Arxiu de la categoria: Isabel M. Ortega Rion

«Conversa sobre poesia amb Isabel M. Ortega Rion. Lectura de poemes»

0

El passat vint-i-dos d’octubre el nostre grup va tenir el plaer de rebre la poeta Isabel M. Ortega Rion (Tarragona, 1955). La nostra convidada va parlar sobre cada un dels seus llibres i en va dir una selecció de poemes.

Disposeu d’aquest vídeo amb la conversa completa i, a continuació, un resum escrit, els poemes que es van dir i una selecció de fotografies.

Isabel M. Ortega Rion és llicenciada en psicologia i en filosofia. Ha treballat com a professora de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari al Baix Llobregat. En una entrevista que li va fer en Santi Borrell a La veu dels llibres explica que va treballar trenta-quatre anys a Cornellà, fent classes de català a alumnes de diversos orígens, en classes en què, en moltes ocasions, no hi havia cap catalanoparlant. Un institut anomenat “d’alta complexitat”. El que impacta més d’aquesta part de l’entrevista és que, lluny de la queixa a la qual estem tan acostumats, ella explica que mai no va voler demanar un trasllat perquè s’hi va sentir molt a gust i que no s’hi veia fent classes a joves de “barris bons”. Unes declaracions que són molt significatives del tarannà d’Ortega, i de com afronta les dificultats i els reptes.

El primer que publica és una novel·la juvenil Viatge d’anada (Ed. Eumo 1994. Projecte Solaris). Posteriorment, va col·laborar en el seminari Filosofia i gènere de la Universitat de Barcelona, en el marc del qual va traduir alguns articles de Simone Weil aplegats sota el títol Escrits sobre la guerra (Bromera 1997). S’ha de remarcar que en aquells anys encara no s’havia traduït res al català de la Simone Weil.

A banda d’aquestes incursions en la narrativa i la traducció, la seva obra la conforma principalment la poesia: ha publicat sis llibres en vint anys: Enfilall (Cossetània Edicions, 2002; XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona), Runa plena (Arola Editors, 2004), Nòmada (Cossetània Edicions, 2009), Medusa (Cossetània Edicions, 2013), Cues de sargantana (Edicions Tres i Quatre, 2019) i Gravetat (Godall Edicions, 2022).

La poesia d’Isabel M. Ortega Rion és una barreja fascinant entre innocència, cruesa i ironia. La seva obra poètica destaca per la riquesa en pensaments i reflexions, que són el reflex de les moltes lectures que ha fet i que han passat per un sedàs d’ofici i mestratge fins a arribar a l’artefacte del poema. Una altra característica de l’obra d’Ortega és la fusió entre la tradició cultural occidental (els mites grecoromans i els relats bíblics) i la modernitat. Du la tradició al seu terreny, en fa una recreació: barreja realitat i fantasia amb un resultat esplèndid. I, de la mateixa manera que fa la mitologia i la bíblia, que no endolceixen pas la brutalitat de les relacions humanes, de les divinitats i Déu, la seva poesia no ens estalvia duresa.

Isabel M. Ortega va començar parlant sobre el primer recull de poemes publicat arran del premi Ciutat de Tarragona que va rebre el 2001. Enfilall, un títol prou ampli per encabir-hi quatre parts: “Enfilall”, “Baules”, “Paisatge urbà” i “Pell de mar”. La primera part ofereix una visió existencialista de la vida, mentre que “Baules” reprèn mites de la tradició grega i cristiana (va remarcar que la referència als mites és una constant en la seva poesia). “Paisatge urbà” recorre una ciutat en els seus espais més durs —quan l’escrivia tenia Barcelona ben present— i es clou amb un poema molt breu:

La vida a la ciutat, / però una vida muda. /Les paraules del somni, / mar enllà.

I és a “Pell de mar” on apareix, sense anomenar-la, Tarragona, la seva ciutat, que viu de cara al mar i, per tant, la referència a la mar és inevitable. L’últim poema del llibre presenta una mena somieig de destrucció per un incendi que acaba dient: Ric estúpidament. Ni la mar pot salvar-nos, a nosaltres, els perdedors de somnis.

Va continuar amb Runa plena, publicat el 2004, que, segons va indicar la poeta convidada, reprèn el final d’Enfilall i comença amb un poema que fa referència a la destrucció. En aquest llibre no hi apareix el jo, només un nosaltres col·lectiu que veu amb desencant com molta gent, que havia sortit al carrer a lluitar per un món millor, s’ha apoltronat en llocs de poder i només queden els ingenus que continuem pensant que cal resistir costi el que costi. Runa plena acaba amb un poema breu, “Resistència”:

Ens enroquem. / Farem escac i mat. / A la frontera.

