Arxiu de la categoria: que haja inspirat una sèrie de TV

Diari de campanya (6): L’extrema dreta

La taula a punt amb els ponents preparats i la sala buida: el fantasma al que tota organització té por d’enfrontar-se, i més encara si es vanagloria de tindre la veritat absoluta en el seu ideari i un número creixent d’acòlits.

Doncs això és el que li va passar a Plataforma per Catalunya, el partit d’extrema dreta d’Anglada a Sabadell el 15 de novembre, dins de la campanya electoral al Congreso Español.

Hi haurà que estar a l’aguait i observar de prop els vots de Sabadell, molt al meu pesar l’extrema dreta atraurà un nombre ben superior de vots que d’assistents a l’acte (10 comptant als guardaespatlles segons una informació de Vilaweb) i això pot ser un problema: el feixisme camuflat.

(Foto: Vilaweb, agafada sense permís 🙂

Diari de Campanya (5): El Bloc, una campanya enganívola

La multiplicació d’actes electorals del Bloc pels barris de Carcaixent em confonen. Es tracta d’una prorroga de la campanya per les eleccions locals? D’una estratègia? “Què passa a Carcaixent?” és el títol de les diverses xerrades on es comenta amb el veïnat els detalls de la campanya electoral.

Òbviament es tracta d’un aprofitament del millor recurs que els polítics valencianistes de Carcaixent tenen: el coneixement del seu poble, la facilitat per penetrar el teixit associatiu, l’empatia necessària per escoltar la gent i una gran capacitat de treball.

Supose que son conscients del que la gent valora, i els resultats a les eleccions locals i autonòmiques del mes de maig els aval·len, un treball ben fet és garantia del 50% de l’èxit. Però la part més important d’eixa equació és “treball” i “fet”: dedicar temps i esforços en construir una alternativa que a mig plaç esdevindrà una inevitable realitat.

Mentre d’altres estan mirant passar la campanya electoral com si no anara amb ells, defugint la responsabilitat que tindran quan els canvis a Carcaixent els toquen a la porta.

Diari de Campanya (4): El sol ix per a tothom

Potser siga
una simplificació dir que tot el peix està venut i que els comportaments dels
partits polítics en aquestes eleccions van més enllà de “guanyar” les eleccions
en un sentit clàssic.

Hi ha l’aposta de Compromís-Q d’obtindre
representació i “plantar-se” a Madrid, consolidar els vots de les municipals preparant
les properes eleccions autonòmiques… Hi ha l’aposta de Rubalcaba de perdre
les eleccions però guanyar el partit, situar la seua gent i preparar l’assalt
per a les properes generals.
I hi ha la revitalització de l’Esquerra Federalista
que vol canalitzar el moviment espontani de resposta ciutadana a la crisi.

Una traducció de l’
“indignez-vous” en el flyer d’Esquerra Unida ens vol convocar per a demà
dimecres… i trobe que no és casualitat que una ciutat  que ha acollit dos breus vagues de fam
reivindicatives que feren cristal·litzar el moviment dels indignats a
Carcaixent  (ara poc visibles a la plaça
però amb activitat al facebook), siga un dels llocs amb presència física dels
polítics d’Esquerra Unida. Pot ser els 409 vots de la darrera vegada que es
presentaren a les eleccions municipals no estan tan lluny dels 600 vots que
faciliten una regidoria. Pot ser també que les properes municipals a Carcaixent
en siguem un més. Atents als resultats.

Diari de Campanya (3): Menjar per les vores

En política els partits es mengen per les vores… als altres partits. Vull dir que l’adversari no és l’enemic ni tan sols la majoria de les voltes, és el del costat. I per això el detall del color de la corbata de hui al debat de #Rubajoy no és poca cosa: són la mateixa cosa.

I per això també ha estat el PSOE, i no el PP, qui ha recurrit el temps que tenia assignat Compromís-Quo en RTVV per al seu debat deixant-lo en 11”. Al PSOE li fa nosa que el Bloc li lleve els vots, no li preocupa (tornar a) perdre les eleccions al País Valencià front al PP (i van…)

http://www.somcomtu.com/debat/

Diari de Campanya (2): Sense noves tecnologies a Carcaixent

He vist al Twitter un enllaç al GoogleMaps amb tots els actes de campanya d’ERPV, una idea molt original que combina les xarxes socials amb les aplicacions online de Google… 5 actes d’Esquerra a la Ribera Alta (cap a Carcaixent)

Mentre, cap informació a la xarxa de les opcions “de” Carcaixent, ni al facebook, ni al blogspot… 🙁 Ahir al diari Levante sols una carta del cap de llista de les municipals del PSOE comentant el 100 dies de Fabra…

Vaig a eixir al carrer a veure si veig un clàssic cartell de convocatòria d’acte que m’oriente en la meua indecissió en aquestes eleccions.

Diari de Campanya (-1): Millor parlar del programa, no?

L’altre dia  l’Oriol compartia al facebook un vídeo on es
mostren els efectes perversos de l’abstencionisme. Sembla que qui no vota no
sap: no sap les conseqüències de no votar, no sap a qui votar i no sap que inclús
es pot votar l’única candidatura independentista que es presenta…

Jo, ara per ara, em
confese confús, però la meua confusió no ve per no saber, tampoc necessite
mestres, necessitaria, què diria jo… idees, alternatives, arguments,
projectes. No se, alguna cosa que m’ajudara a decidir-me. Pot ser parlar de les
pròpies intencions dels possibles candidats d’ERC al Congrés Espanyol seria
millor que un paternalisme de youtube.

Tanmateix els queda
el consol que al País Valencià @Valencianna em sembla que li està fent una bona
campanya a l’Agustí.

Ara l?independentisme ja no serà terrorisme?

Sovint  la ideologia independentista és
contra-argumentada (per dir-ho d’alguna manera) amb el rebuig a la violència,
establint així una falsa equivalència entre independentisme i ús de la
violència. Ara que ETA ha anunciat el fi de la violència, de què ens acusaran
als independentistes?

Els desequilibris
territorials, l’espoli fiscal, la lenta però implacable laminació del català al
País Valencià a mans del castellà, les cacicades del PP de la Generalitat
Valenciana amb Acció Cultural, els atacs al sistema educatiu d’immersió
lingüística en català, el rebuig a les normes d’autogovern que ens són pròpies…
no han acabat. No van a acabar, ja ho ha dit Partal. L’ independentisme com a
alternativa a la dependència espanyola és més necessari que mai. I ara, amb més
coratge, que ja no serem terroristes, no ho hem estat mai, però ara no els
valdrà ni com argument.

9 d’Octubre amb el meu Poble

L’agenda prevista per al Nou d’Octubre de 2011:

9:00h Homenatge al rei Jaume I al meu poble. Un homenatge reivindicatiu amb la meua gent, al marge de l’institucional que més tard, les autoritats diluiran amb paraules buides de contingut dissimulades en un ambien evasivo-festiu.

18:00h Manifestació a València, amb la meua gent més propera i d’altra amb la que farem pinya per reivindicar el nostre dret a decidir com a poble.

SI, A LA
MANIFESTACIÓ DEL 9 D’OCTUBRE
.

 

Amb la
presència d’Uriel Bertran, diputat al Parlament

de
Catalunya

 

 

 

 

Solidaritat per la Independència
participarà, demà diumenge, a la manifestació que recorrerà els carrers de
València per commemorar l’entrada del rei Jaume I a la ciutat.

 

És la primera vegada que la formació independentista
celebra oficialment el 9 d’Octubre, donat que es va constituir al País Valencià
el passat estiu. D’aquesta manera, SI vol evidenciar que el procés emancipatori
que s’ha engegat al Principat compta, òbviament, amb el conjunt de la nació.

 

Uriel Bertran, diputat de SI al Parlament de
Catalunya, serà a València per sumar-se a la manifestació.

 

 

 

 

València, 8 d’octubre de 2011

El Bloc s’equivoca

A
la reunió del Consell Nacional del Bloc Nacionalista Valencià han triat com a
cap de llista de la coalició Compromís a les eleccions del 20 de novembre a
Joan Baldoví, el polític. L’altra opció era Diego Gómez.

I
també anar en coalició amb Equo, l’aposta de l’ecologisme espanyol, més els
companys de les eleccions autonòmiques, això és Iniciativa pel Poble Valencià i
Els Verds – Esquerra Ecologista.

Equo
és una nova opció ecologista  encapçalada
per l’expresident de Greenpeace España, Lopez de Urralde, i que busca l’aval
dels verds d’Europa. (Recentment López de Urralde s’ha reunit amb Monica
Frassoni i altres eurodiputats, de l’EPG, Partit Verd Europeu i han declarat al
finalitzar la reunió que “Verds i Equo cooperaran per una Europa més social i
ecològica”). La mateixa Monica Frassoni que en març va “aval·lar” Els Verds –
Esquerra Ecologista com la seua “interlocutora” al País Valencià, en el marc
d’una conferència realitzada a València.

De
l’anàlisi que jo faig del resultat electoral de la coalició Compromís entenc
que gran part dels vots venen de gent identificada amb el moviment cívic i
social que encapçala al País Valencià Escola Valenciana, federació
d’associacions que ha presidit molts anys Diego Gómez. I altra part dels vots
venen d’una sensibilitat verda i ecologista, d’adscripció no espanyola, que es
sent identificada amb un partit com Els Verds – Esquerra Ecologista. Ara els
ecologistes de la coalició anterior han d’encaixar al seua sensibilitat amb els
nous companys i companyes espanyols d’Equo… no se, pense que això no serà de
vades.

El
Bloc, al meu parer, ha fet una lectura errada: “El partit primer, els resultats
són els de l’apparatchik” i no tindre més en compte la base
social… però bé, és una opinió, el 20-N vorem.

Ara,
jo, de naturalesa optimista, mire la part positiva: Compromís igual ha fet una
tria poc encertada, però el col·legi dels meus xiquets no perdrà un bon mestre.

Vindran per vosaltres i no quedarà ningú

¿No trobeu que l’activitat
política al País Valencià encara està sota la vigilància de la dictadura? “Ets un
exagerat” direu, però expliqueu-me a qui són afins aquells que agredeixen
violentament un míting polític, la presentació d’un llibre o el cotxe d’un
regidor nacionalista.

“Bé, els violents
que fan eixes coses sí són afins a la dictadura i el feixisme, però no estem
sota la seua vigilància, es pot fer política sense eixa por” matisaria un amic
meu a qui i agraden els circumloquis dialèctics. Però jo sí pense que l’extrema
dreta al País Valencià s’està reorganitzant, no són gens significatius en vots
però això mateix els fa més perillosos, és una invisibilitat que els beneficia.
La recent dissolució de Coalición Valenciana, per exemple, coincideix amb les
agressions provocades, el mes de juliol,  a la presentació d’un llibre crític amb ells (“Noves
glories a Espanya” de Vicent Flor). Si llegiu la crònica d’aquella agressió en
els seus diversos fòrums i facebooks veureu com allà no hi va haver res d’improvisació.
Fins i tot la detenció del presumpte líder i instigador de l’acció que es va
presentar hàbilment una vegada finalitzats els aldarulls, buscant una detenció
injusta i una sentència absolutòria.

Aquesta mateixa
gent (combinació d’Espanya 2000 i Coalición Valenciana / GAV) són els qui van
organitzar l’atac a la presentació al País Valencià de Solidaritat Catalana per
la Independència el mes de gener. L’acció no va ser ni espontània ni
improvisada. I els seus objectius van augmentant: la seu del Bloc Nacionalista
Valencià a València, la delegació d’Acció Cultural del País Valencià a Sueca
(el Casal), l’acte a l’Astoria de Solidaritat, la presentació del llibre de
Vicent Flor,… venen per nosaltres i, si no reaccionem, pot ser un dia convoquem
un acte i no vinga ningú. Aleshores serà tard.  

(Us reproduisc a
continuació un escrit de Josep Guia)

Benvolgut amic,
benvolguda amiga:

Ja sabeu prou com patim sovint, a València, agressions de signe feixista i
espanyolista, que normalment queden impunes. Una d’aquestes agressions es va produir
el passat 23 de gener,
a l’hotel Astòria, abans de començar un acte polític totalment legal (de
presentació de Solidaritat Catalana per la Independència), del qual vaig ser
l’organitzador, en nom del PSAN.

Al cap de pocs dies, els quatre diputats del Parlament de Catalunya que hi
foren presents (Laporta, López Tena, Bertran i Strubell) i jo mateix
denunciàrem els fets a la Fiscalia, la qual va tipificar la denúncia i la va
traslladar al Jutjat.

La vista del cas tindrà lloc el proper dilluns, 19 de setembre, a les 11.15, a
la Sala d’Audiència de la Ciutat de la Justícia de València.

A més d’informar-vos-en, us escric aquesta carta per demanar-vos la vostra
presència solidària al jutjat, mostrant el vostre interès i suport, ja que una
sentència condemnatòria dels agressors feixistes podrà contribuir a fer que
siguen respectades les llibertats d’expressió i reunió a la nostra ciutat i al
nostre país.

Ben cordialment,

Josep Guia

Barrera no era el meu president

Una persona és tot,  no ens podem
quedar sols en la part  que ens agrada i
el tot que era Barrera no m’agradava, no era model per a mi.  Tenia la seua faceta independentista i
lluitadora però també la seua era una ideologia poc d’esquerres i tenia actituds
homòfobes i xenòfobes…

Sembla que quan una persona mor ens quedem sols amb la part bona d’ella, serà
que en eixe moment ens és més fàcil oblidar les diferències i busquem com una
mena de consens mental que ens reconcilie amb la persona i més si la persona
ascendeix a un referent polític com és el cas.

Fer una mirada per la xarxa 2.0 (notícies, blocs, murs de facebook,
twitters, comentaris, etc) el dia del record de la mort del president no estava
exempt de risc. Mentre uns (El País) al seu obituari parlàven del caràcter
antimarxista del polític, del seu posicionament clarament contrari als dos
tripartits a Catalunya i  del seu
recolzament a un govern nacionalista de centre-dreta… altres reclamaven la seua
herència ideològica, així en global, sense matisos. Hi havia qui, més
selectives, feien això: triar fragments de la vida i ideologia d’Heribert
Barrera (amb videos al youtube) i declarar-se afins al discurs.

Pense que les persones tenen dret a pensar el que troben més correcte, i
trobe que és difil agradar a tothom, ens pot agradar més o menys una persona en
funció, dic jo, del grau de coincidència i afinitat amb ella però les adhesions
incondicionals i totals a una persona, per què estiga morta, les trobe faltes
de criteri. Com a mínim.

Noruega no està tan lluny…

De la premsa del diumenge: “Tras una fachada educada, se ocultaba un rabioso xenófobo y antiizquierdista”, “mantenia contactos con grupos de extrema derecha”, “[en Noruega] actuan grupos de ultraderecha […] que fueron perdiendo apoyos a medida que los ganaba el PP (Partido del Progreso)”, [per a l’autor dels atemptats “los socialistas constituyen la deltérea encanación del mal”, “su activismo político estaba fuera del circuito convencional”, “los servicios de inteligencia […] minusvaloraron la amenaza de la extrema derecha y las consecuencias de los mensajes radicales y xenófobos que propaga”

De veres voleu llegir més? Jo trobe que tenim el mal a casa i que cada vegada se’ls presta menys atenció, cada vegada les seues accions són més radicalitzades y fa la impressió que tenen massa impunitat.

Exercir d’espanyol ja és (mala) notícia!

