Raül Romeva i Rueda

Els tocs d’atenció, en política, són claus. Cal saber-los donar quan toca, i en la intensitat que toca, i cal saber-los llegir també com toca. Ara fa uns mesos vàrem tenir oportunitat de donar-ne un d’important, en el marc del referèndum sobre Tractat Constitucional europeu. En aquella ocasió el toc d’atenció anava destinat tant a Brussel.les com a Madrid. A uns per dir-los que Europa serà l’Europa dels pobles i els ciutadans i ciutadanes, o, si es redueix a l’Europa mercat i intergovernamental, difícilment serà, als altres per dir-los que a Catalunya ja érem adults i que podíem decidir per nosaltres mateixos, també en quant a les decisions que es prenen a Brussel.les. (segueix…)

El No no va ser majoritari, però sí prou significatiu, almenys a Catalunya. Com també ho va ser l’altíssima abstenció, tot i que aquesta, malauradament, ja no és novetat pel què fa a les consultes europees, la qual cosa és ja de per si un important toc d’atenció que, almenys fins ara, sembla que no s’ha sabut, o no s’ha volgut, saber interpretar.

Ahir la ciutadania, liderada per la Plataforma Pel Dret a Decidir, va tornar a donar un nou toc d’atenció. I aquest, n’estic segur, va fer més mal que mai.

Poc importa si vàrem ser 300, 400, o 700 mil les persones assistents. N’érem moltes, moltíssimes. I allò que és més important, de tota classe, condició i ideologia. Des d’independentistes radicals fins a usuaris de rodalies i de regionals que n’estan fins al capdamunt de la sobèrbia centralista de Madrid, passant per simples ciutadans i ciutadanes que, sense ser independentistes ni usuàries, han entès també que el tracte, i sobretot el to, que ens arriba de la resta de l’Estat, està arribant ja a quotes inacceptables de menyspreu. Molta d’aquesta gent s’hi trobaria segurament més o menys còmoda amb una Espanya plural, federal o simplement respectuosa amb la diversitat que la conforma, però tal i com veu que s’estan fent les coses, no li queda altre remei que plantar-se, i dir: no és això, companys (i companyes), no és això.

Les coses estan canviant, això és evident. Ja no val apel.lar al seny i a la responsabilitat per, després, maltractar infraestructuralment, fiscalment i verbalment a Catalunya. Ja no val lloar "l’actitud" de la ciutadania catalana mentre per la porta del darrera hi anem abocant menyspreu, burla, falta de respecte i, fins i tot, insults diversos.

Sóc dels qui defensa, per principis, la política de la seducció. Per reclamar cal, primer, tenir quelcom a oferir. Però també sóc, malauradament, conscient que aquesta política té els seus límits, i que, de tant en tant, en la dosi justa i oportuna, cal saber plantar-se. Ara tocava. I ho hem fet. Segurament hi haurà qui pensa que toca més sovint, com també qui creu que encara teníem marge per raonar. Qüestió de matís i de subjectivitat, segurament. Per a mi tocava ara. I tocava perquè un aspecte tant important com la vertebració del territori, i que aquesta sigui sostenible, ha estat posada en qüestió per una pèssima gestió i per una mala priorització, des de Madrid.

No puc estar-me de lamentar també, però, que molta de la gent, de les organitzacions i dels mitjans que han alimentat aquest acte de protesta ens acusaven als qui exigíem ja fa anys revertir les prioritats, i ens queixàvem que només s’invertia 3 euros en rodalies per cada 97 que s’invertia en l’AVE, de ‘passats de moda’, ‘d’ecologistes de pa sucat amb oli’, ‘de voler aturar el progrés’, i de tantes altres coses, no sempre enginyoses, però sovint incertes. Potser que comencem, també a casa nostra, a deixar de posar etiquetes fàcils i afrontem seriosament la multidimensionalitat de la reivindicació del catalanisme, així com a adonar-nos que no és dividint-nos a partir de qui és ‘més’, sinó unint-nos, com ahir, amb un objectiu comú.

Per últim vull també recordar que correm un altre risc: obsedir-nos massa amb Madrid i oblidar-nos que el centre de poder que cada vegada més condiciona les nostres múltiples dependències es troba no a una, sinó a dues hores d’avió, i es diu Brussel.les. Tant les direccions dels partits com els mitjans de comunicació destinen tota l’atenció cap a la capital de l’Estat mentre, massa sovint en plena foscor, i habitualment amb poca pressió pública, es prenen decisions a la capital belga que, posteriorment, Madrid haurà d’implementar sense gaire marge per modificar-ho (se’n diu trasposar Directives a la legislació estatal).

En altres paraules, si els partits (i especialment les seves direccions), els actors socials i els mitjans de comunicació no aposten d’una manera més ferma i decidida per tal que Catalunya, i els seus interessos, siguin presents, actius i visibles a Brussel.les, seran els funcionaris i responsables governamentals de Madrid qui negociaran per nosaltres. I quan ens en vulguem adonar ja serà tard, i només ens quedarà, comme d’habitude, el dret a queixa i pataleta. Tal i com ha passat amb rodalies i regionals, si no s’hi inverteix, les ‘infraestructures’ polítiques es deterioren i acaben no essent suficients per a fer avançar el país. D’igual manera passa amb la gestió política a Brussel.les. Si no ens esforcem més per ser-hi més presents, simplement ens en quedarem fora.

Compte per tant. Si Madrid té tanta por de cedir sobirania cap avall és, entre d’altres coses, perquè és conscient que ja l’ha de cedir inexorablement cap amunt (cap a Europa).

En definitiva: el d’ahir va ser un toc d’atenció necessari, oportú i prou sorollós per tal que sigui degudament escoltat, tant a Madrid com a Brussel.les (encara que només sigui per part dels funcionaris espanyols que hi treballen defensant els interessos de l’Estat). Segueixo defensant que la seducció és important, però aquesta s’ha de combinar amb les dosis pertinents de respecte. I el respecte, de tant en tant, s’ha d’exigir alçant la veu, democràticament, per descomptat, però de manera ben ferma.

Foto: Imatge de la manifestació d’ahir pels carrers de Barcelona. Font: El Punt.

Confesso que sovint se’m fa difícil parlar d’Andorra com un país diferent al meu. Sempre que hi he anat m’hi he sentit com a casa, i no només per un tema de llengua. Potser per aquest motiu em dol especialment constatar com només el 20% dels qui hi viuen en són nacionals, i compten amb tots els drets pertinents, mentre que el 80% restant, provinent majoritàriament de Portugal, Espanya o França, si bé sí que contribueixen amb els seus impostos i la seva feina al progrés del Principat, no se’n beneficien en termes de molts dels drets vinculats a la nacionalitat. Aquest és, sens dubte, un dels aspectes més controvertits del vigent sistema jurídic i polític del Principat, bàsicament per què implica una conculcació de drets tant fonamentals com, per exemple, el dret a vot, i de fet va ser motiu d’un requeriment per part meva a la Comissió Europea (veure aquesta pregunta ).

Per altra banda, se’m fa també difícil pensar que Andorra no és dins la Unió Europea, i que, per tant, no té (segueix…)

representació a les institucions europees (Consell, Comissió i Parlament Europeu). I tanmateix és evident que les polítiques que es fan als dos Estats amb què té frontera, el francès i l’espanyol, però també en el conjunt de la UE, l’afecten de ple. Ja sigui perquè afecten, com dèiem, a molta gent que viu i treballa a Andorra, sense ser-ne nacional, ja sigui perquè, lògicament, Andorra manté importants relacions amb la UE, a través sobretot dels vincles que té amb els estat veïns i, especialment, perquè des de l’1 de juliol de 2005 existeix un Acord de Cooperació entre Andorra i la Comunitat Europea.

Així doncs, per exemple, quan es prohibeix a les persones homosexuals donar sang a Andorra argumentant que l’acord amb l’hospital de Tolosa així ho estableix, allò que se’ns està dient és que el problema, a més a més d’andorrà, és també de la UE, i aquí sí que, en tant que diputat europeu, hi tinc competències. De fet vaig dirigir en el seu moment diverses preguntes tant a la Comissió, com al Consell, les quals, en no comptar amb una resposta prou satisfactòria ja que aquestes dues institucions es limitaven a dir que no hi tenien competències, vaig reformular de la següent manera, i novament decebut per la resposta, vaig presentar conjuntament amb els altres col.legues de la mesa de l’intergrup pels drets LGBT, una tercera bateria de preguntes.

O quan, per exemple, parlem dels drets de les persones que treballen a Andorra, a les quals se’ls demana uns certificats mèdics abusius (també pregunta a la Comissió), o quan es deneguen permisos de treball a persones que pateixen diversos tipus de malalties, indiferentment de si estan o no qualificades per dur a terme la feia a la qual opten (cas concret que vaig elevar també a la Comissió Europea), o pel fet que el model turístic andorrà, i especialment les enormes quantitats de residus que aquest genera, acaben essent enviades cap a l’Estat espanyol (també li vaig fer notar a la Comissió a través d’aquesta pregunta), o fins i tot quan tractem sobre els enormes dèficits de la Llei Sindical, tema que vaig fer arribar també a la Comissió i al Consell, via pregunta, i sobre el qual vaig fer un apunt específic al meu bloc (Andorra i la llei sindical: hi té alguna cosa a dir la UE?).

Molt sovint la resposta de la Comissió Europea o del Consell es limita a fer referència a l’acord de Cooperació de 2005, tot afegint que en les qüestions específiques que se li plantegen no hi tenen competències. Lògicament lamento aquest desenteniment, i per tant segueixo, i seguiré, insistint en portar a les institucions europees totes aquelles qüestions que, provinents de ciutadans i ciutadanes que viuen i treballen a Andorra, consideri que hi poden trobar alguna mena de resposta.

Per tot plegat, sóc dels qui pensa que seria altament desitjable que el Principat es plantegés definitivament formar part de la família europea, entrant a la UE. Els beneficis d’aquest pas serien indubtables, no només en termes lingüístics (tot i que reconec que aquest és un aspecte que per als catalans i catalanes és prou sensible, ja que això permetria que el català esdevingués, finalment, llengua oficial de la UE i ens estalviaria molts maldecaps als qui defensem aquest dret en el si de les institucions europees), sinó sobretot en termes de drets de tota mena: socials, ambientals, culturals, …

Però en aquest camí no em trobo sol, per descomptat. De fa temps que compto amb un excel.lent grup d’amics i amigues, els Verds d’Andorra, els quals, malgrat no tenir, encara, representació institucional, estan duent a terme una tasca titànica, i més que lloable, tenint en compte especialment les dificultats amb què es veuen obligats i obligades a fer-la.

Ara tenen una nova oportunitat per corregir aquest biaix i aspiren, a les Comunals del 2 de desembre, a aconseguir aquesta representació que el sistema polític andorrà els ha negat fins ara.

De fet, quan ara fa uns mesos van iniciar el seu procés participatiu per a el.laborar les propostes programàtiques, els Verds andorrans reclamaven el següent: "Els nostres Comuns necessiten un impuls clar d’eficàcia, necessiten un desenvolupament sostenible i rigorós. Tenim clar que els nostres Comuns seran el que les seves ciutadanes i ciutadans vulguin que sigui. Els nostres Comuns necessiten entrar realment al segle XXI, per això les ciutadanes i ciutadans d’aquest país tenen molt a dir en aquesta consulta". No cal dir que m’hi sumo, a aquesta petició.

Coneixent la vocació i la capacitat de treball que tenen, entre d’altres, persones com la Jael Lozano, candidata a Escaldes-Engordany, confio fermament en què aquest cop aconseguiran els vots necessaris. Tanmateix, si per ventura no ho aconseguissin, seguiran trobant en mi un ferm aliat amb qui podran seguir treballant, ja sigui des de Brussel.les, Estrasburg o Catalunya.

Andorra es mereix uns comuns més participatius, sostenibles i actius en la defensa dels drets de les persones, siguin o no nacionals andorranes, i això, em temo, avui per avui només ho pot garantir una forta presència de l’esquerra verda als comuns.

Foto: Jael Pozo, cap de llista dels Verds d’Andorra al Comú d’Escaldes-Engordany. Font: Diari d’Andorra

Camí de Nova York, on participo fins dimecres en una nova bilateral NNUU-UE, conec la noticia de la mort de Gregori López Raimundo. Persones molt més autoritzades que jo mateix ja han glossat la seva figura i el paper, fonamental, que va jugar sobretot durant el franquisme i la transició (veure per exemple aquest obituari escrit per Xavier Folch a El País, aquest d’Andreu Mayayo a El Periódico, o aquest altre de Jordi Borja també a El Periódico). Era sens dubte una persona que imposava, amb la seva sola presència, una aurea de respectabilitat que només és comprensible quan es duu a les esquenes una bona part de la història del país. La comparació amb n’Antoni Gutierrez Díaz, també traspassat fa poc, és, aquí, inevitable. Dues llegendes. Dos mites. Dos insubstituïbles. Dos éssers humans, amb defectes i virtuts, com tothom, però fonamentals per entendre el nostre passat, així com per comprendre algunes de les claus que determinaran el nostre futur. (segueix…)

I mentrestant el món que es mou, sí, però cap a on? Els grans reptes d’avui reclamen, de fa ja temps, una visió global, universal, internacionalista. I reclamen, també, propostes, marcs d’actuació i models de pensament nous. No es tracta de renunciar al passat, sinó d’aprendre’n per adaptar-lo a un nou present i a un futur incert. Es tracta de trobar eines, però sobretot voluntat política, per tal d’avançar en la direcció correcta.

En Gregori, com n’Antoni Gutierrez, van assumir en el seu moment el lideratge de la lluita contra el franquisme i la democràcia i en favor de l’eurocomunisme. Ja llavors defensaven la resposta global als problemes globals, tot i que segurament poc podien imaginar llavors, en la seva joventut, les dimensions, i sobretot els ritmes frenètics, que vivim en l’actual món globalitzat. Món en què NNUU i la UE poden, i han, d’assumir un paper més ferm, però també més coherent amb els principis que prediquen. 

El capitalisme, i especialment la seva actual deriva neoliberal, ha provocat tres grans fractures que són les que obliguen a reaccionar de manera individual i col.lectiva: la fractura social (desigualtat rics-pobres, Nord-Sud, inclosos-exclosos); la fractura de gènere i la fractura ambiental. Sóc dels qui pensa que no és possible trobar respostes i eines per tal de superar una de les tres fractures sense fer-ho, simultàniament, amb les altres dues.

La mort de’n Gregori coincideix, de fet, amb el final de la reunió dels experts del Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) que ha tingut lloc a València, i que es va tancar ahir amb un esperat informe final a partir del qual es negociaran les mesures per frenar l’escalfament global a partir del 2012, un cop acabat el període de temps del Protocol de Kyoto.

Les dades presentades per l’IPCC són contundents i no hi ha dubte: el canvi climàtic el provoquem els humans i els seus efectes es notaran durant molts segles. Fins aquí res de nou. Vaja, almenys per a la majoria, ja que sembla que encara hi ha qui ho nega. Però és clar, també hi ha qui defensa encara les tesis del creacionisme (de fet hi ha un diputat al Parlament Europeu, el polonès Maciej Marian Gyertich que fins i tot ha editat un petit opuscle al respecte que ens ha fet arribar als altres Membres de l’Eurocambra, es tracta del mateix que quan es va fer el debat de condemna al franquisme es va aixecar defensant que la història d’Europa havia de reconèixer el paper de dos grans homes, Franco i Salazar).

En Gregori té el seu lloc a la història. Simplement se l’ha guanyat. Però la història continua. Els temps canvien, els reptes també, així com les formes d’organització i de lideratge. Avui constatem que determinats lideratges que van servir fa uns anys per afrontar les reivindicacions socials i en favor de la igualtat ja no serveixen, que han evolucionat, però això no vol dir que no se’n pugui aprendre. Tan en Gregori com en Guti han estat proves vivents d’aquesta capacitat d’evolucionar amb els temps. Per això cal contextualitzar cada acció en el seu moment. I seguir avançant. Aquest és, penso, el millor homenatge que podem fer a qui a dedicat la seva vida a lluitar per la democràcia i la llibertat.