És en aquesta frontera on transcorre Nòmada, del 2010. Ortega va ressaltar que sempre li ha interessat el que és fronterer, el que ja no és o encara no és. La línia de les fronteres és terra de ningú, un espai en suspens que permet ser a enlloc. I ser enlloc és una sensació desconcertant. De sempre, segons la poeta, hem tingut la necessitat de marcar fronteres, físiques i psíquiques. Que el fet provingui de l’instint animal de marcar territori, o de buscar aixopluc a l’era de les glaciacions per part dels nostres avantpassats no canvia la cosa. La frontera dona seguretat quan et situa dintre de la línia.

Ortega va continuar aprofundint en el seu tercer llibre i va explicar que la frontera es troba en els jocs de criatures amb el xis-xas-casa, la xarranca o el ritual neuròtic de no trepitjar la ratlla de les llambordes perquè si no, passa alguna cosa dolenta. Doncs aquesta cosa és l’espai de Nòmada. Per això, va ressaltar, trià el pretext d’Hèstia: una deessa immòbil, reclosa a la casa, que no participa de les batusses a què ens tenen acostumats els seus companys i companyes de l’Olimp. Ella només és la protectora de la llar, un espai tancat, emmurallat. Però si Hèstia marxa de casa, ha perdut el seu espai i se sent desplaçada en un món que no és el seu ni reconeix com seu. I, d’altra banda, la llar queda desprotegida.

Ens va aclarir que, en aquest sentit, el jo, que no apareixia en Runa plena, esdevé protagonista de Nòmada. Però és un jo també fronterer, perquè es transforma, perquè no se sap si és real o imaginari, si pertany al somni o a la vetlla, si al capdavall només és fruit de la mateixa impostura d’escriure. És un jo que es mou per la línia que separa la poesia i la prosa, com en un abisme: la il·lusió i la realitat.

Si entre el jo i els altres hi ha una frontera, el jo de Nòmada també hi passeja. I s’hi confon. Com es confonen els sentiments i les emocions. En aquest llibre, hi ha tres parts: “La fugida d’Hèstia”, “La nòmada” i “L’exili”.

De la darrera part del llibre, “L’exili”, va llegir el poema “Molles de pa per al retorn”. Va contextualitzar el poema explicant que hi surt la veu de la seva mare, que va patir Alzheimer; l’Alzheimer té a veure amb la pèrdua o el desdibuixament dels límits d’un mateix. Va aclarir que quan l’escrivia no pensava en la mare, però, sense ser-ne del tot conscient, se li va plantejar el trencament del jo i el de la casa:

 

Molles de pa per al retorn

Aquesta casa no és la meva.
Reconec els mobles, les portes,
la catifa, l’olor, però
aquesta casa no és la meva.

Els dits transiten la polsina
que ha recobert temps de viatges.
Tota la pols sóc jo, cendra que s’ha instal·lat
pels llocs que havien estat meus.

O potser és la llum d’algun punt
cardinal que encara porto als ulls,
que tot ho desparença, com la mirada
d’aquests que em furguen els armaris,
que em regiren calaixos,
que m’anomenen “mama”.

Sec al sofà, m’estiro al llit,
toco els llençols: aquesta casa
no és la meva.
Un cos m’estreny, m’arrapa; un cos
em diu “és casa teva, dona”.

I ja no sé si estic tornant
d’un somni o és que un somni em somia.
Sento que, en algun lloc, hi ha una rèplica exacta
de la casa on habito i una altra jo recorre
els objectes amics que li pertanyen.

El món se’m fa bromall. Tota jo m’esvaeixo.
Tinc por que algun ocell
s’hagi menjat les molles del retorn.

 

Isabel M. Ortega va continuar explicant com va néixer el seu quart llibre, Medusa, publicat el 2013. Va indicar que mentre feia Nòmada o potser abans, va escriure un poema sobre el mosaic de la Medusa tarragonina (que hi ha al Pretori romà). El va trobar un personatge fascinant i va anar buscant informació per bastir el poemari. És un dels personatges que han transcendit més en el camp de l’art occidental i part de l’Orient Mitjà. Les representacions de la Medusa decapitada apareixen pertot en la cultura grega —tot i que algun antropòleg diu que hi ha trobat orígens neolítics—. És l’atracció de la monstruositat, de l’abisme, de la mort.

Un altre aspecte que va destacar la nostra convidada del personatge, i que considera molt interessant, és el seu silenci. Ningú mai no ha sentit la veu de Medusa. Malgrat que hi ha referència als seus udols i esgarips, el mite no parla en cap de les escenes en què és protagonista, generalment secundària, de la història de Perseu, l’heroi. Medusa resta muda davant els esdeveniments que es produeixen al llarg de la seva vida. Resta muda en el moment de morir, perquè dorm.

Davant aquest mutisme, va continuar Ortega, va intentar cedir-li la paraula que se li havia negat al mite. La fascinació que ha exercit aquest personatge sembla provenir de l’estrany poder que se li atribueix: petrificar, matar amb la mirada… Per a la nostra poeta representa el poder no dels ulls, sinó d’allò que transmeten en qui els mira. Les expressions populars estan carregades de referències a la mirada: “hi ha mirades que maten”, es diu. Però també busquem excuses per a la nostra por i la trobem en els ulls de l’altre: el mal d’ull, tan conegut en moltes cultures, està íntimament lligat a Medusa. Com també el fet de tancar els ulls dels morts, pel mateix motiu. El poder de la mirada de Medusa és la projecció de la pròpia por, com en un mirall. I la por més arrelada en l’ésser humà és la de la mort. Per això, el primer apartat del llibre el va titular “La mirada i el mirall” on apareix el següent poema que va llegir:

 

Neurona mirall

Em defuges la mirada perquè em tems.
Creus que puc robar-te l’ànima amb els ulls
i no saps que sóc la por que foragites
i et retorna com un eco cos endins.

Sóc tu quan em mires, ets jo quan te’n vas.
Tot pronom rep sentit i consistència
quan esclata a la clivella que ens separa
i ens convoca. Tu i jo, imatge i mirall.

Tu i jo, mirall i imatge. I entre tots dos,
una esquerda que supura un buit molt gran
que no és la mort ni és el no-res sinó la vida,
aquesta gola immensa que ens escup

com la lava d’un cràter. Foc. Foc i terra
i pedra que s’estén tot arrasant el que mai no serà.
I encara em tems, espectre.

 

Ortega va continuar indagant en l’horror que provoca la mirada de Medusa. Segons la poeta, és, en el fons, l’horror de l’Alteritat. L’alteritat absoluta és la mort, però també és allò que no és un, és la multiplicitat, el més enllà del món ordenat de la raó que tot ho engoleix i se n’apropia. Per això Medusa representa el misteri, la irracionalitat, el que és inabastable perquè s’escapa a la raó. El poema següent intenta expressar-ho:

 

Alteritat

Em descrius per la màscara:
Sóc sempre una altra, dius,
oculta, inabastable, reversible,
amb la demència als ulls.

T’atemoreix la meva indiferència;
som així, els éssers condemnats:
com les tempestes, els incendis,
les glaçades. No jutgem, existim.

No sóc la causa del teu mal,
sinó l’objecte que cobeges
i que no serà teu: no et cediré el meu ésser
per calmar la basca del teu odi.

No podràs engolir-me perquè sóc insondable.
No podràs reduir-me com fas amb tota cosa.
Sempre et seré llunyana perquè sóc innocent.
A mi, la màscara em descriu. A tu, la màscara et traeix.

 

Seguidament, Ortega, va ressaltar que davant la por, el recurs més ancestral és recórrer a la màgia, als objectes que ens en poden alliberar perquè atribuïm a aquests objectes el mateix poder que contraresta allò que ens amenaça: són els amulets. Atenea portarà el cap de Medusa al seu escut per vèncer els enemics. Antigament, a les portes de les cases, hi penjaven una mena de cap de Medusa —un gorgonèion— per allunyar el Mal. A Turquia, per exemple, on la presència de Medusa és ben palesa (recordem la Cisterna d’Istambul), veiem la comercialització de penjolls que representen un ull sobre un fons blau (el blau turquesa): és l’ull de Medusa, tot i que potser els mateixos comerciants ni ho saben. De manera que el mateix que pot provocar el mal també pot evitar-lo. La vida i la mort en un sol element.

