Conversa sobre poesia amb Manel Ollé
El Grup Reversos vam dedicar la sessió del passat 27 de novembre a Manel Ollé, autor convidat per entaular una conversa sobre la seva poesia.
Manel Ollé va néixer a Barcelona l’any 1962. És professor universitari d’història i cultura de la Xina moderna i contemporània. En aquest camp ha publicat diversos assajos importants:
La invención de China (Harrasowitz Verlag, 2001); La empresa de China: de la armada invencible al galón de Manila (Acantilado, 2002); Made in China: el despertar social, político y cultural de la China contemporánea (Destino, 2005) i La Xina que arriba: perspectives del segle XXI (Eumo, 2009).
També ha publicat una antologia de la poesia xinesa traduïda al català. A més, com antòleg és autor de La bossa o la vida. Antologia del conte policíac (2000) i de Combats singulars: antologia del conte català contemporani (2007).
Com a escriptor hem de distingir tres vessants: traductor, conreador de literatura infantil i poeta.
Ha traduït al català a Balzac, Gao Xingjian, Pu Songling i alguns poemes de Li Qingzhao.
En el marc de la literatura infantil el seu llibre més destacat és: Tao. Fragments del vell camí xinès del mestre Laozi (Fragmenta, 2017). Edicions en català, castellà i portuguès. Il·lustrat per Neus Caamaño.
També ha publicat un parell d’antologies de contes catalans: Antologia del conte policíac (2.000) i Combats singulars: antologia del conte català contemporani (2007).
Com a grup de poesia, ens hem volgut centrar exclusivament en el Manel Ollé poeta, l’obra del qual és prou coneguda i reconeguda arreu, com ho demostren els premis que ha guanyat:
De bandera liberiana, premi Guerau de Liost de poesia 1993
Mirall negre, premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de Poesia en Català 2001
Bratislava o Bucarest, Premi Gabriel Ferrater de poesia 2012
Un grapat de pedres d’aigua, Premi Jocs Florals de Barcelona 2021
De Bratislava o Bucarest, en Manel Ollé, després de guanyar el premi de poesia Gabriel Ferrater, n’ha dit:
“Vol ser una exploració de la pròpia consciència: que el lector mediti sobre el seu propi pensament (a través d’unes imatges que apareixen en el text com en una cascada) a través de la figura d’un actor que llegeix i viu en veu alta el poema en un escenari en un teatre buit i abandonat.”
“És un poema molt sensorial on hi ha un vent que va portant imatges atractives per elles mateixes”.
A una entrevista que li va fer Montserrat Serra per VilaWeb, després de guanyar els Jocs Florals l’any 2021 amb Un grapat de pedres d’aigua, Ollé ens parla de la seva poètica:
“En aquest país passen coses molt grosses i no ens podem despistar… Tot això ens podria fer pensar ara que la poesia és un luxe innecessari, una mania privada, críptica d’evasió, però no.”
“… la poesia és aquest lloc de saturació on conflueixen la bellesa, la sorpresa, també una forma de coneixement, que no és de respostes sinó de preguntes, i també d’emocions”.
“La meva dedicació a la poesia no és constant. No escric sempre poesia, però quan m’hi poso no la puc deixar… Però a mi la poesia sempre m’ha agradat que sigui transitable, compartible, sense que sigui òbvia. Que tingui interrogants, enigmes, que es van enfocant…”
Durant l’entrevista Manel Ollé va explicar que va néixer a Barcelona i es va criar a l’Eixample a una família de classe mitjana.
Quan va haver de triar carrera va dubtar perquè sentia un gran interès per la música –sobretot pel jazz per la seva llibertat a l’hora d’improvisar i per la literatura, decantant-se finalment per filologia catalana. Fou justament a la universitat on començà a interessar-se per la cultura oriental, especialment la xinesa fins a esdevenir professor de cultura asiàtica. En aquest sentit, es va comprometre a tornar a l’espai VilaWeb, amb el grup Reversos, per a parlar de la poesia xinesa.
L’entrevistador li va preguntar sobre un dels seus assajos Plagia millor!. En Manel Ollé considera que d’una manera conscient o inconscient, tots els escriptors plagiem aquells autors que ens interessen o ens agraden. Però que plagiar no és copiar sinó crear donant a la nostra obra una personalitat pròpia més enllà de l’obra plagiada.
Aprofundint una mica més en aquest aspecte, Ollé va explicar que li interessa molt l’obra en prosa de J.V. Foix i, en general, les avantguardes i tots aquells autors que fan esforços per innovar, per esdevenir originals des d’un punt de vista formal.
Manel Ollé, per una altra banda, va explicar que a part de la dimensió estètica de la poesia, per a ell és un mètode de coneixement –també d’autoconeixement- cosa que pot fer que, a vegades, sigui una mica críptica, malgrat no pretendre-ho.
A preguntes de l’entrevistador, Manel Ollé va dir que ell no conrea sempre la poesia, però quan ho fa s’hi aboca de ple. No escriu poesia constantment, però quan té la idea d’un llibre, llavors s’hi dedica amb tot l’esforç i la concentració possible fins que conclou l’obra. Per això mateix, ell no es definiria com un poeta lent, sinó més aviat com un poeta intermitent.
