El Camp de Túria

El president Carles Puigdemont i una part del seu govern són a Bèlgica, en una mena d’exili voluntari, en canvi de no ser tancats a la presó pel govern espanol. La justícia espanyola els acusa de demòcrates en excés. Però justament fa uns hores, el president de la república catalana ha fet una compareixença pública a Brussel·les, per explicar que corren perill i que la manca de seguretat els ha decidit per exiliar-se.

L’amenaça del fiscal no fa ni vuit dies. I la jutge ja volia tancar en la presó un govern sencer. Sense oblidar-se’n que volen diners ràpids, que han de pagar-se unes fartaes i unes olles de fesols i naps. Fóra curiós que casos que duren anys (el robatori perpetrat pel pp a la hisenda pública), no han tingut encara suficient temps per resoldre’s, i dels nou-cents imputats d’un partit criminal, encara amb condemnats ferms, continuen lliures i feliços pel món. Aquests també necessiten els diners de catalans i valencians per a fer-se l’olla de bledes.

Què té a veure aquest fil amb el Camp de Túria, us demanareu. El govern valencià, el del malnom pacte del botànic, ha declarat que la culpa que el finançament valencià no s’arregle en breu potser que siga de Catalunya. De la situació actual de Catalunya. Això és: que el camp de Túria no tinga més diners per al camp, o per pintar l’ermita de Sant Miquel, o per millorar el comerç de les taronges de Bétera i dels torrons de Casinos, no serà per aquest exili que té el món en un puny i espanya agafada dels ous?

Si el pacte del botànic ha d’excusar que espanya no es farà càrrec dels valencians, ni respectarà el desequilibri, ni adobarà el maltracte de cent anys per culpa de la república del nord, potser també caldrà afegir que el mateix Carles Puigdemont és culpable que en tres anys de govern valencià hem sigut incapaços, els polítics valencians, d’engegar una TV bàsica i valenciana que va tancar amb un dit un que tenia una ferreteria amb electrodomèstics, paco telefunken.

L’Ateneu de Bétera ha convidat el periodista Vicent Partal, director de Vilaweb, a explicar la situació del conflicte Catalunya-Espanya. Després del Referèndum de l’1 d’octubre, i en tenir els resultats tan clars en favor de la independència, el  president Puigdemont va convocar el Parlament català per declarar, segons la llei que el propi parlament havia aprovat, la independència. Però en fer-ho, va trigar deu segons a posar-la a remull, en suspens, i ajornava sine die la seua execució per trobar diàleg i més suports internacionals. Tres dies després d’aquests fets, n’hi ha clares dues coses: Espanya no oferirà cap mena de diàleg a Catalunya. De fet, ha amenaçat d’aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola, si Catalunya no es rendeix. Diàleg zero. La segona cosa clara és que, una grapat de catalans, s’ha desil·lusionat momentàniament. Esparaven una cosa, el dia 10, però en van viure una altra. I si bé n’hi ha qui defensa que la jugada era intel·ligent, perquè volia mostrar al món la voluntat de diàleg de Catalunya, fins i tot en el moment últim que havia de fer-se la declaració, els dies passen sense diàleg i sense els suports que alguns esperaven més públics.

De tot això, de democràcia, de la violència del 9 d’octubre a València, de la indefensió del pacifisme davant els atacs feixistes en diversos territoris de l’estat, i fins i tot de la indefensió davant els cossos policials, en parlarem a l’Ateneu de Bétera, amb una conversa pública, oberta i pacífica amb Vicent Partal. Us hi apunteu?

ATENEU DE BÉTERA, plaça del Mercat, Núm. 5. 19.30h

Gairebé tots els pobles del Camp de Túria commemoren el 9 d’Octubre la vespra, amb concerts, sopars de carrer, coets, com una festa institucional de reconeixement a la identitat valenciana. Ahir mateix, Sant Antoni de Benaixeve organitzà una xerrada per explicar la història de la comarca, amb el professor Josep Maria Jordan i Rosa Dasí, presidenta de l’Institut d’estudis comarcals.

Aquesta nit la Pobla de Vallbona rep les Sis veus per al poeta estellés, i Bétera, a la plaça del castell, presenta dos grups de la xerinola: Ràdio Rude i Roba Estesa. Abans, gegants, cabuts, coets, castells de focs, festa a la comarca abans del dia gros. 

Hores abans de la manifestació a València del 9 d’Octubre, que enguany reivindica “Sí al valencià”, València es debat entre una aposta ferma per la llengua, però encara sense mitjans propis, ni connexió a les televisions de Catalunya i de les Illes, i un finançament que és una tenalla de l’autogovern.