Medusa és un personatge tràgic, va afirmar la nostra convidada, una víctima de la injustícia dels déus que serà triplement exiliada: exiliada de si mateixa, que es veu condemnada a habitar un cos que no és el seu, però que és el que la definirà (recordem que havia estat una bella jove, verge, sacerdotessa del temple d’Atenea, que va ser violada per Posidó i que Atenea la va convertir en monstre); exiliada de la seva terra perquè és transportada al punt més allunyat de l’oest, tocant al regne de l’Hades i on no tindrà cap contacte ni amb humans ni amb déus, ja que era temuda tant pels uns com pels altres, i el tercer exili es produeix ja morta, quan Perseu s’emporta el seu cap i el regala a Atenea, que el posarà al seu escut, en una mena d’usurpació del poder.

Isabel Ortega va recordar que Medusa és tan sols una invenció, un personatge de ficció, però que d’alguna manera hi ha moltes meduses al món. La màgia del llenguatge és aquesta: el seu poder creador i recreador. De fet, els personatges mitològics són universals, per això perduren, i fins i tot ens hi podem identificar.

 

Sobre el seu penúltim llibre, la poeta va posar en relleu la importància especial que també té per a ella Cues de sargantana, editat el 2019, i va exposar algunes reflexions sobre les quals s’havia gestat el llibre:

El Temps, la Mort i l’Amor són els tres grans temes que han mogut la humanitat a la reflexió i a l’expressió: l’art, la ciència, la filosofia… Amb l’Amor, va afegir, sempre hi ha mantingut una bona relació… Amb el Temps i la Mort, la relació és més tibant…

El Temps i la Mort són les cares de la mateixa moneda: morim perquè som temps. Portem incorporats el temps i la mort des del moment de néixer. A aquesta afirmació, que hauria de ser acceptada amb naturalitat, en la nostra societat occidental hi oposem resistència: voldríem aturar el temps com una manera d’aturar la mort, cosa absurda perquè la mort és justament l’aturada del temps de cadascú. De tota manera, ingènuament, de vegades s’intenta aturar el temps a la desesperada i superficialment: només cal veure les tortures físiques a què se sotmeten moltes persones per semblar que el temps no els passa per damunt (bòtox, estiraments de pell, cirurgia, implants…). D’altres, d’una manera més modesta i més íntima, es recreen en el passat mitjançant el record. El record també és una resistència. Aquestes “cues”, d’alguna manera, també ho són.

Cues de sargantana, va continuar exposant Ortega, sorgí de la voluntat de deixar constància d’alguns gestos del passat, gestos que potser avui encara es repeteixen, però d’altres ja han estat bandejats pel canvi de vida que hem adoptat en els darrers cinquanta anys, com ara el d’anar fent un cabdell de llana a partir de la troca —quan es feien els jerseis a casa—, el de plomar pollastres —quan es tenien i es mataven a casa—, criar cucs de seda, o el d’anar a visitar difunts a les cases…  D’altres, com ara mesurar l’alçada de les criatures en una paret marcant amb un llapis, continua fent-se, però en versió disseny: ara hi ha una mena de plafons que formen part de la decoració de les habitacions infantils.

D’altra banda, va puntualitzar, el record també és un rescat, perquè ¿on va a parar el que hem viscut si ho oblidem? Al magma indefinit del no-res? Probablement. Diuen que d’aquí poc, hi haurà dispositius tecnològics que permetran penjar records en una mena de núvol, com les dades informàtiques, i que qualsevol que hi tingui accés hi podrà recórrer. De moment, això encara no ho tenim —o encara no ens ha arribat— i la comunicació oral o l’escriptura són la manera de deixar-ne constància.

 

La poeta convidada va reflexionar sobre què rescatem amb el record i per què hi ha vivències que queden gravades als solcs del nostre cervell i d’altres que no hi deixen rastre. Moltes de les vivències que recordem, va dir, no són aquelles que han tingut un gran impacte en la nostra vida, però apareixen en forma de sensacions —colors, formes, olors, textures, sons— i no sabem ni per què truquen a la memòria… Són aquestes les que ha volgut recuperar i transmetre: plegar llençols a quatre mans, per exemple, és un gest quotidià que no té gens d’importància real, però en el record va acompanyat d’una olor, d’un espai, potser del so de fons d’una ràdio… i de les persones que avui ja no hi són. O sigui, el record del gest de plegar llençols n’arrossega un altre i aquest un altre, de manera que es recrea un món…

Una altra qüestió que va desenvolupar Ortega és aquesta recreació del passat perquè, efectivament, quan parlem del passat, el que fem és interpretar-lo. És a dir, allò que recordem és exactament el que va ser? Què hi ha de veritat i què hi ha d’engany o d’autoengany? La infantesa que recordem és realment la que vam viure? O és una infantesa feta a la mida de les nostres necessitats actuals? Fins a quin punt el relat que ens expliquem de nosaltres mateixos correspon a la realitat i fins a quin punt és una construcció mental posterior? Totes aquestes preguntes també hi són latents, segons va indicar la poeta, i de vegades explícites, al llibre.

