Arxiu de la categoria: Política

Desori

A hores d’ara no sé pas com acabarà tot el tema del desallotjament dels estudiants tancats a l’edifici central de la UB per part dels mossos. Aquest matí quan he  passat per la plaça Universitat tot i que hi havia poca gent ja es podia preveure el que vindria després. 

No sé massa com va això de les actuacions policials, i és possible que el desallotjament tingués els seus motius. La manera però com s’han produït els fets posteriors al desallotjament demostra que alguna cosa s’ha escapat de les mans. Hi ha hagut una actuació desordenada i que ha donat una imatge estranya i confusa de tot plegat. Aquest caminar dels mossos repartint  cops de porra amb els joves davant  ha estat de totes totes lamentable. Una mena de passeig surrealista pel centre de Barcelona que no  ha fet cap bé a la imatge d’aquest cos policial, que entre tots ens estem entestant d’ensorrar. Almenys aquests han deixat  filmar tot el que es produïa,  algú pensa que hagués estat possible això amb l’antiga policia nacional?

Em sembla també lamentable els qualificatius de franquista que s’ha
donat per part de Manuel  Delgado a l’actuació. No crec pas que ajudi
això a temperar ànims i a obrir diàleg. L’actuació policial no ha
estat  pacífica, però pretendre dir que ho han estat  les  protestes és
com a mínim tendenciós. Una ocupació és una mena de  coerció i de 
violència, en   quan a l’apropiació d’un espai  que és comú i compartit
també amb persones que o bé  no defensen el mateix o bé volen
defensar-ho mitjançant altres canals.

Hi ha el perill d’un rebrot feixista  en alguns moviments que encaixen
malament amb conceptes com diàleg, pluralitat,  llibertat d’expressió,
i que expressen clarament la seva oposició  a un sistema que amb totes
les imperfeccions és el marc  de convivència que ens hem donat. Aquest
és el perill que de moment les administracions no  han sabut abordar
correctament.

Ara en queda el desori, i aquest no fa cap  bé ni al món universitari ni a la
democràcia. És en canvi el terreny en el qual els violents tenen la 
seva oportunitat i en el qual també s’hi troben ben a gust els qui demanen més mà dura. Mala època pels partidaris del  diàleg i la moderació.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La bellesa del republicanisme

Els Estats Units són una nació nova, no poden lluir ni de grans patrimonis artístics ni d’una història massa llarga. En quan a democràcia si que tenen però una de les històries més antigues. Conflictiva, contradictòria, violenta … però antiga i consolidada. Ahir veient tota la “paralitúrgia” del nomenament d’Obama, el que més envejava als nordamericans és la manera natural com viuen el seu republicanisme. Parlar contínuament en termes de ciutadania; considerar la presidència com a quelcom que és atorgat per un temps limitat després del qual es retorna al mateix status ciutadà ; en definitiva, sentir que hi ha un subjecte, la sobirania popular, que és qui elegeix, qui dóna i qui treu, en un complex mecanisme de control que inclou al  Congrès, al Senat i al sistema judicial.

Amb totes les avarícies, perversions i temptacions dinàstiques i familiars (es clar que n’hi ha hagut i n’hi haurà), 44 presidents elegits democràticament després de décades i  décades de tota classe de daltabaixos polítics.

Ja hi haurà temps de criticar de nou els Estats Units d’Amèrica, avui deixeu-me sentir una certa enveja republicana. I és que ho faig des d’un petit país de llarga i magnífica història, però aixó si de democràcia breu i interrompuda, de monarquies ara absolutes ara parlamentàries, que encara no té assumit el concepte de ciutadania i sobretot, que no disposa d’un subjecte de sobirania propi definit. (Fet que l’impedeix, per exemple, disposar a hores d’ara d’una humil llei per convocar referèndums).