Espana no afluixa i continua el maltracte als valencians (som els últims en finançament segons tots els estudis públics), sense diners i sense suficient autonomia. Madrid ha pres les regnes del govern valencià, que només pot fer net, ajustar despesa i veure-les venir. Els valencians no ens atrevim, tret de casos i exemples puntuals, de fer un aposta ferma per la democràcia, i plantar cara a la corrupció pepera que va destapant-se que, a valència, va ser una orgia contínua.

En unes hores, començarà l’Aplec del Camp de Túria 2017 a la Pobla de Vallbona. Enguany amb una aposta organitzativa i de programa que mereix una gran resposta de públic. Fires en favor de l’artesania, de l’alimentació, de les entitats culturals i associatives de la comarca; xerrades sobre ecologia, sexualitat, economia, tallers de mediació, recitals de poesia, teatre infantil, jocs i animació, i actuacions de Pep Gimeno Botifarra i Diluvi, entre més convidats. Sopars populars, debats, itineraris urbans, i una aposta ferma per la identitat i el país. Divendres i dissabte el Camp de Túria farà festa grossa en favor de la cultura i de l’activitat política. No us ho perdeu!

*la majoria de les activitats són gratuïtes. Només els dinars, sopars i altres detalls van per compte de cadascú.

Hui mateix el TSJ ha anul·lat una part del decret de llengües del govern valencià, en afirmar que és un decret que discrimina. Però què caram discrimina el decret de llengües valencià? Doncs que si agafes l’itinerari Avançat et possibilita d’aprendre com a mínim tres llengües, les dues oficials segons llei, i una d’estrangera (majoritàriament, les escoles trien l’anglés). I en quina cosa discrimina més, el decret? Doncs que, per fer-ho possible, que és acabar els estudis obligatoris amb un mínim de decència lingüística en les tres llengües, el decret permet de fer més hores en anglés.

Ep, però ací arriba la caverna del pp (una majoria imputats de creminals i corruptes) i protesten. Perquè si ells aconsellen de no triar l’Avançat, que vol dir que els alumnes ‘no’ acabaran dominant una de les llengües oficials, no tens la possibilitat de fer tantes hores en anglés. Tornem a recordar que l’opció és lliure, que tries allò que vols. Que ets tu, conscient, que tries no aprendre valencià.

És això que el TSJ del País Valencià diu que és discriminatori. Justament la tria voluntària que tu fas, rebutjar l’ensenyament del valencià, no et possibilita de fer tant d’anglés, alhora que no et possibilitat de fer un aprenentatge del valencià més adequat. La teua tria personal i lliure.

Així que el TSJ, justícia espanola pura i dura, no fa justícia per als valencians en la interpretació de la llei. Perquè ells sempre interpreten. No ens enganyem. Ells només que són del teu costat si llepes, untes, i poses.

En canvi, el TSJ no diu que la GC discrimina, en no fer cap ús de la llengua dels valencians.

El TSJ no diu que l’església discrimina, en prohibir de fer misses en valencià.

El TSJ no diu que les notaries discriminen, o els advocats, o els farmacèutics, o la majoria de Centres de Salut, o el col·legi d’arquitectes, o de metges, o d’infermeria, no diu que discriminen.

Per no dir, el TSJ no anul·la el propi TSJ, que discrimina completament els valencians, en no fer cap ús de la llengua dels valencians. I dels mitjans e comunicació, dels militars, de la policia, d’una majoria d’empreses, no diu absolutament res, el TSJ. Que no li convé, de cap manera, comprovar qui discrimina a qui.

La desobediència de les interpretacions injustes. O de les lleis injustes. És això a què ens aboca tot plegat. Sobretot la pocavergonya.

Si un llig l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb, no s’estarà de dir que, a espana, l’economia no té res a veure amb la bonhomia. Almenys, aquesta bonhomia de la qual parlem,  no té res a veure amb els responsables majors de l’economia d’aquest estat al qual pertanyem per obligació d’una o més guerres  i diverses dictadures, l’efecte de les quals dura, i dura i dura. I dura.

Un economista, un polític, un banquer, un ministre, un cap de govern (poseu-ho en plural si voleu) no havia de ser forçosament una mala persona. No ho havia de ser, però els exemples que hem patit, en aquest estat, a dalt de tot de la piràmide, són de traca i mocador.

