Neigà

La digitalització de la fotografia ha arraconat diversos materials, tècniques i suports, però un de concret ha quedat completament enterrat: les diapositives. Aquells petits marcs de cartolina (també en feien de plàstic) van ser uns objectes absolutament quotidians durant anys i anys.

Coneguts també amb l’horrible nom de filmines, se suposava que eren una evolució respecte a les còpies de paper, introduint-li l’atractiu de poder-les projectar en una pantalla per gaudi de la concurrència. La veritat és que aquí s’acabaven els avantatges, perquè tot eren pegues. Calia col·locar-les correctament a l’aparell però una misteriosa llei de Murphy feia que sempre en sortissin de cap per avall o a l’inrevés, i era habitual que alguna s’encallés. Era difícil determinar-ne l’ordre si la capsa queia a terra, cosa bastant freqüent. En fi, amb els anys la part transparent s’anava descolorint i a més a més, el plàstic s’arquejava i això obligava a enfocar cada imatge quan es projectava. 

Guardo encara centenars de diapositives a casa, bàsicament d’excursions i viatges. Algunes les vaig passar a paper però altres continuen en les capses, contenint persones, paisatges, records i vivències que, aquestes no, mai passaran a millor vida.

[Imatge: formavil.es]

La continua evolució de l’ensenyament (no paren de sortir noves lleis i nous plans educatius), unida a la irrupció de la informàtica a les aules ha fet que als darrers anys anessin quedant arraconats a l’oblit un bon grapat d’objectes i instruments docents que per persones de la meva generació van ser d’ús absolutament normal. Vegem-los.

Un estri tan emblemàtic a l’escola com la pissarra està en intens declivi, juntament amb el guix i el que servia per esborrar, que no sé quin nom té. Després de dècades de servei, perdrà amb honor la guerra que lliura contra les pantalles dels ordinadors i contra aquelles poc pràctiques pissarres blanques de rotuladors blaus que no guixen mai.

Quan erem petits tots duiem un plumier, aquella mena de carpeta, tancada amb cremallera, que contenia llapis de colors (inclòs el blanc!), una esquadra i un compàs. Algú utilitza compassos? Per fer punta al llapis hi havia un estri que en dèiem “agilet”; vaig tardar molts anys en descobrir que el nom procedia de la marca Gilette. Si no vigilaves, et desgraciava el dit. També incloïa una goma d’esborrar, de la marca Milan; juraria que n’hi havia unes amb olor de nata (?).

Més coses. Per enganxar paper i cartró, res millor que el pegament Imedio (em fa ràbia esmentar marques). Per evitar que sortís el producte o que s’assequés amb l’aire, s’havia d’introduir una agulla de cap al foradet. L’olor que feia no era gens desagradable: de fet, col·locava d’allo més.

I acabem amb les llibretes de fulls intercanviables de quatre forats. Les anelles s’obrien i es tancaven amb les mans, però havies d’anar en compte de no enganxar-te els dits quan es tancaven les anelles. Això ja no passa quan obres i tanques les carpetes i els arxius dels ordinadors. Les ciències avancen que és una barbaritat, com deia aquella sarsuela.

[Imatge: www.bebe-passion.be]

Petit però significatiu canvi toponímic. Les autoritats franceses han decidit que, a partir d’ara, el Canigó es dirà oficialment, doncs això, Canigó, i no Canigou. Una simple “u” perfectament prescindible des del dia en que aquella muntanya “sagrada per als catalans” va passar a mans políticoadministratives de l’estat més jacobí del món mundial.

Com diuen ells, petit a petit, l’oiseau fait son nid. Ja és trist que haguem d’alegrar-nos fins i tot de canvis com aquest. Una vocal retirada, ja veus tu. Però com que, últimament amb més intensitat, ens plouen per totes bandes, caldrà deixar pública constància de que és una decisió que ens complau. Oi que en sentit invers ens haguéssim queixat i amb raó? Doncs això.

Tothom hauria de pujar al Canigó ni que fos una vegada a la vida. Com a esbargiment excursionista, com a peregrinació verdagueriana, com el que sigui. Jo ho vaig fer el juny de 1986. La prova, la borrosa imatge que il·lustra l’apunt (hi havia boira aquell dia). La creu encara hi és; el serrell de qui això signa, ja no.

