Pols d'estels

Ahir va ser un dia especial per dos motius. Primerament vaig poder gaudir des de dins de la nova ràdio valenciana, la ràdio d’À Punt Mèdia i la segona vaig parlar de ciència amb Jèssica Crespo, la conductora del programa matinal Al Ras.

Davant la inquietud que desperten els fenòmens violents de l’espai que afecten a la Terra, m’he centrat en les tempestes solars i els seus efectes sobre el nostre planeta.

De vegades, sobretot en períodes de gran activitat solar, el camp magnètic de les zones actives solars es reestructura i, en el procés, s’expulsen milions de tones de plasma a l’espai. És el que anomenem una tempesta solar.

Si tenim la mala sort que aquest fenomen passe just en el centre del disc solar, la tempesta arribarà de segur a la Terra i produirà diversos efectes depenent de la seua intensitat.

Les tempestes solars es caracteritzen per tres tipus de processos energètics ben diferents:

El primer seria l’emissió de radiació electromagnètica (raig X, gamma i ultravioleta) que en arribar al nostre planeta és capaç d’afectar les capes altes de l’atmosfera terrestre, d’ionitzar-la, augmentant la densitat electrònica i escalfar-la i expandir-la de manera que els satèl·lits en orbita baixa poden canviar l’òrbita en augmentar el fregament i el segon seria l’emissió de protons molt energètics (Esdeveniments d’emissió de protons) que pot afectar els astronautes o tallar les comunicacions per satèl·lit.

Tanmateix és l’emissió de massa coronal el fenomen més energètic relacionat amb les tempestes solars. Milions de tones de plasma (gas altament ionitzat) són expulsats a l’espai embolcallats en una mena de bambolla magnètica que en xocar contra el camp magnètic terrestre són deflectides cap a les zones polars. El xoc d’aquestes partícules energètiques amb les molècules d’oxigen i nitrogen atmosfèrics origina les cascades de llums de color que coneixem com a aurores boreals. Una tempesta geomagnètic ha començat.

De vegades però, les conseqüències d’aquest encontre còsmic no són tan innòcues. Si la tempesta  solar és molt intensa els corrents de partícules que recorren la magnetosfera terrestre creen uns corrents induïts en el subsol terrestre, que fàcilment pot arribar a les línies d’alta tensió a través de les preses de terra. Aquestes corrents poden arribar als transformadors i cremar-los. Ciutats senceres s’han quedat a les fosques després d’una tempesta geomagnètica intensa com ara Quebec, en març del 1989 o part de Malmö el 2003. Els efectes són, per tant, devastadors, tant per a les infraestructures com per a les persones.

De tot això he parlat a Al Ras. Si voleu escoltar-me, ací us deixe l’enllaç (A partir del minut 25)

Parlant de tempestes solars a Al Ras

Més informació:
Solar Storm Threat Analysis, James A. Marusek.

En la secció de ciència de ‘La tarda de Barcelona’, de betevé 91.0 fm, l’Òscar Montero ens proposa examinar el comunicat de la NASA entorn de la descoberta de set exoplanetes, notícia que ha fet la volta al món. Tanmateix, no és la primera vegada que es descobreixen planetes amb possibilitat d’albergar vida. Què ha canviat aquest cop? Per què ha estat portada a gairebé tots els mitjans de comunicació? Quin paper real té la NASA en la descoberta? I Barcelona? Aportem alguna cosa en tot aquest afer? En parlem amb l’astrofísic Enric Marco.

Entrevista: Una mirada crítica des de Barcelona: NASA, ciència i Hollywood. Btv Ràdio. 3 març 2017.

Al llarg de la història els éssers humans han mirat al cel per buscar eines que els ajudaren a navegar pels vastos oceans, per decidir quan plantar els seus cultius i per respondre a les eternes preguntes: d’on venim i on anem.

Però també han mirat el cel per inspirar-se per parlar de les aventures dels deus, dels humans enfrontats al perill, per cantar a l’amant. La Lluna, els planetes, els estels i les constel·lacions han sigut sempre temes recurrents de la literatura universal al llarg de la història de la humanitat.

