Arxiu de la categoria: que haja inspirat una sèrie de TV

Anem a València!

Si no conegeu el Grup Arrels de Carcaixent un dia us parlaré d’ell, ara, hui, el que voldria és recordar-vos la necessitat d’acudir quanta més gent millor a València, el dissabte 16 d’Abril, a la manifestació que convoca ACPV per reivindicar la TV3 al País Valencià, l’ús del català i la transparència.

Us deixe un enllaç al bloc del Grup Arrels que en parla d’això.

Amb Vilaweb, per la llibertat de premsa.

Per la llibertat de premsa, per la llibertat d’expressió, per la llibertat… Haurieu d’entrar a aquest link i signar aquest manifest.

Els sotasignats rebutgem que l’Ajuntament de Barcelona es querelli contra el diari VilaWeb.

Pensem que VilaWeb va fer la feina d’aclariment i d’investigació que
correspon als mitjans en un cas en què l’opacitat i l’ocultació de dades
per l’alcaldia són demostrables, com en el ‘cas Vilaró’.


En conseqüència, demanem que el consistori retiri la querella i no
pagui, amb diners dels ciutadans, els advocats del senyor Vilaró en la
seva querella particular.


Alhora, reafirmem la nostra confiança en el rigor professional i ètic
que VilaWeb ha demostrat des del principi i donem el nostre suport al
seu director, Vicent Partal.


Si no conegueu el tema ací hi ha informació actualitzada.

Vargas Llosa i el nacionalisme

Tinc un llibre pendent de llegir i un dubte, “Los cuadernos de don Rigoberto”, de Mario Vargas Llosa. El dubte: que el seu autor va publicar un article al diari el passat diumenge on va amollar aquesta perla: “El nacionalismo es una ideologia que ha servido siempre a los sectores mas cerriles de la derecha y la izquierda para justificar su vocación autoritaria, sus prejuicios racistas, sus matonerias y para disimular su orfandad de ideas tras un fuego de artificio de eslóganes patrioteros”

Açò reobri en mi el vell debat de si hem de consumir la producció artística dels enemics del meu poble i de la meua classe.

El cas és que és un decadent llibre eròtic… i soc dèbil.

És l?hora de la Solidaritat per la Independència, també a la perifèria

Fa poc més de sis
mesos ningú esperava el soroll que els independentistes farien (fariem) al
Principat amb les eleccions al Parlament de Catalunya. Ara hi ha 4 diputats
que, es podria dir, l’únic programa electoral que portaven al darrere era la
independència.

Molta gent ha
criticat aquesta indefinició ideològica, d’altres han dit que això amaga una
definició de dretes (a mesura de les popularitzades candidatures pressumptament
independents que sovintegen les eleccions municipals) però jo trobe que es
tracta d’una definició ben sintètica : INDEPENDÈNCIA! Qui ha votat Solidaritat
Catalana per la Independència ha votat independència. I això és el que, per a
mi, compta.

Ara, amb l’acord
entre SI i el PSAN
,aquesta possibilitat de votar independència s’obri a la
perifèria de la meua nació. La proliferació de persones valencianes adherides
al projecte va a bastir en breu la constitució de nombroses candidatures
municipals
a les eleccions de maig al País Valencià. I el vot a aquestes candidatures
va a ser un recompte clar per la indepencència al sud.

SI no és és una
opció de govern, no és una opció bisagra per a pactes que afavorisquen la
governabilitat d’una ciutat, pactes que sovint sacrifiquen la ideologia i part
del programa electoral per una excessiva responsabilitat institucional. SI és
un recompte de l’independentisme que ja comença a fer el seu camí sense concessions
possibilitstes.

Plagiant a Josep Guia
diria que, i una cita maoista pot ser d’allò més inoportuna, com tota llarga
marxa que comença amb un primer pas, després dels processos
sobiranistes de les consultes per la independència al Principat, la presentació de les candidatures de SI
al País Valencià és el nou pas cap a la independència.

Pep Gimeno ?El Botifarra? a Xàtiva: El concert d’un patriota.

Anit vaig estar a “Aixàtiva” que diria ell. Al Gran Teatre de
Xàtiva, a rebentar de bona gent que el van rebre amb una ovació que va
retrunyir més que una mascletà (“Com es
nota que estic a casa!”
),  en la presentació mundial del segon disc de
Pep Gimeno “El Botifarra” “Te’n cantaré més de mil” continuació
natural del seu primer disc “Si em pose
a cantar cançons”,
el concert d’un patriota, d’una persona que s’estima el
país, la gent, la cultura i la tradició com poques voltes he vist, com
m’agradaria estimar-les a mi, amb desimboltura, amb bonhomia, amb la
sornegueria més valenciana que heu vist mai, però amb respecte, noblement, i amb
una estima fina i còmplice.

 

Els dos discs, i els que de
ben segur vindran, són el producte d’un immens treball d’investigació de les
nostres fonts orals a la comarca de La Costera.
Pep ja es va encarregar de fer-nos-ho saber atribuint en cada
moment l’autoria intel·lectual de la recuperació de cada cançó, de cada
fragment a personatges, fins ahir, anònims

de cada poble, de cada llogaret de la seua comarca: Elvira
Navarro, La Roda; la Tia
Vicentica, La cadirera; La tia Leonor; la Tia Pepica, la soldaeta… i així més de mil.

 

Pep “presentava” les cançons amb xicotetes rondalles i succeïts
de la seua comarca, tots ells irreverents, provocatius o anticlericals

“Unes monges convidaren
a figues un reverend

i el reverend diu
que les figues millors

són les de les
monges del convent”

 

I, com farcint-ho tot, la reivindicació natural d’una persona
que s’estima la terra com se l’estima ell, amb la baixada d’un estendard amb la
imatge del Borbó cap per avall (que va fer esclatar una de les múltiples ovacions
de l’auditori) contraposada a un fragment del poema que Estellés dedica a
Xàtiva:

“Seràs l’ocell i
seràs la bandera,

l’himne fecund, del
retorn de la pàtria,

tros esquinçat de
l’emblema que puja”

Amb la cara ben alta!

 

 

Cantant-nos-en
“més de mil”, El Botifarra se situa a l’alçada d’Espriu:

Hem
viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el
nom de cada cosa”

A l’alçada d’Enric Valor, que espigolava entre la saviesa
dels vells i va rescatar les Rondalles de la mort i de l’oblit.

El Botifarra, humilment, com correspon a un artesà, s’ha
deixat ensenyar les més de mil cançons i romanços que, altrament, no coneixeríem
i ens ha regalat una lliçó de dignitat i del que significa fer País.

 

Les cançons han estat triades a pols, et parlen del caràcter
sibil·lí dels valencians:

“Quan passe pel teu
carrer

sempre vaig mirant a
terra

pa que ton pare no
diga

que vaig a formar-li
guerra”

Però ja sabem que en quan es descuide el pobre home… li
formarà la guerra!

Hi ha atrevides actualitzacions de cançons tradicionals

“Dos alcaldes es
barallen

per un hortet que
tinc jo

per a fer xalets de
luxe

i plantar-me un camp
de golf”,

construïda a partir del popular: “Dos gallines es barallen per un poal de segó…” I t’ho fa saber,
per si de cas no estableixes la sarcàstica comparació entre gallines
famolenques i alcaldes atrafegats en allò d’omplir-se el pap i la butxaca.

 

També hi hagué lloc per als sentiments més tristos, el nostre
folklore antigament també cantava a la mort, i la ballava.

“La mare i el pare
ploren

no ploreu pel xiquet

que s’ha mort la
criatura

i s’ha tornat angelet”

(Sort que anit ningú no es girà per veure els darrers seients
de l’amfiteatre, els que ja topen amb la paret.) I Pep ens va fer saber que els
nostres rituals, les nostres cançons eren més antigues fins i tot que el costum
de soterrar en terra beneïda. Enterrar els albats
darrere de la porta de casa : “açò ve del
temps dels grecs”.