Què Déu beneeixi a Obama,  i, sobretot, que els conservi aquest republicanisme que avui des de la distància em sembla estranyament bell i envejable.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Juliana i l’autoestima

Enric Juliana, de qui acostumo a llegir les seves interessants cròniques des de Madrid, escrivia en La Vanguardia de diumenge que Catalunya (i no ens havia de doldre de dir-ho) era la societat més democràtica d’Espanya. I ho deia arrel de la història de la intervenció que la “ultraliberal” Esperanza Aguirre intentava fer sobre Cajamadrid.

Potser ja era hora que Juliana i també molts altres, que durant mesos han posat altaveus i amplificadors a tot el que funcionava malament aquí, comencin també per reconéixer, que tot i les desgràcies, tenim un país del qual ens n’hem de sentir moderadament orgullosos.

Orgullosos en quan a la convivència, i orgullosos en quan allò que s’anomena despectivament com a “classe política”. Reconec que el que dic està molt poc de moda però és el que sento. La crítica i l’exigència que sobre ells exercim, crítica i exigència que no podem afluixar, es fa en un termes desconeguts en altres zones de l’Estat espanyol, on la desqualificació personal o els exabruptes acostumen a amagar tota mena de connivències en part fruit d’un abassegador bipartidisme.

Per això em dol com hem caigut tots plegats en la trampa dels qui ens han estat criticant durant mesos i anys, fent-nos sentir com una mena de país decadent i en vies d’extinció. És possible que no estiguem tant bé com altres époques, i que com a societat paguem els mals d’una desorientació que compartim amb altres societats europees, però almenys tinc la certesa que així com en altres llocs de l’Estat només es ven fum, aquí s’estan afrontant de manera seriosa els temes bàsics pel nostre futur col.lectiu: immigració, habitatge, educació, sanitat … 

La crítica dels errors i el control han de ser cada cop més afinats, però sempre sobre la base de qui se sap membre d’una societat que en molts aspectes es privilegiada. Curiosament llavors la crítica esdevé més raonada i no una mena de judici absolut, subjectiu i mandrós que canvia amb cada canvi de temps.

De moment que ho reconegui el Sr Juliana ja és un bon senyal.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Sobre la directiva d’horari laboral

La victòria del no a la directiva d’aquest matí al Parlament europeu és una bona notícia en molts sentits, però estic pensant sobretot en dos:

1- Posa fre a una retallada dels drets laborals assolits, i que començava a vendre’s com quelcom inevitable i normal. Aquest matí en un programa de ràdio sentia a un representant de Foment parlar de la “flexibilització laboral” com una manera de fomentar la “conciliació família-treball”. La meva experiència en una fàbrica amb un torn rotatori (mensual) de matí, tarda i nit, em demostra que no és pas per la flexibilització ni per l’augment d’hores que s’assoleix una bona conciliació. De tot això se’n ressenten les famílies i també la mateixa qualitat de les relacions social. Bé, doncs per l’avís del Parlament.

2- Perquè suposa que el Parlament recupera protagonisme després d’una legislatura marcada per una anar a remolc de les decisions de la Comissió i dels Estats membres. A més de Durao Barroso i de Sarkozy existeix el Parlament i aquest pot jugar en casos com a aquest un paper que freni algunes tendències del estats molt més conservadores a nivell europeu (lluny de l’opinió pública) que en els seus propis països. Que això passi a uns mesos de les eleccions no deixa de ser important.

Només un punt negre. Aquest coratge dels eurodiputats també m’hagués agradat quan es va discutir la directiva del retorn o directiva de la vergonya. Segurament una directiva molt més anti-democràtica i anti-drets humans que aquesta que s’ha volgut corregir. La diferència em temo, és que a Europa els sindicats han sabut fer lobby fort sobre els parlamentaris mentre que als immigrants irregulars només unes quantes veus els van recolzar. Llavors un erodiputat català em va dir que havia votat que sí perquè era al mínim que es podia arribar en un panorama europeu molt conservador. Ara em pregunto si Europa s’ha tornat de cop progressista quan aquest mateix diputat ha votat en contra de la directiva. Els lobbies pesen i els immigrants irregulars, a més a més, no voten.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Liechtenstein

Em preguntava, l’altre dia, la raó per la qual se n’ha parlat tan poc de la denuncia d’Interviu sobre persones que presumptament  s’han dedicat durant anys a posar els seus “estalvis” en paradisos fiscals. El cas de Liechtenstein. És possible que el fet d’haver-hi en la llista uns noms determinats ha provocat que un tàcit consens mediàtic s’hagi decidit per passar pàgina. Són favors que alguns mitjans posen en el seu compte de l'”haver” i que algun dia deuen esperar cobrar d’una manera o altra. Aquesta connivència és del tot negativa per a la salut democràtica.
Tot això, però, no seria possible amb una forta consciència social al
voltant del tema fiscal i amb una certa beligerància moral davant
conductes  fraudulentes. Sembla que hi hagi una comprensió i
complicitat davant aquestes conductes,  quan no una certa enveja en
saber-ne les quantitats. Qui més qui menys cobre en negre, i si no
arriba a les quantitats defraudades i a l’habilitat dels senyors de la
llista és simplement per manca de recursos. El camí de Liechtenstein és
sempre un camí perdedor que necessita de guies experts i costosos.

Sí a aquest tipus de corrupcions privades n’hi afegim algunes de públiques (els escàndols de corrupció de les Balears no deuen ser pas una excepció), tenim una societat malalta que necessita d’una cura urgent que passa per no deixar passar les coses. Per això és bo que sense judicialitzar la vida política, i salvant la pressumpció d’innocència,  es posin els mecanismes necessaris perquè el càncer de l’avaricia i el frau no s’estengui a tots nivells. Les oficines anti-frau hi poden ajudar però em temo que no n’hi haurà prou.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Srebrenica

Avui Karadzic dorm entre reixes, després d’anys de “buscar-lo”.
El líder dels serbis de Bòsnia durant els fatídics anys de la guerra ha
estat detingut i segurament serà portat davant el tribunal de l’Haia.
És la moneda de canvi, la condició necessària que Europa havia posat
perquè Sèrbia pogués entrar, poc a poc, en el club eropeu.

Potser
la seva detenció serveixi per reactivar la nostra cada vegada més feble
memòria. Els grans fets abans tenien repercussions i ressons durant
dècades. El meu avi explicava la guerra  civil espanyola com si l’estés visquent. Havia
cultivat la memòria a través sobretot del relat i així em tranmeté el
seu horror per la guerra i per tota forma de militarisme. Avui ens
estimem passar pàgina massa aviat.

Llavors la guerra de Bòsnia, queda ja molt lluny i Srebrenica i les
altres massacres són només ja ombres d’algunes imatges vistes per
televisió. Mai les víctimes havien estat tant abandonades. No hi ha
gairebé relat, perquè el temps corre vertiginós i cal superar dols i
ferides amb una velocitat impossible.

Per això de la detenció de Karadzic me n’alegro sobretot pels que
van sobreviure al seu projecte de neteja ètnica, compartit en part amb
altres líders de la regió que s’han escapat a la justícia per pactes
inconfesables.
Les víctimes necessiten reparació, necessiten memòria, necessiten reconeixement.

Per això Karadzi, segurament a pesar seu, és Srebrenica, i Sebrenica
és un signe d’advertència pel present, una indicació d’allò que pot
passar en el cor de la nostra civilitzada Europa quan es deslliguen les
forces de l’odi, el racisme, la xenofobia, l’imperialisme i l’ambició
sense límits.

Potser Srebrenica passa de vergonya a esperança, però el pas necessita rà de temps i de justícia

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Taxa d’escolarització

A la web del Instituto de Evaluación del Ministerio de Eduación hi trobareu un estudi amb els indicadors prioritaris sobre el sistema educatiu, entre ells les taxes d’escolarització per comunitats autònomes.

Potser a l’hora de valorar les polítiques dels governs, caldria tenir en compte aquest tipus d’indicadors, ja que expliquen, més enllà de discursos i foc d’encenalls, l’evolució d’una societat i les seves perspectives de futur.

En el curs 2005/06 les Balears (61%), el País Valencià (69,8%) i Catalunya (71,9%) estaven a la cua en taxes d’escolarització per les edats post-obligatòries de 16 a 19 anys, molt lluny, per exemple, del 95,6% del País Basc. Son diferències notables i en unes edats sensibles ja que marquen l’entrada o no a ensenyaments de caràcter superior, i per tant a ensenyaments que suposen formació més qualificada.

Aquest percentatge no és fruit de cap davallada causada per una mala política de l’actual govern tripartit, sinó que és un percentatge lleugerament superior al del curs 2000/01 quan Catalunya ocupava també els darrers llocs amb un 68,8%. Atenent a l’increment de població que s’ha produït en aquest període, haver incrementat percentatge (0,3%) és un mèrit que cal reconéixer a l’actual govern de la Generalitat. Madrid per exemple ha perdut 3,1 punts en la taxa d’escolarització pel mateix període si bé està encara molt per damunt de Catalunya amb un 78,1%.

Ara que es ven contínuament el malament que estem en relació a temps passats on érem més “nets, nobles, cultes, rics, lliures” i no sé quantes coses més, potser és bo veure com Catalunya ha baixat en la majoria dels rànkings comparatius de la resta de territoris, simplement perquè la resta (tret d’algunes excepcions) s’ha espavilat a base de recursos i més recursos, i també de millorar-ne la gestió.

És impossible, per tant, destriar aquestes dades del tema del finançament. Encara que el debat a vegades es fa fatigòs i laberíntic, almenys ara se’n parla, al 2000 anàvem tan imaginariament bé que ningú qüestionava res.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Rèpliques del 68: l’economia post-autística

El terratrèmol que va suposar el maig de 68, ha tingut en les dècades posteriors algunes rèpliques que en moments puntuals han sacsejat el panorama polític i cultural. Una d’elles, petita però per a mi significativa, va ser l’aparició l’any 2000, també a la Sorbona de Paris, del Post-autistic Economics Mouvement que tenia com a punts més destacats del seu manifest:

– la marginació de tot enfocament que no estigués dins la teoria neoclàssica
– l’ús abusiu de les matemàtiques
– una economia poc atenta als fenomens econòmics reals

En tots aquests anys, el moviment s’ha articulat a partir d’uns pocs elements, entre ells un butlletí que, amb una certa periodicitat, s’envia a qui ho desitgi. El butlletí conté ítems importants al voltant del tema de l’habitatge, del tema del programari lliure, de l’ètica, de l’ecologia…

Com en tot moviment suposo que hi ha coses més rigoroses i altres més superficials, amb tot el que em sembla lloable és aquest intent per sortir d’una teoria económica que faci de cobertura teòrica a determinades situacions il.lògiques i injustes. Sobretot ara, amb tot el debat obert al voltant dels biocombustibles i la crisi alimentària.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La discreta feina d’OCIPE

L’acollida a Brussel.les per part de l’oficina d’OCIPE (Jesuit European Office) ha estat fantàstica. També la ciutat ens ha rebut amb la millor cara, un sol mediterrani i un ambient gairebé d’estiu, que contradiu la seva fama de grisor i malenconia.

Fundada el 1956, OCIPE ha anat seguint d’aprop, primer a Estrasbourg després a Brussel.les, el complex procés de construcció europea. Dedicada a l’atenció religiosa de les comunitats de funcionaris de les diferents nacionalitats, també ha tingut temps per influir i col.laborar en la construcció d’una Unió mes social i no nomes econòmica.

 

Actualment a l’oficina de Brussel.les hi treballen un grupet de persones de diferents nacionalitats, però també hi ha oficines a Varsòvia i Budapest que han adquirit molta rellevància sobretot a partir de la incorporació dels països de l’Est. Una manera de treballar de l’oficina és aprofitar la informació de primera mà de que disposen els jesuïtes presents en determinades zones de conflicte, per fer arribar a les comissions de parlamentaris pertinents, la documentació necessària per elaborar preguntes o iniciar investigacions.

Es el cas d’un projecte actual que l’oficina té sobre la R.D del Congo. La participació d’algunes empreses europees en la conflictiva i sagnant explotació dels recursos minerals d’aquell immens país, ha motivat que en contacte amb un centre d’estudis situat a Kinshasa, s’hagi fet pressió davant el parlament per aturar aquesta situació.

És un exemple de lobby que requereix de molta paciència i també molta burocràcia, però que acaba donant el seu fruit en quan a conscienciació i a desenvolupament de directives i normatives comunitàries que evitin aquest tipus d’abusos.

M’agradaria fer un temps aquí per conèixer més el funcionament d’aquesta immensa maquinaria burocràtica que és Europa, i per conéixer més també, la manera de treballar discreta i perseverant d’OCIPE, però tempus fugit i ja queda només un dia de visites i contactes que mirarem d’aprofitar.

(Ah, i de fons la situació política d’aquest estat federal complex i d’aquesta ciutat complexa, que ha estat capaç de sobreviure mesos i mesos sense govern, amb dues comunitats nacionals i lingüístiques totalment enfrontades)

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

A Madrid

Aquest cap de setmana llarg i aprofitant l’AVE, suposo que seran molts els catalans que aniran a Madrid. Suggereixo una ruta que es podria titular “La ruta del poder (el perdut i el que es vol mantenir a tota costa)”.

Anar al Prado i passejar-se per les sales on hi ha exposats els retrats reials. Veure el lent deteriorament físic i moral d’una dinastia, la dels austries, que es deteriora amb la mateixa rapidesa que ho fa un imperi mal gestionat. Fixar-se en els rostres, en l’expressió buida, en l’encarcarament del no-res que tant van saber retratar mestres com Velázquez. O veure també als borbons retratats per Goya sense cap mena de miraments. Una família que, des de Carles IV, es dedicà durant un segle llarg a tota classe de guerres i intrigues que acabaren amb les restes de l’imperi que els austries no tingueren temps de liquidar. I anar a l’impressionant Palacio Real, convertit ja només en un aparador buit dirigit a impressionar als turistes i als estadistes que el visiten.

I sobre el present, observar l’edifici del Ministerio de Agricultura, i preguntar-se com un ministeri així, disposa d’un edifici tan espectacular que supera en dimensions el nostre Palau de la Generalitat. I anar a Nuevos Ministerios i veure-hi desfilar cada matí, milers i milers de funcionaris …

Serà una ruta instructiva, que pot ajudar a situar en el seu just context allò que a vegades interpretem de manera victimista com agressió i que en el fons no és altra cosa que l’expressió “natural” d’un entramat d’interessos burocràtics, econòmics i militars.

En fi, que visitar Madrid a fons, pot ser un exercici de lucidesa sobre allò que ens passa i sobre com actuar en el futur.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Política del cor

Avui en política, com en altres coses, s’estilen els relats que toquen els sentiments. La cultura del “corazón, corazón” s’estèn als àmbits de la política. La imatge d’una dona embarassada passant revista a un regiment de soldats o visitant una base allunyada a l’Afganistan, ha acaparat totes les portades i s’ha endut tots els comentaris de tertúlies i cafès. Són imatges que fan goig i que tenen, és clar que sí una dimensió positiva impactant: allò que més fidelment representa la vida manant sobre allò que també representa la destrucció i la mort. Perquè un exèrcit és ordre, seguretat i, si voleu, cooperació internacional, però és també armament, guerra i mort.

Avui cap escena respon a plantejaments ingenus o espontanis. Les fotografies que vam veure estaven en el cap dels que van planificar d’una manera, certament eficaç, la repercussió mediàtita que podia tenir la constitució del nou govern. Una imatge, una fotografia, fins i tot unes breus paraules van ser suficients per tapar canvis en el govern d’una fondària bastant més notable que el que representa la nova ministra de defensa. Em refereixo sobretot al canvi de Caldera per Corbacho i a la subtil transformació del “Ministerio de Trabajo y asuntos sociales” en “Ministerio de Trabajo e inmigración”. Però d’això ja en parlaré un altre dia, avui tocava parlar encara de la Carme Chacón.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Subprime (III i final)

Aquesta crisi financera ha posat de manifest
la vulnerabilitat dels fonaments en que se sustentava tota l’arquitectura
financera mundial. Vulnerabilitat, al meu entendre, que comença també per una
qüestió de valors. Les decisions errades que es van anar prenent tenien totes a
la seva base els mateixos pressupòsits:

1- una mirada immediata que no té en compte els efectes ni a mig ni a llarg
termini, sinó que es mou per la prioritat del negoci ràpid. La immediatesa
forma part d’una determinada manera d’actuar nefasta per aquells
valors “més lents” o de llarga volada com poden ser els valors
mediambientals, o els valors de cohesió social. Això atempta greument contra
l’interès social i sobretot contra els projectes de benestar i felicitat de les
persones i les famílies.

2- una ambició de diners i de poder sense límit. L’ambició és bona, és clar que
sí, però quan no s’hi posa límits passa de motor a perill i amenaça. Si en
algunes carreteres es limita la velocitat dels conductors, caldria que hi
hagués alguna manera de limitar l’ambició d’individus, grups i corporacions
sense escrúpols

En la cadena de
fallides, hi ha molts responsables. Des dels compradors incauts de Califòrnia
fins als inversors confiats , passant pels prestamistes, les agències de
rating, i els gestors de fons. Segurament siguin els prestamistes i les
agències les que han actuat amb més (mala) consciència guiats pels dos
contravalors que he comentat. Sembla que la solució hauria de passar per
una tornada al seny i al sentit comú, i a unes virtuts de llarg termini i
d’ambició moderada que restituissin la confiança. Com que això sembla avui per
avui, molt difícil, almenys ens queda reclamar que la “policia”
actuï, i que per tant s’articulin mecanismes de regularització que durant
aquest anys s’han considerat innecessaris.


D’aquesta regularització en pot dependre el fet que el diner torni a circular i
que des del qui demana una hipoteca fins el que estalvia en un fons d’inversió
tinguin unes mínimes garanties. Al final en depén que l’economia funcioni i que
les persones puguin construir projectes vitals no condicionats al caprici i
l’ambició d’uns quants aprofitats.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Subprime (II)

El problema de les subprime és que perquè fossin viables a curt termini calia finançar-les, i amb un risc tan elevat, qui s’atreveix a donar crèdit? La solució que van trobar els brillants prestamistes americans va ser camuflar les subprime, mitjançant l’us d’una complexa enginyeria financera (diuen que el president de la reserva federal nord-americana va haver de rebre un curs accelerat sobre aquests nous productes perquè els desconeixia).

S’hi van ajudar d’unes agències (agències de rating) que s’encarreguen de valorar els productes d’inversió. Aquestes per interessos (els seus clients eren els prestamistes i aquells que treballaven amb supbrime) van certificar els productes resultants amb una bona qualificació, i ja tens el diner d’aquest món globalitzat (sobretot en aquest cas diner europeu) corrent a comprar les magnífiques gangues que s’oferien als EUA.  L’embolic estava servit.

El risc de les subprime els prestamistes l’han traslladat als inversors internacionals, en la seva majoria bancs i caixes europeus, que en el moment que esclata la crisi comencen a adonar-se del descens en picat dels seus productes d’inversió. Descens que posa en risc, fins i tot, la liquiditat dels seus dipòsits.

Comença un banc anglès, el segueix un de suís, després un de francès … i la resta van esperant, sense fer massa soroll no sigui que es desencadeni el pànic entre els clients i comencin a córrer a retirar els seus dipòsits.

Del diner fàcil que corria de mà en mà, i de banc a banc sense gairebé preguntar, ara s’ha arribat a l’altre extrem: una paràlisi gairebé total del crèdit. Ningú es fia de ningú, i això afecta a la possibilitat de disposar de diners a partir dels quals realitzar qualsevol operació. Traduït en plata vol dir desacceleració econòmica i risc de caiguda del mercat immobiliari. Diuen que el pitjor està per venir, però com que ningú es transparent (ni governs ni bancs) tothom calla i espera. És una mena de silenci abans d’una tempesta (seguirà)

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Subprime (I)

És d’aquelles paraules en anglès que s’han posat de moda. Pertany a l’àmbit dels termes tècnics, utilitzats avui com una mena d’espantall per als no-iniciats a una de les noves religions anomenada economia. Una religió amb tots els ets i uts: misteris, llengua koiné (l’anglès enlloc del llatí o el sànscrit), sacerdots (en forma d’agents de canvi i borsa), intèrprets (del tipus dels periodistes econòmics), gurús (en diuen així!!), catecismes (n’hi ha molts, és una religió d’aparença plural ….)

Fa uns mesos aquí molt pocs sabien que eren les subprime, i avui recorren els diaris de mig món com a sinònim de crisi financera, desacceleració económica i altres mals dolents.

Les hipoteques subprime eren sobretot hipoteques que es concedien a persones sense cap mena de comprovació de la seva solvència econòmica. És a dir sense comprovar el seu historial de crèdits, sense comprovar els seus ingressos regulars, i sense cap altre tipus de garantia. A Califòrnia, el 2006 el 70% de les cases comprades es van finançar amb aquest tipus de subprime.

Qui no aspira a ser propietari, amb unes condicions d’interès formidable, sense haver de presentar cap nòmina ni declaració d’ingressos? A més els pisos s’apujaven, de manera que el qui comprava confiava en poder fer front a la hipòteca a partir de la revalorització de la seva inversió. El problema és que el subprime era un producte complex d’aquells amb lletra petita, que l’únic que feia era ajornar en dos o tres anys el pas cap a una normalització a les i vigents del mercat. És a dir que al cap d’un temps els interessos s’apujaven i es començaven a exigir garanties de solvència, a les quals les persones no podien fer front. A més la bombolla immobiliària es va punxar en arribar a un sostre de preus inassolible amb subprime o sense.

Amb unes hipoteques normalitzades i uns preus a la baixa esclatà la crisi. Algunes estimacions assenyalen que després de la crisis d’aquest tipus d’hipoteques prop de dos milions de famílies americanes hauran perdut els seus habitatges. (seguirà)

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

El crucifix i la Bíblia

Algú podria explicar-me
quin sentit té a aquestes alçades, que el nou president del govern hagi de
prometre o jurar el seu càrrec davant un crucifix i una bíblia oberta? Si l’Estat
necessita de rituals i de litúrgies seria bo que anés creant les seves pròpies,
sense necessitat de recórrer als símbols religiosos.

Aquest us perjudica la
credibilitat sobre el suposat caràcter no-confessional d’aquest Estat, i traeix allò que el signe representa, lligant-lo al poder, sigui del color
que sigui. A alguns cristians potser això els agrada: representa una mena d’últim reducte nostàlgic de “passades glòries”. A d’altres, certament,
ens produeix una profunda incomoditat.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari