Els dies i les dones

El cel té una blavor compacta, potser s’agrisa una mica en tocar el perfil de la muntanya, res. Per la carretera que la travessa, com una capil·lar invisible, els cotxes mirallegen al ritme intermitent de les alzines que es troben. La torre de Collserola és un burxoc desubicat. Més orgànic el Tibidabo: una peülla traient el cap d’entre el verd.

Dos cases més enllà, uns coloms reposen damunt una teulada rogenca; al voltant d’una antena parabòlica. Al darrer pis de la mateixa casa, un home amb el tors nu, esmorza. Ella porta un barnús granat. Una gavina sorteja antenes de televisió com en un eslàlom, però sense fer baixada. Després una altra.

A la casa del davant, uns llibres al baterell del sol; entre la finestra i la cortina retràctil. A la terrassa, quatre cadires de plàstic imitació de fusta. Un ficus esgrogueït. Una garlanda, com de màniga de ballador de samba, verda, groga i carabassa, penjada en diagonal.

L’home que fa un moment esmorzava, ara renta els plats. Encara va mig despullat. Ni rastre d’ella.

Quan tot just ens recuperàvem de tants cops de dalla en els darrers mesos (Susan Sontag, Carlota Soldevila, Miquel Bauçà) ara el torn d’Arthur Miller. A la Biblioteca de Nou Barris, amb la professionalitat que caracteritza aquesta i totes les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona, se’n fa ressò amb una petita selecció de llibres a l’abast del lector despistat.

No em fixo en les obres de teatre, ni en un de més sucós que tracta la seva relació amb Marylin Monroe. Fullejo "La Política i l’Art d’Actuar", un dels darrers texts del dramaturg i que "Edicions La Campana" va editar el 2002. Com diu el títol, Miller traça paral·lelismes entre la professió d’actor i el de polític.

Explica Miller que fa anys, a Nova York, Jacob Ben-Ami, un actor jueu, es feu famós amb una obra en yidish que la majoria dels espectadors no podia entendre i que malgrat tot, tingué un gran èxit. El principal interès d’aquesta obra era una escena en particular on Ben-Ami, amb una pistola a la templa, tensava el dramatisme fins al punt que quan tothom donava per fet que s’engegaria un tret, Ben-Ami deia "no, no puc fer-ho" i es desfeia de l’arma.

 Les conjectures, entre els espectadors i entre la gent del món del teatre, sobre quin havia estat el procés interpretatiu de Ben-Ami fins arribar a poder comunicar aquella intensitat damunt l’escenari, van ser múltiples i variades. Tothom, però, va donar per fet que Ben-Ami, en el moment concret de desistir de suicidar-se, havia d’estar pensant en alguna prou important, sens dubte del tot transcendent.

 Miller un dia es trobà l’actor i li demanà que el tregués de dubtes. Que li confessés de quina manera havia aconseguit aquell efecte. Ben-Ami sense fer escarafalls li explicà que en plantejar-se aquella escena, va adonar-se que havia de trobar la manera d’arribar al clímax amb alguna acció que ell mai de la vida pogués realitzar, per molts diners que li paguessin.

A prova d’assajos va anar buscant fins que al final, la trobà. "Va ser prou senzill. No hi ha res que detesti més en aquest món que dutxar-me amb aigua freda. Així, cada nit, amb la pistola a la templa, imaginava que en prémer el gallet, entraria a la dutxa glaçada i per això em feia enrere amb tanta convicció".

 Una obra de teatre, ens diu Miller, intenta convertir una multitud en un individu, provocar una sola reacció unificada a partir d’un miler de reaccions individuals, d’interaccions misterioses. El dolent del cas és quan el polític, aprofitant-se d’aquesta poderosa arma de convicció, ens pot dir que abaixarà els impostos o que combatrà l’atur i nosaltres creure’ns-el quan en realitat pel mateix procés mental de l’actor, allò pot ser tan sols un artefacte dramàtic i prou per tal de calmar els nostres ànims.