Apropiació indeguda, preferents, cartes black, caixes, bancs, trama corrupta, doble comptabilitat pública, operacions criminals, finançament del partit, enriquiment fàcil… diu en Partal que l’estat espanyol és un projecte econòmic. Concretament, un projecte d’enriquiment escandalós d’unes elits que han saquejat l’estat, fent-lo servir sense vergonya ni prudència.

Citant l’editorial de Vilaweb, l’estat espanyol va rebre, entre 1985 i 2010, un paquet de 230.000 milions d’euros nets en ajuts europeus, que han anat a parar en una majoria a obres públiques, a infrastructures sense sentit, que han servit perquè unes quantes empreses privades guanyen diners amb una obra pública trucada.

…ACS, Acciona, Sacyr, OHL, Ferrovial i FCC, i encara Telefónica, Endesa, Repsol, Iberdrola i Gas Natural, a més de Santander i BBVA, CaixaBank, són empreses exemple de la poca bonhomia econòmica. A mans de mala gent. Malaltissa.

Una altra dada: prop del 40% dels ministres del període democràtic s’han incorporat, després, a les direccions de les grans empreses privades. I han protagonitzat operacions de frau per a intentar crear megaempreses des de la política. A l’estat espanyol, la política i l’economia es confonen amb uns nivells impossibles de trobar en cap altre estat europeu.

—la política es fa servir per a mantenir els privilegis econòmics… I allà on no arriba la política es posen en marxa els recursos de l’estat, al servei d’un partit i d’una idea: la justícia o la policia. L’estat és un immens negoci per a uns pocs. Ruïnós per a la majoria.

“Cada dia és més visible com de podrit està l’estat i com n’és, d’irreparable.”

A Bétera, a l’Ateneu de Bétera, en parlarem d’economia, amb el professor Josep Maria Jordan. En parlarem d’economia i de bonhomia.

Si voleu llegir l’article complet de Vicent Partal, el teniu ací a Vilaweb

Divendres, l’Institut d’estudis Comarcals ens convida a debatre com afectarà el Brèxit als valencians. Això, si encara resistim aquest embat d’Espanya contra València i els valencians. El debat de les idees, de l’economia i del futur a curt termini el portarà el catedràtic d’economia Josep Maria Jordan Galduf. Li hem demanat al professor Galduf que ens faça cinc cèntims de la situació valenciana, perquè la veu d’un expert sincer, humil i savi sempre ens ajudarà a visualitzar una realitat que els valencians no volem veure des de la barrera. Sobretot perquè les circumstàncies que vivim, a les quals ens aboca la política espanola, ens castiga més que a ningú. Els govenrs d’espana, de qualsevol color i ideologia, fan patir als valencians els mals de la política, l’economia, i la pròpia impotència. Per què? Per què els valencians som el sac de rebre els colps? Quina nova plaga bíblica ens cal per despertar-nos?

Josep Maria Jordan ens ho provarà d’explicar divendres a l’Ateneu de Bétera. El debat serà conduït pel mestre Albert Dasí. Abans de començar pels volts de les 20.00h, farem un tast d’orxata de l’Horta.

“Encara no és tard, claus per a entendre i aturar el canvi climàtic” és el títol que Andreu Escrivà, ambientòleg, doctor en biodiversitat, ha triat per al seu estudi positivista i possibilista, que presentarà avui a Ca Nebot, a partir de les 19.30h. A Bétera

Justament avui un expert en el foc argumentava que no podem actuar com fa vint o trenta anys contra els incendis, perquè si nosaltres no som els mateixos, el paisatge i el territori, tampoc. El canvi climàtic afecta l’estructura del bosc madur, i el bosc mediterrani, malauradament, ni és madur ni té la protecció física i cultural necessària per salvar-lo de res. El nostre tros de bosc i de país, almenys.

Mentre la Serra Calderona i la Vall del Palància pateix l’agressió del foc, i també l'allau de visitants, la desprotecció, la manca de recursos, hui parlarem a Bétera de Canvis, en el clima i en més coses. I si bé, el doctor Andreu Escrivà avisa que n'hi ha temps, pere posar-hi seny, recursos, idees, en no posar-se a fer res, aquest temps va reduint-se sense remei.

Ara, i si es tracta d’això, de deixar que les coses vagen morint-se, com nosaltres…

Parlam-ne. Si encara no és tard.

