Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Política Catalana/PPCC/Andorra

Herrera vs Mas

2

Ahir vaig poder seguir la intervenció de’n
Joan Herrera en el debat d’investidura. Ho vaig fer a través de dos mitjans:
TV3 i el Twitter. El vaig veure sòlid, convincent i, sobretot, solvent. Estava (jo)
expectant d’aquest debut, i crec que l’ha superat amb nota. No li esperen, a
ell i al grup que presideix, un mandat senzill. En la seva intervenció va
deixar clara quina serà l’estratègia d’oposició que tocarà fer: clara, honesta,
dialogant i constructiva sempre que sigui possible, i discrepant quan pertoqui.

En relació als temes clau, Herrera va demanar
a Artur Mas sensibilitat social i el va advertir de les conseqüències de fer
polítiques a favor de molts pocs, i va reiterar la necessitat d’una sortida
justa, solidària i sostenible a la crisi econòmica.

En paraules del mateix Joan: “En aquest
mandat tindrem una obsessió: aconseguir una sortida justa de la crisi; un
objectiu: millorar la qualitat i transparència de la vida política catalana; i
una proposta unitària: un full de ruta nacional que sigui compartit, ambiciós i
sense trampes (…) una veu del catalanisme d’esquerres que vetllarà perquè la
política catalana no reprodueixi l’excés de tacticisme i la manca d’unitat en
la defensa de l’autogovern”.

Allò que convé recordar, però, és que CiU amb
els seus 62 diputats, no podrà gvernar en solitari. I això és bo, i
democràticament sa.

Els arguments que Herrera va avançar per
justificar que ICV-EUiA voti en contra de la investidura d’Artur Mas com a
president tenen a veure amb el fet que la seva proposta, la de CiU, no comporta
una visió moderna de país en els temes socials, ambientals, fiscals i
educatius. Herrera va posar com a exemple d’una proposta insensible l’Impost de
Successions que vol eliminar CiU perquè si tira endavant es deixaran de
recaptar entre 300 i 350 milions d’euros: “Vostè ens deia aquest matí  que d’on no hi ha no en raja; però per
a alguns raja més que per altres”. De fet, Herrera ha retret que Artur Mas
defensi austeritat i retallada del dèficit, alhora que elimina ingressos amb la
supressió de la pujada de l’IRPF, les desgravacions fiscals a les mútues i
l’Impost de Successions. El missatge polític d’aquestes mesures sembla clar:
l’esforç per sortir de la crisi no recaurà en les rendes mitges-altes, només
en les classes populars i treballadores.

Aquesta matí he seguit, també per TV3 i pel Twitter (#Parlament), la primera volta
de la votació d’investidura. Sense sorpreses, de moment. Probablement, tampoc
serà una sorpresa que dijous resulti investit President de la Generalitat, Artur
Mas
.

Li desitjo bona sort, personal i institucional, al futur President, però em
congratulo també que al davant, fent propostes, donant arguments, i en cap cas
amb la veritat absoluta però sí amb conviccions molt compartides per molta gent,
hi hagi en Joan Herrera.

Foto: Joan Herrera a l’estrada del Parlament.

Sense ressaca, i de nou cap a la feina

9

Aterro novament a Brussel.les. Avui comença a Cancún el Cop 16 de la Conferència de Nacions Unides per al Canvi Climàtic. A Catalunya, CiU ha guanyat les eleccions. Felicitats. Ara confio que, amb la serenor que exigeix governar, siguin conscients que moltes de les banderes electoralistes que han enarborat per arribar fins aquí poden resultar clarament perilloses per al país, el planeta, i la gent si les converteixen en polítiques reals.

Tinc son -aquests darrers dies he dormit poc, he descansat malament i m’han consumit els nervis, com a tanta d’altra gent-, pero no ressaca -reunits al Catalonia no vàrem celebrar res amb cava, no tocava, tot i que vàrem veure satisfets com, a grans trets, aguantàvem el temporal-.

Sovint argumento que fer política a Brussel.les / Estrasburg té una major dosi de serenor, de seny, i de visió àmplia i generosa que la que percebo en l’arena política catalana, tesi que aplico tant als partits, com als mitjans, com a l’opinió pública en general. Però precisament per això vull reconèixer el mèrit que té fer política a Catalunya, especialment quan es treballa amb una clara i ferma voluntat de construir país, alhora que de preservar el planeta. Agraeixo, per tant, la feina feta, fins ara, per en Saura, en Baltassar i en Pané, massa sovint injustament tractats i a qui estic segur que aviat trobarem a faltar, inclosa molta de la gent que ha fet tot el possible per que cessessin en les seves responsabilitats actuals.

Bravo per en Joan Herrera, que ha sabut liderar una campanya feta amb més cap i cor que no pas estómac i fetge. Hi confio plenament, en en Joan, per liderar aquesta nova etapa. I em tindrà al seu costat, des de la meva tasca parlamentària, treballant per a la construcció d’un projecte cada vegada més sòlid, més necessari i més universal.

Ens convido a totes i a tots els qui aspirem a construir un país amb visió social, ecològica i nacional a treballar en equip. Cadascú des de la singularitat del seu projecte, del seu partit, del seu espai, ningú amb la veritat absoluta, tothom amb la raó del seu treball i les seves conviccions.

És hora de construir ponts entre les esquerres, els ecologistes i els catalanistes. Algunes d’aquestes persones són, som, a ICV, d’altres, molts d’altres, són fora, en altres partits, en altres espais socials. Algunes hi treballen activament, d’altres hi pensen, i no saben com treballar-hi. A algunes els fa basarda sumar-se a un projecte polític, a unes sigles, a una campanya per aconseguir representació parlamentària, i tanmateix volen que aquesta sensibilitat social, ecològica i nacional estigui representada a les institucions. Algunes han votat il.lusionades, sigui a ICV o a algú altre. D’altres no han volgut ni anar a votar, o han votat en blanc. Totes les opcions són legítimes, totes, fins i tot, són necessàries, però allò que realment esdevindrà útil és la suma d’aquestes sensibilitats, i la seva confluència en un espai plural.

Proposo un diàleg dins d’aquest espai, una aproximació generosa entre maneres de pensar i de fer que tinguin per únic objectiu comú el d’avançar socialment, ecològicament i nacionalment.

La cohesió social, la sostenibilitat ambiental i el ple reconeixement del dret històric de gaudir d’una Catalunya sobirana no s’aconseguirà en un dia, ni tan sols en una legislatura. Serà el resultat d’una feina tenaç, seriosa, col.lectiva i ambiciosa.

Ser al govern és cabdal, per poder avançar en aquesta direcció. No ser-hi, però, no ha de ser-ne obstacle.

En el trajecte s’intueixen moltes derrotes. Sempre n’hi ha hagut, i sempre n’hi haurà. Allò que importa, però, és no defallir.

El demà comença avui, ara. I jo ja m’he arremangat.

28N: escollir qui ens legisla (primer) i qui ens comanda (després)

0

Aquests dies em toca, com a molta d’altra gent, combinar la meva activitat quotidiana al Parlament Europeu amb la de participar en actes de campanya arreu del territori català per explicar per què considero que les candidatures d’ICV-EUiA, encapçalades per Joan Herrera, Hortènsia Grau, Joan Boada i Francesc Pané, mereixen tota la confiança i el suport possibles de la ciutadania el proper 28N.

L’agenda a Brussel.les no és massa diferent de l’habitual: avui, per exemple, tinc previst reunir-me amb la gent d’Amnistia Internacional, a Brussel.les, per valorar el seguiment de les investigacions sobre les detencions i expulsions il.legals per part de la CIA en territori europeu i la vinculació amb Guantanamo, més tard, a les 18.00 abordarem a la Comissió de Llibertats i Afers d’Interior la situació actual de la Directiva Horitzontal per a la igualtat de Tracte indiferentment de l’edat, orientació sexual, discapacitat o creença religiosa (aturada actualment al Consell per qué alguns governs, liderats per l’alemany, s’hi oposen), i seguidament acte a la sala Yehudi Menuhin en suport de les vítcimes de SIDA.

Demà al matí, per altra banda, a les 14.30, copresideixo una conferència sobre la situació al Sàhara Occidental, a Brussel.les, per parlar sobre els acord de pesca UE-Marroc els quals, en l’actual context, realment mereixen una reflexió profunda.

La de campanya, però, em portarà dimecres a les Terres de l’Ebre i dijous a La Seu d’Urgell, acompanyant primer l’Hortènsia Grau i després en Francesc Pané.

Agenda intensa, per tant, però necessària, i que posa de manifest la importància de comptar amb presència institucional per tal de poder fer escoltar determinats missatges.

I és que el 28N decidirem, entre d’altres coses, a qui enviem al Parlament de Catalunya, i segons a qui hi enviem, el Parlament parlarà i decidirà sobre unes coses o d’altres.

Votar o no votar, per tant, no és un simple fet capriciós sinó que determinarà, i molt, qui, com i sobre què ens legisla (primer) i qui i com ens comanda (després).

L’esforç, per tant, paga la pena.

Foto: en un acte a Valls, amb Hortènsia Grau. Font: ACN

28N: canvi de paradigma

5

Aquests dies em toca, inevitablement, combinar la meva activitat parlamentària habitual (que no és poca) amb la sempre fascinant tasca de recórrer el territori explicant de quina manera penso que és possibe, i necessari, canviar certes dinàmiques de govern i de construcció de país. Les eleccions són a tocar i és el moment de fer balanç i visibilitzar propostes.

Fa temps que vaig assumir que malgrat totes les imperfeccions que pugui tenir una democràcia representativa, avui per avui és el sistema més raonable per tal de gestionar el bé comú. Però per tal que sigui el més efectiu possible calen dues premises: que hi hagi una oferta política prou plural per tal que, amb més o menys afinitat tothom (o gairebé) s’hi pugui sentir identificat, i que en el moment d’exercir el nostre dret a vot ho fem pensant més enllà de qui serà el/la President/a, i entenguem que estem en un sistema parlamentari.

Personalment opino que la construcció de Catalunya ha de passar per tres eixos necessàriament interrelacionats com són l’ecologia, la cohesió social i la construcció nacional, i és aquesta convicció la que em va fer acostar a la formació a la qual pertanyo i que actualment m’ha fet la confiança de representar-la al Parlament Europeu. I és per això mateix també que en aquests moments, com tanta d’altra gent, em trobo fent campanya per tal que el proper 28N aquest projecte que represento obtingui uns resultats que considero adequats per a les necessitats actuals del país i de la seva gent.

No penso, en absolut, que la gent d’ICV siguem millor que la d’altres formacions. Em limito a defensar que les propostes que fem la gent reunida en el sí d’ICV són les que ara com ara fan falta.

El mateix Joan Herrera ho explica a l’epíleg del seu llibre Economia i Ecologia (pg. 221):

‘Necessitem gent, més gent que aposti per un canvi de paradigma cap a un acord social i ecològic. I per fer-ho necessitem altres maneres de fer. No es tracta de solucions simples, ni de consignes, ni de debats frívols, ni de lideratges que omplen ràpid l’estómac, però que després et deixen buit. Però això no puc fer-ho tot sol, no podem ser només un grup, no podem fer-ho si no és construint alguna cosa més gran que nosaltres sols i per separat.

Aquesta proposta de canvis que plantejo va més enllà d’un partit o d’unes eleccions. Va adreçada a tota aquella gent que entén que tenim riscos, però també oportunitats que podem aprofitar. Que es poden fer apssos enrera, però que és possible mirar endavant, sortint de les crisis i avançant-nos a allò que vindrà.

Sabem que aquests anys no han estat ni són fàcils. Sé que una gran part de la societat no pensa com jo. Això implica humilitat, capacitat de diàleg… Però tinc el convenciment que moltes de les nostres apostes per una societat més justa, més equitativa, amb més medi ambient són opcions de futur que necessiten que siguem agosarats’

Estar convençuts i convençudes que allò que ens convé ara és apostar per un enfortiment de la Catalunya nacional, ecològica i socialment cohesionada no significa anar contra ningú, i molt menys vol dir creure’s estar per sobre del bé i del mal. És, simplement, considerar que davant de la situació actual aquestes són les fórmules que ens poden permetre avançar més i millor com a país i com a societat.

Sense dramatismes ni dogmatismes, però sí amb seny i sentit comú.

Assumint que ens podem equivocar, és clar, com tothom, però entenent també que en cas d’equivocar-nos els danys causats seran molt menors que no pas si són d’altres propostes, amb menys visió social, ambiental i nacional, les que s’acabin imposant.

En altres paraules: convicció i humilitat davant la necessitat.

Font foto: Ed. Columna.

Majoria absoluta? No gràcies (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

4

Majoria absoluta? No gràcies (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

És un fet que quan un partit es presenta a unes eleccions ho fa, en principi, per arribar a governar, com també ho és que si els resultats electorals no concedeixen a cap de les formacions polítiques la majoria absoluta només hi ha una manera de formar govern: pactant, ja sigui via coalició governamental, ja sigui acordant un suport extern i puntual.

