Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Política Catalana/PPCC/Andorra

La UE i el Dret a l’Autodeterminació (discurs de la Presidència a les NNUU l’any 2001)

0

Per a informació.

Adjunto a continuació el discurs de Michiel Maertens, qui va ser Primer Secretari de la representació Permanent de Bèlgica, el 31 d’octubre de 2001 durant la conferència dels Drets dels pobles a l’autodeterminació, a les Nacions Unides (Nova York), en nom de la presidència de la Unió Europea. El vincle el podeu trobar directament al lloc web de la UE.

 

 

EU Presidency Statement – The right to self-determination

Summary: October 31, 2001: Statement on behalf of the European Union by Mr. Michiel Maertens, First Secretary at the Permanent Representation of Belgium to the United Nations. Rights of peoples to self-determination (New York)

Mr Chairman,

I have the honor to speak on behalf of the European Union on agenda item 118 “Right of peoples to self-determination”.

The right of peoples to self-determination features prominently in the main instruments concerning human rights, such as the United Nations Charter or the two International Covenants on civil and political rights and on economic, social and cultural rights respectively.

As the United Nations Charter points out, the development of good relations between nations must be founded on the principle of equal rights and self-determination of peoples. This right has lost none of its relevance in the present international context and continues to claim the attention of the international community as an integral part of those human rights the observance and protection of which must be ensured by States.

This right, in accordance with which peoples freely determine their own political status and freely provide for their own economic, social and cultural development, illustrates clearly the interdependence and indivisibility of human rights recognized at the Vienna Conference on Human Rights in 1993. Making this right a reality requires full observance of all human rights and fundamental freedoms on the part of States.

For this right to be effectively applied, a number of conditions need to be fulfilled. Freedom of expression and of opinion must be guaranteed to allow all individuals to debate public affairs and express themselves freely on the choices made by the State. Freedom of conscience and of religion must be ensured. And the importance of free and independent media becomes evident here. The opportunity to participate freely and fully in public life is also indispensable for the exercise of this right.

A further expression of the right of peoples to self-determination is the holding of free, regular and fair elections, which within the framework of a democratic society allow a country’s nationals to follow and support the action of the political institutions mandated by them to manage their interests and provide for public welfare. In this respect, each individual must be able to benefit from the right to assemble with others to defend his or her convictions. With this in view, the European Union reiterates the importance of promoting and reinforcing the proper management of public affairs, democracy and the rule of law throughout the world. The process of democratization is an essential stage in the recognition of the right of peoples to self-determination.

For the European Union, respect for this right cannot be disassociated from respect for the freedom and dignity of the individual and for fundamental human rights. The obligation to promote and protect this right is therefore included in full among the commitments given by States in the field of human rights.

Thank you.

El Partit Verd Europeu se suma a l’#AturemEuroVegas

1
La copresidenta del Partit Verd Europeu, Monica Frassoni, s’ha sumat a les crítiques contra el macro projecte d’Eurovegas i ha remarcat que en el model verd europeu “no hi ha lloc per un projecte com el d’Eurovegas, ni a Catalunya, ni a la resta d’Espanya ni a cap lloc d’Europa”. Frassoni ha afegit que “hem d’acabar amb els projectes basats en l’especulació urbanística i financera que són els que ens van portar a l’actual crisi econòmica i social”. “Els Verds proposem crear un model de prosperitat alternatiu, social i mediambientalment sostenible” ha conclòs la copresidenta dels Verds Europeus.

Sobre aquesta qüestió ja he presentat diverses preguntes a la Comissió Europea denunciant l’incompliment de les directives europees de protecció del medi ambient que comportaria Eurovegas. 

Reitero, un cop més, que si CiU accepta Eurovegas al Delta del Llobregat vulnerarà la planificació urbanística i territorial com a espai de protecció especial pel seu interès natural i agrari.

D’altra banda també demanem al conseller d’Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, que faci els informes d’avaluació d’impacte mediambiental pertinents, tal i com li exigeixen les normes europees, i un informe clar i transparent per a la ciutadania i a la Comissió Europea, deixant clar el greu impacte ambiental del projecte americà.

Finalment, he de dir que em preocupa molt, i de fet trobo inacceptable, l’assetjament polític i mediàtic cap a la ciutadania que rebutja el projecte.  Cal acabar amb les mentides i deixar clar que hi ha alternatives a Eurovegas per crear ocupació. El govern català i l’espanyol ha de ser capaç d’atraure la inversió internacional per a projectes d’energia sostenible, d’ocupació de qualitat, de recerca i desenvolupament.

 

Foto: Monica Frassoni (esq) i Raül Romeva, a Brussel.les, durant presentació candidatures Verdes al PE.

Ahir vàrem fer un #novullpagar

42
Publicat el 21 de maig de 2012

Ahir vespre vàrem passar amb uns amics pel peatge de Martorell i vàrem poder fer la nostra aportació al #novullpagar .

Quan vàrem arribar al peatge, les quatre persones que ocupàvem el vehicle estàvem plenament d’acord. Vàrem informar la persona de la guixeta de la nostra intenció de no abonar l’import del peatge, llavors ella (una noia) va sortir-ne, ens va prendre la matricula, i ens va deixar marxar.

