Els dies i les dones

Porto un edredó a rentar. L’he olorat i fa massa olor de vida. De molta vida. Si no fos perquè ho dissimula molt bé, diria que de fet hi podria anar tot sol a rentar-se. Que perfectament li podrien sortir unes cametes així com d’edredó i ti-ti-ti-ti podria creuar el carrer i demanar a la tintoreria, que el dutxessin ben dutxat per encarar l’hivern plegats, un any més. Ell damunt i jo a sota. Som una parella convencional, què voleu que hi fem.

Malauradament, però, la tintoreria de davant de casa és tancada. Ja em direu què hi fa tancada una tintoreria un dissabte al matí. Deuen anar farts. La primera pregunta que em faig és aquesta: per què totes les tintoreries es diuen alguna cosa seguit del vocable Sec? Insondable misteri.

Ben enrotllat sota l’aixella, l’edredó, el meu edredó, ja veig que es neguiteja i s’angunieja. Pel qui no ha tractat amb edredons, puc dir que són reaccions típiques i tòpiques. No els agrada la mobilitat. Ells són més de moviments sincopats i estàtics. Al matí enretirar-se una mica. A la nit, tornar-se a colgar. Valor, amic; que li dic jo. Busquem una altra establiment.

I el trobem. És regentat per un senyor amb un bigotet tot simpàtic. El bigotet, no el senyor. No se li veu la boca. Porta unes ulleres d’a prop i escolta alguna mena de música ètnica en un transistoret amb la tapa de les piles agafada amb una goma d’aquelles que abans nuaven les potes dels pollastres. El meu edredó és feliç, feliç, amb la troballa.

El deixo damunt el taulell. Veig que ell, l’edredó, el meu edredó, no fa cap marranada. Em sorprèn tanta maduresa. El senyor, o millor dit, el bigoti, apunta un numeret al capdamunt d’un formulari. Escriu fort. Escriu edredón. Escriu la data d’avui. Veu com m’admira la seva energia en prémer el boli Bic damunt el formulari. Es que si no aprieto, no calca, ves? I efectivament, la llenca pilosa de sota el nas, m’extén una còpia del que acaba d’escriure amb una lletra ennegrida, una mica difuminada.

Agafa l’edredó i el porta cap a la rebotiga. L’edredó, el meu edredó, ni s’immuta. El munt de pelets atapeïts damunt el llavi, em demana un número de telèfon. Jo ho trobo escaient. Vull estar informat si l’edredó, el meu edredó, passa una mala nit o no li agrada el menjar que li donen. Ho és molt de muntar numerets. Però se l’apunta al seu, de paper, sense deixar-me a mi, cap còpia en carbó del meu propi número de telèfon. Ho trobo un gest molt avar per part seva. Tanta il·lusió que em feia.

Lo pagará ahora o cuando lo venga a recoger? Li dic que ara i em trec la targeta. Em mira per damunt les ulleres el grumoll de pèl ocre tabac ros amb tocs de neu. No tengo chisme de tarjetas, em fulmina. Doncs ja li pagaré quan torni a recollir l’edredó, el meu edredó, trinco-trinco, perquè m’he deixat el rotllet de bitllets de cinc-cents euros -que faig servir per a les propines- als altres pantalons. Això no li ho dic. Només fa bien, el mostatxo. Dóna uns copets al transistor. Puja sobtadament el volum de la música ètnica. Sense mirar-me em diu Dios, jo dic Déu i encimbellats en aquest Olimp compartit, me’n vaig.

M’oblido de les coses amb facilitat. Vull dir que tinc una mica memòria de peix i necessito visualitzar les coses per recordar-les. Normalment toco unes quante tecles a la vegada i com que unes amb les altres, s’uneixen amb un fil que només entenc jo, de vegades hi ha coses que engego i que aturo, i com que no recordo que les he aturat, cauen en l’oblit.

Moltes vegades en diferents llibretes, en diferents carpetes, hi ha el mateix projecte començat una o dues o tres vegades. I el curiós del cas, és que sovint m’adono que ho deixat córrer per circumstàncies semblants en el mateix punt. Però no hi fa res, perquè a vegades, aquestes coses, et serveix per prendre distància amb qui ets i gaudir de la feina que has fet com si l’hagués fet una altra persona. Sóc així de primitiu.

Aquest curs la cosa ha començat lenta. Sembla que això de la bonança climatològica ens ha fet tornar a tots mandrosos. Però jo ja he tret la meva pissarreta on s’hi pot escriure amb un retolador d’aquells que s’esborren amb les mans. És el meu mirall personal. On hi apunto les feines pendents, un petit oracle a curt termini.

