Inspir poètic, per M.M.Bergas

Inspir? és aire que tan bon punt arriba, se’n va. Primer vaig col·laborar amb vàries revistes ara desaparegudes -Udol, Impuls d'Opinió i Butxaca- fent articles de cultura i sobretot ressenyes de llibres. Posteriorment arribà la poesia, entesa com a refugi. El 2009 va sorgir un primer poemari anomenat 'Quaderns de la badia'. Els anys següents arribaren 'La rambla' i 'Crisi'. 'Cops' el vaig acabar el 2015. Des-compressió el 2018. 'Amor eixut' ha nascut l'any de la pandèmia 2020 i segueix en construcció. Per mi, tot això és terapèutica pura. Al bloc hi penj tots aquests poemes inèdits, a més de poesia d'autors referents.

Arxiu de la categoria: Poetes referents

De sobte, en tancar els ulls, veig barques i princeses

0
Publicat el 11 d'agost de 2012


Enllà jo, d’Abel Ramon:

De catacumbes vinc.

Talment com si el silenci ajornés

drecera morta.

Fullam

defora el pit

escric la sangonera.

Pèrfid,

recalco la tempesta;

designo els meus enganys

com si endrapessin cendra.

Faig veure que sóc dèbil

perquè trobo a faltar innocències.

Endreço tremolors

i matinada endins

oblido

tota la pena que he anat acumulant al llarg del dia.

Imagino què somiaré.

Sovint penso en amazones

que m’agafen de la mà

sobre la sorra lluent

d’una platja infinita

-i això que jo odio la platja.

Després penso en algun amor

d’infància

ensenyant-me

una clau,

somrient,

mentre em fa entrar

per la porta del darrera

al passadís secret

d’un castell impossible.

Ens empastifem al sorral.

De sobte,

en tancar els ulls,

veig barques i princeses.

Al final de tot del vals

hi ha un devessall de fosca

i, atent a l’embranzida,

em dic

que tots els meus desitjos

la volen travessar.

Quan ja de dia em llevo,

torno a aferrar-me a aquesta catacumba meva.

Però davant del mirall somric.

És màgic l’acte del mirall.

He après a fer-me gràcia.

 

No sents el meu cos que s’exalta?

0
Publicat el 8 d'agost de 2012
Lorelei, de Màrius Torres:

Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,

que tu sola tenies uns límits en l’impur

aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur 

de sarments oloroses, fumejant com una ara

dins meu!

                        ****

               Deia la Nit: -¿No sents la meva pau?

Vina, ja deslliurat del desig que t’irrita,

al paradís dels somnis on el meu cor t’invita.

Amaga’t entre els plecs del meu sudari blau-.

I deia el mar: -¿No sents el meu cos que s’exalta

més profund en la joia sonora del combat?

Inquiet en la fosca, vivament agitat

igual que un llit d’amor…

                                   -Negre mar, Nit més alta,

ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!

O somni ¿què m’importa la febre amb què m’enganyes

si a l’ombra tremolosa de les teves pestanyes

trobo la rosa pàl·lida i amarga d’un somrís?

                          ****

Com una lira ronca, per la pluja de plata

feien càlids arpegis les llargues mans del vent.

¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,

les branques s’agitaven, dolorosa sonata

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.

La nit era tot música, Les finestres obertes

ens duien, de les vastes avingudes desertes,

aquella olor de terra del vent de la tardor,

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,

com, d’un foc d’agonies, un riu de vida fosa…

Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,

una ombra que tenia la forma del teu cant.

 

Tinc ressecs els ronyons i em molesta la pell

0

Jornada laboral, d’Abel Ramon:

Em molesta la pell.

Tinc ressecs els ronyons

i em molesta la pell.

La caiguda en la son

pronuncia esgarips

i remor de somort.

Tinc record i tensió.

Em molesta la pell.

Quan fa fred em molesta el tendó.

M’incomoda -avantbraç-

un fragment de la cama.

Tinc estralls al peu dret

i em molesta la pell.

Arrancat de matí,

m’he cuinat un pot d’escuma.

Però drecera.

Violí.

Drecera.

Em molesta la pell.

 

Plena de mistos, cremant eternament, la polsegosa memòria

0

Malauradament no, d’Abel Ramon:

I.

Tinc la seguretat

que hi ha fantasmes.

Són com cavalls

que aixequen música

polsegosa

al voltant d’una foguera.

Els habitants de la casa

encenen

fe i escombraries

amb les mans.

Els fantasmes

solen abandonar-nos

com ocellets

que viatgen incansables

al voltant de la foguera

plena de mistos,

cremant eternament,

la polsegosa memòria.

II.