 Font foto: El Periódico

Encallada la via bilateral intraespanyola, ha arribat el moment de buscar que d’altres instàncies supraestatals, com la UE (i concretament el seu executiu, la Comissió Europea) s’impliqui en un afer que és, fonamentalment, una qüestio de drets fonamentals i de dignitat, pilars aquests en els quals es fonamenta el procés mateix de construcció europea. Per aquesta raó he presentat a la Comissió la pregunta que trobareu més avall. Per cert, que la pregunta és en castellà perquè, malgrat la insistència de molts/es eurodiputats/des, encara no se’ns autoritza a fer-ho en català. Precisament per tractar aquesta qüestió, així com la reclamació que fem de poder intervenir en català al plenari del Parlament,  (segueix…)

n’Ignasi Guardans (CiU), na Maria Badia (PSC) i jo mateix tenim una reunió amb el President del Parlament Europeu aquesta tarda, a les 16.35. En un post ulterior comentaré aquesta reunió.

Pregunta a la Comissió en relació al retorn dels documents incautats durant la Guerra Civil espanyola

Presentada per Raül Romeva

El Estado español, mediante la ley 21/2005, de 17 de noviembre, ?de restitución a la Generalitat de Catalunya de los documentos incautados cono motivo de la Guerra Civil custodiados en el Archivo General de la Guerra Civil Española y de creación del Centro Documental de la Memoria Histórica?; legisló sobre las condiciones, requisitos y temporalidades para proceder al regreso de la documentación expoliada por la fuerza de las armas a las instituciones, partidos, entidades y particulares, y depositadas en Salamanca, donde continúan después de más de 30 años de democracia tras una de las dictaduras fascistas más largas y sangrientas de la historia moderna europea.

Han pasado ya dos años desde esta aprobación y los documentos de los particulares, entidades, partidos políticos y sindicatos continúan en Salamanca pese que al Gobierno de la Generalitat de Catalunya, en cumplimiento de la ley, procedió, mediante los expertos archivísticos, a su identificación – resultando en un listado de más de 2 millones de documentos, 68 asociaciones afectadas, 153 particulares y empresas y más de 40 organizaciones políticas y sindicados afectadas por el expolio-.

En estos dos años no ha sido convocada la comisión mixta Ministerio de Cultura-Generalitat de Catalunya y el plazo de tres meses que se establece en el punto 3 del art. 3 de la ley ??Art. 3.3 Identificados los documentos, fondos documentales y otros efectos, el Estado entregará a la Generalitat de Catalunya en el plazo de tres meses??-, expiró hace tiempo. Esto hace que no se pueda proceder a la digitalización y depósito de la copia, al envío de toda la documentación consiguiente y al proceso de entrega, en las condiciones idóneas, por parte de la Generalitat a sus legítimos propietarios.

Frente al incumplimiento de la ley por parte del gobierno español y dada la naturaleza de la documentación, ¿no cree la Comisión Europea que se están vulnerando los derechos de los ciudadanos, especialmente con temas referentes a la dignidad humana y la preservación de la memoria democrática? ¿Cuál es la opinión y la posición de la Comisión en torno este asunto? ¿Piensa la Comisión Europea exigir al Estado español el cumplimiento estricto de la ley y por tanto la convocatoria inmediata de la comisión mixta Estado-Generalitat para proceder con la máxima celeridad al regreso sus legítimos propietarios de la documentación incautada, tal y como fija la ley 21/2005?

Foto: acte per la dignitat, Palau Sant Jordi diumenge 21/10/07 . Font: Vilaweb

Confesso que he seguit el cas de l’acomiadament o de la no renovació (desconec encara de què es tracta exactament) per part de Catalunya Ràdio de l’escriptora Cristina Peri Rossi des d’una certa distància geogràfica obligada, però amb un enorme grau d’interès. Desconec també els termes reals, des del punt de vista laboral, d’aquesta decisió, tot i que confio que s’hauran respectat escrupulosament el drets d’una persona contractada, entre d’altres coses perquè si la motivació de l’acomiadament/no renovació era que la persona contractada no s’expressava normalment en català, probablement aquest era un fet conegut (segueix…)

ja en el moment en què es va arribar a una acord amb aquesta persona, per la qual cosa, si és la part contractant qui ha canviat de parer, és lògic que la part contractada sigui compensada per aquesta decisió. Així mateix, vagi també per endavant el meu més absolut respecte per la professionalitat d’una persona que, més enllà de la llengua que usi com a mitjà de comunicació més habitual, se l’ha de valorar per la qualitat de la seva feina, de la mateixa manera que cal reconèixer també els mèrits històrics de l’escriptora en la lluita antifranquista així com en la defensa del català en certs moments difícils. I és precisament per això que m’he sentit un pel confós amb la manera com ha plantejat la seva defensa, així com amb els companys de viatge que ha escollit per a fer-ho (veure, per exemple, les nombroses i significatives signatures del manifest de suport que promou el seu lloc web).

Per altra banda, desconec també si no hi havia alguna altra manera de resoldre l’assumpte, i si s’està trobant alguna sortida que permeti fer compatible aprofitar les inqüestionables capacitats de l’escriptora amb el principi, considero que també inqüestionable, que la ràdio pública catalana ha de funcionar, eminentment, en català. Un possible solució seria que la mateixa escriptora optés per fer servir el català cosa que no li hauria de ser massa dificil ja que, segons tinc entès, ha viscut prop de trenta anys a Barcelona. 

Ara bé, dit això, i anant al debat que per a algunes persones és col.lateral i per a d’altres de fons en tota aquesta qüestió, i lluny dels habituals estirabots que solen provenir d’extrems ben diversos, m’ha semblat prou aclaridora la postura  que publicava avui en Màrius Serra, a La Vanguardia, en la seva columna, el Runrún i amb el títol de Peri Grulli.

Seguint l’argumentació de’n Màrius i aplicant-me-la a mi mateix constato que quan m’entrevista un mitjà, posem per cas, alemany o polonès, l’entrevista acostuma a ser en anglès o francès donats els meus lamentables coneixements tant de l’alemany com del polonès, i després subtitulen o tradueixen les meves respostes. De la mateixa manera, però, entendria perfectament que si una cadena de televisió o ràdio alemanya, polonesa o sueca em volgués contractar com a comentarista habitual llavors em reclamés, almenys, que pogués mantenir una conversa en la llengua del mitjà en qüestió. Per altra banda, tinc molt clar que quan vaig a Andalusia i m’entrevista Canal Sur, l’entrevista haurà de ser en castellà, però tinc menys clar, en canvi, que quan m’entrevista un mitjà públic d’àmbit espanyol no pugui fer l’entrevista en català, sobretot quan em trobo a Catalunya, i especialment tenint en compte que el català és, també, una llengüa co-oficial a l’Estat, i per descomptat a Catalunya. Potser si resolguéssim també aquestes situacions un debat com el que estem tenint en relació a Catalunya Ràdio seria menys apassionat, i segurament menys necessari. 

Per altra banda, entenc que, en el cas de na Peri Rossi no estem parlant d’una persona a la qual s’entrevista de tant en tant sinó d’una persona col.laboradora habitual, amb contracte. 

Sigui com sigui, trobo que en Màrius Serra diu algunes perogrullades, com ell mateix adverteix, però malauradament penso també que ens trobem en un context de manifesta anormalitat lingüística (si alguna llengua es troba avui en perill a Catalunya no és certament el castellà sinó el català) cosa que ens obliga, de tant en tant, a haver de recordar certes veritats òbvies. I això es pot fer, tal i com en Màrius posa ben bé de manifest, sense cap necessitat de posar-se al nivell de qui no troba cap altra via que l’insult gratuit o la visceralitat desfermada que practiquen, per altra banda, moltes de les personalitats que signen el manifest de suport a na Peri Rossi. Potser si entre totes i tots asserenéssim el debat i el situéssim en els termes que toca, és a dir, de quina manera podem i hem de promoure l’ús del català, especialment a través dels mitjans públics de comunicació i de l’administració, tot plegat seria molt més senzill, i més constructiu.