 ¿Qui ens assegura que Bill Clinton, considerat com un dels presidents més creïbles, no va aconseguir transmetre aquesta autenticitat no pas per la seguretat que tenia en la seva política, sinó per saber, en cada discurs, en cada aparició televisiva, com Ben-Ami, aplicar el sentiment de suposat benestar que sentia mentre una becària destra en arts succionadores, el posava en situació, a tot allò que deia?

"(…) rarament ens confessem als que valen més que nosaltres: més aviat defugim la seva companyia. Gairebé sempre, en canvi, ens confessem als que se’ns assemblen i comparteixen les nostres febleses. Per tant no desitgem esmerçar-nos, ni millorar: abans caldria que ens jutgessin defallents. Només desitgem que ens planyin i ens animin a continuar el nostre camí. En resum, voldríem al mateix temps deixar de ser culpables i no fer l’esforç de purificar-nos. Ni prou cinisme ni prou virtut. No tenim ni l’energia del mal ni la del bé".

Albert Camus. La caiguda

YO NO SÉ DE TI MAS QUE MIS MANOS, a l’escala d’una Biblioteca pública de Barcelona, ente d’altres guixades.

Hi ha el vent a la platja de Sant Sebastià, caminant cap a la Barceloneta. Un suau fresseig de les ones aixecant-se contra una densitat feixuga que ha volgut la mar, avui, tot i el vent. El cel l’han pintat amb un pinzell sense rentar. Caminar cap al Born. Pla de Palau. Santa Maria del Mar. Carrer Argenteria. Primera glopada de gernació a Via Laietana. No pujar per Llibreteria. Fer-ho per Jaume I fins a la plaça del mateix sant. Carrer Ferran. Un acordió i un contrabaix que toquen uns hipis. No hi ha massa gent. La sonoritat m’endolceix fins a la Rambla. Com puc m’hi insereixo entre la turba narcotitzada per estàtues i altres ridícules distraccions. Un parell de japonesos extasiats davant una gàbia amb dos titots. El Che Guevara saluda un esguerrat que li ofereix un glop de Don Simon, a l’alçada del Poliorama. Charlot fa el que pot davant el Liceu. Agafo el metro a Catalunya. Al hall de l’estació, dues monges parades davant un top manta. Tornem-hi que no ha estat res. 

Tot va començar després de comprar-me l’ordinador portàtil des del qual escric, en uns grans magatzems de Barcelona. Una veu que es va identificar com la senyorita Luna, de no sé quin departament, em va oferir una targeta que m’atorgaria tot de descomptes i avantatges quan volgués fer les meves compres en aquest establiment.

Després d’insistir un parell de trucades més, vaig accedir-hi, prometent que passaria jo mateix a recolllir-la -cosa que fins al dia d’avui, i d’això ja en fa un grapat de mesos, encara no he fet. Des de llavors, dia sí, dia també, rebo una trucada d’algú que s’identifica o bé com la senyorita Luna o bé com el senyor Luna, demanant que em posi en contacte amb ells.

Hores d’ara, donada la titànica insistència,  ja començo a dubtar que els Luna, siguin veritablement treballadors d’una firma comercial. Jo me’ls imagino més com un grup de cosins una mica cumbes que tenen un gran sentiment altruista i amb l’excusa de perseguir desaprensius com jo, tenen muntada una xarxa de suport moral camuflat.

Val a dir que durant aquests mesos, m’he valgut de les seves trucades tant per desfer-me d’algun pesat com per posar gelosa una noia que  del tipus "ja-estem-bé-com-estem" s’acostava inexeroablement al "però-podem-ser-amics".

I és que és un plaer arribar a casa, cansat, després d’un d’aquells dies infernals, sortir al celobert i mentre esquives gotes de lleixiu que regalimen de la roba del veí de dalt, veient com al cel hi ha penjada una corfa blanca de meló o dé síndria, pitjar els tres número del contestador i sentir com una veu, malgrat destrossar el teu nom i cognom, et necessita per a alguna cosa.