Passaran els anys

i estaré a punt de morir.

De les quatre o cinc coses

que els ancians

deuen recordar amb claror meridiana

jo guardaré dins meu

el nostre silenci

davant la vasta eternitat

del cementiri

dels afores

d’Estocolm.

 

Tard o d’hora acaba sortint la destral

1
La destral amagada, per Abel Ramon:
No es veu.

Gemega a les nits,

o fa que té basques.

Sempre té por.

Rau com somorta a l’interior de la part somrient;

però tard o d’hora hi ha una fractura,

i un tambaleja, s’esllavissa, recorre un oblit tenaç.

Tard o d’hora,

acaba sortint la destral,

sí.

Talla invisible un aire

que fins avui havies estat respirant.

 

Acostuma’t-hi.
Tu tens també
sempre
la destral amagada. 

 

De la pell trencada en tinc la descendència

0

La solitud de les balenes,  d’Abel Ramon:

I

Sota la intempèrie dels volcans hi havia flors i culpa.

He vist el crit en la remor de la fosca.

A estones no sé qui és que relata;

davall cauen sorolls en alerta

amb les estries salfumades.

Penso en la solitud de les balenes.

II

La nit abans de la paraula viva

i quadrangular

tu eres la meva esperança.

Quin do de fressa endins

s’endú la fosca pedra?

He estat revisitant aquell crit,

la grisa fondalada,

però avui era dimarts i bombejava l’abisme.

III

He recollit el fragment

més aspre de

l’altar perdut

del meu dolor.

De la pell trencada

en tinc la descendència.

M’envien missatges migpartits

que encara no sé llegir.
 

Les coses són així. Ens duen allà on volen

1
“Estam entre les coses”, de Miquel Àngel Riera:

Estam, entre les coses,
com enmig de la mar.
Alçam un braç. giram el cap, pegam un crit:
i el braç espiga, el cap s’astora,
el crit s’encén.
Però estam, entre les coses, com enmig de la mar.
I si a les coses les mou
una maror obscura, constel·lant-les,
per la sang ens gisquen els dofins novicis.
El núvol, el tassó,
el telegrama viu, el quadret de Modigliani,
la cadira, la clau, l’arbre japonès,
tot ens revolta irresistiblement…

Feim projectes. Miram els calendaris
de coa-d¡ull, palpam camins a córrer
i feim previsió de rialles generosa.
Tot està a punt de grandia
perquè així ho hem desat amb la mà dreta
i està ben vist que res no pot fallar.
I, mirau!, a voltes basta que es rompi
un pua o dues de l’aclaridor
perquè es trenqui el cercle, s’esbuqui l’ordre
generador, el ritme fecundíssim
que ens havia de dur on projectàvem…

Les coses són així. Ens duen allà on volen
i viure enmig d’elles
us dic que és ben igual que viure
enmig de la mar…

Quin fil d’or subtil sargeix les ombres sense inici?

0
Publicat el 2 de gener de 2012

Lisèrgia, d’Andreu Vidal: 

Quina sobtosa llum

dins cada cos secretament s’enquista

i persisteix,

vibrant, com una cosa viva?

I aquest intens
 
fred dolcíssim que desvetlla

la vella ànima de l’os,

d’on ve, per quin camí

descert s’allunya i no retorna?

Quin fil d’or subtil

sargeix les ombres sense inici?

Si fou el rar

alè d’un déu o fou la pluja,

a qui importa?

Un sol cop ens és permès de veure

i resistir.

Tota la nostra vida

no és sinó l’oblit d’una imatge,

les seves deixalles

lluen contra l’eternitat.

Ara que estam tots sols

0

“Rancors emparaulats”, de Damià Huguet

Ara que estam tots sols
podríem començar a parlar malament dels altres,
somriure lentament, frankesteinianament a tothom,
mirar la lluna com una verge immaculada o retallar
els anuncis cinematogràfics d’un diari francès
com qui acursa les imatges amb asfíxia
perquè parlant té por a esser cruel.

Podríem també, en aquesta impotència furiosa,
sumar els deutes físics, els fracassos de l’altre
i les promeses convertides en oblits acabussats
enmig d’aquesta soledat sense nom de circumstància
que crivella un poble sense cura, i amb perdó.

Llavors, en aquesta triadella de no saber decantar,
amb grisa eufòria personal, els vicis de les conveniències,
sabríem ben cert quina és la veritat temuda
que ens encalça des dels camins dels anys novells.
Perquè creuríem, netament, en una por feixuga, immastegable,
llunyana sempre d’un temor devotament cruel.
Ens divertiríem reblanint imatges delicioses
com flors crullades d’haver patit la set d’un llarg estiu.
Ens assaltarien delicats records, llunyans, netíssims,
d’abans de fer la muda dels queixals, o posteriors,
quan un es renta les genives amb glops de vinagre
i no té un pèl a la cara ni tions als ulls.
Immersos somnis de cotó mustiats per la nuvia descalça
que corre, lentament, sobre el rostoll d’un camp que crulla,
o la pàl·lida adolescent que s’afaita les cames
davall una figuera de branques pelades, blanquinoses,
en una posta de sol vangoghiana,
s’haurien de trencar amb colzades desesperades de ginebra.

Seria la humiliació tacada pel penediment en blanc,
esblanqueït, de recordar després dels vicis,
aquella infància aplegada
com un mocador emmidonat dins un calaix.

Però potser tot seria massa fàcil tanmateix,
perquè avui, ara, aquí, tenim la ràbia immesurable, vinagrosa
que ens empeny a protagonitzar el present,
donar la cara, la mà, la paraula i el pretexte.
Som maleïts i malxerrats. Duim a la cara pols de fam
cicatritzada com una pintura enclavada a la història.

Així que, ara, potser el millor de tot seria
que ens retàssim les mans, de bell nou, i ens oferíssim,
lliurement, tendrament,
una mica d’esperança amb grumallons de desesper.

Sempre hi ha un brot de taronger que va, en silenci, cap a la taronja

1
“Soledat oberta”, de Blai Bonet

Em dol tot, fins la camisa,

a damunt el pit cremat.

I les paraules em nafren

quan sonen damunt la llengua

amb el seu significat.

 

No puc parlar de tant que estim… La parla

és sempre de baladres i sal grossa:

un agre ganivet que em reboteix

bavant-me sal i sang, i sal i sang,

pel meu bosquet senzill de parla verda…

 

I no vull tanta parla que s’esquerda.

Mes, les meves paraules de ‘bellveure’,

‘taronja’, ‘llimonera, ‘estrella’, ‘amic’,

les tenc, obscures, fent una plorada

al carreró banyat de La Gran Pena.

 

Em dol la blancor dels ossos.

Em dol el bel de la sang.

 

Aquest carreró de sang,

per on ningú no passa, i tot pas hi ressona.

 

Per la meva sang sona

la frescor de la font

que lluu cap a la set.

 

I els pins… – so dels meus pins! –

que comencen la verdor,

com el dia l’aurora,

sense influències de verdor més alta.

 

I em cau de patiment la meva galta,

perquè, a mi, el dolor em va brostar

com el vol a una ala o l’èxtasi a una muntanya.

 

Era per llei que Déu em mossegà

quan treia el cap a l’amorosa llum

ja batejat amb la color de sofre.

 

Per la sang em saltava una geneta,

i l’amor, de la mida del meu cos,

estava ple de dentellades roges

com a passes de por d’un homicida.

 

Un mostel em xuclava,

dins el jardí del cor,

un coll melodiós de rossinyol

on ja es feia de dia. –Vull dir que ja cantava.

 

Però un dia, sortí molt –molt!– de sol,

i em pujaren pel coll eixes paraules:

‘Estrella’, ‘ala’, ‘llimonera’, ‘sal’,

‘núvol’, ‘fill’, ‘mare’, ‘rosa’, ‘frescor’, ‘aigua’.

 

Oh veu! Oh càntic!

En mossegar-me, Déu deixà saliva

dins la nafra i la frescor del seu gran llavi.

I la saliva m’inondà la sang.

I em va néixer una veu plena de nius.

 

I l’amor em tornà del tamany de la presència de Déu.

I la set em tornà del tamany de la presència de Déu.

I les fonts continuaren el seu broll

del tamany d’un colom.

 

L’amor, la set, em creixen

alts, alts com a migdies,

i conserven la ràbia com a pals de sivina.

 

I jo estic allargat com una terra

que té el consol de l’aigua i de la pedra,

i no pot esser torre…

 

És curiós… però jo no tenc pena.

És ver que ja fa temps no he vist estrelles,

ni aquell mar tan senzill que va a la platja

plena de lliris blaus, callada i sola.

 

És cert. Hi ha poques coses d’alegria.

Però sempre hi ha un brot de taronger

que va, en silenci, cap a la taronja.

 

I humils pedres, que, per primera volta,

se senten àngel, tirades a una fruita,

o un aucell, que haurà tingut la sort

de morir-se a l’aire.

 

És curiós… Jo som d’aigua de mar,

i és com si fos de canyamel el cor

d’eixa ona meva, repetida i blava.

 

Tots els que anau contents:

el sol i el meu cor van amb vosaltres.