Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Política Catalana/PPCC/Andorra

Sí clar, és clar que sí

9
Publicat el 19 de juny de 2006

S’ha escrit i s’ha parlat tant al llarg de les darreres setmanes en relació a l’Estatut que se’m fa dificil afegir res de nou, fins i tot després del referèndum d’ahir. Així doncs em limitaré a constatar allò que ja ha dit molta d’altra gent. Primer: la participació no va ser la que ens hauria agradat a moltes persones, tot i que no per això queda deslegitimat el resultat final. Cal pensar que les raons de la no participació són diverses i van des de la clara desafecció cap el procés estatutari des del seu inici, a un cansament per la llargària del mateix, fins a una total confussió pel fet que en la campanya, amb honroses excepcions (i permeteu-me que mencioni sense cap complexe la campanya que ha procurat dur a terme ICV, amb en Joan Saura al capdavant), els missatges han estat de poc contingut i massa retret.

I segon, per altra banda, és també evident que la movilització prové dels qui han promogut el Sí. En canvi els qui han promogut el NO no s’han vist seguits pels qui suposadament representaven. Especialment significatiu ha estat veure com el NO no ha estat tant destacat com es pensava en aquelles parts del territori on el votant és suposadament més nacionalista, i en canvi on sí ha sobresortit més (dins de la seva baixa proporció global) és en aquells municipis i zones en què el votant és més afí a discursos de caràcter més espanyolista. (segueix…)

La pregunta, per a mi, és: què hauria passat si els quatre partits catalanistes haguéssim fet una campanya a la una, parlant dels aspectes positius del text, informant la gent dels continguts (sense enganyar ni generar falses expectatives), explicant que tot plegat forma part d’un procés legítim, democràtic i que respon a la correlació de forces polítiques i socials actuals? Penso, de fet n’estic gairebé convençut, que la participació hauria estat molt superior, i per descomptat el sí també, la qual cosa ens hauria permès afrontar la fase que ara encetem, la del desplegament del text estatutari, amb majors garanties.

 

Sigui com sigui el resultat és el que és, i penso que és de sobra bo i legitimador. I tal i com també he dit en d’altres ocasions, passada la campanya toca fer balanç i afrontar el futur amb major optimisme i, si se’m permet, amb menys victimisme. Cada partit, entitat, moviment social, fins i tot cada periodista u opinador farà, farem, ara una avaluació de tot plegat. I per començar em semblen totalment pertinents, i un excel.lent punt de partida per a la reflexió, les idees que ens proposa avui en Jordi Sánchez a El Periodico, en el seu article ‘Després del sí massiu‘. I és que si d’altres ja ho han dit, i ho diuen millor, perquè repetir-ho?

El nou Estatut dóna a Catalunya més veu pròpia a Europa i ens atorga major protagonisme internacional

6
Publicat el 6 de juny de 2006

Una de las raons que em fan defensar el Sí el dia 18J és precisament el fet que amb el nou text Catalunya guanya veu pròpia a Europa (arts. 184 a 190) i capacitat de projecció exterior (arts. 193 a 198). És cert que no ens quedarà ni la veu ni la projecció que tenen els Estats, però recordo un cop més que això ja no es donava en el cas del text del 30S, i malgrat tot, el 90% del Parlament català va estar-hi a favor.

Sigui com sigui, el text que votarem el 18 de juny: 1) Dóna instruments sense precedent per ser un actor en el marc de la Unió Europea per defensar els seus interessos, però també per contribuir a la seva construcció; 2) Impulsa la participació directa de la Generalitat a organismes internacionals (p.e. la UNESCO). I 3) Reconeix de manera explícita la necessitat d’establir espais de relació més enllà del seu territori, com ara l’euroregió, per tal de governar en un món cada cop més complex i interconnectat.

Repassem els articles en qüestió:  (segueix…)

Pel què fa a la participació en afers europeus:

Article 184. Disposició general. La Generalitat participa, en els termes que estableix aquest Estatut i la legislació de l’Estat, en els afers relacionats amb la Unió Europea que afectin les competències o els interessos de Catalunya. És a dir, la Generalitat tindrà més capacitat de participar als òrgans de la Unió Europea. La Generalitat podrà participar en les discussions sobre qüestions que l’afecten directament: mediambient, infraestructures, cohesió social. En definitiva, la Generalitat podrà no només defensar directament els seus interessos en alguns àmbits si no també ser un actor de la construcció europea.

Article 186. Participació en la formació de les posicions de l’Estat. 1. La Generalitat participa en la formació de les posicions de l’Estat davant la Unió Europea, especialment davant el Consell de Ministres, en els afers relatius a les competències o als interessos de Catalunya, […]. 2. La Generalitat ha de participar de manera bilateral en la formació de les posicions de l’Estat en els afers europeus que l’afecten exclusivament. En els altres casos, la participació es fa en el marc dels procediments multilaterals que s’estableixin. És a dir, el Govern de l’Estat pot incorporar representants de la Generalitat a les delegacions espanyoles que participin en els processos de revisió i negociació dels tractats originaris i en els d’adopció de nous tractats, en les matèries que afectin les competències exclusives de la Generalitat.