Tot plegat ben poc èpic, cert, i tanmateix necessari. És moment de sumar!

Per altra banda, vull recordar que ICV aposta per:

– Fer públics els comptes reals de les concessionàries d’autopistes

-Gravar l’ús del cotxe quan hi ha alternativa de transport públic, i fer bonificacions quan no n’hi ha

-Canviar el sistema en favor del transport públic

-Reconvertir els peatges: d’instrument recaptatori a instrument de gestió de la mobilitat i la contaminació

-Afavorir l’ús del cotxe compartit i vehicles menys contaminants

Així mateix, recordo també que ICV s’ha adherit a la campanya #novullpagar

Es trenc

4
Publicat el 4 d'abril de 2012

L’entorn de la cèlebre platja anomenada Es Trenc, un sorral de més de quatre quilòmetres de la costa sud de Mallorca, està en perill. El Consell de Govern de Balears, en mans del PP, va declarar el passat 30 de març d’interès autonòmic la proposta d’inversió enviada per les societats Mirador des Trenc, SL, i Cases de Sa Ràpita, SL, a la Conselleria de Turisme i Esports per a la creació de un complex turístic de cinc estrelles a la finca Son Durí de la Ràpita, al terme municipal de Campos. Aquesta decisió permet accelerar els tramits per a les llicències d’obres.

El projecte consisteix en la construcció d’un complex hoteler gegant (1.200 places), més un camp de golf i zones poliesportives. Estaria ubicat en un extrem de S’Arenal de Sa Ràpita-Es Trenc, una franja arenosa discontínua sense urbanitzar.

Es Trenc-S’Arenal de Sa Ràpita és una àrea natural d’especial interès, amb sistemes de dunes, zones humides, salines arcaiques i artesanes. És un hàbitat d’escala en la migració d’aus entre Àfrica i Europa. La llei balear d’espais naturals protegeix el terreny de la pressió urbanística, ja que el Parlament de les Illes Balears va declarar l’any 1984 aquesta zona (1.492 hectàrees) com Àrea Natural d’Especial Interès pels seus valors científics i paisatgístics.

Es Trenc va quedar protegida fa uns anys gràcies a la pressió ciutadana, les lleis balears i la norma estatal de Costes. No té muralles hoteleres a la vora de la mar ni les extensives urbanitzacions habituals davant platges extenses.

No obstant això, l’acord del Consell de Govern del passat dia 30 autoritza la construcció d’un complex hoteler que ocuparia una parcel·la de 20 hectàrees.

Fa anys que nombrosos grups es movilitzen per impedir la destrucció d’aquest paratge, i la decisió del govern balear ha disparat totes les alarmes.

És per això que he fet arribar a la Comissió Europea aquesta preocupació a través de la següent pregunta:

“Coneix la Comissió els plans del govern Balear per aquesta particular i emblemàtica part del litoral balear? Si és que sí, els comparteix? Ha fet arribar el govern balear a la Comissió algun estudi d’impacte ambiental en relació al projecte? Considera la Comissió que el projecte hoteler sobre la platja d’Es Trenc respecta la Directiva d’Hàbitats i la Directiva d’Aus? “

Europa es mou, la incògnita és: cap a on? I Catalunya?

1
Europa es mou, la incògnita és: cap a on?

En aquest context Catalunya té dret, i capacitat, per ser entre els patrons del vaixell, els que marquen la ruta, i duen el timó.

Aquest és el sentit d’algunes de les preguntes que alguns diputats i diputades catalans hem presentat a la Comissió. La raó és fer que aquesta institució, igual com el Consell, s’adonin que la lògica de l’Europa dels Estats, tal i com l’hem conegut fins ara, ha tocat fons.

Cal un nou model de gestió política, econòmica i territorial d’aquest projecte comú i compartit. I som molta gent que pensem que cal revisar les regles del partit, des de la seva base.

La solució passa per més Europa, i a la vegada per més justicia i racionalitat nacional.

És possible això? Esclar. És factible? Sens dubte. És juridicament viable? Per descomptat. De què depèn que ho aconseguim o no? Principalment de nosaltres, primer cal que ho vulguem, i seguidament que ens arremanguem, i ens hi posem.  

Matiso, però: parlem del marc, del terreny de joc. Dins d’aquest nou espai que molta gent estem d’acord a construir, som i serem equips diferents, amb programes, estratègies i tàctiques diferents, on la confrontació política és inevitable. I és que, malgrat tot, la diferència ideològica no només és necessària, és també democràticament constructiva.

 

PREGUNTA 1

De: Raül Romeva i Rueda; Ramón Tremosa i Balcells; Oriol Junqueras Vies; Salvador Sedó i Alabart; Maria Badia i Cutchet; Raimon Obiols i Germa y Santiago Fisas Ayxela
Sobre: Europa de las Regiones.

Desde comienzos de la crisis en 2008 se debate en Europa sobre cómo fortalecer la gobernanza económica. Lamentablemente, como hemos visto en la última reunión del Consejo, son los jefes de Estados quienes toman decisiones en una noche, que luego la Sra. Merkel o el Sr. Sarkozy  comunican. Es decir, todos los avances democráticos que habíamos conseguido con el tratado de Lisboa en cuanto a la representación de la Unión Europea, han quedado relegados frente a procesos de decisión intergubernamental.

Se le suma el agravante de que esta forma de tomar decisiones no considera en ningún momento la opinión de las regiones europeas ni de su ciudadanía. Esto es especialmente cuando se adoptan medidas económicas que luego son las regiones, en el caso de España las Comunidades Autónomas, las que deben aplicarlas sin tener capacidad de incidencia sobre la decisión tomada por los Estados.

La Europa cercana a la ciudadanía es aquella que reconoce las regiones y naciones en sus Estados y por tanto las incluye en los procesos de toma decisiones políticas. Por eso le preguntamos:

 

  1. ¿Cree el Consejo que con decisiones gubernamentales se está teniendo en cuenta las necesidades de las regiones Europeas?
  2. De no ser así, ¿cree el Consejo que esta es una actitud poco democrática que a su vez puede alejar a la ciudadanía de la UE?
  3. ¿Está el Consejo dispuesto a incluir al Comité de las Regiones y en especial a aquellas regiones con competencias fiscales y legislativas en las negociaciones del próximo tratado intergubernamental sobre una nueva gobernanza económica?
   

PREGUNTA 2

De: Ramon Tremosa i Balcells, Raül Romeva i Rueda; Oriol Junqueras Vies, Santiago Fisas Ayxela;
Sobre: Posible inclusión de regiones de importancia sistémica en el proceso del Semestre Europeo

El 12 de julio 2011, el Consejo Europeo adoptó sus recomendaciones sobre los programas nacionales de reforma y sus opiniones sobre los programas de estabilidad y de convergencia en el marco del Semestre Europeo de 2011. Con la adopción de las recomendaciones específicas por país, para que los Estados miembros apliquen estas recomendaciones antes de tomar decisiones clave en el terreno presupuestario.

Este programa que se encuentra pues en su fase inicial, está siendo constantemente revisado con el objetivo de convertirlo en una herramienta eficaz para coordinar efectivamente los presupuestos de los Estados Miembros en Europa. Aún así, por el momento aún no tiene en cuenta el rol de las regiones con poderes fiscales y legislativos, ni su importancia vital en la lucha contra el déficit y la harmonización presupuestaria en Europa.

La OCDE1, en un estudio del año 2009, abordó esta temática concreta, y hizo público que las comunidades autónomas españolas son las responsables de aproximadamente el 30% del gasto en el Estado Español; en la República Federal de Alemania el nivel de gasto de los länds llega también a una cifra muy similar, así como en el caso de Bélgica.La coordinación es pues necesaria también con el nivel regional en algunos casos.

Este hecho queda subrayado cuando una región aplica medidas económicas de acuerdo con los estándares europeos, pero no tiene modo de recibir la aprobación de las instituciones europeas que las legitimaría, haciendo más difícil así que sus ciudadanos entiendan la importancia de tales medidas.

Cree la Comisión que sería útil la inclusión de algún mecanismo en el marco del Semestre Europeo que permitiera incluir a aquellas regiones con poderes fiscales y legislativos que tienen una importancia sistémica para toda la UE?

Cree la Comisión que es posible habilitar algún mecanismo voluntario para que aquellas regiones con poderes fiscales y legislativos que les concedan importancia sistémica puedan participar del proceso del Semestre Europeo? 

No cree la Comisión que la participación en el Semestre Europeo por parte de dichas regiones con poderes fiscales y legislativos podría ser un incentivo racional y legitimador para aprobar las medidas de harmonización presupuestaria requeridas para conseguir una mayor coordinación a nivel europeo?

1 http://www.oecd.org/dataoecd/28/6/42783063.pdf

Catalonia: Spain’s secret conflict

7

Abans d’ahir vaig coincidir al Parlament Europeu amb Joel Joan (President Acadèmia Cinema Català), Elisenda Paluzie (economista) i Miquel Strubell (sòcio-lingüista). Venien a presentar el Documental Catalonia: Spain’s secret conflict, i ens van convidar als Eurodiputats i Eurodiputades a visionar-lo. Val a dir que no hi érem només els catalans, o els ja considerats ‘amics’ de la causa catalana.

Sigui com sigui, després de veure la projecció vaig constatar que, efectivament, aquest era un reportatge que calia que, si més no, la gent conegués, independentment de les seves simpaties més o menys pro-independentistes.

Trobo que és un bon reflex de la situació, explica d’una manera molt planera quin és el problema, perquè som on som, i crec que és un bon material per tal que la gent de fora conegui una mica millor el tema.

Com que el documental es pot veure lliurement, ja sigui per Youtube o per Vimeo, he enviat el vincle als meus col.legues del Grup Verds/ALE, amb una nota on els convido a que se’l mirin

“Dear friends,

You are probably aware of the so-called Catalonia-Spain conflict. 

As the situation is clearly evolving at the level of the Public Opinion, I thought it would be useful for all of you to watch a recently made Documentary on the issue, where several historians, writers, journalists and politicians explain the ‘conflict’ to foreigners, conducted for a BBC journalist who, I believe, drives the story in a very objective manner.

