Mal dia aquell que, seguint fil per randa l’onada neoliberal, els governs europeus van decidir, dins la U.E, de tirar endavant polítiques de privatització, desregulació, flexibilització, indiscriminadament -embolic que fa fort- propiciant l’haraquiri públic i estatal i afavorint que la jungla econòmica esdevingui, com més va, més jungla, més tothom contra tothom i força més
Són 390.000 euros anuals els que cobra l’il·lustre i etern -per la durada, allargassada, del seu mandat- el president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials. En Cuevas, que no fou i que no n’és pas d’empresari sinó assalariat en diverses firmes, és el campió de la lluita contra les excessives, i ruïnosíssimes!, pujades salarials. L’home
Per The Economist, Il Corriere della Sera, el president de la patronal italiana Cofindustria … l’Ulivo és i era l’opció preferida per a governar Itàlia. Fet i fet, les diferències entre en Prodi i en Berlusconi, entre el gruix de cadascun dels dos blocs -en termes programàtics- hi és prou minsa. A Itàlia,
Mica en mica, el fred es retira. Les hores de llum s’allargassen. La gent omple, amb més freqüència, carrers i places. El sol no es conforma d’acaronar i ja crema. Tot comença a tenir aquell tast singular, familiar, una sensació grata de cosa vista i viscuda. I enmig de tot plegat, l’anunciat alto-el-foc permanent
Tots els països seriosos, almenys en el camp energètic, miren de retenir tant com poden el control sobre la producció i distribució d’electricitat i gas, prenent mesures per tal d’evitar que caiguin en mans foranes. França, Alemanya, Itàlia, Grècia, Portugal, Àustria, en són exemple concret. La intervenció pública, en aquest cas i en molts altres,
És militar. Es construí políticament gràcies a un cop d’estat. És nacionalista. Defèn que el sector públic jugui un preponderant en l’economia. Recolza Cuba i és solidari amb en Fidel Castro. El seu és un país productor de petroli. Predica i promou el socialisme.
¿Què succeeix a Portugal perquè a un any de l’aclaparadora victòria socialista a les legislatives, s’hi imposi, a les presidencials, el líder de la dreta? És senzill, els anomenats socialistes guanyaren bo i prometent reformes, justícia social, i concertació. Això deien. Els fets han estat, però, ben diferents: austeritat econòmica, retallades pressupostàries, i continuació de
L’Evo Morales pot convertir-se, ben aviat, en el nou president de Bolívia. El primer, de la seva història com a nació, d’extracció indígena. L’home és un conegut dirigent sindical i a l’ensems líder del Movimiento al Socialismo-MAS, partit on s’agrumollen tots els col·lectius comunistes i de l’esquerra revolucionària d’aquell país. L’Evo ha concorregut als comicis
Llegint la premsa i seguint els grans mitjans de comunicació, tenim comprovada l’existència, encara i per molts anys!, d’una esquerra que no es baixa els pantalons, que no va per la vida aixecant la bandera blanca de la derrota. I ho notem quan veiem com alguns fan mans i mànigues per deformar o silenciar altres
La meva pàtria és la meva llengua, i la meva pàtria és, de retruc, l’indret allà on s’enraona el català. El País Valencià és, doncs, el meu país, com l’és el Principat, la Franja de Ponent, Andorra, com ho és la Catalunya nord, com ho són les Illes Balears. És així, no puc ni vull
Periòdicament, m’acaro a una o altra obra de o a l’entorn de Joan Fuster (l’epistolari tossudament editat per 3i4, l’obra completa -ara interrompuda- exhumada per 62, etcètera). Ara li ha tocat el torn a “De viva veu”. Magnífic aplec d’una vuitantena d’entrevistes -gairebé la totalitat- fetes al mestre de Sueca des del 4 de juny
Gran espectacle el d’aquests dies passats i vinents: Pasqual Maragall es treu la son de sobre i ataca de nou! Enmig de tants bens, de tants polítics grisos (sense gust, color ni olor) vet aquí un polític de raça -un dels darrers! El president sap que aquest govern està cremat, i que li cal quelcom
Ja veieu com són les coses: la socialdemocràcia alemanya fa campanya sota el crit que ve la dreta, marcant diferències. Es presenta amb un programa electoral progressista però amb l’aval d’una gestió netament neolliberal i un programa ocult de govern en la mateixa línia. Schröeder, l’espavilat, aconsegueix d’empatar. Un cop aquí, és l’hora de la
L’Schröder ha tornat a fer, un cop més, el miracle. Seguiran, doncs, les polítiques de reducció dràstica de l’estat de benestar, de privatització, de desregulació de les relacions laborals i tutti quantti. El capital continuarà tenint, en el SPD -partit socialdemòcrata- un lleial servidor. Si la CDU-CSU, l’altra dreta, no ha vençut, és perquè se
Pobres. Pobrissones víctimes innocents de Londres, Madrid, Kandahar, Bagdad, Kabul … I les que n’hi haurà encara!. L’acció de Londres no anava pas dirigida contra la beneiteria olímpica -aquest panes et circum modern-, sinó contra el G8 -plenipotenciària associació de malfactors i pocavergonyes dels vuit estats que més pesen, al capdavall simples administradors, car els