Vull agrair el detall de VilawebTV de dedicar un dels especials eleccions a la visió des d’Europa. Adjunto la notícia a continuació:

El bipartidisme espanyol preocupa a Europa

L’informatiu d’avui d’eleccions de VilaWeb TV s’emet des de Brussel·les i inclou una entrevista amb els eurodiputats Ignasi Guardans i Raül Romeva (segueix…)

L’informatiu d’avui d’eleccions de VilaWeb TV s’emet des de Brussel·les, des d’on els eurodiputats i blocaries de MésVilaWeb, Ignasi Guardans (CiU) i Raül Romeva (ICV) expliquen com es veu el procés electoral del 9 de març. Tots dos coincideixen a destacar la marcada polarització dels comicis a les corts espanyoles, en comparació amb altres processos electorals europeus. A l’informatiu d’avui també hem donat veu a altres opcions polítiques més minoritàries.

‘Que a l’estat espanyol les eleccions només acabin sent una cosa de dos preocupa, perquè aquí la visió és més plural; hi ha matisos importants que cal tenir en compte.’ D’aquesta manera resumeix Raül Romeva la percepció que hi ha des de la capital de la Unió de la campanya electoral del 9-M. A Ignasi Guardans, el preocupa la manca de segmentació de la dreta espanyola: ‘A Europa també hi ha dos blocs: l’esquerra i la dreta, però a altres estats europeus hi ha partits que representen l’extrema dreta; en canvi, a Espanya no hi ha partits que estiguin a la dreta del centre-dreta. Això vol dir que aquest electorat ja se sent representat en alguna altra opció ja existent’.

Vaig seguir amb atenció el debat dels caps de llista per Barcelona que ahir va emetre TV3. Cap sorpresa. Crec que tots van estar perfectes en el seu paper. Va ser, des del punt de vista d’una persona espectadora, un debat prou clarificador per saber què ens hi juguem el 9M, i de com està el pati. En altres paraules, ahir vàrem veure, sanament, la riquesa d’opcions polítiques existents a Catalunya, i per tant la necessitat de no caure en el tan perillós com contraproduent autoengany del vot útil. Insisteixo un cop més: el dia 9 no ens juguem només un NOM, el de qui presidirà el Consell de Ministres, sinó, sobretot, una AGENDA. I donat que algunes i alguns de nosaltres aspirem a que aquesta agenda inclogui temes com el Canvi Climàtic (de manera seriosa, no retòrica), el dret a l’avortament i a una mort digna, la lluita contra el frau fiscal, la publicació de les balances fiscals, (segueix…)

el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat, el calendari de
tancament de les nuclears, l’aposta per un model energètic basat en
l’eficència i les renovables, l’enfortiment de la xarxa de
ferrocarrils, especialment rodalies i regionals, o l’aposta per una
Europa (UE) que faci el salt polític, més enllà de l’actual dimensió
mercat-suma d’Estats, que tant de temps reclama, ens va quedar molt
clar que si bé és altament preocupant, i clarament a evitar, un retorn
del PP al govern de l’Estat, també ho és una majoria absoluta del PSOE,
o fins i tot un PSOE que pacti amb CiU.

Més enllà d’això, vaig veure en
Joan Herrera extraordinàriament segur, convincent, il.lusionant i aportant una enorme dosi de confiança que tanta falta fa. En un to més personal he de dir que em va fer sentir orgullós, i això, trobo, és clau en un context com l’actual, de tant descrèdit generalitzat per la política.

Per altra banda, aprofito també per destacar aquí una de les propostes que el mateix Joan Herrera, feia ahir al matí com és la d’elaborar un pla contra el frau fiscal i l’emblanquiment de
capitals atès que l’estat espanyol és un dels que té el nivell de frau
més elevat.

En concret, en Joan va proposar un pla de lluita
contra el frau i el blanqueig de capitals per fer front a la denúncia que
inspectors i tècnics d’Hisenda repeteixen que Espanya és un dels països amb
major nivell de frau mentre que l’administració espanyola no fa els esforços
necessaris per combatre’l.

En Joan va recordar que el frau fiscal s’avalua a Espanya en un 5% del PIB, uns
50.000 milions d’euros, semblant al pressupost que es destina a Espanya a
educació o a salut. “Ni el PP quan va governar ni el PSOE ara han combatut a
fons el frau fiscal. Els que defrauden són els que més tenen. Els treballadors
i classes mitjanes són les víctimes, perquè cada euro que es defrauda és un
euro menys per la sanitat pública, per l’habitatge protegit i per l’educació”.

“Sense impostos no hi ha drets socials i sense progressivitat en els impostos
no hi ha justícia”, recorda una i altra vegada en Joan, així com que “el problema
d’Espanya no són els impostos, sinó la baixa despesa pública en protecció
social”.

L’exemple d’Alemanya posa de manifest com un país que funciona lluita
contra el frau fiscal i els paradisos fiscals, de la mateixa manera que toca recordar que a Espanya el
23% del PIB és d’economia submergida: “Cal aconseguir que a Espanya la
defraudació sigui objecte de repulsa cívica a més de condemna penal”.

Entre les propostes del pla hi ha potenciar l’acció de la Fiscalia contra la
corrupció i la delinqüència organitzada, mesures contra els paradisos fiscals i
reforma del Codi Penal per augmentar la pena de presó per als casos més greus
de delicte i augmentar de 5 a 10 anys el termini de prescripció penal per al
delicte fiscal.

Font foto: O.D. / El Punt

Tots (els polítics) són iguals? L’exfiscal anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, creu que no, i ens envia un amable correu electrònic en què ens suggereix deu raons per les quals pensa que cal votar per a en Joan Herrera a les eleccions del proper 9M. No cal dir que, més enllà del fet que, lògicament, les comparteixo, el fet que sigui algú de la rellevància i la credibilitat de’n Carlos qui les faci les dota d’un extraordinari valor i legitimitat per tal que, com a mínim, siguin tingudes en compte:

Diez razones para votar a Joan Herrera, per Carlos Jiménez Villarejo

Votar a J. Herrera es hacerlo por todas las candidaturas de ICV-EUiA en Catalunya. Ante el panorama de una campaña electoral con mas espectáculo que ideología y una excesiva demagogia,centrada en “a ver quien da más”, resulta indispensable apoyar a quienes ofrecen una autentica política de izquierdas, acreditada en la anterior legislatura, para construir una sociedad mas igualitaria y mas justa frente a los poderosos. La coalición que encabeza J.Herrera ya ha contribuido decisivamente en el proceso de construcción del Estado del Bienestar y, ahora, debe ser apoyada para aumentar el peso de la izquierda en el futuro Gobierno de España. Hay muchas razones para prestarle el apoyo que necesitan, para votarles. Hay muchas razones, entre las que están las siguientes. (segueix…)

1.-Es la única formación política que plantea “una reforma fiscal para mejorar la la progresividad y la equidad del sistema fiscal”, es decir, un sistema de impuestos capaz de ampliar las bases imponibles, de generar mas riqueza para realizar una mas justa redistribución de la misma entre las clases mas desfavorecidas. Es la única propuesta admisible cuando se sabe que el 86% de las grandes fortunas españolas, con un patrimonio superior a las 10 millones de euros, no declara el Impuesto sobre el Patrimonio. O cuando se sabe, lo saben el PP y el PSOE, que en los últimos diez años muchas empresas españolas han deslocalizado impunemente capitales hacia paraísos fiscales, europeos (las sociedades BV holandesas, Austria y Luxemburgo) y en las Islas Caimán, por mas de 6.000 millones de euros. J. Herrera solo plantea que el Gobierno del PSOE practique alguna vez la política actual del Gobierno alemán, que ha decidido “apretar los tornillos” a los paraísos fiscales europeos,como Liechtenstein, para contener el fraude de las grandes fortunas. Sobre todo, en un pais como el nuestro, donde el fraude fiscal representa el 23% del PIB.

2.-J. Herrera, en el Grupo Parlamentario de IU-ICV, ha actuado eficazmente para garantizar la transparencia de los partidos políticos en su sistema de financiación. La Ley de Financiación le debe mucho a esta coalición política. Para suprimir las donaciones anónimas,fuente de sumisión de los partidos a los poderes fácticos. Para aumentar la transparencia en la relacion de los partidos con las entidades de crédito. Particularmente, ante operaciones financieras irregulares, como la condonación de intereses -una forma encubierta de donación, prohibida-, condonación de la que se han beneficiado indebidamente el PSC- siete millones de euros y Esquerra -dos millones setecientos mil- .

