BALANCES OKTOBERFEST

És una pèssima notícia. I tot un escàndol. Tot això, a més a més, davant la impassibilitat de la societat civil catalana.

Mireu, tots ens omplim la boca últimament amb la desitjada i futura independència de Catalunya –i jo el primer–, però resulta que d’aquí ben poc no hi haurà cap distribuïdora exclusiva de llibres i revistes en llengua catalana. Em sembla un fet realment greu i molt preocupant que cap empresari de Catalunya tingui el valor de muntar una distribuïdora de llibres en català. Per no parlar de la nul·la reacció de les institucions culturals catalanes, ja siguin públiques o privades.

Afirma Jaume Ensesa, director general de la distribuïdora L’Arc de Berà SA, Centre Difusor d’Edicions Catalanes, que “el llibre en català ja s’ha normalitzat“. Miri, perdoni, això és una mentida cruel. Aixequi’s un bon dia, pensi en un llibre qualsevol en català i vagi a comprar-lo a la primera llibreria que trobi. Només en el cas que el llibre sigui una novetat tindrà sort de trobar-lo a la primera, i no sempre. Però…i què passa amb els llibres en català que no són novetat? Ja li dic jo: és impossible trobar-los. Avui dia, al setembre de 2010, vostè no pot trobar a cap llibreria el llibre Jo he servit el rei d’Anglaterra de Bohumil Hrabal, editat per Destino l’any 1989. Ni tant sols a Ona. En canvi, en llengua castellana, potser a la primera no, però l’acaba trobant. Això és la normalització del llibre en català?

Hi ha casos flagrants com és el cas del llibre Pares i fills de Turguenev, editat per Proa…l’any 1929!!! Evidentment a les biblioteques públiques està exclòs de préstec. Això és la normalització del llibre en català?

Si a sobre ara plega aquesta distribuïdora, plegaran un munt d’editorials única i exclusivament catalanes. Hi ha una revista en català, Paper de vidre,  que l’editen en línia perquè no van trobar cap distribuïdora que els permetés distribuir-la en format paper. Això és la normalització de les revistes en català?

Diu Ensesa que sempre ha estat deficitària, la distribuïdora i la llibreria. Un altre cas flagrant és el del diari Avui, que sempre ha estat una llosa per a tot aquell que l’ha agafat. Això és un escàndol.

Què malament s’han fet les coses per arribar a aquesta situació!

Com pot ser que només hi hagi un grup editorial català fort com Grup 62? Fins i tot ha hagut de “xuclar” l’Enciclopèdia Catalana i Proa.

On són els empresaris? On són les institucions públiques? On són els grans grups en l’àmbit cultural que hauran de vetllar per les lletres catalanes en la futura independència?

Jo no vull exèrcits, com deia Carod, jo vull distribuïdores en català. I no una, ni dues, ni tres. En vull moltes. Perquè sinó, no hi ha independència ni osties amb vinagre.

Recordeu aquell lema que va fer Joan Brossa per a Plataforma per la Llengua que deia Volem viure plenament en català? Doncs, això, cada cop més lluny: per haver fet molt malament les coses i… I altres coses que em callo perquè com diria el gran Jaume Creixell “tinc els collons que m’exploten ja“.

sergi borges

Senzillament, boníssim.

HitMani
Cargado por elblocdelbixo. – Comèdia, series d’humor, monòlegs i vídeos divertits.
sergi borges