Article 189. Desenvolupament i aplicació del dret de la Unió Europea. 1. La Generalitat aplica i executa el dret de la Unió Europea en l’àmbit de les seves competències. […] i Article 190. Gestió de fons europeus. Correspon a la Generalitat la gestió dels fons europeus en matèries de la seva competència, en els termes que estableixen els articles 114 i 210. És a dir, permet gestionar amb major eficiència els fons europeus i implementar les polítiques que deriven de la legislació comunitària.

Pel què fa a la projecció internacional de Catalunya l’Estatut:

Situa a Catalunya en una situació immillorable per a la seva projecció exterior. Veure Article 193. Disposicions generals. 1. La Generalitat ha d’impulsar la projecció de Catalunya a l’exterior i promoure els seus interessos en aquest àmbit, […]. Article 194. Oficines a l’exterior. La Generalitat, per a la promoció dels interessos de Catalunya, pot establir oficines a l’exterior.

Impulsa la col·laboració de Catalunya amb altres regions europees, reforçant projectes com l’Euroregió. Veure Article 197. Cooperació transfronterera, interregional i al Desenvolupament. 1. La Generalitat ha de promoure la cooperació amb les regions europees amb què comparteix interessos econòmics, socials, ambientals i culturals, i hi ha d’establir les relacions que corresponguin.

I impulsa la participació directa de la Generalitat en organismes internacionals com la UNESCO. Veure Article 198. Participació en organismes internacionals. La Generalitat ha de participar en els organismes internacionals competents en matèries d’interès rellevant per a Catalunya, especialment la UNESCO i altres organismes de caràcter cultural, en la forma que estableixi la normativa corresponent.

 

 

 

 

 

 

 

 

Sobre frustració i Estatut

32
Publicat el 3 de juny de 2006

Na Dolors Clavell, amiga i diputada al Parlament de Catalunya, m’envia la següent reflexió sobre el sentiment de frustració actual que alguns/es s’esforcen en alimentar, i defensa, contràriament, una actitud positiva.

Diu la Dolors (ho reprodueixo amb el seu permís): "Per alguna causa segurament relacionada amb el fet que el poble català  ha patit molt, hem de reconèixer que col·lectivament ens és més fàcil sentir-nos malament que bé. Sovint coincidim en comentaris com: sempre ens menyspreuen; no podrem pas tirar endavant; tot plegat és un embolic; no hi ha qui ens entengui, etc. I és més fàcil trobar aliats quan fem aquest discurs que quan optem per dir: ens n’hem sortit; que bé ho hem fet; o mira tu quina alegria.

I aquest sentiment de base, aquesta tendència, està servint per confondre’ns quan parlem de l’Estatut. Per això vull dir ben fort i clar que fa dos anys era impensable que poguéssim aconseguir l’Estatut que ara hem de votar en referèndum. El nivell d’autogovern, de reconeixement nacional, de suficiència econòmica i de reconeixement de drets era absolutament inimaginable. (segueix…)

Avui hauríem d’estar brindant amb l’alegria i satisfacció del que hem aconseguit i no flagel·lant-nos pel que hem perdut, perquè no hem perdut res i hem guanyat moltíssim. I, des del punt de vista de la gent d’esquerres, és fabulós que la nostra llei de lleis aposti per l’estat de benestar i el seu enfortiment, pels drets socials, per visibilitzar les dones, per dir que s’han d’admetre tot tipus de famílies, etc. No hi ha molts textos a Europa que facin aquests reconeixements. I les resistències que tot plegat ha generat en l’Església i en bona part de la dreta catalana en són una bona prova.

També hem d’estar orgullosos de la tasca delicadíssima que s’ha emprès per aconseguir que les competències reconegudes a l’Estatut no siguin després qüestionades per l’Administració central. Ningú no pot garantir que no hi haurà  conflictes, clar que n’hi haurà. Però precisament per resoldre aquests conflictes no hi ha més garantia que un bon i precí­s reconeixement competencial a un Estatut, llei màxima que forma part del bloc de constitucionalitat."

Benvolguda Dolors, no puc estar més d’acord amb tu. És més, penso que l’actitud a l’hora de plantejar certes reivindicacions resulta fonamental per aconseguir coses. I em sembla perillós alimentar una sensació de frustració en la gent quan, ben al contrari, hi ha motius de sobra per estar contents i per constatar que amb l’Estatut nou comptarem amb moltes més eines per poder fer més coses, i millors.

