ambFilosofia

Mosaic resultat de l’encreuament dels eixos identitari i social. El vot als partits independentistes es concentra en les files 6-10, el vot dels partits unionistes es concentra en les files 0-5.

Què passa si suposem un avenç de l’unionisme sobre el catalanisme?

Farem el següent: suposarem que l’unionisme ocupa totes les caselles d’esquerra a dreta de tots aquells que es donen un 6 en l’escala espanyolisme-catalanisme. Ho repartirem així: CEC ocupa (6,0), (6,1), (6,2) i (6,3); PSC ocupa columnes (6,4), (6,5) i (7,6); C’s ocupa (6,7) i (7,7); PPC tota la resta de columnes de les files 6 i 7.

Heus aquí els resultats:

Crec que aquest seria el llindar per la banda baixa dels partits independentistes: 45,89%

I quin seria el resultat suposant un avenç de l’independentisme sobre l’espanyolisme?

Suposarem que l’independentisme conserva les caselles del 27S i la CUP ocupa les caselles (5,0) i (5,1) que podrien correspondre a Podem Catalunya. (suposarem que no hi ha transvasament de vots entre el partits independentistes).

El resultat seria el següent:

Aquest seria el llindar actual per la banda alta de l’independentisme: 51,47%.

Per tant, l’independentisme es mou entre el 45,89% i el 51,47%. Segons 27S: 49,79%

¿Per què un avenç tant important de l’espanyolisme que rebenta tota la línia del front només suposa una pèrdua de 3,89 punts? Perquè el gruix màxim de vot als partits independentistes es troba lluny de la línia del front, a la fila 10 (màxim catalanisme), les caselles (fila,col) que més vots, en xifres absolutes, aporten són (10,0) per la CUP, (10,3) per ERC, (10,5) pel PDECAT.

I per què un simple avenç de la CUP, que afecta només dues caselles, representa un increment de 1,68 punts per l’independentisme? Perquè el gruix màxim de vot als partits unionistes es troba a la fila 5 (aquells que entre catalanisme i espanyolisme es donen un 5) ; les caselles que més vots, en xifres absolutes, aporten són (5,3) per CEC, (5,5) és la casella que més vots aporta tant a C’s com al PSC (comparteixen casella màxima), només el PP se situa lluny del front, (0,5) és la casella que li aporta el contingent de vots més important.

Agafant l’última enquesta del CEO, estudiarem, en propers apunts, de més a prop aquesta fila 5, font màxima del vot unionista, i al mateix temps frontera amb l’independentisme.

Donat el diferent posicionament dels grups d’edat respecte a la independència de Catalunya, primer de tot anem a veure que l’actual baròmetre no presenta diferències significatives respecte aquests grups d’edat:

Aquest últim baròmetre, doncs, presenta uns grups d’edat encara més decantats cap els grups de més edat i, per tant, més advers per les posicions independentistes. Anem, doncs, a analitzar les dades d’aquest últim baròmetre.

Primer, anem a veure l’encreuament entre els grups d’edat i el Sí a la independència, en percentatges:

El gràfic:

Hi ha creixement del vot independentista a tots els grups d’edat i és especialment significatiu en la franja de 50 a 64 anys. És també a remarcar que en el grup més advers, el grup de més de 64 anys, el recolzament és en tots els baròmetres del 2017 superior al 2016. S’hauran de fer ulteriors anàlisis.

Ja vam explicar el caràcter oscil·latori del posicionament respecte a una qüestió de conseqüències incertes com és la independència: Independència i moda. I vam situar la mitjana al voltant del 46%. Segur que en l’increment actual hi intervé aquest caràcter oscil·latori. Si, a més, hi ha un increment real d’aquest recolzament a la independència, en el proper baròmetre hauríem de continuar observant un increment important.

Penso que un projecte d’hegemonia sobiranista-catalanista calcat als dels comuns, identitàriament transversal, amb una sola força política que articula la diversitat i un moviment confós amb la força política, no és convenient ni desitjable. Intentarem explicar perquè.

Ja vam explicar en un altre apunt la diferència entre estat, cultura i nació. Pertanyen a dimensions socials diferents: la capacitat humana de formar grups d’acció (estats, empreses, equips, parelles,…), la capacitat humana de construir xarxes per les quals circula la comunicació i la informació (cultures, classes socials, públics, mercats,…), la capacitat humana d’unir, en el marc d’un territori, grups i xarxes en un projecte comú i cohesionat (nacions, tribus, polis,…). Catalunya és clarament multicultural: hi ha gent que és culturalment espanyola, catalana, xinesa, marroquí,…..També és una societat dividida en classes socials. Es tracta que des de aquesta diversitat cultural i social es vulgui confluir en un projecte comú i cohesionat al qual es dona la sobirania (nació), i a partir d’aquí la construcció de la capacitat d’actuació col·lectiva organitzada (estat). Hi poden haver sobre un territori moltes cultures i classes socials, però no hi poden haver dues nacions, la gent que comparteix un territori no pot donar la sobirania sobre el territori a dos col·lectius diferents. Parlar de nació cultural és barrejar dimensions socials diferents i negar la diversitat cultural. El fet de tenir jo una determinada identitat cultural no m’impedeix decidir compartir amb altres identitats culturals la construcció d’un projecte comú sobre un territori, que respectarà la diversitat cultural, al qual concedeixo la sobirania.

Aquesta sobirania és poder, poder sobirà real sobre un territori, cosa que no treu que des de la sobirania es decideixi sotmetre lliurament totes les lleis derivades d’aquesta sobirania als drets humans, declarant il·legal qualsevol llei que els vulneri: és l’estat de dret. Quan des del bàndol unionista es diu que en un estat de dret el Parlament no pot aprovar lleis racistes, hi estem totalment d’acord, i afegim que el Parlament espanyol tampoc pot aprovar lleis contra els drets fonamentals, contra el dret d’autodeterminació de Catalunya.

La qüestió seria, doncs, en el marc d’una nació catalana multicultural, apropar gent culturalment espanyola (i d’altres), els que es donen en l’enquesta un 5 o més d’espanyolisme, a un projecte de nació catalana que es vol dotar d’estat. El model pot ser una ampliació del model del moviment independentista: Diversitat de partits polítics que articula les diverses sensibilitats socials i identitàries, moviment social comú, però no confós amb els partits polítics, i pacte polític entre partits. El pas avui en aquests sentit seria incorporar al moviment Podem-Catalunya i EUIA i buscar un pacte polític.

Si això es comença a produir, aleshores, en els aplecs de població que corresponen a aquestes opcions augmentarà el valors de les variables legitimitat-referèndum i greuge-percebut.

Discutirem una nova assignació de valors al Pronostic1-O considerant aquestes possibilitats i altres esdeveniments que s’estan produint.

Aquesta reflexió neix d’una anàlisi per determinar les variables «legitimitat-referèndum» i «greuge-percebut», corresponents al programa per fer el pronòstic de vot del 1-O, a partir del mosaic de la població catalana que resulta de l’encreuament dels eixos identitari i social.

Aquesta és la distribució del vot dins el mosaic que es corresponia al 27S. Està construïda adjudicant les caselles segons la intenció de vot majoritària i respectant els resultats que es van donar:

Com veieu hi ha una clara divisió: aquells que es donen més d’un 5 en catalanitat van votar, d’esquerra a dreta: Cup, JxS o Unió; aquells que es donen un 5 o menys de catalanitat van votar CSQP, PSC, C’s o PPC.
Si ara fem la mateixa operació pels resultats de les generals del 20D la distribució és la següent:

On posa Podem volem dir ECP. El fet notable és el desplaçament cap al costat catalanista de ECP: és una força transversal (l’única) que fa recular fins i tot a ERC. Fixeu-vos que la diversitat és només respecte de l’eix identitari no sobre el social.

Aquesta anàlisi em portava a afirmar en l’apunt És possible un acord amb el món dels comuns?, que l’acord era possible amb CSQP, però no amb ECP, ja que el projecte d’aquests últims era d’invasió de l’espai independentista. L’anàlisi és correcta si considerem la base social, però és erroni si mirem el projecte, ja que CSQP pretenia també ocupar l’espai catalanista (sense aconseguir-ho). Si en aquell apunt substituïm el nom CSQP per Podem-Catalunya, avui, l’anàlisi amb el posicionament de Podem-Catalunya s’està demostrant certa.

Vam analitzar amb detall la composició del bloc proposat per ECP aquí: Comuns contra ERC. La lluita per l’hegemonia. Déiem que aquest bloc de ECP girava al voltant de l’aplec l’Espanyolisme moderat / Esquerra moderada que no era la minoria majoritària dins el bloc. Això comportava dos problemes per ECP: que una solució catalana quedava subordinada a una solució espanyola i que els aplecs satèl·lits tindrien prou força per enfrontar-se a l’aplec central. Avui estem assistint a la descomposició del projecte: diria que han perdut bona part de l’ala catalanista, i que els aplecs que es donen un 5 o menys de catalanitat també s’estant descomponent orientant-se cap a posicions lerruxistes o cap a les posicions de Podem-Catalunya.

Ara bé, ERC no aconsegueix construir un bloc identitàriament transversal sota hegemonia sobiranista-catalanista. És possible un bloc així que obriria el camí al triomf definitiu del sobiranisme i a un projecte de radicalitat democràtica i social?

Ho discutirem en un proper apunt.

## QUÈ ÉS AIXÒ?

Un programa-aplicació fet amb NetLogo que intenta predir els resultats de l’1 d’octubre. El teniu aquí www.ambfilosofia.net/filosofia/netLogo/pronostic1O_2.html

Utilitzant dades extretes de les enquestes del CEO, aquest program va predir correctament els resultats del 9N, vegis Pronòstic vot 9N. Intentarem a partir d’ell predir ara els resultats de l’1 d’octubre. El programa és dinàmic, juga amb diverses variables, els valors de les quals es poden anar modificant segons canvien els esdeveniments, i intenta examinar com aquests diversos factors afecten la decisió de vot individual cara al referèndum de l’1 d’octubre.

Factors que hi intervenen:

Temor (en contra) i enuig (a favor): determinats pel propi usuari a través dels botons lliscants greuge-percebut, legitimitat-referèndum, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe.

Balanç Costos-Beneficis de la independència segons grups d’edat: determinat per botons lliscants.

Posicionament identitari, català-espanyol, dels grups d’edat segons enquesta CEO d’abril 2017. Posicionament social, dretes-esquerres, dels grups d’edat segons enquesta CEO d’abril 2017

Correlació esquerra-sobiranisme: determinat per boto lliscant pel propi usuari. Correlació dreta-unionisme: determinat per boto lliscant pel propi usuari.

El programa ens permet examinar els efectes particulars de les diverses variables sobre el conjunt. Finalment en propers apunts donarem diverses adjudicacions de valors a les variables i examinarem el resultat. Finalment farem una previsió pel 1-O.

## COM FUNCIONA

A través del botó [setup] sorgeix la situació derivada dels valors de les variables.

El programa fa una distribució de 1000 individus entre unionistes (blaus, vot -1), independentistes (vermells, vot 1) i abstencionistes (verds, vot 0) segons els següents criteris:

Establim nivells d’enuig i temor a partir de les variables: greuge-percebut, legitimitat-referèndum, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe situats entre 0-10

Establim un nivell d’enuig donat per: enuig = greuge-percebut * legitimitat-referèndum

Establim un nivell de temor donat per: temor = aversió-risc * probabilitat-catàstrofe.

Adjudiquem grups d’edat als agents segons proporció IDESCAT.

Adjudiquem valors, mitjana i desviació de posicionament identitari i social segons CEO abril 2017 (0 català – 10 espanyol), (0 esquerra – 10 dreta), a grups d’edat.

Donem a cada agent un valor segons la distribució normal a partir de la proporció corresponent de cada component (temor-enuig, interès, posicionament identitat, posicionament social) adjudicada anteriorment a cada grup d’edat .

Calculem pros-contres per agent en l’escala 1 a -1. Si pros-contres > 0,15, l’agent és independentista, si pros-contres < -0,15. és unionista, entre aquest dos valors s’absté. Aquest valor de 0,15 està ajustat a fi que doni el NS/NC de la pregunta del baròmetre “Vol independència?”. Després afegim a l’abstenció aquells que volen Si o No però afirmen que s’abstindran en un referèndum sobirà.

Amb el boto [go] el model evoluciona en el temps (ticks)

Mirem la intenció de vot dels veïns. cada subjecte pot tenir fins a 8 veïns. Sumem el vot dels 8 veïns. Si hi ha una majoria de veïns que voten una alternativa, el subjecte canvia el vot a aquesta alternativa, si els contres no superen els pros en més d’uns determinats punts sobre 1.

## INSTRUCCIONS D’ÚS

Situem el botó central-superior [normal speed] a ‘slower’.

Situem el primer grup de variables (greuge-percebut, legitimitat-referèndum, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe) als valors entre 0-10 que vulguem examinar.

Situem el percentatge d’agents dins de cada grup d’edat que considerem que obtindrien més beneficis que costos i, al contrari, més costos que beneficis. La resta fins arribar a 100 serien aquells en què beneficis = costos.

Situem la correlació que considerem que es dóna entre posicionament d’esquerres i sobiranisme, igualment entre dretes i unionisme

A continuació engeguem.

Prémer [setup] ens dona el resultat pels valors adjudicats a les variables, prémer [go] ens dóna l’evolució. Per aturar tornem a prémer [go]. Amb “un pas” avancem pas a pas.

Podeu repetir el procés tantes vegades com vulgueu: variables, setup, go, go.

## COSES A REMARCAR

Quan fem el “setup” apareixen els resultats sense interacció social, només com a resultat dels valors de les variables. Quan fem “go” hi fem intervenir el veïnatge, llavors es decanta mes cap al Si, ja que la resta del vot, i per tant els veïns, no es homogeni i es divideix entre NO i abstenció i en aquesta suposem que una bona parts de l’abstenció és simplement desinterès o abstenció estructural.

La correlació esquerres-sobiranisme afecta mes que altres variables ja que la població catalana es declara majoritàriament d’esquerres en les enquestes del CEO.

En propers apunts analitzarem el resultat d’aplicar determinats conjunts de valors.

## COSES A PROVAR

Moveu botons lliscants, interruptors, etc. i examineu els afectes que tenen sobre l’espai i els percentatges. Què passaria si aconseguissin fer veure que la probabilitat de catàstrofe és molt alta? i si aconseguíssim assegurar més beneficis pels pensionistes?. I si els majors de 65 anys ho veiessin tots com un cost sense benefici?.

Podeu considerar segons vagin evolucionant els esdeveniments reals com evolucionen , paral·lelament, els valors de les variables, i examinar llavors les prediccions de l’aplicació.

Podeu anar-vos fent preguntes i traslladar-les a l’aplicació per veure l’efecte que tenen sobre el vot.

Quins elements de les enquestes del CEO ens permetrien determinar els paràmetres greuge-percebut, legitimitat-referèndum, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe, d’una manera objectiva segons els resultats de l’enquesta?. I els costos-beneficis individuals de la independència?

Un monarca absolut pot ser bo o dolent, si és bo pot fer molt de bé, si és dolent molt de mal. Cal tenir molt present aquesta distinció, tot i que el problema de fons és el caràcter absolut del monarca. Aquest se situa per sobre de la llei i és el fonament de la llei, cosa que converteix els individus en súbdits.

En les religions monoteistes Déu és el monarca absolut, «islam» vol dir «submissió a Déu».

Preguntava Plató «la cosa pia, ¿és estimada pels déus perquè és pia, o al contrari, és pia perquè és estimada pels déus?»

En les religions Déu determina l’ordre ètic, el bé; o almenys el creient té la fe absoluta que la paraula de Déu concorda amb el bé. Tant en un cas com en l’altre la possibilitat de conflicte entre el bé i la paraula de Déu desapareix. Això el constitueix en monarca absolut al qual m’he de sotmetre.

Déu se situa per sobre dels drets humans. ¿Com jutgem de la relació entre la paraula de Déu i els drets humans?.

Kant: «el concepte teològic que dedueix la moralitat d’una voluntat divina absolutament perfecta (…) posaria necessàriament els fonaments d’un sistema dels costums que seria exactament el contrari de la moralitat».

I la moralitat és el fonament de la República, que podem interpretar com l’Estat on les lleis es sotmeten als valors de la llibertat i la igualtat, a la moralitat. L’Estat de dret és aquell que sotmet explícitament les seves lleis als drets humans i que crea un poder per vigilar l’executiu a fi que això sigui realment així. M’atreveixo a afirmar que el predomini de la religió en la política, en tant que el bé és el bé perquè Déu l’estima, és incompatible amb la república, amb l’estat de dret.

Tot i així, és important no confondre els dos monarques absoluts i procurar una aliança amb els sotmesos al Déu bo, sense oblidar que encara són súbdits morals i que el que ens cal és que esdevinguin ciutadans moralment lliures.

El nostre principal interès i solidaritat hauria d’estar amb tots aquells (en aquest cas especialment aquelles) que lluiten per defensar els drets humans en aquells països i entorns dominats per religions que demanen la submissió. Recolzar aquestes persones i la seva presència en els mitjans de comunicació hauria de ser l’objectiu prioritari. De ben segur aquestes persones podrien aportar-nos molt en la comprensió de què està passant aquí i allà.

Dit això, cal identificar l’enemic principal, aquells que prediquen el Déu que mana la violència per construir l’islam, el salafisme. Caldria prohibir a casa nostra tota manifestació del salafisme i perseguir els seus caps i seguidors. Caldria el boicot dels països declaradament salafistes com es va fer amb l’apartheid i Sud-àfrica, deixar de negociar econòmicament amb ells (el Barça hauria de demanar perdó per la seva vinculació amb Qatar), deixar de comprar el petroli a aquests països.