Fa uns quants anys vaig tenir l’ocasió de treballar per una empresa de serveis lingüístics com a traductora i col·laboradora. Una de les meves tasques era la de transcriure els discursos, presentacions, entrevistes i altres parlaments del conseller Castells, a qui vaig acabar anomenant, en broma, el Senyor de les Infraestructures.
He de dir que la majoria d’aquestes xerrades –ja fos una ponència o una intervenció en un debat o en algun programa de ràdio- giraven al voltant d’un tema: tot el que faria el tripartit un cop cobrats els diners que li tocaven a Catalunya en virtut del nou Estatut.  El senyor Castells s’omplia la boca parlant de xifres astronòmiques i de totes les grans inversions en infraestructures (la seva paraula preferida) que es podrien fer amb aquells diners que ens devia l’Estat. El primer any, es veu que no s’havia cobrat tot el que tocava perquè a l’hora de fer les negociacions havien badat però que ara que ja havien après la lliçó, el curs següent anirien preparats i Espanya hauria de compensar-nos. Farem això i construirem això amb els milions i milions d’euros que ens pagarà l’Estat… Aquest era, semblava, el gran assoliment polític de Montilla i companyia: la promesa d’uns diners i unes inversions que ens tocaven amb el nou estatut i que cap govern anterior havia aconseguit del Govern Central. A base d’escoltar el senyor Castells repetir-ho un cop i un altre, al final gairebé te l’arribaves a creure.
Però malauradament, mentre presumien de tot el que farien, la gerra va caure a terra, es va trencar i la llet es va escolar per la claveguera.
No sé jo, però a mi em sembla que no es pot construir el govern d’un país sobre “castells en l’aire”. Moltes promeses i toquem fusta perquè les coses surtin bé. Així no es fan les coses, senyors.

Acabo de veure un anuci, d’aquests de tipus publi reportage, en que et recomanen com millorar la teva conducció. Començava dient de beure líquids per no deshidratar-se. Fins aquí, encara. Llavors es convertia en publicitat “encoberta” de coca-cola d’una manera aberrant. L’anunci insta l’espectador a beure “antes de tener sed” (ja directament per cagar-s’hi), i sobretot, important, begudes amb cafeïna perquè “està demostrat científicament que milloren l’atenció del conductor” (a les imatges sortien llaunes de coca-cola ara aquí i allà “dissimuladament”). I finalment acabaven recomanant “refrescos amb sucre” com la gran solució per a una conducció efectiva.
O sigui, que amagant-se darrera la careta d’un inocent consell per als conductors, t’estan induïnt (pel teu bé, per més INRI) a beure cafeïna i sucre!!!! Bàsicament Coca-cola.
Si aquest anunci no és altament denunciable, jo plego. 
Cal dir que era Antena 3, amb lo qual no és tan sorprenent…

Por i fàstic en la “indissoluble unitat d’Espanya”

No per esperada, menys indignant.

L’única cosa que de veritat és anticonstitucional és aquesta sentència. Com si d’un partit de tennis surrealista es tractés (6 a 4, 6 a 4 i 8 a 2), ens arriba aquest nyap de sentència després de 4 anys per part d’un Alt Tribunal del Tribunal Constitucional (TC) digne de vergonya aliena: magistrats morts, magistrats amb el mandat caducat (fins i tot la presidenta!!!), magistrats reaccionaris i ultres, magistrats en contra de tot, magistrats adlàters d’altres magistrats…Un Alt Tribunal del TC de por i fàstic.

Resultat de la sentència: 14 articles anul·lats, 27 de reinterpretats, el terme nació a prendre pel sac, la llengua, arraconada i degradada un cop més — atenció al que arriba a dir La Vanguardia: “no perdamos la perspectiva, solo se trata de un hachazo a la lengua“–, el martelleig constant de la “indissoluble unitat d’Espanya”, i retallades en tot: justícia, immigració, caixes, vegueries, ajuntaments, serveis socials, competències pròpies…Fins i tot deixen clar que la convocatòria de referèndums i consultes populars és cosa seva.

Però què significa això? Què és aquest país de pandereta? Què és aquesta vacil·lada?

I això és democràcia? Quina? La seva? La democràcia de la “indissoluble”?

Demano als partits polítics de Catalunya que davant aquesta sentència, hi hagi desobediència. Que diguin: Molt bé, gràcies, torni’ns l’Estatut i el transformin en paper de vàter per a despatxos oficials, públics  i privats, i que ens enviïn a tots els ciutadans i ciutadanes rotlles de paper de vàter amb aquest estatut retallat. L’altre, el de debò, que el posin en pràctica immediatament, que ja anem tard, esperant els inútils aquests, i vol ploure.