Per altra banda, el discurs de que Espanya ens maltracta del qual viu, i beu, un cert nacionalisme català és de fet el què serveix també per alimentar en contrapartida al nacionalisme espanyol (sigui del PP o del PSOE). És sempre molt més fàcil carregar les culpes als altres, i fer-los aparèixer com a gent que ens odia, o que no ens comprèn. Tanmateix, quan viatgem i preguntem a la gent de fora, o fins i tot a la gent que a vingut de fora a viure aquí (vegi’s per exemple, les entrevistes a Un lloc estrany) constatem que la simpatia, l’empatia o la capacitat de seducció no són, ni de lluny, les característiques que millor ens caracteritzen com a poble.

En canvi, la meva impressió és que s’aconsegueixen moltes més coses per la via de la seducció, i sobretot fent un esforç per tal de convèncer el nostre interlocutor de que, a més a més de demanar allò que creiem que és just, també som un poble solidari, afectuós, universalista i que tenim molt a oferir. Insisteixo, no dic que no ho siguem, però certament no és la imatge que tenim, simplement perquè prima la cara victimista, ploricona, un pèl amargada, mai feliç, mai contenta, i fins i tot, de vegades, altiva i superba. Es tracta, al cap i a la fi, d’una qüestió d’actitud.

Per tot això penso:

Primer, que el nou Estatut és un bon Estatut, i no un estatuet, o en tot cas l’estatuet és l’actualment vigent, que és molt inferior que el que votarem el 18J;

Segon, que malgrat la malaurada foto Mas-Zapatero, aquest no és l’Estatut Mas-Zapatero, que ningú s’enganyi. És l’Estatut de tothom, també d’ERC, que hi ha participat més que notablement, i que si finalment tornen al govern estaran encantats de poder aplicar el nou, i no el del 79;

Tercer, que no val enganyar la gent fent-los creure que el procés d’elaboració acabava el 30S, ja que tots sabíem que allò era el punt de partida d’una nova negociació al Parlament espanyol, i que en tota negociació sempre cal deixar-hi alguna penyora. En aquest sentit, la frustració l’han alimentat aquells que han generat unes expectatives que sabien, de bon principi, que eren impossibles d’acomplir (per exemple enganxant cartells de Cap retallada a Madrid, quan tots sabíem que n’hi hauria d’haver);

Quart, que crec que Catalunya, com a país, guanyaria molt si aprenguéssim a celebrar les victòries, enlloc de lamentar les derrotes. És més, estic convençut que amb un canvi d’actitud en aquest sentit, les victòries es multiplicaran.

Així doncs, amiga Dolors, en mi trobaràs un aliat per a fer país des de la il·lusió i el convenciment, i per combatre la imatge de constant frustració que, de vegades injustament, però moltes més de manera merescuda, ens estem guanyant.

Jo, de moment, el 18J SÍ. I el dia després, caldrà seguir negociant, perquè així és la democràcia. I que duri.

Montenegro referent per a Catalunya?

15
Publicat el 22 de maig de 2006

El meu company de grup al Parlament Europeu, Milan Horacek, d’origen txec però diputat per la llista dels Verds alemanys, i que ha assistit com a observador al referèndum de Montenegro aquest cap de setmana, m’envia aquesta nota:

 

"Yesterday’s referendum in Montenegro, with 55.4% of an overall turnout of 86% voting in favour of Montenegro’s independence from Serbia, should be acknowledged as being legitimate. Having observed polling in the area surrounding the city of Cetinje, as a member of the Parliament’s observation mission, I can confirm that procedure at the polling stations was correct. Following this result, the European Union must support both Montenegro and Serbia. Accession negotiations with Montenegro will have to be redefined and the country must be assisted in making the transition to independence.". (…)

Les regles eren clares. Les va imposar la UE i per tant ara les ha de respectar. La participació ha estat de llarg superior al 50% exigit mentre que els vots favorables a la independència han estat també superiors (tot i que no espectacularment) al 55% reclamat. D’entrada cal celebrar que s’hagi evitat l’escenari que tothom temia (que el sí fos superior al 50% però inferior al 55%). Això evita una zona gris que hauria estat realment difícil de gestionar. En canvi, ara tothom té clar el resultat i, almenys de moment, les dues opcions han reconegut públicament que l’acataran.

 

Tal i com diu el meu company Horacek, ara el procés de negociar la integració s’haurà de fer amb dos estats diferents, enlloc d’un.

 

Pel què fa a si això és un exemple a tenir en compte com a precedent per a Catalunya ja m’avanço a dir que per a mi no ho és. Reitero un cop més que sóc un ferm partidari del dret a l’autodeterminació i, per tant, defenso el dret a que cada poble decideixi lliurement què vol ser, i com vol organitzar-se. Per tant defenso la legitimitat de la consulta a Montenegro, i el seu resultat, de la mateixa manera que sóc partidari d’aplicar aquest dret a Catalunya, a Euskadi i al Sàhara Occidental, per exemple.

