Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Quadern d'atzars

EL CEL DELS CUCS DE SEDA

2
Publicat el 31 de maig de 2011

Quan arribo a casa seva, me’l trobo a la cuina, jugant a terra. Va vestit amb la samarreta de Messi, unes plomes d’indi americà de cartró i un antifaç. El seu pare prepara una truita de patates. Li diu que s’aixequi d’allí, que no enredi. Agafo una cervesa de la nevera i me l’emporto.

Anem al menjador. Damunt el sofà hi ha una carpeta marró. Hi posa el seu nom en una enganxina. Em diu que a dins hi ha les fitxes que ha fet durant tota la setmana a l’escola. “Vols que te les ensenyi?”. A la televisió ja es veuen les primeres imatges de la gent desfilant cap a Wembley. “A veure aquestes fitxes”.

N’hi ha que estan grapades. D’altres no. En totes hi ha el seu nom escrit amb lletra lligada. Una breu explicació del que s’ha de fer. “Aquí havíem de pintar el que fes número set” i compta cada renglera fins a set vegades: un-dos-tres-quatre-cinc-sis-i-set. Pilotes, telèfons, bicicletes…

“Veus, aquesta em va agradar molt de fer”. De manera circular, en petites vinyetes retallades i enganxades, hi ha tot el cicle vital dels cucs de seda. Des dels ous, als propis cucs; els capolls, les papallones… Passa el dit per tots els quadrats de paper de manera circular. Cada vegada més de pressa. A la pantalla les grades de l’estadi londinenc, van omplint-se.

Riu excitat i de cop s’atura. “El que no sé, eh?, és quan va començar tot això; perquè a veure, els ous dels cucs de seda, van baixar així en sec un dia del cel dels cucs de seda o què?”.

I jo agraeixo que son pare aparegui al menjador amb una altra cervesa. Que li digui que tal i com tenen establert, amb la tendresa habitual que comparteixen, serà demà, diumenge, que tots dos es miraran les fitxes que ha fet durant la setmana. Que ara no és el moment.

Va arribant la gent. Ens anem instal·lant. No ho sabem però intuïm que estem a punt de tocar el cel. El blau-grana i el dels cucs de seda, és clar.

 

 

 

 

 

DESNONAT

1
Publicat el 25 de maig de 2011

La notícia em crida l’atenció. Per això clico damunt el titular per llegir-la sencera. No cal que passi gaire temps per adonar-me que l’immoble del qual parla, és el mateix pis on el 2000 vaig anar a viure, al carrer de Sant Lluís, a Reus. El primer pis que vaig llogar després de volar del niu familiar. Em fa gràcia.

El retrocés és instantani. Em permeto mirar enrere. No és usual que ho faci com  no sigui per agafar embranzida. Un grapat de records. No tenia ni televisió ni internet. Això darrer, l’any 2000, no era cap catàstrofe. Encara no estava instal·lat en el nostre dia a dia. Sona estrany però era així.

Cometo un error, però. Busco en un calaix el quadern de notes d’aquell any. Em sorprèn que l’hagués folrat amb la mateix quadre de Rusiñol que il·lustra aquest apunt i que mostra un Erik Satie contemplantiu. No ho he tornat a fer mai més això de folrar quaderns. Continuo embrutant papers personals amb lletra atapeïda, això sí. Cal dir que el quadre és un dels meus preferits. Molts de Rusiñol no pararia mai de contemplar-los.

Segons les notes, vaig entrar-hi el 25 de gener, al pis. Cap allà al novembre ja era fora, però. Hi ha el fil d’una història personal que no recordava que s’hagúes allargat tant, sincerament, i que marca tota la peripècia existencial d’aquells dies. Hi vaig badar massa. Massa.

Constato que hi havia molta gent que tenia clau d’aquell pis. Va ser un petit refugi per parelles que tot just encetaven amors incipients -ara ja coronats amb descendència o en camí-, un refugi on començar les farres dels caps de setmana. Cap al bon temps, sovintegen les notes sobre sopars. Moltes sessions de correcció al terrat, prenent el sol (quina delícia); alguns poemes que no sabia datar i que ara sé que van ser escrits entre aquelles quatre parets.