També demano als partits polítics de Catalunya que d’una vegada per totes arraconin, menystinguin, despreciïn, aïllin, boicotegin, i rebaixin al PP de Catalunya. Que expulsin de manera immediata i fulminant qualsevol representant d’aquest partit o membre proposat per aquest partit que sigui del Consell de Garanties Estatutàries. Ja en tenim molts, d’enemics a fora, com per tenir-los a dins, a casa. I si us plau, traguem-nos les màscares, com diria aquell: aquesta sentència es produeix única i exclusivament pel recurs presentat pel Partit Popular als 10 sinistres personatges del TC. Ja n’hi ha prou!

I també demano als partits politics de Catalunya que des d’avui mateix comencin a promocionar, impulsar, empènyer, en definitiva, a propulsar de manera clara i fefaent el Referèndum per a la Independència de Catalunya. Vinga, senyors convergents, menys “ara no toca” perquè per a vostès mai tocaria, menys por, menys seny i més rauxa que ja seria  hora, que per després dir que ens vam equivocar, doncs ves per on, ja n’estem una mica farts d’aquest “nacionalisme”; vinga, senyors socialistes, si de debò voleu passar a la història per alguna cosa verament important, trenqueu les cadenes amb el PSOE d’una vegada per totes i comenceu a treballar única i exclusivament pels catalans –que no us adoneu que us enganyen, que si naps i cols, amb això del federalisme i no sé quantes bestieses més –; vinga, senyors republicans, a veure si us poseu les piles d’una vegada que porteu 70 anys proclamant la indepèndencia i un cop arribeu al poder, us arronseu com peixos bullits, us dividiu, i això és una olla de grills, sou vosaltres que heu de fer més pressió, sou vosaltres els que heu de donar un cop de puny a la taula, sou vosaltres els qui esteu més legitimats per convèncer els demés: vinga collons!!! I vinga, senyors d’Iniciativa, a veure si feu honor al vostre nom, i la preneu, la iniciativa, a veure si recupereu una mica de l’esperit del PSUC que tan bé us va anar desfer per poder pujar a les poltrones i a viure del “cuento”, a veure si us adoneu que això no és un “cau”, un “esplai”, que això és un país i que si sou el govern no podeu dubtar com ho feu, us heu de posicionar clarament, i evidentment heu de ser més professionals i responsables, i alinear-vos en un bàndol i sense fisures.

I vosaltres, senyors del PP i Ciudadanos, feu-nos un favor: deixeu Catalunya en pau, sou els enemics i sempre ho sereu.

Em sembla que queda clar com n’estan de plenes, les Balances…

Por i fàstic a Espanya, a l’estat espanyol, i a la indissoluble unitat d’Espanya.

Tota la informació en relació a la sentència  a notícia vilaweb.

sergi borges

Les autoritats municipals s’omplen la boca amb eslògans de pa sucat amb oli que lloen les seves polítiques culturals. Però a l’hora de la veritat, engegen la burrocràcia i es carreguen espais culturals que treballen per un tipus de cultura, en aquest cas els recitals poètics, totalment deixats de la mà de Déu, però que al bar Horiginal (Ferlandina, 29 de Barcelona) en duien més de 300 i en plena activitat. La burrocràcia en forma d’expedient administratiu pretén clausurar un espai de poesia únic a la ciutat de Barcelona i que ha anat acollint totes les sinergies diferents i variades relatives a la poesia i els seus àmbits.

Jo hi anava sovint en els inicis de la seva activitat. Darrerament fa molt temps que no hi assistia per qüestions de feina i horari. Però he anat rebent puntualment la informació de les seves activitats setmanals i sempre em sorprenia de com tants i tants anys després la salut dels recitals poètics és excel·lent i cada cop a més. En els inicis el boca-orella hi va ajudar molt i després les noves tecnolgies van assentar “la criatura”. Per l’Horiginal han passat els poetes i literats més importants del país. I bé? Aquesta és el foment de la cultura per part de les autoritats municipals de la nostra ciutat, amb una B més de Botiga que no pas B de Barcelona?

Menys Diagonals, i més Horiginals!

sergi borges

Balances Oktoberfest ens sumem a la campanya d’adhesions i publiquem el Manifest Horiginal (seguiu llegint l’article):

El manifest

DENUNCIEM que Barcelona ha perdut l’espai capdavanter
dels recitals poètics, l’anomenada per molts “Catedral” de la poesia a
la ciutat. Des de fa 9 anys, amb l’obertura del bar-llibreria
“l’Horiginal”, Barcelona ha gaudit d’un espai sociocultural inèdit que
ha dinamitzat el teixit urbà del Raval. De llavors ençà, el barri ha
disposat d’un punt de trobada on s’han trenat sinergies literàries
provinents del món acadèmic, institucional, editorial i contracultural.
Durant tots aquest anys l’Horiginal mai no ha demanat cap subvenció
pública ni privada, mai no ha estat objecte de denúncies per aldarulls i
mai no ha cobrat per l’assistència de cap acte ni ha remunerat les
actuacions dels artistes. Amb el temps i gràcies a una programació de
poesia setmanal i ininterrompuda, l’Horiginal ha esdevingut un referent
clau en la vida literària barcelonina, un punt de trobada poètica obert
tant al nou planter com a les veus poètiques més consolidades, obert a
tots aquells que fan de la paraula la millor eina de cultura possible al
servei de la societat.

DENUNCIEM que l’expedient administratiu que clausura
l’espai dedicat a les activitats artístiques ha estroncat una
programació poètica amb vora 300 recitals a l’esquena. Tècnicament, ni
acatant la normativa vigent segons llicència atorgada, no es permet la
realització dels cicles poètics a l’espai esmentat. Només la regidoria
de Ciutat Vella podria normalitzar la situació si, de mutu acord i
realitzant-hi les reformes necessàries, accedís a permetre l’ús del
l’espai per a activitats culturals. Atesos certs precedents on
l’administració pública ha vetllat per la normativa i alhora l’ha
aplicada segons les circumstàncies particulars del cas, els sotasignats MANIFESTEM
la nostra adhesió
a l’Horiginal i RECLAMEM a l’Ajuntament que estudiï el
cas i que, atenint-se a l’excepcionalitat de la nostra activitat i al
caràcter minoritari però essencial de la poesia, atorgui la llicència
necessària per a reobrir l’Horiginal.

Si voleu conèixer l’explicació detallada pel mateix Armand:

http://www.scgenealogia.org/articles/escutcatalunya2.htm
http://www.armanddefluvia.com/cv.html

Por i fàstic a Catalunya.

Algunes veus (autoritzades) parlen de no posar mai més els peus als cinemes que avui 1 de febrer de 2010 han fet vaga en protesta per la Llei del Cinema de Catalunya.

Jo proposo el contrari: hem d’anar-hi, comprar la nostra entrada i a canvi donar-li al taquiller o la taquillera una enganxina com la que il·lustra aquesta entrada. Una frase que podem dir és: Si us plau, li pot donar això al director d’aquest cinema monolingüe? Gràcies.

Omplim la taquilla d’aquests cinemes monolingües amb enganxines de la Plataforma per la Llengua.

sergi borges

Collonades, i de les grosses.

La nena del pou

Em permeto copiar un article d’opinió de Marta Rojals aparegut a Vilaweb:

Aquests
dies que, més que mai, qui té una feina té un tresor, hem sabut que
alguns caps espavilats aprofiten les vicissituds de la crisi per provar
d’instaurar el dret de cuixa sobre les subordinades. Una realitat
lamentable fins a l’extrem que, segons els sindicats, es donen casos de
treballadores a les quals els superiors jeràrquics han sol·licitat
favors sexuals en canvi de no incorporar-les als expedients de
regulació de les seues empreses agòniques. Amb aquesta informació a les
mans, sembla que hauria de ser prou clar quins individus mereixen
l’honor d’encapçalar les llistes de segons quins ERO. Posats a fer net,
fem-ho bé de bon començament.

