Visita fugaç al pessebre oficial que l’Ajuntament de Barcelona ha instal·lat, com cada any, a la plaça de Sant Jaume. I dic fugaç perquè és justament això: un vist i no vist. D’això el tifa de torn en dirà segurament “una proposta minimalista”. Jo en dic senzillament una presa de pèl. Suposo que qui llegeixi
Rivalitzant amb la flaca pel PowerPoint d’un temps ençà està guanyant predicament entre les nostres classes dirigents un altre concepte d’aquells que es porten l’oli: la transversalitat. Una idea fàcilment entenedora quan es tracta d’ens físics -és a dir, quan es desenvolupa en l’àmbit del tangible- però d’allò més abstrusa quan es tracta d’encaixar-la en
L’avançament de la notícia obria la secció de Cultura de l’Avui del 28 de setembre, precisament el dia que el diari estrenava format i disseny. La vaig llegir -fins i tot recordo que la signava l’Ada Castells- però, francament, no li vaig dedicar una atenció excessiva, ho reconec. El cas és que avui llegeixo al Punt que
Si sou amants de les emocions fortes, si creieu que l’estultícia no té límits coneguts, si pensàveu que ja ho havíeu vist tot, us proposo una experiència inoblidable: feu click aquí i coneixereu de prop la darrera atzagaiada de l’Ajuntament de Barcelona, cada dia més clònic amb el seu inefable alcalde en allò de no tenir el més mínim
Ahir, mentre escoltava el senyor Rodríguez Zapatero dient que no rebutjava frontalment l’Estatut aprovat pel Parlament però que, vaja, que a Madrid se li hauria de fer uns quants ajustaments per tal d’adaptar-lo “a nuestro común ordenamiento constitucional” se’m va fer present a la memòria el professor Richard S. Morales. (Per cert, abans de continuar obro
Fa molt pocs dies parlava aquí mateix de l’Estatut Rita i, mira, ara que ja l’han aprovat i es comencen a conèixer les irades reaccions de la caverna espanyola (passeu-me, si us plau, la quasi redundància) em ve a la memòria aquella frase del meu malaguanyat amic Tom i que més d’una vegada he reproduït
És de matinada i estic desvetllat. Al meu costat l’A. dorm profundament amb la seva minúscula ràdio engegada. Amb cura rescato l’aparell de sota del seu coixí i me l’arrambo a l’orella. Coincideixo amb un butlletí de notícies. Una veu femenina m’explica que després de molts estira-i-arronses encarem la setmana decisiva de l’Estatut amb perspectives d’allò més
Gràcies a Déu sembla que ja li tenim el peu al coll. D’aquí a només nou dies, més concretament el divendres 30 de setembre, el Parlament de Catalunya decidirà si aprova, o no, aquest projecte d’Estatut -i tot el debat que l’hi penja- que des de fa una pila de mesos fa companyia i dóna color
Pela a que no hi ha collons (o són molt de la broma, els del Carnaval de Valls) (publicat el 25 de gener de 2005). No sóc dels qui se l’agafen amb paper de fumar, que consti, però els seguidors d’aquest Bloc ja deuen haver percebut que si alguna cosa em posa a cent és
Em sembla que era Santa Teresa (*) la que recomanava allò de “en tiempos de tribulación no hacer mudanza”. Doncs santa paraula, creieu-me. En temps com els que ens estan tocant de viure, presidits per una certa tirada cap al sotrac i la confusió, el millor que podem fer és quedar-nos quiets en un racò -en espera del bon temps,
Veig, escolto i llegeixo les declaracions del senyor Jordi Sevilla fetes ahir al Palau de la Generalitat després de la seva trobada amb el president Maragall. I tot i que aquests dies vaig una mica just d’oïda a causa d’uns taps de cera que m’han de treure la setmana entrant crec que li vaig entendre tot, al senyor ministre. Referint-se
Llegeixo en els titulars de portada d’El Punt d’ahir, diumenge, la frase següent: “Tinc un argument pujolista per defensar la presència d’autors que escriuen en castellà a Frankfurt”. Qui ho diu és el senyor Xavier Folch, director de l’Institut Ramon Llull, i és un fragment d’una conversa més extensa que es troba a l’interior del
Avui, un any després de la inauguració d’aquell esdeveniment (ara en diuen “event”) que ens havia de fer a tots plegats d’allò més moderns i guais, tenia la intenció d’escriure un text que, amb el mateix encapçalament que té aquest, digués només “he, he, he…”. Aquest matí, però, en llegir el “mail obert” de Vicent Partal
En aquest país tenim uns quants personatges que, pel que sembla, es diria que gaudeixen d’una butlla especial. Es permeten de dir i fer el que els surt de la barretina i, a sobre, les nostres digníssimes autoritats no paren de riure’ls les gràcies i llepar-los el cul així que es presenta l’ocasió. (n’hi ha
Avui no m’enrollaré gens. Deixaré els fets amb la seva nuesa damunt de la pantalla i que cadascú tregui les seves conclusions. La justícia espanyola acaba de condemnar un ciutadà per voler exercir els seus drets de catalanoparlant… a Catalunya. http://www.vilaweb.com/www/noticia?p_idcmp=937945 http://www.vilaweb.com/www/noticia?p_idcmp=1222523