Cada vegada estic més convençut que les pinzellades “freakies” que esquitxen el meu caràcter són atribuïbles en bona part al fet que al llarg de la meva vida he estat exposat amb una certa freqüència a aquests entranyables elements de comunicació -uns clàssics, gairebé- entre el poble ras i els seus cappares i prohoms coneguts amb el nom
… i tan fàcil com és que te l’espatllin. Aquesta reflexió que estic segur que tots els pares i mares del món ens l’haurem fet un fotimer de vegades em ve a la memòria d’una manera molt especial en èpoques preelectorals com la que acabem d’encetar a casa nostra. Sobretot quan contemplo les connexions en
Quin avorriment, anit, Déu meu!. Un entrevistador previsible i un entrevistat cansat. I la Tònica Marribes mirant-s’ho des del sofà de ca seua, que els divendres no toca "Nit al dia"…
Primerament preconitzen als quatre vents el vot nul polític (sense perdre de vista, per si de cas, el no i el vot en blanc). Tres dies després les bases se’ls revolten i els diuen que es deixin de punyetes. Que NO, i ben clar i català. Ara diuen que demà els cervells pensants i executius
Com és habitual cada any pels volts de Sant Jordi amb els que ens dediquem a parlar de llibres a la premsa he participat en algunes tertúlies i programes de ràdio i de televisió dedicats a parlar de les novetats del Dia del Llibre i d’altres afers relacionats amb el noble vici de llegir. Un dels
Qui ens ho havia de dir? Encara ens divertirem, amb el nou conseller de Governació.
Potser ara, amb l’alto-el-foc d’ETA damunt de la taula, fóra el moment idoni perquè les forces polítiques catalanes es posessin d’acord per retirar les escorrialles del projecte d’Estatut que han quedat després del seu pas per Madrid i esperar millors temps. Se li gira feina, ara, al govern espanyol. I, vés per on, tot plegat encara ens
Respectant toootes les excepcions (que, gràcies a Déu, n’hi ha) el cert és que tenim una classe periodística més aviat limitada. Respectant toootes les excepcions (que, gràcies a Déu, també n’hi ha) el cert és que tenim una classe política més aviat limitada. Quan cada un d’aquests gremis va fent la seva per separat la
Escolto per la ràdio una notícia que em deixa de pedra. Resulta que ara, remenant uns arxius, s’han descobert uns informes confidencials encarregats el 1993 i pagats amb diners públics pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, comandat en aquella època pel mateix Jordi Pujol, amb l’objectiu d’esbrinar de quin peu polític
El seguici amb les digníssimes autoritats -ZP, la ministra, la presidenta autonòmica, l’alcalde- inaugurant tot allò que se’ls posava pel davant. Una manifestació de veïns de quatre urbanitzacions properes emprenyats pel soroll dels aparells. Tres llargues cues d’usuaris reclamant desesperats maletes mal facturades, enllaços aeris perduts i vols amb hores de retard. I, entremig, uns actors
Déu meu, quin país! Impossible aplegar més estultícia en menys quilòmetres quadrats… Jo avui tenia previst parlar, ni que fos breument, de les “Veus literàries”, la sèrie d’onze DVD’s dedicats a onze escriptors catalans que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) acaba d’editar i que es poden consultar íntegrament a través del vostre ordinador si entreu aquí
Avui fa vuit dies, després de conèixer la notícia de l’acord sobre l’Estatut que els senyors Rodríguez Zapatero i Mas havien pastat a la Moncloa em dedicava en aquesta mateixa pàgina a fer una mica de conyeta. Més concretament em preguntava quan trigaríem a veure pels carrers mostres espontànies de l’entusiasme popular en forma de cartells
El meu bon amic R. em va explicar en certa ocasió la història, desconec si real o inventada, d’un gallec murri que havia disposat en el seu testament que si es moria a Lugo l’havien d’enterrar a Pontevedra i que si es moria a Pontevedra l’havien d’enterrar a Lugo. Quan un dels fills va preguntar-li el perquè d’unes darreres voluntats tan recargolades la resposta va
Igualet, igualet que en el bàsquet -aquell horrorós i exasperant joc en el que facin el que facin els dos equips durant els primers trenta-nou minuts sempre arriben a l’últim empatats; un últim minut insuportable perquè, a més a més, sol durar-ne set o vuit- sembla que ja hi ha acord “in extremis” amb el govern