(EL RUNRÚN) Peri Grulli, per Màrius Serra

Advierto al lector que este runrún sobre el caso Peri Rossi contiene algunas perogrulladas. La primera es que las cuestiones profesionales deberían ser analizadas con criterios profesionales. Eso fue lo primero que pensé cuando trascendió que la escritora uruguaya afincada en Barcelona desde hace tres décadas no seguiría contratada en un programa de Catalunya Ràdio porque no sabe expresarse en catalán. Me pareció lógico. Nadie va a contratarte en la RAI si no sabes expresarte en italiano ni en la BBC si no hablas inglés, lenguas que por otro lado se pueden aprender en menos de treinta años. Acto seguido recibí un correo electrónico del admirado escritor cubano Rolando Sánchez Mejías, afincado en Barcelona desde 1997, en el que me decía, literalmente: "¡Qué lindo el nuevo fascismo catalán, incluso no lo parece, oculto en su ropaje nacionalista!". Caray. Leí con interés el manifiesto subsiguiente y me admiré ante los heroicos anuncios de boicot a la Corporació por parte de dos tertulianos habituales. También seguí con curiosidad la extensión parlamentaria del conflicto y las consecuencias que ha suscitado.

Si una escritora de la pericia de Peri Rossi llevara treinta años en Los Ángeles, ciudad en la que es posible vivir en castellano, ¿no hubiese aprendido a hablar en inglés? Tal vez no. La gran Míriam Gómez, viuda de Guillermo Cabrera Infante, nunca quiso aprenderlo demasiado, a pesar de vivir en Londres, pero no me la imagino de tertuliana en la BBC. La realidad es que quienes protestan ruidosamente menosprecian el catalán y eso no sucede al revés. Monzó y Porcel, nuestros más visibles representantes esta semana en Frankfurt, no sólo no le hacen ascos al castellano, sino que lo dominan. Joan Corominas hizo un diccionario etimológico también del castellano. Si por mí fuera, tampoco renovaría el contrato a muchos tertulianos con los cuatro abuelos catalanes que destrozan el idioma por la radio, que es todo palabra, y encima cobran por ello. Y si creen que eso sólo sucede en catalán, lean El dardo en la palabra del gran Lázaro Carreter y verán a cuántos profesionales de la España monolingüe hubiera suspendido de empleo y sueldo el insigne académico. ¿Por qué se le da tan poca importancia a la lengua, a las lenguas, a determinadas lenguas?

El correu de’n Màrius Serra, distribuit per ell mateix, és MariusSerra@verbalia.com

Foto: Cristina Peri Rossi. Font: Web de Cristina Peri Rossi

Coincideixo amb Jordi Pujol, i amb tantes d’altres persones, en què si avui es fes un referèndum sobre la independència el nombre de vots favorables seria força superior als que hi hauria hagut si la consulta s’hagués fet fa un any. No sé si seria majoritari. Suposo que dependria de si la pregunta inclou més de dues possibilitats. Però en qualsevol cas estic força convençut que la majoria, d’una manera o una altra, manifestaria el seu descontentament amb l’actual marc de relacions Catalunya-Espanya. I és que és més que evident que la gent, a Catalunya, està cada cop més cansada. I amb raó. Com també és comprensible que ‘des d’allà’ estiguin cansats de les nostres reivindicacions. I és que discutir sobre allò que uns i altres creiem que és obvi, excepte per a alguns professionals de l’assumpte, sol ser esgotador, la qual cosa no vol dir que no pagui la pena. (segueix…) 

Per altra banda, coincidint amb la visita a Barcelona de Tenzin Gyatso, el catorzè Dalai Lama, es fa inevitable trobar paral.lelismes entre la situació del Tibet i la catalana. Tanmateix, cal recordar que hi ha importants diferències de proporció, de context i de moment. El mateix Tenzin Gyatso feia una reflexió tan certa com important: ‘vostès, a occident, tenen una democràcia i una llibertat d’expressió que ja voldriem nosaltres’. Xina no és comparable amb l’Estat espanyol, ni en tamany, ni en maduresa democràtica, ni en nivell de desenvolupament (tot i que cal dir que sí tenen força similituds en la capacitat de fer moure els seus serveis exteriors, embaixades i federacions per tal d’impedir, allà, que el Dalai Lama sigui rebut per dirigents internacionals, i aquí, que les seleccions catalanes puguin jugar partits internacionals).  

I és que comparar la situació catalana amb la del Tibet, la del Sàhara Occidental o la de Kosova, per posar només alguns exemples, em sembla una mica exagerat. Ja voldrien a El Ayoun, a Lhasa o a Pristina tenir els espais, les llibertats i les possibilitats de què avui disposem a Catalunya per expressar-nos i manifestar-nos(fa 40 anys era una altra història). La situació catalana és força més comparable, en canvi, a la d’altres casos actualment a debat dins de la UE, com l’escocès o el belga, o fora, al Quebec.

Sigui com sigui es tracta d’una qüestió de proporcions. De la mateixa manera que trobo altament irrespectuós comparar-nos, avui, amb pobles que estan essent torturats, perseguits, obligats a exiliar-se o, fins i tot, massacrats, considero també un pèl autocomplaent creure que en la relació Catalunya-Espanya tot està resolt, que res necessita millorar i que no hi ha espai per a un debat nacional. Tot plegat, insisteixo però, sempre tenint en compte les dimensions i les proporcions dels actors, de l’abast del debat i del context.

En aquest sentit, i indiferentment de si el 2014, o quan sigui, té lloc una consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya, penso que hi ha moltes prioritats i urgències a les quals cal que ens hi dediquem si no volem que els nostres eterns debats identitaris, massa vegades sobresaturats de purismes, etiquetes, acusacions fratricides, i sovint d’un excés de zel, ens facin quedar fora de joc en l’esfera europea i internacional.

Així, tenint en compte que de totes totes el futur de Catalunya passa per jugar més i més fort a Europa, cal incrementar els esforços per tal d’augmentar tant com sigui possible la presència catalana a les institucions europees i internacionals (sigui la familia de NNUU o d’altres àmbits), que és on cada vegada més es prenen les decisions que realment ens afecten. 

En segon lloc, tenint en compte que la situació que vivim a Catalunya no és excepcional en el si de la UE, potser seria hora que obrissim el debat de manera seriosa en el si de les estructures comunitàries. En aquest sentit és preocupant, vegi’s inacceptable, que determinades competències i drets que hem aconseguit respecte del govern central en un marc de descentralització negociada es vegin de sobte segrestats per alguns despatxos de Brussel.les simplement per què la majoria de funcionaris de la UE se senten més còmodes funcionant amb lògiques eminentment interestatals. Que no estranyi a ningú, llavors, que hi hagi cada cop més gent que pensi que, per ser ‘normals’ com a país en el sí de les estructures comunitàries, cal esdevenir Estat. Precisament per això trobo del tot incomprensible aquesta obsessió que de vegades trobem en certes estructures del govern central en el sentit de dedicar tants esforços per impedir una major presència de realitats nacionals com la catalana en tots aquells espais en què es discuteix sobre el futur de la UE (vegi´s, per exemple, l’actual Conferència Intergovernamental que té per objectiu redactar el futur Tractat sobre la Reforma de la UE).   

I tercer, per molt que el nou Estatut pugui semblar poca cosa i en certa manera una presa de pèl de part de Madrid (i motius per pensar-ho no en falten) és l’eina més important que, ara com ara, tenim per fer avançar l’ideal de Catalunya en aspectes tan importants i necessaris com són la millora de les infraestructures, dels serveis bàsics, o de la gestió dels recursos, a banda, també, de dotar-nos de més i millors instruments per ampliar i enfortir la presència de Catalunya al món. Ens pot agradar més o menys, però és el que hi ha. I menysprear-lo de ben segur no ens farà cap bé, ni com a poble, ni com a ciutadans i ciutadanes que aspirem a gaudir d’un Estat del benestar en condicions.

En definitiva. Tot plegat és una qüestió de contextos, de moments, de proporcions i d’oportunitats. Segurament, si fos tibetà, kosovar, palestí o saharaui parlaria en uns altres termes, però sóc català, i precisament per respecte cap a les ‘lluites’ d’aquests i d’altres pobles, no m’hi comparo. Simplement busco i treballo pel meu, pel nostre, propi camí.

Foto: Ofrena a Rafael de Casanovas. Font: Wiquipèdia  

M’ha semblat un article complert, valent i més que interessant. Així doncs, l’adjunto, per a la reflexió….

SOBRE LA REBEL.LIÓ DELS MOSSOS, per Jaume Asens i Gerardo Pisarello*, El Periodico, 17 de juny de 2007

? La lluita contra la impunitat policial suposa una victòria de la lògica de l’Estat de dret

"El vincle entre la seguretat i l’actuació policial s’ha convertit, en les últimes setmanes, en un dels eixos centrals de l’agenda política catalana. El primer desencadenant van ser les imatges difoses urbi et orbi, a través de la televisió o internet, d’agressions de mossos a detinguts a la comissaria de les Corts. Poc més tard, i en ple període electoral, va entrar en escena el famós punxó (segueix…)

anomenat kubotan, que va acabar de sacsejar les aigües ja remogudes per la denúncia d’altres irregularitats policials.
Al cap de no pocs dies els va incomodar que s’obrís un debat sobre el tracte dispensat als detinguts a les comissaries catalanes i sobre el modus operandi d’un cos al qual se suposava alliberat de certes pràctiques del passat. Bona part de la discussió inicial es va plantejar al voltant de si els incidents denunciats s’haurien d’haver amagat o no. La reacció dels partits de dretes va anar més enllà i es van sentir diferents veus que demanaven la dimissió del conseller d’Interior, Joan Saura, per estar "més preocupat pels delinqüents que per la policia".

EN UN REFLEX instintiu del ja conegut corporativisme, alguns sindicats policials també van fer pinya i van justificar les actuacions qüestionades. Com a resposta a les crítiques rebudes des de diferents entitats de defensa dels drets humans, van convocar una inusual manifestació en la qual es van sentir crits i consignes del tipus "Saura dimissió" "kubotan, kubotan" o "boti, boti, okupa qui no boti".

Si la llei 10/1994 estableix un autèntic codi de conducta o de bones pràctiques per als Mossos d’Esquadra, aquesta manifestació va representar un clar exemple de la seva mala aplicació. En lloc d’inspirar empatia social o fortalesa democràtica, els Mossos van donar una imatge de descrèdit i politització, del tot allunyada de l’aparença d’imparcialitat professional que exigeix la llei i que és d’esperar d’un cos nascut i format en una democràcia.

Una esquerra conseqüent, o simplement compromesa amb l’Estat de dret i amb la defensa dels drets humans, no s’hauria d’acomplexar davant d’aquest tipus de reaccions. Més encara, hauria d’assenyalar de manera inequívoca la incongruència que comporta denunciar la vulneració de drets als diferentes Guantánamo que hi ha pel món mentre es pretenen amagar els draps bruts d’una policia autòctona.

Qualsevol política de seguretat pot presentar dues direccions oposades: orientar-se cap al model del "dret a la seguretat" o bé cap al model de la "seguretat en els drets". El primer d’ells pretén reduir l’eficà- cia policial al desplegament de mesures exemplaritzants bé sobre els sectors econòmicament i socialment més vulnerables, bé sobre la dissidència política i cultural. El segon, en canvi, parteix del fet que l’únic ordre democràtic pel qual val la pena lluitar és aquell que està preocupat per reduir al mínim les intervencions repressives i sí, en canvi, per eliminar el desordre causat per les grans desigualtats econò- miques i socials.

No es tracta, com voldrien els sectors més conservadors, de polítiques realistes contra polítiques irrealistes. El suposat realisme dels que identifiquen l’eficàcia policial amb la falta de controls democràtics és un realisme estret de mires i de molt curt abast. Per contra, l’únic model sostenible de seguretat és un model fundat no en la demagògia del populisme punitiu, sinó en l’escrupolós respecte dels drets socials, polítics i civils de tothom. Això inclou també els drets dels detinguts en dependències policials, que, més enllà de tota una altra consideració, són, en aquell moment, part feble davant la possible arbitrarietat dels cossos de seguretat.

LA DECISIÓ de crear un comitè d’ètica de la policia i, sobretot, l’anunci per part del Departament d’Interior d’instal.lar càmeres de videovigilància a les dependències policials són mesures segurament insuficients, però van en la bona direcció. Poc importa que la Constitució garanteixi als detinguts drets si després es concedeixen a la policia amplis poders discrecionals. En qualsevol comissaria, la relació del detingut amb l’agent es consuma en secret i és de tal dependència o subjecció que pot donar peu a abusos o maltractaments difícilment controlables. Això, aquí i a tot arreu.

Per aquest mateix motiu, l’Estat espanyol va aprovar i recentment va ratificar el protocol facultatiu per a la prevenció de la tortura i altres tractaments o penes cruels, inhumanes o degradants. També per aquest motiu, el Parlament català es va comprometre a "implementar les recomanacions del relator especial de Nacions Unides sobre la tortura", entre les quals s’incloïa la instal.lació de càmeres als calabossos de les comissaries.

EL CONTROL democràtic dels cossos de seguretat no es pot banalitzar com una expressió d’ingenuïtat o hippisme polític. Per descomptat, no ho és per a les víctimes reals, i per desgràcia massa freqüents, d’actuacions arbitràries. Tampoc per a les víctimes potencials, que seríem tots els ciutadans, si s’imposessin les suposades tesis realistes. La lluita contra la impunitat policial suposa una victòria de la lògica de l’Estat de dret davant de la lògica de la raó d’Estat. Després de tot, en un sistema que es pretengui democràtic sempre serà preferible tenir una policia sota sospita que una policia descontrolada."

*Asens és vocal de la Comissió de Defensa del Col.legi d’Advocats, i Pisarello, vicepresident de l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals.

Font foto: Martin Tognola, El Periodico

Divendres a Mallorca, dissabte a Sitges, diumenge a Tortosa, avui a St. Cugat, demà … Aquests dies toca recórrer municipis. I és que estem en campanya. És sens dubte una gran oportunitat per a conèixer territori, gent, iniciatives i projectes certament interessants. I serveix també per a posar de manifest com cada cop més la política municipal transcendeix la dimensió local i esdevé universal, tant pel que fa als reptes als quals ha de fer front, com a les eines per fer-ho: vivenda, protecció de l’entorn, promoció de justícia i cohesió social, respecte i promoció dels drets i les llibertats, especialment per als col.lectius més desfavorits, transport sostenible, … (segueix…)

És cert que totes aquestes són qüestions que trobem en tots, o gairebé tots, els programes electorals. La diferència, però, és que aquí coneixem més i millor les persones que hi volen treballar.

Les eleccions municipals són les que ens permeten votar més a les persones i menys a les sigles. Les cares ens són familiars, no perquè les veiem per la televisió, sinó perquè les veiem a la plaça, a l’associació de veïns, al pavelló esportiu, al bar,… són gent propera.

Les eleccions municipals ens donen una oportunitat que en les altres conteses electorals queda més diluïda: valorar les persones que es presenten en funció de la feina feta, i no dels carnets, les sigles, els colors o els prejudicis. Podem premiar a qui ho ha fet bé, i castigar a qui pensem que no. Suposen, en definitiva, un excel.lent laboratori per enfortir des de la ciutadania una democràcia responsable, i fer del vot un instrument ètic, més que no pas estètic.

Foto: Cartell d’ICV-EUiA a Sant Cugat.

Les funcions del Conseller de Vicepresidència del govern català, Josep Lluís Carod-Rovira, l’han dut a fer d’embaixador de Catalunya per l’India. Circumstàncies protocolàries han fet que es passegi amb un cotxe oficial amb bandera espanyola, la qual cosa ha estat assumida pel Vicepresident amb ‘total naturalitat’. I és que no hi té més remei, per molt sobiranista que sigui. Tanmateix, per a mi això no és més que un fet anecdòtic, d’aquells que serveixen per treure punta de situacions aparentment paradoxals. En canvi, allò que més m’ha interessat de la crònica que en fa el corresponsal de la Vanguardia, Jordi Joan Baños, és que el Conseller afirma que “l’estil propi que volem donar a la nostra acció exterior (segueix…)

de la Generalitat, és no tant explicar allò que som i volem ser, cosa que ja sabem, sinó participar en els grans debats internacionals, fent un ús normal de la nostra llengua“. I hi estic totalment d’acord.