Una de les coses
que m’agrada dels nous temps que viu l’ independentisme és que cada vegada suma
més persones i sovint de les més inesperades.

En periodisme està
clar que una notícia tindrà preeminència sobre d’altres si conté un element que
crida l’atenció, alguna cosa que se n’ixca d’allò que és normal.

El diari Levante –EMV
del dia 28/6/2011 portava una notícia en portada: ”El exministro Sevilla propone
un eje ferroviario por Madrid que aísla a la Comunitat Valenciana”, així en
castellà i parlant de Comunitat Valenciana, cosa que dona idea de la poca
inclinació independentista, a priori, del diari. Però en llegint la notícia s’insisteix
en la perplexitat que provoca que Jordi Sevilla, essent valencià, opte per una
opció “radial” de les comunicacions ferroviàries que uniria, encara més diria
jo, el País Valencià a Madrid, a Espanya, front a una opció de l’eix
mediterrani que connectaria amb el nord: Catalunya, la resta d’Europa Central,…

És a
dir, per al diari exercir de valencià (que és en el fons el retret que li fan a
Sevilla en el titular de la notícia) seria apostar per una opció “no espanyola”,
i això, encara que ho tapen escrivint en castellà i usant un nom com el de
Comunitat Valenciana és independentisme.

Independentistes al País Valencià sense candidatura

En
aquestes eleccions, com en moltes altres, hi ha independentistes al País
Valencia`que ens hem quedat sense una candidatura a la que votar. No obstant hi
ha altres opcions que, a nivell local o de convocatòria autonòmica, poden
sublimar les nostres legitimes aspiracions… o no. I en aquest sentit es poden
donar dos postures davant el moment de votar, les dos correctes al meu
entendre, però que no tenen la comprensió de qui es presenta, deduisc pels
comentaris que sovint he escoltat.

Una
opció podria ser no votar cap de les candidatures presentades, bé amb un vot
blanc, un vot nul o l’abstenció. Cadascuna de les opcions té la seua motivació
intrínseca i és una simplificació posar-les totes juntes, però m’interessa més
la segona opció.

La
segona opció és votar alguna de les candidatures que es presenten, bé per allò
que a nivell municipal el que compta són les persones, que coneguem la major
part de la llista, que en simpatitzem, que són l’opció menys mala, que sabem
que si “entren” a l’Ajuntament van a fer-ho bé o altres mil justificacions. I a
nivell autonòmic doncs es pot triar, en el moment íntim i personal de votar,
una de les opcions que recull el màxim de les nostres aspiracions. Bé siga una
opció amb indiscutible ADN independentista però que no ha tingut ni tindrà
escrúpols en pactar amb forces polítiques espanyolistes o no independentistes, o
votar  a partits polítics estrictament
autonomistes, en eixe moment la persona que vota pot fer, comprensiblement, una
d’eixes tries.

Però
quan es tria la segona opció les forces receptores d’aquest vot haurien de
tindre en compte que disposen d’un vot prestat, d’uns vots de l’independentisme
que poden  canviar d’opció quan s’organitza
un nou partit polític, com Solidaritat Catalana per la Independència, que reclama
legítimament aquest vot. Una “nova” opció que pot presentar candidatures i fer
campanya demanant el vot independentista. I si les forces “tradicionals” critiquen
aquesta organització pensat que afebleix les opcions “de sempre” és pensar que
el temps d’existència és una garantia que immunitza contra les poques
aspiracions de la pròpia organització i que pensa que pot representar les ganes
de llibertat d’una nació que es vol reivindicar completa (de Salses a
Guardamar) amb uns mínims que el mateix temps fa ja inacceptables per la seua presumpta
base social.

A
banda que qualificar de nouvinguts a Els verds – Alternativa Verda constituït i
amb activitat pública a Catalunya des de 1983 o al PSAN que està fundat en 1968
és un atreviment sols explicable en tant en quant la fuga de vots posa en
evidència les pròpies debilitats i incoherències ideològiques.