Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Política Catalana/PPCC/Andorra

Joan Saura: intel.ligència emocional i oportunitat política

15

Dissabte en Joan Saura va tornar a posar de manifest la seva gran intel.ligència emocional i un enorme sentit de responsabilitat política. En Jaume Bosch ho describia de manera ben lúcida i oportuna a l’AVUI d’ahir (Intel.ligència i coherència). L’anunci que no serà candidat a les primàries per encapçalar la propera llista d’ICV al Parlament de Catalunya no fa sinó posar de manifest el paper determinant que Saura ha tingut, té, i confio que seguirà tenint, en la construcció d’un espai d’esquerra verda català i europeu. Saura portava temps meditant la decisió però ha esperat a enunciar-la a que arribés el moment adequat. Dissabte, amb el finançament aprovat, a un any i poc de les properes eleccions, i amb unes vacances d’estiu per poder païr i preparar bé el relleu, era aquest moment. Tota la gent que vàrem tenir ocasió d’intervenir en el Consell Nacional de dissabte, sense excepció, vàrem expressar el nostre reconeixement i agraïment a un líder que ha estat capaç de convertir una formació política en risc de desaparició en una força de govern. Som molta la gent que devem moltes coses a Saura. Personalment vaig tenir ocasió d’acompanyar-lo en dues campanyes que el van dur al Congrés, i va ser ell qui, en qualitat de President d’ICV, em va animar a presentar-me per encapçalar la candidatura d’ICV a les europees de 2004. Però més enllà d’aquest reconeixement personal li reconec encara més la seva intel.ligència emocional i el sentit de visió i oportunitat política (precisament aquella que d’altres no han sabut tenir). Malgrat que hi haurà qui el voldrà jutja, i fins i tot condemnar, per la darrera part de la seva tasca pública (cosa típica, malauradament, en un país amb la mirada sovint massa curta), els seus trenta anys de compromís i entrega al servei públic li atorguen, merescudament, un lloc en la història de Catalunya. No toca acomiadar-lo, ja que no ha dit pas que abandoni el seu compromís, toca agraïr-li la feina feta i desitjar-li tota la sort del món en els reptes que es plantegi d’ara endavant, siguin els que siguin. Ell ens va demanar respecte cap a la seva decisió. Estic segur que el tindrà tot, almenys per part de la gent que el coneixem i l’apreciem. Pel què fa al relleu, com ell mateix va dir, tenim temps de preparar-lo amb calma i tranquil.litat en tornar de vacances. Com ell, jo també tinc un nom al cap sobre qui el podria rellevar, però m’esperaré a que s’iniciï el procés de primàries per posar-lo sobre la taula. Fins llavors, bones vacances.

Foto: Joan Saura. Font: ICV.

Assemblea d’ICV: passem pàgina, però la novel.la continua

3

Tota Assemblea d’un partit polític comporta, primer, avaluar el camí recorregut
(fent tota l’autocrítica que faci falta), i segon, marcar el rumb a seguir, confirmant o corregint aquell que es
venia seguint fins el moment. Aquests dies a ICV ens toca fer això
mateix, a Sabadell. El cas és que som molta gent qui creiem que existeix un espai sociopolític prou
significatiu on conflueixen diverses sensibilitats (ambiental, social,
nacional, feminista, pacifista, europeista, reivindicativa per naturalesa), i
que fa necessari  que existeixi un projecte polític com ICV que canalitzi
aquestes sensibilitats i inquietuds en els àmbits institucionals.

Em compto entre els qui hem tingut l’honor de poder fer durant prop
de cinc anys aquest tasca de difusió i dinamització d’aquests valors en
una institució prou significativa i de creixent influència com és el Parlament
Europeu, i tinc el desig de poder-ho seguir fent en el marc d’un nou mandat, si
aquesta és la voluntat de la gent d’ICV (caldrà primer passar per un procés de primàries) i si la ciutadania així ho manifesta a través del seu vot el proper mes de juny. (segueix…)

És obvi que en la mesura que un projecte polític creix, apareixen mes matisos
en el programari, de la mateixa manera que l’equilibri partit – institucions (especialment si hi ha govern) – carrer no és mai senzill, i tot això serà al centre del debat assembleari.

Així mateix, cal tenir en compte que una de les causes del creixemenent d’ICV els darrers anys ha estat la confluència de persones amb orígens i trajectòries vitals ben diferents, les quals, inevitablement, marquen de manera molt profunda la manera d’entendre la militància en una formació política, cosa que, de vegades, pot comportar que hi hagi alguns conflictes que cal saber gestionar de manera constructiva.

En el meu cas, per exemple, les meves activitats
passades en els àmbits socials, d’ONG o d’organitzacions internacionals han
marcat molt clarament una part important de la meva agenda actual, però al
mateix temps he tingut la gran oportunitat d’ampliar enormement els horitzons i
les perspectives treballant colze a colze amb tot un seguit de gent que prové
d’altres móns, lluites i àmbits de treball, des de gent que va militar al PSUC
o que prové de forces polítiques de marcat caràcter nacionalista, com ENE, i que
segueix fidel a les seves essències, fins a d’altra que duu a les esquenes una
llarga tradició de militància social en àmbits ben diversos, passant per molta,
moltíssima d’altra gent que no vé de cap passat polític institucional o social i
que ara ha trobat, en el projecte d’ICV, un espai des d’on canalitzar la seva
vocació de transformació de la societat en base a uns valors socials,
ambientals, nacionals, europeistes i feministes.

Queda encara molt camí per recórrer, i per fer-ho caldrà comptar amb un bon
projecte (que sigui a la vegada ben estructurat i ambiciós) i un equip capaç de conduir-lo i que representi
clarament aquesta realitat diversa territorialment i en quant a orígens i trajectòries.

D’aquesta
Assemblea, la novena ja d’ICV, en sortiran sense cap mena de dubte ambdúes
receptes, en cap cas màgiques, però prou sucoses com per atreure bons
comensals.

Passem pàgina, per tant, però la novel.la continúa, i més interessant i apassionant que mai.

Foto: Joan Saura en la seva intervenció per presentar el document de gestió. Font: EFE.

Dret a decidir: almenys parlem-ne

3

Dret a decidir: almenys parlem-ne (per a Tribuna.cat, publicat el 13 de novembre 08)
Raül Romeva i Rueda

A les portes d’una Assemblea és normal que apareguin veus, corrents, manifestos o opinions l’objectiu de les quals és influir en un sentit o en un altre els debats preassamblearis.  La d’ICV no és una excepció, i en aquest context ha aparegut una iniciativa (el Manifest Sobiranista), liderada per Jordi Altarriba i Josep Maria López LLaví, a la qual he donat suport com han fet també més d’un centenar de persones vinculades a ICV, i que demana sense embuts que ICV es posicioni clarament en termes sobiranistes. Personalment entenc sobiranisme com el dret a decidir, o dret a l’autodeterminació, i en aquest sentit crec que, efectivament, s’acosta el moment en què caldrà posar data a una consulta. Amb la meva signatura he volgut deixar pal.lesa la meva voluntat de poder exercir aquest dret, i de poder fer-ho quan abans millor. I és que, a banda de les moltes incerteses que acompanyen la temuda sentència del Constitucional en relació a l’Estatut, proliferen actituds altament preocupants que transcendeixen l’àmbit peninsular (el darrer article de The Economist, la pol.lèmica amb Air Berlin, …) i front a les quals cal respondre, de manera intel.ligent, però a la vegada clara i ferma. (segueix…)

Fa ja un temps que em moc en àmbits internacionals, i concretament
europeus, i constato sovint com està guanyant ràpidament terreny la
visió que percep la reivindicació de les qüestions nacionals com un
problema, quan, almenys tal i com jo ho veig, el problema és el no
reconeixement de la diversitat nacional, lingüística i cultural com un
valor en ella mateixa. I quan aquesta diversitat no es promou, i ni tan
sols es respecta, llavors és més que legítim demanar que es replantegin
les regles del joc, cosa que, en el cas d’una nació sense Estat com són
els Països Catalans, vol dir exercir el dret a l’autodeterminació, tal
i com s’està demanant també a d’altres països com Escòcia, Gal.les,
Flandes, Euskadi… No és a les meves mans posar data. Sí ho és, en
canvi, manifestar de manera clara la meva voluntat a que en parlem,
cosa que faig.

Foto: vilaweb

Explícit, implícit, necessari

9

Explícit, implícit, necessari, per Raül Romeva (publicat a Crònica.cat)


En ple procés pre-assambleari, ICV afronta, entre d’altres, el debat nacional. Confesso que sempre m’ha inquietat com és que, fent propostes i plantejaments al mateix nivell que moltes d’altres formacions polítiques catalanes, a ICV mai se la visualitza entre les nacionalment prou exigents. Són nombrosos els missatges que habitualment rebo en relació a que, de vegades, hi ha massa timidesa o vergonya a l’hora d’afrontar aquest debat. Aquest és un dels motius pels quals m’he adherit al ‘Manifest per unes polítiques sobiranistes a ICV’ impulsat pels companys Jordi Altarriba i Josep Maria López LLaví (autors també de l’article ICV: un vaixell que ha d’afinar el rumb publicat fa un temps a El Punt). (segueix…)


No he amagat mai les meves inquietuds nacionals i sempre he defensat l’exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles com a valor en ell mateix. Cap relació és eterna per definició, tampoc les que estableixen les nacions i els pobles entre ellsI molt sovint la sortida més digna a un conflicte és, tot simplement, la separació, o, almenys, la redefinició de la relació. Això sí, convé que aquesta revisió de les relacions sigui tan amistosa com sigui possible, per la qual cosa cal valorar molt bé com, quan i amb quina finalitat es planteja. Simplement per evitar mals majors, i per prevenir revenges no desitjades per part de generacions subsegüents.

 

Per altra banda, cada cas és diferent, i buscar referents a d’altres realitats és sempre complex, i de vegades perillós. Podem trobar processos o mètodes que ens inspirin, però és evident que cadascú ha de trobar el seu camí. També Catalunya.


El cas és que, per a mi, tant important és treballar en favor d’una societat socialment justa i mediambientalment sostenible, com fer-ho per una societat nacionalment sobirana i responsable. L’ADN d’ICV el composen pilars conceptuals com Esquerra, Verda i Nacional, als quals em permeto afegir el violeta del Feminisme i el blau de l’Europeïsme. Tots són, per a mi, igualment determinants, i estan tant entrelligats entre ells que només puc entendre’ls com a parts d’un tot.


El document d’Estratègia Política previst com a Document de Treball per a la 9a Assemblea incorpora un punt, el 3.4, titulat El nostre horitzó nacional, el qual exposa en vuit subapartats aspectes com el full de ruta a curt termini, la reivindicació per un finançament just, la defensa de la llengua catalana, el dret a l’autodeterminació i l’opció per un Estat Federal plurinacional, que defineix i detalla, passant per la necessària reforma de la Constitució espanyola de 1978 i pel manteniment de relacions preferents amb els altres territoris de parla catalana. Tot plegat suposa un nivell de concreció i d’ambició molt major del que fins ara ha caracteritzat ICV, fet que certament celebro, i reivindico.

 

No obstant, cal ser molt conscients també que aquesta és una opció, una possibilitat de futur, la majoritària ara com ara dins d’ICV, però que en cap cas, i a parer meu, exclou o invalida d’altres escenaris de futur possibles, els quals, això sí, han de tenir com a factor comú denominador l’exigència d’un increment de l’autogovern (i això inclou la independència, opció que compta amb molts/es partidaris/es dins i a l’entorn d’ICV).

 

Així mateix, vull destacar un aspecte en concret: sigui quin sigui el model d’Estat final preferit: federal, confederal, indepedendència, etc… arribar-hi exigeix tenir en compte la voluntat (vinculada al Dret) a Decidir. I és que, si bé és cert que l’exercici d’aquest dret no només depèn de Catalunya, o més concretament de les seves institucions, societat civil o partits polítics, ICV no pot defugir el debat. I certament no ho fa.

 

Efectivament, ara toca concretar la ruta a seguir per tal d’exercir aquest Dret a Decidir, responent per altra banda a un sentir ciutadà que s’evidencia cada vegada més inquiet (hi ha qui diu perplex).

 

El cas és que és hora que els interlocutors de les institucions estatals, de la resta de l’Estat i també europees, siguin conscients que, si certes dinàmiques, discursos i polítiques no varien radicalment de rumb, és molt possible que molta gent, federalista per vocació, esdevingui independentista per necessitat. Em confesso una d’aquestes persones.

 

I és que, de vegades, toca fer explícit allò que ja és implícit, simplement per què és necessari.

 

Foto: Josep Maria López LLaví. Font: Vilaweb.


Visitant València

2

Ahir divendres vaig visitar, novament, a les amigues i amics de València, Iniciativa del Poble Valencià com el Portaveu d’Iniciativa, Paco García, i les diputades de Compromís, Mònica Oltra i Mireia Mollà o la regidora de Bunyol Reyes Matamales, dels Verds (Giuseppe Grezzi), plataformes, associacions i altres entitats, per tal de portar al Parlament Europeu iniciatives vinculades al País Valencià. Un dels temes que vàrem abordar és la situació de la Central Nuclear de Cofrents, la qual va tornar a ser noticia a principis d’estiu en trobar-s’hi tones de terra radioactiva, així com per reiterades fallades tècniques, la qual cosa suposa, novament, un argument de pes a favor d’apostar pel tancament de les nuclears i pel foment de l’eficència i l’estalvi energètic, així com per la promoció de les renovables. (segueix…)

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Així mateix, vàrem analitzar la construcció d’un hotel a la Font Roja
d’Alcoi, la prolongació del Cabanyal o els problemes de contaminació del
polígon el Serralló de Castelló. Posteriorment em vaig reunir amb diferents associacions cíviques, com Xúquer Viu o la Plataforma Salvem Mijares.


A continuació adjunto la nota que Europa Press va fer després de la roda de premsa:

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Valencia
COMUNIDAD VALENCIANA.-Romeva dice que la imagen de la Comunitat en Bruselas es
“absolutamente negativa” en materia medioambiental

   VALENCIA, 12 Sep. (EUROPA PRESS) –

   El eurodiputado de Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), Raül
Romeva
, manifestó hoy que la imagen de la Comunitat Valenciana en Bruselas es
“absolutamente negativa” por las numerosas denuncias que llegan a los
órganos comunitarios relacionadas con el incumplimiento de la normativa
medioambiental y urbanística. En concreto, citó la “opacidad total”
existente a la hora de evaluar los impactos medioambientales en procesos
urbanísticos y la “vulneración” de los espacios naturales declarados
protegidos.

   Romeva se pronunció de esta manera en rueda de prensa, acompañado
por la portavoz de Compromís en las Corts, Mònica Oltra, y la diputada de la
coalición Mireia Mollà, tras mantener un encuentro con miembros de Iniciativa
del Poble Valencià para organizar una “estrategia conjunta” en
cuestiones como la Central Nuclear de Cofrentes, la protección del Parque
Natural de la Font Roja en Alcoi (Alicante), el barrio del Cabanyal en Valencia
o la contaminación en el polígono del Serrallo en Castellón con el objetivo de
“abrir una vía de canalización” de estas cuestiones hacia Europa, según
informaron fuentes de Compromís.

   El europarlamentario señaló que la “mala praxis” en
relación con la aplicación de la Ley Urbanística Valenciana (LUV), la
“vulneración” de las directivas europeas y un “cúmulo de
casos” denunciados al respecto están provocando una imagen
“absolutamente negativa” de la Comunitat Valenciana en Bruselas por
su “política de hechos consumados”, que implica para el ciudadano
“un doble gasto” al tener que pagar dos veces por cosas que no se han
hecho bien, aseveró.

   Romeva, adscrito al grupo Los Verdes-Alianza Libre Europea,
remarcó que la Comunitat posee en Europa una “imagen perjudicial de que
aquí primero las cosas se hacen y después se pregunta”, por lo que pidió a
los gobernantes valencianos que primero “apliquen la normativa y no
esperen a que haya una sanción”.

   El europarlamentario precisó que la Comunitat vulnera la directiva
europea sobre el derecho a la información en los estudios de impacto ambiental
y, al respecto, aseguró que existe una “opacidad total en los procesos
urbanísticos vinculados a la aplicación” de la normativa de impacto
ambiental.

   En cuanto a la definición de los espacios naturales, indicó que la
Comunitat no cumple con la protección de los ya existentes y, al respecto,
destacó que existen muchas denuncias llegadas a la Comisión de Peticiones y a
la Comisión Europea de ciudadanos que han comprado terrenos o construcciones en
zonas declaradas de especial protección sin saberlo. La Comunitat tampoco no ha
aportado todavía sus mapas de zonas de especial protección para las aves
(ZEPAS), incidió.

   Romeva indicó que en el origen de esta imagen “negativa”
de la Comunitat, Europa “no es el problema”, sino que el PP, dijo,
“vulnera normas que ha aprobado previamente” a través de sus
representantes en el Europarlamento. En este punto, Oltra censuró la
“disociación” existente entre el discurso del PP y la práctica
política, lo que tachó de “esquizofrenia”, y señaló que la “mala
imagen que tenemos en Europa la da la reiterada mala praxis de las instituciones
valencianas” sobre todo en materia urbanística, remachó.

   Incidió en que al presidente de la Generalitat, Francisco Camps,
“le gusta hacerse la foto”, como en el caso de la reunión celebrada
en Valencia del Panel Intergubernamental de Cambio Climático de la ONU,
aseveró, pero las políticas reales de la Generalitat “no van
encaminadas” a luchar contra este fenómeno.


Foto: Roda de premsa conjunta amb Mònica Oltra i Mireia Mollà. Font: IPV

Demanem la paraula

3

No bufen bons vents de les Europes. La construcció europea es troba en aquests moments en un clar impass. Volem, però no podem. Europa ens queda lluny, diem, quan, de fet, som Europa. Europa ens convé, però renunciem a fer-la. Parlem de la necessitat d’implicar la ciutadania, però la mantenim al marge del procés, de les decisions i de les conclusions. Defensem la diversitat nacional i lingüística, però els diputats catalans no es poden expressar en català a l’Eurocambra, com tampoc poden fer-ho al Congrés. Acusem Brussel.les d’allò que no ens agrada, i oblidem que en realitat Brussel.les fa allò que decideixen Madrid, Roma, Paris, Varsòvia. Parlem de l’Europa dels pobles i dels ciutadans, però en realitat Europa la fan els Estats.

I malgrat tot, penso, el somni d’Europa és ara més viu que mai. Però no és des de la passivitat, la desidia o el passotisme que farem realitat el somni, sinó amb el compromís, la implicació personal i l’ambició de país. I és que Catalunya, avui, és Europa, i Europa, demà, no serà sinó és amb Catalunya, amb una Catalunya activa, dinàmica, cosmopolita i, sobretot, amb veu pròpia, no per parlar contra ningú, sinó per defensar el bé comú, l’estat del benestar, els drets i les llibertats, la construcció i promoció de la pau, la defensa del medi ambient. No hauria de fer por, ni a Madrid ni a Brussel.les, que els pobles europeus s’expressessin lliurement. Demanem la paraula, fins que ens la donin.

Publicat a Crònica.cat, avui, dia 11 de setembre de 2008.


Font foto: desconeguda

No renunciar a res

10
Publicat el 31 d'agost de 2008

Divendres n’Arcadi Oliveres, amic de fa molts anys, i veí de Sant Cugat, escrivia al Diari de Sant Cugat un interessant article titulat ‘Balances fiscals i financeres, però també de rendes’. La seva tesi, que comparteixo plenament, és simple: primer, diu n’Arcadi, cal tenir present que l’única solució tant al problema del finançament com al de les balances fiscals passa per què “Catalunya pugui gaudir, respecte de l’Estat, del mateix sistema de concert econòmic que a hores d’ara, i per raons històriques vinculades a les diputacions forals, ja s’està aplicant al País Basc i a Navarra, i que consisteix en la recapta total dels impostos per part del govern autonòmic i la cessió d’una part de la mateixa al govern central en compensació pels serveis prestats per aquest govern“. I segon, “que l’anterior situació ha de comportar automàticament per part de Catalunya l’assumpció d’una postura de solidaritat, tant respecte de la resta de l’Estat com del Tercer Món, i que s’haurà de fixar com a finalitat el futur apropament de les rendes entre els diferents països i persones. És a dir, que des d’aquí s’hauran d’enviar cap enfora una important quantitat de recursos pressupostaris, potser fins i tot més que ara, però això sí, fruit d’una voluntat pròpia”. I és que es tracta, ni més ni menys, d’això. El cas és que (segueix…)

cada cop més constatem com el PSOE està buscant acostar posicions amb el PP en quant a model d’Estat, i veiem com, una vegada darrera l’altra, no hi ha la més mínima voluntat de complir amb les promeses fetes quan Rodríguez Zapatero buscava vots a Catalunya en relació a l’Estatut, les finances, les balances fiscals i, més enllà de tot plegat, l’evolució de l’encaix de Catalunya en el conjunt de l’Estat.

Davant d’aquesta situació, entenc que cal marcar postures clares i, possiblement, fer evolucionar determinats discursos i tons.

Tal i com he manifestat en d’altres ocasions, sempre he considerat el federalisme com la primera estació, necessària però no suficient, en l’imprescindible camí endavant que Catalunya ha de recórrer. Tanmateix, també he defensat sempre que no renuncio a cap escenari que vagi més enllà, inclòs la independència. Sóc més que conscient que les majories avui per avui no la converteixen en una opció fàcil, però de cap manera convé descartar-la. I sigui com sigui, contemplar-la no deixa de ser una manera de fer avançar l’autogovern i la capacitat de decidir, que al cap i a la fi és del què es tracta.

No parlo només de la qüestió nacional, que també, sinó d’aspectes
tant concrets com infraestructures, sanitat, cultura, gestió de costes,
etc… o de què sinó estem parlant quan es tracta de diners?

Reconec que tenia certes esperances en què el PSOE apostés fermament per una via descentralitzadora, i que quan parlava de federalisme s’ho creia de debò. Ja no hi crec. I a la vista de la falta de respecte i de lleialtat que ha mostrat cap a aquelles formacions que han apostat per un discurs moderat, basat en un model federal, crec que ara toca decidir en quin front ens situem com ICV, i en qualsevol cas deixar ben clar que no podem, ni volem, actuar de paracaigudes del PSOE, ni per activa ni per passiva.

Segueixo pensant que sigui quina sigui l’evolució que seguim, aquesta ha de passar per un encaix clar en la Unió Europea, però cada vegada confio menys en que un govern encapçalat pel PSOE (i és evident que encara menys un del PP), ens permeti jugar un paper determinant en aquest procés.

És per això que, personalment, aposto per mantenir ferm i sense fractures un front català que ens permeti negociar tant amb Madrid com amb Brussel.les determinats temes de país.

Això no vol dir, com alguna vegada s’ho proposat, que hi hagi per exemple una llista comuna al Parlament Europeu, ja que constato diferències importants de projectes i de formes entre les diferents formacions polítiques catalanes, la qual cosa es concreta en que totes formem part de diferents espais polítics a escala europea. És evident que difícilment podrem veure CiU i ICV junts, per exemple, en temes com el debat nuclear, la immigració, la gestió dels recursos naturals, fins i tot en determinats aspectes relatius als drets i les llibertats, però això no hauria d’impedir importants i sòlids acords en aspectes concrets, relatius per exemple al finançament, al reconeixement del català a escala estatal i europea, o a la normalització de la participació catalana en determinats fòrums europeus i internacionals.

I tot plegat, tal i com afirma n’Arcadi Oliveres, per gestionar millor la nostra generositat i solidaritat financera, fiscal i de rendes, tant amb la resta de l’Estat, com amb la resta de la UE, com amb el món en general.

Font foto: dibuix de Joan Antoni Poch (JAP) publicat avui a El Punt

La platja llarga de Tarragona, història natural de la ciutat

1

Ara fa pocs díes, concretament el dia 21 de juny, El Punt ens publicava l’article La platja llarga, història natural de la ciutat, que tinc el plaer de signar conjuntament amb en Jordi Solé, secretari d’organització d’ICV a les terres de Tarragona. L’adjunto a continuació:


La platja Llarga, història
natural de la ciutat


Per Raül Romeva (eurodiputat d’ICV) i Jordi Solé (secretari d’organització d’ICV a Tarragona)


Cal replantejar el projecte actual de passeig
marítim i apostar per una proposta que protegeixi l’ecosistema costaner com
exigeix la normativa europea, restauri els valors naturals de l’espai i
n’ordeni els usos.
(segueix…)

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}


La major part de la costa catalana ha sofert en els últims anys una
transformació desmesurada que fa que aquells espais que s’han deslliurat
d’aquesta desplanificació tinguin avui un especial valor afegit. El cas de la
platja Llarga de Tarragona, el Bosc de la Marquesa o la desembocadura del riu Gaià,
en són els exemples més propers.

Fa uns mesos hem conegut que la Costa Brava rebrà del Ministeri de Medi
Ambient 2 milions d’euros per restaurar una zona litoral a l’Estartit. Aquesta
platja havia estat condicionada per a una primera fase d’un passeig marítim
inacabat que es va construir els anys setanta. Ens congratulem d’aquesta aposta
del ministeri per tornar al seu estat natural aquesta zona costanera, però
demanem també una actuació similar per al cas de la platja Llarga, que de
moment les previsions d’aquest mateix ministeri van, paradoxalment, just en el
sentit contrari.


Menys cost, més acceptació


És obvi, doncs, que cal replantejar el
projecte actual de passeig marítim de la platja Llarga. La solució passa per
una nova proposta que protegeixi l’ecosistema costaner com exigeix la normativa
europea ambiental, restauri els valors naturals de l’espai, avui molt
degradats, i n’ordeni els usos. Aquesta proposta menys polèmica, amb menys cost
i amb més acceptació social és la que reclama la ciutadania compromesa que
durant tots aquests mesos de campanya s’ha mobilitzat incansablement per a la
salvaguarda d’aquest espai.


La ciutat, enmig d’una costa desfigurada, cal que aprofiti aquesta
oportunitat per generar, amb la part de costa ben conservada que li queda,
elements que permetin enriquir l’etiqueta de la ciutat. Cal, doncs, en aquesta
línia estratègica des del punt de vista turístic, econòmic i de respecte al
medi ambient, un consens polític de tots els colors per aconseguir sumar els
valors paisatgístics de l’espai en qüestió al llegat històric que conserva la
ciutat.


Oportunitats turístiques


En aquesta línia s’expressava fa uns mesos un
estudi de la URV, que reconeixia que al costat del turisme de sol i platja, les
àrees d’interès natural ofereixen altres oportunitats de caire turístic.


Municipis amb el litoral o part d’aquest ben
conservat, com ara Torredembarra, el delta de l’Ebre, el Prat i la platja de
l’Estartit, com dèiem anteriorment, espais tots amb figures de protecció en
marxa o projectes de restauració, han après a explotar aquest recurs amb
encert. La platja Llarga i els boscos mediterranis del seu entorn formen part
de la història natural de la ciutat que també cal conservar com la resta de
patrimoni històric.

Foto: Una imatge de la platja llarga amb els boscos mediterranis al fons. Font: Marta Martínez/El Punt

 

Air Berlin, Catalunya, independència, estratègia, Europa…

26
Publicat el 8 de juny de 2008

El cas de l’editorial d’Air Berlin em serveix d’excusa per complir amb un deute que tenia pendent de fa temps amb Xavier Mir (Un possible desllorigador: ICV). El cas és que aquest episodi, si bé que altament lamentable, haurà servit, espero, per posar de manifest una realitat que, de vegades, tinc la impressió que no volem, o no podem veure com caldria. Ho he dit en altres ocasions, però aquest afer em permet recordar-ho: el problema no és, només, a Madrid, sinó que cada cop més és a la resta d’Europa. En el meu grup al Parlament Europeu (Verds/ALE) hi ha 13 alemanys, de llarg la delegació més nombrosa, a banda de sis francesos, dos austríacs, dos italians, etc… En el grup tenim grans coincidències en molts temes relatius a drets humans i drets dels pobles, però en quatre anys que portem de mandat segueixen sense entendre, almenys la majoria, la qüestió catalana. (segueix…)

De fet, és habitual que hagi de dedicar força temps i esforços a desmentir determinats articles que
publica la premsa europea en relació a Catalunya, com ara aquells que
circulaven en el seu moment en relació al debat de l’Estatut i que va
provocar que més d’un i de dos companys de grup em preguntessin: però
escolta, és veritat que esteu a punt d’una guerra civil?.

Recentment els vaig regalar a aquelles i aquells companys de grup que parlen alemany el llibre Katalonien: eine kleine landeskunde (Catalunya explicada als alemanys), de Klaus-Jürgen Nagel. Molts m’ho van agraïr, i fins i tot em consta que alguns se’l van llegir. Forma part de la meva humil però convençuda campanya de sensibilització i convicció.

Entre d’altres assumptes, per exemple, he hagut de dedicar nombrosos esforços a fer-los entendre per què és de justícia que el català sigui una llengua plenament reconeguda en el sí de les institucions europees, i per què no em conformo quan em responen que, què més vull, si ja tinc reconegut el castellà (veure categoria Llengües (català a la UE, multilingüisme,…) ).

Després d’una inicial sensació de frustració, vaig passar a mirar de comprendre el per què de tantes reticències per part de gent ideològicament molt afí en d’altres qüestions. La resposta la vaig trobar en dues línies argumentals: per alguns/es, el problema és que relacionen el nacionalisme català amb projectes clarament excloents, artificials, fins i tot racistes (Lega Norte a Itàlia, Jorg Haider a Àustria, etc…) i simplement creuen que tots els nacionalismes basats en reclamar un Estat propi són iguals. Aquí l’esforç passa per explicar-los les especificitats del nacionalisme català, emmarcant-lo en la seva història.

Per a d’altres, en canvi, el problema és que només perceben un model de construcció europea, aquell que es basa en l’existència d’Estats centralitzats i forts, al mateix temps que temen un procés d’atomització dels actuals Estats europeus (Bèlgica, Regne Unit, Espanya,…). A aquests miro d’explicar-los que, primer, no és necessàriament negatiu la proliferació d’actors subestatals, o fins i tot l’aparició de nous Estats, si es manté el principi de subsidiarietat i si serveix per ser més eficients i poder respondre millor a les necesistats i sensibiliatst dels diferents pobles que formem la UE, i segon, que avui les realitats econòmiques, socials i culturals són manifestament, almenys en molts casos, transnacionals, i que la màxima eficiència no sempre passa per les relacions interestats (un exemple és l’euroregió).

El cas és que, malgrat que pensi que els meus companys i companyes de grup estan equivocats/des quan valoren i avaluen el paper i el sentit de Catalunya com a país, això no treu que la manera de convènce’ls per tal que siguin ells qui entenguin el meu, el nostre, punt de vista, no pot passar mai per la imposició, sinó pel convenciment.

La raó és molt simple: nosaltres som pocs, i ells són molts, nosaltres tenim encara notables mancances institucionals, i ells tenen el control sobre totes les institucions importants, etc… I si per una banda em sembla que no és gens ètic imposar una idea quan es té la majoria, per l’altra considero també ingenu voler-la imposar quan s’està en minoria.

Podria apostar per una estratègia de ‘pit i collons’, tal i com alguns defensen, i suposadament apliquen, però, primer, em sembla que aquesta és una estratègia massa fonamentada en un ús i abús de la testosterona, i penso que ja toca que busquem fórmules una mica més incloents, menys masclistes, i més entenedores per tal d’atreure gent que, no és que no ens defensi per què ens té mania, és que simplement no entén què és allò que volem, ni per què ho volem. I segon, potser va essent hora que ens preguntem si no seria més efectiva una estratègia destinada a presentar Catalunya com l’avantguarda en temes que siguin atractius per la resta d’Europa, i del món, i no només com un país que centra la seva projecció internacional en reclamar que se’l reconegui com a tal (per molt que això darrer sigui, també legítim).

En altres paraules, guanyarem adeptes, simpatitzants i recolzament quan siguem capaços i capaces de situar a Catalunya, com a marca pròpia, al capdavant de temes com la solidaritat i la promoció dels drets humans, la innovació, el respecte per la diversitat, la protecció de la natura, la promoció de la pau i el desenvolupament, l’esport, la cultura, etc…

Resumint: No descarto la independència com a opció de futur. No sóc antiindependentista. Però sí descarto que la única opció de futur per la qual calgui treballar sigui la independència de Catalunya. Això és el que volia dir en un apunt anterior (Següent estació …), de manera metafòrica, el qual, malauradament, ha estat algunes vegades mal-interpretat (de vegades potser sense voler, d’altres estic segur que de manera manifestament volguda).

Si algun dia té lloc un eventual referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya (escenari al qual aspiro) voldria que es fes en un context en què, en cas que la resposta de la població fos majoritàriament a favor de la independència (caldria veure com i quan), aquesta possibilitat es veiés fins i tot com una oportunitat per a la resta de la UE, i del món, i no com un problema, i que per tant trobéssim a l’altra banda dels Pirineus els suports que segurament ens mancaran a aquesta.

Aquest és l’objectiu que em mou, que Catalunya sigui reconeguda per les seves virtuts, sigui un Estat independent, un Estat federat o una república confederada, sempre, però, en el marc de la UE.

Per això, a més a més de la qüestió nacional, em preocupen d’altres temes com la igualtat d’oportunitats home-dona, la preservació del medi ambient -també dels mars i oceans-, la promoció de la pau, la lluita contra el canvi climàtic, els drets d’altres pobles que ho estan passant francament pitjor que no pas nosaltres, la justícia socials, etc…

Personalment no entenc el treball nacional si no és complert, holístic, multifactorial, multidimensional i multisectorial. Per això miro de parlar, llegir, aprendre, i treballar sobre temes que, potser directament no es perceben com a associats a Catalunya, però que per a mi són igualment importants des del punt de vista de com vull que Catalunya sigui, també, percebuda arreu del món, més enllà de com un poble orgullós de sí mateix. El meu somni,per dir-ho clar, no és només una Catalunya sobirana, sinó una Catalunya respectada i altament valorada, dins i fora de les seves fronteres.

Per tot plegat no em conformo amb avançar en el camí de la construcció nacional exclusivament amb aquelles persones que només busquen la independència, sinó que penso que, si veritablement volem avançar, ho hem de fer de manera conjunta totes i tots els qui de debò ens sentim insatisfets amb l’status quo actual, indiferentment de l’objectiu final i de l’àmbit en el qual treballem.

I si ho penso és perquè constato les dificultats que cada cop més tindrem per avançar, no només degut a l’oposició d’una determinada Espanya, sinó també, cada vegada més, d’una determinada Europa, i més encara, d’una determinada manera de veure i de gestionar el món.

En altres paraules, no sé fins on arribarem, però sí tinc clar que tenim més a guanyar junts que separats, i més si allò que ens separa són etiquetes supèrflues sobre qui és més o menys nacionalista, o qui és més o menys radical, o qui vol anar més o menys lluny. Aquestes distincions, avui per avui, em semblen més un favor que fem de cara als adversaris que no pas a nosaltres mateixos.

Per avançar cal tenir clar cap on anem, primer, però també com hi anem, i amb qui. Guanyar adeptes és fonamental, però no només a Madrid, insisteixo, sinó a Europa. I per això cal dotar-nos d’una capacitat empàtica que ens permeti saber quines són les pors i les reticències, i contrarestar-les amb arguments.

L’editorial d’Air Berlin és un símptoma que posa de manifest allò que, personalment, fa temps que constato a les institucions europees: i és que estan guanyant la partida aquells que es dediquen a intoxicar els nostres veïns amb mites, fantasmes, falàcies i d’altres lamentables actituds. I en conseqüència, nosaltres, els qui creiem en l’Europa dels Pobles i de les persones, i no en la dels Estats, l’estem perdent. I entre d’altres motius, l’estem perdent perquè, penso, ens estem equivocant de terreny de joc. La clau avui ja no és Madrid, és Europa.

Font foto: portada del llibre Katalonien: eine kleine landeskunde (Catalunya explicada als alemanys), de Klaus-Jürgen Nagel.

President Montilla a Brussel.les

0

El President Montilla va ser ahir a Brussel.les i vàrem tenir la possibilitat de parlar-hi en un dinar que ens va oferir al migdia la recentment creada Secretaria per a la UE i la Delegació de Govern a Brussel.les, a les persones catalanes que treballem a les institucions (cada cop constato que en som més), així com al vespre, en la tradicional recepció que es va organitzar al Concert Noble. Val a dir que tant en les seves intervencions inicials, com en les respostes, se’l va notar molt més còmode, més distès i més segur que fa un any, quan va venir pels mateixos motius. Fins i tot va gosar fer algun acudit que va ser molt ben rebut. A banda d’això, però, el dinar va servir per fer un petit tour de table en el qual els presents podíem fer preguntes o propostes. En arribar el meu torn vaig esmentar tres qüestions. (segueix…)

Primer, la importància de comptar amb els eurodiputats i eurodiputades catalanes per tal de fer seguiment i estar al cas de determinades propostes normatives que ens afectin. De fet això ja ho anem fent de manera regular, vetllant per tal que els informes i resolucions adoptades pel Parlament Europeu no vagin en sentit contrari als interessos de Catalunya, la qual cosa reclama, també, que des dels diferents Departaments de la Generalitat hi hagi un seguiment dels debats parlamentaris europeus, de manera que se’ns alerti quan hi ha algun assumpte important que és tractat en alguna de les comissions que no seguim habitualment, i sobretot per tal d’evitar caure en allò tan típic del ‘és que a Brussel.les ens imposen tal o qual’. He de dir que són diversos els Departaments que, almenys en el meu cas, em mantenen regularment informat, la qual cosa em permet fer allò que bonament puc al respecte.

La segona cosa que vaig comentar va ser que davant les dificultats que estàvem tenint a l’hora de normalitzar el català com a llengua oficial al Parlament Europeu, ens ajudaria molt que aquest assumpte es resolgués aviat al Congrés, ja que un dels arguments que sovint ens retreuen els detractors és que estem demanant fer a Brussel.les una cosa que ni tan sols se’ns concedeix al nostre propi Estat. La resposta del President va ser que aquesta qüestió, juntament amb les propostes pertinents, ja estava sobre la taula, de manera que només faltava les condicions propicies per tal que es dugués a terme. Caldrà prendre’n nota, per tant, i recordar-ho al proper executiu i mesa del Parlament, especialment si ambdues instàncies estan presidides per un membre del PSOE. Seran capaços en Bono o el mateix Rodríguez Zapatero, a banda de la resta de dirigents del PSOE, d’entendre-ho finalment?.

La tercera de les qüestions que li vaig plantejar, però, em va deixar encara més preocupat. Es tracta de la decisió d’Ibèria de deixar d’operar regularment des de Barcelona en connexió cap a Europa, Brussel.les inclosa (aquesta tema el tractarà dies més tard El Periódico). A partir de març, se’ns diu a la guixeta de l’aeroport, ja no volarem amb Iberia, sinó amb Clickair. Però no només això, sinó que han retirat també fins i tot els handlings de Barcelona, per la qual cosa, persones que fins ara venien a Brussel.les desde Galícia i Euskadi, posem per cas, fent escala a Barcelona, ja no ho poden fer, i han de fer-ho via Madrid. La resposta del President va ser que, efectivament, teníem un problema, segurament derivat de com es va produir la privatització d’Ibèria, del fet que quan aquesta es va produir no hi va haver prou interès a Catalunya per adquirir-ne alguna part important, cosa que sí va fer Caja Madrid (certament vinculada, cal no oblidar-ho, amb el Govern de la Comunidad de Madrid), i que, al cap i a la fi, la decisió de convertir Madrid en el veritable Hub d’Ibèria és la decisió d’una companyia privada, la qual cosa és certa, però no deixa de suposar un greu problema pel què fa a les connexions aèries amb Europa, i especialment amb la capital de les Comunitats, cosa que, des de qualsevol punt de vista, suposa una desconnexió preocupant. Per altra banda, també em va deixar força preocupat la defensa, almenys així ho vaig entendre, respecte de les companyies low cost, ja que aquestes, va afirmar, atrauen turistes, i això és bo. Personalment no he estat mai partidari del model de transport aeri en format ‘baix cost’, ni per criteris ambientals (una part important de les baixes tarifes es deu a la no internalització del cost mediambiental que, finalment, acabem pagant entre tots), ni tampoc pel model de turisme que comporta (massiu, poc selectiu en els destins -és el cas de les cada vegada més nombroses celebracions de comiats de solter/a-, i sovint del tot desagradables -recordem sinó els lamentables episodis de hooligans destroçant-ho tot-). D’això darrer, però, ja en parlaré en un post ulterior.

Foto: President Montilla en una visita recent al Comitè de les Regions. Font: Albert Segura/Elperiodismo.es

Sobre el fracàs de l’Estatut, per Carles Viver Pi-Sunyer

1

Valent, entenedor i oportú l?article que publica avui el catedràtic
de Dret Constitucional de la UPF i director de l?Institut d’Estudis
Autonòmics
, Carles Viver Pi-Sunyer, a La Vanguardia, en relació a la
vigència i les possibilitats que dóna l?actual Estatut, i que titula
Sobre el fracaso del Estatut. Especialment important, trobo, la crida a
l?acció unitària.

Sobre el fracaso del Estatut, per Carles Viver Pi-Sunyer, 11/02/2008, La Vanguardia.

El Estado es reticente a modificar, contra lo que exige el Estatut, políticas normativas muy arraigadas
El Estatut es lo más real y potente que tenemos para ampliar el autogobierno (…) y aún no ha fracasado
En Catalunya parece haberse instalado, como algo evidente, la idea del fracaso del Estatut del 2006.
(segueix…)

Amplios sectores políticos, sociales y mediáticos, cuando se refieren al Estatut, añaden esta coletilla de forma automática, venga o no venga a cuento. A mi entender esta conclusión es precipitada y poco matizada. Me parece insólito y suicida que a mitad de partido uno de los equipos se dirija al árbitro y al equipo contrario proclamando su derrota, y creo, además, que los argumentos en los que parece sustentarse este auténtico lugar común requieren una mayor reflexión, en clave de pasado y, sobre todo, en clave de futuro inmediato.

Se afirma, por ejemplo, que el inicio del proceso de reforma fue inducido por unas elites políticas movidas por el único objetivo táctico de abrir un frente reivindicativo ante un previsible gobierno del Partido Popular: la propuesta de reforma no respondía a ninguna necesidad real y no interesaba a la sociedad. No comparto este diagnóstico. A finales de los años noventa estaba claro que el nivel de autogobierno conseguido por Catalunya ?en términos de poder político, de recursos económicos y de reconocimiento nacional? era claramente insuficiente. Así lo venían proclamando cuatro de los cinco partidos con representación en el Parlament y así parecía corroborarlo el 70% de los ciudadanos que en las encuestas de opinión abogaba por un mayor autogobierno. Los problemas en este ámbito eran serios y perfectamente reales. Lo frívolo hubiese sido ocultarlos y mirar hacia otra parte. Ante esta situación, cabían en hipótesis tres opciones: proponer la reforma de la Constitución, continuar pidiendo la “relectura” de la Constitución y del Estatuto o impulsar una reforma estatutaria. La primera opción estaba cerrada por falta de mayorías parlamentarias, la segunda se había intentado hasta la saciedad y los resultados eran cada vez más escasos. En realidad, sólo existía la vía de la reforma estatutaria: intentar recorrerla no era un ejercicio de frivolidad sino de estricta responsabilidad histórica.

