Bloc del Claudi Cervelló

Actualitat - Web - Política - Govern

Arxiu de la categoria: Política

De la potineria del govern i la baixesa moral d’alguns polítics

0
Publicat el 21 de juny de 2010

Lúcid, breu article del jesuïta José Ignacio González Faus: parafrasejant Unamuno, desgrana dotze arguments sobre la situació econòmica del país i un divertit colofó de somni: llegiu-lo que s’ho val!

«Me duele España

Mal anda la política: de ser “la forma más noble de caridad”, pasa al último puesto en la escala de aprecio de los ciudadanos. Quisiera proponer un diagnóstico global en doce tesis, al que añadiré un estrambote judicial y un sueño.

I) 1. En una sociedad sin valores, la corrupción y la bajeza moral no quitan votos, más bien despiertan envidia e ilusión por participar en ellas.

2. La crisis económica no ha sido producida por el Gobierno, pero sí mal gestionada desde un ingenuo optimismo progresista.

3. Los “mercados”, como sujeto económico, no existen. Pero sí existen unas manos invisibles que los orientan hacia el máximo beneficio de unos pocos.

4. Las agencias de calificación no son instrumentos neutrales de información, sino agentes interesados de presión.

5. La reforma del mercado de trabajo no crea más empleo digno y justo, sino sólo migajas de empleo y opresión del obrero.

6. Los sindicatos debieron utilizar su fuerza cuando, pese a la bonanza económica, crecían las diferencias entre los que ganaban más y los que menos. Por no hacerlo, están en un pataleo inútil: como el enfermo pulmonar que no supo dejar de fumar y ahora se niega a ser operado.

7. El retraso de la jubilación hasta los 67 años es razonable dada la mejora de la salud que mantiene la capacidad laboral y aumenta el número de personas de esa edad.

8. De la crisis actual sólo saldrá un mundo más injusto, mayor concentración de la riqueza y una subida notable de lo que se llama “tasa natural de paro”.

9. El poder político, sin el poder económico, sirve para muy poco y convierte la democracia en un cadáver o un enfermo tísico.

10. Cuando se trata de un vertido de petróleo en las costas de Estados Unidos se ponen en marcha remedios imposibles y desesperados, aunque fracasen. Cuando se trata de una inundación de hambre y miseria en medio mundo, se rehúye intentar esos remedios (tasa Tobin, gravar duramente las rentas más altas, acabar con paraísos fiscales…) alegando simplemente que “son cosas muy difíciles”.

11. La denostada Doctrina Social de la Iglesia no era ningún modelo de progresismo, pero tendría hoy cosas muy serias que decir. Ya en 1891, León XIII afirmó que obligar al obrero a aceptar un contrato injusto, porque no le queda otra salida, es una forma de “violencia”. Y en 1931 Pío XI diagnosticó que nuestra economía “está gravemente enferma”.

12. Un pensador medieval, llamado Gerson según unos y Tomás de Kempis según otros, escribió que “las ocasiones no hacen a los hombres, pero sí demuestran lo que son”.

Mirando a casa: da cierta náusea esa bajeza moral que, cuando viene el lobo, se sube a un árbol y desde allí insulta al pobre que lucha con la fiera: “¡impostura, infamia, incapacidad total!”; que esgrime una concepción talibán del diálogo (“dialogaré sólo si hace usted lo que yo diga”), y considera que todos los medios son lícitos con tal de llegar al poder. También da cierta pena la chapucería de quien, confiado en su buena estrella, cree que puede negar los hechos sólo por sus buenas intenciones progresistas, y acaba haciendo lo contrario de lo que prometía.

II) Ante la chapucería bien intencionada poco apta para gobernar, y la bajeza moral nada deseable en unos gobernantes, cabe cantar, parodiando a los serenos de La verbena de la Paloma:”¡Cómo está la política!”;

-“Pues… ¡y la judicatura!”. La justicia aparece ciega, no por su imparcialidad sino cegada por intereses políticos. Si Kant escribiera hoy una crítica de la razón, le bastaría venir a España y estudiar a nuestros jueces, para desarrollar su “analítica trascendental” (así llamada no por “importante”, sino porque el sujeto “se trasciende”: se proyecta a sí mismo en el objeto, en lugar de dejar que el objeto se haga presente en él). De ello tienen culpa, otra vez, PP y PSOE.

III) ¿Qué nos queda? Soñar con un poco de humor como Luther King. Por ejemplo: “Llegaron las elecciones y nos molieron a palos; que Dios castiga ilusiones en los progres y en los malos”… Es decir: la próxima contienda arroja un gran descenso de los dos partidos mayoritarios, que posibilita un gobierno de coalición de todos los demás (IU, UPD, nacionalismos varios…). Imaginen ustedes: Duran Lleida presidente; Llamazares, ministro de Hacienda; Erkoreka, de Interior; Rosa Díez, de Educación; Ridao, de Trabajo… ¿Y Carod? ¡De Exteriores, naturalmente! Vaya quimera. Duraría poco, pero ¡a lo mejor sacábamos una reforma de la ley electoral! O nos divertíamos un poco. Y entre tanto, los dos grandes partidos ponen un “cerrado por reformas”, y se someten a alguna forma de “ejercicios espirituales”…

Jose Ignacio González Faus, La Vanguardia, 21-06-2010» [versió en PDF]

Zapatero, la crisi i el per què de tot plegat.

0
Publicat el 24 de maig de 2010

¿Realment Zapatero no ha estat capaç, fins la setmana passada, d’adonar-se que la crisi anava de bo i que era una realitat? De debò que tot un president del govern vivia en la inòpia més absoluta? Es creia de debò que més despesa social era la solució?

Doncs jo no ho acabo de tenir tant clar, perquè em nego a creure que un senyor que ha arribat a President pugui ser tan cec… I en aquest article de l’Enric Juliana (La Vanguardia 21-5-2010 [versió en PDF]) he trobat les claus per acabar-ho d’entendre.

Sembla clar que Zapatero sabia el que es feia i, sobretot,  per què ho feia. I ara no se què trobo més greu: si que ho hagi fet endeutant-nos per damunt del que era raonable, (i ara ho paguem amb retallades en la despesa pública) o que hagués estat ignorant del tema fins que l’han trucat des dels quatre cantons del món per fer-li veure… ¿el que ell no veia?

I per l’altra banda, els sindicats, enarborant la destral de guerra de la vaga general, que s’acosten eleccions sindicals i no fos cas que perdessin privilegis i poltrones! Això és defensar el futur del país, la creació de riquesa i crear condicions per a la recuperació de llocs de treball, oi? M’agradarà veure els dades de participació… Jo fa anys que, a les úniques eleccions on no voto, o ho faig en blanc, és a les eleccions sindicals.

Com que no ens hi volen… doncs adéu

2
Publicat el 30 d'agost de 2009

adeu_espanyaAquest estiu hem pogut seguir el debat sobre què caldria fer des de Catalunya quan el Tribunal Constitucional emeti la sentència sobre l’estatut, i sobre la qual estic convençut que no tindrà res de favorable a Catalunya (dedicaré  un altre apunt a analitzar el probable contingut e la sentencia).

La situació

D’entrada, deixem clar que el procés d’elaboració del nou Estatut de Catalunya s’ha vist plagat de pegues i entrebancs a la voluntat democràtica expressada pel Parlament i pel poble de Catalunya. Com era de preveure no es va complir la promesa de Zapatero d’acceptar l’estatut que el Parlament aprovés, sinó que el van ben ribotejar al Congrés de Diputats de la ma de la Comissió que presidia l’inefable anticatalanista Alfonso Guerra.