“Encara no és tard” va guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General.

ha sigut editat per BROMERA, Alzira, 2017

Tres dies d’un ponent inaguantable. Una serra eixuta, malgrat les pluges de l’hivern. I un bosc mediterrani propici. Pocs recursos, poc de valor del patrimoni natural, la guàrdia baixada de fa anys, centenars d’anys, i un finançament espanol que ens té a punta de pistola contra la paret: ni respireu, ens amenacen.

El govern del pp va governar més de vint anys i va deixar abandonats boscos i muntanyes. També va deixar el calaix buit, i el creminal Montoro diu que els valencians no mereixem sinó morir-nos. Entre més ajudes, no en rebem cap per protegir-nos ni de l’ombra que fan les mosques.

N’hi ha que diu que la superfície forestal del territori valencià ocupa el 60% del total. Que la inversió de 25 milions d’euros hauria de ser, com a mínim, de 150 milions per començar a gestionar alguna cosa.

En canvi d’això, un bomber militant del pp diu a les xarxes que al culpa és del govern ecologista de Compromís. Però de segur que aquests tampoc no saben conduir avionetes ni explicar-nos per TV què ens passa als valencians… Ah, que no tenim televisió per explicar el sidral de la Serra Calderona. Això que només han passat uns anys, de prohibicions de TV3 i tancament de TVV. Del terrible incendi de la serra de 1992 (10.000 hectàrees d’una tacada), n’han passat vint-i-cinc, d’anys. I potser no n’hem aprés gaire, de tot plegat.

L’Ateneu de Bétera acull una exposició organitzada i coordinada per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ajuntament d’Olocau. Hi repassa  la història d’una reivindicació popular, social, comarcal, en favor de la protecció de la Serra Calderona, un dels pulmons verds de València ciutat. El 1992, el foc va cremar 10.000 hectàrees de bosc de cap a cap de la serra, de Gàtova a la mar. Durant tres dies el desastre s’acarnissà contra la serra i la gent dels pobles que l’habiten.

De res no havien servit les propostes, els estudis, els avisos que havíem llançat a l’administració sobre la desprotecció. La Conselleria del Medi Ambient havia abaixat la guàrdia, o s’havia plegat de braços. El paisatge no era rendible, que no afegia vots. La serra semblava abandonada, n’hi havia restes de llenyes d’anys i panys, i les zones arbustives no havien sigut controlades ni cuidades. El resultat de l’abandonament va ser el que ja sabem. El pitjor incendi dels últims cent anys.

Però això tampoc no va ser el més nefast. Faltaven els abusos i els espavilats. Pedreres, abocaments, usos incorrectes, extraccions, camins exagerats, pràctiques il·legals, monocultius fins al capdamunt de la serra i una cultura política contra la raó. El paisatge valencià no tenia valor, i van passar cinc consellers, com a poc, que no van saber què ordenar ni com. Finalment, una petita figura administrativa, parc natural, que va quedar en paper banyat en no adjudicar-ne suficients recursos, un pla de treball i , sobretot, una filosofia de conservació, protecció i canvi en el valor patrimonial del paisatge valencià.

De com van passar trenta anys de reivindicacions i defensa del patrimoni, on l’Institut va ser un protagonista viu i entusiasta, ens en parla aquesta exposició que serà presentada a Bétera divendres 16 de juny a partir de les 20.00h, amb la presència d’actius protagonistes d’aquesta història.

Ni han fet la feina, ni han destinat encara suficients recursos al patrimoni. I ves que sense finançament fem aigua, els valencians. Però dissabte no penseu que n’hi havia gaires reivindicant-ho.

Dissabte hi ha convocada una concentració a València per protestar. La crida la fan diversos col·lectius, partits, associacions, voluntaris i particulars per somoure consciències. Els valencians som els últims de la fila pel que fa a finançament. Això és, som els que menys rebem, en canvi de ser dels que més paguem. Com s’explica si no és que l’Estat ens imposa un càstig? És una creu que arrosseguem cent anys. Més descaradament des que governa el PP a madrit, però ja passava. Fa massa que passa. Dependrà dels valencians que continue passant.

L’última és l’acord PP i Ciutadans perquè no arribaren trenta milions d’rueos per millorar el transport públic. Sí, pp i c’s s’han aliat per continuar fotent els valencians. Aquest fotre que n’hi ha que els agrada tant de lluir.

Voler la clau és voler la independència?

VALÈNCIA, dissabte 10 de juny de 2017, 18.00h. Parterre

Ricard Pérez Casado, un il·lustre ex-alcalde de València, ha escrit el llibre “Ser valencians”. El presentarà al seu poble, Nàquera, acompanyat de l’editora, Àfrica Ràmirez, del poeta major Alexandre Navarro, i de la regidora de cultura, M-Àngeles Navarro.

El llibre no és un dolç, perquè ser valencià no ho és, i menys encara quan has tingut responsabilitat política d’una gran ciutat, València, i potser perquè ser valencià i ser alcalde només ho poden ser unes quantes persones en cada poble. Altrament, escoltar un home com Pérez Casado, que ve de moltes batalles i encara més aventures, i escoltar-lo acompanyat d’un gran poeta i una editora valenta, és un regal. No és un dolç, però sí que és un regal. Aquesta vesprada Nàquera acull un dels actes principals del cap de setmana. No serà l’únic, però sí dels que mereix la pena.

Biblioteca municipal de Nàquera, 19.00h. Hui divendres.

En el dia d’Europa, publiquem un article que el professor Josep Maria Jordan Galduf (Llíria, 1950) ha escrit per a la revista Saó del mes de maig: Europa, l’escenari que ens dibuixa el professor Jordan Galduf…

“La recent celebració a Roma del 60 aniversari dels Tractats constitutius de l’actual Unió Europea (UE) fou l’ocasió perquè els mandataris de vint-i-set estats membres (tots excepte el Regne Unit) reafirmaren la gran importància del projecte comunitari i subscrigueren el compromís de continuar avançant en la gestió compartida dels problemes comuns. És clar que hi ha vida més enllà del Brexit.

La Declaració de Roma va esmentar l’especial preocupació de la UE sobre la política migratòria, la lluita contra el terrorisme, el creixement econòmic, la generació d’ocupació (amb especial referència a la joventut), la cohesió social (enfront dels fenòmens de la pobresa i de les desigualtats) i l’acció unitària en l’escena internacional (per tal de tenir una veu forta en un món cada vegada més multipolar). Però, com organitzar-se millor enfront d’aquests reptes?

La Comissió Europea ha elaborat un Llibre Blanc en què dissenya cinc possibles escenaris sobre el futur de la UE. Un document per fomentar un debat informat entre les distintes instàncies de poder públic (europees, nacionals i regionals) i de la societat civil a fi de prendre les decisions més pertinents del camí que cal seguir. Cinc escenaris que, en realitat, es poden resumir en tres:

-Anar enrere en matèria d’integració europea, integració que es concentraria en el mercat únic i en un menor nombre de polítiques i accions en comú.

-Anar endavant tots alhora i fer molt més conjuntament en el camí envers una federació o unió política.

-Impulsar una UE de distintes velocitats, de manera que els països que vulguen compartir més àmbits d’acció en comú ho puguen fer sense ser frenats pels altres.

Aquesta tercera opció és la més realista. I també la més pertinent, perquè els països de l’euro completen una autèntica unió econòmica i monetària. Això és imperatiu a hores d’ara, tal com ens ha ensenyat la gran recessió patida recentment. És clar que els països de l’euro hem avançat els darrers anys en una major coordinació de les polítiques econòmiques, però cal anar més lluny.

De moment, la coordinació de les polítiques econòmiques ha resultat molt positiva per a cada país, no sols amb vista a la necessitat d’aconseguir una major estabilitat del cicle econòmic, sinó també per a promoure un major progrés econòmic a llarg termini, tot impulsant reformes i bones pràctiques en distints àmbits (com ara la sostenibilitat, la innovació i la convergència socioeconòmica).

En aquest context, cal subratllar que la política regional és un dels principals instruments de l’acció estructural de la UE, i això resulta de gran interés per al País Valencià, que figura en el lloc 184 del rànquing de 263 regions europees, segons un índex de competitivitat regional que combina onze aspectes econòmics i socials. Així, la renda per càpita valenciana se situa en el 79% de la mitjana de la UE, i tenim puntuacions prou dolentes, entre altres matèries, en infrastructures, innovació i sofisticació empresarial. A la fi, la Generalitat Valenciana pot comptar amb el suport de la política regional comunitària per avançar en el desenvolupament integral i sostenible del nostre territori.

Josep Maria Jordan, catedràtic d’economia aplicada, Universitat de València

Publicat al Núm. 426 de la revista SAÓ

El País Valencià és el més perjudicat dels pressupostos del PP per al 2017/2018

I en van cent, 100 anys de càstig contra es valencians. I ves que C’s (ciutadans???) i PNB (bascos???) diuen que són uns pressupostos que estan molt bé, que hauríem d’estar contents. Això ho diu gent que no és valenciana. Però són gent que, en no ser valenciana, hauria de reclamar una distribució més equilibrada, i justa. De no ser que es declare directament antivalenciana. Però com n’hi ha gent per tot, potser és que ells tenen un tros de pastís diferent, més convenient per ells. Però aleshores, si el repartiment no ens interessa, per què hi participem?