Segons dades de fa tres anys, un 25% de les treballadores de
l’estat han esdevingut víctimes d’alguna variant d’assetjament sexual a
la feina. 

El Fèlix Bitllet és un xoriço. Com una casa de pagès. Ja el va encetar aquí el tema l’altre plat de la balança (Na Glòria Barrobés), i fins i tot el xoriço va rebre alguna defensa que feia tornar-se vermell de vergonya aliena qualsevol que tingui un mínim de sentit comú.

Però no. No ens n’oblidem del xoriço Fèlix Bitllet i no ens n’oblidem que cada dia que passa al carrer encara ens avergonyeix més de ser regits per qui som regits i manats per qui som manats i jutjats per qui som jutjats. I arriba a tal punt la vergonya que jo cada dia passo pel carrer Mestre Lluís Millet i no puc parar de cridar: Bitllet!

Jo tinc ganes, jo desitjo de totes totes que el xoriço i el seu ocellot còmplice s’escapin de la justícia; a veure què dirien aleshores sobre que no hi havia risc de fuga.

Us deixo amb un video que van fer la gent de Radio Flaixbac, concretament els del programa El matí i la mare que el va parir.

No t’oblidis l’entrepà de xoriço, Felix Bitllet!

sergi borges

La meva proposta és: 1) Primer, embargar-los tots els béns
materials–calçotets i calces inclosos- fins a recuperar tots els
milions robats. Si no n’hi ha prou després d’haver embargat propietats,
buidat comptes suïssos i bananers i dissolt societats diverses,
hipotecar-los de per vida a compte d’allò que falti (que cada euro que
guanyin a partir d’ara vagi a parar a la fundació per reparar danys).
I
segon: proposo un auto a l’estil clàssic de la inquisició a la plaça
que porta el cognom de la família Millet, un escarni públic on tots els
empleats del Palau i les víctimes de tan lamentable gestió puguin
escopir a la cara d’una gent que no mereix cap mena de compassió.

Perquè el més trist, el pitjor de tot aquest cas i allò que
tots temem és que aquest personatge infame quedi impune (per raons
humanitàries –allò de que és gran “pobret”) i per postres els diners
desapareguts ja no tornin a reaparèixer mai. Ja sabem com funcionen
aquests casos en aquest país (i en tants d’altres).

La nena del pou

Por i fàstic a Arenys de Munt,

Por i fàstic a Catalunya.

Aquesta és la “democràcia” que tenim (no la que ens mereixem, que ningú es confongui).

En aquesta “democràcia” que il·legalitza els partits que li dóna la gana (veure un país anomenat Euskalherria, us sona?), els jutges són “botxins” i no permeten una consulta popular per part d’una iniciativa privada, una consulta que no és ni tan sols vinculant ni res.

Per altra banda, la justícia d’aquesta “democràcia” sí que permet la presència dels dobermans, el braç  armat de la democràcia, la cara fosca i vomitiva de l’engranatge democràtic; en definitiva permet la presència del feixisme impune i legal que assegura els aldarulls, la violència i el desordre el proper diumenge a Arenys de Munt. Aquesta “democràcia” permet la provocació i amb la presència del feixisme assegura la por en molts dels ciutadans. Més clar l’aigua.

Vilaweb ens ha penjat per a tots nosaltres la interlocutòria on
es prohibeix la consulta popular amb arguments rídiculs com que l’estat
sí que va permetre el referendum de l’OTAN (aquesta jutgessa es pensa
que som imbècils o què?!?!?!) i la sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que deixa amb el cul a
l’aire la Conselleria d’Interior i permet la provocació feixista.

