Assisteixo emmudit a l’espectacle vergonyant i vergonyós dels nostres polítics i dels gestors de la nostra cosa pública en l’afer què ens ocupa i ens preocupa com a país: un episodi de sequera que ja dura dos anys i que, si el Déu de la pluja no hi posa remei, ens portarà d’aquí a sis
L’article de Xavier Rubert de Ventós em serveix de molt per mirar de completar el que ahir intentava expressar (i d’altra banda el supera amb escreix infinit). Gràcies al blocaire Joan Vila m’he assabentat de l’article. Lúcid, optimista, diàfan. Recomano (tot i tenir ja més de deu anys) el llibre d’en Rubert Nacionalismos (1994). Transcric íntegrament
Anem fent camí. No sé qui s’ha pogut pensar que el PSC exigiria alguna cosa al PSOE a canvi de què més del 40% dels catalans hagin votat socialisme útil. Conec alguns independentistes que han exercit “aquest vot útil”. Respecte profund però a efectes nacionals, en els propers mesos molta gent es posarà les mans
A l’hora de fer una valoració de la jornada electoral, casualment he fet una mica de repàs entre els meus arxius i he trobat un antic escrit que vaig dirigir a Salvador Cardús, allà pels inicis del primer tripartit (gener de 2004). Lamento no disposar de l’article d’en Cardús al diari Avui (16 de gener
Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu, Espanya!Adéu,
Avui dijous, el poble basc està cridat a la vaga general. El resultat final és una incògnita i més en aquests temps que la informació arriba tan deformada; n’hi ha tanta i l’amassarem per totes bandes que esdevé quasi bé impossible discernir qui s’apropa més a la veritat objectiva. Penso que l’Estat espanyol prossegueix
Segueixo madurant la idea de votar en blanc o abstenir-me per les properes eleccions espanyoles. Res ni ningú arriben a sostreure’m aquesta convicció que mantinc des de les darreres eleccions municipals. Avui, el ex-President Pasqual Maragall ha acabat confirmant a través d’un article a La Vanguardia, idèntica intenció a la meva i –recordeu-m’ho- a la
Em vull afegir, encara que sigui a darrera hora, a la invitació feta per en Vicent Partal de la commemoració dels 800 anys de naixement del bon Rei en Jaume. Sorprèn, pels qui vivim al Principat, l’escassa ressonància que aquesta data ha tingut entre nosaltres i per contra, la rellevància que té entre mallorquins i
Fins fa dos anys (i des que en tenia 18) apilava la meva convicció política en el conjunt de paperetes que totes juntes conformaven l’expressió dels nostres ideals democràtics. Vaig complir els 18 anys l’octubre de 1982. No vaig votar la Constitució que ara ens empresona però sí vaig viure el naixement de les institucions
Haig de reconèixer que esperava sense gaire ànsia la declaració dels partits polítics que donen suport al govern català. Però no havia arribat a imaginar que la seva grisor ideològica i estratega fos tan evident, tan maldestre, tan genuïnament –si em permeteu- “montillista”. Després d’un any replet d’incompliments per part de l’Estat i d’una política
Inicio avui una nova etapa amb un subtítol que és el que encapçalarà el bloc: el 9 de març, res a decidir. La meva intenció serà fer entendre, des de la meva òptica personal -lliure d’estretors i misèries partidistes- que el nostre país no s’hi juga absolutament res en aquestes eleccions, que la “sort o
El 18 de febrer de 2006 vàrem conquerir el respecte i la dignitat de la ciutadania front el paper quasi bé miserable i llastimós de la classe política catalana davant la negociació de l’Estatut. Avui, 2 de desembre de 2007 hem conquerit l’ànima social i la reivindicativa de TOTS els ciutadans i TOTES les ciutadanes
El naixement del catalanisme s’ha de situar a finals del segle XIX, amb la signatura de les Bases de Manresa. Eren anys en què calia salvar, defensar, promoure i articular el país sencer: des de la llengua, passant per l’economia, la cultura, les institucions… L’obra havia de ser gegantina i, feliçment, podem
Segueixo afirmant que el catalanisme polític va morir el gener de 2006. (ho deia fa un any i mig en un article al diari digital e-notícies). El certificat de defunció el va signar Artur Mas davant el president del Govern espanyol pactant-hi la presidència de la Generalitat. I a canvi de què? A canvi del
Un 20% de la ciutadania catalana es decanta per la independència. La xifra, doncs, de població total arriba al milió quatre-centes mil persones (inclou nens, nenes, pares, mares, avis, tiets i tietes). Hi ha, fent números grossos, un 35% que es mantindria com a comunitat autònoma i un altre 35% que li agradaria ser un