L’astronomia, com a ciència ens arriba a través de la raó mentre que la literatura ens arriba a través dels sentiments. Dues maneres que coneixement que hem construït els humans que de vegades s’han cultivats juntes, per científics literats o per escriptors amb un coneixement profund de la ciència. Hui parlarem d’Astronomia i literatura

Podcast, Ecos del Cosmos, 26 de juny 2015

Hui parlem de la relació de la literatura amb l’astronomia i examinem diversos textos clàssics. En I a mi què, parlem de l’ús del menjar de l’ESA per a les exploracions polars. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i El Cel a Simple Vista.

Imatges:
1.- Dante Alighieri presenta la seua Divina Comèdia en la mà esquerra. Amb la seva mà dreta mostra una processó dels pecadors a l’infern. Darrere d’ells el purgatori i una vista històrica de Florència. Dalt del seu cap els cercles dels planetes i estels. Domenico di Michelino (1417–1491). Wikimedia Commons.
2.- “L’Univers de Dant” per un artista desconegut. Wikimedia Commons.

Al llarg de la història els éssers humans han mirat al cel i de la seua observació han trobat maneres per navegar pels vastos oceans, per decidir quan plantar els cultius que els alimentaven i, per respondre les eternes preguntes: d’on venim, on anem i com vam arribar fins ací.

L’astronomia és una disciplina que ens ha permés trobar el nostre lloc a l’Univers i que ens ha canviat la forma com veiem el món. Quan Copèrnic va afirmar que la Terra no era el centre de l’Univers, va desencadenar una revolució. Una revolució a través de la qual la religió, la ciència i la societat havien d’adaptar-se a aquesta nova visió del món.

D’altres astrònoms vingueren després com Galileu, Kepler, Halley, que ordenaren el caos dels moviments planetaris. I, poc a poc, d’altres ens eixamplaren primer el sistema solar i després tot l’Univers, i ens demostren que la física i la química era les mateixes allà dalt i ací baix. Per parlar d’aquests personatges ens visita hui Pedro Ruiz-Castell, historiador de la ciència de la Universitat de València i expert en l’astronomia del XIX i del XX. Hui parlarem dels astrònoms del passat.

Podcast, Ecos del Cosmos, 12 de juny 2015

Hui entrevistem Pedro Ruiz-Castell, historiador de la Ciència de la Universitat de València. Conversem amb ell sobre la contribució dels aficionats al progrés de l’astronomia del s. XIX, del naixement de l’Observatori Astronòmic de la Universitat i del paper de les dones en l’astronomia d’aquell temps. En I a mi què, parlem d’una nova tècnica de detecció de càncer, fruit de la recerca astronòmica. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

A qué correspon la seqüència RE’ MI’ DO’ DO SOL?

La primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre donat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge: El Gravat Flammarion, famosa il·lustració apareguda a L’Atmosphere: Météorologie Populaire (París, 1888) a la seua pàgina 163, i utilitzada en multitud d’ocasions per a representar el descobriment de l’astronomia per l’home. Camille Flammarion, L’Atmosphere: Météorologie Populaire (Paris, 1888), pp. 163. Wikimedia Commons.

Quan pensem en l’Univers ens venen al cap les espectaculars imatges obtingudes pel telescopi espacial Hubble. Però l’Univers no només brilla en la llum a la qual són sensibles els nostres ulls. Les ones de ràdio, per exemple, també travessen l’atmosfera terrestre i ens donen informació sobre processos tan interessants com el fons de microones, les radiogalàxies, els romanents de supernoves, etc.

Aquestes ones de ràdio són recollides per enormes antenes que ens estan revelant un Univers nou, desconegut fins ara. I ALMA és l’instrument més sensible i més important d’aquesta nova astronomia. I avui coneixerem com s’investiga aquest nou Univers ràdio de la mà del científic valencià Ivan Marti-Vidal que ens acompanya.

Hui parlarem d’ALMA i de l’univers ràdio.

Podcast, Ecos del Cosmos, 29 de maig 2015

Hui entrevistem Ivan Marti-Vidal, radioastrònom de l’Observatori d’Onsala a Suècia.

Conversem amb ell de radioastronomia i del projecte ALMA. En I a mi què, parlem de la temperatura corporal a l’espai i a la Terra. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica, El cel a simple vista i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

De quin color és realment aquest objecte astronòmic?

La primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre donat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge:
1.- Aquesta imatge mostra una vista aèria de l’altiplà de Chajnantor, situat a una altitud de 5000 metres als Andes xilens, on es troba el conjunt d’antenes d’ALMA. Les grans antenes tenen un diàmetre de 12 metres, mentre que 12 antenes més petites amb un diàmetre de 7 metres constitueixen la matriu d’ALMA Compacte (ACA). A l’horitzó, els principals pics de dreta a esquerra són Turó Chajnantor, Turó Toco i Juriques. Aquesta foto va ser presa al desembre de 2012, quatre mesos abans de la inauguració d’ALMA.
2.- Ivan Martí-Vidal en un moment de l’entrevista.
3.- Objecte astronòmic incognita.

Si tot va bé, el pròxim 14 de juliol, després d’un viatge de 9 anys, la nau de la NASA New Horizons,  farà un vol rasant i ben ràpid pel sistema de Plutó i durant unes hores obtindrà per a la humanitat unes imatges espectaculars de la superfície d’un cos pràcticament desconegut.

Serà un motiu d’alegria per a tothom, especialment per als astrònoms planetaris i, sobre tot, per als astrònoms nord-americans que van quedar frustrats quan se li llevà el rang de planeta a Plutó.

Prepareu-vos. Visitarem el fosc i desconegut planeta nan Plutó. Hui Plutó, el dimoni destronat.

Podcast, Ecos del Cosmos, 15 de maig 2015

Parlem del planeta nan Plutó, ara que la nau New Horizons està a punt d’arribar-hi. La secció En aquell temps recorda el descobriment de Ceres, que, com Plutó, deixà de ser planeta. En I a mi què, parlem de Finder, un radar de la NASA per a rescatar persones soterrades. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

Hui no hi ha pregunta sinó una espècie d’enquesta. Escolteu la proposta al final del programa.

La persona que propose el que es demana al programa i tinga més èxit rebrà un llibre oferit per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge: Foto completa de la família de Plutó. La càmera de la nau New Horizons ja ha pogut detectar els satèl·lits coneguts, Nyx, Hydra, Cèrber i Estix. Caront i Plutó brillen massa per a la sensibilitat de la càmera a bord i estan sobreexposats. NASA, JPL, Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory (APL).

Avui, el telescopi espacial Hubble fa 25 anys a l’espai. L’instrument que ha canviat la nostra percepció de l’Univers es llançà a bord del transbordador Discovery, en la missió STS-31, el 24 d’abril de 1990. El dia següent, el 25 d’abril, amb l’ajut del braç robòtic i d’algun passeig espacial, el Hubble va ser desplegat en la seua òrbita definitiva per la tripulació del transbordador.

Avui toca celebrar els 25 anys d’èxits i parlar de la revolució dels coneixements de l’univers que ens ha regalat el telescopi Hubble. I és que el Telescopi Espacial Hubble ha canviat significativament la nostra visió de l’Univers. Alguns dels descobriments més innovadors realitzats en el camp de l’astronomia del segle XX han estat realitzats pel Hubble, la qual cosa ha permès als astrònoms comprendre millor el món en què vivim i investigar encara més entorn dels seus misteris.

Hui parlem del Hubble i dels seus descobriments més importants

Podcast, Ecos del Cosmos, 24 d’abril 2015

Hui celebrem el 25è aniversari del llançament del Telescopi Espacial Hubble i parlem de la seua repercussió en la ciència que ha donat una nova visió de l’univers. En En aquell temps rememorem la figura d’Edwin Hubble, en I a mi què, parlem de l’aplicació de la tecnologia del Hubble en la vida quotidiana. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Més informació:

La web creada per a l’aniversari: Hubble 25 Anniversary.

El lloc web on trobar les seues imatges: Hubble site.

El Hubble Heritage Project website. On s’han triat les millors imatges del telescopi Hubble, s’han millorat i s’han explicat per experts amb la finalitat d’educar i inspirar.

Vídeo: Zoom en la Nebulosa de l’Ull de Gat. ESA, NASA, HEIC, NOT, Digitized Sky Survey 2, G. Bacon and The Hubble Heritage Team (STScI/AURA) and R. Corradi (Isaac Newton Group of Telescopes, Spain)

Les aurores són els fenòmens celestes observables a simple vista més fascinants que ens ofereix la Natura. Són llums multicolors com a garlandes celestes, tènues rajos o vels que dansen lentament en el cel nocturn. Sovint són llums groc-verdoses en delicats i pàl·lids tons; encara que les tonalitats roges, blaves i violetes a voltes estan presents. Les aurores són assídues dels Pols: l’aurora boreal en el Pol Nord i l’austral en el Sud.