I strongly recommend you to watch it. And hope it will help you to better understand the situation down the Pyrenees.

http://vimeo.com/24457023 

All the best.

Raül”

Nota: El documental es pot visualitzar en versió original (en anglès) a http://vimeo.com/24457023 i amb subtítols en català a http://vimeo.com/25245089

Des de la distància física, que no emocional, ni política

4
Publicat el 16 de juny de 2011

La meva activitat habitual al Parlament Europeu va fer que hagués de seguir els fets d’ahir al Parlament de Catalunya des de la distància física, però en cap cas des d’un distanciament ni emocional ni polític. I és que, per bé o per mal, me’n considero part implicada i assumeixo la meva parcela de responsabilitat.

Amb alguna dificultat, vaig procurar combinar la meva tasca europarlamentària amb el seguiment dels fets al parc de la Ciutadella.

L’expectativa matinal, poc a poc, es va anar convertint en estupefacció, i finalment en indignació. Ahir hi van haver dos grans perdedors al Parc de la Ciutadella: l’exercici democràtic, i la legítima, comprensible i necessària movilització de ciutadania indignada. Però algú va guanyar? difícil de dir.

Durant el matí vaig fer algunes reflexions en veu alta, o més ben dit en tuit: “La indignació és legítima. La coacció contraproduent. Els motius eren, i són, vàlids, però la violència gratuïta els deslegitima. #aixino” o bé “Tan empobridor és dir que tots/es els indignats/des són violents, com dir que tots/es els polítics són iguals. #niunacosanilaltra“.

Al llarg de la meva vida he participat en nombroses manifestacions i movilitzacions. Incomptables. I les que em queden. I sovint he viscut amb tristesa com uns pocs embruten amb actituds que considero reprobables i contraproduents, el legítim discurs i la necessària reivindicació.

Lamento els fets d’ahir, com en el passat he lamentat i condemnat d’altres accions de caràcter violent, ja sigui per violència directa o estructural, personal o institucional, física o verbal.

Vaig acceptar la invitació a fer política institucional per què creia, i encara ho crec, que una de les vies per canviar models, sistemes i situacions que no ens agraden passa per incidir allà on es prenen les decisions més importants. Quan es pot, esclar, perquè hi ha àmbits importants que decideixen i que malauradament no podem escollir. Però és precisament per això que convé tenir ben present la importància que té la democràcia representativa com a complement necessari i obligat de la democràcia participativa.

Ahir, al Parlament de Catalunya, una part prou significativa es va manifestar contrària a les retallades, amb arguments clars, que comparteixo, i amb la legitimitat d’haver estat escollits per fer-ho. El problema, en tot cas, és que no eren prou per aturar els qui sí estaven a favor. No era, per tant, una qüestió d’arguments, sinó de número.

No obstant, confio (i si més no demano) que de la mateixa manera que els qui exercim responsabilitats representatives exigim que no se’ns tracti com si fóssim un col.lectiu homogeni, també em sembla necessari destacar que els fets d’ahir no són representatius del moviment de persones indignades, tal i com diverses assemblees ja s’han encarregat de posar de manifest, per activa i per passiva.

No hauríem de responsabilitzar mai un col.lectiu per les accions individuals d’uns pocs, per molt lamentables que siguin aquestes accions.

El dia que entenguem que no existeix cap ‘els’ indignats, ‘els polítics, ‘els’ periodistes, ‘els’ intel.lectuals, ‘els’ … sinó que tot són col.lectius heterogenis amb singularitats diverses i matisos importants, haurem començat a resoldre molts dels problemes de la nostra complexa societat actual.

Font foto: Directe.cat

‘El chaval le ha hablado en catalán, y al cabo se le ha ido la mano’: la sentència

0
Publicat el 16 de maig de 2011

Fa uns
mesos vaig anar a Mallorca donar suport a l’Ivan Cortés, un jove que havia
denunciat un guàrdia civil per haver-lo agredit quan li va parlar en català. El cas és
d’una flagrància insultant. Aquell dia no es va poder fer el judici per
incompareixença del denunciat (el guàrdia civil). En vaig parlar a l’apunt El chaval le ha hablado
en catalán, y al cabo se le ha ido la mano
.

Avui m’assebento
que finalment s’ha pogut fer el judici (veure la noticia), i que han sentenciat el guàrdia civil amb
1200 euros de multa, cosa que demostra els fets denunciats, i dóna la raó al noi.

Ho celebro,
per descomptat, sobretot per què em consta que l’Ivan estava ja fart que
la situació s’allargués, però donada la gravetat del fet hauria esperat una sentència
exemplar i una reacció més contundent per part de les autoritats governamentals
de l’Estat.

Foto: L’Ivan Cortés, el dia de la primera vista del judici. Font: ACN.