La idea del desinterés de la sociedad suele cifrarse en dos datos: la baja participación en el referéndum y el divorcio con las verdaderas preocupaciones de los ciudadanos. Lo que preocupa a los ciudadanos, se dice, es la educación de sus hijos, las listas de espera en los hospitales o la inmigración. ¿Pero de qué otra cosa trata el Estatut sino de esto? ¡Qué mal nos explicamos todos! ¡Cuánta mala fe tuvieron y tienen algunas críticas!

El porcentaje de participación también merece alguna matización: por supuesto, esta fue baja, por supuesto, a casi todos nos hubiese gustado una participación más alta, pero ni toda la abstención respondía a desinterés ?hubo una abstención militante justificada en la insuficiencia del Estatuto?, ni los porcentajes de abstención son superiores a los que se dan en Europa en este tipo de consultas. Solemos pontificar sin datos. Si se analiza a fondo la cuestión, en consultas como esta, un 50 por ciento de participación está en la banda alta de lo que sucede en Europa. ¿Hubo desinformación o mala fe cuando los editoriales
de dos periódicos españoles muy importantes consideraron con cinco de días de diferencia que el 49 por ciento de participación en Catalunya era un fracaso y el 51 por ciento de Italia, en un referéndum de características parecidas, constituía un éxito sin precedentes? La participación no fue la deseable, pero, dados estos datos, no es de recibo utilizarla como arma contra el Estatut.

Tampoco creo que sea de recibo la afirmación de que el proceso no ha merecido la pena por los costes derivados de la reacción que se produjo en España y especialmente en ese “Madrid” al que eufemística y tradicionalmente nos referíamos los catalanes y que al final ha cobrado entidad real propia. Es cierto que el mero hecho de elevar la propuesta de reforma al Parlamento español para que la debatiese y votase produjo una reacción desproporcionada, fruto de un sentimiento cercano a la ofensa. Sin embargo, si se repasa la historia, esta reacción se ha producido siempre que Catalunya ha osado hacer este tipo de propuestas. Por supuesto, a lo largo del proceso de reformaalgunas, o muchas, cosas se hicieron mal en Catalunya, pero poner la reacción de “Madrid”, acostumbrado al tremendismo político, como parámetro para medir la capacidad de proponer reformas supone, lisa y llanamente, aceptar la condena a la inacción. El proceso fue sin duda largo, tedioso y lleno de tensión, pero sólo los ingenuos o los muy desinformados podían creer que una propuesta ambiciosa de un nuevo reparto del poder político y de los recursos económicos podía hacerse en poco tiempo y sin tensiones. Las críticas aquí fueron también en su mayoría perfectamente banales. Sin embargo, el argumento de fondo que mayoritariamente lleva a proclamar el fracaso del Estatut es el de la insuficiencia de lo conseguido, como consecuencia de los recortes sufridos en las Cortes Generales, unido a las dificultades en el desarrollo y la aplicación del texto estatutario y a la amenaza de las sentencias que debe dictar el Tribunal Constitucional.




Ciertamente, no cabe negar la importancia de algunos de los recortes padecidos por el Estatut a su paso por las Cortes. Contribuyeron a ello la falta de visión a largo plazo de las instancias centrales y una imperdonable desunión de las fuerzas políticas catalanas. Sin embargo, a pesar de los recortes, el Estatut tiene todavía una muy importante potencialidad para ampliar y mejorar la calidad del autogobierno de Catalunya en términos de poder político, recursos económicos y reconocimiento nacional. Es cierto que esta potencialidad depende del desarrollo
que de él hagan el Estado y la Generalitat y de las sentencias del Tribunal constitucional. Aquí el Estatut se juega su éxito o su fracaso. Por esto resulta desconcertante y suicida admitir ya la derrota.

Que el Estatut, como toda norma de naturaleza constitucional, requería un desarrollo posterior era un dato conocido y aceptado. También lo era la dificultad de esta tarea. Desde esta perspectiva, la situación en la que nos encontramos hoy ofrece sin duda claroscuros. Creo que el desarrollo que corresponde a la Generalitat se está llevando a cabo con plena normalidad. En cambio, es cierto que el que depende del Estado o del acuerdo entre este y la Generalitat está en una situación delicada. Y esto es así no tanto por los traspasos de medios y de recursos, que de forma correosa, a veces agónica, se van realizando, sino sobre todo por algo que en la práctica es mucho más relevante: por las reticencias del Estado a modificar, contra lo que exigen la letra y el espíritu del Estatut, una serie de políticas normativas muy arraigadas, sin cuya modificación no se producirá la transformación que el Estatut propicia y, al contrario, con cuyo cambio la mejora del autogobierno será radical. Me refiero, por ejemplo, a la política relativa a las competencias básicas del Estado ?que continúan siendo enormemente detalladas y estableciéndose en simples reglamentos y resoluciones?; a la política relativa a los llamados títulos horizontales como el que le permite al Estado establecer las condiciones básicas para asegurar la igualdad en el ejercicio de los derechos constitucionales ?de utilización cada vez más amplia y errática? o a la política de fomento ?a través de la cual el Estado con mucha frecuencia concede subvenciones sin respetar el sistema de distribución de competencias?.

Es sin duda ingenuo creer que estas prácticas se pueden cambiar en un año. También lo es no darse cuenta de la gran resistencia que hoy todavía se opone
a este cambio. De hecho, en “Madrid” existe una fuerte corriente de opinión que considera que ya se ha ido demasiado lejos en la descentralización y es hora de reforzar la posición del Estado. Cuando desde Catalunya se considera que todavía no hemos llegado, desde algunas instancias centrales se propone volver. Así es difícil encontrarse. Pero constatar la existencia de esas dificultades no debe llevar a despreciar el capital político que todavía tiene el Estatut, proclamando de antemano un fracaso y debilitando así la fuerza negociadora que requiere la irrenunciable exigencia de su aplicación. Contra lo que podría deducirse de la tesis del fracaso ya consumado, esas dificultades muestran que hoy por hoy el Estatut es lo más real y potente que en esta hora incierta tenemos en nuestra mano para ampliar y mejorar la calidad del autogobierno de Cataluña. La reciente sentencia del Tribunal Constitucional relativa al Estatuto de Valencia abre una puerta a la esperanza. Se trata en líneas generales de una buena sentencia ?aunque tenga un final algo sorprendente?. La doctrina que en ella se sienta permitirá avalar la constitucionalidad de las grandes opciones del Estatut catalán. Son muy significativos al respecto los fundamentos jurídicos relativos a las relaciones entre los estatutos y las leyes orgánicas, al contenido constitucionalmente posible de los estatutos, a la no exigencia de uniformidad de los derechos de los españoles ?incluso de los derechos fundamentales? y, sobre todo, a la amplitud reconocida a la función estatutaria de atribución de competencias. Por supuesto, esto no significa que, al aplicar esta doctrina a los artículos concretos del Estatut, el Tribunal no pueda declarar inconstitucionalidades o establecer interpretaciones a la baja que desvirtúen de hecho su capacidad innovadora. Deberá estarse atento a esta aplicación. Pero, insisto, el Estatut todavía no ha fracasado. Su desarrollo exige imaginación, coraje, unidad, inteligencia y una gran dosis de paciencia. El partido está en la media parte; en la segunda se pueden remediar algunos de los fallos que se cometieron en la primera mitad. Nos jugamos mucho.

Foto: Carles Viver Pi-Sunyer. Font: El Pais

Catosfera: el futur, que cada cop és més present, passa per la xarxa

26

Avui he tingut el plaer de participar en la primera Trobada de la Catosfera, comunitat de blocs en català. He participat en la taula dedicada als blocs de persones que ens dediquem a la política. Tal i com he dit en començar la meva intervenció, l’he fet una mica aclaparat, especialment pel fet que em trobava davant d’una audiència de primera, amb gent veritablement experta en temes de noves tecnologies, TIC, xarxa, etcètera, entre els quals destaquen noms de reconeguda autoritat com són Marc Vidal, Saül Gordillo, Dídac Lee, Genís Roca o Joan J. Carreras, entre molts d’altres. De fet, fins i tot els meus companys (Joan Ridao, Carles Puigdemont) i companya (Lourdes Muñoz) de taula, són persones també altament reconegudes en aquest àmbit. En definitiva, què podia aportar un simple usuari com jo davant d’aquesta veritable elit tecnològica i blocaire? Doncs poqueta cosa. O sigui que m´he limitat a exposar els ‘per què’ i els ‘com’ de la meva activitat blocaire. (segueix…)
Així, he procurat explicar que vaig entrar en la comunitat blocaire una mica casualment, fruit d’una certa frustració motivada en constatar les dificultats que la tasca que desenvolupem al Parlament Europeu arribi a la gent pels canals de comunicació més habituals, i sobretot per salvar la distància física que existeix entre aquesta institució i Catalunya (així ho explicava, de fet, a la Primera entrada, el meu primer apunt publicat el 24 d’abril de 2006).