Ara mateix, deixant de banda un projecte literari que ja està arribant a la seva fi i que espero que pugui ser alguna cosa més que un nom en una carpeta del meu ordinador, entre coses personals i professionals -per dir-ne d’alguna manera-, la llista ja té sis punts.

I és bonic pensar que les aniré esborrant, que n’aniré afegint, i que tot suma i que tot fa avançar, sempre estirant el coll per veure-les venir. Sempre mirant endavant. Sempre.

Aquest matí fa olor de pebrot i de cafè. La llum hi és escassa. Llum d’estiu agònic. Llum d’escorrialles d’agost. Sortir a perdre les garrofes fa mandra. La fosca. La nit. El senyor vermell del semàfor. El senyor verd del semàfor. Tenen massa presència. Els cotxes que han tornat de la platja. De la muntanya. L’asfalt de nou trepitjat pels pneumàtics que xerriquen. Hi ha estudiants d’adolescència uniformada plens de lleganyes i de restes d’amors d’estiu enganxats a la roba. L’acnè. Les carteres penjades a nivell del cul. Les faldilles plisades. Les ortodòncies. Les perles als lòbuls de les orelles. Tot el futur. També hi ha els universitaris. Amb les carpetes a mode d’escut. Sense carteres, ja. Fan també tuf d’amors passatgers. Però més elaborats. Amb més regust de suor aprofitada. De besos arrapats i bèsties. Tot el passat.

L’espera del tren. El compte enrere al rellotge digital. Els homes amb bosses de plàstic de supermercat. L’esmorzar. El dinar. La son desada en un túper de somnis millors. El tititititititi de les portes que es tanquen. La densitat de la gent aplegada a la cua del vagó. Les aixelles que aviat deixaran de pudir l’amargor a la vista per camuflar-se en mànigues allargades d’olors anònimes. La densitat de la gent. La somnolència clavada a les pestanyes. El somnabulisme discret. El cafè amb llet micronejat ballant la lambada a l’estómac. El fresseig d’altres passos de ball digestius. Valsos de sucs de taronja. Sambes de torrades amb margarina. Miratges. En aquest país ningú no esmorza com caldria. Ningú. I després surt el sol. I brilla tot el dia. O això diuen.

Dirigeix amb autoritat tots els seus súbidts. Tots els seus capricis són portats a la pràctica. Res del que ell vulgui o necessiti es qüestiona. Des del seu tron, segueix totes les operacions sense perdre pistonada. Obre un ulls com a plats davant la més petita de les accions. Es neguiteja si alguna ordre no és executada amb un mínim de celeritat. S’enfada si en la consecució, alguna de les seves indicacions, no s’ha sabut interpretar amb total correcció. La gent que té al seu servei, ja li sap els gustos i les necessitats. No cal que parli. Basta un gest, una insinuació, perquè tots, com una sola persona, es moguin per correspondre al desig del moment.

Ell sap que el seu regnat serà llarg. Que tot just ha adquirit les responsabilitats i que no està disposat a perdre-les a cap preu. Saber-se les vint-i-quatre hores responsable, almenys, d’un parell de persones, li ha afaiçonat un rostre que tots sabem que només es mira el futur, malgrat que a estones, pugui semblar donat a comportar-se d’una manera aleatòria o portat pel caprici.

Ara que en un moment donat, se’m relleva de les meves obligacions fragmentàries i esparses (encara que al contracte s’hi dibuixin també les traces del sempre més) i se’m promociona a ser la persona que ell tingui més a la vora; dubto si la meva manera d’actuar li és del tot plaent, si aquest sobtat ascens, és del seu grat o no.

 De sobte, però, els meus dubtes s’esvaneixen del tot. Sense que jo ho hagi demanat, sense creure haver-ho merescut, al pit de la meva samarreta hi apareix una condecoració en forma d’illa. Cofoi per la gratificació crido als altres per lluir amb orgull el premi atorgat.

I em resisteixo a que la medalla em sigui retirada de seguida. Beso les galtes plenes d’aquest reietó que fa quatre dies només era un fesol en una ecografia i ara ja és capaç de regraciar els qui el necessitem tant com ell a nosaltres, amb el que a simple vista pot semblar una glopada de llet, però que en veritat (que això quedi entre tu i jo, Joan, des del teus sis mesos i des del setè any que el teu oncle lletraferit perpretra aquest bloc) és la condecoració més gran de totes les que podré mai rebre de ningú.