No sé si és un exercici gaire sa això de rellegir-se en el que un ha estat. No em refio de mi i no puc posar la mà al foc que no hi hagi més literatura de la que caldria en els textos. Potser no vaig mentir, però el punt de vista, sempre és del tot subjectiu. La focalització d’allò important, d’allò que mereix deixar-ne constància, sempre és interessada, supeditada a la necessitat més que a l’objectivitat.

Sigui com sigui, també m’hi vull desnonat d’aquella part que vaig ser. Per prudència i per necessitat.

MAIG

0
Publicat el 5 de maig de 2011

La llum tamisada. Capvespres llargs d’hores de sol. D’aquí no res, afloraran braços i tirants. L’asfalt virolat de xancletes. Nuesa colrada.

Mentre no arriba, però, encara amb el refresc del preludi de nit a l’esquena –finestra tancada- delectar-se amb la ràtzia que has fet a la biblioteca: Coetzee, Sontag, Yeats, Nerval, Tabuchi i Benet i Jornet, perquè no sigui dit. 

Gaudir amb els darrers refilets del sol, or brut escolant-se entre els rectangles de la persiana mig aclucada, petant contre els fulls. Versos, frases, ennuegant-se d’aquesta tarda acabada amb una claror tèbia, zenital, que es resisteix a deixar-se engrapar pels edificis de l’altra banda de l’avinguda.

ÀPATS

1
Publicat el 26 d'abril de 2011

Va armada amb dues forquilles. Una de plàstic i una de veritat. De tota manera, li agrada més agafar el menjar amb les mans: macarrons i hamburguesa de pollastre feta a bocins; per damunt, una bona nevada de formatge ratllat.

Fermada a la cadireta, amb un macarró a la mà dreta i un bocí de tall a l’esquerra, admet que sa mare, ara, l’alimenti. Arrufa el nas, però, davant la rapidesa de l’operació que l’ha agafada amb la guàrdia baixa. Una vegada empassat el menjar, es porta el macarró, el seu, a la boca. Però la distreu alguna cosa i el macarró, cau a terra.

Beu d’una tassa de plàstic de color taronja. Gairebé s’hi capbussa tota ella i els seus ulls blavíssims a dins agafant-la amb totes dues mans. Després fa un “aaaaaaah”, com si hagués begut de la font més fresca i regalada. Riem. I ella fa veure que beu i torna a fer “aaaaaah”, esperant el nostre aplaudiment.

Em toca menjar a mi. Amb una mà tant o més rebossada de formatge que el plat, m’ofereix un tros d’hamburguesa. Em mira. Somriu. “A Padí”. I “a Padí”, agafa el tall de les seva maneta, se’l posa a la boca i mastega. Ella, sense res a la seva de boca, també fa que mastega. Empasso exagerant el gest. Ella riu i pica de mans.

M’assenyala, per tirar avall, la seva tassa plena d’aigua: “Padí, aaaaaaaah”, i se li diu que el Padrí té el seu propi got de fer “aaaaaaah”. L’omplo d’aigua. Espero que ella agafi la seva tassa. Bevem tots dos mirant-nos de reüll. A ella li cau un regalim d’aigua per la vora de la tassa. I en acabar tots dos fem “aaaaaaaaah” i riem molt, moltíssim. Riem sempre i molt.

NEW HAMPSHIRE

0
Publicat el 23 d'abril de 2011

En comptes de tenir davant per davant una estesa de vellaners tocats de capvespre, tombat el sol ja gairebé del tot cap a ponent, en dies així de pluges intermitents i accidentals, un voldria ser en un hotelet una mica desmanegat en una badia propera a New Hampshire.

L’hotelet ha d’estar regentat per una parella d’ancians de Newark que de nit, n’ha vist de tot colors, des de domadores de pingüins addictes als flam de vainilla que han perdut el do que en un altre temps les havia fet sortir fins i tot al New Yorker, fins a alts i respectables fabricants d’elàstics que havent quedat per una aventura pueril amb una secretària qualsevol, ara es penedeixen d’haver deixat esposa i vuit fills per algú que es veu només tenia classe fent anar l’Excel.

La finestra de l’habitació ha de donar al mar. Aquest Atlàntic de bramuls constants, de bromera que fa posar els nervis de punta; d’espetecs contra les roques com un timbal de llauna metòdic. El llit ha de ser gran, desmesurat, i no hi fa res de compartir-lo amb una majorette que ho ompli tot de purpurina o amb un faquir que prefereixi el làtex a la llepada de la punxa; de tant desmesurat com ha de ser el llit, no se’ls trobareu mai entre els llençols.

Quan el xim-xim apareix, no cal ni aixecar-se. Es posen tants coixins com sigui possible a l’esquena i es demana l’esmorzar-berenar i la premsa europea de fa uns segles. Seran servides, totes dues coses per l’anciana, vestida pulcrament amb una còfia tota groga i anguniosa i amb un mostatxet simpàtic que dissiparà tota temptativa de flirteig.

Una vegada amb el ventre ple, hom es tirarà de cap a la premsa europea. Diaris de format gegant, sense fotos, potser un gravat aquí o allà, l’autoria del qual serà, sense cap mena de dubte, d’algun nebot amb veleïtats d’artista que la portera de l’escala on viu la callista de la tercera amant del director del diari, ha recomanat efusivament.

Amb aquesta lectura, la badia desdibuixant-se per les línies de la pluja, el mar que no deixarà de callar com un gos de caça que pateixi d’ostracisme perquè en comptes d’anar a recollir les perdius encara tèbies, li agradés més recollir amb el morro les floretes més oloroses del marjal, caldrà afegir-hi una senyoreta prima com un os de pernil després de Nadal que es va conèixer ahir a la nit al hall-bar de l’hotel desmanegat.

Serà l’ancià, d’ulls envidreïts i que porta un perrucot talment un hàmster o un ós rentador mort al cap, rera la barra, que haurà propiciat l’encontre. Ja es tard i vol plegar veles i només queden dos hostes got ple en mà que ja es veu que no s’enretiraran ni que se’ls regali tot el bourbon de l’univers.

De la senyoreta, no se n’entedrà ni un borrall de la llengua que parla. Però ja es veu que no fa dos dies que ha sortit de l’ou. Pot beure alguna cosa que no se sap si és anticongelant o líquid per a embalsamar. Però serà fàcil fer-se dir, des de la imprudència que tota nit lluny del que un és, propicia, que seria una llàstima haver de fer servir dues habitacions quan amb una n’hi ha de sobres.

La senyoreta, doncs, que tindrà els peus freds però amb qui haurem intimat malgrat la gelor, malgrat la majorette, malgrat el faquir, s’avorrirà aviat amb la premsa europea antiga. D’aquí que amb el cap una mica més clar que ahir, ens tornarà a fer sentir lluny del que un és mentre a fora els dos ancians escolten rera la porta, l’Atlàntic no ens deixa de petja i la majorette i el faquir, es prometen amor etern, absolut i perpetu.

AQUEST SOL D’ARA

0
Publicat el 18 d'abril de 2011

Aquest sol d’ara, el diré sense ulleres ni re. A pèl. Serà un sol de primària. Un pegot de cera groga fent giravoltar el tint, moltes i moltes vegades. Cal que els dits et quedin grocs, i el paper, en agafar-lo, pesi per la part on hi ha el botó d’or novell.

Després s’hi afegiran els rajos que seran ratlles també greixoses i llargues i ho ompliran tot: les gavines que es barallen i després reposen dalt un dels fanals muts. Una cotorra que amb el bec s’emporta una branca. L’avió el motor del qual, deixa com una pol·lució de blanc esvanint-se lentíssima cel blau ferit fins que en quedi un rastre imperceptible.

També aquest plàtan del davant. Ubèrrim de verd. Clorofíl·lic. Que es pot mastegar. I la senyora que passa en vermell i un taxi que la fa sobresaltar ratllant el cobriment amb un meeeeeec d’esgarrifança. I l’ambulància que porta a dins un poema malalt per indigestió de poetes deplorables. I la terrassa del bar plena de parroquians fent-se passar la tarda a glops de trifàsic i aixecament d’acta d’acabaments d’esquena formosos. Les cambreres del bar de cambreres que surten a fer un cigarret i una, amb una sandàlia de cocodril, dóna puntades de peus a una roda del bicing.

I està bé, tot just amb els clivells de la migdiada al front, deixar-se fer un puret sense pensar en altres coses que aquestes i deixar-se emmorenir desprenent-te de l’abric gris i feixuc d’obrer deslocalitzat amb fred de quarts de set que ara et toca véncer, floret de desesperança en mà.

I està bé, tot just amb la fal·lera encetada, bellament encetada, de les tecles i les plomes i els llapis a les mans, concertar una cita amb tot i cadascuna de les mostres de bellesa que tanta bonior et presenta i ser només un saltimbanqui d’aquests papers intranscendents d’ara, per tot just calmar la set de paraula, de mot i arraulir-se un poc cap endins, després, ja més tard, a la recerca de papers més seriosos, amb més voluntat -no gaire- de pervivència, de commoció més perenne. Igualment vulgars. Igualment fugaços.

QUE SÍ, QUE POT SER

2
Publicat el 15 d'abril de 2011

Que sí, que pot ser, que semblava que no, però sí.

Que sí, que pot ser, que te’n vagis a comprar l’últim d’Antònia Font, que tornis a casa, que miris la pantalla del trastet que ja t’has acostumat a portar a la butxaca sempre i que només hi parpellegi l’hora.

Que tornis cap a la pantalla del traste gran, que el remenis una mica amb la rata, i que la bústia d’entrada estigui morta de fàstic. Com si ningú no la regués de fa temps.

Que sí, que pot ser, que t’estiris al llit, que t’enxufis a la vena Olivers i Debons, que flipis lamparetes, que deixis de tenir por de Clint Eastwood, que et sobrin paraules, que recordis les vegades que tu has estat una glacera, que et calcis uns patins i facis giragonses en una pista de gel, fins i tot que pugis a pintar un glop de llum en un far o altre.

I tot i així, que la cosa aquella plana amb numerets i lletres segueixi mut i sord. Que el llistat dels correus del tzar electrònics continuïi reclamant acció, marxa de la guarra.

Que sí, que pot ser, que semblava que no, però sí. Que sí.

10 ANYS ENYORANT RAMON BARNILS

0

Avui fa 10 anys de la mort de Ramon Barnils.

La xarxa internàutica li fa un homenatge virtual.

Fa uns anys ja vaig dir aquí tot el que volia dir d’ell.

Aquest dijous seré a l’Horiginal per brindar a la seva salut

Per coherència, per compromís, per no oblidar una d’aquelles persones que tot país necessita.

No t’oblidem Ramon. Sempre ets aquí a la vora emprenyant i sorprenent-nos.

QUEDA

1

Arriben els anys. El comptador avança. Inexorable. Indisitint als estats d’ànim. Aliè a qualsevol situació.

No m’agrada fer balanços quan toca. Quan no toca, tampoc. Hores d’ara ja he après que el futur és una enganyifa i que mirar enrere no serveix de gaire.

Què puc dir més?

Que no m’avergonyeixo de res del que he fet i que em fa recança no haver-me equivocat moltes més vegades, l’únic rastre que queda del fet d’haver-te arriscat.

Que sempre és millor que les coses no surtin bé que no pas quedar-te amb el dubte del que podria haver passat si jo…

Que queden tots els poemes per desescriure. Que queden molts petons per prendre i llogar. Un Estat per fer. Brivalls per veure créixer i malcriar.

Tot de mi mateix per aprendre.

UN MATI, UNA TARDA, UN VESPRE

0

El dia abans, el responsable de la taula, s’haurà coordinat amb el del dia anterior perquè li deixi tot el material en ordre. Ho comprovarà i quedarà amb algun voluntari que l’ajudi a transportar-lo fins al lloc acordat.

La posaran en una cruïlla de carrers, com més concorregut millor. En una plaça. Davant uns grans magatzems. A la reunió setmanal de barri s’hauran disposat totes les taules de la setmana. “Cap dia sense recaptació de vot!”, és la consigna.

Els voluntaris aniran arribant a la parada. La coordinadora, que pot ombrejar-se els ulls o no, els haurà enviat un mail amb un doodle on s’especifiquen els responsables de taula, els llocs i els horaris de recollida perquè tothom que pugui s’hi apunti.

Es pararà la taula, es pararà l’urna. Una pancarta farà de faldilla. Es posaran les butlletes del “Sí” i del “No”, els sobres petits. Els sobres grans. També les xapes promocionals de la consulta i el merxandatge que tinguin. Banderoles per penjar al balcó. Als fulls de registre el responsable posarà el seu nom i l’hora d’obertura.

Els altres, amb un peto groc, papallonejaran al voltant amb un fulletó convidant als transeünts a emetre el seu vot o senzillament informant-los que el dia 10 d’abril estan cridats a participar en una consulta per decidir si volen que Catalunya, esdevingui un estat de ple dret dins de la Unió Europea.

