Entre el Túria i el Ridaura

En Jesús, va tenir un època molt italiana i es notava en les postals que enviava des del país de la bota (per la forma de la península). En aquesta es pot vore la platja de Senigallia, a l’Adriàtic, lloc que devia freqüentar, ja que tinc dues postals. Un any, a més de la sorra i l’aigua, em va contar que tambè tenien els avions de l’OTAN que anaven a deixar uns regalets que feíem PUM als serbis de Belgrad, de part de Bill Clinton. Sinò fora per aquests regalets americans, els serbis no hagueren deixat res viu a Kosovo.
Mai he estat en aquesta ciutat, però he passat prop quatre vegades, per l’autostrada Adriàtica, per agafar el ferry a Ancona i passar a Grècia pel port de Patràs. Vint-i-dos hores de travessia amb canvi d’hora inclòs, a Grècia és un hora més que ací.

Aquesta és un postal auto-enviada la primera vegada que vaig creuar els Pirineus. Vaig passar un mes en aquesta petita vila alemanya al costat de Heildelberg treballant en una mena de camp de treball per joves. Era l’any que feia 3r de carrera i vaig arribar una setmana tard a les classes. Açò no em preocupava ja que tenia una persona encarregada de prendre els apunts durant els primers dies( La Teresa de Manuel, una bellísima persona), amb el mètode de paper de calcar i dos clips, un mètode d’alta tecnologia. El problema va ser que el dia que vaig arribar a classe, ningú m’havia avisat que començaven les classes a les 8 en punt i jo vaig fer un entrada triomfal a classe de Geometria diferencial de Vicente Miquel, a dos quarts de nou.
A la postal es pot vore quasi tot el poble i en particular l’únic bar on anàvem a fer-se ampolles de cervesa alemanya (mig litre cadascuna).

Montserrat, gran amant de cinema francès de la nouvelle vague, em va enviar aquesta postal des de Sabadell (després de tornar de París, és clar). En ella es pot vore a la protagonista de la pel·lícula de Godard “A bout de souffle” (en les espanyes Al final de la escapada), davant de la catedral de Notre-Dame, on potser estava el geperut espiant-la per poder-la raptar i pujar-la al campanar. No això és d’una altra “peli”. 
Anys més tard, un gest del co-protagonista, Jean-Paul Belmondo, es va fer famòs en un anunci a la televisió d’un marca de vermut o licors (no recorde). El gest que fa davant d’un retrat de Humphrey Bogart, passant-se el dit gros de la ma pels llavis, per demostrar-li a Bogart, que ell també podia ser igual de dur (açò són suposicions meves).

Aquest postal me la va enviar Mònica (an italian girl that I met in London City). En ella es pot vore el Parlament i el famòs rellotge Big Ben. Quant l’he vist he recordat les tonteries que està soltant el Molt Honorable President,el Senyor Francisco Camps, sobre els sistemes electorals. Un dia vol el britànic, al dia següent diu l’alemany, que s’aclararà l’home! Per tant tot deu de ser una cortina de fum perquè no es parle d’altres coses.
De tota manera no sé si el Sr. Camps està ben informat sobre el sistema electoral britànic que afavoreix el bipartidisme, però caldria recordar-li que, a diferència d’ací, en aquest país no hi ha disciplina de vot als partits, i els diputats del teu partit et poden votar en contra moltes vegades, ja que representen una circumpscripció i no un partit, cosa que ha passat i que al Sr. Camps no crec que li agrade gaire. Es coneix que vol agafar el que li convè de cada sistema. Un altre tema, és que, com per exemple passa a Austràlia, hi ha oficines de reclamació als diputats a cada zona electoral. Tambè es farà ací? podrem anar a reclamar al nostre diputat de zona de manera clara i sense passar pel partit? Però, és clar, no sé si això li agradaria al Sr. Camps.

Postal enviada per les germanes Anna i Eulàlia de Terrassa. Curiosament estic bevent una birra que es diu Carmen, però crec que no és andalusa, sinò gallega. A Sevilla he estat dues vegades, la primera en vuitè de primària i la segona fa uns anys, però aquesta vegada com a professor acompanyant. El primer que vaig notar diferent al pas dels anys van ser els aires condicionats generalitzats per tot arreu i a tot gas. Quan era jove no hi havien, nomès que a El Corte Inglès, i et tenies que aclimatar a la calor. Ara, qualsevol bar, hotel o tenda en tenien i a tot gas, llavors quan eixies al carrer la trompada de la calor era més forta.
A l’altra part del riu esta la Calle Rio Betis (res a vore amb el futbol, a vore si apreneu alguna cosa de cúltura clàssica), lloc on anàvem a dur als alumnes de festa. Les meves companyes amb els més marxosos i jo amb el més tranquils, que nomès jugaven al futbolí i bevien Coca-cola mentre jo em feia una birra (quin mal exemple, no?) i allà a la una cap a l’hotel.
Anècdota de “violència escolar”: a dalt de La Giralda, a un alumne no se li va ocòrrer altra cosa que escriure el seu nom amb un edding negre ben gros (ja que les seu pare tambè ho havia fet, aquesta és l’excusa que posà l’angelet). La meva companya, damunt d’història de l’art, no es va poder aguantar i li va fotre un clatellot al cap, que es va recordar d’ell la resta del viatge. I és que hi han coses que no es poden permetre per molt antiviolència que un siga.
Recomane viatjar a Sevilla, hi han moltes coses a vore, però no aneu a Isla Fantasia (és molt pitjor que Terra Pírrica).