Va llegir el primer poema del llibre Cues de sargantana:

 

Cloc-cloc

Olla barrejada, qui no entra para…

 Les nenes amb sabates ortopèdiques
feien cloc-cloc quan saltaven a corda.
Cops secs a terra, com si piquessin
al portal de l’infern del catecisme
amb què els havien negat la infantesa.

Un cloc-cloc brusc amb ressò de mutisme:
el truc de matinada dels botxins.
Les fotos, com la vida, en blanc i negre;
somriures de dents tortes i uniformes
severs per disfressar tots els temors:
els innocents, els falsos i els culpables.

La corda era el cronòmetre dels dies
que emmarcava l’espera del demà.
Rodava, rodava, rodava…
Estan tustant a la porta: cloc-cloc.
Són els records, que vénen a buscar-me.

 

Va acabar la xerrada parlant del seu darrer llibre, Gravetat, publicat el 2022, del qual va dir que és un llibre que no hauria volgut tenir la necessitat d’escriure perquè és un llibre de dol, de dolor, talment com un udol.

Sobre el títol, tan encertat segons el nostre parer, ella va explicar que sempre li ha costat posar títol als llibres. És com triar el nom d’una criatura! La raó és que el nom és allò que ens identifica, ens fa saber que existim per als altres, ens personalitza; el nom l’arrosseguem tota la vida. I en la literatura passa el mateix amb els títols.

Per què Gravetat? Ortega volia que fos un títol prou ampli per abastar el contingut del llibre; que d’alguna manera el definís. La gravetat és una de les quatre forces fonamentals observades en la natura, va exposar, juntament amb la força electromagnètica, la força nuclear feble i la força nuclear forta. Però de les quatre, és la que té més importància perquè és la que fa que la terra giri al voltant del sol, que el sol giri al voltant de la Via Làctia, i que puguem ser aquí, perquè d’alguna manera és el que ens aferra a la vida. I perquè som matèria i ens atrau al centre de la terra.

Va precisar que la mort també la viu com una conseqüència de la gravetat. En aquest sentit, va exposar que s’oposa a pensar que els morts són allà dalt, com es diu generalment a les criatures: “Mira, l’avi (o l’àvia) són allà dalt, al cel”. No. Els morts, materialment, són sota terra, o en un taüt, o escampats per terra en forma de cendra… El desig és una cosa. La realitat, una altra.

Ortega va explicar que va començar a escriure el llibre dies després d’haver mort el Xavier, el seu company. Necessitava escriure, especialment el misteri i alhora la naturalitat de la mort perquè se li barrejaven les sensacions. El pas de la vida a la mort és molt fràgil. Volia descriure el moment de morir, aquest deixar de respirar, aquesta aturada en sec en què algú deixa de ser-hi. Va confessar que no creia que se n’hagués sortit del tot perquè cadascú mor sol i no podem experimentar la mort de l’altre; de la mateixa manera que no podem experimentar el naixement de l’altre. Havia tingut el privilegi —ho considera així— d’acompanyar en la mort set persones estimades. Ella en diu un privilegi perquè han estat “morts domesticades”, com diria Philippe Ariès a Història de la mort a Occident. Que diferent de morir dessagnat en una guerra! —va reflexionar Ortega i va afegir que darrerament, que estem envoltats de guerres, hi ha pensat molt—; o assassinat —com també passa sovint —i també la du a pensar en els feminicidis, que no hi ha manera que desapareguin —, o patint sense cap pal·liatiu!

Segons la nostra convidada, aquest acompanyament, si bé és un bàlsam, no treu el dolor. I és aquest dolor el que ha sortit al llibre. Després ve la constatació de l’absència, un dolor més punyent encara perquè ens remet al MAI MÉS. Mai més tornarem a veure aquesta persona estimada, mai més hi parlarem, mai més, mai més… com un trepant que no para de martellejar el cervell o l’ànima. A l’encapçalament de les dues parts del llibre (“Udol” i “Dol”), hi ha un poema en cursiva on s’apropa a l’experiència de veure morir un altre per part dels homes primitius.