Qüestió de prioritats: governs que fan o desfan

1

Recordo fa set anys, quan per primera vegada va ser possible formar un govern diferent al que durant 23 anys havia ocupat la Generalitat. Recordo com els companys i companyes que van rebre l’encàrrec de gestionar algunes àrees concretes, en funció de l’acord d’esquerres i catalanista, ens explicaven amb il.lusió les moltes coses que tenien ganes de fer, en positiu. Recordo les ganes amb què aquella gent va començar a treballar, i com poc a poc anaven descobrint els mecanismes governamentals (que són ben diferents als de la feina parlamentària d’oposició). Aprenien i innovaven.

Parlaven d’impulsar una Nova Cultura de l’Aigua, o una nova Cultura de l’Energia, per exemple, o de millorar la qualitat de l’aire, o de de promoure habitatge protegit per garantir sostres dignes, o de recuperar la Memòria històrica, o…

Eren coses que no s’havien fet fins llavors, i que segurament no s’haurien fet si haguessin continuat governant els mateixos o, si més no, no de la mateixa manera. Aquest nou equip, amb idees pròpies i diferents, va voler posar en marxa un nou projecte, amb la mirada fixada en el futur, construint, sense cap ànim de venjança ni voluntat de purga. Era gent amb ganes de fer, a favor del país i no pas contra ningú, i encara menys contra els qui havien gestionat la institució en el passat. Algunes de les coses que proposaven no les feien enlloc més de l’Estat, ni tan sols a d’altres llocs d’Europa, o almenys a ben pocs. I què? Es defensaven. Que potser som pitjors, o inferiors? Oi que no? Doncs fem-ho nosaltres primer, que ja ens copiaran d’altres. I així va ser.

Però miro ara el govern, legítim, democràtic, novament a mans de qui hi va ser durant 23 anys,  i allò que hi veig, preocupat, són moltes ganes de desfer, d’anul.lar, d’el.liminar, d’esborrar… Per què hem de fer nosaltres alguna cosa que no fan els altres? Es pregunten, atrapats per un discurs construit per fer una campanya i per guanyar unes eleccions, però no per governar mirant cap al futur.  I això, em sembla, se’ls està girant en contra.

Alguna cosa ha canviat, alguna cosa de fons, de principis. I és que, personalment, prefereixo un govern que fa -encara que això pugui comportar que de vegades s’equivoqui o que es quedi curt-, que no pas un que desfà.

Qüestió de prioritats, em direu. I tindreu raó, ja em perdonareu.

Font foto: Commons Wikimedia

El chaval le ha hablado en catalán, y al cabo se le ha ido la mano

8

Mallorca. És
divendres. Agost. Dos joves es disposen a viatjar de Palma a Londres, amb avió,
per passar-hi uns dies de vacances. Dos guàrdies civils uniformats els aturen i
els demanen la documentació. Els entreguen el DNI i el passaport,
respectivament, i acte seguit els demanaren el número d’identificació i
l’adreça. Els joves els la faciliten sense vacil·lar, amb normalitat i en
català. Els la fan repetir i la donen, un altre cop, en català. Un dels guàrdia
civils, visiblement ofès, diu amb to agressiu: “háblame en español”. El noi
repeteix les dades, per tercer cop, ara en castellà.

L’altre guàrdia, el
que atenia la noia, es gira cap al noi i li diu alguna cosa que el noi no
entén. Aquest li demana que li ho repeteixi. -“¿Cómo dice?”. Respon l’agent, irat.
-“¿Que cómo?, ¿que cómo?, vas a verlo”. A la força, entre tres agents, duen el
noi a un quartet proper on hi havia equips de seguretat de l’aeroport que en
veure’ls entrar van decidir abandonar la sala. I allà, sense càmeres ni altres
testimonis que els mateixos protagonistes (noi i guàrdia civils) els agents
comencen a increpar i colpejar el noi.

De sobte entren dos
guàrdies civils més demanant què havia passat. Un respon: “Que el chaval le ha
hablado en catalán y al cabo se le ha ido la mano”.

No, no estic parlant dels anys seixanta, ni tan
sols dels setanta. Es tracta d’uns fets que han tingut lloc a la Palma de
Mallorca de 2009.

El noi va tenir els reflexes d’anar a un
centre mèdic i demanar un informe de les lesions amb el qual va presentar la
denúncia.

Ahir, 10 de febrer de 2011, havia de tenir
lloc la vista, al jutjat d’instrucció número 8 de Palma, però va ser suspesa (és
el segon cop) fins al 31 de març. El motiu que va donar el jutge al jove
denunciant, n’Ivan Cortés, per aquest nou ajornament del judici  és que no podien fer la connexió amb
vídeconferència per parlar amb els agents, que ara estan destinats fora de les
Illes.

Obra Cultural Balear em va venir a exposar el cas, a
Brussel.les, i vaig decidir desplaçar-me a Mallorca per acompanyar els joves en
la seva denuncia, i és que trobo altament greu que això passi encara avui, i és
preocupant no només per l’estat espanyol sinó també a escala europea. No es
tracta només del fet que una persona no pugui usar la seva pròpia llengua a
casa seva davant d’un representant de les administracions, sinó que la resposta
del representant en qüestió sigui la violència verbal o física.

Ara com ara només disposem de les versions d’uns i altres. Cap altra prova que demostri, però tampoc que exculpi. Precisament per això és important fer el judici, i que tothom pugui donar la seva versió dels fets.

Des d’aquí reitero el meu suport als dos joves, a qui vaig veure cansats i
decebuts, lògicament, per la tardança que la justícia està demostrant en un fet
com aquest, però convençuts que tenen raó, i decidits a demostrar-ho.

Foto: Ivan Cortés. Font: DBalears.

De quant serà la multa?

2

Acabo de registrar una pregunta a la Comissió Europea demanant sobre les conseqüències en cas que el nou Govern català cancel•li alguna de les 73 mesures per a la millora de la qualitat de l’aire (per exemple els 80 km/h).

Els he recordat que el passat mes de novembre de 2010, la Comissió va anunciar que portaria l’Estat Espanyol davant el tribunal de Justícia de la UE per l’incompliment en l’àrea metropolitana de Barcelona de la directiva 2008/50/CE relativa a la qualitat de l’aire ambient i a una atmosfera més neta a Europa.

Els he explicat que per evitar aquesta situació el govern anterior a l’atual a desenvolupar un paquet de 73 mesures per millorar la qualitat de l’aire impulsat, i que entre les 73 mesures, destaca l’aplicació d’un límit de velocitat de 80 quilòmetres hora per al trànsit rodat en els accessos a la ciutat de Barcelona.

La mesura, he aprofitat per explicar, va més enllà ja que a més de reduir sensiblement les morts en accident, s’ha mostrat molt efectiva a nivell ambiental i ha permès que per primera vegada les partícules en suspensió se situïn per sota dels límits establerts en l’esmentada directiva, amb una reducció d’al voltant d’un 11% de les contaminant partícules (PM10). No obstant he reconegut que, tot i la important disminució, encara no s’ha aconseguit situar la contaminació de diòxid de nitrogen dins del límit establert per la directiva 2008/50/CE.

Tot això m’ha portat a demanar a la Comissió que en el cas que el nou govern autonòmic cancel·li algunes de les 73 mesures del Pla d’actuació per la millora de la qualitat de l’aire impulsat per l’anterior govern, i en concret l’aplicació de la limitació de trànsit a 80 km /h a l’accés de Barcelona, si “això seria motiu perquè sigui sancionat per incompliment de la directiva 2008/50/CE” i amb quina quantia.

Veurem què passa.

Foto: Accessos a Barcelona, col.lapsats.

Europe beyond the Member States: Spaces to decide and to incite / Europa més enllà dels Estats: espais per a decidir i per a incidir

1

Adjunto a continuació l’article que m’han publicat al blog Catalan Views, que edita la Catalan News Agency (Agència Catalana de Notícies en la seva versió internacional). Més avall trobareu la versió en català de l’article.

Europe
beyond the Member States: Spaces to decide and to incite
(by Raül Romeva i Rueda on
Thu, 30/12/2010)

Seen with Catalan glasses, the European construction
is necessary but, as presently conceived, clearly insufficient. The European
Union’s motto is “United in diversity”, a beautiful motto that, in general,
universal terms, I share. However, when it is applied to the present European
Union, I see it as incomplete, at a minimum. Taking the current Euro-reality
into account, the motto “United in the diversity of the States” would be much
more convenient. And this is, in my opinion, THE problem: the current States
are, unfortunately, the main reason for European paralysis.

The vision we have of the European Union, from a
country without its own State, such as Catalonia,
is certainly very different from the vision from European capitals such as Madrid,
London,
Paris,
Rome
or Stockholm,
to mention some of the big players, with a clear centralist will.

Luckily, there are real alternatives; alternatives
that are at the same time social, economic, cultural, linguistic, national,
historical, communicational, infrastructural, environmental,
competence-related, etc… However, these alternatives are conditioned by two
premises that are intrinsically linked: 1) Giving the European Union the
legislative, budgetary, and political capacity that the current situation requires.
A capacity ruled, on all these fronts, by a bicameral Parliament  –not
like the system we have at present, where the European Parliament and the
Council, i.e. the State Governments, share legislative competences– and with a
European Executive, appointed by this Parliament; and 2) Decentralising the
current Nation-States, most of them artificial, so that the European Union’s
political-administrative management is decided by national realities –which do
not have to coincide with the state’s.

Three
examples, among many others, perfectly illustrate this change of direction
scenario: a) Contrary to the centralist vision the Spanish Government proves to
have in relation to the High-Speed Rail network, for instance, much more
rational criteria should be imposed, in territorial, socio-economic and
environmental terms, which will push for alternatives, such as a very necessary
Mediterranean rail corridor; b) Secondly, regarding the cultural and linguistic
dimension, one reminder is necessary. A Europe that underestimates, when it
does not despise, languages and cultures, simply because they are those of an
entire State, becomes an unfriendly Europe and it generates a Euro-frustration
that is not at all beneficial to the European project; and c) Finally, regarding
the management of primary resources (agriculture and fishing),
socio-economically speaking, but also in environmental terms, it seems much
more rational to structure the management of these resources to realities that
do not necessarily have to correspond to those determined by current states.

In other
words, and to cite the example of Catalonia (or even better, of the
Catalan-speaking countries), what some of us are demanding is an EU where we
are able to decide and incite. Decide and incite with our own voice
and without interferences, which are unnecessary and, often, contrary to
socio-economic sense, not to mention common sense.

Raül Romeva i Rueda, Member of the European Parliament for ICV and Vice-Chair of the Greens/EFA Group

 

Versió en català, més avall: (segueix…)

Europa més enllà dels Estats: espais per a
decidir i per a incidir
, per Raül Romeva i Rueda (eurodiputat per ICV)

Vista amb ulleres catalanes, la construcció
europea és necessària, però, en els termes actuals, clarament insuficient. El
lema de la Unió Europea és ‘Units en la diversitat’. Un lema bonic, i que en
termes generals i universals comparteixo, però que aplicat a la Unió Europea
actual em sembla, si més no, inacabat. Tenint en compte l’euro-realitat actual
semblaria molt més adient un ‘Units en la diversitat … dels Estats’. I aquest
és, a parer meu, EL problema, ja que aquests, els Estats actuals, són,
malauradament, el principal motiu de la paràlisi europea.

La visió que tenim des d’un país que no
disposa d’un Estat propi com és Catalunya del que és la Unió Europea és
certament molt diferent a la que poden tenir des de capitals europees com
Madrid, Londres, Paris, Roma o Estocolm, per mencionar alguns dels grans, amb
vocació certament centralista.

Per sort, hi ha alternatives reals,
alternatives que són a la vegada socials, econòmiques, culturals,
lingüístiques, nacionals, històriques, comunicacionals, infraestructurals,
mediambientals, competencials, etc… Però aquestes alternatives passen per
assumir dues premises que han d’anar intrínsecament lligades: 1) dotar la Unió
Europea de la capacitat legislativa, pressupostària i política que reclama la
situació actual, i regida en tots aquests fronts per un Parlament bicameral (i
no com ara, on el PE i el Consell, és a dir els governs dels Estats,
comparteixen competències legislatives), i amb un executiu nomenat per aquest
Parlament; i 2) descentralitzar els actuals Estats-nació, molts d’ells
artificials, de tal manera que la gestió político-adminstrativa de la Unió
Europea sigui la que determinen les realitat nacionals (que no necessàriament
coincideixen amb les estatals).

Tres
exemples, entre molts d’altres il·lustren
perfectament aquest necessari canvi de rumb: a) contràriament a la
visió
centralista que demostra tenir el govern central espanyol en relació a
la xarxa
ferroviària d’Alta Velocitat, per exemple, caldria imposar criteris
molt més
racionals en termes territorials, socieconòmics i ambientals impulsant
alternatives com el tan necessari corredor del Mediterrani; b) en quant
a la
dimensió cultural i lingüística, en segon lloc, cal recordar que una
Europa que menysté, quan no menysprea, llengües i cultures simplement
perquè aquestes
no són les de tot un Estat, esdevé una Europa antipàtica i genera una
eurofrustració que no beneficia en res al projecte europeu; i
finalment, en
quant a la gestió dels recursos primaris (agricultura, pesca), sembla
molt més
racional socioeconòmicament parlant, però també en termes ambientals
estructurar
la gestió d’aquests recursos a una realitat que no necessàriament
correspon a
la que determinen els estats actuals.

En altres paraules, i per posar l’exemple de
Catalunya (o millor encara, dels Països Catalans), allò que algunes i alguns
reclamem és una UE en què puguem decidir i incidir amb veu pròpia i sense
interferències innecessàries i, sovint, contràries al sentit socioeconòmic, per
no dir ja al sentit comú.

Visca la política, i els polítics

2

En una època en què sembla que el desprestigi
col.lectiu, la crítica gratuïta, l’insult ocurrent o la tendència simplista a
culpabilitzar sempre els altres (i especialment als ‘polítics’, en genèric, de
tots els mals del món mundial), s’agraeix que hi hagi que gosi nedar contra
corrent i dir coses com les que, per exemple, publicava en Carles Capdevila, flamant director de l’Ara, en
el seu editorial del 24 de desembre (Visca la Política, i els polítics).

La tasca (em nego a anomenar-ho professió) de
l’activitat pública mereix molts qualificatius, alguns de bons i d’altres de
dolents, però igual com passa amb qualsevol altre activitat, és necessari, de
fet trobo que és imprescindible, posar noms i cognoms a aquests qualificatius.

Agraeixo enormement, per tant, la reflexió que
fa en Carles Capdevila. Coincideixo amb què la preocupació que correm és que
ens quedem sense ‘vocacions’ polítiques. En els anys que porto treballant en
l’esfera pública he vist el mateix tipus de perfils que havia vist anteriorment
quan vaig treballar a la Universitat, a Nacions Unides o a diverses ONG, és a
dir, m’he trobat amb gent excel.lent, convençuda del què fa, compromesa, i amb
ganes d’implicar-se molt més enllà del què el contracte laboral li estipula, de
la mateixa manera que m’he trobat, també, amb tot el contrari. Algú em podria
esmentar una activitat, pública o privada, en què no es repeteixi aquest patró?
Ho dubto.