Aquest espectacle de la natura també està relacionat amb el Sol. I com van haver de fer la setmana passada amb l’eclipsi de Sol per culpa del núvols, per a veure en viu i en directe el fenomen del que anem a parlar cal viatjar també molt al nord, a les fredes terres dels samis i dels inuits.

Hui parlarem de les llums del Nord, les aurores boreals

Podcast, Ecos del Cosmos, 27 de març 2015

Hui parlem sobre les aurores, com es generen, escoltem els mites dels inuits i sentim com sonen. En la secció de les aplicacions tecnològiques de l’espai, I a mi què, parlem de tècniques espacials aplicades als perfums. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica, El cel a simple vista que ens conta que veurem al cel durant el mes d’abril i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

Al final del programa escoltareu el concurs de hui, una tasca detectivesca, a l’estil del “Tiempo es oro” de l’enyorat Constantino Romero, però molt més fàcil.

La primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre oferit per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Contribueix per a aconseguir un tros del Hubble
Informació del concurs Ode to Hubble:

L’Agència Espacial Europea, ESA, i la NASA han organitzat el concurs ‘Ode to Hubble’, per a vídeos curts relacionats amb el llegat del Hubble. L’Observatori Astronòmic de la Universitat de València ha presentat el vídeo ‘Hubble’s Time Machine’, que pot ser votat en Facebook fins a l’1 d’abril (feu like/m’agrada a la part superior del vídeo).

Sembla que primerament cal fer un like/m’agrada a la pàgina de Ode to Hubble, i després, potser, isca una finestra “Fans only”, a la que cal prémer skip o continue, tant hi fa.

Aleshores podrem veure el vídeo fet a l’Observatori. És curt i és molt didàctic. Si us ha agradat, feu un like/m’agrada a la part superior del vídeo. Així haureu votat per portar cap a casa un tros d’una icona de l’exploració espacial.

L’enllaç per a veure’l i votar és:
http://woobox.com/s6ixoc/vote/for/6278869

Imatge: Aurora a la posta de Sol presa el 2 de setembre de 2013 a Stave a l’illa Andoya, Noruega. Wikipedia Commons.

La primavera arriba, i com ja contàrem en un programa l’any passat, li seguirà la Pasqua florida.

Enguany, però, vindran també junts la Lluna i el Sol en un interessant encontre celeste durant les primeres hores del matí del divendres 20 de març de 2015. Un eclipsi de Sol que podrem gaudir tots després de la nit de la cremà. Un espectacle de la natura però que cal mirar de manera segura.

Per saber que mirar i com mirar-lo de manera segura, avui parlem amb l’astrònom aficionat JoanMa Bullón que ens portarà per tot el món a la recerca de la foscor causada per la Lluna.

Hui parlarem dels eclipsis de Sol i de com observar-los

Podcast, Ecos del Cosmos, 13 de març 2015

Hui parlem sobre el proper eclipsi de sol del 20 de març de 2015. Entrevistem JoanMa Bullón, caçador d’eclipsis al voltant del món. En la nostra secció En aquell temps, parlem d’eclipsis històrics, com els que veieren els medes en el segle VI aC o el que observà el nostre rei Jaume I. En la secció dedicada a la recerca espacial, I a mi què, l’estudi de l’Alzheimer a l’Estació Espacial Internacional. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

Al final del programa s’escolta una cançó. Quin és el seu nom, qui la canta i quina relació té amb l’espai? Donem alguna pista al final del nostre programa.

La primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre oferit per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Informació de l’eclipsi:

Utilitza mètodes segurs d’observació de l’eclipsi. I també pots mirar en aquesta web (secció Precauciones).

Consulta les activitats previstes d’observació popular i retransmissió en directe de l’eclipsi. A partir de la SEA.

Podem destacar les més pròximes:

Observació a Burjassot, Campus de la Universitat. Organitzat per l’Associació Astronomia de la Universitat de València.

Observació a La Malvarrosa, València. Organitzada per l’Associació Valenciana d’Astronomia.

Observació a la Platja Gandia. Organitzada per l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Observació a Barcelona. Organitzat per la Universitat de Barcelona.