Negar que en els dos darrers governs de la Generalitat hi ha hagut discrepàncies, i fins i tot conflictes, entre els socis seria negar una evidència, i no ho faré. Però extreure d’aquesta evidència la conclusió que un govern de coalició és dolent per definició em sembla una irresponsabilitat democràtica sobre la qual crec que caldria reflexionar.

Personalment, a mi em preocupa molt més la possibilitat que alguna formació, sigui quina sigui, arribi a tenir majoria absoluta, ja que això limita el debat, fa dificil, sinó impossible, la negociació política i parlamentària, i facilita que s’estableixin tics autoritaris, antidemocràtics i, fins i tot, corruptel.les de tota mena.

Cap sistema polític és perfecte ni cap fórmula governamental és infalible, però alguns sistemes i algunes fórmules tenen menys riscos democràtics que d’altres.

Urbanisme valencià: el debat europeu segueix obert

0

L’Advocat General del Tribunal de Justícia de l’UE, Niilo Jääskinen, va emetre la setmana passada el seu informe sobre el dossier “Urbanització a Espanya”, relacionat amb l’informe sobre l’impacte de la urbanització extensiva a Espanya en els drets individuals dels ciutadans i ciutadanes europeus, el medi ambient i l’aplicació del dret comunitari, sobre la base de les peticions rebudes (A6-0082/2009) que va elaborar el Parlament Europeu, i del qual va ser la ponent la meva companya de Grup, Margrete Auken, de l’SF danès. Davant d’aquest posicionament ens toca, com no, prendre nota de la publicació de les conclusions de l’Advocat General i estudiar-ne els detalls del document. Tanmateix, estem també pendents de les deliberacions del Tribunal i la seva sentència prevista per d’ací a uns mesos.  Entretant, tant la meva companya de Grup, Margrete Auken, com jo mateix, vàrem voler fer saber també la nostra valoració:

COMUNICADO DE PRENSA – Bruselas 17.09.2010
Urbanismo en España

En relación al dictamen, Auken, diputada del grupo Verdes/ALE, ha declarado:

“Este documento importante merece todo el respeto, pero no responde en absoluto a los múltiples elementos que figuran en mi informe aprobado por una gran mayoría de diputados y diputadas del Parlamento Europeo en marzo de 2009. Sólo un párrafo del informe, en los considerandos, hace referencia al procedimiento de infracción determinado por la Comisión Europea. Asimismo, el Tribunal se pronunciará sobre la aplicación del derecho comunitario en lo que concierne al procedimiento de convocatoria a la licitación. Pero es el Parlamento Europeo el que ha propuesto soluciones para los ciudadanos frente a la crisis provocada por la urbanización masiva y los daños causados al medioambiente, a lo que corresponde a las autoridades españolas actuar en consecuencia. Por ello, este Parlamento sigue esperando del Estado español una respuesta a la altura de la gravedad de la situación de la que muchos ciudadanos europeos son víctimas.”

A su vez, Raül Romeva, eurodiputado catalán y vicepresidente de Verdes/ALE, ha recalcado:

“La valoración triunfalista del dictqmen que se está haciendo desde ciertos sectores no debe confundir a la opinión pública. El PP está tratando de legitimar la totalidad de su nefasta e insostenible política urbanística a partir de una opinión preliminar sobre un tema concreto y parcial. No debemos dejarnos engañar, porque sea cual sea la sentencia del Tribunal en unos meses éste sólo está juzgando el cumplimiento de la legislación comunitaria respecto de un tema puntual. El veredicto más importante aquí es el político, es decir, la opinión que el Parlamento Europeo ha expresado sobre cuestión integral de la política urbanística en España, y en el País Valencià en particular. Y en este sentido esta Eurocámara habló claro en 2009 con la aprobación con una mayoría abrumadora del informe Auken, muy crítico con el modelo urbanístico valenciano.”

Foto: Niilo Jääskinen. Font: Heikki Tulli

28 de novembre, model i lideratage

1

28 de novembre, model i lideratge (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

He rebut avui la noticia que les eleccions estan ja convocades. La data resulta ser la que la majoria de les travesses apuntaven com a la més probable: 28N. La noticia m’ha sorprès en ple debat, a Estrasburg, sobre l’Estat de la Unió. Mentre escoltava el sempre poc, per no dir gens, excitant Durao Barroso fer un dels seus previsibles i insubstancials discursos sobre com veia ell el futur de la UE, he rebut al meu telèfon el missatge que el President Montilla acabava d’enunciar als Consellers i Conselleres la decisió fatídica.

Celebro que la data ja no sigui un motiu d’especulacions i que puguem començar a abordar debats de més fons, de model. En això pensava, quan escoltava Durao Barroso mentre aquest mirava de convèncer l’auditori que la UE ha aconseguit superar la prova de la crisi.

El problema de Durao Barroso és que superat el titular es perd en la buidor del contingut i en la incongruència de les seves propostes.

Mentre escoltava Durao Barroso constatava quina és exactament la mena de lideratge que no desitjo, tampoc, per a Catalunya: el del mot buit de contingut, el de la tàctica partidista i curtterminista, el de la ceguesa irresponsable front a la gran crisi ambiental suïcida que estem vivint, el que, de tant mirar-se el melic propi, el del poderós, s’ha oblidat de com es mira als ulls del dèbil.

Per sort, Durao  Barroso no es presentarà a les eleccions catalanes, però el seu model sí que hi serà representat. Acabat el debat m’he dit que calia fer tot el possible per què aquest model no lideri, a més a més, Catalunya.

Foto: Durao Barroso durant la seva intervenció en el marc del debat sobre l’Estat de la Unió ahir, dimarts, a Estrasburg. Font: Parlament Europeu.

Caroline Lucas (Greens, England) dóna suport a Catalunya

3

Segons que publica avui Vilaweb, Caroline Lucas, antiga companya eurodiputada pels Greens (molt estimada i amb qui vàrem dur a terme nombroses iniciatives) i actualment diputada al la Cambra dels Comuns, s’afegeix a la moció parlamentària de suport a Catalunya.

Caroline Lucas, elegida el maig proppassat, s’ha sumat a la iniciativa dels diputats del Partit Nacionalista Escocès i del Plaid Cymru · Ja són nou els diputats que donen suport a la moció

L’única diputada anglesa dels Verds al parlament de Westminster, Caroline Lucas, s’ha adherit a la moció presentada per diputats del Partit Nacionalista Escocès (SNP) i del Plaid Cymru per a donar suport a Catalunya contra la sentència estatutària del Tribunal Constitucional espanyol. Amb l’ecologista anglesa ja són nou els diputats que signen la moció, que espera més suport fins que no es debati i es voti en sessió plenària.