 “Però això que no era el dia 10?”, pregunten. “Estem recollint vot anticipat, així el dia 10 ja ho tindrà fet”. “Mira que bé, t’he d’ensenyar el DNI, oi?”. “Exacte”. I una vegada comprovat que es viu a la ciutat, s’apuntarà el DNI al sobre gran, a dins, el vot de la persona en un sobre més petit. Es tancarà el sobre gran i se’l farà signar a la solapa. “Caram, quanta professionalitat. Molt bé!”.

Hi haurà de tot. La senyora que crida que amb Franco serien tots a la presó (i que gràcies a aquest fet, tres persones voten de cop). El nét que rep astorat la primera lliçó de democràcia per part del seu avi. El nouvingut que els diu que al seu país, això no ho podria fer mai…

La jornada transcorrerà amb un ritme desigual de votants. Dependrà del temps. Dependrà del lloc. Dependrà de tantes coses. Uns els diran que ja han votat. A d’altres no els interessarà. Uns guiris els miraran arrufant el nas i demanant-los, plànol en mà, the Sagrada Família please?

S’hi estaran tres o quatre hores. No gaire més. Encabat el responsable contabilitzarà els vots registrats. Apuntarà el material que s’hagi venut. Els diners que s’hagin pogut recollir.

Plegaran veles. El responsable haurà quedat amb el de l’endemà per passar-li el material. Potser faran una cervesa per comentar la jugada. Serà eufòrica si el dia ha anat bé. Serà revitalitzant si la jornada ha estat fluixa. Quatre acudits mal explicats. Un grapat de somriures per ventilar. El just per espolsar-se el fred, la mica de cansament.

Ells no ha saben però en aquell moment centenars de voluntaris de Sant Martí, Gràcia, l’Eixample, Les Corts, Horta-Guinardó, Sarrià-San Gervasi, Sant Andreu, Nou Barris o Ciutat Vella, estaran fent el mateix.

Hauran decidit fer decidir a la gent. Hauran decidit fer decidir una ciutat. Hauran decidit fer decidir Barcelona sense esperar res més que la satisfacció per saber que ho han fet el millor que han pogut i han sabut un matí, una tarda o un vespre.

UNA INSCRIPCIÓ AIXÍ

0

Sempre que vaig a una reunió, i darrerarment en tinc unes quantes, penso en aquell poema que va escriure Bertolt Brecht i que transcric traduït pel Feliu Formosa:

No necessito cap làpida, però
si vosaltres necessiteu posar-me’n una
voldria que hi digués:
                                 va fer propostes. Nosaltres
                                 les vam acceptar.
                                 Una inscripció així ens faria
                                 honor a tots plegats.

No sempre es dóna, però darrerament no em puc queixar.

PEP GUARDIOLA OPTARÀ A L’ALCALDIA DE BARCELONA

2

En una nota de premsa, l’actual entrenador del Barça, ha comunicat avui la seva intenció de concórrer a les properes eleccions municipals optant a l’alcaldia de Barcelona.

Tot i que de moment Guardiola no ha dit sota quines sigles polítiques hi participarà, tot sembla indicar que serà el candidat de Solidaritat Catalana, el partit liderat pel seu bon amic Joan Laporta.

“La situació del país mereix que tots i totes sacrifiquem alguna cosa per tal d’aportar el nostres granet de sorra en aquest camí cap a la lllibertat. He arribat al cim més alt de la meva carrera esportiva i ara toca posar tota la meva ambició per seguir treballant per aquesta ciutat que m’ho ha donat tot, des d’un altre àmbit”, ha dit Guardiola.

De moment el Futbol Club Barcelona ha convocat una roda de premsa amb la presència del president Sandro Rosell i el mateix Guardiola per avui mateix.

(Innocentada 2010. Gràcies per la vostra complicitat)

MOTS SUPERVIVENTS

1

QUE MAI NINGÚ GOSI DIR
 
Que mai ningú gosi dir
al xiquet de l’establia
que el triomf és l’únic rang.
 
Que els qui lloguem dia a dia
                                 paraules arran de nit
                                 sabem que perdre és la vida
 
                                 i entre mots supervivents
                                 deixem al paper amb un llapis
                                 els versos per riure’ns d’ells.
 
                                                                          David Figueres

Us desitjo unes bones festes de Nadal!