És prou evident que els cinemes són un dels fenòmens socioculturals que més s’han transformat en els darrers quaranta anys, que és la perspectiva de temps amb què puc parlar. Les sales dels anys seixanta i setanta, nombroses, distribuïdes per tota la ciutat, entranyables i populars (en el més noble sentit d’aquest adjectiu), no tenen res a veure amb les impersonals, inaccessibles i insípides multisales d’avui en dia. Ja no parlo dels continguts, terreny en el qual, indiscutiblement, la cosa també ha anat a la baixa de forma dramàtica.

Aquí van alguns situacions que jo he viscut als cinemes de la meva infància i primera joventut, i que avui, per bé o per mal, serien inimaginables:

* Les sessions eren dobles, és a dir, incloïen dues pel·lícules (la bona i l’altra), més el No-do, més els anuncis i, a vegades, algun reportatge. Et podies quedar tanta estona com volguessis, de manera que algunes vegades un film el veies dues vegades. Avui, l’entrada al cinema (d’un cost desproporcionadament alt, crec jo) dóna dret únicament a la pel·lícula, a anuncis d’altres pel·lícules i algun spot. Quan acaba la projecció et fan marxar per la porta d’emergència, no fos cas que algú es colés a una altra sala.

* Lligat a l’anterior. Com que entraves quan volies, no hi havia control d’aforament. Recordo haver vist part d’una pel·lícula dret, repenjat a la paret, a l’espera de que algun seient quedés lliure. Això s’evitava en els cinemes amb acomodador, personatge també passat a millor vida. 

* He vist menjar de tot als cinemes. Pipes, cacauets, tramusos, gelats, xupaxups, patates fregides, galetes, entrepans. He arribat a veure fiambreres amb truites i amanida russa. El terra quedava fet un fàstic, és clar, però casi que preferia això a l’actual monopoli de les crispetes, aquest infecte subproducte nord-americà d’insoportable olor.

* I tants altres detalls… La refrigeració Carrier, els programes de mà, la tria entre platea o anfiteatre (mai no sabies què era una cosa i què era l’altra), les pel·lícules que es tallaven o cremaven a mitja exhibició, amb les corresponents protestes del “respectable”… Tot un món desaparegut per sempre.

[Imatge: el cinema Niza (1946-1996), a la plaça de la Sagrada Família, de Barcelona; ca.wikipedia.org]

En ple debat sobre els horaris comercials no serà sobrer parlar de les botigues “d’abans”, les que dominaven el nostre paisatge urbà de la infància abans que caiguessin víctimes en desigual batalla enfront de grans magatzems primer i centres comercials després.

Com ha canviat amb els anys la manera d’anar a comprar! Recordo amb enyorança algunes pràctiques comercials que, em temo, s’han perdut per sempre. Per exemple, les petites atencions a les criatures. A la tocineria del barceloní Mercat de la Concepció, quan acompanyàvem la mare a comprar, no fallava: la dependenta ens donava, només veure’ns, una mostra de l’excel·lent pernil dolç que venia. Als Llegums Calam, al carrer València (potser encara existeix), la botiguera ens obsequiava amb un petit “cucurutxo” de cigrons cuits, que eren molt més bons que els que ens trobàvem després a taula, malgrat ser els mateixos. Naturalment, la família era client fidel d’aquestes i d’altres botigues del barri. Dubto moltíssim que aquestes pràctiques continuïn en una època de botiguers només obsessionats (amb una part de raó) amb els projectes de grans superfícies o amb propostes de liberalització horària.

Moltes pràctiques tradicionals han passat a la història. Per exemple, els pesos i mesures (jo encara he conegut les lliures, les mitges lliures, les unces i les grosses). Per exemple, la forma de despatxar determinats aliments: recordo perfectament la llet a doll (al barri hi havia una vaqueria), les tornes del pa perquè fes el pes (sempre faltava una mica per al quilo), les barres del gel tallades amb una mena de guillotina (per les neveres antigues) o els envasos buits a retornar (iogurts, gasoses, cerveses…). Per exemple, detalls avui oblidats: el paper d’estrassa, el llapis a l’orella del botiguer…

En la memòria personal perduren també els cupons CUSA (sigles de Compradores Unidos, SA), una mena de segells que donaven a determinades botigues, que s’havien d’enganxar a una llibreta i que es bescanviaven per olles. El que fan ara les caixes, amb la diferència que les olles eren més útils que les andròmines que donen (és un dir) les entitats bancàries per accedir a fer alguna operació financera no del tot transparent com últimament s’està veient.

Operacions poc transparents que mai de la vida ens hagués fet la tocinaire o la dependenta del llegum de la nostra infància.

[Imatge: el famós colmado Quílez; www.onedayinbarcelona.com]

No és un barbarisme. El DIEC accepta sereno per a designar aquells vigilants nocturns que em penso que han passat a millor vida. Jo, almenys, no conec cap població que els conservi. El nom li ve de que, antigament, el nostre personatge rondava els carrers mentre informava al veïnat, que se suposava que dormia, de l’hora i el temps que feia. Quan no plovia, que era el més habitual, cridava:

– la una i serenoooo!!!

Amb el temps, els serenos es van encarregar d’una tasca molt més pràctica per a la gent: obrir-los els portals de les cases si s’havien deixat les claus. Almenys, aquest és el record que en guardo jo de la meva infància barcelonina: un personatge, no sé si uniformat, carregat amb un manyoc de claus de totes mides. En la meva ignorància infantil, em semblava que era l’única persona al món que estava despert de nit i dormia de dia. M’equivocava, és clar. Recordo haver vist el del meu barri en un bar matant el temps, esperant que algú sol·licités els seus serveis. 

En un bar. Bonica manera d’estar “sereno”.

[Imatge: www.todocoleccion.net]

Demà farà vint-i-cinc anys de l’atemptat d’ETA a la refineria de Tarragona. El  grup armat, amb aquella manera tan peculiar (i inútil) que tenia de lluitar pels drets nacionals bascos, va col·locar un artefacte al rack d’Enpetrol situat a l’autovia de Salou i tocant a la Universitat Laboral. Les cròniques de l’època parlen de flamarades de 150 metres a mitja nit. A Tarragona estem acostumats a que les xemeneies de la petroquímica deixin anar bastant sovint llengües de foc espectaculars (jo mateix les veig des del meu balcó), però el que va passar la nit del 12 de juny de 1987 va ser tota una altra cosa.

L’espant de l’explosió va anar seguit de la incertesa del que podia passar posteriorment i va provocar, amb tota lògica, el pànic en una població sempre mal informada quan es tracta de què s’ha de fer davant d’una emergència. L’endemà, quan el pitjor del tràngol s’havia deixat enrera, tot eren anècdotes del que havia fet cadascú. Sé d’una família, gos inclòs, que va agafar el cotxe i no va parar fins a Barcelona. Pel que fa a mi, no em vaig assabentar de res fins el matí quan, anant cap a la feina, em vaig trobar amb una companya, la Isabel, que em va dir:

– com? No t’has enterat del que ha passat aquesta nit?

Doncs no, no vaig saber res. La meva família, que sí que ho sabia, no va tenir el detall de trucar-me. Ni ells, ni ningú. No passa res, no els ho tingut mai en compte. 

L’enrenou de tot plegat va tenir dues facetes positives. Una, que va posar en evidència el perill que suposa tot el complex industrial plantificat al mig del Camp de Tarragona: quan es diu que tot és un polvorí no són exageracions de quatre ecologistes tremendistes. I dos, el fet va servir perquè la ciutat fos notícia arreu. Ja va ser trist que el motiu fos un pepinasso etarra, però noi, la qüestió és que parlin d’un, be o malament.

[Imatge: bomberiles.com/miquelvalls]

Baixava avui en ascensor amb els companys de feina quan un ha comentat en broma que podria haver algú que es dediqués exclusivament a apretar els botons corresponents a cada planta de destinació. No estan els temps per crear aquest tipus de llocs de treball, és clar, però hi va haver una època en que els ascensoristes en edificis públics eren la cosa més normal del món.

Els que tenim una certa edat recordem els dels grans magatzems. Si no pujàvem per les escales mecàniques, ho feiem amb l’ascensor, dins del qual hi havia un encarregat d’anar picant els botons, obrint les portes i dient en veu alta què es venia a cada planta:

– tercer pis, sabates!

Tenia un considerable mèrit aquella professió, no apta per claustròfobs i sense més distracció que la relativa varietat de clients que anaven d’un pis a l’altre del Corte Inglés o Can Jorba, buscant la darrera novetat en roba o menatge de la llar.