3. -Como asimismo defendió, contra el criterio del PP y del PSOE, que, como viene exigiendo el Consejo de Europa, las formas mas graves de financiación irregular de los partidos se consideren delictivas como factor de prevencion y de represion de la utilización de la politica como medio de enriquecimiento personal o de los propios partidos.

4.-En aras de una  ética en la actividad pública, la coalición ha defendido y exigido, aunque sin éxito por falta de apoyos parlamentarios, que los Altos Cargos de la Administración Central cuando cesen en sus cargos dejen de percibir el 80% de sus anteriores retribuciones, que además son compatibles con las que perciban en cualquier actividad privada o pública posterior. El pago de dichas retribuciones representó al erario público, cuando cesó el Gobierno del PP, un coste de 2.940.341 euros. Una verdadera inmoralidad contra la que levantó la voz J. Herrera y su Grupo.

5.-J. Herrera y la coalición que encabeza es un ejemplo de actividad política entendida como servicio a los intereses generales. Por ello, cuando se descubrió el mayor fraude fiscal de nuestra historia, el atribuido al B. de Santander por un importe aproximado de 84 millones de euros,ejerció la acción popular y acusó a E. Botin. Solo el concierto de fiscales y tribunales, con una posición tan infundada como improcedente, ha hecho posible lo insólito, que ni siquiera se celebre el juicio contra los acusados que, por tanto, no han quedado exculpados.

6.-Ante la corrupción urbanística , expresada de forma palmaria en el Informe del Parlamento europeo sobre el “enladrillado” del litoral mediterráneo, J. Herrera reclamó en el Congreso de Diputados(5-5-2006), reformas legales sobre la planificación urbanística, mayor control ciudadano sobre dicha actividad pública, garantías de sostenibilidad en el desarrollo urbano y respuestas eficaces ante las demandas y necesidades de los ciudadanos. Así consiguió importantes avances en la Ley del Suelo y en actualización y modernización del régimen de incompatibilidades de Alcades y Concejales,asi como en lo relativo al control sobre sus bienes. Hizo frente de forma abierta y eficaz al “urbanismo basura” para contener y evitar la colusión de concejales e intereses inmobiliarios.

7.-Coherentemente con su firme posición contra la corrupción, ha planteado en el Congreso la aplicación inmediata de la Convención de NNUU contra la corrupción(2003), proponiendo reformas para hacer mas eficaz la lucha contra esa amenaza para la democracia, tanto en la investigación criminal como en la sanción de conductas que ya los Gobiernos anteriores debían haber llevado a cabo,como considerar delictivo el “enriquecimiento ilícito” de los servidores públicos.Ademas de ampliar los plazos para declarar prescritos esta clase de delitos, los de corrupción y fraude fiscal, para evitar situaciones como la Sentencia del Tribunal Consticional sobre los “Albertos” dejando sin efecto la condena penal que le habia sido impuesta,que solo puede incrementar aún mas la desconfianza respecto de los tribunales y la desmoralización cívica.

8.-Como aplicación de una política fundada la igualdad ante la ley y la no-discriminación, la coalición que representa J. Herrera ha procurado constantemente ante el Gobierno,mediante constantes Preguntas e Interpelaciones,garantizar los derechos de los inmigrantes contra cualquier forma de discriminación y de xenofobia,ha exigido politicas presididas por el principio de igualdad de trato, particularmente en las relaciones laborales,ha denunciado las expulsiones en frontera sin ninguna formalidad, ha denunciado las condiciones y la propia existencia de los Centros de Internamientos de Extranjeros y, entre otras muchas iniciativas, ha reclamado el derecho al voto de los mismos, como en otros paises europeos. Ha sido un ejemplo de politica de respeto y de integración hacia quienes ya representan el 10,3 % de los cotizantes a la Seguridad Social.

9.-J. Herrera ha denunciado vigorosamente los Acuerdos con el Vaticano exigiendo que el Gobierno supere sus complacencias con la Jerarquía católica  para construir un Estado laico. El Acuerdo vigente de 1976 afirma que el Estado español reconoce (haciendo referencia a la Ley franquista de libertad religiosa de 1967, derogada en 1980) que “debe haber normas adecuadas al hecho de que la mayoría del pueblo español profesa la religión católica”, afirmación radicalmente incompatible con el planteamiento constitucional. Y los Acuerdos de 1979 sobre enseñanza se firmaron cuando la Constitución acababa de entrar en vigor, pero se negociaron bajo la presión de una jerarquía ávida de conservar sus privilegios antes de que aquella fuera aprobada. La Jerarquía está violando sistemáticamente la Ley de libertad religiosa en cuanto presiona y coacciona a colectivos sociales a los que no admite en la plenitud de sus derechos.

10.-Finalmente, hay otra buena razón para votar ICV-EUiA,el papel que ha jugado en la aprobación de la Ley de la Memoria Histórica. Sencillamente, sin dicha coalición hoy no habría Ley o sería manifiestamente inaceptable. Gracias a J. Herrera, la Ley condena el franquismo, lo declara ilegal e ilegítimo y, por tanto, causante de gravisimas violaciones de los derechos humanos, declara que sus Tribunales, procesos y condenas eran contrarios a los principios de un juicio justo y asi, sucesivamente, hasta constituir la herramienta legal que cierra el proceso de la transición, consuma la ruptura y abre nuevas perspectivas a todos los ciudadanos y organizaciones cívicas para reclamar derechos,acceder a los archivos y, sobre todo, investigar el destino de los represaliados desaparecidos.

Son  razones sólidas, hay muchas más, para no abstenerse y, sobre todo, para votar a una fuerza de izquierda transformadora y radical, ICV-EUiA.
Fdo: Carlos Jiménez Villarejo 

Foto: Carlos Jiménez Villarejo: Font ABC

Fa dies que percebo tant en els mitjans de comunicació com per part de gent diversa, el temor, quan no la fatiga, al bipartidisme (avui mateix, per exemple, hi han coincidit tant en Cuní com en Bassas). Em deia una persona propera fa uns dies: ‘no sé si anar a votar, estic cansat dels polítics. Haurien de sortir menys als mitjans‘. Vaig intentar contraargumentar (reconec que no sé si me’n vaig sortir) que, des del meu punt de vista, el problema és precisament que els mitjans tenen una manifesta tendència a: 1) treure sobretot els partits grans i els que tenen més escons (fins a cert punt és normal, són els que tenen més vots); però 2) a treure sobretot els discursos, els tons, les frases, que poden generar més pol.lèmica, i no tant les propostes programàtiques o els arguments de les mateixes. No fa pas massa, en un cara a cara que vaig fer a Els Matins de TV3 amb en Raimon Obiols, precisament per tractar sobre el tema del Tractat Constitucional Europeu, la moderadora se’m va acostar i a cau d’orella em va deixar anar un: ‘a la jugular!’. Després vaig saber que li havia fet el mateix a en Raimon. Em va sorprendre aquesta ‘recomanació’, primer, (segueix…)

perquè tenia la impressió que aquell programa havia de servir per tal que la gent tingués algun argument més per tal de fonamentar el seu posicionament en relació al Tractat, no considerava que fos en cap cas una lluita de gossos, i segon, perquè precisament, en tant que oient i seguidor de nombrosos debats, aquells que em cansen més aviat i dels quals desconnecto de seguida són, de fet, els que enlloc d’arguments es centren en desqualificacions personals, crítiques basades en estereotips inventats o falaços, adjectivacions massives i sobreres, o, simplement, en xerrar molt molt molt i cridar també molt molt molt. I si em cansen com a oient, podeu imaginar la mal regust de boca que em queda quan se m’hi vol implicar.

El cansament de la gent en la política és manifest. La dubtosa qualitat humana i professional que envolta bona part de la política és també evident, tot i que cal afegir que no la considero proporcionalment més elevada a la que podem trobar a qualsevol altra col.lectivitat humana. La única diferència, potser, és que les misèries de la política són més visibles, almenys d’una part de la política, ja que n’hi ha molta que no es veu i que en canvi mereix, des del meu punt de vista insisteixo, tota mena d’elogis, com passa amb qualsevol altra professió. I aquí és on vull arribar, amb dues interpel.lacions.

Primera interpel·lació, als mitjans: Què passaria si enlloc de premiar l’insult, la desqualificació, el to de veu crispat o la bulla constant, es premiés la reflexió, la inventiva, les genialitats, les propostes? I com que sóc el primer a qui no agrada les generalitzacions em mullaré i diré que fer això que proposo és possible. Fa anys que ens ho demostren professionals com, per exemple, l’equip de la R-Pública (avui el Cafè de la República), que a moltes i molts de nosaltres ja ens va seduir quan ocupava les ones matinals a la COM, i que després d’un incomprensible ‘cessament’, segueix demostrant que una altra manera de comunicar la política és possible sense estridències i amb contingut, des dels vespres de Catalunya Ràdio (gràcies Barril, Ollé, Mas, i cia).

Segona interpel·lació, a la gent interessada pel món que ens envolta (i per tant no passota) però cansada de l’actual manera de mediatitzar la política: Som conscients que, en gran part, el fet que determinats personatges apareguin tant en els mitjans es deu a que tenen molts vots? Som conscients que el bipartidisme és el resultat que en gran part seguim pensant que vivim en un sistema presidencialista, com ho poden ser França o els Estats Units, quan no és el cas? Som conscients que una manera de canviar el rumb de les coses, precisament, és que el mapa polític s’equilibri una mica més i que, per tant, seria molt interessant donar suport a aquelles veus que tant en el to, com en el contingut, s’esforcen en no caure en determinats tòpics desmobilitzadors? Som conscients que hi ha vida (i permeteu-me afegir, vida intel·ligent) més enllà del PSOE i del PP?

Personalment considero que d’allò que es tracta el 9M no és, només, de decidir QUI serà el president del Govern, sinó de COM gestionarà la majoria o minoria que aconsegueixi. No està en joc només un nom, sinó una agenda. Toca escollir qui presidirà el govern, però també quins són els temes que haurà de posar sobre la taula per tal de ser discutits, debatuts, contraargumentats. I això dependrà de les aliances.

No és prou motivació, aquesta, per no caure en la trampa del ‘vot útil’? No és prou motivació per no deixar-se arrossegar per una abstenció que, ho vulguem o no, acabarà beneficiant, només, als dos grans partits, i especialment a aquells sectors de la política que usen estratègies, discursos i pràctiques de les que a molta gent ens cansa?

En fi, no cal dir que, excepte la de recórrer a la violència o la coacció, respecto totes les postures que es puguin prendre el proper 9M, però també penso que algunes seran més útils que d’altres per tal de canviar aquesta política que, almenys a alguna gent, fa temps que ens cansa. I una de les maneres de fer-ho, almenys serà la meva, és recolzant una de les candidatures que encapçala una de les persones que més ha treballat per canviar les formes, els continguts i el to de la política: la de’n Joan Herrera.

Segurament no sorprendrà a ningú el que diré a continuació, però és que en Joan és una de les raons, de fet de les més determinants, que en un moment donat em van abocar a acceptar el repte de dedicar-me a la feina a la qual em dedico actualment. I serà també la seva evolució la que, molt probablement, determini també el meu futur.

No, no crec que tots siguin iguals, ni mitjans, ni partits, ni ONGs, ni polítics. Procuro distingir, a alguns els reconec les virtuts escoltant-los, a d’altres llegint-los i comprant-los (és a dir, en els quioscs, en el cas dels mitjans escrits), a les ONG fent-me’n soci i contribuint-hi de diverses maneres, a d’altres, en canvi, els ho puc demostrar votant-los.

Font foto: EFE

Doncs sí. Ja som en campanya. Tothom. Per activa o per passiva. Per bé o per mal. Més o menys convençuts i convençudes d’allò que toca fer el dia 9, i per què. Amb més o menys confiança en el sistema. Però som en campanya. I per molt que ens en vulguem inhibir, per molt que algunes persones creguin que, simplement per no anar a votar, o fins i tot per votar en blanc ‘el sistema’ farà un canvi radical per bé, lamento dir que, almenys això penso, s’equivoquen. Per què ‘el sistema’, com solem anomenar, de manera simplista, la complexitat que avui és pròpia de les col.lectivitats humanes, és, per definició, imperfecte. Com ho som les persones.

El repte està, per tant, en fer evolucionar ‘el sistema’ cap a la direcció que creiem més justa, o correcta, per la simple raó, entre d’altres, que ‘el sistema’ es mourà, sí o sí, la pregunta és cap a on. I la resposta és, simplement, cap a allà on marquin els qui tinguin més capacitat d’influir en les diferents parcel.les de la maquinaria, ja sigui aquesta institucional, o parainstitucional. Per a mi, tant important és somniar i definir el destí com avançar-hi. Tant equivocada trobo l’actitud d’avançar per què sí sense un objectiu somniat a llarg termini (realpolitik) com limitar-nos a somniar (ingenuïtat). Per tot això vaig decidir, fa molts anys, no inhibir-me. Esdevenir actor, i no només espectador. Implicar-me fins on pogués per contribuir a canviar el rumb ‘del sistema’. I vaig fer-ho (segueix…)

afegint-me a aquells col.lectius o grups de persones que tenien un somni similar al meu i que, per tant, em permetien caminar amb ells. Un dels grups als quals vaig trobar aquestes afinitats va ser ICV, i per això vaig entrar-hi. I per això trobo important que, ara, davant la perspectiva que el 9 de març puguem entre totes i tots escollir un Parlament que, al seu torn, escollirà un govern, fruit de les majories i minories, i condicionat per les hipoteques socials que aquestes majories i minories comportin, no ens podem inhibir.

Jo, almenys, no penso fer-ho.

Jo també sóc en campanya, per unes idees, per un model de país i de societat, per un model d’establir els marcs que han de regir les relacions entre les persones. Perquè, ja sé que és un tòpic, però no per això deixa de ser cert, que el proper 9 de març ens hi juguem molt.

Per això vaig ser a Terrassa, ahir al matí, explicant les línees generals de la política exterior que entenem prioritàries per al proper govern de l’Estat.

Per això vaig ser al migdia al debat de Tribuna Barcelona on en Joan Herrera va desenvolupar les linees generals de les seves propostes com a cap de llista per Barcelona tot apel.lant a la Revolució Verda contra els nou-rics.

I per això vaig ser al vespre a Girona explicant, al costat del candidat Biel Jover, perquè la correlació de forces que sortirà de les eleccions determinarà, entre d’altres coses, les relacions el proper executiu tindrà amb les institucions europees, o com podran influir en infraestructures tan pol.lèmiques, tant pel fons com, sobretot, per la forma com s’estan duent a terme, com és la interconnexió elèctrica (MAT) o el traçat del TGV al seu pas per Bàscara (veure peces a El Punt o el Diari de Girona).

Som en campanya, ho vulguem o no. I el proper 9 de març sortirà un Parlament (Congrés i Senat) el color del qual dependrà del color de la mobilització, i és aquest color el que, necessàriament, condicionarà l’agenda, les prioritats, el to i el tarannà del proper president, sigui qui sigui.

Foto: A Girona amb el candidat Biel Jover. Font: M. Lladó/El Punt

Ahir vaig tenir el plaer d’acompanyar en Josep Antoni Moreno, candidat d’ICV per Lleida, en diverses de les activitats de precampanya que estan duent a terme per les terres de ponent. Lleida és sempre un lloc on em trobo especialment ben acollit quan hi vaig, amb gent extraordinària com en Francesc Pané, la Mercè Rivadulla, en Jesús Codera, la Sònia Sanz, la Montse, i tants i tantes d’altres que sempre em reben amb un gran caliu. L’agenda que em varen organitzar ho diu tot: roda de premsa sobre els 5 anys de les mobilitzacions contra la guerra a l’Iraq, reunió amb Ipcena (de la qual vàrem sortir amb deures importants relatius al projecte de pont de Montrebei o a l’aeròdrom d’Alfés, entre d’altres), trobada amb representants d’Amnistia Internacional, Intermón Oxfam i Greenpeace, visita al museu de Lleida (fascinant) i, finalment, acte prou ben acollit a favor d’una Catalunya Lliure de Transgènics en el qual vàrem comptar, novament, amb una gran lliçó magistral del responsable d’OMG de Greenpeace, Juan Felipe Carrasco. Tot plegat són només algunes de les línees argumentals que estem treballant de cara a les eleccions del proper 9M i que es poden resumir en les 30 següents: (segueix…)

LES 30 PROPOSTES PRIORITÀRIES D’ICV-EUiA PER UNA MAJORIA PLURAL D’ESQUERRES I ECOLOGISTA

1. Pla de convergència social amb la UE-15, que incorpori una reforma de la Llei General d’Estabilitat Pressupostària que situï l’objectiu de sostenibilitat pressupostària a llarg termini i permeti dèficits puntuals.

2. Reforma fiscal per millorar la progressivitat i l’equitat del sistema fiscal. Equiparació progressiva del la pressió fiscal espanyola amb la mitjana de la UE-15.
3. Augmentar el salari mínim a 1000 €. El salari mínim digne ha de ser superior al 60% del salari mitjà de cada país.

4. Lluitar contra la sinistralitat. Tipificació en el Codi Penal de l’incompliment continuat de la Llei de prevenció de riscos laborals.

5. Regular la jornada laboral de 35 hores setmanals aplicable a tots els assalariats i assalariades. Regulació mitjançant llei del dret de participació a l’organització del treball, amb especial atenció a la regularització del temps i a la conciliació de la vida personal i laboral.

6. Lluita contra les deslocalitzacions. Promoure plans d’actuació envers aquells sectors productius que poden ser objecte de reestructuració industrial, amb l’objectiu d’anticipar-se als canvis. Condicionar tot ajut públic a l’empresa a la seva continuïtat en el temps.

7. Estratègia Estatal contra el Canvi Climàtic: Llei d’estalvi i eficiència energètica per a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 30% l’any 2020; Llei d’energies renovables per generar un 30% de l’energia primària a partir d’energies renovables l’any 2020 i Llei deMobilitat Sostenible.

8. Reforma Fiscal Verda. Mesures de fiscalitat energètica per tal d’afavorir la reducció d’emissions, l’estalvi, l’eficiència i l´ús d’energies netes irenovables.

9. Nova Cultura de l’Aigua. No als transvassaments. Nova llei d’aigües, amb la finalitat d’impedir que determinades concessions siguin aprofitadesper fer negoci i que es converteixin així en un “mercat de l’aigua”.

10. Tancament gradual de les centrals nuclears, mitjançant un Pla Pont. La darrera central es tancarà el 2018.

11. Pla ferroviari 2014. Amb l’objectiu que el 94% dels catalans i les catalanes accedeixin al ferrocarril, s’invertiran més de 7.000 milions d’euros per modernitzar i ampliar la xarxa de ferrocarril de rodalies i regionals.

12. Increment de la despesa pública en habitatge fins el 2% del PIB. La fiscalitat ha de deixar de prioritzar el suport a la venda en benefici del lloguer i de l’ajut selectiu als sectors més desafavorits en l’accés a l’habitatge.

13. Desplegament de la Llei de la Dependència: incorporar un finançament suficient, estable i sostingut en el temps, i la reducció del calendari d’implantació.

14. Pobresa zero. Establir per llei la Pensió Bàsica Universal. Increment de les pensions mínimes per sobre l’índex de suficiència de recursos i apropament al salari mínim interprofessional.

15. Nou pacte sanitari entre el Govern central i les ComunitatsAutònomes: ampliació del finançament sanitari i de les prestacions comunes (bucodentals, teràpies naturals, salut mental).

16. Universalització de l’escolarització gratuïta i de qualitat en l’educació infantil de primer cicle 0-3 anys.

17. Assolir la completa gratuïtat en els nivells obligatoris, amb la promoció de la reutilització i socialització dels llibres de text i del material escolar.

18. Millorar el finançament local. Compliment del principi de suficiència financera per generar dinàmiques d’equilibri social i mediambiental. Participació dels ajuntaments en la recaptació de l’IVA i l’IRPF.

19. Ple desplegament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya durant la propera legislatura. Reforma de lleis estatals, reforma de la LOPJ, del model de finançament, traspàs de totes les matèries previstes a l’Estatut, participació en organismes estatals i participació de Catalunya a la UE.

20. Impulsar la reforma federal de la Constitució, que ha de reconèixer el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat i ha de recollir el dret a decidir des dels principis federals.

21. Establir impostos globals del tipus Taxa Tobin sobre els fluxos decapital especulatiu, la recaptació dels quals serveixi per incrementar l’ajuda als països empobrits.

22. Reorientar el pressupost d’I+D. No a la I+D militar. En els pressupostos de l’any 2007 s’hi van destinar cinc vegades més diners a l’I+D militar que a l’I+D científica.

23. Estat laic. Derogació dels acords del Vaticà de 1976 i 1979. Regulació de les relacions entre l’Estat i l’Església Catòlica, així com la resta de confessions, mitjançant el règim de legislació ordinària.

24. Impulsar la llei de despenalització de l’eutanàsia, pel dret a una mort digna.

25. Reforma de la Llei electoral. Per avançar en la proporcionalitat, amb l’objectiu d’assolir una veritable igualtat de vot i facilitar la participació. Augmentar la composició del Congrés dels Diputats.

26. Interrupció voluntària de l’embaràs per lliure decisió de les dones, en el marc d’una nova Llei de salut sexual i reproductiva.

27. Potenciar les polítiques familiars del temps. Ampliar el permís de maternitat fins als 6 mesos i el permís de paternitat fins als 3 mesos.

28. Reforma de la Llei d’Estrangeria. Tota autorització de residència ho ha de ser també de treball. Eliminació dels centres d’internament.

29. Plena igualtat de drets i deures. Dret de vot per a les persones migrades amb un any de residència a l’Estat per a les eleccions locals i tres per a la resta.

30. Augmentar els recursos per a beques i ajuts en tots els nivells formatius, equiparant-los al nivell de despesa europea (UE-15), i traspàs de la gestió i l’atorgament a les CCAA.

Foto: Imatge de la roda de premsa que vàrem fer al matí amb Josep Antoni Moreno en què vàrem abordar la situació actual a l’Iraq després de 5 anys de les grans mobilitzacions que, malauradament, no van aconseguir aturar la guerra, però que sí van establir una hipoteca social que el PSOE va haver d’escoltar i respondre-hi retirant les tropes un cop va guanyar les eleccions. Font: ICV Lleida

Que n’és de fàcil fer campanya per gent que, com en Lluís Sunyé, té la voluntat, la vocació, la solvència contrastada i la capacitat de liderar projectes tant necessaris com els que avui per avui necessita aquest país. Avui he tingut l’honor de presentar la candidatura (ICV-EUiA-EPM) que encapçala per a les terres del Camp de Tarragona i l’Ebre, i he tingut la més que agradable sensació que allà baix hi ha un equip de gent, un projecte i un present amb un gran futur (a en Lluís el segueixen a la llista gent prou interessant com en Joan Manel Paton o l’Empar Pérez). Seria ben sonat (en el sentit que generaria un gran rebombori) que en Lluís esdevingués diputat al Congrés, però em compto entre els qui no se sorprendran gens si això succeeix. Amb en Lluís compartim una amistat blogosfèrica, l’Emigdi Subirats, qui s’ha convertit de fa temps en tota una llegenda cibernètica (per cert Emigdi, moltes gràcies per l’entrevista a Antenacaro, m’ho vaig passar molt bé). N’Emigdi ha esmentat nombroses vegades les (segueix…)

grans qualitats de’n Lluís, i és també precisament a través de la seva intensa activitat blocaire que en Lluís
ens ha fet arribar el seu ideari i ens ha convençut a moltes i a molts,
no només de les grans virtuts i qualitats que el fan ser un gran
candidat, sinó que, de ben segur, el faran ser un gran diputat a
Madrid. Benvolgut Lluís, tens el meu suport, ara, i passi el
que passi el 9M. Catalunya en general, i el Camp de Tarragona i les
Terres de l’Ebre en particular, en poden sortir molt beneficiades. Bona
sort.

Foto: Lluís Sunyé. Font: Blog de Lluís Sunyé.

Tres de les organitzacions no governamentals que considero més serioses, rigoroses i socialment i ambientalment útils han fet una sèrie de propostes que demanen als candidats i candidates a les properes eleccions legislatives que assumeixin. Es tracta d’Amnistia Internacional, IntermónOxfam i Greenpeace. Cal tenir-les en compte.

NOTA DE PRENSA (30 de enero de 2008): Elecciones 2008: Decálogo para una nueva legislatura Derechos humanos, pobreza y cambio climático deben ser cabezas de lista para la nueva legislatura

Los directores de Amnistía Internacional, Greenpeace e Intermón Oxfam presentan un decálogo de propuestas para que sean asumidas por partidos y candidatos (segueix…)

Los derechos humanos, la lucha contra la pobreza, o los compromisos contra el cambio climático no pueden ser incluidos como un adorno, sino que tienen que estar en el corazón de los programas electorales y del debate político, y formar parte esencial de la agenda del gobierno que salga de las urnas el próximo 9 de marzo. Los retos de la próxima década exigen a los partidos ir más allá de las meras declaraciones e incorporar en sus programas políticas concretas.

Para asegurar que las actuaciones del gobierno y de los distintos ministerios sean coherentes con la erradicación de la pobreza y el desarrollo, se propone la creación de un Ministerio de Cooperación Internacional para el Desarrollo. Este ministerio debería asumir el liderazgo y la coordinación de todas las intervenciones en materia de cooperación y garantizar la autonomía de la ayuda al desarrollo.

Foto: Acció d’Amnistia Internacional, IntermónOxfam i Greenpeace davant el Congrés de diputats en protesta per la deficient proposta de llei sobre armes. Font: AI/IO/GPC

Ferran Requejo ens ajuda, a través d’un article publicat ahir a La Vanguardia, a clarificar els termes del debat amb una descripció sobre els possibles escenaris de futur en relació a la qüestió del desenvolupament de l’Estat autonòmic. Havent-los llegit curosament, personalment descarto sentir-me identificat amb cap dels tres primers (involutiu, continuïtat autonòmica i federal clàssic -uninacional-) . Considero que el reconeixement de la pluralitat nacional de l’Estat és, en qualsevol cas, el punt mínim de partida, la qual cosa no vol dir que es pugui anar més enllà. Quan fa uns dies parlava de la Següent estació, usava la metàfora del tren per parlar de la necessitat que emprenguéssim un trajecte que podia tenir diferents aturades i el qual suggeria que féssim conjuntament aquells sectors que, primer, considerem que el tren ha d’avançar cap a majors nivells d’autogovern (això descarta necessàriament a partidaris i partidàries dels escenaris 1 i 2 de Requejo, tot i que potser s’hi podria acabar incorporant algun/a partidari/a del 3); segon, (segueix…)

considerem en qualsevol cas que la UE és el marc supraestatal en què cal emmarcar aquest trajecte; i tercer, som conscients que tot procés en aquest sentit s’ha de fer de manera democràtica, amb mitjans democràtics i usant el debat polític com a principal eina negociadora.

La metàfora pretenia posar de manifest la necessitat que fem visible que la gran majoria a Catalunya, avui per avui, reclama uns nivells d’autogovern que estan molt allunyats encara de les percepcions que els dos grans partits estatals, PP i PSOE, tenen interioritzats en els seu codis genètics.
 
Com que en relació a la política i l’evolució de les societats no crec que es pugui parlar en termes d’estacions terminus, considero prioritari concentrar esforços en el procés/trajecte.

Així doncs, sóc del parer que ara com ara ens convé sumar-nos tant com poguem a aquells esforços que, amb voluntat unitària, ens permeten avançar, indiferentment de si l’estació que podriem considerar final és més o menys llunyana.

Com diu Galeano, de què em serveix l’horitzó si a cada passa que faig cap a ell se m’allunya? Doncs, precisament per això, per avançar.

Gràcies, per tant, a Ferran Requejo, per facilitar-nos les coses.

Seis escenarios de futuro (y Hegel), per Ferran Requejo, a La Vanguardia 30 de gener de 2008  

¿Cuál es el futuro más conveniente del Estado de las autonomías para solucionar el tema del reconocimiento y acomodación de la pluralidad nacional del Estado? ¿Puede el Estado evolucionar hacia dicho objetivo? Se trata de dos preguntas distintas. Para situar las dos respuestas, pueden describirse hasta seis escenarios posibles del desarrollo del Estado autonómico. La cuestión básica e irresuelta de fondo es la de cómo estructurar las realidades nacionales de Catalunya y del País Vasco desde su propia especificidad en la democracia española. Una cuestión en la que el modelo actual sigue fracasando estrepitosamente.

En este tema no ha habido aún ningún presidente de Gobierno español que pueda calificarse de estadista. La falta de cultura federal y plurinacional de los dos partidos mayoritarios, que impide avanzar hacia el cuarto escenario indicado, está haciendo que las posiciones independentistas en Catalunya y el País Vasco sean cada vez más racionales y más razonables. El siglo XXI será un siglo de reforzamiento de las minorías nacionales en las democracias (de lo que Hegel llamaba la "autodeterminación en la interdependencia"), sea a partir de su acomodación en estados plurinacionales, sea a partir de procesos de partenariado o secesionistas cuando lo anterior no es posible. 

Foto: Portada del llibre de Ferran Requejo, Multinational Federalism and Value Pluralism. The Spanish Case. Font: Routledge/UPF

Jordi Sánchez publicava dilluns passat un nou article a El País en què comentava les més que preocupants, però altament significatives, declaracions de José Blanco quan aquest afirmava el següent: Las reformas de los Estatutos cierran el mapa autonómico. L’article de Jordi Sánchez, El fin de las reformas autonómicas, novament, aporta un punt de vista interessant que cal tenir en compte, i el qual subscric.

El fin de las reformas autonómicas, per Jordi Sánchez (El PAÍS, 14/01/08)

En la edición de ayer, EL PAÍS ofrecía una entrevista a José Blanco, secretario de organización del PSOE, en la cual anunciaba que su partido daba por cerrado el desarrollo del Estado de las autonomías con las reformas de los estatutos que se han producido en esta legislatura. Como suele ocurrir con muchas declaraciones políticas a las puertas de unas elecciones, es más que probable que el paso del tiempo ponga estas manifestaciones de Pepiño Blanco entre aquellas que demuestran que no hay afirmaciones políticas tan contundentes que resistan el paso de los años. (segueix…)


Blanco confunde voluntades con posibles realidades. Pretender condicionar lo que en un futuro pueda ser el Estado de las autonomías con esa afirmación tan taxativa, al margen de ser una sentencia gratuita, es impropio de una persona con sus responsabilidades políticas. El Estado de las autonomías será lo que políticamente se plantee en cada momento, no lo que ahora el secretario de organización del PSOE sentencie. De la misma manera que en los años noventa nadie imaginaba un proceso de reforma generalizada de estatutos como el que se acaba de producir, nadie puede predecir ni condicionar lo que ocurrirá en el 2020, ni siquiera Pepe Blanco.

Pretender que el trayecto autonómico ha llegado a su fin es tanto como afirmar que el único escenario para obtener más autogobierno ya no se puede producir en el contexto de la España autonómica diseñada en la Constitución de 1978. De lo que Blanco dice se desprende, incluso, que no hay reforma constitucional posible. Pues bien, si ese es el sentir de la mayoría de la clase política española (y nadie debería dudarlo si nos fijamos en el tono y el contenido de los dirigentes socialistas y populares que José Blanco tan bien a reproducido) hay que empezar a imaginar un escenario de conflictividad no muy lejano. Cuando en algunas comunidades se impulse una nueva reforma estatutaria o simplemente se ponga encima de la mesa la necesidad de una reforma constitucional para avanzar hacia un modelo federal, habrá que recordar a todos los Blancos de la política española y ver qué soluciones aportan.

Las declaraciones de Blanco tienen además otro flanco muy peligroso. Indirectamente, desmienten la idea que con el juego democrático como escenario político se podría ir tan lejos en la configuración nacional y de autogobierno de Euskadi o Cataluña, por citar dos ejemplos, como la voluntad popular, a través de las mayorías de cada momento, decidiese. La afirmación de Blanco refuerza a quienes niegan que con las instituciones democráticas y el ordenamiento jurídico vigente se pueda avanzar, por ejemplo, hacia un Estado plurinacional donde algunas comunidades puedan consolidar significativamente más aún sus instituciones de autogobierno y donde las instituciones centrales del Estado español respondan a una realidad plural que ahora no incorporan.

La afirmación de que el proceso de descentralización y de autonomía ya está cerrada, niega de raíz cualquier espíritu federal para el Estado español. Y si el federalismo ya no es una respuesta posible, habrá que aceptar que el soberanismo crezca como solución a un modelo de Estado que se ha bloqueado por voluntad de sus dirigentes. Es posible que el PSOE crea necesitar afirmaciones como las de Blanco para contentar a una parroquia electoral que el PP le puede disputar. Pero no es menos cierto que hacer creer que cualquier aspiración de vascos y catalanes es ilegítima, desestabilizadora y que no cabe en nuestro ordenamiento, es una irresponsabilidad. Y digo vascos y catalanes porque 30 años después del inicio de la transición volvemos a estar en el origen de lo que fue el Estado autonómico: dos comunidades que plantean unos escenarios de reconocimiento y otras que se suman -legítimamente, eso sí- a esos planteamientos.

Supongo que ni en el PP ni en el PSOE nadie duda que llegarán nuevas demandas para profundizar el Estado autonómico, como mínimo aquellas que planteen una reforma de la Constitución para permitir avanzar hacia un Estado federal. Y cuando lleguen, probablemente lo harán apoyadas por los parlamentos autonómicos correspondientes. Es evidente que los mecanismos de reforma constitucional exigen mayorías reformadas, pero eso no evita que un rechazo de cualquier propuesta de reforma constitucional para avanzar hacia un Estado federal, genere un conflicto político de primera magnitud.

Avanzamos, si nadie hace algo para evitarlo, hacia una colisión de legitimidades, la que pueda emanar de una mayoría amplia y representada en el Parlamento catalán o vasco, y una mayoría representada en el Parlamento español. Si en las formaciones democráticas españolas la única respuesta es la negación, el conflicto está servido. Muchos ciudadanos que no son en origen independentistas ni en Cataluña ni en Euskadi, pueden adoptar esas posiciones por inviabilidad de las otras. No creo que esa posibilidad sea una mala noticia para los intereses de Cataluña o Euskadi, pero sí es con seguridad un nuevo escenario para la vida política española que debe ser tenido seriamente en consideración.

La idea del derecho a decidir no se puede menospreciar tan facilmente. La lógica de la mejora y el fortalecimiento democrático que las democracias europeas necesitan plantear para su supervivencia, lleva asociada la aceptación del derecho a decidir si éste se plantea por canales democráticos. El derecho a decidir no es una moda. No proyectar el presente político en España sin esa idea es plantear escenarios poco realistas. En esta lógica es donde se puede afirmar que las declaraciones de Blanco, al margen de electoralistas, son muy poco realistas.

Foto: José Blanco, Secretari d’Organització del PSOE. Font: Cristóbal Manuel/El País

Començo la setmana amb un repàs a diversos mitjans i hi trobo diverses perles altament interessants. La primera, entrevista a en Joan Herrera a El Periódico (‘En l’àmbit econòmic en Zapatero ha sigut molt continuïsta del PP‘). L’entrevista confirma el perfil clar, contundent, i d’alternativa de’n Joan, i posa de manifest com els riscos d’un Zapatero amb majoria absoluta o que pacti amb CiU i PNV són altíssims per a qui creiem i defensem una Catalunya d’esquerres i ecologista. Un Joan Herrera enfortit a Madrid és una garantia de major exigència cap al govern estatal. L’entrevista a en Joan contrasta amb la de la seva companya de quinta, i ara Ministra i també candidata, Carme Chacón, a El Punt (Amb una majoria més àmplia sobre el PP, Rodríguez Zapatero hauria anat més lluny). (segueix…)

Altres lectures interessant són les perles europees de’n Narcís Genís a El Punt, en la seva columna ‘Claus de la Unió Europea’, la qual procuro no predre’m cap dilluns i que avui titula ‘Xipre i Malta passen a l’Euro‘.

Entre els articles d’opinió destacaria el que divendres publicava a El País, Joan B. Culla i Clarà, titulat Y ellos se juntan, i que fa referència al fet que tres personatges d’ideologies aparentment tant divergents com Chevenèment, Aznar o Handke s’hagin manifestat coincidents en oposar-se a la independència de Kosova. També a El País, però publicat avui dilluns, destaco l’article de Joshka Fischer, antic Ministre d’Afers Exteriors alemany i històric dirigent dels Grünen. L’article duu per títol Afganistán y el futuro de la OTAN. A grans trets l’article aporta algunes idees interessants, i coincideixo amb el fet que la situació a l’Afganistan s’ha d’estabilitzar amb més presència internacional, també europea. El problema, però, és que la missió ‘Llibertat duradora’ impulsada pels Estats units genera més que confusió i fa que les tasques de rehabilitació postbèl.liques, necessàries i urgents com són, quedin contaminades per una herència mal gestionada com és la intervenció post-11 de setembre. En aquest sentit discrepo de la idea exposada per Fischer segons la qual "…la guerra en Irak se basó en concepciones infundadas, la de Afganistán era algo necesario e inevitable, porque fue allí donde se originaron los atentados terroristas del 11 de septiembre de 2001". Per a mi, ambdues intervencions parteixen d’una lògica similar, inacceptable en qualsevol cas.

Encara a El País vull destacar el reportatge d’Emilio de Benito que publiquen al suplement Vida y Artes en què es repassa la situació actual de l’homofòbia després de les reformes legislatives dels darrers temps. El titular és prou explícit –Leyes sí, homofobia también-, però el subtítol encara ho és més –España es el país más avanzado en derechos, pero el rechazo a los gays permanece entre jóvenes-, i en ell es posa de manifest que les lleis, per bé que necessàries, són insuficients per elles mateixes, i que la lluita contra determinats estereotips i prejudicis és més complexa i llarga.

I, per acabar, una nova perla d’humanitat provinent d’oceans llunyans: les reflexions d’Albert Bargués, Las lágrimas me salvaron. Bargués és el patró de l’Educación sin Fronteras i participa en la Barcelona World Race. Actualment es troba a les portes de creuar el mític cap d’Hornos (55º 59′ S), i d’abandonar així les temibles aigües del Pacífic per tal de posar ja proa cap a Barcelona.

Foto: Joan Herrera. Font: Elisenda Pons/El Periódico.

Recupero un article de Jordi Sánchez, persona
a qui segueixo i llegeixo de fa temps, i amb qui coincideixo molt sovint en
moltes de les opinions que exposa, sobretot quan parla de model d’Estat. L’article,
publicat a El Pais, s’emmarca en l’actual debat sobre els reptes del federalisme com a proposta d’articular l’Estat.

Vacío federalista, per Jordi Sánchez
i Picanyol (El País, 31 de desembre de 2007)

Afirmar que el federalismo nunca ha
tenido en España un arraigo sólido y profundo no es ninguna novedad.
Evidentemente, la derecha española ni por asomo se ha acercado al federalismo.
Ya costó lo suyo que en su momento aceptaran el título VIII de la Constitución,
que sienta las bases del Estado de las autonomías, el cual utiliza algunas
técnicas vigentes en Estados federales, pero dista de ser un modelo federal. En
la izquierda las cosas no han ido mucho mejor para las tesis federalistas. El
jacobinismo parapetado (segueix…)

en un discurso en clave territorial
o redistributiva hacia las regiones menos desarrolladas ha sido la tónica
dominante que ha ahogado cualquier pretensión federalista de calado, entre
otras cosas porque ha hecho creer que solidaridad y federalismo plurinacional
eran incompatibles.

En verdad, con salvedad de las
voces procedentes de Cataluña, el federalismo en España ha sido el gran ausente
del debate y las propuestas políticas. La izquierda y el centro izquierda a lo
más que han llegado es a utilizar para algunas de sus estructuras orgánicas
terminología federalizante, pero de ahí no se pasa. Y lógicamente, ni el nombre
hace la cosa ni el programa ni la práctica política responden a ningún
principio federal. Pero si todo esto ya era así desde los inicios de la
transición, con el desarrollo de la democracia el federalismo se ha ido
diluyendo hasta resultar ilocalizable en las propuestas políticas sobre el
modelo de Estado que los grandes partidos han puesto encima de la mesa.

Probablemente nunca como hasta
ahora el PSC había percibido la soledad federalista en la que se encuentra o,
si se prefiere, el vacío en el que caen sus propuestas federalistas. Hasta que
Maragall alcanzó la presidencia de la Generalitat, el PSC vivía en una
incomodidad relativa el vacío federalista del PSOE. Quizá porque la disputa con
CiU a lo largo de más de dos décadas y la incapacidad socialista de arrebatarle
la mayoría para gobernar hizo que las bases federalistas del PSC, sin
desaparecer, tuvieran un protagonismo menor. Quizá porque muchos de los
dirigentes socialistas catalanes creían saber que abanderar propuestas
federalistas desde la oposición en Cataluña podía aproximarlos a CiU en sus
reivindicaciones ante el Gobierno central y tensionar las relaciones que el PSC
mantenía con el PSOE.

De esa incomodidad relativa se pasó
a unos años (desde finales de la década de 1990 hasta mediados de la actual)
donde no sólo el PSC alzó la bandera federalista y la del autogobierno, sino
que algunos de sus dirigentes fueron más lejos que nunca en sus propuestas de
reforma constitucional. Eran los años en que el PP y CiU sellaron una alianza
que dejaba mucho territorio libre para recorrer al catalanismo de izquierdas.
Fueron los años en que el PSOE purgaba en la oposición los excesos de poder
cometidos y Maragall y el PSC eran de las pocas bazas desde las cuales se podía
infligir una derrota a la derecha. Fue el periodo en que el socialismo en
España construía un nuevo liderazgo, un relevo generacional en toda regla, que
desde Cataluña se creía, primero, que se apadrinaba y, segundo, que respondería
favorablemente a las tesis federalistas del PSC.

La imagen de Zapatero en el balcón
del Palau de la Generalitat el día que Pasqual Maragall tomó el relevo en la
presidencia del Gobierno catalán a Jordi Pujol fue, sin duda, el momento álgido
de las expectativas de los federalistas catalanistas del PSC. Fue el instante
mágico en que se creía que el momento de influir en el PSOE y acelerar en éste
su apuesta federalista había llegado. Después vinieron las promesas de Zapatero
y ese juego de seducción que el líder socialista español desplegó tan
hábilmente hasta poco después de su victoria electoral. Quizá la capacidad de
arrastrar desde el PSC al PSOE hacia el federalismo habría sido mayor si
Zapatero no se hubiera alzado con la victoria el 14 de marzo. La derrota del PP
devolvió al PSOE de manera progresiva a las actitudes que ya había tenido el
Ejecutivo de González. Las promesas de Zapatero se fueron diluyendo y las
apuestas de reforma del Estado que parecía compartir la nueva dirección
socialista antes de la victoria de Zapatero se quedaron simplemente en un
proceso consecutivo de reformas estatutarias, sin duda por el empeño del
Gobierno de Maragall y el Parlament, pero en el que el PSOE no se distinguió
del PP si nos debemos atener a la literalidad de las reformas de aquellas
comunidades gobernadas por unos o por otros.

Es cierto que fue brutal la
agresividad verbal del PP contra el Estatuto catalán y contra lo que ellos
definían como una política encubierta de Zapatero de transformación del Estado
de las autonomías. Pero no es menos cierto que Zapatero y su equipo declinaron
cualquier oportunidad para hacer pedagogía del federalismo y la
plurinacionalidad. Y con ellos, la izquierda intelectual y cultural española.

El PSOE y la izquierda española
conllevan el federalismo y la realidad plurinacional, pero no la sienten como
propia. Por eso consideran una deslealtad con el proyecto socialista algunas de
las propuestas y actuaciones del PSC. El drama para el PSC es que estamos ante
un nuevo PSOE, con una generación que tiene por delante como mínimo una década
larga para seguir asumiendo el poder. Un equipo y una generación que a priori
era la esperanza blanca para que las propuestas federalistas impulsadas por el
PSC fructificaran en el PSOE.

En España no hay muchos más federalistas
que los federalistas catalanistas. Y sus posibilidades de éxito son visibles.
El problema para el PSC es que ahora gobierna él y difícilmente encontrará una
salida que no sea la de la confrontación con el Gobierno central o la renuncia
a sus ideas y principios, y al impulso decidido del nuevo Estatuto. Si no
cambian mucho las cosas, el PSC deberá elegir entre volver a la oposición o
asumir una creciente confrontación con el PSOE. Y si no, al tiempo.

Foto: Jordi Sánchez. Font: CETIB

El nom de Mussolini no ens resulta gent estrany als passadissos de Brussel.les i Estrasburg ja que una de les eurodiputades italianes és, ni més ni menys, que Alessandra Mussolini, la néta de Benito Mussolini. Vulguis que no, es tracta d’un tema que suscita, com a mínim, tota mena de preguntes per part de molta gent que ens visita. Per altra banda, ella no només no renega sinó que alimenta de manera constant les referències al seu avi, per la qual cosa encara es fa més inevitable parlar-ne. Ara fa poc, per exemple, va tornar a ser protagonista ja que degut a unes declaracions seves acusant de delinqüents a les persones romaneses que viuen a Itàlia, els diputats romanesos que li havien permès a ella i al seu aliat polític francès, Jean Marie Le Pen, crear Grup Polític propi a l’Eurocambra (l’Identitat, Tradició i Sobirania -ITS-), els van deixar plantats de manera que, en no tenir el nombre suficients de membres, el Grup es va haver de dissoldre (aspecte que, per altra banda, va ser fortament aplaudit a Estrasburg en ser enunciat per part del President del Parlament, Hans Gert Poettering). Dijous passat, el meu professor d’italià em va dur al despatx, per tal que (segueix…)

el comentéssim, un text que apareixia a La Reppublica de l’1 de desembre, i que es titulava Bombe Italiane su Barcelona. L’article (que adjunto més avall), explicava els fets del bombardeig de Barcelona per part de l’aviació feixista italiana de l’any 37, i usava com a ‘excusa’ l’exposició dels investigador i investigadora de la UAB, Xavier Domènech i Laura Zenobi, titulada Quan plovien bombes. I bombardamenti italiani di Barcellona durante la guerra civile. Tot plegat, tal i com diu l’article, suposa un nou esforç per tal que el debat sobre la Memòria Històrica que s’ha obert a l’Estat espanyol s’ampliï també a Itàlia.

MUSSOLINI APPOGGIA FRANCO ED È UNA STRAGE
Bombe italiane su Barcellona, per Simonetta Fiori, publicat a la Reppublica de l’01/12/2007

Ovunque morte, case ridotte a scheletri e quella mortificante schiera di bambini uccisi: sono le immagini di Barcellona dopo l’ aggressione di Mussolini. Era il marzo del 1938 e il capo del fascismo pensò di dare una mano al Generalissimo sganciando una pioggia di bombe sulla roccaforte repubblicana, simbolo anticlericale e separatista d’ una Spagna da annientare. Si sperimentava così "la guerra totale", la distruzione fisica del nemico ma anche il suo svilimento sul piano psicologico. Quarantuno ore di bombardamento continuato, su ordine del Comando militare italiano. Barcellona fu la prima grande città europea sottoposta al nuovo trattamento che costò la vita a migliaia di civili. Eppure di quei massacri, nella coscienza pubblica italiana, labile è la traccia, forse inesistente. E mentre la Spagna approva la legge della memoria che cancella i simboli del franchismo, l’ Italia continua a omaggiare i fascisti morti nella guerra di aggressione alla Repubblica spagnola, come dimostra la recente decisione di destinare una via di Trieste a un combattente del Corpo delle truppe volontarie, in sostanza un crociato di Franco (lo denuncia lo storico ispanista Claudio Venza). Contro questi vuoti di memoria, da Barcellona arriva una mostra di fotografie per larga parte inedite, Quan Plovien Bombes. I bombardamenti italiani di Barcellona durante la guerra civile (prima tappa Novi Ligure, da oggi fino al 7 dicembre), che nel corso del prossimo anno farà il giro della penisola, ospite dei principali istituti storici della Resistenza. Organizzata da due studiosi dell’ Università Autonoma di Barcellona, Xavier Domènech e Laura Zenobi, la rassegna ha un intento "politico": scuotere l’ Italia dalla protratta amnesia, gemellandola idealmente al fervido laboratorio spagnolo, che già da qualche anno fa sollecita con scarso esito una reazione italiana. Ciò su cui insistono i promotori della mostra – ma anche il convegno parallelo promosso da Spagna Contemporanea – è l’ assunzione dei bombardamenti di Barcellona, cominciati il 13 febbraio del 1937 e intensificatisi tra il 16 e il 18 marzo del 1938, come modello della nuova strategia bellica che caratterizzerà la seconda guerra mondiale. Lo spazio vitale della popolazione che si trasforma in spazio bellico, gli obiettivi civili affiancati a quelli militari. Per la prima volta una grande città europea viene sottoposta al bombardamento indiscriminato d’ aerei militari, con l’ intento esplicito di colpire i civili prima ancora dei soldati. Complessivamente circa tremila furono le vittime, molti anche i bambini, di qualche mese o di pochi anni. "La morte che arrivava dal cielo" seminava panico e confusione. Spesso la gente non capiva neppure la nazionalità dell’ aggressore. Ma se il boia rimaneva nell’ ombra, la vittima era ben visibile. Racconta un testimone: «Un pomeriggio gli aerei scesero a volo radente e spararono sulle persone. Ricordo che quel fatto m’ impressionò molto, perché tirare una bomba è una cosa, ma quello era diverso, perché il mitragliere vedeva le persone che ammazzava». Nella città catalana ancora viva è la memoria di quegli accadimenti. A testimoniarli rimangono gli oltre millequattrocento rifugi sotterranei in cui la collettività organizzò la resistenza: non è un caso che per circa un quarantennio Franco li abbia tenuti blindati. La strage del 1938 ebbe l’ effetto di infiammare d’ orgoglio Mussolini. Lo ricorda anche Ciano nei suoi diari: dopo il devastante bombardamento, ordinato dal comando militare italiano, il dittatore si mostrò felice che gli italiani avessero sgomentato il mondo con un piglio aggressivo invece di deliziarlo con i soliti mandolini. L’ attacco su Barcellona – spiega Venza nella sua relazione al convegno – rientrava in una precisa strategia militare di Mussolini: voleva dar prova della potente macchina bellica italiana, specie dopo la sconfitta di Guadalajara. Tra le pagine dimenticate nel lungo dopoguerra vi fu anche questa di Barcellona. L’ autoassoluzione collettiva, che alimentò il "mito del bravo italiano", lasciò ai tedeschi la titolarità della crudeltà. E i morti della Catalogna scivolarono quietamente nella rimozione.

Foto: Cartell de l’exposició al seu pas pel Museu d’Història de Catalunya. Font: MHC

Amb motiu de la sentència feta pública ahir contra el dibuixant i el guionista de la revista satírica El Jueves, Manel Fontdevila i Guillermo Torres, per la portada referent als Prínceps d’Astúries (veure foto), i donat que entenc aquest episodi des dels seus inicis com una preocupant vulneració d’un dret tan fonamental com necessari en tota democràcia com és el de la llibertat d’expressió, he presentat la següent pregunta a la Comissió Europea:

Hoy martes 13 de noviembre la justicia española ha declarado culpables a los dos imputados por injurias a la casa real española, con una condena de 3000 euros para cada uno de los dos humoristas gráficos responsables del diseño de la portada de la publicación 1.573 de la revista el Jueves. (segueix…)

Según los argumentos expuestos por el magistrado, la portada muestra un contenido objetivamente injurioso, tanto en referencia al dibujo, donde se ve al príncipe y la princesa desnudos en una explícita postura sexual, como al texto de la viñeta. La Fiscalía, la había cualificado de denigrante e infamante y de claro atentado contra la honorabilidad del Príncipe, por lo que se trataría de un delito de injurias a la Corona. El proceso empezó con la denuncia presentada por el Ministerio Fiscal tras la aparición de dicha publicación, lo cual motivó el secuestro de la misma de todos los kioscos de España por orden de la justicia.

A la vista de lo expuesto, ¿qué opinión le merece a la Comisión los hechos acontecidos en lo que refiere la apertura del citado proceso judicial? Teniendo en cuenta el principio de libertad de expresión, incluido en la Carta de Derechos Fundamentales de la UE, ¿no cree la Comisión que dichos acontecimientos vulneran este derecho? ¿Ha tomado, o piensa tomar, la Comisión alguna medida al respecto?

Font foto: El Jueves

Des que  vàrem impulsar ara fa uns mesos la Resolució al Parlament Europeu de condemna del franquisme (veure apunt El Parlament Europeu condemna el franquisme en el 70è aniversari del cop d’estat del 36) que veníem preparant la visita que, finalment, ha tingut lloc avui. I és que, en el marc dels grups de visites que ens permet en tant que membres del PE convidar a ciutadans i ciutadanes a l’Eurocambra, vaig trobar que era més que pertinent convidar a les entitats de víctimes, resistents i combatents contra el franquisme. I l’emoció ha estat recíproca, crec. Per part meva per descomptat. I és que es tracta de persones que en el seu moment es van jugar la vida, literalment, per tal que avui tinguem unes institucions democràtiques que, més bé o més malament, ens permeten avançar. Institucions que, cal dir-ho tot, (segueix…) 

no sempre els reconeix tot el que hauria. I és que encara hi ha molta feina a fer, sens dubte, pel què fa a la Memòria Històrica, malgrat la històrica llei aprovada recentment al Congrés.

Però també diverses de les persones convidades m’han expressat la seva emoció per trobar-se a la casa del que per a elles és l’essència de la democràcia europea, i per la qual es van enfrontar al franquisme o, alguns, fins i tot, al nazisme.

Es mereixien aquest petit homenatge i reconeixement, i em satisfà que, en la mesura de les nostres possibilitats, els l’haguem pogut oferir.

Al llarg de la conversa he procurat posar de manifest la dificultat que trobem per tal que molts dels nostres col.legues ‘europeus’ entenguin la importància de que les institucions europees homenatgin a qui va lluitar per la democràcia la qual cosa passa, primer, per haver de front a la dret clàssica, liderada pel PP, per descomptat, però amb importants aliats en d’altres drets i extremes dretes europees. L’altre problema, però, el trobem entre aquells sectors que, tot reivindicant, legítimament, la brutal dimensió del nazisme, consideren que res se li pot comparar, ni tant sols el franquisme, la qual cosa comporta sovint que, en un excés de zel de no posar res al nivell del nazisme, acostumen a oblidar-se d’altres feixismes i totalitarismes europeus, entre ells el franquisme.

El debat no és senzill. Cert. Però posa de manifest també la rica, a la vegada que complexa, realitat europea.

Confio que aquesta visita servirà per què, almenys, aquestes persones sentin que les institucions europees els reconeix, ni que sigui simbòlicament, un cert grau de paternitat i maternitat. I és que sense elles, i sense milers que com elles van lluitar, patir i morir, arreu dels països que avui formen al UE, avui no existiria ni el Parlament de Catalunya, ni el Congrés ni el Parlament Europeu. Institucions totes elles molt millorables, certament, però imprescindibles si de debò creiem que cal que la presa de decisions tendeixi  ser el màxim de democràtic possible.

(NOTA. Les entitats que han vingut a Brussel.les són les següents: Supervivents Lleva del Biberó, Antics Guerrillers Espanyols a França, Amical de Mathaussen, Associació Catalana d’ex-presos polítics, Antics Militars de la República, Aviadors de la República, Familiars Represaliats pel Franquisme, Ex-internats del Franquisme en Catalunya, Perjudicats de la Confiscació del Govern Franquista, Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT, Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya, Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, Amigos de las Brigadas Internacionales, Fundació Pere Ardíaca, La Gavilla Verde, Pont de la Llibertat, Coordinadora. Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya, Triangle Blau, Fundació Coma Posada, Fundació Museu Històric social de la Maquinista Terrestre, Marítima i MACOSA)

 Font foto: Robert Capa