Però no contents amb aquesta rebaixa, PP i PSOE hi van presentar cadascun un recurs d’inconstitucionalitat: el PP ho va fer com a partit i amb tot el rebombori que va poder, que l’anticatalanisme els dóna vots, i molts;  i el PSOE, procurant que no es notés tant, va fer-ho mitjançant un càrrec institucional, el Defensor del Pueblo (que deu ser-ho del ‘pueblo español’ però no del català, oi?, perquè el català ja s’havia expressat a les urnes i no crec que li calgui defensa des de Madrid en contra de la seva pròpia voluntat democràtica!).

La qüestió, ara, és qui decideix: resulta que deu senyores i senyors, designats a dit –per tant amb criteri polític– pels dos partits majoritaris espanyols, han d’esmenar el text que el poble de Catalunya ja va votar aprovar en referèndum  (amb una participació del 48%)! ¿Què hi tenen a dir deu jutges espanyols, que no tenen res ni d’imparcials ni d’independents i que han perdut qualsevol mena de prestigi, a una decisió sobirana expressada a les urnes?

Les reaccions

Com que la sentència s’acabarà produint, crec que des de Catalunya hi haurem de donar respostes, diverses respostes. D’una banda, em sembla bo i necessari que hi hagi una reacció popular al carrer per demostrar que no acceptem una ingerència de deu jutges espanyols en una decisió sobirana del poble català.

Però com que l’endemà la sentència serà vigent i l’estatut continuarà retallat, és responsabilitat dels partits polítics catalans d’articular una resposta política a aquesta situació que doni sortida al malestar que expressin els ciutadans (que aquesta és la funció dels partits!). I no n’hi ha prou, com va dir Saura en roda de premsa,  amb proposar-se anar demanant la reforma de les lleis orgàniques que impedeixin el desenvolupament de l’Estatut. Ens hi passarem mitja vida, que si no recordo malament això requereix majoria qualificada a les Corts espanyoles!

El que necessitem és un pla polític cap a la independència de Catalunya, que acabi concretant-se en els programes electorals dels diferents partits. IO si cal obrir un conflicte amb l’Eatat espanyol, com diu Lopez Bofill, caldrà fer-ho. Ara sí que ja podem dir que hem intentat assolir el desenvolupament nacional per totes les vies al nostre abast : la negociació bilateral amb els governs espanyols de torn –el peix al cove– de Pujol, que també ha hagut de practicar Castells amb el finançament; la negociació amb el PSOE del tripartit; la via constitucional de reforma de l’Estatut… I la resposta d’Espanya sempre és la mateixa. LA seva concepció d’una Espanya unida, centralista, monolingües, amb catalans i bascos dins i subjugats –(ja veieu que no ens hem mogut de la una grande y libre— topa radicalment amb les nostres aspiracions nacionals.

Per tant, ja podem començar a plantar cara, com va dir  Joan Solà. I preparar un camí que serà llarg, “La manifestació serà el principi d’una llarga marató” (Cardús) i on el reptes és sumar-hi una àmplia base social (o electoral) de tot el país, per aconseguir el que fins ara ens han negat.

Si queda clar i acreditat que l’Escolta Espanya del poeta Maragall (que el seu nét Pasqual va reivindicar quan fou President) no funciona ni en democràcia; si queda provat que “no encaixem en el projecte -precisament perquè no ens emmotllem a la forma de ser i de fer espanyoles-, i aleshores tant li fa el que digui el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut” (Gabantxo) ; si tot això és així, llavors només ens queda la reacció de la gent educada quan veuen que en algun lloc no els hi volen: preparar l’Adéu Espanya.

Claudi

Recull d’articles :

El Constitucional encalla en dos aspectos clave del Estatuto catalán”. El País, 23 ago 09 [extens i detallat article que situa l’estat de la qüestió]

Sobre la manifestació (Part I) i (Part II). Salvador Cardús

El cost de la llibertat”. Hèctor López Bofill.

Construir Cataluña”. Ernest Maragall.

Victòries i derrotes”.  Ferran Mascarell.

Escolta, Espanya?”. Patrícia Gabancho.