La inexorable automatització de tot tipus de feines, especialment les més perilloses o rutinàries com la que ens ocupa, l’ha duta pràcticament a la desaparició, potser només amb l’excepció d’alguns elevadors d’edificis amb un gran nombre de visitants. El monument a Colom, per exemple…

[Imatge extreta del bloc Núria y los veintisiete, de l’humorista Antoni Jaumandreu, de Santa Coloma de Gramenet]

La Setmana Santa culmina amb la Pasqua de Ressurrecció o Florida, i la tradició més arrelada és la de la mona. Avui és usual que tan padrí com padrina comprin una mona al seu fillol, però quan jo era petit, almenys a casa meva, únicament el padrí feia el “gesto”. Durant la Setmana Santa, fins a tres vegades (una per cada germà) tocaven al timbre de la porta: era l’encarregat de la pastisseria corresponent que portava l’esperat pastís. El meu padrí el comprava invariablement a la pastisseria dels Àngels, a l’avinguda Príncep d’Astúries.

En aquella època, les mones eren més genuïnes, però no tan imaginatives com ara, plenes de futbolistes i personatges televisius. Llavors només hi posaven plomes de colors, un ou petit de xocolata i alguna figureta de plàstic, i para de comptar. Una altra diferència amb l’actualitat: a Barcelona, la mona es menjava el diumenge de Pasqua. Quan vaig venir a viure a Tarragona vaig descobrir, amb notable sorpresa, que el costum era menjar-la el dilluns. El dia que se’m va ocórrer discutir-ho amb els autòctons, una mica més i em peguen. En fi, vaig haver de passar pel tub i aplicar-me aquella màxima espanyola, que no sé si té correspondència en català (“on vagis fes el que vegis”). I així va ser des de llavors.

[Imatge: blocs.xtec.cat/acollidavallbona]

Visc en una ciutat, Tarragona, que se n’orgulleix de tenir la processó més multitudinària de Catalunya, la del Sant Enterrament, que surt el vespre del Divendres Sant. Les dades són concluents: onze mil confrares (casi un 10% del padró d’habitants!), dotze confraries i vint passos.

No hi he participat mai, per diversos motius, però sí que l’he presenciada, sencera o només una part. Recordo al principi que la participació no era, ni de bon tros, la que és ara. Tots els passos, llevat d’un, eren desplaçats amb rodes, tot el contrari d’ara, en què s’estil·la portar-lo a l’espatlla. Dóna més presència, evidentment, però també és més dificultós el seu trasllat per les pujades i baixades que caracteritzen l’orografia urbana de la ciutat. Obren la processó els Armats (no podia ser d’altra manera, estem a Tarraco), presidits pel Capità Manaies; un bon amic, que ens va deixar, ho va ser molts anys. Després vénen les confraries amb els seus passos. S’hi veu de tot: des de venerables ancians a nens que tot just caminen, moltes dones (que antigament no podien desfilar), moltes cares conegudes entre els que no porten capirot, insolents cabelleres i crepats de perruqueria, penitents descalços, uns arrossegant cadenes, altres portant creus o espelmes amb els braços alçats… Tothom és lliure de fer el que vulgui, només faltaria.

De fora de Catalunya, només conec les processons de Sevilla i d’Alcalá de Guadaira. Recordo un ambient diametralment oposat al català: aquí silenci, recolliment i desfilada nocturna; allí, processons a qualsevol hora del dia o de la nit, amb un notable xivarri i jolgorio, com diuen ells. Segurament, el clima i la proximitat de la Feria de Abril hi fan molt. Són així.

[Imatge: pas de la Flagel·lació, Setmana Santa de Tarragona, extreta de www.noticiestgn.cat]

Es pot reviure o commemorar la passió, mort i ressurrecció de Jesús, fil argumental de la Setmana Santa, de moltes maneres. Deixo ara de banda les pel·lícules que inevitablement ens oferia l’únic canal televisiu de la meva infància (Ben Hur, La túnica sagrada, Rey de reyes o La historia más grande jamás contada), pèplums més o menys distrets enmig d’una programació plúmbia a més no poder.

La manera més autèntica i nostrada de viure allò que, una mica enfàticament, s’anomena “el drama del Gòlgota” és assistir a les Passions que es fan a diversos pobles de Catalunya. Jo l’he vista dues vegades, fa molts anys, potser quaranta, a Olesa de Montserrat. Com a gran novetat, s’oferia en sessió contínua només els matins perquè anteriorment durava tot el dia, amb una pausa per dinar. Recordo l’espectacularitat de l’escenari, la quantitat de gent que hi participava i dues escenes amb efectes especials, com el cinema: quan estan al llac Tiberíades, amb tempesta inclosa, i quan Jesucrist puja al cel, òbviament estirat d’uns cables que no encertava a descobrir. La ressurrecció de Llàtzer (a la imatge) i el suïcidi de Judes també eren prou impactants. 