La moció, presentada originàriament pel diputat del Plaid Cymru Hywel Williams, assevera que ‘Catalunya és una nació’, i recull la ‘preocupació dels diputats perquè la voluntat democràtica de Catalunya ha estat sobrepassada’ per un tribunal de Madrid. ‘La moció manifesta el nostre suport i solidaritat amb la gent de Catalunya’, va dir Williams.

A més, demana respecte al ‘dret dels catalans de decidir democràticament el futur’; que l’estatut de Catalunya es desenvolupi ‘tal com es va votar a les urnes’, i expressa el temor que ‘futurs desenvolupaments que tinguin el suport del govern i dels catalans puguin ser revisats judicialment per organismes ni neutrals ni independents’.

Nota: Amb l’ecologista anglesa ja són nou els diputats que ha signat la moció, que espera més suport fins que no es debati i es voti en sessió plenària. Són: Hywel Williams, Elfyn Llwyd, Jonathan Edwards, Pete Wishart, Angus Brendan MacNeil, Mike Weir, Caroline Lucas, Stewart Hosie i Eilidh Whiteford.

Foto: Caroline Lucas entre Raül Romeva i Joost Lagendjik, al ple de Brussel.les durant una acció en suport del poble tibetà, a finals del mandat anterior. Font: RR.

Prohibir realidades no soluciona nada (de Borja de Riquer)

0

De Brussel.les estant, on estem fent la darrera setmana de comissions parlamentàries abans de l’aturada estival, llegeixo el diàctic article que publica avui a El Pais en Borja de Riquer (Prohibir realidades no soluciona nada) i que suposa un excel.lent instrument pedagògic per tanta gent de la resta de l’Estat (i de Catalunya mateix) que no entenen el per què de l’actual situació de frustració, desengany i canvi de paradigma que s’està vivint a Catalunya. Val la pena llegir-lo, i difondre’l.

Prohibir realidades no soluciona nada

BORJA DE RIQUER, a El Pais, 14/07/2010

A lo largo de casi un siglo, las pretensiones de muchos catalanes de lograr un mejor acomodo y reconocimiento dentro de España han sufrido una serie de frustraciones y éxitos que quizás hoy, tras el reciente fallo del Tribunal Constitucional (TC), pueden ser útiles recordar y analizar.
En 1918-1919 naufragó en las Cortes Españolas un primer proyecto de Estatuto de Autonomía para Cataluña impulsado básicamente por la Lliga Regionalista. Ello significó el fracaso de la vía regeneracionista propiciada por Francesc Cambó, la que deseaba reformar y modernizar el Estado y resituar el concepto de nación española. Ante esa frustración, el diario madrileño El Sol anunció su temor de que a los partidarios de convertir Cataluña en “el Piamonte de España” les seguirían los que preferían que fuese “una Irlanda”.

El 14 de abril de 1931, un “irlandés”, Francesc Macià, proclamó unilateralmente la República Catalana en el marco de la ruptura política con la Monarquía española. Sin embargo, y desde la posición de fuerza que le otorgaban los hechos consumados, Macià se avino a rehacer el pacto hispánico si el nuevo régimen español tenía un carácter confederal o federal. Año y medio después, el proyecto de Estatuto catalán aprobado masivamente en un plebiscito en agosto de 1931, era rebajado notablemente por las Cortes Republicanas y reducido a un régimen autonómico regional dentro de un “Estado integral”, en absoluto federal. Macià y los suyos, por pragmatismo y pensando sobre todo en la necesidad de estabilizar el régimen republicano, aceptaron la solución.

Tras casi 40 años de dictadura centralista y nacionalista española, un nuevo proceso de cambio político, fruto de un pacto y no de una ruptura como el republicano, culminó en una Constitución que convertía a España en un Estado ampliamente descentralizado, aunque no federal. De este modo, el nuevo régimen autonómico catalán, el Estatuto de 1979, apenas se diferenciaría de los otros, dado que la Constitución convertía la autonomía en obligatoria para todas las regiones españolas. Ahora bien, dado que el pacto político era el fruto de las circunstancias de la Transición, la Constitución fue interpretada por muchos como el punto de partida que marcaba el fin de la dictadura y el inicio de un proceso democrático que posibilitaría futuras reformas e incluso desarrollar y concretar la ambigua solución dada a las nacionalidades y regiones. Otros, en cambio, interpretaron la Constitución como el punto de llegada, el marco final y máximo de las atribuciones autonómicas. Estos últimos lograron incluir en el texto constitucional la “indisoluble unidad de la nación española”, es decir, que no había lugar para los que no se identificasen con esa nación única y obligatoria.

En 2006, animados por el talante del presidente Rodríguez Zapatero, con sus declaraciones favorables al reconocimiento de la “España plural”, y tras más de 30 años de contradictoria “vía autonómica”, la mayoría de los partidos políticos catalanes -representando más del 80% de los votos- elaboraron un nuevo Estatuto con la pretensión de forzar al máximo el texto constitucional y plantearse el reconocimiento de la nación catalana dentro de España. El texto fue a grandes rasgos aceptado y votado por las Cortes Españolas y ratificado en referéndum por la mayoría de los catalanes. Sin embargo, tras cuatro años de discusiones, el TC se ha ratificado en una lectura restrictiva de los aspectos ideológicamente más nacionalistas del Estatuto. Su fallo significa la victoria de la visión de la Constitución como el punto final, como se han apresurado a proclamar con no poca satisfacción bastantes dirigentes populares y socialistas. En cambio, en Cataluña, aumenta la percepción de estar ante la enésima derrota de la voluntad de intervenir e influir en la política española, de buscar soluciones de concordia y de progreso común. Predomina una extraña sensación de perplejidad política ya que ni se puede incidir en lo que es compartido -una lectura más amplia de la Constitución- ni tampoco se les permiten ordenar y definir lo que es propio -el Estatuto-.

Así que, fracasada la vieja “vía piamontesa”, agotada la “autonómica” y rechazada la “federalizante”, quizás vuelva a resurgir con fuerza la irlandesa, ya que dudo que haya en España un “talante” gubernamental dispuesto a posibilitar la civilizada “vía escocesa”. Pienso, por tanto, que nos esperan años de tensiones dado que de poco sirve prohibir las realidades identitarias existentes. Realmente, ¿puede el TC hacer un dictamen político que niega el reconocimiento legal de la pluralidad de identidades existente hoy en España? Resulta, así, que ahora ya ni la compleja definición de España como “nación de naciones” es constitucional. ¿Es tan difícil aceptar que la mayoría de los catalanes consideran que su nación es Cataluña sin que por ello nieguen la existencia de la nación de los españoles? Víctor Balaguer se lamentaba hace siglo y medio de que para muchos de los españoles “no hay más nación que Castilla, ni más glorias nacionales que las glorias castellanas”. ¿Por qué la Constitución no puede reconocer un hecho social y político objetivo como es que muchos ciudadanos se sienten nacionalmente catalanes, vascos o gallegos? ¿Deberemos esperar medio siglo más para que los planteamientos fundamentalistas den paso a los realistas?