Va llegir el primer poema del llibre, d’“Udol”:

 

Una veu ressona a les parets del temple.

Temple cavitat toràcica, temple cova,
temple volta del cel.

Ressona una veu, no paraules.
Encara no paraules.

És el balboteig d’una pregunta
que es gestarà amb el temps: mil·lennis.

Vibra l’estranyesa i la desemparança.
Encara no paraules. Aüc.

 

Sobre el títol del darrer llibre, Gravetat, va dir que de forma casual, en una llibreria, va agafar un llibre de Josep Maria Esquirol Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita. El va obrir per fullejar-lo: pàgina 83: a l’encapçalament d’un apartat hi posava “gravetat”, que pertanyia al capítol “Gravetat i curvatura poiètica”.  Va llegir: La ferida infinita és la gravetat, i la gravetat esdevé, així, el sòl, la base, el fonament de la nostra vida: condició de possibilitat i sentit de l’acció. El va comprar. Hi va trobar reflexions molt interessants com ara que la ferida infinita és allò que ens depassa, que no podem abastar. Som travessats per quatre eixos o quatre ferides que són el naixement (quan pensem en la pregunta “D’on vens? I veiem que la resposta és “D’enlloc”); la mort (que ens esgarrifa perquè probablement tornarem a aquest “enlloc” d’on paradoxalment venim); el tu, l’altre, que mai no podrem ser, però amb qui podem experimentar l’amor i l’estima, i també l’odi, és clar; i el món, l’univers on vivim, d’alguna manera a la intempèrie, i que ens provoca admiració (i astorament). Segons Ortega l’acció que proposa és poder fer les coses senzilles que tenen sentit, entre les quals, la cura dels altres. No cal que sigui una cura activa; només cal ser-hi, que ja és una acció, dir alguna paraula de consol, o restar en silenci, que també és una acció…

Ens va explicar, per acabar, que quan va haver de presentar el llibre li feia por que fos un acte trist. Però no. Ara, avui, pensa que el llibre és un acte d’amor i de reconeixement cap a la persona que la va acompanyar des dels seus dinou anys. És un petit homenatge i una manera de tirar endavant perquè som vius i volem aprofitar aquest do misteriós que és la vida, amb totes les ferides que comporta…

Va llegir un dels poemes de la segona part, “Dol”, del llibre Gravetat:

 

Pensàvem que el riure ens salvaria.
Vam prescindir de la saviesa ancestral,
de les veus dels qui clamaven contra el fat.
Que érem mortals, també ho vam obviar.
Per això rèiem. Aferrats a l’alegria convulsa
de la vida que raja a doll, que es desborda
i s’estimba per excés de confiança.

El riure ens havia de salvar de la mentida.

Jugàvem a déus com qui juga a daus.
Que a la mort no s’hi guanya ni s’hi empata
no ho sabíem. Li llençàvem riallades,
passanelles en un llac.
Riure contra la sobrietat, la contenció;
riure contra l’ordre i la rutina;
riure contra les amenaces de la por.

Rèiem perquè la vida era una festa.

I reien Demòcriti Aristòtil, reia Bergson,
reien Nietzsche i Zoroastre
mentre un ramat de savis panxuts remugava.
I la iaia, des de la tomba, ens repetia
de les rialles en venen ploralles.
I acabàvem plorant de tant de riure
perquè les llàgrimes no entenen d’emocions.

I ja no sé on desar-ho, tot això.

 

Després d’un col·loqui amb els assistents a l’acte, els membres del grup Reversos vam dir una selecció de poemes dels llibres de la poeta convidada.

 

Del llibre Enfilall (2002)

 

Desterrament

Per posar fi al garbuix de miratges
amb què ens forní un déu foll i xaruc,
un déu pervers inventà el malastruc
art de la paraula, cau de les imatges

que viuen a redós del pensament:
paraules que són vida, que són mort,
paraules que encomanen la dissort,
paraules que són cant o són lament.

Hem construït un món al nostre abast
de mentides que planen com gavines
sobre un terrat de dubtes; bambolines

que a voltes ens fan creure en paradisos.
Tramoistes dels mots, conjureu l’encanteri;
“que el silenci ens retorni, de la vida, el misteri”.

 

Del llibre Cues de sargantana (2019)

 

Tocar i parar

Uni, dori, teri, cateri,

mata la veri, viri, viron,

compta’ls bé que dotze hi són.

Sempre et toca parar! