Fa dies que percebo tant en els mitjans de comunicació com per part de gent diversa, el temor, quan no la fatiga, al bipartidisme (avui mateix, per exemple, hi han coincidit tant en Cuní com en Bassas). Em deia una persona propera fa uns dies: ‘no sé si anar a votar, estic cansat dels polítics. Haurien de sortir menys als mitjans‘. Vaig intentar contraargumentar (reconec que no sé si me’n vaig sortir) que, des del meu punt de vista, el problema és precisament que els mitjans tenen una manifesta tendència a: 1) treure sobretot els partits grans i els que tenen més escons (fins a cert punt és normal, són els que tenen més vots); però 2) a treure sobretot els discursos, els tons, les frases, que poden generar més pol.lèmica, i no tant les propostes programàtiques o els arguments de les mateixes. No fa pas massa, en un cara a cara que vaig fer a Els Matins de TV3 amb en Raimon Obiols, precisament per tractar sobre el tema del Tractat Constitucional Europeu, la moderadora se’m va acostar i a cau d’orella em va deixar anar un: ‘a la jugular!’. Després vaig saber que li havia fet el mateix a en Raimon. Em va sorprendre aquesta ‘recomanació’, primer, (segueix…)
perquè tenia la impressió que aquell programa havia de servir per tal que la gent tingués algun argument més per tal de fonamentar el seu posicionament en relació al Tractat, no considerava que fos en cap cas una lluita de gossos, i segon, perquè precisament, en tant que oient i seguidor de nombrosos debats, aquells que em cansen més aviat i dels quals desconnecto de seguida són, de fet, els que enlloc d’arguments es centren en desqualificacions personals, crítiques basades en estereotips inventats o falaços, adjectivacions massives i sobreres, o, simplement, en xerrar molt molt molt i cridar també molt molt molt. I si em cansen com a oient, podeu imaginar la mal regust de boca que em queda quan se m’hi vol implicar.
El cansament de la gent en la política és manifest. La dubtosa qualitat humana i professional que envolta bona part de la política és també evident, tot i que cal afegir que no la considero proporcionalment més elevada a la que podem trobar a qualsevol altra col.lectivitat humana. La única diferència, potser, és que les misèries de la política són més visibles, almenys d’una part de la política, ja que n’hi ha molta que no es veu i que en canvi mereix, des del meu punt de vista insisteixo, tota mena d’elogis, com passa amb qualsevol altra professió. I aquí és on vull arribar, amb dues interpel.lacions.
Primera interpel·lació, als mitjans: Què passaria si enlloc de premiar l’insult, la desqualificació, el to de veu crispat o la bulla constant, es premiés la reflexió, la inventiva, les genialitats, les propostes? I com que sóc el primer a qui no agrada les generalitzacions em mullaré i diré que fer això que proposo és possible. Fa anys que ens ho demostren professionals com, per exemple, l’equip de la R-Pública (avui el Cafè de la República), que a moltes i molts de nosaltres ja ens va seduir quan ocupava les ones matinals a la COM, i que després d’un incomprensible ‘cessament’, segueix demostrant que una altra manera de comunicar la política és possible sense estridències i amb contingut, des dels vespres de Catalunya Ràdio (gràcies Barril, Ollé, Mas, i cia).
Segona interpel·lació, a la gent interessada pel món que ens envolta (i per tant no passota) però cansada de l’actual manera de mediatitzar la política: Som conscients que, en gran part, el fet que determinats personatges apareguin tant en els mitjans es deu a que tenen molts vots? Som conscients que el bipartidisme és el resultat que en gran part seguim pensant que vivim en un sistema presidencialista, com ho poden ser França o els Estats Units, quan no és el cas? Som conscients que una manera de canviar el rumb de les coses, precisament, és que el mapa polític s’equilibri una mica més i que, per tant, seria molt interessant donar suport a aquelles veus que tant en el to, com en el contingut, s’esforcen en no caure en determinats tòpics desmobilitzadors? Som conscients que hi ha vida (i permeteu-me afegir, vida intel·ligent) més enllà del PSOE i del PP?
Personalment considero que d’allò que es tracta el 9M no és, només, de decidir QUI serà el president del Govern, sinó de COM gestionarà la majoria o minoria que aconsegueixi. No està en joc només un nom, sinó una agenda. Toca escollir qui presidirà el govern, però també quins són els temes que haurà de posar sobre la taula per tal de ser discutits, debatuts, contraargumentats. I això dependrà de les aliances.
No és prou motivació, aquesta, per no caure en la trampa del ‘vot útil’? No és prou motivació per no deixar-se arrossegar per una abstenció que, ho vulguem o no, acabarà beneficiant, només, als dos grans partits, i especialment a aquells sectors de la política que usen estratègies, discursos i pràctiques de les que a molta gent ens cansa?
En fi, no cal dir que, excepte la de recórrer a la violència o la coacció, respecto totes les postures que es puguin prendre el proper 9M, però també penso que algunes seran més útils que d’altres per tal de canviar aquesta política que, almenys a alguna gent, fa temps que ens cansa. I una de les maneres de fer-ho, almenys serà la meva, és recolzant una de les candidatures que encapçala una de les persones que més ha treballat per canviar les formes, els continguts i el to de la política: la de’n Joan Herrera.
Segurament no sorprendrà a ningú el que diré a continuació, però és que en Joan és una de les raons, de fet de les més determinants, que en un moment donat em van abocar a acceptar el repte de dedicar-me a la feina a la qual em dedico actualment. I serà també la seva evolució la que, molt probablement, determini també el meu futur.
No, no crec que tots siguin iguals, ni mitjans, ni partits, ni ONGs, ni polítics. Procuro distingir, a alguns els reconec les virtuts escoltant-los, a d’altres llegint-los i comprant-los (és a dir, en els quioscs, en el cas dels mitjans escrits), a les ONG fent-me’n soci i contribuint-hi de diverses maneres, a d’altres, en canvi, els ho puc demostrar votant-los.
Font foto: EFE