Evolució de les mitjanes dels eixos social i identitari, segons enquestes CEO

Escala de: 0, extrema dreta, a 10, extrema esquerra.

Escala de: 0, màxim espanyolisme, a 10, màxim catalanisme.

El gràfic:

Del març del 2014 al juny del 2017, s’observa una lleugera inclinació cap a la dreta i cap a a l’espanyolisme. Ara bé, donat el caràcter oscil·latori del fenomen i el període curt de temps, no es pot treure cap conclusió. Hem de fer notar que el 9N (9 de novembre del 2014) se situa entre el 2n baròmetre de 2014 i el primer del 2015.

Anem a enfocar-ho amb més detall i compararem la suma d’enquestes del 2016 amb les del 2017, primer en l’aspecte social i després en l’identitari:

Posicionament social

Percentatges
		2016T	2017.2T	diferència
Aplecs	NS/NC	5,56	7,9	2,34
	Esq rad.	9,56	8,8	-0,76
	Esq mod.	43,58	41,33	-2,25
	Dreta mod.	30,93	30,77	-0,16
	Dreta	10,37	11,2	0,83
		100	100

Qui més baixa és l’esquerra moderada i qui més puja NS/NC. Cal tenir present que en les seves posicions a qui més s’acosten els NS/NC és a la Dreta.

Posicionament identitari

Percentatges
		2016T	2017.2T	diferència
Aplecs	NS/NC	3,07	2,87	-0,2
	Esp. total	14,02	16,5	2,48
	Es. mod.	35,04	34,76	-0,28
	Cat. mod.	26,64	24,37	-2,27
	Cat. total	21,23	21,5	0,27
		100	100

Qui més baixa són els catalanistes moderats i qui més puja els espanyolistes totals.

Finalment, anem a mirar-ho amb una mica més de detall i compararem els aplecs resultat de l’encreuament dels eixos social i identitari, ordenats per ordre de major a menor mobilitat:

Percentatges		B-2016	B-2017.2T	diferències
APLECS	CMxEM	15,4	13,9	-1,5
	ESxNS	1,04	2,2	1,16
	CTxEM	10,78	9,83	-0,95
	ESxDT	3,09	4,03	0,94
	EsMxNS	2,24	3,1	0,86
	CTxCN	4,18	5	0,82
	CMxER	2,09	1,43	-0,66
	ESxEM	3,98	4,57	0,59
	CMxNS	0,6	1,1	0,5
	EsMxEM	12,47	12,03	-0,44
	CMxCN	6,33	5,9	-0,43
	EsMxCN	15,02	14,63	-0,39
	NSxNS	1,13	0,8	-0,33
	ESxCN	5,04	4,77	-0,27
	EsMxER	2,24	1,97	-0,27
	CMxDT	2,22	2,03	-0,19
	CTxNS	0,53	0,7	0,17
	CTxER	3,91	4,03	0,12
	CTxDT	1,82	1,93	0,11
	NSxCN	0,36	0,47	0,11
	ESxER	0,87	0,93	0,06
	EsMxDT	3,07	3,03	-0,04
	NSxEM	0,96	1	0,04
	NSxER	0,44	0,43	-0,01
	NSxDT	0,18	0,17	-0,01

Qui més baixa són els catalanistes moderats d’esquerra moderada, que el 2016 eren l’aplec majoritari (llavors 15,4%, ara 13,9%). Ara passen a ser majoritaris els espanyolistes moderats de dreta moderada (centre) (llavors 15,02, ara 14,63%). Pugen els aplecs d’espanyolistes totals (ES).

De moment tot això cal agafar-ho amb pinces, ja hem vist que en els baròmetres del 2017 els grups de més edat tenen una major representació que en els baròmetres del 2016. Aquests grups són percentualment més de dretes i més espanyolistes. A més cal sumar-hi el caràcter oscil·latori d’aquests processos ideològics i l’actuació de l’atzar.

Ho anirem seguint i buscant més relacions estadístiques que ens ajudin a dir alguna cosa de les causes.

La llei és una entitat abstracte producte dels humans, no té una existència pròpia. La llei depèn d’una sobirania i aquesta pot decidir sobre ella i anul·lar-la, si cal. En l’època clàssica, en l’antic republicanisme, en les situacions crítiques que posaven en perill la pròpia supervivència com a subjecte polític (guerres exteriors o interiors, civils, especialment), les assemblees populars eren sobiranes i decidien si es trobaven en un «estat d’emergència» que requeria, per un període limitat renovable, habitualment sis mesos, la suspensió temporal de la normalitat jurídica i la concessió a un magistrat o a un consell de magistrats del poder per prendre les seves decisions al marge de la llei. Donaven a aquests magistrats la funció de «dictador» (d’una manera temporal). Demanar en aquestes situacions el compliment estricte de la llei seria vist com un acte de col·laboració amb l’enemic.

No era una tirania, no era cap privilegi, sinó més aviat una carga. El dictador estava obligat a retre comptes dels seus actes tan aviat acabava en l’exercici de la seva autoritat. A més, durant el seu mandat es trobava sota la vigilància dels tribuns de la plebs.

Suposarem que el cartell diu això:

«Qualsevol individu d’ideologia neofranquista serà contrari a la celebració del referèndum». Formalment, (x) (Nx →¬Fx).

Si d’aquí pretenc afirmar (x) (¬Fx →Nx), «qualsevol contrari al referèndum és un neofranquista», cometo la fal·làcia d’afirmació del consegüent. És com si de l’afirmació «si plou, el carrer està mullat» pretengués derivar que «si el carrer està mullat, plou».

És a dir, tenir ideologia neofranquista és condició suficient però no necessària per ser contrari al referèndum. En cap cas, doncs, s’afirma que sigui condició necessària.

Fins aquí l’expressió en un llenguatge formal de la causalitat. Intentem ara l’anàlisi causal mateix. Podem distingir tres casos:

Si diem que «Qualsevol individu d’ideologia neofranquista serà contrari a la celebració del referèndum», ens trobem en el primer cas en què “ser neofranquista” comparteix amb altres condicions el fet que cadascuna d’elles per separat és suficient per provocar ser contrari al referèndum.

Si tenen alguna cosa en comú o no aquestes diverses actituds, a banda de provocar el mateix posicionament, ja seria una altra discussió.

Ara bé, sembla que certs artistes i intel·lectuals precisament s’han agafat a això últim, cosa de la qual el cartell no en diu res, i han de justificar, amb una certa agressivitat, que no tenen res en comú amb d’altres condicions suficients que també provoquen el rebuig al referèndum.

Heus aquí els percentatges d’enquestats dins cada baròmetre que corresponen a cada grup d’edat. La primera columna correspon als percentatges reals, any 2016, dins la població segons l’IDESCAT.

Veiem que als baròmetres hi ha una sobre-representació dels grups de més edat. I aquests són precisament els grups on el NO a la independència obté més percentatge, cosa que distorsiona l’enquesta a favor del NO.

Anem a veure, doncs, aquests percentatges de Si/No/NsNc dins cada grup:

Ara bé, en l’últim baròmetre, el NO guanya a totes les franges d’edat. La distorsió, doncs, incrementa l’avantatge del NO, però no l’elimina.

A l’ultim apunt dèiem que el resultat del procés cap a la independència depenia de la «tria de la Història», és a dir, de l’actuació de la gent. Després de construir l’arbre del joc, donàvem unes probabilitats als diversos esdeveniments i, amb aquestes probabilitats, ens sortia que l’Estat reprimiria, organitzaria i intentaria un cop d’estat a Catalunya, la utilització de la força contra les institucions.
Avui anem a modificar aquestes probabilitats i veurem com afecta al resultat. Això ens pot fer entendre també, per on cal fer força per aconseguir altres probabilitats que condueixen a resultats més favorables.
Donàvem una probabilitat del 10% al fet que la Generalitat acataria la prohibició del referèndum i d’un 90% que la Generalitat no acataria. I en aquest últim escenari que l’Estat s’imposaria amb una probabilitat del 80%. En aquestes circumstàncies, respectant les altres probabilitats, l’actuació més útil per l’Estat era organitzar i intentar un cop d’estat a Catalunya, la utilització de la força.
Ara bé, si reduïm a un 2% la probabilitat que la Generalitat acati la prohibició, els resultats ja són uns altres, per molt poc, aleshores l’actuació més útil per l’Estat és prohibir, però no impedir el referèndum.
L’actuació aquests dies del Govern accentuant el compromís total amb el referèndum i eliminant del joc (reduint a la mínima probabilitat) la rendició, va en aquest sentit.
I si a més la resistència al cop d’Estat, la mobilització popular, es mostra cada vegada més forta i decidida, les probabilitats de victòria de l’Estat en l’enfrontament podem reduir-les una mica fins a un 70%, aleshores és cada vegada més de l’interès de l’Estat  prohibir, però no impedir el referèndum. Ara la utilitat per l’Estat de S1 (utilització de la força) és 4,532 i la de S2 (no utilitzar la força) és 4,79. Els marges són estrets, però …
Així, doncs, el referèndum es farà, segons aquests càlculs, si no hi ha cap dubte que la Generalitat el realitzara, faci el que faci l’Estat, i si es mostra una forta capacitat de mobilització i resistència popular.

Hem explicat:

Anem ara a veure què triaran l’Estat i la Generalitat.

Primer anem a intentar ordenar les situacions terminals per ordre de preferència, primer de la Generalitat, després de l’Estat.

Us proposo el següent ordre de preferències de la Generalitat:

S17 ≻ S13 ≻ S5 ≻ S16 ≻ S4 ≻ S15 ≻ S12 ≻ S14 ≻ S11 ≻ S10 ≻ S3

S17 = Es realitza el referèndum amb una alta participació, guanya el Sí, DUI exitosa

S13 = Es realitza el referèndum amb una participació mitjana, guanya el Sí, DUI exitosa

S5 = L’Estat inhabilita, la Generalitat no ho accepta, conflicte de poders que guanya la Generalitat

S16 = Es realitza el referèndum amb una alta participació, guanya el Sí, DUI no triomfa

S4 = L’Estat inhabilita, la Generalitat no ho accepta, conflicte de poders que guanya l’Estat

S15 = Referèndum amb alta participació, guanya el NO, eleccions que guanya independentisme.

S12 = Es realitza el referèndum amb una participació mitjana, guanya el Sí, DUI fracassa

S14 = Referèndum amb alta participació, guanya el NO, eleccions que guanya unionisme

S11 = Referèndum amb baixa participació, guanya el Sí, eleccions que guanya independentisme.

S10 = Referèndum amb baixa participació, guanya el Sí, eleccions que guanya unionisme.

S3 = L’Estat inhabilita, la Generalitat ho accepta i marxen cap casa sense resistència.

Per l’Estat l’ordre seria exactament el contrari:

S3 ≻ S10 ≻ S11 ≻ S14 ≻ S12 ≻ S15 ≻ S4 ≻ S16 ≻ S5 ≻ S13 ≻ S17

És difícil donar les utilitats per cada jugador d’aquestes situacions terminals. El que farem és donar punts segons el lloc en la ordenació: 11 pel primer, 1 per l’últim.

Per l’Estat:

La tria de l’Estat entre E1 i E2 depèn del valor que agafin S1 i S2 per l’Estat.

El valor de S1 serà la suma dels valors de les situacions posteriors, considerant la probabilitat que es produeixin:

Agafarem com a valor de S2 la suma dels valors de les situacions posteriors, considerant la probabilitat que es produeixin:

Donat que S1 > S2 (5,24 > 4,79), el pronòstic és que l’Estat prohibirà i inhabilitarà. Per tant la Generalitat haurà de triar entre G1 i G2, i atès que clarament G2 > G1, la Generalitat no ho acceptarà i resistirà. Però l’Estat s’imposarà, de moment, amb una probabilitat del 80%. Serà un 1934 del segle XXI i cal no oblidar que després de dos anys, el 1936, arribava el triomf del Front Popular. És molt probable que aquesta intervenció repressiva de l’Estat comporti la fi del Règim del 78 una mica més tard.

Si nosaltres podem preveure que la jugada serà fatal pel Règim, per què no ho poden preveure ells també i jugar S2?. Doncs perquè S2 tampoc assegura el Règim, tant H4 com H5 i H6 representen greus perill pel Règim. Perduts per perduts …

Tota manera, agafeu-ho aquestes previsions amb pinces, depenen força de les probabilitats assignades que són de collita pròpia, subjectives. A més, per bé que vaig endevinar els resultats del 9N, vaig fallar en el pronòstic tant del 27S com de les posteriors eleccions espanyoles.

En una sèrie d’apunts, anem a desenvolupar l’arbre del joc del 1-O entre l’Estat i la Generalitat.  Ja hem analitza la branca S1, ara passem a S2.

Arbre del joc:

A S2, La Generalitat, malgrat la prohibició de l’Estat, (G3) realitza el referèndum, anem a H2. D’aquí (H2) es deriva un esdeveniment de resposta i resultat incert que anomenem una «tria de la Història». Anomenarem T3, T4, T5 i T6 les alternatives que poden resultar de la Història. T3 significarà « participació menor 20N, victòria del Sí», T4 «participació igual 20N, victòria del Sí», T5 «participació forta, victòria del No», T6 « participació forta, victòria del Sí». Aquests esdeveniments porten a S6-S9 respectivament

En cada una d’aquestes situacions, la Generalitat ja ha comunicat què farà (és raonable suposar que ho complira): eleccions autonòmiques (G4) en cas de trobar-se a S6 o S8 o DUI (G5) en cas de trobar-se a S7 o S9. Cosa que porta a les situacions H3-H6 respectivament.