Fa un fred d’aixecar-se el coll de l’abric. El mestral atia aquesta sensació d’estar nu, totalment a la intempèrie. Passeges per la ciutat que un dia va ser teva.  A contracorrent fas barata de records entre edificis i carrers. L’escorça ja és una altra, les arrels no canviaran mai.

Beus amb els amics que hi tens fins a altres hores de la matinada. Esgarrapes tants instants com pots per estar amb els teus germans. Saludes saludats que,  o bé s’han engreixat, o bé s’han casat. Evites la mirada d’una  novieta empenyent un cotxet amb un brivall.

El que havia estat el llibreter de tota la vida, surt de la botiga i que ha rebut un llibre que havies demanat i que… però no, no ets tu, és un altre. S’ha confós. Fa catorze anys hi vas entrar i vas demanar un llibre de poemes titulat  "Els dies i les dones". Et va corregir paternal. Ni tan sols sabies que aquell que no era amic ni de cases fredes, ni d’ideologies, havia nascut a la teva ciutat. Un cert fàstic en adonar-te que també el president de la federació espanyola d’hoquei ho va fer.

Gerard Quintana adaptant el "Sonet a dues ciutats", de Joan Margarit, al seu darrer disc, et diu que al capdavall sempre acabem per habitar "una ciutat que no existeix, la nostra" i no trobar-hi consol ni voler-ho. Provar-ho amb un altre vers. "Quina sort no haver estat un home trist". Però avui, tampoc es tracta d’això, no.

Malgrat aixecar-nos amb el sol lleugerament velat, després d’esmorzar, a quarts de vuit, la boira ja és història. L’aire és net. Han fet anar els boixets, les gotes, damunt la teulada, tota la nit. Enfilem, per la Fageda d’en Jordà, cap al difunt volcà de Santa Margarida. El malmès poema de Maragall, en una placa, no fa justícia a l’indret. El bosc, tot just dutxat de rou, ens rep amb una tovallola al cap d’heura i de molsa. Un sol entrellucat entre els anorèxics faigs d’escorces esgarrapades de gris, com si un gat de fum s’hi hagués despenjat des del capdamunt amb les urpes. Alguns amb mitenes de líquens. Als peus, moqueta de retalls dentats d’ocre, vermell i marró. S’hi respira una quietud fraternal. Més tard tot ho empudegarà un gurigall de Kevins i Jenífers amb xandalls i sabates d’anar a jugar bitlles.

Hi ha qui s’ha avançat per començar l’ascensió de seguida. Hi ha qui s’ha quedat enrere esquarterant confidències. D’altres, fan fotografies. Res no crida a la pressa. N’observo les cares i els gestos d’aquests que em són i em fan. Em ve al cap el què va escriure l’escriptora Mary McCarthy, en una carta, a la seva amiga, la filòsofa Hannah Arendt: "L’amistat, avui, en aquest món delirant, deslligat del temps natural, no es manifesta en grup, sinó només cara a cara, en la soledat íntima. Però es necessita més que la intimitat de les paraules privades i els fets conviscuts. Cal que s’estableixi un diàleg profund, de persona a persona, un diàleg on descobrir l’altre i on l’altre es retrobi en tu. " Massa vegades, som planetes porucs d’abandonar la nostra òrbita per demanar una abraçada que ens manca, per donar un somriure que ens sobra.

Ara que el silenci encara et bressa amb la tendresa que s’atorga als que tot just acaben d’aterrar a aquest món nostre, via cigonya d’Air France, quatre mots per oblidar tan bon punt aprenguis a oblidar. Quatre ratlles per desaprendre així que els teus ditets com grans d’arròs, d’ara, es tornin mans per subjectar veritats menys literàries.