 

Ara bé, els antecedents i els contextos també compten en aquest debat, i en aquest sentit no considero que ni els antecedents recents del referèndum a Montenegro (i especialment el període bèlic) ni tampoc el context actual (país en fase postbèl·lica rodejat de repúbliques inestables, i amb l’entrada a la UE com a horitzó) siguin comparables a la Catalunya actual, i encara menys a la que quedarà després del referèndum de l’Estatut.

 

Per altra banda, quin és el camí que seguiran les dues repúbliques ara independents l’una de l’altra? En primer lloc hauran de cooperar (d’entrada Montenegro és la sortida al mar de Sèrbia). En segon lloc, el fet que a Montenegro hi hagi encara una població sèrbia certament considerable farà que, de facto, les relacions entre els dos països superi en molt l`àmbit institucional. I finalment tots dos volen entrar a la UE, a una UE, recordem-ho, que quan estigui preparada per acceptar l’entrada d’aquests dos països no tindrà absolutament res a veure amb l’actual, entre d’altres coses perquè l’actual model basat en la suma d’Estats no funciona, i s’ha de canviar, més tard o més d’hora.

 

Per tot això penso que el que ha de fer Catalunya, més que no obsessionar-se en esdevenir un Estat membre de la UE, és ser una mica més realista i liderar el debat cap a la reforma de les institucions comunitàries de manera que, per una banda, el Consell esdevingui una mena de Senat Europeu territorial (Cambra Alta) en què no només hi hagi representats els Estats sinó aquells territoris que tenen competències i capacitat legislativa en els àmbits sobre els què decideix, convertint-se al mateix temps el Parlament Europeu en una veritable Cambra Baixa plenament legislativa, i per altra banda, i de manera paralel·la, cal que Catalunya afronti la millora del seu autogovern i l’ampliació i enfortiment d’aquells àmbits i competències que ara li són pròpies, o que haurien de ser-ho, la qual cosa passa, tot i que no s’acaba aquí, per l’aprovació de l’Estatut el 18J. Certament, l’Estatut no ens donarà estatus d’Estat a la UE, però ens permetrà seguir guanyant poder, autonomia i veu pròpia. En canvi, rebutjar-lo ens allunya d’aquesta opció, i no diguem ja de la visió més maximalista que suposa la independència.

 

Saludem per tant la independència de Montenegro, però no ens equivoquem, nosaltres hem de dissenyar i seguir el nostre propi camí, aprofitant els instruments que tenim al nostre abast.

(Nota: per cert, per afegir més arguments al debat recomano, entre d’altres, la lectura de l’article que avui publica Rubert de Ventós a La Vanguardia, ‘Un sí radical‘)

Jo votaré que sí, des dels meus principis catalanistes, d’esquerres i ecologistes

26
Publicat el 20 de maig de 2006

Aquest matí he tingut l’oportunitat de participar en una taula rodona sobre `Drets humans en perill i democràcies imperfectes’ organitzades pel Centre de Documentació i Treball (CTD). El tema resulta clau en el moment actual (Guantànamo, Iraq, immigració, Europa fortalesa, tortures, vols de la CIA, criminalització de moviments socials…).

Malgrat l’evident interès del tema, i la indiscutible actualitat del mateix, l’audiència era reduïda, tot i que de qualitat. Em consta que aquest és un tema en el qual estem d’acord una part considerable tant  dels qui ja han optat per defensar el sí al referèndum del 18J com dels que ho han fet pel no, el vot nul, en blanc o l’abstenció. I en canvi d’un temps ençà constato, amb preocupació, que hi ha moments en què perdem de vista el món extern, i els reptes comuns que tenim davant nostre, per obsessionar-nos en fer-nos sang casa nostra, de manera innecessària, i amb el risc que les conseqüències futures d’aquest enfrontament fratricida acabin essent realment doloroses i difícils de curar. (…)

 

El debat actual sobre la reforma estatutària és certament el tema de discussió més important de la vida sòciopolitica catalana actual, i de part de la forània. No obstant, em sembla que cal anar amb compte per tal de no confondre aquesta obvietat amb el fet que `només’ calgui parlar d’aquest tema, o pitjor encara, amb el fet que ara establim les nostres relacions en funció de en quin bàndol ens situem uns o altres. El maniqueisme en aquesta mena de debats sol ser mal conseller, i pitjor company de viatge.

Sigui com sigui, i tal i com he dit en el títol d’aquesta entrada per tal d’evitar equívocs, jo ja tinc decidit el meu vot el dia 18J. Serà un sí. I ho serà convençut que des d’una postura catalanista, d’esquerres i ecologista, ara com ara aquesta és l’opció que ens permetrà encarar el futur amb més força, més legitimitat, i sobretot amb més eines. A banda dels aspectes socials, del capítol de drets i deures (al qual trobo que no se li dóna la importància que es mereix, especialment quan és el capítol que més ha criticat la dreta conservadora i ultracatòlica espanyola), del fet que ens convertirà en la nació no-Estat amb major autogovern de la UE, o dels inqüestionables avenços en competències, hi ha també arguments de pes per votar que sí des de la valoració de les possibles conseqüències de que surti un no.

En aquest sentit, confesso que sense tenir cap mena d’al·lèrgia a dir que no en determinats moments i en determinats debats, ni que sigui per raons simbòliques, en el debat que ens ocupa tinc molts dubtes sobre la postura ambigua, sinuosa i desconcertant d’alguns dels qui, com ERC, clamen a votar no. En aquest sentit, em van molt bé les reflexions que Jaume Bosch va publicar a El Punt fa uns dies (veure `Estatut: les conseqüències del no’, El punt, 13/5/06). Entre d’altres coses, Bosch argumentava: `Si el 18 de juny la ciutadania vota majoritàriament que no, el nou Estatut no queda aprovat i Catalunya continua amb l’Estatut vigent en l’actualitat, el de 1979. (…) Així, Andalusia , les Illes Balears o Canàries aprovaran les seves reformes que els atorgaran un nivell molt més alt d’autogovern que el que tindrà Catalunya, amb la ironia que s’hauran inspirat en el nostre projecte. El País Basc posarà en marxa, si el procés de pau avança, les seves pròpies reformes que aniran tal i com ja va intentar el president Ibarretxe per la via d’un nou Estatut. Fins i tot el País Valencià, que amb el pacte PP-PSOE ha aprovat un Estatut de fireta disposarà de més autonomia que Catalunya perquè en alguns aspectes el seu nou Estatut supera el nostre de 1979

A més a més, la segona paradoxa és, encara segons Bosch, que Carod Rovira suggereixi que `una alternativa al Sí passa per encarar la reforma de la Constitució per tal d’eliminar els condicionants que pesen sobre el nostre autogovern. De fet, ICV va presentar ja fa mesos una proposta de reforma constitucional per avançar cap a un Estat plurinacional. Però una cosa és disposar d’una proposta política i un altra ben diferent és que aquesta avui sigui viable. Per a reformar la Constitució són imprescindibles els vots del PP ja que es requereix una majoria qualificada de 3/5 o 2/3 parts del Congrés i el Senat i a més pot implicar dissolució de les Corts i referèndum de tots els ciutadans de l’Estat espanyol: un procés llarguíssim i que ens deixa en mans del PP. Precisament per això PSC, CiU, ERC i ICV vàrem optar per la reforma de l’Estatut que en aquesta legislatura no precisava ni al Parlament, ni al Congrés, ni al Senat els vots del PP. El que no sabem és si aquesta circumstància es tornarà a produir després de properes conteses electorals.’

Per altra banda, i sense ser independentista (per a mi la solució no passa per crear més Estats a la UE, sinó per reduir el pes dels actuals, cedint sobirania cap a dalt i cap abaix), m’ha semblat que els arguments que en el seu moment va donar Jordi Sánchez a l’article `Soberanismo y referéndum’ (El País, 15/05/2006, pg. 36 de Catalunya), són també prou rellevants. Sánchez començava preguntant-se si un independentista pot votar sí a l’Estatut i no trair les seves conviccions sobiranistes. I ell mateix responia que sí, de la mateixa manera que un independentista declarat pot ser President del Parlament autònom, conseller de la Generalitat o soci preferent d’un govern espanyol sense que això signifiqui cap traïció ni a la seva trajectòria política ni molt menys al seu projecte polític finalista. El mateix Sánchez acabava l’article recordant que (tradueixo del castellà) `el proper 18J no està en joc la independència de Catalunya, ni tan sols la reforma constitucional. Per això és perfectament raonable que qualsevol independentista -si no rebutja de ple l’actual autogovern- doni suport la millora del mateix. El dia en què els independentistes siguem majoria en el nostre Parlament podrem iniciar un altre procés que de pura lògica ja no serà de reforma estatutària. Però aquest dia encara és llunyà i la reforma estatutària no ens allunya d’ell. Rebutjar la reforma no té, en clau independentista, molt de sentit.’

Per cert, la campanya ‘A qui molesta aquest Estatut?’ d’ICV em sembla prou clarificadora de tots els dubtes que he manifestat més amunt. Seguirem parlant-ne, em temo.

Parlar de Catalunya (carta oberta a l’amic Roger)

5
Publicat el 19 de maig de 2006

En Roger respon a la meva darrera entrada i em comenta el següent: `Per primera vegada en molts dies et veig parlant d’alguna cosa que estiguem parlant aquí a Catalunya. Europa ens cau molt lluny, certament, però perquè és molt lluny… Jo de tu encararia amb valor al debat real. Pensa que s’esperava molt del teu blog, i t’ho diu un militant d’ERC que t’admira’.

Permete’m, benvolgut Roger, agrair-te el teu comentari ja que em dóna peu a fer una reflexió que ben bé podria ser una declaració d’intencions.