Font: singulardigital

Catalonia: More than one million demonstrators is reason enough to think that something is moving

5

Dear colleagues,

many of you probably have followed the extraordinary media coverage about the Spanish team victory in Southafrica. To be honest, for those who, like me, are big fans of sports, the Spanish team deserved the cup. If the Dutch had of triumphed, it would have been bad for the game because there is no place for the way they approached the match. I hope I will not be accused of localism if I say that Spain won playing like the Futbol Club Barcelona has being doing for the last two seasons, specially since Josep Guardiola is its coach. The paradox is that this tremendously effective style came from the Netherlands. First Mitchells and then Cruyff inspired this way to understand the football. Nothing to do, I have to say, with the Netherlands we saw yesterday, more willing to destroy than to create, more willing to break than to enjoy and make others enjoy. Thus, talking about football, no doubt, yesterday Spanish team deserved to win.

Nevertheless, I also request you to take note of another circumstance that took place in Barcelona just 24 hours before. It was the biggest demonstration that have taken place probably ever. The demonstration came a day after a constitutional court declared that there was no legal basis to recognise Catalonia as a nation, among other things.

More than one million people joined in saying ‘Enough is enough’
. I admit it is sometimes difficult to understand this from abroad.

To make a long story short, it all started in 2004, when the former Catalan government felt the need to create a new constitutional law of Catalonia (Estatut), in which Catalans would describe how they want their country to be and what they want for their country.

The result has been 5 years of negotiations. The Estatut was first approved by the Catalan Parliament. The Spanish government did not agree with it and changed some things. Then there came a referendum. The Catalan citizens voted yes to this changed Estatut.

Right after that the PP (Spanish right wing party) and the figure of the defender of the people brought the Estatut to court as they thought that it was against the Spanish constitution.

Now the Spanish Constitution Court has begun to show the results of the verdict:
1. Catalonia is not allowed to call itself a nation,
2. The Catalan language is not allowed to have any kind of preference in Catalonia,
3. Catalonia is not allowed to have an entity to control independently the laws created by the Catalan Parliament, they are always subject to Spanish supervision.
4. Catalonia loses the competence on the Catalan banks, only the Spanish government has control over banks.
5. Catalonia cannot take any decisions on the creation and supervision of Taxes. The Spanish government decides.
6. The historical rights of Catalonia are neglected. As Catalonia is not allowed to be a nation it can neither posess any national symbols such as a national flag or a national anthem.
7. Catalonia is not allowed to have any control or supervision on immigration and how to deal with it (the last 15 years the population of Catalonia has increased by 16%, from 6 to more than 7 million inhabitants)
8. The Spanish government decides how Catalonia shall be structured in regions and councils.
9. Parents who want their children to fully study in Spanish language in Catalonia must be able to study in Spanish language (but if Catalan children in Spain want to study in Catalan that is not necessary).

You might think that all this does not deserve such a mobilization, that we should simply be happy with what we have already. I perceive regularly this feeling when I claim, for instance, to be able to speak in Catalan in the European Parliament (explaining for instance that being 10 million Catalan speakers in Europe, and more that 12 MEPs of that language community, it is a really bizarre situation that we cannot use that language, at least, in plenary).

Maybe this demonstration can show you how important is such a debate. I can understand that many of you don’t share this feeling, but w
hat I ask you is simply to develop a bit of empathy and try to understand why so many people that not so long time ago were defending a pluralistic model of Spain, today have become proindependence, claiming for a Catalonia becoming a new European State.

You might agree or not with this approach, but, isn’t more than ONE MILLION of people a sufficient reason to believe that something is changing socially and politically in Catalonia?
 

 

Some comments in the international press about the fact:

Catalans rally for greater autonomy within Spain The Washington Post

Catalan protest over Court ruling Sunday Express

Manifestation pour la “nation catalane” Le Figaro

In South Africa, Catalans Lead Spain; In Spain, Catalans Want (More) Freedom. Time

Protest for independence in Spain. CNN

Multitudinaria marcha por la independencia de Cataluña. Clarín. (Argentina)

Mais de um milhão de pessoas pedem ‘independência’ em Barcelona IOL (Portugal).

Million march for Catalonia’s right to autonomy. The Sidney Morning Herald (Austràlia)

Catalans march to assert nationhood Al-Jazeera.

Un million de personnes pour la CatalogneRadio Canada.

Hunderttausende Katalanen fordern mehr Autonomie Tagesschau (Alemanya) (vídeo).

1.1 million people rally in Barcelona in favor of greater Catalan autonomy within Spain Los Angeles Times

Millionenprotest in Katalonien: ‘Adéu EspanyaDer Spiegel.

Manifestation monstre à Barcelone pour défendre l’autonomie Euronews (vídeo).

Barcellona e la Catalogna sul piede di guerra contro la Spagna Giornalettismo (Itàlia).

1.1 million people rally in Barcelona in favor of greater Catalan autonomy within Spain Fox News.

Miljoen Catalanen betogen voor autonomie Het Journaal, De Redactie (Flandes) (vídeo)

‘Wir sind eine Nation’ Neue Zürcher Zeitung (Suïssa).

Za nezávislost Katalánska protestovalo v Barcelone pres milion lidí Lidovky (Txèquia).

Catalunya proclama que es una nación Público.

Hunderttausende Katalanen fordern Unabhängigkeit i Katalonien will nicht mehr für arme Spanier zahlen (amb vídeo) Der Standard (Àustria).

Catalan protesters rally for greater autonomy in Spain BBC.

Manifestação enche Barcelona em luta por mais autonomia RTP (Portugal) (vídeo).

Erantzun historikoa Berria.

Catalonië protesteert tegen Spanje De Telegraaf (Països Baixos).

Un million de personnes manifestent à Barcelone pour défendre l’autonomie catalane France 24 (vídeo)

Protestowa?o ponad milion Katalo?czyków Onet.pl (Polònia)

Nota: El recull de la premsa internacional és obra de Vilaweb.cat a qui agraeixo la tasca.

Font foto: El Punt.

Carta a los amigos y amigas de España

169
Publicat el 30 de juny de 2010

Estimadas amigas, estimados amigos,

Quisiera haceros partícipes de un sentimiento, aunque estoy seguro que ya estáis al corriente: en Catalunya estamos tristes, profundamente decepcionados y, claro, también indignados.