La tarda s’infla de verd. Dos quarts de cinc. El batall del campanar ho subratlla dues vegades. La lenta aroma del cafè esvaït, la punta d’un cigar exhalat de fum blau. S’ha vençut la sonsònia de la capçinada davant la telesèrie tot just reempresa. Bufa un ponent prim. S’amestrala, potser? Les capçades dels vellaners, de tots els verds que dèiem, es desglacen en vellanes que van caient rítmiques a terra. La terra vermella per la falta de pluges perd importància: hi ha ocres i arams que s’hi conjuren. És massa aviat pel festival de rojos que vindran d’aquí un mes.

Trametre, de nou, una instància al nou curs. Desentendre’s de pensar que tot comença al gener. Fa molts anys que penso que tot recomença així que el setembre enceta la segona quinzena. Les primeres mànigues llargues. Xancletes i abarques que es resisteixen a la dictadura dels mitjons. Desar al calaix un altre estiueig i preveure albirar l’horitzó amb les camises a punt. Fer cau i net amb la platxèria una mica enervant de l’agost, encara que enguany no ens podem queixar, treure la pols a les propostes que al juny es van quedar al tinter i valorar-les amb l’ambició justa i necessària.

Prendre’s, just abans que tot comenci a bullir, una setmana de fugida. Desatendre en la mesura del possible, la safata d’entrada de molts impacients que ja han desdonat l’estiu. Resistir-se encara a establir-se plenament en el tràfec d’un quefer arbitrari, nerviós, impertinent, per la seva mateixa naturalesa d’estar format per tot de coses noves que no s’han provat abans. Mentrestant, perfilar encara, damunt aquesta cua d’estiu climatològic, una inversió de dies llargs de descans ribetejats del nerviosisme del qui no sap encara molt bé què l’espera a ciutat.

 Els poemes sabran deixar de ser només noms d’arxiu a l’ordinador i seran dits i llegits en llibres i recitals? Els contes seleccionats saltaran finalment a alguna mena de recull més ambiciós? Agradaran a algú més els personatges de l’obra de teatre que s’ha de reescriure, encara està verda, no de veritat, no es pot ensenyar, bé, d’acord perquè ets tu, però diga’m seriosament el què et sembla, sense cap compromís, eh? I sobretot, per damunt de tot, hi haurà uns llavis nous per tornar aprendre a besar?

Aquest país penjat a les faldes de Collserola dóna una vista de Barcelona lluminosa, apamada i singular. No és una vista acostumada. L’enquadrament te’l limita, a tramuntana, la Sagrada Família amb la torre Agbar al darrera, com un diorama. La distància, que en realitat és un passeig –de Fort Pienc cap al propi barri de la basílica- queda aquí superposada, com si les agulles de trencadís i el fal•lus virolat, estiguessin a tocar.

A l’altra banda, a migjorn, Montjuïc, amb el MNAC als peus. Al darrera, el port professional. El lloc on el flamant batlle Trias, potser en un atac de megalomania, ha expressat darrerament que hi vol fer un barri nou de trinca. Fan molta por aquest tipus de propostes. Ja ho sentirem a dir. Sigui com sigui, entre les pinedes, aquí dalt, la demiúrgia s’encomana.

Al fons, el mar és com una escuma de barrufet esclarit amb un nuvolet de calitja flotant-hi. L’Adrià hi faria festes. La llum s’estergeix als edificis, una llum molt blanca que dissipa la boirina habitual de la ciutat. Són com peces de dòmino. El blanc refulgeix i enlluerna i les finestres són punts tatuats a les fitxes. Tot és com en una maqueta.

Al migdia s’ha fet un bany de piscina acompanyats de cossos estirats dins de la proporció objectiva de cossos que es poden estirar sense causar esglais innecessaris. Vull dir que, a les piscines privades, la concentració de carn oferta al sol, sempre s’escapa d’aquella turgència desmillorada de la platja pública. La catàrsi col•lectiva de bandejar la vergonya per mostrar-se tal i com nostresenyor ens va portar al món -de cintura cap a munt- propicia quadres desagradables d’inflors i desinflors grotescos que trobo que no calen.

I que consti que nosaltres som aquests que a l’ombra, blancs com glops de llet, abans de l’esplaix aquàtic, barregem cervesa amb llimonada i mengem patates fregides aromatitzades artificialment i portem samarreta perquè l’airet que passa fa posar la pell de gallina i perquè les nostres corpentes tampoc no serveixen d’exemple de res. A la representació femenina, però, se la salva del tot i no pas per cortesia sinó per aclaparant constatació visual.