En primer lloc vull recordar que quan vaig obrir aquest bloc la meva intenció era precisament fer més transparent i més propera la feina que algunes persones fem en el si de les institucions d’aquesta Europa que tu anomenes `llunyana’. I ho vaig fer precisament per què sóc més que conscient que aquesta percepció que tu manifestes és certament habitual, tal i com ho demostra no només l’abstenció a les eleccions europees, sinó sobretot l’absència de debat sobre temes que tenen dimensió europea. (…)

No obstant, permete’m que et recordi que el 70% de les lleis que s’apliquen a Catalunya són simples trasposicions (és a dir traduccions) de normatives i directives europees que han estat elaborades a Brussel·les, amb la participació de la Comissió (formada per un membre de cada Estat), el Consell (on estan representats els governs dels Estats, i en què ara, en certs àmbits, també hi participa el govern de la Generalitat) i el Parlament Europeu (amb 732 diputats/des dels 25 Estats membres, dels quals l’Estat espanyol n’aporta 54, 6 dels quals provenim de Catalunya i 11 en total del conjunt dels Països Catalans). Què vull dir amb aquest ball de xifres? Doncs que quan alguns es queixen que `Brussel·les ens imposa les seves normatives’ s’obliden que en menor o major mesura nosaltres tenim la possibilitat d’influir-hi. La Unió Europea existeix, i les decisions que es prenen en el si de les seves institucions ens afecten de ple. Per tant, parlar d’Europa és necessàriament parlar de Catalunya, de la mateixa manera que parlar de Catalunya és també parlar d’Europa. El repte consisteix precisament en ser cada vegada més visibles, més influents, més decisius en les decisions que s’hi prenen. Hi això no ho aconseguirem inhibint-nos del debat europeu, sinó ben al contrari, contribuint-hi amb veu pròpia.  

En segon lloc, amic Roger, em preocupa que consideris que parlar de Drets Humans, de drets del poble Saharauí, del català a Europa, de la lluita pels drets del col·lectiu LGBT, de la igualtat d’oportunitats home-dona, o de la necessitat d’establir unes relacions més justes entre la UE i Amèrica Central (per mencionar algunes de les darreres entrades del meu bloc) sigui parlar de temes que no interessen avui a Catalunya. I això em fa pensar com és de trist constatar que per a molta gent parlar de Catalunya és només parlar de l’encaix de Catalunya a Espanya, o dels aspectes simbòlics del país (senyera, himne,…), o de quant `ens maltracten els altres’. Aquesta actitud egovictimista ens porta a que alguns es creguin amb el dret d’atorgar l’etiqueta de més o menys catalanista en funció, exclusivament, de qui la té més gran, la senyera, o de qui té menys relacions amb gent de fora del `nostre’ territori, com si aillar-nos del món en què vivim fós garantia de que serem més ben considerats i respectats. Penso sincerament que això és un error, i que no ajuda gens a millorar l’autoestima del poble català, ni que ens guanyem més el respecte dels de fora. Una Catalunya moderna i de futur, per a mi, és aquella que és capaç de liderar debats en favor dels drets de les persones i d’una millor qualitat de vida, i això en tots els àmbits en què podem influir-hi, a casa nostra, per descomptat, però també a Espanya, Europa i al món. Mirar-nos el melic permanentment i mantenir una actitud defensiva no ens farà ni millors, ni més lliures, ni més respectats.

Finalment, ja que m’instes explícitament a que parli del tema que, segons tu, és l’únic tema que preocupa avui als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, l’Estatut, amb molt de gust ho faré. I ho faré dient, com ja he dit en altres ocasions, que malgrat la retallada (qui hi ha sigut) i la foto Mas-Zapatero (que va ser un gest barroer i de mal gust), el resultat final aprovat al Congrés/Senat i que se sotmetrà a referèndum el 18J ens deixa en molt millor situació que l’actual per seguir avançant en la millora de l’autogovern, i en la defensa dels drets i les llibertats dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Respecto a tota la gent amiga que es planteja el no o el vot nul des de la frustració (no tant aquells que ho fan des de l’odi a Catalunya), i també penso que hi ha moments en què cal fer un toc d’atenció manifestant clarament una postura crítica (jo mateix ho vaig fer en el cas del Tractat Constitucional Europeu), però en aquest cas, i havent llegit amb cura el text, penso que no podem negar que en molts aspectes el nou estatut suposa un clar avenç en competències, drets i deures i capacitat d’autogovern, entre d’altres. De fet, esdevindrem de llarg la nació no-Estat amb el nivell d’autogovern més gran existent a la UE actual. Per altra banda, siguem clars, tal i com ens recordava fa uns dies un altre bon amic, Jordi Sánchez, en aquests moments la correlació de forces és la que és, i francament, no crec que una sociovergència a la Generalitat, amb un PSOE amb majoria absoluta o amb suport de CiU a Madrid, ens sigui més favorable. Per tal que la gent confiï en un projecte polític no n’hi ha prou amb grandiloqüents declaracions, sortides de to i constants gestos de crispació, sinó que cal també demostrar que s’està preparat per governar i per liderar el país fent-lo anar cap endavant. I això, amic Roger, avui per avui vol dir caminar amb Europa.

