Arxiu de la categoria: Política

Catalonia

Es queixava l’altre dia un comentarista de l’Avui que Blair, en la seva conferència dilluns passat a Barcelona, no havia fet cap referència al país i al lloc on estava. Ni una paraula en català ni tampoc cap comentari parlant de la situació del país.
En aquest món suposadament post-nacional i post-estatal, situar-se en el mapa sense ser un Estat resulta complicadíssim. Ho ha estat sempre, però potser ara que viatgem més i ens visiten més turistes n’hem pres més consciència.

En una trobada internacional celebrada la setmana passada a Barcelona, ho vaig experimentar. Tot i ser, l’acollidor i l’amfitrió, la bona gent que hi participava ben just si em preguntà res sobre la situació de Catalunya, la seva realitat nacional o lingüística. I encara millor que no ho fessin, perquè les poques referències eren sempre més aviat enutjoses: resulta enormement difícil entendre la diversitat dins un Estat.

Tothom es troba a gust en aquesta Barcelona que s’expressa sobretot en castellà i anglès, però el país que hi ha al darrere resulta inconegut i la llengua catalana, com una mena de fet folklòric.

Davant això sempre surt la temptació del “ja s’ho faran”, i del tancar-se en les cómodes imatges d’un país irreal i fet a mida. Em sembla però que el camí és el de la perseverant insistència. Cal anar creant una diplomàcia pròpia, i cal que l’anglès vagi esdevenint també llengua a través de la qual vehicular l’explicació de la nostra realitat cultural i nacional. Les nostres limitacions amb l’anglès son limitacions que ens obliguen a passar sempre pel castellà fet que ens priva de la possibilitat d’una presentació directa.

Cal treballar molt en aquest front ja que si l’horitzó és un horitzó de lliure decisió aquest només serà possible a partir d’un reconeixement internacional. I de moment al mapa encara no hi som.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Benet i la desmemòria

Tot just acabava de llegir la primera part de les memòries d’en Jordi Pujol i tenia ben vives les referències que l’expresident hi feia a l’historiador i polític Josep Benet quan per Vilaweb em vaig assabentar de la seva mort. Benet, una d’aquelles figures mig oblidades per l’urgència de passar pàgina i de fomentar la desmemòria que s’ha practicat al nostre país en aquesta ja massa llarga transició a la democràcia. No és estrany que alguns s’hagin sorprés d’aquest traspàs “Benet?, però no era mort ja?”

Quan més necessària hagués estat la recuperació de la història,  no només de la guerra i el període republicà, sinó de les lloables i escasses mostres d’autèntica resistència política i cultural durant el franquisme, tot es va voler cobrir amb una mena de vel o núvol de la ignorància.

Hem menyspreat la memòria i les figures que podien encarnar-la. Tot just ara comença a publicar-se alguna cosa però encara amb una gran prudència i timidesa: de fet a qui pot interessar ja les batalles dels nostres pares.

El problema és que passant pàgina, tota una generació la que va dels 30 als 40 ens hem quedat sense experiència, desorientats, instal.lats en una comoditat que converteix la política una mena de joc virtual a distància. És que avui no es fa necessària també alguna mena de resistència cultural i política? Quan calgui exercir-la, quins seran els nostres referents?

Potser es bo que comencem a treure el vel i a escampar el núvol: llegint, estudiant i practicant aquell patriotisme profundament lligat a l’humanisme i al sentit democràtic. Serà, segurament el millor homenatge que puguem fer a Josep Benet.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Primàries

S’hi poden posar tots els retrets que es vulgui: un show per mostrar diferències que no existeixen; una manera d’hipotecar-se econòmica i políticament (xifres astronòmiques recaptades per uns i altres); una altra manera de distreure el personal amb il.lusions que al final es fonen…

Però almenys a les eleccions nord-americanes els candidats han de guanyar-s’ho a base de recórrer el país, parlar amb la gent, i posar-se a tret de les situacions i les preguntes més inesperades.

Aquí, una vegada fa molt de temps … algú intentà organitzar unes primàries que també van entusiasmar a aquells qui hi pogueren participar. La llàstima és que sembla que el resultat no fou l’esperat, perquè aqueste coses passen (i si no que li pregunten a la Hillary). Des de llavors s’ha acabat l’experiència.

Hem de conformar-nos amb uns candidats posats a dit que el màxim que han de demostrar és una fidelitat de ferro al partit que els ha designat. Tan se val si saben parlar o no, si han fet una gestió magnífica o més aviat nul.la, si han demostrat coneixement de la realitat del país o si hi han caigut com en un paracaigudes. . . Tot queda amagat darrera uns quants cartells, unes poques encaixades de mans i uns pocs mítings davant incondicionals. I gràcies si ens fan el do generós de tenir un o dos debats públics.

Segurament l’abstenció no depen d’això (als EUA és tan o més alta) ni potser tampoc en depen la qualitat de la democràcia. Almenys però amb unes primàries s’obligaria a provar la validesa humana i professional d’uns candidats a circumscripcions, que a hores d’ara (i falten pocs dies per les eleccions) resten gairebé en el més absolut anonimat.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Ateisme nacional

Sense posar-nos primmirats, seria però molt demanar que els polítics fossin mínimament precisos en l’us del llenguatge? No em refereixo únicament als mítings i a les declaracions, sinó als discursos escrits i llegits.

L’altre dia en un discurs encartat en tots els diaris del país, per tant un discurs pensat i escrit amb temps, s’hi podia llegir aquesta perla:

"Sense caure en l’ateisme que significaria la negació de l’existència de Catalunya, sí que pren força un cert agnosticisme respecte al futur."

Ateisme? Agnosticisme? Aplicats a Catalunya i a la nació? i sense cometes que assenyalin un possible sentit figurat? Els conceptes s’agafen d’aquí i d’allà i es col.loquen de manera que "soni bé". El resultat però acaba donant lloc a unes frases que no diuen res.

Costa cada vegada més trobar un discurs polític que digui alguna cosa. Em sembla que més que sentit comú, el que falta és claredat d’idees i precisió a l’hora d’expressar-les.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Exèrcit i societat civil

Interessant l’editorial de la revista Razón y Fe titulat “Ejército y sociedad civil” i amb una crítica de fons al model d’exèrcit que es va imposant a l’Estat espanyol tant se val si és amb govern socialista o amb govern conservador.

L’editorial adverteix que l’exèrcit, com qui no vol la cosa, esta envaint (militaritzant) des de fa temps, terrenys que no son del seu àmbit.

  • l‘àmbit de la formació professional. Un dels ganxos publicitaris per reclutar personal està en el fet que s’ofereix formació i titulació de caràcter professional. És més, un projecte sobre la Llei de Carrera militar inclou una mesura que integrarà les acadèmies militars a la Universtiat.

  • l’àmbit d’investigació i desenvolupament tecnològic. l’I+D militar pressupostat pel 2007 arribà fins a 1586 milions d’euros, el 20% del total de l’I+D. I aquestes partides no s’inclouen pas en el pressupost oficial del Ministerio de Defensa que es presenta amb un 4,27% dels pressupostos generals quan en realitat sobrepassa el 12%

  • l’àmbit de l’ecologia i el medi ambient (!). Mireu si no el calendari que van publicar el 2006, Espacios naturales del Ministerio de Defensa, i veureu que els camps de tir son segons aquesta versió els millors parcs naturals

  • l’àmbit de la “protecció civil” i d’emergències. El senyor Zapatero va crear una Unidad Militar de Emergencias Especiales (UME), de manera que ja tenim l’exèrcit intervenint, como si això fos ja una qüestió habitual, davant les catàstrofes que es produeixin. (Recordeu sinó els generadors elèctris militars que ens van “salvar” de les conseqüències de l’apagada, o el militars actuant en el cas de les inundacions al País Valencià…

En definitiva, l’exèrcit abandona les seves funcions específiques (que certament avui per avui son més aviat poques) i per assegurar la seva supervivència, es posa a fer d’ONG, de cos de bombers, de formador professional o d’investigador. En fi que caldrà estar ben atent també als programes militars dels partits per les properes eleccions.  Bon any!

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Projecte de llei sobre el comerç d’armes

(Publicat a www.tskv.cat)

Proveu de fer una enquesta entre amics i familiars preguntant quins son
els conflictes armats que continuen actius a dia d?avui. És molt
possible que us en surtin, com a màxim, uns cinc o sis: el conflicte
entre palestins i israelians, la guerra d?Iraq, la guerra de guerrilles
d?Afganistan, la crisi de refugiats a Darfur … El cert, però, és que
son més de vint els conflictes que encara tenen lloc al món, la majoria
invisibles als ulls dels mitjans de comunicació internacional. Molts
d?aquests conflictes es produeixen a l?interior dels Estats, entre
grups polítics o ètnics oposats als governs establerts a les capitals.
Son conflictes, d?una violència sovint molt superior a aquella que es
dóna en els ?conflictes coneguts?, i una violència que afecta,
sobretot, als sectors civils més desprotegits.

El sorprenent en totes aquestes realitats de guerra és el contrast
entre la pobresa existent i l?abundància d?armes, sobretot, armes
lleugeres.

Espanya és un dels màxims productors i exportadors
d?aquestes armes (el 8è lloc a nivell mundial), i en canvi aquesta
qüestió no ha estat mai debatuda obertament ni al Congrés dels Diputats
ni en els programes electorals dels partits, tot i que una part
d?aquesta indústria és de titularitat pública. Des de fa anys
organitzacions com Intermón-Oxfam o l?Escola de Cultura de la Pau han
exigit una major transparència en aquest comerç, com a pas previ per a
la seva progressiva reducció. De moment han aconseguit que per fi se?n
parli i que es redacti una nova llei d?armes que serà debatuda al
Congrés durant els propers mesos. Caldrà seguir atentament el procés
d?aprovació de la llei i la postura dels diferents partits. Una bona
llei ha de garantir que es posi fi a un període d?obscurantisme que no
té cap mena de sentit en un país democràtic i que ajuda a mantenir un
negoci terrible causant de multitud de víctimes en els països en
conflicte.

Més informació: a la web d’Intermon.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La pell fina de la Monarquia

Quan surt una portada com la de El Jueves dedicada al princep Felip i la seva dona, es poden expressar moltes opinions sobre el bon gust, el mal gust, si fa riure o no, si s’han passat o s’han quedat curts.
Quan hi ha però un judici, una sentència i una multa com la que es va produir ahir a Madrid, un deixa les opinions que pugui tenir a un costat i no pot més que solidaritzar-se amb els acusats i El Jueves.

Els límits de tolerància de la Monarquia en el moment que han començat a ser explorats s’estan descobrint massa estrets i això no deixa de ser una prova sobre el caràcter fonamentalment antidemocràtic de la institució.

Ahir el portal d’internet de la BBC es va fer ressó de la notícia durant tot el dia. Els britànics son monàrquics, però tenen molt clar el tema de la llibertat d’expressió com un element clau de la seva democràcia. Per això s’estranyen de la sentència del tribunal espanyol i la van posar a primera plana. Almenys tot plegat està servint perquè quedin ben retratats.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Sobre la jornada de reflexió d’Òmnium

La jornada va ser un èxit en quan a convocatòria i a funcionament. Feia falta un espai com aquest on escoltar en un mateix lloc i dia, totes les propostes que s’han anat coent d’un temps ençà .

El millor amb diferència, van ser les dues ponències inicials de Josep Termes i de Ferran Requejo que van situar el marc de reflexió, un en el terreny històric l’altre en el de la teoria política democràtica liberal. Fan falta aquests marcs per aixecar el nivell del debat i la discussió.

Pel matí van intervenir les diverses plataformes independentistes i per la tarda els partits polítics. No cal ni dir que l’interès i l’expectació es centrà sobretot en les intervencions de la tarda.

De les moltes coses que es van dir, un aspecte em cridà vivament l’atenció en la intervenció dels partits catalanistes (que aquest era el punt comú que tots van reconèixer). El realisme i la claredat en quan als horitzons que cadascú va marcar. Això curiosament va decebre una part de l’auditori. Sembla que en tractar-se d’un auditori sobretot sobiranista, s’esperava que de cop i volta algú ens anunciés una mena de novetat revolucionària en quan als plantejaments. Res d’això els plantejaments son els de sempre, els horitzons els de sempre i el llenguatge el de sempre, cosa que va fer que algú critiqués que "tot allò sonava a antic" o un altre que ens "haguessin deixat freds".
A mi em van agradar els partits (dels quals no formo part), fins i tot més que no pas les plataformes del matí (de les quals formo part). Precisament em van agradar pel seu realisme. Acusem massa als partits de no connectar amb la realitat i això s’ha convertit ja en un tòpic. No ens enganyem, si algú té avui informació sobre la realitat del país, son ells, i més quan dels 4 dels partits que exposaven 3 eren partits de govern.
Potser els que estàvem més desconnectats de la realitat érem precisament nosaltres, els que signem manifests o plataformes amb bona voluntat però també com un exercici de certa comoditat.
Els partits (TOTS) van parlar sobretot de cohesió social, de la qüestió de la immigració, de les dificultats de la llengua …. i encara que les solucions diferien, el diagnòstic era força clar.

Per això, aquell dia em van agradar els partits, i em van desanimar una mica les crides a la independència que aixequen molts aplaudiments però que situen tots els arguments únicament en la dialèctica de repte (destrucció, va dir algú) a l’Estat. Hi ha un perill clar barreja de messianisme i de desconnexió de la realitat per part de l’independentisme com a moviment social. Convé molt més conèixer la realitat dels barris, la realitat del territori, la realitat de la immigració la vella i la nova, convé un esforç de seduir i fer-ser entendre (també cap a dins del país).

La jornada d’Òmnium va posar doncs sobre la taula la importància de la cohesió social, no com a pas previ ni posterior a un possible procés d’independència sinó simultani a aquest i per tant condició inevitable per no caure en la il.lusió d’un país que compti ja de partida amb la desafecció d’una bona part de la gent que hi viu.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Adéu confiança

Fa un parell de setmanes vaig seguir amb atenció l’entrevista que Mònica Terribas va fer a la Sra Magdalena Alvárez, ministra de Fomento. Suggeriria avui a la gent de La nit al dia recuperar-la fragment a fragment. Interessa el contingut però també aquella forma arrogant que es molestava quan l’entrevistadora, incisiva com sempre, posava raonadament en dubte les promeses del ministeri. No únicament la data d’arribada de l’AVE a Sants, sinó també l’anunciat final de l’episodi d’avaries i incidències.

Tornar a repassar avui aquella entrevista, donaria la clau de com ha estat d’orgullosa i lleugera l’actitud d’alguns representants del Gobierno de España amb els ciutadans de Catalunya. Promesa rere promesa, s’han anat carregant en una sola legislatura una confiança que en les darreres eleccions estatals van recollir de manera majoritària.

La confiança en el propi govern i en les institucions, és bàsica perquè es puguin fer coses amb la tranquil.litat que la gent que n’és afectada té garantit la salvaguarda dels seus drets i la seva seguretat. Qui podrà dir ara que foradar Barcelona pel centre serà segur o què és una bona idea passar pel costat de la Sagrada Família? No sóc dels partidaris del "No" per sistema, però amb una actitud tan desastrosa han donat tots els arguments del món als qui dubten de la solvència tècnica, professional i política dels qui els governen. Sobretot quan encara és hora que algú n’hagi assumit cap responsabilitat.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Dignitat

Paraules més escoltades aquesta tarda al Palau Sant Jordi: dignitat, respecte, democràcia, memòria, justícia ….
Contrapunt d’aquelles altres que formen el costat més fosc de la nostra realitat política i social: humiliació, submissió, feixisme, oblit, espoliació …

Una tarda agredolça: dolça en veure que és molta la gent que encara té l’esma i la voluntat de mobilitzar-se per causes justes i fer costat a les víctimes més directes de l’espoli; agra per la fatiga que provoca haver de reclamar constantment, no la lluna, sinó els mínims necessaris per no perdre la dignitat com a poble.

Que les cançons de Raimon, les dels anys 70, sonin avui encara tant emotivament actuals no deixa de tenir un punt inquietant. El país, però, té múscul social i democràtic per anys i aquesta tarda s’ha demostrat.

Foto: ACN

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Oradors

Ahir vaig veure al youtube el vídeo amb la intervenció de Josep Lluís Carod-Rovira al programa de TVE1 "tengo una pregunta para usted". Crec que el president d’ERC va estar francament bé, i discrepo d’un article d’en Monegal criticant el baix nivell de les preguntes. Totes les preguntes que van sortir eren les esperades. Si hi hagués aparegut algú preguntant sobre que "opinava respecte a una solució federal?" o sobre "si s’acataria la sentència del Constitucional" … m’hagués estranyat molt. La visió d’en Carod, de Catalunya i els catalans que té una bona part de la població espanyola, està absolutament mediatitzada pels mitjans de comunicació en espanyol, i és així de pobre. Què hi farem!

Per tant en Carod se’n va sortir bé. Però …

La capacitat dialèctica, d’oratòria i de míting és una característica lloable en un polític. Suposo que en un partit assembleari és a més condició bastant indispensable per pujar ben amunt, ja que el discurs davant l’assemblea ha de ser clar, convincent i apassionat. Esquerra ha tingut per això bons oradors. I per això també altres partits on l’accés al poder té altres vies, van més aviat mancats d’aquest talent. (No imagino al president Montilla seduint amb el discurs una assemblea de militants).

No obstant aquesta capacitat s’ha de complementar també amb la capacitat del realisme, de la rutina, de la gestió, de la discreció, dels temps tranquils. Ho deia l’altre dia el conseller Huguet, segurament el conseller d’ERC que es troba més a gust fent de conseller: "alguns volen que sortim del govern, per dedicar-nos només a predicar". Aquest és un risc, quan es carrega massa les tintes en la capacitat de discurs i de seducció, i es cuida poc els altres aspectes. Em sembla que la demanda dels alcaldes d’ERC l’altre dia reclamant "seny", és una demanda que respon a la voluntat de complementar una capacitat de discurs engrescador amb una capacitat de dia a dia també notable.

Sinó ERC continuarà rebotant líders de l’Assemblea cap a les tertúlies, cremant capitals polítics i reinventant-se a cada moment. Veurem que passa a la conferència.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Torna Galinsoga?

La deriva de La Vanguardia els darrers mesos, pels qui seguim el diari des de fa temps, no deixa de sorprendre sobretot si no estàs massa al dia del joc de poders i contrapoders ocults, que sembla que son els que realment marquen la política catalana.

Em sembla per això justificada la resposta des d’Omnium Cultural a l’editorial del 24 de setembre titulada "Eso no es catalanismo". Potser algunes de les plomes il.lustres, i certament plurals, d’aquell diari haurien de dir-hi també la seva, encara que això de posar-se amb qui et dóna les garrofes comprenc que sempre és complicat.

Trobareu aquí l’escrit d’Omnium

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Diada

A les 12 aniré a la Ciutadella. No m’agraden moltes coses que fa el meu Govern, ni tampoc el tacticisme dels partits que em representen, però son el meu Govern i els meus partits, i a més, tampoc em considero pas un model de coherència en la defensa de res. Corren temps complicats i tot va ple de puristes massa proclius a veure la biga a l’ull de l’altre.

Aniré a la Ciutadella perquè és l’únic acte unitari del dia, perquè els pobles necessiten de símbols i litúrgies per manifestar el que son. És matí de festa, de mudar-se, de celebració, de solemnitat, de respecte i d’aparcar diferències. A la tarda tocarà reivindicació, però una cosa sense l’altra és incomplerta. Una reivindicació incapaç de cedir buscant el consens i la unitat, porta a la simple mala llet; una celebració sense recordar i reivindicar el camí que cal recórrer porta al simple folklorisme.

Què tingueu una bona (i complerta) Diada!!.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Nou curs

Entre totes les preocupacions que ara anem abassegant, i que vivim com estranyament noves, no estaria gens malament guardar un raconet per pensar en l’educació. En aquest país de nous rics a punt, sempre d’esdevenir nous pobres, canviem de prioritats a cada moment. Ara tot son infraestructures i ens omplim de ports, aeroports, vies ràpides i trens d’Alta velocitat.

L’educació és de via lenta, i és poc visible, però en ella em sembla que ens hi juguem com a país molt més que amb qualsevol infraestructura.

Un text per ajudar-hi Educar sense instruir?

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

EPA!!

Sempre que surten els magnífics resultats de l’EPA (Enquesta de Població Activa), cal recordar que considera l’EPA com a població activa:

És la població de 16 anys o més que ha treballat, per compte d’altri o per compte propi, a la seva ocupació principal o a una de secundària. Per «treballar» s’ha d’entendre sempre la realització d’una activitat a canvi d’un sou, salari, benefici empresarial o guany familiar, en metàl·lic o en espècie, durant una setmana concreta (l’anterior a la de l’entrevista), durant almenys una hora. Quan un individu no compleix aquestes condicions, es diu que «no ha treballat» o que «ha estat absent de l’ocupació».

Publicat dins de Política | Deixa un comentari