Sé que sois muchas y muchos los que nos queréis a los catalanes, que os gusta venir a Catalunya, que os sentís bien tratados aquí y que, incluso, os gusta que hablemos en catalán aunque no siempre nos entendáis. Sé que sois muchas y muchos quienes respetáis nuestro sentimiento nacional, aunque no lo compartáis.

A todos vosotros quiero deciros que la sentencia del Tribunal Constitucional supone un punto de inflexión sin precedentes y determinará un antes y un después de nuestra relación con el conjunto del Estado español. Es triste y nunca debería haber ocurrido. El Estatut fue elaborado y votado en el Parlament de Catalunya, después retocado en el Congreso de los Diputados (algo que nos dolió profundamente en Catalunya), y finalmente fue ratificado mayoritariamente en referéndum, incluso si para muchos suponía un mal menor.

El texto de 2005 definía Catalunya com una nación, el de ahora la define como una nacionalidad, por mucho que el preámbulo diga que el Parlament de Catalunya la define mayoritariamente como una nación. Pero es que ni siquiera esa fórmula, vaga, ambigua, inconcreta, parece gustar a la mayoría de los magistrados del Tribunal Constitucional. Un Tribunal, cabe recordar, que es más un ente político que jurídico. Un Tribunal que, os recuerdo también, ha quedado totalmente desacreditado por haber sucumbido a la encerrona que le tendió el PP más rancio e irresponsable que hayamos conocido nunca. Un Tribunal que ha sido incapaz de dictaminar sobre el Estatut durante cuatro años y tras cinco intentos. Pero es que, además, de los doce magistrados iniciales sólo quedan diez: uno murió, y otro fue recusado por el propio PP, con el argumento de que había colaborado con el gobierno catalán. Otros cuatro tienen el mandato caducado y a tres más les caduca en noviembre.

Ahora el PP pide prudencia y moderación. Precisamente la que nunca han tenido. Como siempre, lanzan la piedra y esconden la mano. 


Pero también hemos quedado muy decepcionados con el PSOE, un PSOE que ha preferido competir con el PP alimentando el sentimiento anticatalán en lugar de alimentar y promover los beneficios de construir un estado verdaderamente plurinacional.

El problema es que es ya la tercera vez que un Estatut aprobado por el pueblo de Catalunya es recortado en Madrid no respetando así la voluntad de la gente: la primera fue en 1931 (el de Núria), la segunda el del 79, y finalmente la de este tercer intento, el cual, además ha sufrido un triple recorte (el que pactan CiU y Zapatero en Madrid, el del Congreso, y ahora el que se deriva de la sentencia del TC). Qué duda cabe que todo ello pesa, y mucho.

Personalmente hace ya algún tiempo que me di de baja del barco federalista español. La sentencia del TC, pero sobre todo la actitud de los principales partidos españoles en todo este proceso me ratifican en esta decisión. 

No tengo nada contra España como tal, y mucho menos contra los y las españolas que así se sientan. Faltaría más. Pero tampoco quiero tener que justificarme cada vez que me presento como catalán, o hablo en catalán, o reclamo poder hablar en catalán en el Parlamento Europeo, o…

Echo en falta amigas y amigos en el resto de España que hablen en clave de pluralidad federalista, que defiendan la unidad en la diversidad, también en España. Y ante esa ausencia algunos hemos decidido apostar por otros federalismos. En mi caso el que me lleva a defender una Europa federal donde el ente a federar sea Catalunya como tal, y no necesariamente formando parte de un Estado español que ni la quiere como ésta se siente (una nación), ni la respeta (en tanto en cuanto no respete a la voluntad expresada mayoritariamente por su Parlament y por su ciudadanía en referéndum), ni la representa (lo veo continuamente en Bruselas, donde, oportunamente, se olvidan algunas cuestiones fundamentales que tienen que ver con este modelo de Estado supuestamente descentralizado que dice ser España).

Por todo ello, amigas y amigos de España, quiero que sepáis que la situación hoy en Catalunya es de tal desazón que nos obliga a muchas y a muchos a reconducir las bases de un diálogo que, aunque debe mantenerse abierto, cómo no, será en base a una nuevas reglas del juego.

Es más, si hoy hubiera un referéndum sobre la independencia de Catalunya yo votaría sí, como ya hice durante las consultas simbólicas de hace unos meses.

Son muchas las concesiones pragmáticas que en pro de la convivencia se han hecho desde Catalunya, y por ello mismo nos duele tanto este silencio de quienes antaño se decían amigas y amigos de Catalunya.

A estas alturas ya no os pedimos que compartáis nuestro sentimiento, ni siquiera que lo comprendáis, ya sólo os pedimos que lo respetéis, y que seáis conscientes de que esta sentencia, pero sobre todo el proceso que nos ha conducido hasta ella, supone un antes y un después de la relación Catalunya-España.

Desconozco donde puede llevarnos todo ello, pero es evidente que hemos superado hace tiempo el punto de no retorno, y es evidente también que ello supone una clara crisis de Estado.

De momento nos hemos convocado el próximo día 10 de julio a una manifestación unitaria que aspiramos sea masiva. Nos agradaría mucho que, ésta vez, os uniérais a nosotras y nosotros. Os esperamos.

Afectuosamente,

Un amigo que os quiere y os respeta, a pesar de todo, pero que os pide que entendáis que las cosas han cambiado, y mucho.

Foto: Seu del Tribunal Constitucional. Font: EFE.

Una Catalunya sobirana i europea? és legítim, és necessari, és progressista.

46
En el marc de dues intervencions que em toca fer aquesta setmana (una demà divendres, a l ‘Oficina del PE a Passeig de Gràcia en el debat sobre ‘Catalunya, estat independent a Europa’ i l’altra dissabte, en la Convenció sobre el Fet Nacional organitzada per ICV), he estat reflexionant sobre un afer que fa temps m’inquieta: on som i cap on volem anar en clau nacional catalana, en el nou espai europeu.

D’entrada una confessió, que ja no és nova, em temo: sóc dels qui durant molt de temps he defensat una visió federalista de l’Estat, dels qui considerava que allò que calia era convèncer els nostres amics i amigues de la resta de l’Estat per fer institucionalment visible la realitat plural, plurinacional i plurilingüística de l’Estat espanyol. Tanmateix, constato que a la resta de l’Estat ningú no creu en la necessitat d’avançar cap a una fórmula federal. Quin sentit té, per tant, seguir apostant per una opció que ningú més creu possible ni necessària?