Per tant, amb el teu permís, i espero que amb la teva complicitat, seguiré parlant i treballant per la millora dels drets humans, dels drets col·lectius i de les llibertats a Europa, que també són les de Catalunya. I tot això per dignitat, i perquè vull que el respecte cap a Catalunya provingui del reconeixement cap al nostre compromís i responsabilitat universals.

Rep una forta abraçada, i espero que tindrem noves oportunitats de seguir intercanviant impressions.

Més enllà del referèndum del 18J

3
Publicat el 8 de maig de 2006

Torno de Helsinki satisfet pel reconeixement d’ICV com a membre de ple dret del Partit Verd Europeu, però preocupat pel moment polític que estem vivint a Catalunya. Se’m fa difícil, certament, parlar de política europea sense avaluar el context nacional. Catalunya es troba cada vegada més afectada per les dinàmiques polítiques que es donen a Europa en general, i a la Unió Europea en particular. I una d’aquestes dinàmiques és la tendència cap al bipartidisme, en alguns casos, o cap a la coalició de les dues forces majoritàries (grans coalicions) en d’altres.

Tanmateix, tenim prou experiència democràtica com per constatar que són tant perilloses les majories absolutes, com el bipartidisme, com les coalicions de forces majoritàries. Les tres opcions poden semblar molt atractives des de la perspectiva d’aparentar una certa tranquil·litat de govern, però al meu entendre sol tractar-se d’una tranquil·litat enganyosa

 

En aquest context, la pluralitat d’opcions polítiques i organitzatives no és un mal menor, és un valor en ella mateixa. Al mateix temps, un govern plural pot no ser senzill de gestionar, també és cert, però segurament serà molt més representatiu de la realitat nacional a la que representa, i farà que sigui molt més factible que un ampli espectre de població es faci pròpies les polítiques que aquest govern digui a terme.

Dit això, les forces que formen part d’un govern d’aquestes característiques han de ser conscients de la importància de desenvolupar una cultura de coalició, la qual cosa vol dir ser conscients de la representativitat que cadascú aporta al govern, així com de la necessitat de posar l’accent sobre una acció de govern que permeti a la societat apreciar que un govern plural i format per formacions polítiques diverses no només és més representatiu, sinó que també és més eficaç.

Bastir un projecte sociopolític com aquest, que estigui vertebrat, però que a la vegada sigui dinàmic i plural, no és fàcil, i exigeix una gran dosi de generositat. Una generositat que també té a veure amb les formes d’acció i d’organització. Ningú té tota la veritat. Ni els moviments socials, ni els partits, ni tan sols l’acadèmia o la intel·lectualitat. En efecte, les tradicionals formes organicistes dels partits ja no serveixen per vertebrar la societat. Els moviments socials, per la seva banda, han posat de manifest que es poden aconseguir grans transformacions mentals, socials i estructurals a partir de la mobilització temàtica, horitzontal, transversal i pluridisciplinar, però són insuficients si al mateix temps no són capaços de transformar els partits i, conseqüentment, la conformació i el paper de les institucions. Tots aquests espais són, per tant, complementaris. En altres paraules, tothom és necessari, però ningú, persona o col·lectiu, és suficient.

Apostar per la sostenibilitat ecològica exigeix també fer-ho per la justícia social i nacional, així com per la igualtat entre gèneres, o per garantir els drets i les llibertats de persones i col·lectius. Quan es combinen tantes `lluites’ és possible que algú consideri que la seva lluita particular queda diluïda. Tanmateix aquesta és de fet la seva riquesa. Cal actuar des de la radicalitat crítica, però a la vegada ser conscients que la `nostra’ lluita és només una entre tantes. I que totes són legítimes i complementàries.

I és per això que se’m fa tan difícil entendre com, en el context del debat que ens ocupa actualment, el de l’Estatut, algunes formacions polítiques hagin optat per debilitar la imatge de país en benefici d’uns interessos partidistes i electoralistes. Primer CiU trencant l’acord de negociar tots junts a Madrid la defensa del text del Parlament de Catalunya, i després ERC que, en un atac de gelosia, es desdiu dels acords assumits la vigilia del pacte Mas-Zapatero, i allò que abans havia considerat un bon acord donada la situació política i la correlació de forces, esdevé un mal text.

No cal dir que comparteixo totalment tant la frustració per la fotografia Mas-Zapatero, com la retallada del text estatutari, però també, amb la mateixa fermesa i convicció, crec que, malgrat tot, el text resultant millora en molt la situació actual a tots els nivells i ens deixarà molt més ben situats per afrontar una nova etapa de consolidació i enfortiment de l’autogovern. Crec que en aquests moments tocava, ni que fos estratègicament, donar una imatge d’unitat, de visió de país, de demostrar que les reivindicacions que fèiem en l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya el 30 de setembre eren el sentiment majoritari dels catalans i les catalanes. I això només es pot fer des de la defensa que el text de l’Estatut que el 18 de juny haurem de votar és certament insuficient però imprescindible per seguir avançant, al mateix temps que suposa un important avenç en molts aspectes concrets que no es poden ni negar ni minusvalorar. 

Dubto molt que un govern sòciovergent, que és el que sembla que desitja ERC tenint en compte la seva actitud i el seu discurs, sigui molt més valent nacionalment, més sensible socialment i més responsable mediambientalment que l’actual govern catalanista i d’esquerres. És clar que em podria equivocar. El temps dirà.

 

 

 

 

 

 

Moltes gràcies Milà, bona sort Baltasar

2
Publicat el 25 d'abril de 2006

No vaig poder assistir ahir al vespre al Consell Nacional dICV en què es va abordar el relleu forçat de Milà al capdavant del Departament de Medi Ambient i Habitatge. No obstant, vull sumar-me als elogis i suports que Milà va rebre, i constatar un cop més la gran estupefacció per una remodelació que, si bé era segurament necessària en alguns casos, no ha estat el revulsiu que pretenia, ni en el fons, ni en la forma, ni en el moment.

Al mateix temps vull manifestar també el meu suport al nou Conseller, Francesc Baltasar, a qui sobra experiència i habilitat política, però que necessitarà molt més que això si vol seguir fent una feina tan necessària com és la de vetllar per que aquest govern sigui coherent pel que fa a polítiques ambientals i d’habitatge.

Enmig de tant desconcert  i despropòsits, la feina de Milà ha estat, sens dubte, de les més destacades del govern, tot i que no sempre hagi estat ben compresa. Sorprèn, de fet, que Milà hagi rebut contundents crítiques tant per part de sectors econòmics i empresarials (que l’acusaven de parar el país) com de sectors ecologistes (que el consideraven massa tou).

Més enllà de prejudicis o partidismes crec que n’hi ha prou amb llegir correctament els diaris per veure que ambdues acusacions són injustes. En primer lloc perquè vetllar per tal que totes les polítiques que duu a terme la Generalitat tinguin en compte la dimensió de la sostenibilitat i del respecte al medi ambient, la salut i els drets de les generacions futures no és sinònim de paralitzar el país, sinó més aviat de garantir que aquest podrà seguir existint com a tal durant molt de temps.

Pel què fa a la segona crítica, la de no ser prou contundents, cal també recordar quins són els números que surten de les darreres eleccions. En democràcia la gent expressa les seves opcions lliurement el dia dels comicis, i de moment no s’ha constatat que hi hagi grans majories que apostin per tal que el govern faci una política ambientalment responsable. Més aviat al contrari. Les majories han optat sempre per forces que, com CiU o PSC no s’han significat mai per la seva sensibilitat ambiental. I malgrat això, no hi ha cap mena de dubte que la influència de la gestió de Milà en la política del govern ha estat molt superior a la que numèricament caldria esperar, la qual cosa, és cert, no ha impedit algunes derrotes importants degut a la manifesta insensibilitat ambiental d’alguns consellers en particular, i del fet que aquests consellers compten amb un aval electoral gens menyspreable. En aquest sentit, el gran valor afegit que penso que ha aportat fins ara la presència d’ICV al govern és posar de manifest que la dimensió de la sostenibilitat ha de ser transversal, però que mentre no ho sigui, és a dir, mentre els Departaments més directament afectats (política territorial, industria, agricultura, turisme) obviin aquesta visió, cal que hi hagi algú que la recordi constantment en el sí de l’equip de govern, que és on finalment es prenen les decisions.

En definitiva, sempre hi haurà per a qui es fa massa des del Departament de Media Ambient, i que fins i tot voldrien que desaparegués aquest Departament, com també sempre hi haurà qui consideri que es fa massa poc. Així que, finalment, només ens queda una opció, ser responsables i honestos amb nosaltres mateixos i mantenir-nos actius en accions de govern mentre pensem que hi podem aportar una visió que no hi seria si no hi fossim. Malgrat que la nostra feina estigui més o menys reconeguda, és certament necessària, i com sol passar en aquesta qüestió, algún dia serà inimaginable pensar que algú no pugui estar a favor de moltes de les propostes que avui fem des de molts àmbits socials, polítics i acadèmics en favor de la sostenibilitat.

Així doncs, Honorable Conseller Baltasar, molta sort i, sobretot, molt coratge. I és que fins i tot aquells i aquelles que continuament et posaran traves en la teva tasca, tard o d’hora es beneficiaran dels teus èxits, i lamentaran les teves derrotes en el si del govern.