Mania de solitud, de Cesare Pavese:
Menjo alguna cosa per sopar vora la clara finestra.
L’estança ja és fosca i el cel és encara clar.
A fora, els carrers tranquils em porten,
una mica tard, fins el camp obert.
Jo menjo i miro el cel -qui sap quantes dones
sopen també en aquesta hora-, el meu cos és tranquil;
el treball estordeix el meu cos i el de les dones.
Fora, en haver sopat, vindran les estrelles a tocar,
sobre la llarga planúria, la terra. Les estrelles són vives,
però no valen pas aquestes cireres, que em menjo tot sol.
Veig el cel, però sé que entre teulades molsoses
algunes llums ja brillen i que, a sota, fan gresca.
Una alenada i el meu cos absorbeix la vida
dels arbres i dels rius, i se sent lluny de tot.
Basta un poc de silenci i tota cosa s’aferma
en el seu lloc real, així com el meu cos s’aferma.
Totes les coses prenen relleu davant dels meus sentits,
que les accepten sense aturar-se: remors del silenci.
Totes les coses, en la foscor, puc saber-les,
com sé que la sang circula per les venes.
La planúria és de l’aigua que amara tota l’herba,
en un gran festí de la natura. Plantes i pedres
viuen immòbils. Escolto els aliments nodrint-me les venes
de tot el que és viu en aquest pla.
No m’importa la nit. El rectangle de cel
em parla de tots els fragors, i una estrella menuda
es debat en el buit, lluny dels aliments,
i de les cases, diversa. No es basta a si mateixa
i s’enyora de massa companyes. Aquí, de nit, i ben sol,
el meu cos reposa i se sent sobirà.