I es dina tard perquè avui som festa. Amanida de pasta i uns calamarsets amb una picada extraordinària. Tot regat amb vi que per refredar-lo s’hi han capbussat tots els secundaris de la Sirenita del Disney fets glaçons falsos de plàstic. I es menja gelat i després del cafè i els espirituals un es deixa abaltir l’ésser fent capcinades davant una pel•lícula estirat damunt un sofà de qualsevol manera, perquè el brogit de la ciutat, el tràfec ordinari, queda lluny, allà avall, i som nosaltres déus o persones, tant i fa, els qui gaudim i acaronem aquest tipus de paisatges de desvagament encantador d’agost amb les mans plenes de gratitud cap als magnífics amfitrions, mentre per la terrassa s’hi esbalandra olor de sol i llum de reïna.

Llegeixo les bases del II Premi de poesia Vila de Cambrils. Hi ha una cosa que de seguida em crida l’atenció, una clàusula del tot inèdita dins del món dels premis literaris en català i que no havia vist mai a enlloc fins avui. Diu, concretament, a l’apartat referit a la presentació de les obres: “(…) no podran presentar-se obres de persones que hagin mort abans de la convocatòria”.

 A partir d’aquest requeriment, es desprèn, per exemple, que un poeta que hagi decidit seguir el sender d’altres poetes que han abandonat abans de temps aquest món, dies abans de la convocatòria, i hagi deixat als seus familiars o a la seva amant, instruccions per presentar-se a la segona edició de premi literari de Cambrils, no podrà optar-hi? Se li farà aquest lleig quan tots sabem que els poetes, des de temps immemorials, es dediquen només a tres coses: perseguir jovenetes per convertir-les en les seves muses, emborratxar-se i plegar veles així que la joveneta entronitzada i l’alcohol engolit ja no li apaivaguen els seus pesars interiors?

La condició també impossibilita el fet que al premi s’hi pugin presentar zombis.

Imagineu-vos que un dia es dóna, com a la sèrie Walking Dead, una epidèmia d’una estranya malaltia on la gent es transforma en zombi i els infectats ataquen als sans per cruspir-se’ls. Imagineu-vos que un dia, al metro, un d’aquesta morts-vius clava una queixalada a un poeta (ells sempre a la lluna!).

Malgrat que en el poeta de seguida se li intueixi aquell color característic de ciri trencat i se li endevini la fam de carn fresca, com a bon zombi que ara és, l’exercici de la poesia no és quelcom que es pugui abandonar així com així quan ets pres de les seves xarxes. D’aquesta manera, encara que el poeta ja formi part del regne dels difunts, el poeta zombi, a més de buscar aliment, no podrà abstenir-se d’escriure poemes i és clar, tindrà tot el dret legítim de presentar-los a premis literaris ja sigui a Mollerussa, Picamoixons o a la mateixa Cambrils.

Començo a sospitar que aquesta condició, però, es va incloure per prevenir precisament aquest tipus de situacions. Entenc que en cas que el poeta zombi resulti guanyador, tenir a la sala de plens una persona que es va descomponent voltat per un núvol de mosques i que no para de voler mossegar al públic i als regidors –encara que siguin de l’oposició- no queda gaire lluït. A més, pels familiars, també ha de ser una molèstia triar un restaurant on celebrar el guardó, després. Algú sap si a Cal Gatell, per exemple, s’hi admeten zombis?

Normalment en aquest tipus de casos sempre hi ha una tieta soltera i romàntica que apel•la, ni que sigui per allò que en diuen el dret a la pataleta, a les paraules de Shylock a El mercader de Venècia per rescabalar al seu nebot de la injustícia que suposa una discriminació així amb allò del “Si ens punxen, ¿no sagnem? ¿No riem, quan ens feu pessigolles? Si ens doneu verí, ¿no ens morim?”, paraules que, en aquest cas, tractant-se d’un zombi, no tenen cap mena de valor, perquè la resposta, invariablement a totes aquestes qüestions, tractant-se d’un zombi –tieta, deixi-ho córrer- és No.

El taulell de la farmàcia és al final de tot. Per arribar-hi ha de traspassar tota la botiga: medecines i productes cosmètics el flanquegen.

En arribar davant la dependenta -bata blanca, cua de cavall, arracades grosses, ulls foscos- li dóna un Bon dia i deixa anar:

-Taps de suro de silicona per a les orelles, sisplau?

Ella esclafeix una riallada, es tapa la boca amb la mà. “Ai, perdoni”. Entra dins la rebotiga, remena un calaix i apareix amb una aproximació del que ell ha demanat. No se li ha esvaït el somrís de la cara.

-Aquests li aniran bé. De silicona m’ha dit, oi?

Ell, enriolat, fa que sí; dóna la targeta. Ella la passa pel lector de la màquina. No pot reprimir un altre esclafit. “Ai, perdoni”. Ell recull la targeta. També riu. Riuen.

Ja hi tornem a ser!

¿Per què vols que tot passi Ara i Aquí si saps que gairebé sempre tot passa Després i Allà?