Apòstata desficiosa

M’arriben les cròniques de les amistats de Nova York. Ahir van anar a votar convençuts, il·lusionats i amb esperança. La nit ha estat plena d’alegria i celebració. Hui despertaran amb la boca plena de somriures.

Han trobat algú a qui confiar el seu govern. I que els hi ha tornat -sobretot després de l’estafa de l’any 2000- la possibilitat de creure en la democràcia. Algú que promet canvis reals, amb propostes raonables per millorar la justícia social i el respecte a totes les varietats de ciutadans que té el país. Algú que ha aconseguit mobilitzar les persones com feia molts molts anys que no ho feia ningú.

Han pogut votar amb ganes, tenint l’opció molt clara, i en acabar, s’han sentit satisfets del que han triat.

A mi m’agradaria poder experimentar el mateix algun dia.
Però per això caldria un Obama valencià.

I em sembla que això és demanar massa.

Jo crec que si m’ho conten així en una conversa de sobretaula no m’ho crec. Però no, no, sembla que és cert. Està publicat, i a diferents mitjans als quals els hi done credibilitat. Torna la censura amb majúscules. I jo ja no entenc res.

Resulta que al festival de cinema de Roma estava previst estrenar la pel·lícula W., d’Oliver Stone, una mena de biografia de la vida del Bush junior, amb passat d’alcohòlic inclòs. Però, ai, al duce Berlusconi no li ha agradat, i l’ha vetada. Com ho sentiu. La distribuïdora ha decidit presentar-la a Londres, on per ara no li han posat pegues.

I, des de la distància i el meu desconeixement del poble italià, jo em pregunte, però què collons estan deixant-se fer???

Al festival de Roma sí que s’estrenarà un film italià que descriu ‘els delictes dels partisans després de l’ocupació nazi’. Esgarrifa. I molt.

Ha dimitit com a alcalde d’Alacant, després de vora 14 anys i sense donar massa explicacions, tot i que ja feia temps que havia anunciat que no acabaria el mandat. No es retira del tot: mantindrà l’acta de diputat a les Corts valencianes perquè així continua protegit en els casos judicials que té oberts.

No es podrà fer -de moment- la justícia que un personatge mafiós com aquest mereixeria, però si més no, que comence a desaparéixer del mapa ja és una bona notícia. Potser alguns altres seguiran aquesta via i ens podrem anar desfent a poc a poc dels indesitjables que gestionen més pensant en les seues butxaques -i en les dels seus amics- que en els ciutadans als qui representen (i que, no ho oblidem, els continuen votant, per inexplicable que ens resulte a alguns…).

Adéu, Alperi. I no tornes.

Ja era hora. Almenys que es posicionen clarament, que ja toca, per si algú encara no sap de què van. El PSPV sembla que passarà a dir-se PSCV, el que no sé si fent referència a ‘comunitat valenciana’ o ja directament a la ‘comunidad’ castellanitzada.

Només els falta prendre una postura unitària sobre els transvasaments (demanar amb veu alta i clara el de l’Ebre, vaja, que porten anys jugant a què ara sí, ara no) i una volta que donen la cara en aquests aspectes, per mi ja poden fusionar-se amb el PP, perquè per al que els diferenciarà…

Cada volta em repense més això de continuar censada a València. El que era una convicció per poder votar a casa esdevé cada vegada més una tortura burocràtica i una mena de vergonya aliena quan em trobe que cap no m’agrada. Clar, que no sé si a un altre lloc ho tindria més fàcil…

Fa uns dies em van fer la visita els meus pares. I em van portar unes quantes caixes de paperassa que encara tenia guardades al traster de sa casa.

He retrobat així centenars de fotos de la infantesa (algunes molt tendres) i l’adolescència (horroroses, la majoria han acabat al contenidor del reciclatge), documents impagables com ara el diari que vaig encetar en fer la comunió (quines coses!!! I encara gràcies que només vaig omplir unes quantes pàgines), treballs de la facultat…

I entre tot això, a més, han eixit unes enganxines que devien repartir a mitjans dels noranta…

Aquesta, que acabe d’escanejar, n’és una: Jaume I agafa de les orelles González Lizondo i un Zaplana implicat al cas Naseiro… Quins temps, tu.

Era una retirada (tot i que potser només temporal) òbvia i anunciada. Si Zaplana estava en política per forrar-se, com tots sabem, i ara l’havien deixat de banda totalment, havia de buscar-se les garrofes en un altre lloc. El sou de diputat, per a ell, deu semblar de broma, vist el ritme de vida que gasta.

Els seus amigatxos de Telefònica li ompliran ara la butxaca. Però si no fóren ells, serien uns altres. De gent que li dega favors milionaris ha de tindre l’agenda plena.

P.S.: I pensar que encara em pesa haver treballat en el seu NO+DO durant més de dos anys…

Ara que sembla que els del PP tenen la casa rebolicada, amb uns que volen deixar-ho com està, uns altres que demanen canvis importants i uns quants més que sembla que es decanten per donar-li una maneta de pintura a la façana del partit per anar tirant, jo em pregunte… què s’ha fet del flamant portaveu al congrés dels diputats de l’anterior legislatura?

Perquè durant la campanya l’han tingut ben amagat. I no és que jo estiga seguint massa la premsa, però diria que tampoc se li ha vist massa el pèl des que es coneixen els resultats de les eleccions.

On està? I per què no se’l veu?

Por em fa.

M’agrada mirar-me, l’endemà d’unes eleccions i ja amb més calma, el que han fet els votants dels pobles als que he viscut o amb els que hi tinc algun tipus de connexió.

I hui em sorprenen algunes coses:

– A Alcoi, on ara governa el PP, el PSOE ha pujat, i molt, arribant girebé al 50%. (I probablement és l’únic lloc del País Valencià on això passa, pel que he anat veient!).
– A Mutxamel, però, la tendència és la contrària i és el PP el que gairebé s’ha emportat la meitat dels vots.
– A Sant Joan d’Alacant les coses no canvien massa, i el PP s’imposa amb claredat.
– El cas de València ciutat (on jo vote) és, senzillament, esgarrifós, amb vora el 52% per al PP i una nova davallada del PSOE. A Alacant també puja el PP, però el PSOE es manté.
– Alberic posa els pèls de punta: el PP es fa amb més del 57% (L, què passa al teu poble???). I a Oliva la cosa va pel mateix camí: els populars pugen quasi 10 punts! (E i R, on viviu???).

Només m’alegra, doncs, l’aparent canvi de rumb que van fent els alcoians. I m’entristeix, i molt, la desaparició a tot arreu de les opcions d’esquerra.

I em plantege si val la pena seguir censada a València, amb els maldecaps que em dóna amb hisenda i altres burocràcies, si total el meu vot no té cap pes.

Sembla que el meu vot ha estat inútil (ja m’ho temia jo, ja). Nou milions i mig de persones han votat Mariano Rajoy. Espanya queda dividida en mans de dos partits, pràcticament. L’esquerra és a punt de desaparéixer en termes globals. I el congrés dels diputats es torna a quedar sense cap apòstata (que es conega, si més no, encara que sembla que darrerament cridar a l’apostasia està posant-se de moda).

Però podria ser molt pitjor. Tot i la caterva de temes en què discrepe del PSOE, el PP seria infinitament pitjor. En tots els àmbits. S’ha de mirar de forçar tant com es puga la posada en marxa de les mesures centristes amb consciència social que faran els de ZP. I repensar què es pot fer perquè deixem de jugar-nos-ho tot a roïns-i-encara-pitjors.

Perquè la democràcia no és això.

Per fi m’he decidit i he dipositat el meu vot a correus. Ja està, ja he exercit el meu dret democràtic. I he votat, com diu Rajoy, amb el cap i amb el cor. (Tranquils, que no m’he tornat boja i he votat el PP. No, no).

He votat el que he volgut votar. El que tenia clar des de fa dies i sense deixar que tota la parafernàlia d’això del ‘vot útil’ em féra trontollar. Si la democràcia és poder triar quines persones volem que hi siguen allà on es prenen les decisions importants, em sembla que el més encertat és optar pels qui diran si fa no fa el que diria jo en cada circumstància. I una dona, jove, valenciana, oberta, d’esquerres i apòstata em diu molt més que no pas un senyor de León.

Així que sí, finalment i gràcies en part als comentaris de l’apunt anterior, he votat Isaura. I per si no ho tenia clar, uns minuts abans de tancar el sobre m’ha arribat aquest vídeo, via Madrid (gràcies, A.!). Té la seua gràcia.

Estava enllestint les paperetes per anar a correus i votar ja, i tot d’una m’ha entrat un gran dubte.

I si votar a Isaura resulta que és un vot inútil perquè no aconsegueix el suport que necessita per ser diputada i acabe afavorint el PP? I si Zapatero no pot formar govern i tornen els Zaplana i companyia?

Que sí, que el PSOE tampoc no és cap meravella, però tot és comparar… I a més em fa l’efecte que als del nord us semblen més pareguts, PSOE i PP, del que ens sembla als del sud… Potser perquè els patim de manera més directa…

Em done 24 hores més. D’ací a demà prenc la decisió i vaig a votar. Mentrestant, aniré repetint-me a mi mateixa: Isaura o no Isaura? Eixa és la qüestió…

No el vaig acabar de veure. Em va avorrir, i molt. Una vegada feta l’anàlisi de la situació (mira de quin color porta la corbata cadascú, tu!, quin rellotge més lleig que li han posat al Rajoy, que sembla no saber on mirar, i quin fàstic fa mirar-li la boca, ecs; i el Zetapé, fixa’t, té els ulls com els d’una granota, i com està de flac, no?), els continguts no em van dir res.

Un parlava en arameu i l’altre li contestava en swahili. D’això, dic jo, ben difícilment se’n pot dir debatre. Però és que a més el que explicaven no tenia cap gràcia. Si volia fer-me una idea de com poden ser els propers quatre anys, em vaig quedar amb les ganes. I per escoltar el que ells creuen que han fet o han deixat de fer, entre un intercanvi cada cop més cridaner de la frase més escoltada als parvularis ("i tu més!"), la veritat, no em paga la pena perdre el temps.

Continue doncs ferma en el meu vot, tot i saber que les lleis electorals poden fer que siga un vot inútil. Vota apòstata, vota Isaura!

Probablement acabarà decebent-me, però la veritat és que em fa gràcia tota la parafernàlia que envolta els debats. I això que, com ja he dit, no votaré per cap d’aquest dos senyors.

Els últims debats que recorde haver-me mirat amb ateció em van pillar, fa ara quatre anys, a Nova York. Bush Jr. y John Kerry es jugaven la presidència de l’imperi ianqui, i com a part del meu màster en periodisme a NYU, vaig haver de fer seguiment i cròniques de les lluites cara a cara. Tota una experiència.

El que més m’interessa d’aquest debat és mirar d’entendre què hi veuen set milions de persones en Mariano Rajoy, perquè jo no li veig l’atractiu per enlloc. Si sembla que als que són del PP de pura sang no els hi fa el pes (tot i que, és clar, el voten per ser del partit), què té aquest home per convèncer tanta gent de què ell seria un bon president de l’estat espanyol?

Però, sobretot, el que em fa il·lusió d’aquest debat és veure’l amb la M., ben proveïdes de rosetes (els del nord en dieu crispetes) i altres aliments dels que no alimenten, i comentar cada jugada en directe (en lloc de penjar-nos al telèfon cada cinc minuts com hem fet altres vegades els últims anys).

Demà ja explicaré què m’ha semblat.

Com ja he explicat en altres ocasions, tot i que fa més de cinc anys que visc a Barcelona, encara estic censada a València. En part, perquè vull seguir votant allà. Tot i que la cosa no és fàcil ni agraïda, la veritat.

Però ara, per una vegada, tinc clar a qui votaré. Per coherència i sense haver de tapar-me el nas. Evidentment, descarte els PePeros. Des de diversos fronts m’intenten convéncer de la utilitat de votar la "vice", però a mi les fotos d’aquesta dona amb els bisbes em regiren l’estómac. I sí, és cert, en política social els de ZP han fet algunes coses, i ara no em case perquè no em dóna la gana i no perquè no em deixen i totes aquestes coses, però tot i això… Que no, que no dormiria tranquil·la del tot.

Així que l’opció és clara. Perquè a més, és la primera vegada que tinc la possibilitat de votar una apòstata!!! Sí, Isaura Navarro va apostatar fa temps (mireu aquest article -de l’A.!), renega del tracte que se li dóna a l’església des de l’estat, va participar en la campanya de ‘Jo no t’espere’ (en el mateix acte que jo!), parla valencià, és una dona i, a més, que això també fa, em cau bé.

I decidint-ho ja m’estalvie haver de parar atenció a les ximpleries que aniran dient uns i altres durant la campanya electoral. Així que hui mateix me’n vaig a sol·licitar el vot per correu, no siga que faça tard. (Es pot demanar fins al 28 de febrer, per si algú està interessat. I per si algú vol la informació sobre com apostatar, mireu aquest apunt anterior).

Quan vaig veure la notícia pensava que era una broma de mal gust. Però no. Sembla que és cert.

Més enllà de la ridícula dimissió de Pla (ha hagut de dimitir per això, i no per la pèssima actuació política dels últims anys???), la tornada de Lerma al primer pla del PS"PV" és com un malson sense cap gràcia.

I una mostra evident de com es troba el partit, que ni tan sols per a una presidència provisional (perquè serà provisional, no?) té més recursos que tornar al passat. Què pensen que aconseguiran amb això? Que recordem com de malament ho van fer quan van tenir l’ocasió d’haver fet alguna cosa pel país? Que tornem a tindre present com et poden decebre? Que siguem conscients que no han estat capaços de renovar-se en dotze anys? Que tornem a pensar què hauria passat si les lluites internes no haguessin fet desaparèixer del mapa Ciprià Ciscar o, sobretot, Joan Romero?

Mentrestant, el PP deu haver esgotat les reserves de xampany que li quedaven de la copa Amèrica. Cada vegada més fàcil. Ja posats, potser no cal ni que tornem a tindre eleccions. Que els hi donen la Generalitat vitalícia i acabem abans.

Com a curiositat: sabíeu que, segons diuen, a Lerma li van aprovar a correcuita les assignatures que li quedaven per llicenciar-se en econòmiques just abans de ser president de la Generalitat i així poder dissimular que era un indocumentat?