És més, aquesta és la manera com algunes persones encarem la nostra feina, especialment quan aquesta es desenvolupa en fòrums internacionals com, entre d’altres, el Parlament Europeu.

Ho he comentat en d’altres ocasions, i em ratifico, crec que la millor manera de fer bandera de país pel món és essent útil a causes globals, universals, i no tant mantenint postures resistencialistes que, per experiència pròpia, allò que generen és incomoditat i cansament, quan no rebuig, per part de persones que, de fet, haurien de ser aliades nostres.

En el temps que fa que hi treballo he pogut constatar que no hi ha res que incomodi més al Parlament Europeu que una defensa persistent, i sovint descontextualitzada, de determinades essències nacionals, ja siguin aquestes pròpies d’un Estat (vegi’s per exemple les cada vegada més freqüents utilitzacions partidistes del PP espanyol, les carregoses intervencions dels membres del Partit Britànic UKIP, les preocupants al.locucions del grup Identitat, Tradició i Sobirania, recentment creat per Le Pen i Mussolini, o les constants soflames nacionalistes grecoxipriotes, sobretot pel què fa a la disputa amb Turquia) com no estatals (i aquí entrem nosaltres, entre d’altres). Val a dir que en cap cas poso al mateix nivell unes i altres. És més, mentre m’identifico amb les segones, rebutjo de ple les primeres. El problema, però, és que per a molta gent que no coneix de prop la nostra realitat, unes i altres fan la mateixa nosa. I aquest és, per a mi, un dels riscos més preocupants, és a dir, que se’ns posi al mateix nivell que segons qui.  

Vol dir això que hem de reununciar a defensar la nostra llengua, cultura, tradicions, història o voluntat nacional? En absolut. Però sí que vol dir, primer, que cal ser conscients de les dimensions (les nostres reivindicacions són legítimes, però en molts casos estan a anys llum de la situació que viuen pobles pels drets dels quals treballem, com per exemple el Sàhara Occidental, el Tibet o Timor), i segon, allò que ens cal són aliats, no enemics o gent avorrida de la nostra queixa, per la qual cosa cal saber escollir bé els moments i els contextos on es reivindiquen, així com mesurar bé el risc de sobresaturació.

Insisteixo, no afirmo en cap cas que no es tracti de reivindicacions legítimes, sino de constatar fins a quin punt poden ser més o menys útils per assolir les finalitats que es persegueixen.

Així doncs, cal dir que estic totalment d’acord amb el Conseller de Vicepresidència quan afirma que cal desdramatitzar i treballar per un benestar comú i col·lectiu, i que és precisament fent això com guanyarem simpaties i suports cap a aquelles reivindicacions pròpies que considerem justes i legítimes.

Val a dir que les institucions internacionals en van plenes de catalans i catalanes que fa anys que treballen en aquesta línia, i cada cop estic més convençut que aquesta és la manera més eficaç de vendre la marca Catalunya a l’estranger.

Si el Conseller de Vicepresidència segueix per aquesta via, cosa que espero, trobarà molts aliats i aliades al llarg dels seus viatges pel món. Bona feina.

Foto: Carod, amb la delegació catalana a Delhi. Font: ACN X. Alsinet/El Punt   

M’assabento des de Nairobi que finalment el Consell Nacional d’ICV (al qual no he pogut assistir per trobar-me participant en el Fòrum Social Mundial) ha ratificat aquest matí els nous nomenaments a la direcció d’ICV: Jordi Guillot com a Secretari General i Joan Herrera en tant que vicepresident. Les dues decisions em semblen encertades i oportunes, a la vegada que coherents amb el nou moment que viu ICV després de les eleccions de novembre.

En Jordi Guillot fa temps que està assumint les tasques de coordinació interna del partit especialment davant l’augment de responsabilitats institucionals que ha assumit en Joan Saura. Vénen ara temps que (segueix…)

no seran tampoc senzills d’afrontar: eleccions municipals al maig, eleccions generals d’ací a un any (si no hi ha sorpreses) i, ja més llunyanes (tot i que potser no tant) les eleccions europees de juny de 2009. A banda, ICV es troba en una fase de creixement i expansió que reclama d’una estructura de partit cohesionada, dinàmica, transparent i que permeti espais de reflexió i debat.

Tot això calia fer-ho ja que, especialment després de les eleccions catalanes de 2003, l’entrada d’ICV al Govern havia deixat una mica orfe el partit, cosa que lògicament calia corregir. Per altra banda, sóc clarament partidari de reduir al mínim la duplicitat de càrrecs, i això no sempre és senzill en un partit petit.

Per altra banda, en Jordi Guillot ha estat també un dels artífex de l’apertura d’ICV cap a l’espai verd europeu, el qual és manifestament un espai en constant creixement i consolidació, no només a escala de la UE sinó a escala mundial (més espai no és sempre necessàriament sinònim de més partits o més votants, tot i que sí ho és, almenys, de més consciència, i per tant de potencials suports). 

Pel què fa al nomenament de’n Joan Herrera com a Vicepresident em sembla també una decisió lògica en dos sentits almenys: el primer, tenint en compte que el projecte d’ICV s’ha basat darrerament en una important i valenta renovació generacional, era, trobo, desitjable que qui millor representa aquest canvi, en Joan Herrera, formés part tambe del nucli de més capacitat directiva (presidència i vicepresidències). El segon argument l’aporta la capacitat demostrada pel propi Joan en la gestió de la seva tasca parlamentària al Congrés. Recordem que en el moment en què se’l va nomenar cap de llista per a les generals de 2004 les expectatives per a ICV eren simplement integrar-se al Grup Mixt en un context amb nova majoria absoluta del PP. En canvi, el fet que acabés guanyant el PSOE, que ICV acabés finalment formant grup conjunt amb IU, i que el nou govern necessités del seu suport va fer que, de sobte, en Joan esdevingués no només un diputat jove i novell que anava a Madrid a preparar-se, sinó que es convertís en portaveu d’un dels Grups amb més influència i pes dins la Cambra Baixa, amb tota la responsabilitat i el pes que aquest fet comporta.

Malgrat tot, en Joan ha demostrat de sobra la seva capacitat política per gestionar aquesta situació, tal i com se li reconeix dins i fora del partit. A banda d’això, fa molts anys que conec en Joan, i sé que no només és un gran diputat, un gran polític i un gran dirigent. És, sobretot, una gran persona i un gran amic. Valors que, certament, no tenen preu.

Ens trobem clarament en un moment en què el futur dels partits polítics catalans passa per (a) enfortir la dimensió europea dels mateixos (cada vegada més el discurs i la pràctica política s’encamina cap a la creació o enfortiment de Partits a escala europea), (b) obrir els partits a la societat i a d’altres maneres d’organitzar-se socialment i política (tal i com queda manifestament palès en els Fòrums Socials), i (c) preocupar-se necessàriament de temes i problemes cada vegada més globals (partint, lògicament, de la necessitat d’afrontar les conseqüències a escala local d’aquests problemes globals).

ICV no només hauria de ser ben conscient d’aquest fet, sinó que s’hi ha de situar de cara i amb ganes i voluntat de liderar els canvis actuals i futurs.

Per tot plegat, tant en Jordi com en Joan es troben en les millors condicions per afrontar les noves responsabilitats que se’ls ha encomanat.

Els desitjo, a tots dos, la millor de les sorts.

Foto: Joan Herrera. Font: El Punt. 

Comença a dibuixar-se, tal i com era de preveure, un nou acord de govern entre els tres partits d’esquerres. Així, les esquerres, en plural, sumen els seus components nacional, social i verd per tal de conformar un govern que permeti seguir amb la feina iniciada els darrers tres anys. Finalment, després d’unes eleccions a deshora i d’una campanya innecessàriament dura, la calma torna a primar. Ha guanyat la pluralitat (malgrat una llei electoral completament depassada). O dit d’una altra manera, els qui apostaven per una Catalunya bipartit han quedat clarament derrotats. (segueix…). 

Ha arribat l’hora de governar i de deixar el soroll innecessari als calaixos, així com de frenar certes ingerències externes. Ara toca pactar, negociar, discutir de política, de programes, de línies estratègiques, i de futur. I això, tal i com he defensat altres vegades, em sembla sa i bo per a la democràcia, i pel país. Els resultats electorals són clars: qui puja i qui baixa, on i per què. Que cadascú, lliurement, en faci les valoracions que consideri pertinents.

Ara bé, siguem clars, el poble de Catalunya ha donat una segona oportunitat a un govern tripartit, però la confiança s’ha de veure recompensada clarament amb resultats. No és que segones parts mai fossin bones (màxima no sempre encertada ni tan sols en el cinema), sinó que cal ser molt conscients també del paper que tothom ha jugat en la primera part, i definir la segona en funció d’això.

Així, una de les lliçons de l’etapa que tot just s’ha acabat, entre moltes d’altres, és que en una nova etapa de govern tripartit i d’esquerres caldrà definir molt clarament Departaments amb competències clares i coherents entre si, que permetin no només dur a terme els projectes que necessita Catalunya, sinó que permetin també fer-ne visibles els resultats.

Confiem en què, aquest cop, tothom estarà a l’alçada. El país ho necessita.

Foto: Escons al Parlament de Catalunya 2006. Font: El Periódico de Catalunya.

Cap de setmana de campanya. Divendres vespre a Berga. Xerrada-debat amb gent militant, simpatitzant i cap d’aquestes coses. Intercanvi d’opinions ben diverses, algunes favorables a la gestió per part d’ICV-EUiA d’aquests tres anys, d’altres crítiques. Conclusió: hi ha aspectes que cal corregir però la tendència iniciada és globalment bona, i cal que continuï. Dissabte vespre a la Seu d’Urgell, amb els/les amics/gues de les terres de l’Alt Pirineu i la Vall d’Aran, així com d’Andorra. Sempre és un plaer visitar aquestes terres, i ara, amb les expectatives de treure finalment un diputat, es respira a més un aire de certa eufòria i d’un cert ‘ja és hora’. El candidat no podia ser més indicat: Francesc Pané (foto), la seducció feta persona, síntesi de capacitat de gestió, il·lusió i compromís amb l’avui i el demà. Tant a Berga com a la Seu el mateix factor comú denominador: l’afluència de públic triplica les expectatives dels/de les organitzadors/es. Alguna cosa es mou. Cap on? Dimecres ho sabrem.

És comprensible, trobo, que en campanya electoral cada partit intenti vendre al màxim les seves virtuts ja que l’objectiu és aconseguir convèncer els/les votants per tal que aquests/es apostin pel partit que representes. Així doncs no em sembla estrany que després del debat de divendres els/les militants, votants i simpatitzants, actuals o potencials, es fixessin sobretot en com ho feia el ‘seu’ candidat. I és també normal que la valoració que en fem, uns i altres, sigui en funció de si creiem que el ‘nostre’ candidat va fer un bon paper o no. En definitiva la intenció de tota formació política en una campanya electoral és doble, mantenir fidels els/les ja convençuts/des i, si és possible, fer-los créixer per tal de treure el màxim nombre possible de diputats/des, ja sigui per poder negociar en base al propi programa amb més força davant un eventual pacte de govern, o ja sigui per fer una bona oposició. (Segueix…)   

En aquest sentit, la meva valoració personal del debat de divendres (darrer apunt), i que lògicament algunes persones no comparteixen, ja sigui totalment o parcial, es fonamentava en tres paràmetres: un, la capacitat de convicció i lideratge que podia demostrar el ‘meu’ candidat, lògicament Joan Saura; dos, en les possibilitats que es reedités un tripartit que permeti seguir amb la transformació que crec que necessitava Catalunya després de 23 anys de CiU, però aprenent dels errors comesos; i tres, en la necessitat que el mapa polític català s’allunyi del bipartidisme i consolidi un espai polític plural que permeti el debat, el pacte i la discrepància constructiva.

Així doncs, tenint en compte aquests paràmetres penso, en primer lloc, que en Joan Saura va fer un gran debat. Aquí discrepo humilment de Salvador Cardús de qui, per cert, en guardo un gran record de quan el vaig tenir de professor a la UAB. En Saura va demostrar ser un candidat gran d’un partit que, tot i ser numèricament petit en comparació amb CiU, PSC o la mateixa ERC, té encara espai i voluntat de créixer per la via de la convicció i la suma.

Pel què fa al segon paràmetre, la repetició del Tripartit, crec que després de 23 anys de governar la Generalitat qualsevol partit adquiriria vicis preocupants. Això ha passat amb CiU, i per això penso que calia, ara fa tres anys, apostar per tal que el Govern de la Generalitat canviés de mans. A quines? Doncs donada la correlació de forces existents avui a Catalunya el Tripartit era, i segueix essent, una opció ideològicament i pràcticament prou interessant per tal de conduir el país, almenys durant una temporada. Així mateix, penso que és innegable que el paper d’en Saura al Govern ha estat important, i segurament superior en aportacions i capacitat de lideratge del que li tocaria per representativitat. De la mateixa manera que trobo que el Departament de Medi Ambient i Habitatge ha dut a terme una tasca fonamental, primer amb Milà al capdavant i després amb Baltasar. Vol dir això que en Saura, en Milà i en Baltasar són millors que els altres consellers/es? Doncs depèn. Que alguns/es potser sí, i que d’altres segurament no. Tanmateix, penso que és legítim defensar la feina feta i jutjar-la a partir del fet de dir que, si ICV-EUiA tornés a tenir possibilitats de ser al govern, podria aportar-hi una dosi de responsabilitat, d’il·lusió i d’originalitat importants.

Finalment, pel què fa a la necessitat de reequilibrar el mapa polític català, quan dic que ERC estava sobre-representada al Govern vull dir que, possiblement, el creixement que va viure ara fa tres anys va ser massa gran i ràpid, i que això ha fet que hagi estat dificil de gestionar tal creixement (deixo de banda que la llei electoral afavoreix clarament tant CiU com ERC). Però això que li ha passat a ERC li hauria passat segurament a qualsevol. La impressió és que, si hagués crescut de manera més lenta, hauria tingut més temps i possibilitats de consolidar el seu projecte, segurament hauria pogut control·lar millor els impulsos per anar massa ràpid, i de manera desitjable hauria tingut més vocació/voluntat de treballar en equip. De la mateixa manera, en canvi, trobo que una formació com ICV compta amb més suport moral del que després es tradueix en vots. Vaig entrar a ICV perquè entenia que era un espai que permetia a gent amb la meva manera de veure les coses, i el món, contribuir a la conformació d’un model determinat de societat, de país i de planeta. Fins ara ICV ha estat un partit petit (comparat amb CiU i PSC), però veient allò que succeeix arreu d’Europa penso que l’espai que representa és un espai creixent, i que el mapa polític català necessita també d’aquest discurs i d’aquesta pràctica. No crec que ICV sigui millor que ningú, però sí crec fermament que té un espai propi que, ara com ara, és superior a la representació institucional que de moment té. ICV també ha comès errors, i segurament en cometrà, en cometrem, més en el futur. Tanmateix allò que cal valorar no és si un partit o uns dirigents cometen errors, ja que això és com demanar que la pluja no mulli -tots/es som humans i, per tant, imperfectes-, sinó la dimensió d’aquests errors, i la voluntat d’assumir-los, de corregir-los i de posar les mesures necessàries per tal de no repetir-los.

No sé què passarà el proper 1N, però sí sé què m’agradaria que passés, i això és que el mapa polític català es reequilibrés de tal manera que permeti que el debat polític català estigui conduït des de Catalunya, que sigui quin sigui el govern que surti en funció de l’aritmètica electoral permeti consolidar un projecte de país que tingui molt en compte les necessitats socials, ambientals i nacionals dels ciutadans/es de Catalunya, indiferentment del lloc on aquests/es ciutadans/es hagin nascut, i que faci de Catalunya un país que assumeixi la seva responsabilitat europea i universal.

El cas, però, és que si aquest és el model de país que desitjo que el Govern de la Generalitat lideri a partir del 2N, em sembla també comprensible que defensi que no totes les propostes ni totes les combinacions que tenim avui sobre la taula ens permetin creure en la factibilitat d’aquest model i que per tant manifesti les meves preferències. Significa això ser partidista? És possible, però és que estem en període electoral, i en moments com aquest l’equidistància o el ‘tots són iguals’ no em sembla la millor manera d’afrontar la situació.