El comunicat d’escola Valenciana no enganya. Saben que una part molt afectada d’aquest pressupost tan pobre serà l’escola. Sobretot l’escola dels valencians. Us deixem la carta del portaveu d’Escola Valenciana, Àngel Martí:

• L’entitat cívica exigeix que el govern encapçalat per Mariano Rajoy compense en 2017 tots els anys d’infrafinançament i espoli contra el País Valencià.

Durant la mobilització popular que commemora el 310 aniversari de la desfeta d’Almansa, el portaveu d’Escola Valenciana, Àngel Martí, ha expressat que «el tracte injust del finançament del sistema econòmic estatal ens deixa en una situació molt incòmoda i discriminatòria respecte d’altres comunitats autònomes, que reben una inversió superior per habitant. És inconcebible que el País Valencià reba 286 euros menys per habitant que Castella i Lleó i una inversió de 123 euros inferior que La Rioja, la tercera regió amb menys densitat de població de l’Estat espanyol, precedida únicament per Ceuta i Melilla.»

Les xifres no enganyen: el País Valencià rep del Govern de Rajoy 1.350 milions d’euros per any. Això suposa una inversió anual de 119 euros per habitant. «Aquestes dades són alarmants vistes en perspectiva i comparades amb la inversió mitjana estatal, que se situa en els 185 euros per habitant. Cada valenciana i cada valencià rep 65 euros menys que la mitjana estatal, cosa que fa agreujar les desigualtats econòmiques entre regions i es tradueix, de forma directa, en una manca d’infraestructures i serveis», en paraules del representant d’Escola Valenciana.

Antoni Marzo, que és director general de medi ambient, acaba d’estrenar bloc a MésVilaweb, “El país d’Edetània”, i comença amb un article sobre contaminació. Vos deixem un fragment de l’article…

Molt especialment, al Camp de Túria, la proliferació d’urbanitzacions disseminades durant els anys de la bombolla urbanística, va trencar el model tradicional d’ocupació del territori, basat en la ciutat compacta mediterrània i provocà un notable increment de la contaminació lumínica, en portar la llum a espais rurals on abans regnava la foscor de la nit.

Una il·luminació que sovint és ben inútil, quan enllumena polígons desaprofitats, urbanitzacions a mig fer o carreteres que són buides de nit i que a més a més, causa desorientació i pertorba els bioritmes de les espècies de fauna nocturna i hi genera fragmentació de les poblacions en dificultar-ne el desplaçament.

Altre efecte perniciós de la il·luminació excessiva és la pèrdua de la possibilitat d’observar el cel nocturn amb plenitud, el paisatge dels astres, la foscor profunda de l’Univers, tant si ho volem fer per gaudir-ne, com si el motiu és l’estudi científic o de divulgació.

Em venen a la memòria nits de ple estiu, al calvari de Bétera, en què jugàvem a descobrir constel·lacions i a endevinar-ne els noms, entre la immensa polseguera d’estrelles que omplia el cel, un joc que a hores d’ara és ben bé impossible, perquè, en poques dècades, hem esborrat la nit dels nostres pobles i ciutats, convertint la visió del cel nocturn en un record d’infantesa que ja només conservem la gent d’una determinada edat.

Al poble, en aquell temps, l’enllumenament públic era molt escàs, amb fanals a les cantonades d’una única pereta incandescent. Més enllà de les últimes cases, només s’hi distingien els horts més propers, que emergien tímidament de la foscor, la claror de la Lluna, quan tocava i a terra, el tapís de puntets de llum de les lluernes, sempre abundants als indrets on creixia l’herba. Aquelles lluernes o cuquets de llum que s’incorporaren ja fa molts anys a l’ampli catàleg de béns naturals desapareguts, en intensificar-se l’ús de pesticides i productes fitosanitaris en els conreus agrícoles.

Al País Valencià no hi ha encara una regulació normativa de la contaminació lumínica que, entre d’altres coses, salvaguarde els espais menys contaminats, dicte mesures de racionalització de l’enllumenament públic i incorpore condicionants als procediments d’avaluació ambiental dels plans, programes i projectes, tant d’urbanització com d’implantació d’activitats econòmiques.

si el voleu llegir sencer, ací: “si voleu salvar la nit”