Podríeu analitzar-les una miqueta i us adonareu del llenguatge ranci,
carrincló, desfasat i initel·ligible que fan servir evidentment en
castellà (i encara s’atreveixen a escriure Ronda Universidad o Cataluña, amb la inefable ñ).

És evident que estem patint (i em sembla que mai ens hem mogut gaire) una regressió al franquisme.

I unes preguntes per als senyors polítics del Parlament de Catalunya,
els quals molts són veïns actius d’aquest edifici blocaire: no fareu
res per defensar els interessos dels catalans? No veieu que la justícia
d’Espanya ens trepitja amb total impunitat? No podeu fer res per 
impedir la presència feixista en una tranquil·la matinal en un poble
que vol fer la seva i com ha dit el seu alcalde, fer bullir l’olla amb
tota tranquil·litat?

No em crec que no podeu fer res d’aquí a diumenge.

Després, si diumenge passa alguna desgràcia, no se us passi pel cap de plorar.

sergi borges

Els murs del món provoquen por i fàstic.

Aquest estiu he estat a Berlín i m’he topat de front amb les restes encara imponents de l’actual exponent (i residual) turístic Mur de Berlín.

Quatre metres d’alçada infranquejable. Imagineu-vos que viviu en un carrer i als edificis del davant viu la vostra parella. Un dia us lleveu i davant us trobeu un Mur que us impedeix travessar el carrer.

Això és el que va passar d’un dia per l’altre a Berlín, aberració que va durar 28 anys i va dur a la mort molts berlinesos els quals, presos per la desesperació, intentaven creuar-lo com fos. L’aberració era tal que dins l’edifici pertanyies, posem per cas, al bloc soviètic i la vorera de davant de casa pertanyia al bloc occidental. Alguns, doncs, intentaven saltar fins a la vorera i trobaven la mort; a d’altres els enreixaven les finestres i els tapiaven les portes externes, podent-ne sortir només pel sector on visquessis. Alguns agosarats el saltaven com podien i es trobaven davant seu una extensió erma plena de trampes infranquejables com filats de filferro, filats electrificats i torres de guaita amb franctiradors. Va haver dissortats que van ser disparats impunement just abans d’assolir la salvació o d’altres que van morir desagnats perquè les autoritats del bàndol soviètic impediren els occidentals atendre els ferits per dispars. L’últim dels morts va ser el febrer de 1989, imagineu-vos quina ràbia…

Ara per sort les restes del Mur són una atracció turística de la qual la gràcia és trobar-ne fragments. ( I en trobes  i gratuïts).  El pitjor de tot, però, és la proliferació d’altres murs al llarg de les fronteres de molts països en nom d’una suposada seguretat. Els més famosos són els de la frontera USA – Mèxic; el Mur de la Vergonya entre el Marroc i els territoris saharahuis i el Mur que separa Palestina i Israel.

El cantant Roger Waters, ex de Pink Floyd, que en el seu dia ja va rodar la pel·lícula The wall,  ha fet un documental que parla precisament de com afecta aquesta constrla vida dels habitants fronterers entre Palestina i Israel, sens dubte una de les zones més calentes del planeta. El documental es diu Walled Horizons.

Roger Waters parla de combatre i conèixer tant els murs externs com també els murs interns. Els externs són els murs físics, aquestes moles que coneixem com el sortosament extint de Berlín o els actuals de les fronteres esmentades. Uns altres murs són els interns, els murs que cadascú es crea per no afrontar una por que el venç, que l’aïlla d’enfrontar-se al problema que té.  Tothom té murs interns i el pitjor és que molts murs interns creen els externs.

Quan d’aquí pocs dies se celebrin els actes commemoratius del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, constatarem que en comptes de caure els murs existents, se n’aixequen d’altres més potents i sòlids.

sergi borges

La foto també és meva, feta amb telefon mòbil, que cada cop menys és telèfon i cada cop més és càmera de fotos.