Imatge: Animació de l’eclipsi del 20 de març de 2015.

Acaba el curt febrer ventós i nuvolós, cosa que no ha impedit admirar el cel i veure, per exemple, la triple conjunció de Venus, Mart i la Lluna. Ja hem girat full al calendari de paret de la cuina. Un full caigut ens indica que l’any avança i que la primavera s’acosta. El segon full caurà despús demà, en acabar febrer.

Un curtet mes de febrer acaba. Un mes de només 28 dies, el més menut dels mesos de l’any. Una durada que molta gent no acaba d’entendre. Explicar quina és la raó de l’estrany comportament de Febrer ens portarà a l’antiga Roma, i a parlar de la història del calendari, de papes i de la Revolució russa.

Hui parlarem del calendari i de la mesura del temps

Podcast, Ecos del Cosmos, 27 de febrer 2015

Hui parlem sobre l’origen del calendari i l’estrany cas del mes de febrer. En la nostra secció I a mi què, parlem també sobre fer exercici a l’espai. I, a més, les nostres seccions habituals El cel a simple vista, Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

Ací pots veure una part d’una imatge d’un famós objecte astronòmic. De quin objecte es tracta?

La primera persona que ens envie la resposta correcta rebrà un llibre donat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge: Julius César, reformador del calendari, tal com es representat en els còmics d’Àsterix.

Fins fa cent any la majoria de la gent no eixia del poble i del seu terme. Com a molt anaven a la Fira de Xàtiva a comprar bestiar o quan es casaven anaven a València en el viatge de noces. Recordeu com en la novel·la de Jules Verne “La volta al món en 80 dies” era un gran progrés que es puguera fer la volta a la Terra en menys de tres mesos!

Aquesta poca mobilitat durant generacions ha condicionat el nostre cervell i, encara que racionalment podem saber la grandària de la Terra, des d’una perspectiva humana no intuïm la immensa grandària del nostre planeta.

¿I que podem dir del sistema solar i del cosmos? La nostra ment no està preparada per a les grandíssimes distàncies del nostre univers. Hui parlarem d’això: les dimensions del sistema solar, de la Via Làctia o de l’Univers o, més curt, la Terra com un pèsol.

Podcast, Ecos del Cosmos, 13 de febrer 2015

Hui parlem sobre les dimensions de l’Univers. En la nostra secció I a mi què, parlem també sobre els braços robòtics de l’Estació Espacial Internacional. I, a més, les nostres seccions habituals En aquell temps, Actualitat astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Per al programa de hui, la pregunta és:

Quina sonda espacial va haver d’emetre els sons que s’escolten al final del programa en un moment donat però mai va aconseguir fer-ho, i per què?

Imatge: Grandàries dels planetes i el Sol a escala. De Solar System to scale from IFLS

Vivim en un món en que la tecnologia està present en la nostra vida quotidiana. Un món que deu gran part del seu desenvolupament als avanços de la ciència de l’últim segle. En les escoles i instituts s’ensenyen els fonaments d’aquesta ciència. Tanmateix, aquest coneixement ha estat assimilat per la majoria de la gent? Un exemple? Un lector del nostre blog ens preguntava: “Per què floten els astronautes?” Com pot preguntar-se això algú? Però una cerca en internet de la pregunta en anglés té unes 400.000 entrades! I la resposta més usual en internet és d’allò més desconcertant: Floten perquè a l’espai no hi ha gravetat. Avui, al programa tractarem d’explicar amb els ulls de la ciència aquesta pregunta. Avui, la gravetat i l’espai

Podcast, Ecos del Cosmos, 30 de gener 2015

(Enllaç antic. No funciona) Podcast, Ecos del Cosmos, 30 de gener 2015

Hui parlem sobre la ingravidesa, amb els seus mites i errors de concepció i sobre com viuen els astronautes a l’espai. En la nostra secció “I a mi què” parlem també sobre cases espacials a la Terra. I a més les nostres seccions habituals “Actualitat astronòmica”, “El cel a simple vista” i el nostre astroconcurs.

Per al programa de hui, la pregunta és:

¿Quina assistenta domèstica d’origen escossés va descobrir la que és probablement la nebulosa més famosa del cel?

