Inspir poètic, per M.M.Bergas

Inspir? és aire que tan bon punt arriba, se’n va. Primer vaig col·laborar amb vàries revistes ara desaparegudes -Udol, Impuls d'Opinió i Butxaca- fent articles de cultura i sobretot ressenyes de llibres. Posteriorment arribà la poesia, entesa com a refugi. El 2009 va sorgir un primer poemari anomenat 'Quaderns de la badia'. Els anys següents arribaren 'La rambla' i 'Crisi'. 'Cops' el vaig acabar el 2015. Des-compressió el 2018. 'Amor eixut' ha nascut l'any de la pandèmia 2020 i segueix en construcció. Per mi, tot això és terapèutica pura. Al bloc hi penj tots aquests poemes inèdits, a més de poesia d'autors referents.

Arxiu de la categoria: Poetes referents

I no pensar en res si és que es pot

0

Pensar…, per Robert Creeley:

Tornar a pensar en un mateixen un petit cau propii embolicar-se amb les mantes

i tancar la boca…

aclucar els ulls i les mans

mantenir els peus quiets,

i no pensar en res si és que es pot

no pensar en res…

un espai en l’estretor del qual

hi ha una substància així,

un lloc de buidor,

la recança del cor.

L’esperit del món és després de tot

una addició

al que hi havia abans

i encara hi és.

Llegit a: R. Creeley, A la terra. Vic, Jardins de Samarcanda (Cafè Central/Eumo Editorial), 2013

 

No tremoles, no tems, no t’angunies

1
Un fragment de les obres completes de Marià Villangómez:

¿No tremoles, no tems, no t’angunies,

amada, de mirar l’amor, gran riu

desbordat fins el marge més esquiu,

estès fins al teu cos per amples vies?

El seu triomf al caire dels teus dies,

el seu poder que munta, et nega, viu

ran del llavi que encara li somriu,

no t’esvera? No fugis: no podries.

Si et miro els llavis, és amor que veig.

Si els ulls, no una mirada: un clam pregon

on espera una glòria turbulenta.

T’han d’estimar, t’estimo. Un espireig

en tu abaixat m’exalta sobre el món.

Caure en tu m’és victòria violenta.

Font: Edicions del Mall, Barcelona 1986 

Sols l’estimar, sols el conèixer val

0

El plany de l’escavadora (fragments), per Pier Paolo Pasolini:
Sols l’estimar, sols el conèixer

val, no l’haver estimat,

no l’haver conegut. És angoixant

viure d’un amor

extingit. L’ànima no creix més.

….

La vella escavadora està ferida

pel bramar de mesos i anys de suors

matinals, acompanyada

pel mut estol dels seus picapedrers;

però al costat de la fresca,

remoguda excavació, o en els breus confins

de l’horitzó noucentista,

tot el barri… És la ciutat,

enfonsada en una claror de festa,

és el món. Plora allò que

acaba i torna a començar. Allò que era

un herbassar, camp obert, i s’esdevé

pati, blanc com la cera,

tancat en una dignitat que és rancor;

allò que era una vella fira

de fresques pinzellades lluents al sol,

i es converteix en illes de cases, que pul·lula

en un ordre que és dolor apagat.

Plora també allò que canvia

per fer-se millor. La llum

del futur no cessa de ferir-nos

ni un moment. Està ací cremant

en tots els nostres actes quotidians,

i aclapara fins i tot en la fe

que ens dóna vida, en l’ímpetu gobettià

cap aquests obrers que, callats, hissen

en el barri de l’altre front humà

el seu roig parrac d’esperança.

Font: PP Passolini, El plany de l’escavadora, Alzira, Bromera Poesia, 2001.

 

 

Basta un poc de silenci i tota cosa s’aferma

0
Publicat el 14 d'agost de 2013

Mania de solitud, de Cesare Pavese:


Menjo alguna cosa per sopar vora la clara finestra.

L’estança ja és fosca i el cel és encara clar.

A fora, els carrers tranquils em porten,

una mica tard, fins el camp obert.

Jo menjo i miro el cel -qui sap quantes dones

sopen també en aquesta hora-, el meu cos és tranquil;

el treball estordeix el meu cos i el de les dones.

Fora, en haver sopat, vindran les estrelles a tocar,

sobre la llarga planúria, la terra. Les estrelles són vives,

però no valen pas aquestes cireres, que em menjo tot sol.

Veig el cel, però sé que entre teulades molsoses

algunes llums ja brillen i que, a sota, fan gresca.

Una alenada i el meu cos absorbeix la vida

dels arbres i dels rius, i se sent lluny de tot.

Basta un poc de silenci i tota cosa s’aferma

en el seu lloc real, així com el meu cos s’aferma.

Totes les coses prenen relleu davant dels meus sentits,

que les accepten sense aturar-se: remors del silenci.

Totes les coses, en la foscor, puc saber-les,

com sé que la sang circula per les venes.

La planúria és de l’aigua que amara tota l’herba,

en un gran festí de la natura. Plantes i pedres

viuen immòbils. Escolto els aliments nodrint-me les venes

de tot el que és viu en aquest pla.

No m’importa la nit. El rectangle de cel

em parla de tots els fragors, i una estrella menuda

es debat en el buit, lluny dels aliments,

i de les cases, diversa. No es basta a si mateixa

i s’enyora de massa companyes. Aquí, de nit, i ben sol,

el meu cos reposa i se sent sobirà.

 

Nomes vi i sucre

0
Publicat el 4 d'agost de 2013

Desig, de Sònia Moll:

No deu ser tan dificil, tanmateix,

amorosir l’instant

amb regalims de vi i de sucre.

Permetre que el mirall ens xucli.

Estimar-nos el cos

que algu ja estima

i capbuçar-nos en l’espiral violenta

dels mugrons tibants.

No deu ser tan dificil, tanmateix.

Nomes vi i sucre.

 

Aterrido y fijo en un barrizal

0
Publicat el 28 d'abril de 2013
Sangriento día de lluvia, de Roberto Bolaño:

Ah, sangriento día de lluvia,

qué haces en el alma de los desamparados,

sangriento día de voluntad apenas entrevista:

detrás de la cortina de juncos, en el barrizal,

con los dedos de los pies agarrotados en el dolor

como un animal pequeño y tembloroso:

pero tú no eres pequeño y tus temblores son de placer,

día revestido con las potencias de la voluntad,

aterido y fijo en un barrizal que acaso no sea

de este mundo, descalzo en medio del sueño que se mueve

desde nuestros corazones hasta nuestras necesidades,

desde la ira hasra el deseo: cortina de juncos

que se abre y nos ensucia y nos abraza.

 

Ni vells ni joves, però insistents en l’estrany costum de repetir-nos

1

QUO FATA VOCANT, de Salvador Iborra:
 
Perdut, caminant en cercles, roman tenaç i sòrdid el destí veient entristir-se lavida, llogant-li memòria al futur per dir-nos que no fou nostre allò que

posseírem, tenaç d’aclarir si fou el nostre o no aquell cadàver de records

silenciosos que somriu irònic en la distància fent recompte de les ampolles

esgotades en la taula.

Ni vells ni joves, però insistents en l’estrany costum de repetir-nos, al final és

possible que tinguéssem raó, que amb el valor suficient deixàssem senyal de les

il·lusions perdudes quam amb el llit desfet i humits els llavis apagàrem els llums i

vam tancar la porta.

Dies estranys que ens inventàrem recordant-los, despulles consistents en la

fugacitat grotesca de cossos nus i saviesa sense ànim de cuixes més solitàries

que els amors provisionals sense pretensió alguna.