Així doncs, ara sóc dels qui ens hem adonat que això no és factible i, a aquestes alçades, ja no sé si és desitjable, en tot cas en els termes com ho hem defensat fins ara. Segueixo pensant que el federalisme és una bona opció, però crec que aquest federalisme ha de ser en clau europea, i no estatal, i, per tant, l’ens a federar, en aquest cas Catalunya, i de manera més àmplia, els Països Catalans o Euroregió, ho ha de fer mirant cap a Europa amb l’objectiu clar de poder actuar en la política europea de manera directa i sense necessitat de passar per intermediaris a escala estatal que, ni són necessaris, ni creuen en aquesta concepció plural de l’Estat.

No tinc cap sentiment anti-espanyol, també vull deixar-ho molt clar. La meva reflexió no la fonamento en cap animadversió ni antipatia cap a les anomenades ‘espanyes’. De fet, constato sovint, molt sovint, moltes complicitats en temes molt diversos amb gent d’altres comunitats autònomes, a la vegada que amb gent amb qui comparteixo país, llengua i cultura, sovint constato profundes divergències, de fons i de forma, en la manera de veure i interpretar el món, proper o llunyà.

No obstant, lamento les dificultats per tractar per part de les instàncies estatals el fet nacional català amb la normalitat i el respecte que li pertocaria. Per dir-ho en termes planers: del PP, quan era al govern, no esperava cap mena de complicitat en aquest sentit, però sí l’esperava d’un PSOE que es deia federalista. La decepció ha estat tal que jo no hi veig recorregut en aquesta opció.

Tot plegat em porta a la necessitat de redefinir el propi concepte identitari en termes propers als que usa Amin Maalouf: “La vraie question est de faire cohabiter au sein de chaque identité, toutes les appartenances qui constituent cette identité. Cette question se pose partout, en Europe par exemple. Faire cohabiter au sein de l’identité de chaque personne en Europe un facteur local, régional, national, et européen est difficile. Pour moi, chez qui ces appartenances viennent d’univers en conflit, c’est plus compliqué encore, mais je n’ai pas d’autre choix que d’essayer. On ne peut renier l’un des deux, il faut tenter de les concilier.” En altres paraules, totes i tots tenim una identitat individual resultat d’una combinació singular de moltes d’altres, algunes de les quals ens venen donades, i d’altres són una opció.

És precisament la recerca d’aquesta identitat moderna de catalanitat europeïsta la que em serveix per estructurar la meva tesi, en tres parts:

1. Nou repte: construcció d’una nova identitat federalista, ja no estatal sinó europea

-Una identitat europea i catalana que evoluciona dia a dia (UE, globalització, immigració, …)
-Necessitat de participació directa dels pobles i la ciutadania en la presa de decisions europees (llengua, presència parlament europeu, participació Consell UE,…)
-Constatació que no existeix una mentalitat federal ni voluntat de representar la diversitat nacional per part del govern de l’Estat.
-Eficiència en la gestió (subsidierietat, proximitat ciutadania, …)
-Els Estats nació ja no serveixen per construir europeïsme (no volen cedir sobirania, ni cap a dalt ni cap a baix): risc de renacionalització.

2. Definir l’ens a federar: Euroregió (Pirineus-Mediterrània)

-Eines Tractat de Lisboa
-Construir un espai compartit a partir d’afinitats: social, econòmic, infraestructures, cultura, serveis, …
-Trascendir els límits dels Estats
-Andorra com oportunitat

3. Com avançar (full de ruta)

-Desconexió de l’Estat i conexió amb Europa
-Riscos de l’aproximació estatalista (no ens calen més, sinó menys estats)
-Riscos de l’aproximació euroescèptica.
-Repte: connectar amb Europa, per via directa, sense intermediaris, però per fer més Europa.
-Enfortir Europa desde la dimensió catalana.

Continuarà…

Font foto: google earth

Jo vaig votar … sí (per a Crònica.cat)

9

Jo vaig votar … sí (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

Sóc actualment ciutadà de Sant Cugat. Diumenge un col.lectiu d’organitzacions, algunes de les quals en sóc soci (Òmnium Cultural), em van convocar a participar en una consulta sobre el paper que considero que ha de tenir Catalunya en el sí de la UE.
En concret se’m preguntava si estava (vaja, si estic) “d’acord que la Nació Catalana esdevingui un Estat de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”.

Sóc plenament conscient del valor simbòlic de la consulta, com ho sóc de les dificultats de procedir a fer allò que el resultat, parcial pel fet de no representar tot el territori nacional, ha posat de manifest: convertir Catalunya en Estat. És evident que del dit al fet hi ha un camí ben llarg i complex, i que certament permet moltes fórmules. Allò que reivindico, simplement, és la necessitat i l’oportunitat de parlar-ne, de manera oberta, honesta, transparent, i sense apriorismes ni coaccions.

Diumenge vaig apel.lar a la importància de participar en una consulta democràtica, cosa que en democràcia hauria de ser més habitual i més normal del què, malauradament, és. Vaig defensar que, fos quina fos la manera de pensar i el sentit del vot, el més important era votar.

A aquestes alçades, però, a ningú li hauria de sorprendre massa si dic que el sentit del meu vot va ser afirmatiu. De fet, el fotimé de mitjans i càmeres que hi havia van copsar segurament com agafava la papereta del Sí i la posava al sobre, abans d’encabir-la a l’urna.

Entre els motius que em van motivar a fer-ho hi ha els que
Joan Barril va fer públics el mateix diumenge, i que es resumeixen en un ‘ja n’hi ha prou’. En el meu cas, a més a més, hi afegeixo el desencís en veure com, pel què fa a la participació de l’Estat en la UE, hi ha massa sovint un ‘oblit’ quan no un clar ‘menyspreu’ cap a la pluralitat de l’Estat i cap a la singularitat que tenen alguns territoris, com el català.

En altres paraules: el meu desig és ben simple, vull poder ser (i parlar) català, respectant tothom, però sense haver de demanar disculpes per ser-ho (i fer-ho), cosa que, ara com ara, m’és ben difícil, fins i tot exercint la meva tasca europarlamentària.

Vaig votar, doncs, convençut, de la mateixa manera que també ho estic quan defenso els drets socials i ambientals, o els drets humans i fonamentals. Es tracta, simplement, de reivindicar un dret, en aquest cas col.lectiu, que necessàriament comportarà un munt de deures.

Font fot: singular.cat

Joan Herrera: carta a un amic

12

Benvolgut amic Joan,

Des que en Joan Saura va enunciar que no es presentaria a les primàries per escollir el cap de llista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya i, conseqüentment, al Govern de la Generalitat, totes les mirades han estat posades sobre tu.

