He evitat, tant com he pogut aquesta estranya campanya, aquestes eleccions que haríem pogut evitar si el senyor Sánchez hagués pactat, com esperava la immensa majoria, amb l’esquerra. He evitat tant com puc aquesta campanya perquè les meves previsions s’han acomplert. Un concurs a veure qui la deia més grossa, qui tenia més llarga la
Nota: Article publicat originalment a Diario 16 el 17 d’octubre Sostenía Thomas Paine que “mi país es el mundo, y mi religión, hacer el bien”. En la iliberal España, que durante décadas prohibió a autores como este ilustrado inglés que contribuyó a la independencia de Norteamérica, una especie de tormenta identitaria ha inundado de rojigualdas
La violència, un fenomen que èticament repugna a qualsevol persona mínimament normal, és un dels principals camps on s’exhibeix cinisme sense recances. I ho és especialment al nostre país, on la tradició marca un poder despòtic i una criminalització del dissident. Anem a pams. Més enllà d’entrar a valorar les escenes viscudes d’aquests darrers dies,
Com era d’esperar, la moció de censura presentada ahir per Ciutadans, va representar un espectacle lamentable. La mateixa pornografia dialèctica, les difamacions habituals, el victimisme barat de sempre, la persistent falsificació de la realitat, la idèntica histèria comunicativa. Com diria aquell bolero popularitzat per La Lupe, Puro teatro / falsedad bien ensayada /estudiado simulacro. Tot
Reprodueixo l’article publicat com a Opinió Contundent a Vilaweb el passat 28 d’agost. Amb dos anys n’hi ha prou per a fer-nos una fotografia clara d’on som, i dissenyar uns apunts que ens permetin d’arribar on volem arribar. Des de la preparació del referèndum d’autodeterminació fins al desgavell polític d’aquests darrers mesos, compartit a Barcelona
Com ve a ser una tradició estiuenca, en què l’activitat transcendent davalla de manera considerable i l’especulació acompanya qui s’avorreix, detecto els incendis provocats a les xarxes com a una eina de distracció. I com que no suporto la calor, ja des de bon principi, em nego a participar en aquesta mena d’akelarres d’hiperventilats. Aviam.
Benvolguts amics i amigues, Suposo que com succeeix a tants d’altres, sóc un soci vostre des dels inicis, poc participatiu, que sol limitar la seva acció a pagar la quota, ser a bona part de les manifestacions que convoqueu, col·laborar ocasionalment i fer contribucions econòmiques de tant en tant. També, és cert, he parlat públicament
Benvolgut Javier: Llegeixo, entre entristit i indignat, les manipulacions abocades en el teu article, ‘La gran traición‘ publicat fa uns quants dies per El País. Sempre t’he reconegut un talent especial per a l’escriptura, de manera que els artificis literaris amb què disfresses una opinió personal fan encara més mal, quan hom és conscient que,
El PSC ha estat un dels puntals de la política catalana des dels inicis de la Transició, almenys fins a la sentència de l’Estatut. Va tenir una trajectòria interessant, prenent com a base uns orígens heterogenis, fruit de la barreja de diverses sensibilitats i la confluència de grups socials fins a mantenir una estructura i
S’acosten nous comicis. Alguns analistes, al meu entendre sense massa perspectiva, tractaran d’interpretar-les com a una segona volta de les generals. No és el meu cas. Ambdues convocatòries -locals i europees- tenen lògica pròpia. Ho és clarament en el cas de les municipals, on sovint la persona de l’alcalde i els èxits i fracassos tangibles
Em confesso un escèptic dels sondeigs electorals, i més en aquesta època d’incertesa política. D’una banda, no és cap secret d’estat afirmar que les enquestes solen ser un instrument d’estratègia política, i que malgrat que els politòlegs tracten de ser honestos perquè sovint es juguen el seu prestigi, les cuines resten condicionades pel color polític
Les campanyes electorals haurien de ser aquells espais on les diferents formacions polítiques compartissin les seves propostes electorals. Tanmateix, a mesura que s’han anat degradant les democràcies liberals, aquests lapses temporals estan derivant perillosament vers una exhibició barroera d’agressivitat verbal, dels pijtors instints, de treure a passejar el porc que molts guardaven discretament a casa.
No hi vaig ser, dissabte, a Madrid. I no pas per manca d’oportunitats. La meva relació amb la capital d’Espanya sempre ha estat esporàdica, puntual i fugissera: escala d’avió, de tren, o un parell de presentacions d’algun dels meus títols en castellà. Anar i tornar. Converses efímeres i formals amb alguna gent, no gaire diferents
Thanks to Foreign Friends of Catalonia, who translated my article to English. I share it from my blog Establishing a portrait of Catalan ‘supremacists’ has become common ground. It is a phenomenon linked to the surprising discovery that a considerable percentage and possibly even a majority of residents in Catalonia have converted to Independence, irreversibly
Diumenge passat vaig publicar a Diario 16, i amb ànims de pedagogia històrica al públic no català, aquest article extens contra la naturalesa dels atacs al republicanisme del nostre país. L’enllaç original el trobereu aquí. Se ha convertido en lugar común establecer un retrato de los catalanes como “supremacistas”. Se trata de un fenómeno relacionado