D’aquestes situacions (H3-H6) se’n deriva altra vegada una «tria de la Història». En el cas de H3 i H5, el resultat d’unes eleccions autonòmiques. T7, victòria unionista; T8, victòria independentista. En el cas de H4 i H6, el resultat de la proclamació de la DUI. T9, l’Estat s’imposa a la DUI; T10, la Generalitat imposa la DUI.

Aquests esdeveniments porten a S10-S17 respectivament.

D’aquest arbre podem treure les estratègies disponibles als jugadors (l’Estat i la Generalitat):

Una estratègia és un pla complet que contempla les situacions i les decisions dels jugadors en cada situació.

Per l’Estat

Per la Generalitat

Resulta clar que la possibilitat d’elecció tant de l’Estat com de la Generalitat es situa en les situacions inicials i que després el protagonista que decideix el resultat final és la «tria de la Història», és a dir, la gent. El protagonista d’aquest jóc seran els individus i la seva capacitat d’acció col·lectiva per decidir la «tria de la Història».

En propers apunts intentarem analitzar aquestes situacions de «tria de la Història».

En una sèrie d’apunts, anem a desenvolupar l’arbre del joc del 1-O.

Considerem dos jugadors, l’Estat espanyol i la Generalitat. Comença el joc la Generalitat convocant el referèndum de l’1-O (estem a S0). L’Estat té dues opcions prohibir-inhabilitar (E1) o prohibir-no-inhabilitar (E2). En el primer cas anem a S1, en el segon a S2.

S1

A S1 la Generalitat pot acceptar-ho (G1), anem a S3, o no acceptar-ho (G2), anem a H1 (del qual deriva un xoc de trens).

A S3 resultat de G1, l’independentisme es rendeix i s’imposa l’Statu quo.

L’alternativa G2 porta a H1, del qual deriva un esdeveniment de resposta i resultat incert que podem anomenar una «tria de la Història». Anomenarem T1 i T2 les alternatives que poden resultar de la Història, T1 significarà «s’imposa l ‘Estat» i T2 «s’imposa la Generalitat» i ens trobem a S4 o S5 respectivament.

A S4 el govern és destituït i jutjat i condemnat, de moment s’imposa l’ Statu quo; però s’obre una etapa de conflictivitat social i política.

A S5 La Generalitat controla el país i s’obre la ruptura democràtica, es convoca de nou un referèndum que guanya àmpliament l’independentisme i s’inicia el procés constituent.

La branca que correspondria a S1 seria:

Evidentment el que hem anomenat, per la seva incertesa, «tria de la Història» és en realitat el resultat del combat de la nació per la sobirania. I aquí s’obriria l’anàlisi de la força del moviment independentista:

Quatre qüestions bàsiques a considerar sobre la força del moviment-procés independentista (I).
Seguirem desenvolupant l’arbre en un proper apunt i ulteriors.

Intentarem trobar algunes característiques diferenciadores d’aquells que es consideren «tant o més espanyols que catalans» i que, tanmateix, votarien Sí a la independència.

Partim dels baròmetres del CEO del 2016. Anem a considerar una sèrie de variables on es donen uns valors diferents segons el posicionament identitari.

-16 indica màxima diferència i 0 indica cap diferència segons el posicionament identitari. Els valors identitaris distribuïts segons l’eix esquerra-dreta, -16 indicaria valors contraris, respecte la mitjana de la variable, sigui quin sigui el posicionament esquerra-dreta.

Respecte a aquestes variables, anem a veure els valors mitjans que agafen en els aplecs dels espanyolistes, catalanistes, espanyolistes indepes i espanyolistes unionistes:

Gairebé en totes les variables, hi ha una gradació clara des d’espanyolista-unionista fins a catalanista. Una excepció es troba precisament en les característiques sociodemogràfiques més destacades dels espanyolistes indepes. Entre ells hi ha més assalariats (40,07%) i menys jubilats (22,8%) que fins i tot entre els catalanistes. El nivell de formació i l’interès per la política es queden una mica enrere. El fet d’haver nascut a Catalunya, la confiança en els polítics catalans i la llengua que es considera pròpia semblen variables decisives.