Una versió radicalment diferent de les nostres Passions, però en essència la mateixa cosa, és el musical Jesus Christ Superstar, que vaig contemplar a Londres el 1977. Només recordo que a la sortida del teatre (era el Palace, ho sé perquè conservo el programa de mà), no plovia, diluviava, potser en coherència amb l’espectacle bíblic que acabàvem de presenciar.

Ens falten les processons, que seran objecte d’un altre capítol d’aquesta sèrie d’apunts tan apassionant (i mai millor dit).

[Imatge: escena de la Passió d’Olesa, 1965, extreta de www.lapassio.cat]

Quan era petit, a casa sempre es va seguir la tradició del palmó. Em sembla recordar que l’anàvem a comprar a la fira instal·lada a la Rambla de Catalunya. Era llarg i blanc, com diu la cançó del Serrat, un per cada germà, que pagava la respectiva padrina (el padrí s’encarregava de la mona). Els guarníem amb una cinta catalana i una garlanda, com si fos l’arbre de Nadal. En canvi, no recordo que hi pengéssim mai aquella mena de rosaris de sucre de colors, una mica horteres en honor a la veritat.

Mudats com mana la tradició, ens atansàvem a la plaça de la Sagrada Família on ens confoníem amb molta altra gent arribada amb la mateixa intenció: assistir a la benedicció de palmes i palmons. La plaça s’omplia de gom a gom, de manera que la gernació sempre em va impedir veure com el capellà, situat davant la façana de la Passió, llavors a mig construir, espargia l’aigua beneïta. En un moment concret, potser a una senyal convinguda, tothom es posava a picar el palmó a terra, frenèticament. D’això se’n deia “fer escombra” perquè el resultat de l’acció era que amb el peu del palmó podíem fàcilment escombrar el terra. Ignoro si aquest costum ha perdurat: em sembla que ens deien que portava sort.

El darrer ritual del dia consistia en lligar els palmons al balcó de casa, prèvia retirada dels de l’any anterior que, pobres, estaven completament oblidats, polsosos i ennegrits. I a esperar un nou diumenge de Rams.

[A la imatge, l’autor del bloc, a mitjans anys 60]

Com si fos fet expressament, aquests dies ha caigut a les meves mans una peça de dos euros de Luxemburg, poc habitual, amb el perfil del seu príncep (un Borbó, curiosament). Una moneda que ja fa deu anys que va amunt i avall del continent.

Fa una dècada, doncs, d’aquell petit trasbals quotidià que va representar canviar de moneda i, sobretot, del seu valor. Les espanyolíssimes (malgrat l’origen català de la paraula) pessetes desapareixien de les nostres butxaques (de fet, els diners sempre desapareixen de tot arreu) i en el seu lloc apareixien els euros, estandards d’una economia més seriosa i estable, almenys en aquell moment.

Després de rebre amb il·lusió els primers bitllets de diferents coloraines, amb olor de tinta fresca, i les primeres monedes lluents, com polides amb Netol, vaig adaptar-me de seguida al nou valor de les coses, fent un ràpid càlcul mental, això sí: sis euros, mil pessetes, cada euro, cent seixanta-sis pessetes. El que passa és que aviat, entre que tot es va apujar per arrodonir-ho (malgrat els vehements desmentiments de les autoritats econòmiques) i la força del costum, aviat vaig interioritzar un fals contravalor que crec que he compartit amb molta gent: un euro era el mateix que cent pessetes, i no.

El fet de comptar en pessetes, malgrat els meus esforços per oblidar-les, ha continuat latent en el subconscient. La prova és que, fins fa ben poc, quan anava a fer benzina posava 30 euros, en la idea que estava posant 5.000 pessetes, un número rodó. Ara ja en poso més perquè, entre la inflació (propiciada en part per la moneda europea) i impostos diversos, 30 euros queden molt lluny d’omplir tot el dipòsit, que seria l’ideal.

El que no he fet mai és aquesta pagesada de comptar per milions els preus dels pisos i les hipoteques. Bàsicament perquè he comprat (que no pagat del tot) un sol pis en aquests deu anys, no com altres que no han fet altra cosa en aquesta dècada prodigiosa de totxos i bombolles. Així ens va.

Quin serà el futur de l’euro? Resem ferventment a sant Benet de Núrsia, patró d’Europa, que mantingui la moneda única, perquè no m’imagino tornar enrere. No seria gens agradable que la nostra societat “bescanviés la pesseta” una altra vegada.

Mirant el “clàssic” Madrid-Barça d’ahir al vespre em van venir a la memòria borroses imatges de partits similars fa molts i molts anys. Una prèvia: això de “clàssic” referit a l’enfrontament entre els dos equips més importants de la lliga estatal és una cosa bastant nova per a mi: jo diria que abans no es denominava així.

Recordo els partits en blanc i negre, toscament retransmesos amb uns equips tècnics molt més modestos que els d’ara i comentats per l’inefable Matías Prats (el pare del seu fill). No sóc capaç avui en dia d’assegurar si aquest senyor anava a favor dels merengues de forma descarada o bé ho dissimulava amb una pàtina de professionalitat. El cas és que el camp s’omplia de blancs (el Madrid) i de foscos (el Barça). Sempre em va semblar que hi havia més blancs que foscos al camp (sense comptar l’àrbitre). Era una percepció errònia, és clar, però convenientment alliçonat pel meu pare, ja vaig saber des de la meva tendra infantesa quins eren els bons i quins els dolents.

Potser perquè érem criatures hi havia un detall dels partits de futbol que no se’ns escapava: la quantitat de vegades que els jugadors queien a terra, producte de les trompades, els cops, les relliscades o el no saber frenar a temps. De manera que per nosaltres, un partit de futbol era “l’espectacle d’aquells senyors que sempre cauen”, definició que als meus pares els feia molta gràcia perquè, com a adults, no havien reparat mai en aquesta circumstància.

Han passat els anys i les dècades. Els foscos (els bons) ara els veiem en color blau i grana, però els blancs (els altres) els seguim veient blancs. Quines coses.

[A la imatge, el Barça de la temporada 1966-67, amb els primers noms de jugadors que recordo: Sadurní, Gallego, Eladio, Zaldúa, Fusté…]

La revista infantil Cavall Fort arriba als cinquanta anys. Per molts més! És una publicació que em porta molts records, i tots agradables. Potser va ser el meu primer contacte amb la llengua i la cultura catalanes. Estaré eternament agraït als meus pares el dia que van tenir la bona pensada de subscriure’ns (a mi i als meus germans) a una revista diferent d’altres del moment (TBO, Tío Vivo, Pulgarcito), perquè arribava per correu, perquè era en català i perquè combinava dibuixos amb textos prou amens per al públic infantil.

Eren meitats dels seixanta. Cada dues setmanes entrava a casa una publicació que ens entretenia amb temes divulgatius (ciències, natura, història), ens introduïa en qüestions que no sentíem a l’escola, lògicament (drets humans, pacifisme, progressisme cristià) i ens “atrapava” amb els dibuixos protagonitzats per personatges tan populars com Jep i Fidel, Jan i Trencapins (i els Barrufets), la Patrulla dels Castors… Hi havia baralles entre els germans per ser el primer en llegir-lo quan arribava a casa.

Com a record més personal tinc l’haver guanyat una edició del concurs que apareixia a la penúltima plana. El premi: un lot de llibres infantils. No cal dir la il·lusió que em va fer.

Cavall Fort tenia (i potser encara el té) un lema preciós: “és una prova d’amor i de respecte per als nens i les nenes que l’han de llegir”. Era realment això: un intent seriós i ben aconseguit d’oferir al públic infantil un producte que el tractés com el futur públic adult que seria (que seríem) pocs anys després. Un producte digne, atractiu i, quan més necessari era, en català.

Vull acabar aquest apunt reconeixent el paper de l’església catalana en l’aparició al mercat de Cavall Fort. Potser aquests dies de commemoracions no es destacarà gaire i serà injust, però la publicació infantil va ser possible perquè alguns bisbats (crec recordar Vic, Solsona i Girona) van donar la cobertura legal que va possibilitar que Cavall Fort aparegués amb regularitat sense problemes de censura tardofranquista. És just reconèixer-ho en un moment, l’actual, caracteritzat per memòries històriques però també selectives.

[A la imatge, portada de Cavall Fort de Llucià Navarro, el meu dibuixant preferit]