No escoltis els qui no portin escrit a l’ànima, allò que et diuen que han viscut; desconfia, emperò, dels que a les primeres de canvi t’ho vulguin ensenyar tot. La lletra menuda de les persones es va descobrint al ritme d’un pèndol: ara decepciona, ara sorprèn.

Encara que el carioca vermell se’t ressequi i ja no pinti, no et cansis mai d’escriure noms al costat d’un cor; se n’aprèn molt de les esgarrinxades a aquest dels ventrícles i de les aurícules. Tot i que amb el temps els esbarzers es tornin sabres, la pell sempre serà el millor traductor de l’amor.

No deixis que ningú et digui que una terra no ha d’aspirar a la llibertat; escolta aquells que van ésser per tu, ara, ésser. Costa saber-se d’un lloc -la pàtria d’un somriure també és una ciutadania admirable- però hi ha estats que fa massa que han confós somriure, amb burla. Un és d’allà on vol tornar quan no és a enlloc.

Tingues un amic per estimar-lo i per emprenyar-t’hi. Per sortir a emborratxar-se. Per donar-li tot si t’ho demana. Per demanar-li tot si ho necessites. Per teixir un univers compartit d’inquietuds, desencisos, anhels i contradiccions.

Comet tants errors com puguis encara que amb cada caiguda et pensis que ja no et queda ni un os sencer. Si caus és que has intentat saltar. Aixecar-te amb dignitat és un art que no s’ensenya. Mira fixament als ulls dels qui s’han aturat a recollir-te. A ells els podràs dir sense cap mena de por, tantes vegades com calgui: "m’he equivocat". Ells seran els qui et diran: "no passa res, fill". 

Féiem cinquè d’egebé. No recordo per quin motiu exacte la mestra ens va preguntar, aquell dia, què volíem ser quan fóssim grans. Advocats, dentistes, arquitectes, infermeres…, anàvem contestant. Ell s’asseia al davant de tot. Era miop i escanyolit. Sempre tenia algú al damunt fent-li la guitza. Quan va ser el seu torn, es va aixecar, com havíem fet tots, es va mirar la mestra i va exclamar ben alt: "jo vull ser artista".

La riallada va ser general. M’imagino que a l’hora del pati el grup usual de mortificadors devia créixer ostensiblement. Sempre em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li perquè havia contestat allò de voler ser artista. Era tan sols una atzagaiada, o veritablement obeïa a un resquill de vocació que començava a treure el cap i que no s’atrevia a manifestar?

L’altre dia el vaig reconèixer assegut al costat de la que semblava la seva dona, a la terrassa d’un bar. Vigilava un nen que devia ser el seu fill. S’havia engreixat. Semblava feliç. El nen empaitava uns coloms amb un globus d’aquells d’heli agafat d’un cordill. De sobte el globus se li va escapar enlairant-se molt de pressa. Marranejant, el xiquet va córrer a buscar consol entre els braços de son pare. Em va commoure la tendresa amb que l’acollí i el conhortà.

Vaig estar temptat d’acostar-m’hi, presentar-me i preguntar-li en quin armari remot s’hi amaguen quaderns amb novel·les manuscrites, en quines golfes teles amb escups de color s’hi marceixen; si hi ha baguls amb calaveres hamletianes o velles gravacions fetes amb supervuit.

L’art pot elevar-nos a l’alçada d’allò que és noble, sublim i veritable, dur-nos fins a l’inspiració i l’entusiasme, de la mateixa manera que pot enfonsar-nos en la sensualitat més gran, les passions més baixes, ofegar-nos en una atmosfera de voluptuositat i deixar-nos desamparats, esclafats pel joc d’una imaginació desencadenada que actua sense fre, ens va dir Hegel.

I encara Herbert Read afegia: l’artista ha d’estar disposat a capbussar-se per sota del nivell normal de la consciència humana, i ficar-se sota l’escorça de la conducta i el pensament convencionals, a penetrar dins el seu jo inconscient i l’inconscient col·lectiu del seu grup o raça. L’experiència és dolorosa, ja que en aquesta profunditat l’obra creadora es realitza a costa de l’angoixa mental.

I vaig passar de llarg mirant-me com el globus es perdia cel amunt i aquell vailet era estimat molt per sobre del nivell normal de la consciència humana per algú que, al capdavall, probablement havia fet bé de no deixar-se enfonsar per la sensualitat.

Sortint de la feina, sortejant tot d’amos estirats pels seus gossos, caminaven plegats els deu o quinze minuts de passeig flanquejat de plàtans fins a la parada del metro. Els servia per no emportar-se a casa les contestes grolleres d’una jefa ressentida amb la vida, posar en comú els rumors d’aparellaments entre aquells dos que al darrer sopar d’empresa van abusar dels xupitos, o maleir l’eteté  que cada mes tenia una excusa a punt per ingressar la nòmina més tard del que tocava. L’altre dia, a mitja tarda, ella va dir-li que deixava la feina. No podia compaginar-la amb la universitat. Galta contra galta, van desitjar-se bona sort. En plegar, caminant ja sol pel passeig i retrobant-se amb gossos i amos, s’adonà que a ell també el començava a estirar alguna cosa. Va atansar-se al collar i va desfer la sivella. L’absència va fugir corrents, esperitada. Ell es va sentir alliberat.

La cortina, esbalandrada pel vent, fa caure un got de tub de plàstic amb vi ressec. Una taca malva damunt l’hule marcat d’anelles multicolors. Restes de truita de patata esgrogueïda, verdejant ja quasi. Burilles surant en mars de cervesa calenta. Arabescs damunt els plats redecorats de menges incrustades. Un tap de cava amb escuradents clavats; domèstic sputnik. La funda del sofà deixant-lo amb les vergonyes a la vista de tothom. Ampolles de vi buides. Cedés que han fet el salt a la seva capsa original. Encenedors oblidats. Indicis de restes de boirades de fum legal i il·legal. Falsa lucidesa de migdia encara no sotmesa als analgèsics. Tebior de llençols pròpia punxant-te per no haver-ne buscat de noves. Començar a netejar l’escena del crim: els CSI de les festes urbanes, voldran començar a desemmascarar els culpables.

Al tren, una dona amb el seu fill, d’uns tres anys, a la falda. Tots dos es miren un llibre il·lustrat que parla de dinosaures. La mare va passant pàgines llegint les característiques de cada animal. Tot d’una, la dona diu al nen: "Saps que el Pipo, el gos del iaio Ton, està molt malalt i pot ser que un dia s’adormi i no es desperti més?". El nen ni s’immuta. Fixa la vista en el llibre. "Els dinosaures també van acabar morint-se tots, oi?" i la mare contesta, "sí", li fa un petó, gira full i passa a explicar les particularitats d’un pterodàctil.

En roda de premsa, aquest matí, el poeta X acompanyat del seu editor, ha desmentit categòricament els rumors sobre la seva possible retirada. El poeta ha confirmat que els problemes detectats al seu colze, d’ençà el darrer llibre, no són tan greus com s’apuntaven i que espera posar-se en mans dels millors especialistes per començar la recuperació el més aviat possible. Davant les insistents preguntes dels nombrosos  periodistes aplegats que volien saber si aquest fet afectaria la seva futura poesia, el poeta ha volgut deixar clar que és prematur parlar d’això, que queda molta temporada per endavant i que els versos s’han d’anar guanyant setmana a setmana però que és la seva voluntat donar encara una quants títols més a l’afició.

Passar per davant d’un fris de Rebull a Via Laietana o del de Picasso a l’edifici del Col·legi d’Arquitectes a la plaça Nova de Barcelona i no sentir res especial. Ésser a la plaça del Mercadal de Reus, de nit, amb els fanals fent brunyir les lloses encara numerades i ésser assaltat per una tendresa estranya. Els paisatges, com les persones, necessiten descansar de l’habitud per esser descoberts amb una mirada nova.