Per descomptat que tothom, jo el primer, dels
qui ens dediquem a la feina representativa, hem d’assumir amb esportivitat tota
mena de crítiques, algunes d’elles merescudes, de ben segur, d’altres,
deixeu-m’ho dir també, del tot injustes i immerescudes. Tan perillós és el
corporativisme com la crítica general. Potser va essent hora que deixem
d’etiquetar de manera simple (i estèril) i comencem a valorar cadascú en funció
d’allò que diu, escriu o fa, enlloc de fer-ho en funció d’uns estereotips artificiosament
construïts i que, al cap i a la fi, no deixen de ser caricatures de la
realitat.

Res a dir quan la caricatura la fa un dels millors programes que,
crec, tenim avui a la televisió pública catalana, Polònia, del qual me’n
declaro seguidor incondicional i un defensor fervent, i que considero un exemple de salut democràtica extraordinari. El problema el veig quan
la caricatura no la fa un actor/còmic (o una actriu còmica), sinó un/a analista polític, un/a tertulià/ana
o un/a periodista d’informatius. Llavors és quan penso que tenim un problema.

Quin és el risc, per tant, del qual ens alerta
en Carles Capdevila, i que comparteixo? Que la gent qualificada, motivada, amb
vocació de servei, renuncïi a ‘jugarse-la’ fent el salt a la dimensió pública
que suposa l’activitat política. Això seria catastròfic, i comportaria entregar
les regnes de la gestió pública a qui, ja sigui per manca d’escrúpols o
directament per identificació, li rellisca que l’etiquetin permanentment de
manera negativa.

Visca La política, I els polítics, de Carles
Capdevila
(ARA, 24 de desembre de 2010)

Mas va prometre que faria el govern dels
millors i acabarà fent el govern dels millors disponibles. Passa sempre que
organitzes equips: costa que tots els que vols t’acabin dient que sí. Em crec
que ha buscat els millors independents entre els que a ell li mereixen crèdit,
i és sabut que alguns candidats li han donat carbasses. Per tant, potser cal
analitzar a fons les causes que fan que ser conseller del teu país no sigui una
oferta prou atractiva. Per als que tenen bones feines al sector privat, suposa
menys ingressos. I més maldecaps. I una agenda més complexa. Ser observat amb
lupa. Que tothom tingui dret a calumniar-te i insultar-te. Estar sota sospita
des del més mínim rumor. Haver de vigilar tant els rivals com els teus. Ser
criticat només pel fet de ser polític. Tenir més queixes que possibilitats de
resoldre-les. Aparentar més poder del que tens realment. I saber que, en plena
crisi, tindràs més feina a donar males notícies que no bones. Alguns polítics
s’han guanyat el desprestigi a pols, però en la imatge pública reben tots, els
íntegres també. I, sobretot, rebem els ciutadans, perquè costarà que tinguem
governs boníssims si el sistema social, mediàtic i parlamentari no sap valorar
el servei públic i no sabem ser agraïts amb els que el presten. Per això ara i
aquí em ve de gust brindar per la bona política i pels bons polítics. Se’ls
gira una feinada i ens hi juguem el futur.

Font dibuix: Forges

Immersió lingüística amb segell europeu

6

Adjunto la nota que vàrem difondre ahir conjuntament en Junqueras, en Tremosa i jo mateix, en un posicionament al qual es va sumar també la Maria Badia.

Tremosa, Junqueras i Romeva: ‘La Comissió i el
Parlament Europeu han donat ple suport a la immersió lingüística’

Els eurodiputats de CiU, Esquerra i
Iniciativa, Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva, han subratllat la
manca de legitimitat política del Tribunal Suprem espanyol per suprimir la
immersió lingüística de Catalunya. Els diputats de l’Eurocambra han recordat
que tant la Comissió com el Parlament Europeu han defensat amb fermesa la
immersió lingüística catalana, i han sostingut que les decisions europees i els
drets de Catalunya estan per sobre de la sentència del TS espanyol.

Cal recordar que l’Eurocambra va votar el 24
de març del 2009 l’informe ‘Multilingualism: an asset for Europe and a shared
commitment’, que defineix el sistema d’immersió lingüística com l’eina més
eficaç per promoure el multilingüisme. El text també s’oposa a reconèixer el
dret dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills, atès
que, en determinades ocasions, pot anar en contra de la cohesió social.

‘No permetrem que el Tribunal Suprem espanyol
ens imposi un model que no només va en contra de la Unió Europea, sinó que
també va en contra de la voluntat del poble de Catalunya, i que obligaria a
crear dues línies d’escolarització i a trencar la unitat del poble català’, han
afirmat Tremosa, Junqueras i Romeva.

Així mateix, la Comissió Europea s’ha
pronunciat en diverses ocasions a favor del català com a llengua vehicular de
l’ensenyament. Per exemple, el 27 de setembre del 2007, l’aleshores comissari
de Multilingüisme, Leonard Orban, va presentar un estudi elaborat per un Grup d’Alt
Nivell, en què es definia la immersió lingüística a Catalunya com el model a
seguir per a la resta de països de la Unió Europea
.

 

Foto: L’escola catalana, ara i sempre, l’adhesiu que regala avui el Diari Ara