No va ser un debat atractiu, des del punt de vista de l?espectador, però va ser molt il·lustratiu de la realitat del moment. En Saura va ser, amb diferència, qui més arguments i contingut va posar sobre la taula, qui més clar va deixar quines són les opcions de govern que poden comptar amb ICV-EUiA, i quines no, qui va vendre l?acció de govern i va demostrar que, malgrat el silenci mediàtic provocat per l?enrenou de l?Estatut, el govern ha iniciat des de finals de 2003 un procés de transformació del país que feia falta després de 23 anys de CiU, qui a més a més va posar en evidència en Mas quan aquest s?atribuïa tots els mèrits de l?Estatut, i qui més clarament va exposar que, pel futur de Catalunya, convé continuar amb la línia iniciada per l?actual govern en polítiques socials i ambientals. En Piqué, per la seva banda (segueix…)

Dissabte vaig tenir ocasió de dinar, a Ginebra, en el marc del II Congrés del Partit Verd Europeu, amb el nou Ministre verd del govern italià Alfonso Pecoraro, la candidata verda a la presidència francesa, Dominique Voynet, la presidenta dels Ecolo (verds de Valònia-Bèlgica), Isabelle Durant, a més a més del Secretari General del Partit Verd Europeu, Juan Behrend, i la copresidenta del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, Monica Frassoni. Vàrem parlar de les eleccions catalanes ja que al llarg dels propers díes moltes d?aquestes persones, i d?altres representants dels partits verds europeus, participaran en diferents actes de campanya donant suport a ICV. La sensació és que el projecte d?una Esquerra Verda es consolida a tot el continent (segueix…)

malgrat la dolorosa sortida del govern alemany en favor de la Gran Coalició, SDP-CDU, i de que no sempre la pujada dels partits verds en les eleccions dels respectius països ha anat acompanyada darrerament de la possibilitat d?assumir responsabilitats de govern. Així, mentre a Itàlia la coalició liderada per Prodi ha permès al mateix temps batre Berlusconi i que un verd esdevingués ministre de Medi Ambient, la pujada dels verds suecs, belgues o dels austríacs no els ha servit per tenir prou força i negociar un govern que els inclogués. Aquest és el risc que lògicament corre també ICV. Les expectatives individuals són bones, però la incògnita de quina serà la correlació de forces final i de com aquesta correlació serà interpretada per les direccions dels partits es manté.                 

Tanmateix, alguna cosa ha canviat en els darrers tres anys. Per a bé. Si a les anteriors eleccions al Parlament de Catalunya molts dels meus coneguts reduïen el debat a si el president seria Mas o Maragall, i això els feia decantar el seu vot cap a CiU o PSC com si fossin les dues úniques opcions, ara constato que s?ha consolidat -ja era hora-, una certa mentalitat de coalició. Ja no és tant important qui guanyarà les eleccions, ni qui serà el President de la Generalitat, sinó quina serà la composició del govern i el pes que cada partit tindrà en el si del mateix. Així, no és el mateix, lògicament, que Mas sigui president amb el suport del PP o del PSC o d?ERC, o que Montilla o sigui amb el suport d?ERC+ICV (menciono només les opcions més probables, la qual cosa no vol dir que no n?hi hagi més). Per tant té més sentit que mai analitzar i parlar dels projectes, els equips i la feina feta al llarg d?aquests anys per part de tots i de cadascun dels partits que es presenten a les eleccions.

Pot semblar una obvietat això que estic dient, però més enllà del meu entorn d?amistats i coneixences més proper penso que aquesta reflexió, que ja llavors fèiem algunes persones, avui s?ha extès i s?ha normalitzat. I això, insisteixo, crec que és bo i demostra una maduresa política que feia falta.

Personalment, de totes les opcions possibles n?hi ha una que, lògicament, trobo la més desitjable, i aquesta és la d?un Tripartit revisat i refundat sobre uns nous fonaments, que aprengui dels errors comesos (que no són pocs, si bé estan desigualment repartits) però que no renuncii al somni que moltes molts catalans vàrem començar a creure factible ara fa tres anys: el de construir una Catalunya moderna, integradora, socialment justa, ambientalment sostenible i que no només miri cap a Europa, sinó que se senti europea i vulgui contribuir al projecte europeïsta amb veu, sensibilitat i propostes pròpies.

El procés de transformació iniciat ara fa tres anys hauria estat molt més visible sense tant de soroll innecessari, i malgrat que això s?ha repetit a tort i a dret, no per això és menys cert. I és que els arguments que llavors feien vàlid el Tripartit i que van dur al Pacte del Tinell segueixen essent útils ara.

En aquest context cadascú ha de saber quin és el seu lloc i el seu paper. I és evident que existeix un lloc i un paper cada vegada més determinant per a projectes com els d?ICV. En altres paraules, sóc dels qui pensa que si ICV no existís caldria inventar-la. No perquè sigui millor que ningú, ni perquè la gent que hi milita sigui més llesta o capaç que molta d?altra gent que milita en d?altres forces polítiques (o en espais diferents dels partits), sinó perquè cal que hi hagi en l?espai polític català una força que treballa, pensa i parla de la manera com ho fa ICV, i que estableixi sinergies amb d’altres actors per tal de transformar la societat en positiu. No he cregut mai en el vot com a finalitat, sinó que sempre l?he vist un instrument, entre molts d?altres, per construir. Però això requereix que els partits polítics ofereixin productes atractius, i que aquests productes tinguin un codi de barres que determini, de manera transparent, què es farà amb la compra d?aquest producte, és a dir, amb el vot. I a hores d?ara la única formació que ha dit clarament què farà el dia 2N, i perquè, és ICV. Penso que només això ja hauria de ser un motiu de respecte i de reconeixement.

Així mateix, també cal parlar clar a l?hora d?avaluar el paper que es pot jugar en un govern de coalició. A més presència, més pes, i a més pes, més capacitat d?influir. Això també sembla evident. I tanmateix és una evidència que a determinats sectors sembla que els costi veure, ja sigui per mandra, ja sigui per justificar la passivitat/inacció fonamentada en una suposada frustració. És evident que quan s?és la tercera força política d?un govern no es pot aspirar a que el govern executi el teu programa electoral, però la pregunta és: què faria aquest govern sense aquesta tercera força que condiciona almenys polítiques clau com la medioambiental, la social, la cultural o la d?immigració? En altres paraules, allò que votem l?1N no és si ens agrada més Mas o Montilla, sinó si el futur govern farà polítiques socials i ambientalment més responsables o no.

Per altra banda, en clau del debat nacional/nacionalista potser ja va essent hora que analitzem la política catalana en línia amb la política que s?està fent a la resta de la UE, i això vol dir també establir espais polítics amb dimensió, projecció i mentalitat europea. En altres paraules, fonamentar el debat, els discursos i les pràctiques polítiques en clau estrictament catalana o catalano-espanyola és perillós, i certament allunyat de la realitat que és un món globalitzat i globalitzant-se. Tampoc en aquest terreny és el mateix un govern que un altre. Si l?objectiu és que Catalunya sigui a la vegada escoltada, respectada, tinguda en compte i reconeguda pel seu valor afegit a la UE, i al continent en general, cal que el Govern català sigui un govern ambiciós i responsable a la vegada, sense caure en caricatures, però tampoc a submissions gratuïtes en relació al govern de l?Estat, i que tingui una clara vocació europea i una ferma voluntat de conduir la UE cap a una Unió política que transcendeixi l?actual fórmula, ja caduca, del simple mercat únic i la suma d?Estats. Això també ha de ser un tema de la campanya electoral.

En definitiva, per una vegada tenim l?oportunitat de parlar de política, de programes, de continguts, d?objectius, d?equips i de capacitat d?aquests equips. Els partits tenen ara dues setmanes per demostrar que la seva és la marca bona, però seria desitjable que, a més a més, la gent comprés (votés) no només en funció de l?etiquetatge i el continent sinó també del contingut del producte, i a més a més, encara seria millor si a l?hora de votar la gent valorés amb quins altres productes pot combinar aquell que escull.

Benvinguts/des, ha arribat l?hora de la política. I que duri. 

Foto: Alfonso Pecoraro, Monica Frassoni i Joshka Fischer. Font: Blog d’Alfonso Pecoraro