, se suposava que eren una evolució respecte
La continua evolució de l’ensenyament (no paren de sortir noves lleis i nous plans educatius), unida a la irrupció de la informàtica a les aules ha fet que als darrers anys anessin quedant arraconats a l’oblit un bon grapat d’objectes i instruments docents que per persones de la meva generació van ser d’ús absolutament normal.
Petit però significatiu canvi toponímic. Les autoritats franceses han decidit que, a partir d’ara, el Canigó es dirà oficialment, doncs això, Canigó, i no Canigou. Una simple “u” perfectament prescindible des del dia en que aquella muntanya “sagrada per als catalans” va passar a mans políticoadministratives de l’estat més jacobí del món mundial. Com diuen ells,
És prou evident que els cinemes són un dels fenòmens socioculturals que més s’han transformat en els darrers quaranta anys, que és la perspectiva de temps amb què puc parlar. Les sales dels anys seixanta i setanta, nombroses, distribuïdes per tota la ciutat, entranyables i populars (en el més noble sentit d’aquest adjectiu), no tenen res a
En ple debat sobre els horaris comercials no serà sobrer parlar de les botigues “d’abans”, les que dominaven el nostre paisatge urbà de la infància abans que caiguessin víctimes en desigual batalla enfront de grans magatzems primer i centres comercials després. Com ha canviat amb els anys la manera d’anar a comprar! Recordo amb enyorança algunes pràctiques
No és un barbarisme. El DIEC accepta sereno per a designar aquells vigilants nocturns que em penso que han passat a millor vida. Jo, almenys, no conec cap població que els conservi. El nom li ve de que, antigament, el nostre personatge rondava els carrers mentre informava al veïnat, que se suposava que dormia, de l’hora
Demà farà vint-i-cinc anys de l’atemptat d’ETA a la refineria de Tarragona. El grup armat, amb aquella manera tan peculiar (i inútil) que tenia de lluitar pels drets nacionals bascos, va col·locar un artefacte al rack d’Enpetrol situat a l’autovia de Salou i tocant a la Universitat Laboral. Les cròniques de l’època parlen de flamarades de 150
Baixava avui en ascensor amb els companys de feina quan un ha comentat en broma que podria haver algú que es dediqués exclusivament a apretar els botons corresponents a cada planta de destinació. No estan els temps per crear aquest tipus de llocs de treball, és clar, però hi va haver una època en que els
La Setmana Santa culmina amb la Pasqua de Ressurrecció o Florida, i la tradició més arrelada és la de la mona. Avui és usual que tan padrí com padrina comprin una mona al seu fillol, però quan jo era petit, almenys a casa meva, únicament el padrí feia el “gesto”. Durant la Setmana Santa, fins
Visc en una ciutat, Tarragona, que se n’orgulleix de tenir la processó més multitudinària de Catalunya, la del Sant Enterrament, que surt el vespre del Divendres Sant. Les dades són concluents: onze mil confrares (casi un 10% del padró d’habitants!), dotze confraries i vint passos. No hi he participat mai, per diversos motius, però sí
Es pot reviure o commemorar la passió, mort i ressurrecció de Jesús, fil argumental de la Setmana Santa, de moltes maneres. Deixo ara de banda les pel·lícules que inevitablement ens oferia l’únic canal televisiu de la meva infància (Ben Hur, La túnica sagrada, Rey de reyes o La historia más grande jamás contada), pèplums més o
Quan era petit, a casa sempre es va seguir la tradició del palmó. Em sembla recordar que l’anàvem a comprar a la fira instal·lada a la Rambla de Catalunya. Era llarg i blanc, com diu la cançó del Serrat, un per cada germà, que pagava la respectiva padrina (el padrí s’encarregava de la mona). Els
Com si fos fet expressament, aquests dies ha caigut a les meves mans una peça de dos euros de Luxemburg, poc habitual, amb el perfil del seu príncep (un Borbó, curiosament). Una moneda que ja fa deu anys que va amunt i avall del continent. Fa una dècada, doncs, d’aquell petit trasbals quotidià que va representar canviar
Mirant el “clàssic” Madrid-Barça d’ahir al vespre em van venir a la memòria borroses imatges de partits similars fa molts i molts anys. Una prèvia: això de “clàssic” referit a l’enfrontament entre els dos equips més importants de la lliga estatal és una cosa bastant nova per a mi: jo diria que abans no es
La revista infantil Cavall Fort arriba als cinquanta anys. Per molts més! És una publicació que em porta molts records, i tots agradables. Potser va ser el meu primer contacte amb la llengua i la cultura catalanes. Estaré eternament agraït als meus pares el dia que van tenir la bona pensada de subscriure’ns (a mi