Una altra postal del País Basc enviada per Norberto. Anys més tard, amb els companys de Solsona vàrem passar uns dies per la zona. Molt turística i folklòrica (els francesos respecten el folklore mentre no demanen res més). Hi havia llocs on pensava: “aquests són més falleros que a València”.  Pel dia bé, anàrem a molts llocs: Baiona, Hendaia, Donibane Lohizueme, alguns poblets de l’interior, ja que estàvem albergats en una Gite d’Etape en un poblet petit. Ara tots tenien el seu frontò i alguns alguna taverna abertzale. Però a la nit… res de res, tot mort, a travessar la frontera i cap a Donòstia.

Una postal enviada per Norberto, des de la seva terra natal, el País Basc. En aquesta es pot vore el pont internacional que fa de frontera actualment entre l’estat espanyol i el francès.  Evidentment un basc no diria el mateix, per a ells no hi ha cap frontera entre Irun i Hendaia. La veritat és que el primer dies del naixement de l’euro, els varem passar per Iparralde, però com a la nit hi havia poca festa a la part francesa, creuaven la frontera moltes vegada (alguna nit més de dues per equivocació) i mai vaig vore cap control policial, cosa que en La Jonquera era del més normal. Des d’aleshores sempre m’he preguntat, que si el terrorisme d’ETA era originari del País Basc, com és que tenien la frontera tan desprotegida i a La Jonquera ens tenien tan controlats?
En aquest pont, crec que va ser on la Gestapo va entregar al president Companys a la policia franquista per ser afusellat mesos després a Montjuïc

Jesús, molt orgullós dels seus orígens, m’enviava postals del poble dels seus pares al Maestrat aragonès. Ací podeu vore un panoràmica del poble de Puertomingalvo. No crec que aquest poble haja canviat molt per culpa de l’urbanisme salvatge que hem patit prop de la costa. El que sembla estrany, és que facen postals d’aquest poble tan menut, i no és l’única que tinc.

Un xic de Saragossa em va enviar aquesta postal de l’estació internacional de Canfranc, al nord de l’Aragò. M’ha recordat les animalades que volen fer els espanyols de pujar els trens de mercaderies d’ample europeu per  aquest pas al mig dels Pirineus. Pas, que els francesos ja fa anys que deixaren d’utilitzar, per tant a l’altra banda no hi ha res, supose. Amb el senzill que és anar pel Mediterrani, ells cap-quadrats, a pujar els trens fins als 1000 metres d’alçada per després tornar-los a baixar. Que no veuen que no ixen els càlculs?
Ara també es podria aprofitar millor l’estació i el tren ja existent per potenciar turísticament la zona, amb les estacions de Candanchú i Astún prop (axiò crec) i tota la muntanya pirinenca que envolta el poble.
Anècdota: una nit de tapes i festa per Jaca, havien de tornar a Biescas i ens vàrem equivocar de carretera. Ens assabentàrem de l’errada quan vèrem un cartell que posava “Bienveneu a la France”. No va ser l’única de la nit, la segona errada qüasi ens porta a Osca ciutat.

Les postals de les ciutats industrials no ensenyen esglèssies o edifícis medievals, ensenyen coses molt més modernes. En aquesta, enviada per la Montserrat, sabadellenca  que va coincidir amb mi uns anys a l’institut de Sant Feliu, es pot vore una de les obres emblemàtiques del creixement i millora de la ciutat de Sabadell en les darrers anys: l’Eix Macià i el Parc Catalunya. I tot això gràcies a l’empenta d’un dels millors alcaldes que pot tenir una ciutat: l’Antoni Farrés. Jo  vivia a Terrassa en aquella època i llavors, des de la meva neutralitat, veia que una de les co-capitals de Vallès Occidental anava avançant, i molt, a l’altra. Sort que Terrassa es va espavilar a final dels noranta, sinò….podria haver perdut la co-capitalitat? Espere que els terrassencs no s’enfaden. Terrassa té altres coses que Sabadell no pot oferir: esglèsies romàniques, jazz, museu de la ciència….