Sóc conscient dels nervis que has passat i de les voltes que hi has donat. Sóc conscient que no és una decisió fàcil, i dels molts maldecaps, sacrificis i riscos que comporta.

Fa temps que, en privat, et reitero el meu suport i la meva convicció que la teva aposta és la correcta.

En aquest post vull enunciar-ho públicament, de manera solemne, però també argumentada.

Tres són els motius que m’impulsen a defensar aquesta opció, entre moltes d’altres que podrien ser, almenys, tan legítimes com ho és la teva.

El primer és personal. Et conec de fa molts anys. Hem treballat plegats en molts àmbits. Tenim una relació que va molt més enllà de l’estricta professionalitat. Som de la mateixa quinta (1971), compartim un passat esportiu en el món de la natació i ens segueix apassionant l’esport, hem viatjat sovint junts, per feina i per plaer, hem dinat i sopat junts molts cops (per cert, ets un crack dels arrossos), ets el padrí de la meva filla… Tot això fa que pugui tenir una certa idea de qui és en Joan persona, amic i company, més enllà de la figura, sovint esquematitzada, de’n Joan diputat, Secretari General, coordinador de Joves amb Iniciativa, llicenciat en dret. T’he vist riure i plorar, sentir i patir, eufòric i enfonsat, content i enfadat, optimista i negatiu, però sempre, sempre, sempre, capaç i convençut de ser on ets, i perquè hi ets. No és gens senzill donar el pas que ets a punt de donar, i és que no oblidem que encapçalar una llista electoral al Parlament de Catalunya no és altra cosa que mostrar les credencials per aspirar a ocupar el càrrec de major importància d’aquest país, el de President de la Generalitat. Joan, estàs a punt per donar aquest pas. I m’alegra saber que ja t’hi veus, i que t’ho creus, tal i com ens vas mostrar dissabte al CN.

El segon motiu és el professional. Joan, no has nascut ahir. Fa anys que et mous en els àmbits de la política. Vas ser un gran coordinador de les Joventuts d’ICV, has estat (i segueixes essent) un excel.lent diputat al Congrés, i seràs un excel.lent candidat. Estàs perfectament preparat tant per liderar el grup parlamentari com per ser Conseller o, fins i tot, President. No et manquen ni capacitats ni voluntat de treball. Però, sobretot, allò que per a mi et fa professionalment més valuós, és que saps molt bé com i per qui fer-te assessorar. Ningú sap de tot, però hi ha qui té la honastedat de reconèixer-ho, i es treballa un bon equip, i hi ha qui preten tenir totes les respostes en solitari sense ni tan sols saber quina és la pregunta adequada. Tu, Joan, toques molt de peus a terra. En saps molt de moltes coses, i n’aprens continuament, però a més a més tens la intel.ligencia suficient per pensar i preguntar abans de parlar sense solta ni volta. I això, quan s’assumeixen determinades responsabilitats, és un enorme valor afegit.

Finalment, a més a més de la persona, hi ha el projecte. Tu, Joan, encarnes perfectament una aposta per una Catalunya cohesionada socialment, responsable i sostenible ambientalment, igualitaria en quant a drets i deures, feminista sense paternalismes, solidària des de la coherència de polítiques i la visió global del món i la humanitat, i nacionalment ambiciosa, sense límits ni sostres, en un marc clarament, i necessàriament, europeu i europeista. Aquesta és la Catalunya que molta gent somniem, i per la qual molta gent treballem. Tu pots, i has, d’esdevenir el far d’aquesta gent.

Per tot plegat, Joan, tu ets la meva aposta. Fa mesos que et vaig fer saber, en privat, que podies comptar amb el meu aval, el meu suport, i la meva campanya. Avui ho faig públic.

No estàs sol, Joan. No serà fàcil, ho saps, ho sabem, però tens capacitat, coratge i sentit comú de sobra per entomar el lideratge que les circumstàncies et posen a l’abast.

Bona sort, bona feina, i bona navegació, capità Herrera.

Foto: Saura, Herrera, Romeva. Font: Arnau Bach, El Periódico

Consultar, opinar, decidir

4

Consultar, opinar, decidir (article de Raül Romeva i Rueda per a Crònica.cat)

 

 

Em sembla més que comprensible que, als voltants de l’11 de setembre, proliferin iniciatives de tota mena situant l’eix nacional al vell mig del debat. No oblidem que l’eix Catalunya-Estat espanyol és, conjuntament amb l’eix esquerra dreta, un dels dos aspectes que més mobilitza i dinamitza la vida político-social catalana. Allò que sí sorprèn, però, és la visceralitat amb la qual alguns actors, inclòs el govern de l’Estat o l’Abogacia, s’han pres alguna d’aquestes iniciatives (llegeixi’s consulta a Arenys de Munt).

 

Demanar, i exercir, el dret a consultar i ser consultats no hauria de ser motiu de controvèrsia en democràcia, almenys no en els nivells als quals s’ha situat les darreres setmanes.

 

El dret a consultar i a ser consultats és un dret democràtic. Un dret que cal exercir dins dels marcs legals existents, d’acord.  Però un dret al cap i a la fi.

 

La reacció de l’Abogacia de l’Estat davant la proposta de consulta és del tot desmesurada i desproporcionada. És legítim que hi hagi qui pensi que és innecessari, fins i tot absurd, fer una consulta similar, però en cap cas pot ser motiu de censura ni, encara menys, de persecució judicial.

 

Sigui com sigui el context en el qual té lloc aquest debat no és qualsevol. És evident que estem vivint moments de calma tensa, expectants com estem d’una sentència que es fa pregar i que, segons cap a on apunti, pot desencadenar un seguit de reaccions de resultat impredicible.

 

Tant de bo la sentència sigui positiva i que procedim a un desplegament ple i sense traumes de l’Estatut, el qual considero un nou punt de partida, i en cap cas un punt i final de res. Hi ha moltes urgències, tan socials com institucionals, que reclamen diligència i responsabilitat, sense que això signifiqui que hàgim de renunciar a poder seguir parlant de tot, també de models d’Estat i de perspectives de futur.

 

Tanmateix, si ens trobem amb una sentència negativa, és evident que caldrà respondre de manera ferma, massiva i unitària, i possiblement suposarà un nou punt i apart en les relacions Catalunya-Estat.

 

Mentrestant, si una entitat vol organitzar una consulta al seu poble sobre aquestes qüestions, o d’altres, ho ha de poder fer, sense pors, ni coaccions, ni falsos debats. Al cap i a la fi serà la gent qui decidirà la importància o l’encert de la iniciativa, participant-hi amb més o menys entusiasme o, simplement, no participant-hi. Però això, insisteixo, ho ha de decidir cadascú.

Font foto: Crònica.cat