Alguns dels poemes d’en Manel Ollé llegits a la sessió foren:
Seies entre ells, però no t’arribaven altres veus que les teves. Ara amb els traços es dibuixa tot d’una el paisatge que es deia mentre tu eres absent.
Incís d’ocell
en la llarga conversa
del vent i els arbres.
De bandera Liberiana (Columna, 1994)
rosegues ossos d’estel caigut
seus sota l’arbre esquinçat pel llamp
i el deixes créixer dins teu
t’abeures d’imatges incertes
que s’aquieten
sobre el mirall negre de l’estany:
la lluna hi tremola groga.
Mirall negre, Edicions Proa, 2002
Los qui aman, preneu aquesta cendra
JOAN ROÍS DE CORELLA
tu mateix te la poses al pit amb esparadrap:
et sents el tic tac però no saps fins quan
s’allargarà l’espera
et segrestes et demanes rescat
i et negues a pagar:
no vals res.
arrisques el teu cor per un cor
esclata tot
i no hi ha pols
ni runa.
Mirall negre, Edicions Proa, 2002
… el teu Gobi d’esglai
Gottfried Benn
t’arriba el so pneumàtic
de portes metàl·liques que es tanquen
als soterranis del cos:
cambres cuirassades on hi ha estibat
rancor blanc i oblit negre
ranera de miratges clorats
entre veus a la deriva i aire enrarit
t’arriba el ressò enrogallat encara
mentre avances pel laberint del passadís
dels teus trens nocturns
il.luminats amb flourescents
amb un feix de claus a les mans
Mirall negre, Edicions Proa, 2002
Al bosc del Parc de la Pegaso, encara no hi han arribat els caçadors del torn de la tarda. T’obres pas a poc a poc amb l’arma esmolada entre els esbarzers, mirant de no fer soroll. Els mercenaris de les barraques de l’estany sec ara hi fan la migdiada, vora els tubs roents dels tobogans rovellats. Dues nenes juguen a la xarranca amb els ulls cosits i els codis de cendra esgrafiats a les galtes.
camí emboscat:
al brancam del revolt
l’aigua de sol.
Un grapat de pedres d’aigua, LaBreu Edicions, 2021
respires fang negre d’un riu clivellat sense aigua
on ara ressona l’arpa blava del temps
sense que n’hagis de polsar les cordes
només amb el vent que abans l’esbotzava:
i un temps es desdobla d’un altre
com una capsa d’una altra capsa:
s’hi havia enquistat un silenci obstinat
fressa blanca d’ales fòssils que no naveguen
i un rellotge dóna els quarts
els ideogrames de l’instant i les paraules reversibles
s’esmunyen i s’estimen més de no ser dites:
pur reflex o miratge sempre en fuga
dels objectes opacs que les reclamen:
la libèl·lula dins l’ambre de l’adagi absent al cor del sentit
una remor fugitiva entre fulles i branques cremades
de felins i d’ocells esquius
tot allò que hi és encara que mai hi has pensat
tota la gent que s’afanya amunt i avall
als passadissos d’enllaç del metro de Moscou
i mena els ramats indòcils dels seus dies
en direccions que ni tan sols sospites
tota la gent que la boca del metro escala amunt
troba pètals negres i rams de rostres en la nit de llum
o totes les vides que vas viure
i ara t’ignoren i avancen obstinades cap als afores del món
entre brunzits i espetecs de cadenats politges i rodes dentades
que giren i s’estalonen dins de les naus espectrals
dels temples abandonats
Bratislava o Burarest, Edicions 62, 2014
tornes a casa i enfiles no el camí dels vençuts:
bosc immens sense arbres de sobte nu
el desert a l’inrevés i núvols de pas
al temple deshabitat del poema
vísceres tèbies de sang negra i vellut gastat
quan rosegues ossos d’estel caigut
escures els versos i els escups esmolats de silenci:
intentes saber amb quina mena de dolor
tens tractes i mires de renunciar-hi
seus sota l’arbre esquinçat pel llamp
i el deixes créixer dins teu
el gat seu ara a l’eixida prest a l’absorció dels vels
i a les transparències del vers
t’abeures d’imatges incertes que s’aquieten
sobre el mirall de l’estany
a l’escenari abandonat la lluna hi tremola groga
tornes immòbil només presència mirada:
i amb el teu pas es drecen lentes al cos
les columnes i les voltes del temple
la carpa del circ d’aigua de sol negre i de vent
encès com la lava blava entre fulles seques
i aigua enllotada
vísceres ertes i balbes
fragments i rebuigs de l’ànima
gleva de sang del segle vint
al teatre efímer de l’instant disponible
ossos escampats sota el salze d’aigua
de la respiració:
ossos que canten i brillen al desert
fàscies i teixits adiposos rocam desfet en sorra
que el vent s’endú i escampa a la cala del cos:
constel·lacions de diamants de pas
al cos de faig vell que es desvetlla
com glaç que es fon:
de camí cap a casa
a la pràctica dels vius
només el ressò en perdura.
Bratislava o Burarest, Edicions 62, 2014
Agraïm a Manel Ollé la magnífica i interessant sessió que ens va oferir i esperem que aviat puguem tornar a convidar-lo perquè ens parli sobre la poesia xinesa de la qual és especialista.
Text: Tomàs M. Porta Calsina
Fotografies: Aureli Ruiz
