La sang no sempre és vermella; hi ha sang vermella, verda, blava i fins i tot n’hi ha de transparent, sense color. Verda la té el llargandaix de Nova Guinea, transparent el drac o peix-gel de l’Antàrtic, vermella la tenim els humans i molts d’altres animals i blava el pop, la llagosta i alguns invertebrats.
A les aigües de Noruega arribà una balena blanca, una beluga que de lluny era una taca d’escuma sòlida que foragitava la curiositat de les gavines, temorenques d’apropar-s’hi. Duia un estrany collar, restes d’un arnès que li havia cobert una part del cos. Era una beluga adulta, blanca com la capa gelada de l’Àrtic, sabia
Déu digué “que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent. I fou així. Déu anomenà el continent terra, i les aigües reunides, mars”. La Pangea. Era el dia tercer, el mateix dia en què la terra produí vegetació i les aigües animals. I Déu, narra
La Terra és rodona i els nostres ulls són, diguem-ne, rodons en conseqüent harmonia, però de manera inconseqüent emmarquem en una mena de quadre la nostra mirada. Quan el llenguatge escrit començà ho feu en petites tauletes de fang, més tard hem escrit en trossos quadrangulars de pergamí o de paper i avui ho
És una estrella jove, una nena , ni tan sols és una adolescent, té 550 anys i brilla més que el nostre sol. És filla d’Orió, la gegantina i bellíssima constel·lació que la virginal Artemisa situà en el cel quan l’audaç caçador de les més grans bèsties i perseguidor de verges intentà violar-la i
Any rera any es commemora oficialment una escriptora o escriptor (cal dir que el nombre d’ells és força superior al d’elles tal com correspon al caràcter patriarcal de les antologies) , el nom és anunciat un any abans que comencin els actes en el seu honor -sovint esquifits en publicitat i assistència- per tal
Na Cesca és ara gran, no ho és més que fa molts anys però ara el mal d’ossos la té retinguda a casa. No fa ganxet asseguda al balancí com les estampes antigues l’havien ensenyada, tampoc no llegeix els ja vells llibres de poemes grecs on tanta saviesa havia après puix la mirada cansada li
Caigué. Una mala caiguda, mesos en cadira de rodes; havia caigut d’una escala o per les escales, digué. El cop fou fortíssim. Feia anys que els fills s’havien acostunat als seus sobtats canvis d’humor, a veure-la alegre uns dies i entristida d’altres, a sentir-la cridar irada sense motiu aparent o riure sense causa. Uns
Un cop de vent s’endugué els núvols que no deixaven entreveure la misteriosa llum del cel de nit. Des del balcó pugué admirar la línia màgica. La Lluna creixent, Júpiter, déu de déus, i Venus, filla bellíssima. Un dia més tard o potser dos, els núvols desafiants no li permeteren veure la Lluna petita, la Lluna en
Quan l’Anyell obrí el primer dels set segells veié el cavall blanc amb el genet conqueridor, i quan obrí el segon veié el genet amb l’espasa muntant el cavall roig, el tercer segell obert va fer veure el cavall negre amb el genet portador de la fam i en obrir el quart va veure un cavall
Little Foot morí potser per una caiguda dins d’una cova (per la ferida d’una fletxa i malgrat aquesta mena de mort)* i malgrat el seu nom no fou pas un indi pell-roja de peu petit sinó un homínid que visqué a l’Àfrica del Sud fa 3,67 milions d’anys. Little Foot fou el nom que els paleontòlegs donaren als
La tramuntana ha passat encara amb força per la resclosa badia. El mar és una superfície violentada, solcada per estols de peixos imaginaris de lloms de plata refulgents. L’arcaic ball de les aigües és sempre un espectacle nou. La tramuntana obliga els peixos d’escuma a perdre’s dins de les coves, caus on dormen penjats els
Volava o potser caminava pel damunt dels edifcis del barri; l’ha vist a través dels vidres de la finestra. Ha cregut que era una gavina d’ales translúcides volant lenta o un gran colom ferit. Ha mirat amb atenció l’ara, de prop, estranya au, no era ni gavina, ni colom, ni ocell conegut.
Les petites cotorres han colonitzat els plàtans del carrer, ja no són tan petites ni exòtiques, ara són ocells urbans però el verd llustrós que les vesteix segueix sorprenent els vianants. La seva xerrameca estrident omple les primeres hores del matí, quan del bar surt el flaire d’amargor suau de cafè i a la farmàcia
L’edat adulta no és només una suma agregada de temps i d’experiències viscudes, és també una representació mental que hem modelat en categories: joventut, edat intermitja, vellesa. Recentment uns científics han demostrat que aquella representació mental no és la mateixa per a tots els grups d’una edat determinada. Dos grups objecte d’estudi corresponents a persones