El destí va resultar més fort, més fort que nosaltres, i no queda ciutat per

compartir-se, per temor que el que tinguen vinguen i els ho roben, i penetren en

la nit altres cossos i ens el mirem incrèduls més resistents que nosaltres a la

passió que genera la memòria.

 

 

¡qué serafín de llamas busco y soy!

0


Muerte, de Federico García Lorca:

¡Qué esfuerzo!

¡Qué esfuerzo del caballo por ser perro!

¡Qué esfuerzo del perro por ser golondrina!

¡Qué esfuerzo de la golondrina por ser abeja!

¡Qué esfuerzo de la abeja por ser caballo!

Y el caballo,

¡qué flecha aguda exprime de la rosa!,

¡qué rosa gris levanta de su belfo!

Y la rosa,

¡qué rebaño de luces y alaridos

ata en el vivo azúcar de su tronco!

Y el azúcar,

¡qué puñalitos sueña en su vigilia!

Y los puñales dimínutos,

¡qué luna sin establos, qué desnudos,

piel eterna y rubor, andan buscando!

Y yo, por los aleros,

¡qué serafín de llamas busco y soy!

Pero el arco de yeso,

¡qué grande, qué invisible, qué diminuto!,

sin esfuerzo.
 

Ens estimam i vivim

1


Chanson, Jacques Prevert:

Quel jour sommes-nous

Nous sommes tous les jours

Mon amie

Nous sommes toute la vie

Mon amour

Nous nous aimons et nous vivons

Nous vivons et nous nous aimons

Et nous ne savons pas ce que c’est que la vie

Et nous ne savons pas ce que c’est que le jour

Et nous ne savons pas ce que c’est que l’amour.

(Quin dia és avui. Som tots els dies. Amiga. Som tota la vida. Amor. Ens estimam i vivim. Vivim i ens estimam. I no sabem pas què és la vida. I no sabem pas què és el dia. I no sabem pas què és l’amor)

Un home trist que rememora el silenci

0

Amb aquest poema d’Abel Ramon s’acaba per ara la selecció d’obres inèdites d’ell a Inspir (poesia). He xalat prou amb la selecció lliure, sense cap tipus d’ordre cronològic ni d’estil. Ventura per l’Abel.

Com abandonar Sibèria, d’Abel Ramon:

Imagineu Sibèria.

Penseu en l?infern.

Ara imagineu Sibèria en flames.

I llavors un home que arrossega passes

més enllà dels seus fracassos

i sap mirar-se al mirall.

Un home trist

que estudia manuals de sinceritat,

que remou les pedres flotants,

que rememora el silenci;

va estar agafat de la mà a gegants que aprenien a caminar,

va lluitar contra si mateix fins que es va guanyar i es va perdre,

va esquitxar amb arestes incomptables,

va trencar difús, entotsolat, les maneres més estranyes,

va caure i es va situar sota les tempestes,

va travessar dempeus un mar de dubtes,

va poder remar fins una costa estranya feta de somnis

-i allà va tenir insomni durant vint dies i vint nits-,

va intentar saber on desitjava i el què.

Llavors, cansat,

mirall endins,

enllà de costes i maneres i gegants,

va mirar l?horitzó i va dir en veu alta,

espantant totes les bruixes:

?Mireu-me abandonar Sibèria?.

I l?home va caminar,

flames enllà la penombra,

un passadís invisible,

l?àngel alat somrient

-tots recordem les imatges alades-

en la seva pròpia memòria de

turgent

desaparició

i

rastre.

 

Tornava a calar foc a tot el meu desig

1
Publicat el 28 d'agost de 2012


Marges, d’Abel Ramon:


Et recordo flàccid i esbatanat,

arborescent,

mitificat sota una bruma taronjosa.

Et vas aixecar,

amb passa lenta:

vaig saber que jo,

quasi tant com tu,

havia renascut

d’entre tenebres.

Dins un lloc sense nom,

al ritme d’un somriure tan plàcid com desconegut,

tornava a calar foc

a tot el meu desig.