Norberto, em va enviar aquesta postal per demostrar que ell també tenia postals velles, de quan Franco era recluta (que dèiem en aquella època). Jo li enviava postals velles i ell responia. Però amb aquesta la va encertar, va predir el futur, si es por dir així.
La mare del meu fill, malgrat ser del poble de Josep Pla, va néixer a Lleida i quan era petita, segons m’ha contat sempre, es quedava bocabadada davant d’aquesta font. Li agradava anar als “columpios” dels Parcs Elísis, com també em varen dur el meus pares a mi, menys o menys per la mateixa època (només ens portem 3 mesos). A més, tant a mi, com a la meva germana, ens varen portar a Lleida de viatge quan èrem xicotets, vàrem pujar a la Seu Vella i al Castell. No sé perquè als valencians els atrau tant  aquest ciutat. Potser un retorn als orígens?
Anys més tard vaig fer el mateix amb el meu fill, amb el carret (tenia pocs mesos), el vaig pujar a la Seu i al Castell. Respecte als “columpios” dels Parcs Elísis, la meva parella es va dur una decepció, ja que els havien canviat per aquests més moderns i ja no eren el mateixos.
Una altra anècdota curiosa, enfront de La Paeria, hi ha un bar, on un dia vàrem coincidir amb  l’alcalde, el Sr. Àngel Ros, on hi ha uns cambrers dels de tota la vida, elegants, educats i que tracten als clients amb dignitat i educació. Doncs casualitat, un d’ells havia estat veí de la meva parella, quan vivien a la capital de Segrià, durant els seus primer anys de vida.

Aquesta postal, també enviada per Noberto, em va arribar quan vivia a Terrassa. No havia anat mai per la Cerdanya, tret de per anar a Andorra o una jornada d’esquí a La Molina, on en una rifa, em varen tocar els meus primers esquis . Al cap del anys, quan vaig anar a viure a l’Empordà, les meves visites a la Cerdanya van crèixer exponencialment, i conste que en el terme Cerdanya jo incluïsc  TOTA la Cerdanya, des del coll de la Perxa fins a Andorra.  Cadascú té els seus gustos, però jo recomane, patinar en gel a la pista i els banys romans de Dorres i evidentment, esquiar per la muntanya a l’hivern i pujar-les caminant a l’estiu.
Com podeu comprovar la postal ja té els seus anys i la panoràmica de la ciutat haurà canviat, com ha canviat el pas fronterer sense policies. El que no crec que haja canviat és el tren, per dir-ho d’alguna manera, que puja des de Barcelona.

Aneu a Morella, val la pena fer una visita a la ciutat i els voltants i si neva millor, almenys pel meu gust.

Aquest, potser és de les postals més cutres que m’han enviat. És de Cullera, poble dels que més han patit l’urbanisme salvatge a la costa. A la postal ja es poden vore uns quants edificis gegants prop de la platja i les fotos de les “guiris” ensenyant les mamelles per atreure el turisme mascle (que no masculí). Ara no vos penseu que tot és així en Cullera, té coses bones i cal descobrir-les, jo coneixia dos llocs prou bons per dinar i el centre encara es conservava prou bé l’última vegada que vaig anar-hi. D’allà és un dels millors professors que vaig tenir a la facultat, el Joaquim Olivert, un gran aficionat a la música i a l’Ateneu de Cullera. Una vegada ens va ensenyar les instal·lacions de l’Ateneu i jo el vaig convidar a vore les de la Unió Musical, on crec que va gaudir molt de la visitat. Ara, que més que ell, qui va gaudir més de la visita a la Unió, va ser el guia que vaig buscar, el llavors abanderat de la banda.

Una postal de Peníscola, enviada per Norberto, en un dels seus viatges. Els companys de la facultat solen enviar cartes, postals, mails,….fins que es casen o tenen núvia. És llei de vida, supose. En aquesta postal encara es veu la ciutat de Peníscola clarament. La ráo és que la foto està feta des del sud i no des del nord on està més ple d’apartaments turístics i altres edificis producte de l’urbanisme desbocat dels darrers temps. Supose que si Anthony Mann volguès rodar altra vegada El Cid, no podria i molt menys Berlanga, fer una nova versió de Calabuch. Berlanga va tornar a rodar a Peníscola, molts anys després, la pel·lícula París-Tombuktú, amb Michel Piccoli i  Concha Velasco. El que possiblement ho tindria difícil per fixar residència allà, seria l’aragonès Pedro de Luna (Benet XIII).
Que farà Norberto per Reus?