 

Una de les últimes cançons va ser la Malaguenya de Barxeta:

“Mira si he corregut
terres

que he estat en Alfarrasí,

en Adzaneta i Albaida

en El Palomar i
ací”.

Pep fa que el nostre país, la nostra terra semble immensa si
en una comarca, o en dos, hi caben tantes cançons que en una nit no les pot
acabar.

 

Precisament en aquesta cançó va ser on la parella de ballaors
desplegaren tot el seu art de seducció i ens va atordir amb el seu ball. Com es
pot ser tan sensual amb uns texans, un jersei blanc i unes espardenyes de
careta? Primer amb uns vestits tradicionals, després dramatitzant La dansa del Vetlatori
i finalment ballant la Malaguenya, aquesta parella va ser un dels millors
complements de la nit.

 

La resta de la troupe
que ens va presentar anit tampoc té desperdici: Miquel Gil, la seua rondalla,
Lola Tortosa, (“i que re ben parida
estàs”,
que li amollaren des del públic), el desplegament ahir de “La Nova” una de les bandes de
música de Xàtiva, i hui l’altra: “La
Vella”, amb referències en clau d’humor a la seua rivalitat: “El meu avi patern era de La Nova, i el matern,  de La
Vella, o a l’inrevés, no me’n recorde, igual té, sempre
estaven sarpa a la grenya. Jo això no ho vull, jo vull tots junts!

 

Els finals, els intents d’acomiadament, no deceberen tampoc: “Ja no sé què dir-vos, estic nerviós, no
n’heu tingut prou? Què voleu que diga? Visca el raïm i visca la figa!”

 

Una nit memorable, un concert inoblidable.

Faig meua la lloança anònima: I que re ben parit que estàs, Botifarra!

Canviem la llei!

Televisió sense fronteresDe vegades la imaginació supleix els recursos,
altres vegades els recursos són al nostre abast i sols cal esforçar-se un poc
en pensar i deprés il·lussionar un grup suficientment gran de gent per dur
endavant el projecte.

El problema que suggereix aquesta teoria? Que
al País Valencià no puc veure TV3, no la puc veure com un canal de televisió
propi, sí amb parabòlica però no és la idea (vegeu editorial del núm 3 de la
revista GentdeCarcaixent editada pel Casal Jaume I – Grup Arrels de Carcaixent)
la idea és veure l’oferta de la Corporació
Catalana de Radio i Televissió com a una oferta pròpia, meua,
nostra. La llei actual no ho permet. L’emissió de televissió ha de
circunscriure’s a la seua comunitat autònoma.

La sol·lució propossada? Canviem la llei.

M’agrada, és una opció atrevida, aparentment
impossible d’assolir i tanmateix un repte perquè igual sí que és pot canviar.

I què hem de fer? Doncs una Iniciativa
Legislativa Popular (ILP), replegar signatures i presentar a les Corts
Espanyoles una proposta de llei que ens afavorisca. I dit i fet, ahí estem: signant,
explicant la campanya i animant la gent per a que signe i que replegue
signatures.

L’entitat promotora de’aquesta iniciativa és
Accío Cultural del País Valencià, ha fet un web on podeu obtindre més detalls
de la cosa. A banda hi ha gent al facebook (Déu ni do, més de 2.000 en som ja)
donant suport a la iniciativa i informant-se’n també. El passat 8 de setembre
es va fer la presentació de la ILP
i els més diversos sindicats, associacions i partits polítics en donen suport.

Però per damunt de tota la gent que en dona
suport jo trobe que està a les nostres mans, més que mai, fer un canvi
legislatiu que deixe sense arguments els qui ens volen deixar sense televissió
en català al País Valencià.

L’altre dia llegia un comentari recomanant un
llibre (Enfrentándose a la locura.
Héroes extraordinarios en tiempos extraordinarios
, d’Amy i David Goodman.
Té un final més que escaient: “Nosaltres mateixos som els líders que estavem
esperant”.

I tú? Ja has signat?

SOC CLIMENTISTE (Eliseuclimentiste vull dir)

         Ahir dissabte 9 de maig
vaig estar a la manifestació convocada per ACPV que commemorava el 25 d’Abril.
No acabe d’entendre perquè si el 25 d’abril també era dissabte no ens
convocaren per a eixe dia però com tampoc és necessari que jo ho sàpiga tot,
doncs res, vaig acudir a la convocatòria d’ahir…

         Va ser un goig,
moltíssima gent, molt divertit, molta música, cap incident a destacar… i
també hi vaig vore a la gent que el dia 25 d’abril s’havia manifestat…No a
tots clar, però la majoria d’organitzacions que el 25 es manifestaren, ahir
també estaven.  Però no totes. Hi ha gent
que havia qualificat aquesta manifestació d’ahir com la manera de medir les
pilotes de Climent, acusant de “climentistes” als qui assistirem. Clar tanta
procacitat igual sobta ací, però també és cert que ho vaig llegir al bloc de la Lucre, que es presta més…

         Vore a ACPV com un
enemic, personalitzar-ho en Eliseu Climent i no acudir a una de les majors
concentracions del nacionalisme valencià trobe que és un error, però les
organitzacions polítiques, sindicals i socials intel·ligents (si es poden
atribuir atributs intel·lectuals a les organitzacions i no a les persones que
les dirigeixen) estaven ahir a València, i les organitzacions polítiques que no
acaben d’entendre perquè no despeguen electoralment i no acaben d’atreure les
simpaties dels qui ens manifestàrem ahir… no estaven.

         Més informació sobre la
mani d’ahir a Vilaweb i al web d’ACPV la seua nota de premsa oficial.

// <![CDATA[
var date = new Date("November 14, 2009");
var description = " per a que els de La Lluna en un cove em diguen si publiquen o no el meu relat";
var now = new Date();
var diff = date.getTime() – now.getTime();
var days = Math.floor(diff / (1000 * 60 * 60 * 24));
document.write("

“)
if (days > 1) {
document.write(days+1 + ” dies” + description);
}
else if (days == 1) {
document.write(“Solo dos dias para” + description);
}
else if (days == 0) {
document.write(“Mañana empieza ” + description);
}
else {
document.write(“Ya estamos en” + description + “!”);
}
document.write(“

“);
// End
// ]]>

Vaga de mirar Telecinco

18 de juliol: Un dia de vaga
de mirar Telecinco

M’ha arribat aquest
correu:

La
cadena de televisió Telecinco s’ha adherit avui al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va
presentar un grup d’intel·lectuals a Madrid.

La cadena comparteix les exigències d’aquest grup d’intel·lectuals, entre els
quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen
que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el
territori i l’única ‘que pot ser-li suposada’ als seus ciutadans’.

Telecinco és la primera televisió que s’adhereix a aquest manifest. A més,
Telecinco ha dit, a l’informatiu del migdia, que ‘posa a disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal
de televisió per donar suport a aquest projecte’.

Si ells s’adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que
consisteix a no mirar Telecinco.
Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem!
Telecinco mai més!
Passa-ho.

Podria ser una
protesta més contra l’espanyolisme cultural… Però trobe que una vaga “de no
mirar Telecinco” no és factible, fins a quan voleu que dure la vaga? Al remat
faran algun programa interessant i què farem? No el mirarem? O el mirarem
d’amagadetes? Amb vergonya? Però, els hem de fer mal.
I si ens organitzem? Per què no quedem un dia i
n’armem una grossa? Per exemple, aclarim un dia de no mirar Telecinco. Això els
faria mal? Probablement no, econòmicament no. Però deixaria emprempta.
Pot ser una forma de dir-los que no, que per aquí
no. Als de Telecinco i als del manifest. No oblidem que no anem contra la
televisió, contra un mitjà de comunicació, que això fa lleig i feixista, sinó
que anem contra determinats comportaments anticatalans d’una empresa. Ni més ni
menys.

I quin dia us vindira bé? Un divendres? El divendres 18 de juliol? Bona
data, eh? Identifiquem comportaments i fem palés el nostre rebuig. No a la
imposició de l’espanyol, volem ser un poble lliure, volem viure en català!

El 18 de Juliol no mireu Telecinco.