Foto: L’enginyera de vol Samantha Cristoforetti de l’Agència Espacial Europea (ESA) prepara el sopar a bord de l’Estació Espacial Internacional (ISS) en l’Expedició 42 el 8 de desembre de 2014. Fixeu-vos com flota i com els cabells encara que curts s’escampen. Wikimedia Commons, NASA.

Eixim a la nit per veure el cel, lluny de la ciutat que ens ha furtat les estrelles. Si tenim una bona nit, veurem milers de punts lluminosos que, des de fa centenars d’anys sabem, que són sols com el nostre Sol.

Fa només 20 anys, però, que el coneixement humà ha anat una mica més enllà i ara ja coneixem que molts d’aquests Sols no estan assoles en el seu girar al voltant del centre de la Galàxia, sinó que la majoria estan acompanyats per planetes, cossos potser semblants, però segurament diferents als nostres del sistema solar. Avui, parlarem de planetes sota la llum d’altres sols i sobre la seua relació amb la ciència ficció.

Podcast, Ecos del Cosmos, 16 de gener 2015

Hui parlem dels planetes sota la llum d’altres sols, i sobre la seua relació amb la ciència ficció. I, a més, les nostres seccions habituals: Actualitat Astronòmica, El cel a simple vista, I a mi què (en la qual parlem del metall líquid) i el nostre Astroconcurs.

Astropregunta:

Qui va ser responsable de la seqüència de lletres que podeu escoltar al final del programa i què vol dir?

El que primer que ho endevine rebrà un llibre de divulgació de la ciència regal de la Càtedra de Divulgació de la Ciència.

Imatge. De la mateixa manera que el planeta Tatooine de Luke Skywalker en Star Wars, Kepler-16b orbita un grup de dues estrelles. Representa ací com un planeta rocós, Kepler-16b podria ser també un gegant gasós com Saturn. Les perspectives per a la vida en aquest món estrany no són massa bones, ja que té una temperatura semblant a la del gel sec. Però el descobriment indica que la icònica doble posta de sol de la pel·lícula no és ja només ciència ficció. NASA.

Interstellar, un viatge per l’Univers amb l’objectiu de salvar la humanitat, és la pel·lícula de moda al cinema. I estem de sort per partida doble ja que, primerament, a través d’ella podrem parlar de cinema, del futur de la humanitat, de la sobreexplotació dels recursos però sobretot de ciència, de viatges espacials, de coses tan apassionants com els forats negres, o els forats de cuc, i amb això ens endinsarem en l’interessant món de la relativitat general, ara que l’any pròxim, el 2015, farà 100 anys que Albert Einstein publicà les equacions de la relativitat general, un dels més importants descobriments científics del segle XX.

I Interstellar, la pel·lícula de Chistopher Nolan, conté un gran nombre d’aspectes científics que la fan molt interessant per a astrònoms com nosaltres i per un programa com Ecos del Cosmos.

I hui, a més a més, tenim la sort de tindre entre nosaltres a José Antonio Font, professor del Departament d’Astronomia i Astrofísica i expert en relativitat general. Fa uns dies llegirem la seua entrevista parlant sobre la pel·lícula a la web de Mètode i hui, ací, li preguntarem sobre Interstellar, però també sobre viatges espacials, forats negres, quàntica i relativitat i sobre la difícil relació entre cine i ciència.

Podcast, Ecos del Cosmos, 12 de desembre 2014

Hui entrevistem a l’astrofísic de la Universitat de Valencia, José Antonio Font, que ens parlarà de la física de la pel·lícula Interstellar. I a més, les nostres seccions habituals, “I a mi que”, “Actualitat astronòmica” i el nostre concurs.

Astropregunta:

Qui i on es va pronuciar  les paraules que podeu escoltar al final del programa?

El que primer que ho endevine rebrà un llibre de divulgació de la ciència regal de la Càtedra de Divulgació de la Ciència.

Imatge: El forat negre Gargantua i el planeta Miller sobre el disc d’acreció.

Quaranta alumnes d’educació secundària han participat aquest dijous a la Universitat de València en un taller de matemàtiques aplicades i un d’astronomia. L’activitat s’emmarca en la Setmana de la Ciència que organitza la institució acadèmica. L’objectiu era acostar els més joves a les dues disciplines des d’una vessant pràctica. Es pot veure en aquest l’enllaç de la televisió de la Universitat de València

http://mediauni.uv.es/4501va