No obstant, més enllà de servir d’altaveu i d’instrument que ha de permetre a la gent, hagin estat votants o no, ‘fiscalitzar’ la meva activitat (tal i com toca fer amb les persones que assumim responsabilitats de representació en algun àmbit públic), l’activitat blocaire em permet també reflexionar sobre temes més generals, interactuar amb d’altres blocaires, fer (i fer-me) preguntes en veu alta per a les quals no tinc necessàriament respostes, i, sobretot, entrar en un àmbit de relació que cada cop compta amb més concurrència.

Més enllà de comentar aspectes com els temes que escullo, la regularitat en la publicació d’apunts o la manera de cuidar les qüestions formals, he intentat sumar-me a aquelles persones que pensen que la comunitat blocaire és un actor cada vegada més estructurat i influent en tots els àmbits: polític, social, empresarial, mediàtic, educatiu,… cosa que, per altra banda, ha quedat clarament demostrat amb la gran participació que han tingut les Jornades.

En aquest sentit, hi ha tres comentaris que he fet en públic i que em sembla important recollir també aquí. Primer, sóc dels qui pensa que és trist i certament lamentable que els blocs de caràcter polític s’usin exclusivament en el marc d’una campanya i s’abandonin un cop acaba aquesta. Ho considero, i espero que ningú se m’enfadi, una falta de respecte cap a les persones a les quals s’ha fet creure que aquell seria un vehicle de comunicació amb aquesta persona si resultava escollida.

Segon, crec que el veritable valor del bloc d’algú que es dedica a la política és que sigui personal i intransferible. No té cap sentit que el teu bloc te’l faci algú altre, ja que això suposa una vulneració al que considero un dels principis bàsics d’un bloc: l’exposició en públic d’idees personals, més enllà de les estructures a les quals es pertanyi.

I tercer, en l’àmbit polític, al igual que passa amb l’àmbit empresarial, per passar de la generació 1.0 a la 2.0 caldrà temps i, sobretot, ser conscients que potser no tothom hi arribarà igual de ràpid (algunes persones, de fet, segurament no hi arribaran mai). En qualsevol cas, però, també sóc molt conscient que les estructures dels partits o de les empreses, i diria que fins i tot els mateixos mitjans de comunicació, han de fer camí cap a aquesta societat 2.0 de la que avui tant parlàvem, de la mateixa manera que també sóc molt conscient que el futur, i segurament ja el present, passa per la xarxa. Personalment sóc dels qui en Genís Roca consideraria un individu 1.5. La qual cosa vol dir que, si bé tinc molt clar que l’activitat blocaire no és en cap cas una activitat que desenvolupi en el meu ‘temps lliure’, sinó que la considero part integral de la meva activitat quotidiana, encara em considero molt lluny de disposar dels coneixements tècnics que em permetrien una interactivitat encara major. En fi, tot arribarà.

Sigui com sigui, ha estat per a mi tota una experiència que m’ha permès saludar personalment molta gent que segueixo de manera virtual, així com demanar disculpes a alguns d’ells, com en Xavier Mir, per no poder seguir el seu ritme de generar debat. En aquest sentit, aprofito per dir que lamento que no sempre pugui respondre alguns dels comentaris que se’m fan ni amb la rapidesa ni amb la profunditat que la majoria d’ells mereixen. Garanteixo, això sí, la lectura dels mateixos, i procuro més tard o més d’hora recuperar-los, ja sigui en forma d’un apunt específic, o en forma respostes directes.

No sé si amb la meva intervenció hauré aconseguit fer més comprensible la meva vocació blocaire. Espero que sí. En qualsevol cas ho he intentat.

Per cert, adjunto el minivídeo que va fer després de l’acte en Carles Puigdemont en què mostra la conversa que vàrem mantenir, conjuntament amb en Marc Vidal.

Font foto: Roc Fernandez/Mesvilaweb

Següent estació …

13

ICV va celebrar ahir una jornada de reflexió sobre el model d’Estat. A banda de la participació de Joan Herrera, Joan Saura i Jaume Bosch, hi van haver també intervencions ben destacades com les de Miquel Caminal, Jordi Sánchez, Miquel Pallarès, Carles Viver Pi-Sunyer, o Maite Vilalta entre d’altres. A banda de les conclusions específiques de la jornada que seran publicades degudament (i que de fet serviran per acabar de polir el programa electoral de cara a les generals) voldria aquí esmentar tres elements que considero importants. Primer, el sol fet que es fés la jornada, que es debatin aquesta mena de temes
en el si d’ICV, que s’afronti sense embuts la qüestió nacional i el
model d’Estat, (segueix…)

ja és de per si un gran què, i posa de manifest que aquest no és un debat del qual ens en puguem amagar, sinó que l’hem d’encarar amb valentia, cadascú des de la seva sensibilitat, com no.

Segon, tal i com posen de manifest des de la Plataforma pel Dret a Decidir, trobo que un dels grans reptes actuals és ser conscients que tant federalistes convencionals, com federalistes plurinacionals, confedereralistes, partidaris d’un estat lliure associat, o independentistes, tenim un llarg trajecte encara per recórrer plegats. No té sentit que cadascú esperi el seu tren, aquell que va directament, i únicament, al seu destí, per pujar-hi. Serà molt més efectiu, trobo, que tenint clar totes i tots que ens trobem en una estació de trànsit (Estat de les Autonomies), pugem tots a un mateix tren assumint que aquest tren pot tenir diferents aturades en el seu trajecte. Un cop serem a cadascuna de les aturades ja decidirà cadascú si vol seguir endavant o baixar-hi. Però el cas és que som tan lluny encara ni tan sols de la primera estació (federalisme) que trobo absurd que ens quedem tots a l’andana esperant aquell tren que vagi directament a un destí que voldríem més llunyà. A la jornada hi havia gent amb aspiracions molt diverses: des de la figura d’avançar cap a un Estat federat dins d’un Estat federal (Caminal) fins a la independència (Sánchez), passant per l’aposta per un Federalisme plurinacional (Herrera, Saura). La meva postura és: d’entrada pujar al tren cap a un federalisme plurinacional, però sense renunciar de partida a seguir endavant un cop arribi el moment.

Finalment, la tercera de les idees és que no podem obviar el marc europeu actual i futur. De la mateixa manera que no crec que les independències de Kosova, Bòsnia, Montenegro, Eslovènia,… amb les quals estic d’acord i a les quals he donat suport des de fa temps, puguin ser considerades com a models a tenir en compte per realitats com la nostra, sí considero que hi ha d’altres contextos, com Bèlgica o Escòcia, que cal tenir molt presents per tal de dur a terme una aproximació en clau europea pel què fa a la redefinició dels Estats-nació clàssics. En aquest sentit, cal també tenir presents que en el marc del procés de construcció europea alguns governs estan tendint cap a la restatalització i enfortiment dels Estats amb un criteri merament defensiu, cosa en la qual, em temo, coincideixen PP i almenys una part ben important del PSOE. Això no només va en contra del propi projecte europeu, sinó que sobretot afecta aquells estats descentralitzats que, com l’espanyol, compten amb regions amb capacitat legislativa. Així mateix, és comprensible que davant de la consolidació del marc polític i institucional europeu, la gent necessiti sentir una major proximitat en relació a les institucions en les quals es prenen decisions que els afecten. Un exemple, entre molts d’altres, seria que Catalunya tingués representació directa en els màxims òrgans de decisió europea, la qual cosa inclou circumscripció pròpia en les eleccions al Parlament Europeu. Encara en aquest sentit, però, cal no perdre de vista que si això és important en termes de representants polítics (per exemple Ministres), encara ho és més en nivells més tècnics, ja que al cap i a la fi solen ser els nivells subministerials els qui negocien de debò a Brussel.les, i és precisament en aquests nivells on la sensibilitat plurinacional és més dèbil.

En resum: el debat no és menor, cal entrar-hi amb valentia; millor anar junts que dividits (encara ens queda molt de trajecte per recórrer plegats abans no haguem de decidir si ja en tenim prou amb un Estat federal o si convé anar cap a la independència); i finalment, no oblidem que el terreny de joc clau transcendeix en molt l’àmbit espanyol, i es diu Unió Europea.

NOTA FINAL: per cert, que per tal que els trens funcionin, i funcionin bé, ens cal un veritable ‘Pla Ferroviari Catalunya 2014‘.

Font foto: El Punt

València: territori comanxe

5

Ahir vaig ser tot el dia a València convidat pels amics i amigues de Compromís (IPV, Verds Esquerra Ecologista, Bloc, …), i a petició de diverses entitats ecologistes i socials preocupades per la continuada manca de respecte que el Govern de la Generalitat Valenciana mostra una i altra vegada pel territori, el medi ambient i el desenvolupament sostenible de la comunitat. Així doncs, vaig tenir ocasió de reunir-me primer, al matí, amb diverses entitats preocupades per com s’està duent a terme la implementació del pla eòlic. A la reunió i eren també presents Isaura Navarro (diputada al Congrés, IPV) i Enric Morera (diputat a les Corts Valencianes, Bloc). Les entitats eren (segueix…)

l’Associació pel Desenvolupament Eòlic Sostenible (ADES), Acció Ecologista, Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO/Birdlife), Societat Valenciana d’Ornitologia, Coordinadora d’Estudis Eòlics del Comtat. De la reunió em va quedar molt clar que aquestes entitats no s’oposen a l’energia eòlica i que és evident que la consideren prioritària per davant d’altres fonts energètiques més contaminants o menys sostenibles. El problema, però, és triple: primer, el fet que s’hagi fet el pla eòlic sense comptar amb un mapa de vents de la zona, segon, que s’ubiquin els molins no en funció del vent sinó de si els terrenys són de titularitat pública (i per tant més barats per a l’administració), i tercer, que malgrat que existeix una sentència del Tribunal de Luxemburg que reclama que s’estableixi una millor i major definició de les zones ZEPA (Zones Especials de Protecció de les Aus), aquesta definició s’està fent més pensant en no contravenir les decisions ja preses sobre la ubicació del pla eòlic quan hauria de ser a la inversa, que el pla s’adaptés a un mapa de zones ZEPA establerta amb criteris ornitològics (de fet, és certament sorprenent que per definir el mapa ZEPA hagin consultat el Departament d’Indústria). Tot plegat comporta la vulneració d’almenys quatre directives europees: Hàbitats, Aus silvestres, la relativa l’avaluació d’impactes ambientals, i la de l’accés a la informació ambiental, per la qual cosa vaig assumir el compromís de presentar nous requeriments a la Comissió Europea.

La segona reunió la vàrem tenir amb la gent de Per l’Horta. Allà vaig constatar el greu risc que pateix en aquests moments la magnífica Horta valenciana degut a la desmesura urbanitzadora de les autoritats valencianes. I especialment coratjosa em va semblar l’actitud d’alguns dels propietaris resistents que, malgrat les dures condicions amb les que es veuen obligats a treballar, segueixen defensant que aquest espai ha de seguir essent això, Horta, i no un camp d’apartaments. També aquí hi ha vàries línees d’actuació a escala europea que s’hi poden engegar, com per exemple apel.lar als aspectes que la reforma de la PAC planteja com a defensa de determinats cultius quan aquests tinguin una funció social i paisatgística important.

Finalment, la tercera visita la vàrem fer a la ubicació del què hauria de ser el futur circuit urbà de la Fòrmula 1, aquesta malaltissa obsessió de Camps, gens justificada socialment (no comportarà cap benefici a la zona on s’ha d’ubicar, i en canvi sí molts enutjos), i encara menys justificada econòmicament i ecològica. També aquí són diverses les normatives europees que s’han vulnerat i s’estan vulnerant, com per exemple la relativa a dur a terme estudis ambientals. En aquest sentit la postura de la Conselleria no podria ser més cínica ja que argumenta que aquests informe són innecessaris ja que no es tracta d’un circuit permanent. Especialment preocupant és el fet, a més, tal i com ens exposava la gent de Fòrmula Verda, que una part de la pista ocupa terrenys de l’antiga llera del Turia, catalogada com a zona verda i classificada en el PGOU com a parc metropolità, per la qual cosa queda exclòs que s’hi pugui construir infraestructures de transport motoritzat com el circuit.

En definitiva, la visita em va servir per adonar-me que València segueix essent víctima d’un cúmul de despropòsits ambientals i socials  enorme sota la peculiar política del ‘tot s’hi val’. Em temo però que, mentre hi governi qui hi governa, serà molt difícil que les coses canviin. És per això que urgeix un canvi de color en la Generalitat Valenciana quan més aviat millor la qual cosa reclama, així mateix, d’una entesa entre les formacions polítiques a l’esquerra del PSPV que, des del meu punt de vista, té en el Compromís un bon punt de partida. Es tracta d’adonar-nos que aquí no hi sobra ningú dels qui vulgui ser-hi, més aviat hi falta gent. Caldrà veure si entre totes i tots son, som, capaços de consolidar aquesta aposta i capgirar la deriva destructiva que l’actual govern està liderant.

Foto: Traçat del futur circuit urbà de Fòrmula 1 de València. Font: Sportpresse Gmbh

Lleida (Segarra-Garrigues) i Girona (MAT) pendents un altre cop de Brussel.les

0

Lleida i Girona s’han trobat avui a Brussel.les en format de decisions importants que els afecten. Per una banda el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictaminat que el projecte de regadiu de la zona del canal Segarra-Garrigues (per cert, vull recordar aquí que aquesta és una de les moltes herències judicials que ens va deixar el govern de CiU) vulnera la legislació mediambiental comunitària, en concret, la que fa referència a la protecció de les aus (veure nota segons Vilaweb o la crònica de Beatriz Navarro, per a La Vanguardia), per l’altra s’ha conegut de manera oficiosa (és a dir a l’espera encara de confirmació oficial) part del contingut de l’informe preliminar que el mediador europeu entre els Estats francès i espanyol pel què fa a la interconnexió elèctrica (MAT), Mario Monti, ha de presentar abans de finalitzar l’any i que, teòricament, hauria de ser tingut en compte durant la Cimera franco-espanyola prevista pel proper 10 de gener (veure la crònica de Beatriz Navarro, per a La Vanguardia). Pel què fa al primer dels casos, la sentència del Tribunal Europeu de Justícia sobre el canal Segarra-Garrigues, (segueix…  

he manifestat avui dues coses: la primera, que això és una sentència judicial i que, per tant, ara toca acatar-la i aplicar-la; i la segona, que potser que aprenguem una mica la lliçó i que, contràriament al que s’ha fet durant molts anys, tinguem molt més en compte el marc legislatiu europeu abans de tirar endavant projectes que, tard o d’hora, caldrà revisar en vulnerar Directives europees. No pot ser que la política habitual sigui la de ‘jo vaig fent, ja em diran que pari’. Això, a més de certament irresponsable, suposa un enorme malbaratament de recursos a tots nivells, i sovint comporta que els desperfectes ocasionats no es puguin recuperar. 

En quant al segon aspecte, el de la MAT, voldria deixar palès, tal i com he fet a través de la nota de premsa que hem difós avui, que segueix essent necessari una explicació clara i convincent del per què de la interconnexió i per què de la manera com es proposa. Així mateix, però, he volgut posar de manifest, amb certa satisfacció, que contràriament al que es venia plantejant fins ara sobre que no hi podia haver alternativa a l’opció aèria de la connexió, sí que hi ha opcions alternatives.
La possibilitat del soterrament que, a priori, sembla que recull el document de Monti, ho demostra. En aquest sentit, i valorant positivament l’obertura d’un debat que fins ara estava tancat (cosa que, no ho dubto, ha estat fruit de la pressió que han dut a terme diferents col.lectius des del territori a banda i banda dels Pirineus), caldrà estudiar la proposta concreta un cop coneguem el text de la mateixa.  Adjunto la nota a continuació:

ICV segueix reclamant una explicació pública del Govern espanyol i francès del perquè de la MAT abans de la cimera hispanofrancesa del 10 de gener
La formació ecosocialista celebra que Mario Monti obri alternatives a la interconnexió aèria i considera el soterrament com una opció a tenir en compteEl diputat per ICV al Parlament europeu, Raül Romeva, ha reclamat avui al Govern espanyol i francès que donin “una explicació del sentit i del perquè cal una interconnexió entre els dos estats tal i com està plantejada”. Romeva ha convidat els dos màxims mandataris d’ambdós governs a fer-ho abans de la pròxima cimera que Espanya i França celebraran el pròxim 10 de gener del 2008 amb aquest tema com a eix central de la trobada.

Romeva ha fet aquestes declaracions després que s’hagi conegut avui en el mitjà de premsa ‘Cinco Días’ que el coordinador europeu, Mario Monti, ha elaborat un informe en el qual no tanca la porta al soterrament d’una part d’aquesta infraestructura. “Aquest és un informe preliminar que encara no hem llegit i el nostre posicionament definitiu no el donarem a conèixer fins que no transcendeixi tot el contingut del document” ha explicat Romeva que de moment ha celebrat que el responsable designat per la Unió Europea en aquesta qüestió “obri alternatives a la interconnexió aèria i consideri el soterrament d’aquesta infraestructura com una opció a tenir en compte”.

En aquest sentit Romeva també ha recordat que els primers a oposar-se a la interconnexió elèctrica per via aèria va ser ICV i ha assenyalat que, a l’espera de conèixer el document sencer que Monti ha d’entregar al Comissari d’Energia, “es confirma que altres possibilitats a l’aèria són possibles i que per tant teníem raó”. L’eurodiputat ecosocialista ha reclamat que a partir d’ara, “un cop obertes altres possibilitats a la inicial, el paràmetres que han de prevaler per sobre de tot han de ser els aspectes mediambientals i d’impacte paisatgístics del territori”.  

Foto: Manifestació No a la MAT/Vilaweb