Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: política

“El Siciliano” de Mario Puzo. Tot queda igual.

Publicat el 30 d'agost de 2014 per vicent montesinos

Com deia el príncep de la novel·la “Il Gattopardo”,  canviar-ho tot per no canviar res, així queda el final de la novel·la de Puzo, tot continua en mans dels “amics del amics”, com abans de la dictadura feixista i al guerra amb la invasió aliada que sembla que va donar certes esperances al sectors més pobres  (o romàntics de l’illa):

“En los dos años que siguieron al la muerte de Giuliano, quinientos sicilianos, casi todos ellos varones jovenes, emprendieron el camino de la emigración. Se fueron a Inglaterra……………………. Y, de este modo, Sicilia se convirtió en una tierra de viejos, de niños y de viudas producto de la vendetta económica. Las aldeas con sus casas de piedra ya no proporcionaban jornaleros para las fincas de los ricos y los ricos se resentian de la situació. El único que propesraba era Don Croce.”

Però aquesta vegada, als aristòcrates i rics també els toca rebre un poc. No molt, és clar.CAM00535

Publicat dins de política | Deixa un comentari

“El Siciliano”, de Mario Puzo. Feixisme i guerra.

Publicat el 26 d'agost de 2014 per vicent montesinos

Evidentment per a la Màfia, el feixisme de Mussolini era un enemic. I pel feixisme, la Màfia també, un odi recíproc, que porta als mafiosos a col·laborar amb els americans per poder “alliberar” l’illa, es dir, tornar ells a controlar-ho tot.

“Los fascistas no creian en la democracia, en el imperio de la ley en la sociedad. Hacían lo que els venia en gana, en nombre de lo que ellos consideraban que era el bien del Estado. En resumen, utlitzaban los mismos métodos que Don Croce Malo.”

…

“Por otra parte, gobierno italiano tampoco tenia demasiado interés en reclutar a los sicilianos, lo cual había resultado visible sobre todo durante el último año. Los sicilianos tenían demasiados parientes en América, los sicilianos eran unos criminales natos y unos renegados, los sicilianos eran demasiado estúpìdos para que se les pudiera adiestrar en la guerra moderna y causaban difilcutades dondequiera que estuviesen.”

 

Una altra refència sobre el tema, al llibre del Sr. Carod Rovira, La passió italiana.CAM00534

Publicat dins de política | Deixa un comentari

“El Siciliano” de Mario Puzo. La universitat.

Publicat el 26 d'agost de 2014 per vicent montesinos

Los jefes de la Mafia, o los “amigos de los amigos” tal como ellos mismos se llamaban, jefes de los pequeños clanes locales de las muchas aldeas de Sicilia, acudian vestidos con sus mejores galas para defender la causa de alumnos que eran hijos o parientes de amigos o de acaudalados  terratenientes y que estaban fracasando en sus estudios universitarios y no podrian conesguir el titulo a no ser que se adoptaran medidas energicas. Porque aquellos titulos eran de mayor importancia. ¿De que otro modo le hubierna podido liberar a las familias de los hijos que carecían de ambición, talento e inteligencia? Los padres habrían tenido que mantenerlos toda la vida. En cambio, con un título, con un trozo de pergamino de la Univesidad, aquellos inútiles podían convertirse en profesores, médicos, mienbros del Parlamento o, en el peor de los casos, funcionarios de la administració pública.”

 

Bé, ara s’utilitzen altres mètodes: Universitats privades, retallades amb les beques, augmentar les taxes, …….. Però el resultat, el mateix.CAM00534

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Nous partits d’extrema dreta. Calen?

Publicat el 31 de gener de 2014 per vicent montesinos
Darrerament s’estan afegint més partits a la dreta del PP i sembla que només amb la intenció de ser “més espanyols que ningú”. Però és bo això? Potser els més pragmàtics diguen que sí, que això el que farà és treure vots al PP i, gràcies a la llei de Hondt, treure més escons que evitarien la seves majories en alguns llocs.  Jo no ho soc tant, no m’agrada el panorama. Crec que això pot escorar més a la dreta al PP (si es que es pot més), i tensar més la situació actual. Recordem que al 1936 la Falange, no tenia ni representació parlamentària i recordem el que va passar. I recordem que, fins i tot el partit comunista (el gran dimoni de la dreta), només tenia 17 de 473 escons, però es va produir la radicalització dels dos gran partits, la CEDA de Gil-Robles i el PSOE de Largo-Caballero. Aquests partits, durant la guerra varen augmentar la seva influència i ja sabem el que passa després.
Potser ara estem en un altre context, els temps han canviat i estem dins d’una Europa més civilitzada, però no m’agrada l’aparició d’aquests populismes extremistes. No sé si en altres països europeus, amb experiències pitjors que la nostra, serien permesos aquests partits.
Sobre el tema, podeu llegir l’article d’avui del Vicent Partal.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Lord Jim, de Joseph Conrad.

Publicat el 10 de desembre de 2013 per vicent montesinos
Jim, un mariner fill d’un rector anglicà (supose), es passa tota la novel·la intentant expiant la seva culpa (no era l’únic culpable) per l’abandonament d’un vaixell carregat de peregrins musulmans que anàvem a La Meca. Penitència que el portarà a donar la seva vida al final de la novel·la. Aquest fet m’ha fet pensat amb l’hipocresia dels “catòlics” que tenim per ací manant als nostres governs, que amb la confesió davant el rector ja ho tenen tot solucionat, quan, els protestants, sembla que aquest remordiment no se’l curen tan fàcilment. Potser és per això que la paraula dimitir no és tan coneguda al sud d’Europa i si més posada en pràctica al nord?
Per cert, molt recomanable la versió cinematogràfica de Richard Brooks, de 1965, amb Peter O’Toole fent el paper protagonista.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Homenatge rumbero al Sr. Francisco Camps, l’home que no estava.

Publicat el 18 de novembre de 2013 per vicent montesinos

A mi amigo Blanco Herrera le pagaron su salario
y sin pensarlo dos veces salió para malgastarlo,
una semana de juerga y perdió el conocimiento
como no volvío a su casa todos lo daban por muerto,

y no estaba muerto no, no y no estaba muerto no, no,
y no estaba muerto no, no, estaba tomando caña, olere lele

y no estaba muerto no, no y no estaba muerto no, no,
y no estaba muerto no, no, chiviri, cu chiviri, chiviri

pero al cabo de unos días de haber desaparecido
encontraron uno muerto, un muerto muy parecido,
le hicieron un gran velorio, le rezaron la novena,
le perdonaron sus deudas y lo enterraron con pena

y no estaba muerto no, no y no estaba muerto no, no,
y no estaba muerto no, no, estaba tomando caña, olere lele

y no estaba muerto no, no y no estaba muerto no, no,
y no estaba muerto no, no, chiviri, cu chiviri, chiviri

pero un día se apareció lleno de vida y contento,
diciéndole a todo el mundo eh! se equivocaron de muerto,
el lío que se formó esto sí que es puro cuento,
su mujer ya no lo quiere,no quiere dormir con muertos,

no estaba muerto estaba de parranda, (bis)

a mi amigo blanco Herrera,le pagaron su salario
su mujer ya no lo quiere, no quiere dormir con muerto
y no estaba muerto no, no y no estaba muerto no, no,
y no estaba muerto no, no, olere lele

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Greece, The Whole Story, by Francis Noel-Baker. (1946)

Publicat el 4 de novembre de 2013 per vicent montesinos
El MP (member of Parliament) Francis Noel-Baker gran coneixedor del país helènic va escriure aquesta breu història de Grècia, des de la dictadura feixista de Metaxas, fins al l’inici de la guerra civil grega (el que es coneix actualment com a segona fase de la guerra). L’autor és molt crític amb el paper del govern del seu país, al que crítica haver ajudat a polaritzar les posicions dels dos bandols en litigi, els comunistes de l’EAM per un costat i els nacionalistes i monàrquics per l’altre:

The Greek civil war might never have happened if the policy in Cairo and London during the occupation had aimed at unifying the resistance movement rather than building up a `nationalist’ opposition to the E.A.M. That policy was largely based on a fear of the extreme left wing. But its result was to make the left (which in Greece, as elsewhere, was bound to be the core of resistance) more extreme, to eliminate the moderates, and to push the `nationalists’ into the arms of the Germans.

Sembla que les errades comeses amb la guerra civil a Espanya es varen tornar a cometre un anys després, i aquesta vegada ja sabien que era el feixisme. Posteriorment, l’autor va entrar a Espanya d’incògnit per fer un informe sobre la situació de l’oposició interior a Franco pel Parlament Britànic, editat en 1948 sota el nom de Spanish Summary.
Una frase que m’ha agradat i que, en la meva opinió, explica la situació actual d’Espanya és la següent:

Fascism and Nazi occupation are a disease. Liberation is not the end of the cure—it is the beginning. It will be years, in Greece and in all the liberated countries, before the process of rehabilitation—material, political, and moral—is finally complete.

Si això ho diu d’un país que només va tenir feixisme des del 1936 fins 1944, que es podria dir d’Espanya? Algú es pot creure ara tantes mentides sobre la transició democràtica?
Finalment, una cosa estranya: posteriorment, l’autor no va ser tan crític com d’ell s’esperava amb la dictadura del coronels grecs, i va deixar el partit laborista.

In April 1967, the democratic west was shocked by a military coup in Greece. The regime established by “the colonels” was widely condemned, but not by Francis, who knew more about politics in Athens than most. He maintained that the colonels’ rule represented reform from the prevalent political corruption, and a way forward for ordinary Greeks. (Obituary at The Guardian ,1-10-2009)

Publicat dins de política | Deixa un comentari

El segle d’August, de Pierre Grimal. Un petit gran llibre.

Publicat el 17 de setembre de 2013 per vicent montesinos
Com es pot veure, l’acció de Mecenes s’exercí d’una subtil i diversa; no fou una mena de “dictadura de les lletres”, intransigent i autoritària, que imposava consignes com ho faria un modern “ministre de propaganda”. Els seus amics estigueren sotmesos a la seva influència, això és innegable; però potser sovint sense adonar-se’n.

He tornat a llegir aquest llibre d’edicions de 1984, que en només 139 pàgines fa una explicació prou amena de l’època de la Pax Romana de l’emperador Octavi August. M’ha agrada molt la part de com utilitza als poetes de l’època per donar una solidesa a la seva obra, que no fora només la militar, i que aquesta obra es poguera llegar als seus successors, dels que pocs varen estar a la seva alçada.
Modernament, ja no són els poetes els que ajuden als governs. Aquests mitjans ara són altres, poden agradar més o menys, o ser més o menys efectius, però és el que tenim. Evidentment, jo continue preferint llegir L’Eneida, que no pas veure el NODO9 que tenim ací, al sud del Sènia.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

La segunda muerte de Ramón Mercader, de Jorge Semprún. Ser comunista a la RDA.

Publicat el 24 de juliol de 2013 per vicent montesinos
“Escúchame padre! No me voy con el el enemigo. Al contrario, estos últimos meses me he hecho comunista . Es extraño, pero me he hecho comunista!” Rudy continuaba, febrilmente: “Me he hecho comunista, ¿me comprendres? Por mi, para hacer que coincidan ideas y actos, ¿me comprendes? No para hacer carrera en la Universidad, en la administración o en la policía.Perdóname, padre! Pero ¿qué acción comunista se puede hacer en nuestro país? Aquí no hay práctica política posible, sobre todo para un comunista” Rudy seguía hablando, con la cara encendida las manos moviles: !Aquí si actuo como comunista, acabaré en la carcel dentro de más o menos tiempo ¿Qué se gana con estar en la carcel?….”

Evidentment per poder ser comunista lliurement es necessita llibertat, potser és un poc contradictori, però sembla que el fill d’un dels protagonistes troba més fàcil exercir de comunista en un país democràtic com al RFA, que no en un de “comunista” com la RDA, on el seu pare ja havia estat empresonat per ser “comunista”.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Dr Jivago, de Boris Pasternak. El marxisme.

Publicat el 7 de juliol de 2013 per vicent montesinos
-¿El marxismo y la ciencia? Discutir estas cosas con una pesona a quien penas se conece es, por lo menos, imprudente. Pero dejémoslo. El marxismo es demasiado poco dueño de sí mismo para ser una ciencia. La ciencias tiene equilibrio. ¿ El marxismo y la objetividad? No conozco corriente más replegada en sí mismo y más apartada de los hechos que el marxismo. Todos tienen la mania de verificar sus ideas en la experiencia, y, en cambio, los hombres de govierno, por mantener la leyenda de la propia infabilidad, hacen qualquier cosa por volverle la espalda a la verdad. Desprecio la política. No me gustan los hombres que no aman la verdad.

No és res d’estranyar que a l’antiga URSS no permeteren al publicació d’aquesta novel·la. No va gens amb la mentalitat Stalinista dominant en aquella època, i es nota el canvi d’opinió que va patint conforme es van traïnt els motius que varen portar a la revolució. Abans havia escrit:

“Mientras el orden de las cosas permitió a los privilegiados cometer rarezas y ser caprichosos a costa de los no privilegiados, !que fácil había sido considerar originalidad y carácter lo que sólo era extravangancia y ese derecho a ser inútil de que gozaba una minoria a costa de la masa!
Pero apenas la masa se levantó y fueron suprimidas las ventajas de los privilegiados de la buena sociedad, todo el mundo perdió el color que lo caracterizaba, y, sin esfuerzo, renunciaron a una originalidad de pensamientp que jamás habian tenido realmente”

Però continua criticant als bolxevics, en el cas de com utilitzen a gent com Strelnikov:

“Los jefes irregulares de la revolución dan miedo, no porque sean capaces de todo, sino porque se mueven sin dirección fija, como locomotoras que hubiesen descrrilado y continuasen en marcha. Strelnikov es uno de ellos: obsesionado, no por los libors, sino por lo que ha vivido y sufrido. No conozco su secreto, pero estoy seguro de que tiene uno. Su alianza con los bolcheviques es ocasional. Lo soportarán mientras lo consideren necesario, porque van juntos por el mismo camino. Però cuando esta necesidad deje de serlo, lo apartarán sin piedad y lo aniquilaran com han hecho ya con muchos otros jefes militares.”

Cal saber que Strelnikov no estava afiliat al partit i ací es veu, en la meva opinió, una clara referència a les purgues dins del partit que es varen fer, sobretot en l’època d’Stalin. Pastenak va viure en un exili interior durant molt anys, i sembla que no podia parlar amb molta gent (Isaiah Berlin ho va poder fer i va escriure sobre aquesta conversa).

“Proletariado mundial, transformación del universo, esto sí: esto lo habría comprendido. Pero un bipedo cualquiera, una mujer como todas, una esposa, !bah! algo tan despreciable, como una chinche o un piojo”

Finalment, en paraules de Lara, es veu com la gent es va desil·lusionant amb la nova situació. Ella, ja no és res pel seu marit, ara convertit en Strelnikov que té ambicions més altes (més irreals, com deia al principi) que no la seva vida familiar.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

La metamorfosi, de Franz Kafka.

Publicat el 30 d'abril de 2013 per vicent montesinos
Gregor Samsa es desperta transformat en un insecte i algunes de les coses que li passen pel cap, és que ha d’anar a treballar, agafar el proper tren, com és que no ha escoltat el despertador? Més tard, quan ve el gerent de l’empresa, el vol convèncer que el que li passa és passatger, que de seguida estarà al peu de canó, que parle bé d’ell al seu cap. No vol acceptar la realitat?
Una realitat que, sense les exageracions fafkianes, estem patint últimament. Quanta gent està anant malalta a treballar per por a perdre la feina? o que li mosseguen una bona part de la nòmina? quanta gent està propagant virus i bacteris pel llocs de feina, com em va dir a mi el metge de capçalera? Potser al final, els diners que s’estalvien en substituts, se’ls hauran de gastar en medicaments, no És aquesta una situació fafkiana?

Publicat dins de política | Deixa un comentari

?L’exercici, segons Marc Aureli?, de Maite Larrauri-Max.

Publicat el 30 de març de 2013 per vicent montesinos

“L’exercici, segons Marc Aureli”, de Maite Larrauri-Max.

“La felicitat -diu Marc Aureli- és tenir un daimon bo: en grec “felicitat” és eudaimonia, és a dir “bon daimon”. No és, tanmateix, una frase redundant, perquè el daimon bo és el daimon que no està malalt, el daimon, com diu en altres ocasions, de bon humor, content perquè tu estimes tan sols allò que et passa, les coses que formen la trama de la teva vida. I Marc Aureli, va acabar estimant el seu destí d’emperador!

L’emperador Marc Aureli es debat entre el que li agrada, la filosofia, i el seu futur com a emperador de l’imperi romà, i per ajudar-se a ell mateix, aplica la seva particular filosofia estòcia per alleugerir-se d’aquesta carrega que li ha portat el destí. A diferència d’altres estoics, que haurien fugit, o arribat fins al suïcidi, ell accepta el seu destí i es prepara per arribar a ser un governant just i estar bé en el seu càrrec amb una sèrie d’exercicis que li ajuden a afrontar la seva faceta d’emperador. No accepta, com altres que un puga ser totalment insensible al que passa al seu voltant. Considera que un individu insensible és un farsant o una persona quasi inhumana, i no és partidari de cap de les dues. Un d’aquests és l’escriptura d’aforismes que li ajuden en aquesta feixuga feina d’estar bé o de bon humor, com diu ell, a la cort. Tasca, que troba més cansada que defensar les fronteres del Danubi davant els bàrbars.

“Recorda que no és el futur o el passat el que t’oprimeix, sinó sempre el present. I aquest s’empetiteix fins a l’infinit, si l’aïlles i fas retrets a la teua intel·liència cada vegada que pensa que no pot afrontar-lo.”

“La intel·ligència lliure de passions és una acròpolis.”

Publicat dins de política | Deixa un comentari

“Diari” d’Anna Frank. La guerra.

Publicat el 12 de gener de 2013 per vicent montesinos
“Jo no crec que la guerra només sigui cosa del grans homes, governants i capitalistes. Res d’això! A l’home petit també li agrada; si no, els pobles ja s’haurien alçat en contra. És que hi ha en l’home un afany destructiu, un afany de matar, d’assassinar i ser una fera, mentre tota la humanitat, sense excepció, no hagi patit la metamorfosi, la guerra continuarà fent estralls, i tot el que s’ha construït, cultivat i desenvolupat fins ara quedarà estroncat i destruït, per deprés tornar a començar.”

Des del 3 de maig de 1944, sembla que les coses no han canviat massa i aquesta metamorfosi no arriba. 

Publicat dins de política | Deixa un comentari