Arxiu de la categoria: Política

Esborreu la paraula puresa

0

Hi ha paraules, hi ha conceptes, hi ha idees, que s?haurien d?eliminar dels diccionaris per així contribuir a esborrar-les de l?imaginari col·lectiu. Una d?aquestes és la paraula puresa.

A la campanya-electoral-permanent per a les properes eleccions a la presidència de la Generalitat d?Amunt ha sortit i sortirà el tema del lloc de naixement del candidat del Psc (Psc-Psoe). Els que prometien no fer-ho servir per anar en-contra-de ja ho han utilitzat i ara diuen que ells són més xarnegos (mestissos) que ningú. I els altres utilitzaran la procedència del seu candidat com a arma electoral. Com si els habitants dels països de parla catalana no sabéssim que som, per definició, xarnegos (mestissos) i que desde fa segles, per situació geogràfica, per necessitat de mercadeig, som gent amb diversos i variats cognoms i accents.

Ara em ve al cap aquell grafit que vaig veure, quan hi treballava, en un plató de televisió, que deia "Catalunya lliure i xarnega!? -per cert, pels carrers i places públiques ja hi ha cartells de propaganda política amb el lema "Ara és l?hora dels catalans?-.

A falta d?arguments i per no parlar de les coses realment essencials la "classe? política i mediàtica ens parlen de nicieses. Com era allò? "Se?ns pixen a sobre i la premsa diu que plou?. No hi ha res a fer.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Qui utilitza què: Psc – Psoe

7
Publicat el 23 de maig de 2006

El Psc (Psc-Psoe) utilitzarà el teu sí contra Catalunya

El Psc (Psc-Psoe) utilitzarà el teu sí contra Catalunya

El Psc (Psc-Psoe) utilitzarà el teu sí contra Catalunya

El Psc (Psc-Psoe) utilitzarà el teu sí contra Catalunya

El Psc (Psc-Psoe) utilitzarà el teu sí contra Catalunya

El Psc (Psc-Psoe) utilitzarà el teu sí contra Catalunya

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Només falta el llibre

2
Publicat el 4 d'abril de 2006

Ara que pràcticament ja han acabat les negociacions pel nou Estatut de Catalunya, ara que sembla que tot estigui dat i beneït, estaria bé que algun periodista que sabés escriure i fos independent publiqués un llibre amb tots els detalls, pèls i senyals de com han anat les negociacions per veure l’evolució de cada partit. I a l’apèndix l’Estatut aprovat pel 90% del nostre parlament al costat, per poder-les comparar, de la cosa que n’ha quedat.

Vist com ens han desinformat els mitjans de desinformació habituals estaria bé que al ciutadà se li dibuixés el mapa exacte de com han anat les coses fins ara. Qui ha fet què i com. El garbuix mediàtic on ens veiem abocats cada dia ens impedeix veure els coses essencials, ens quedem sempre amb el titular, a la superfície, cosa que li va molt bé al Poder.

S’acosta una insuportable campanya que la única cosa que aconseguirà serà crear encara més desinformació, estaria bé fer un repàs dels moviments de totes les formacions polítiques. Potser haurem d’esperar vint anys a saber la veritat de les negociacions. No seria la primera vegada.


Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Puig i Antich, Salvador

2
Publicat el 2 de març de 2006

Avui 2 de març a les 9 i 40 minuts del matí farà trenta-dos anys que el dictador Franco va fer assassinar al garrot vil, a la presó model de Barcelona, l’anarquista català Salvador Puig i Antich.

La figura de Puig i Antich i el moviment anarquista estan més vigents que mai, els fets així ens ho demostren: per Televisió de Catalunya es va veure, no fa ni un mes, l’esplèndid documental "Roig i negre", sobre el moviment llibertari. Acaba de sortir a la venda la biografia d’un dels fundadors del M.I.L., Oriol Solé, el Che català, que va morir el 1976 quan s’escapava de la presó de Segòvia. La revista L’Avenç d’aquest mes dedica la portada i un especial de quinze pàgines a l’anarquisme. El restaurant el Pla de la garsa del barri del Born de Barcelona continua tan ple de gent i de bons plats com sempre. Rematem-ho, Manuel Huerga va rodar l’estiu passat la pel·lícula "Salvador", que esperem poder veure ben aviat als nostres cinemes.

Mentre hi hagi dictadures i formes autoritàries de tota mena i color el pensament anarquista continuarà sent vigent, necessari.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

L’amo del castell

3

Hi havia una vegada un ministre de defensa (defensa?) molt demòcrata molt demòcrata molt demòcrata, molt socialista molt socialista molt socialista, molt d’esquerres molt d’esquerres molt d’esquerres, un grandíssim fill de franquista vaja, d’un estat molt tolerant molt tolerant molt tolerant i molt plural molt plural molt plural que es negava a tornar als seus legítims amos un castell d’una ciutat de la perifèria (castell que per cert, i ho explico pels desmemoriats, ha servit sempre més per reprimir la ciutat que no pas per defensar-la i on fa quatre dies es va afusellar, per exemple, a tot un president de la Generalitat de Catalunya)

Després de vint-i-vuit anys de suposada democràcia es va creure convenient tornar el castell a la ciutat, però l’amo, aquell ministre demòcrata-de-tota-la-vida, socialista, super d’esquerres i gran fill de franquista, va posar com a condició que al castell, malgrat canviar de mans, hi seguís onejant la bandera de l’amo. No fos cas, que això segueix sent terra conquerida i vés a saber si caldrà tornar a fer ús de les seves dependències.

I encara hi ha catalans que, després de dos-cents noranta-dos anys, creuen que és possible reformar Espanya i que amb aquesta colla hi tenim alguna cosa a guanyar o a pactar. Il·lusos! O desmemoriats.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Quina transició?

5

Després de tot el rebombori per l’Estatut català, aprovat pel 90% d’un parlament democràtic, l’amenaça dels militars, dels bisbes, l’actitud de menyspreu per una llengua suposadament espanyola del president del Tribunal suprem, la retenció a Madrid dels papers incautats pels franquistes, el no rotund a les seleccions catalanes, el boicot, la Cope-El Mundo-El País i altres collars del mateix gos em porten a pensar seriosament que alguna cosa no es va fer bé a la transició. Transició que va pemetre, per exemple, el Valle de los Caídos, el Fraga, el Samaranch i l’equiparació de víctimes amb botxins.  

Quan va arribar el tripartit a la Generalitat vaig pensar que començàvem una mena de segona transició. A vegades penso que ni tan sols hem acabat la primera.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Militars i jutges

2

Primer ha sigut el militar faccioso amb l’amenaça de treure els tancs al carrer i entrar per la Diagonal de Barcelona(?) si l’Estaut català s’aprova, encara que el 89% del seu parlament hi estigui d’acord. Després la pel·lícula ha seguit amb l’escena del president del Tribunal Suprem espanyol, l’estimat(?) Francisco José Hernando, amb aquella graciosíssima comparació entre apendre català i ballar sevillanas. I es queixa que els jutges que treballen a Catalunya (i al País Valencià i a les Illes Balears i al País Basc i a Galícia) hagin d’apendre la llengua pròpia del territori on treballen. Està clar, el català, l’èuscar i el gallec són llengües de segona divisió (o de sisena!) que la gent només aprèn obligada. En canvi la seva, de llengua, la gent l’aprèn perquè és una llengua culta i superior.

La gravetat de tot plegat no són les paraules, que ja fa segles que les pensen i les apliquen, sinó qui les diu i els seus càrrecs. No són energumens anònims que deixen anar bajanades a la barra d’un bar polsegós, són gent amb una gran responsabilitat i molts subordinats disposats a complir ordres. Cal demanar explicacions, no distreure’ns dels nostres objectius i seguir pujant la muntanya, encara que sigui maleïnt-los.

I fa quatre dies el cap de les forces armades de terra, mar i aire, el borbó Juan Carlos I, felicitant-nos el bon nadal per televisió. Té nassos.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Cava d’anunci

2

Diuen els directament afectats que això del boicot als productes catalans va de veres. Resulta que els nostres amos es fan els ofesos amb la gosadia i les males intencions d’aquesta colla d’insolidaris i submissos catalans que viuen al noroeste d’allà dalt i ja no volen, han decidit, comprar-nos el cava del Penedès, els calçots de Valls, el vi del Priorat i qui sap, potser també l’Aigua de Ribes (aigua que, per cert, ja fa molts anys que ha de vendre més enllà de l’Ebre sense l’ofensíssim punt de la i amb les quatre barres ja que sinó les seves vendes se’n resenteixen considerablement)

 "La pela és la pela i no entén d’ideologies". Mentida. Tot, també la pela, pot embrutar-se d’ideologies que busquen només la mort de l’adversari. Abans, fa poc, ho tenien tan clar com ara i cada cinquanta anys ens bombardejaven la capital. Ara menteixen deliberadament i escampen la por i l’odi per allà on passen. Han civilitzat, diguéssim, les seves pràctiques assassines.  

Ara els del cava Freixenet (que, per cert, etiqueten només i només faltaria en la llengua d’Aznar) tot i assegurar que venen el 80% dels seus productes fora d’Espanya es gastaran una bona milionada més amb l’agressiva campanya publicitària d’aquestes festes per compensar les previsibles pèrdues econòmiques. No ens hauria de resultar difícil d’imaginar un suposat anunci de vint segons: el Boadilla (Boadella – Boadilla) disfressat de torero progre, i acompanyat per l’actriu Demi Moore, parlant en un perfecte espanyol de l’Empordanet. El brindis assajat i el tòpic de sempre felices fiestas – merry christmas per l’audiència del territorio nacional. Mentrestant musiqueta militar de fons i unes entranyables excuses de penediment i reconciliació, perdón – excuse me, por favor – please, pels suposats brots d’independentisme radical descontrolat que s’estan donant d’entre els habitants del seu rodal?

No, si encara li prepararé l’escenografia de la seva propera obra.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Divorciar-se d’Espanya

2

El 7 de juliol de 1981 es va aprovar la llei del divorci. Això va permetre que els matrimonis, quan una de els dues parts ja en tingués prou de tanta comèdia, es poguéssin separar de manera legal, pacífica i civilitzada. Fa poc aquesta llei va millorar-se per agilitzar tots els tràmits i facilitar el procés en general.

El divorci entre nacions és un tema prou més complexe. Catalunya i Espanya es van unir pel dret de conquesta, per la força bruta de les armes i no per mutu acord entre les parts implicades. És una relació basada, ja des de bon principi, amb la desigualtat i el dret de rapinya.

Ara amb el nou estatut s’intenta canviar aquesta injusta situació. Després de trenta anys de suposada democràcia, però, seguim on érem: amenaces, insults, mentides i boicots.

Tant de bo aquest nou desencís que representarà la no-aprovació del nou estatut (o la retallada descomunal que patirà) serveixi per convèncer-nos definitivament que amb Espanya no hi tenim res a fer. Mai ens han volgut entendre ni acceptar. La nostra relació no té futur i fa segles que dormim en llits separats. Ja no trempem quan  ens veiem ni practiquem el sexe entre nosaltres. I ja se sap que el sexe és la base, una de les bases, d’una sana bona relació.

La independència, és a dir el divorci, permetria pactar una separació legal, pacífica i civilitzada. Quants estatuinhos més haurem d’esperar perquè els il·lusos nostrats se n’adonin?

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Pujar a la muntanya

0

Hi ha una llegenda, o una història, que cadascú explica a la seva manera però que més o menys diu això: un home tenia com a objectiu pujar una muntanya però pel camí es va trobar uns gossos que el van destorbar del seu objectiu. L’amo d’aquests gossos els havia posats allà només per distreure’l. I ell en comptes de recordar el seu objectiu i seguir pujant la muntanya es va quedar perdent el temps amb els gossos.

A alguns catalans ara els passa una mica això. Perden el temps amb els gossos que el seu amo ha deixat al camí per distreure’ns, en comptes de tenir clar que el nostre objectiu és pujar a la muntanya.

El savi i treballador incansable Joan Coromines va fer moltes excursions i va pujar moltes muntanyes d’arreu dels nostres països. Gràcies a això i a la seva immensa tenacitat va poder escriure aquesta obra monumental l’Onomasticon Cataloniae. Si s’hagués parat a perdre el temps amb els gossos, que segur que es va trobar pel camí, no hauria arribat a cap resultat.


Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Una comissaria: cap bandera

0

Ens passejàvem un dia de finals d’octubre, com qui no passeja, per davant de la comissaria del districte de Ciutat Vella, al carrer Nou de la Rambla de Barcelona, on, per cert, van detenir Lluís Maria Xirinacs.

A fora hi havia quatre policies nacionals uniformats, fumant i garlant sobre, ho suposem, el seu futur laboral, pobrets. Un d’ells, tot melancòlic, va aixecar el cap i mirà la bandera espanyola que onejava a fora, com si les seves paraules féssin referència, també, al futur laboral de la bandera en qüestió.

Llavors vàrem començar a intuir alguna cosa.

Ens passegem ara cada dia, d’aquest mes de novembre, com qui no passeja, per davant de la nova (?) comissaria del districte de Ciutat Vella, al carrer Nou de la Rambla de Barcelona, ara governada pels Mossos d’Esquadra. Constatem, eufòrics, que ja no hi oneja cap bandera.

Comencem a anar bé.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari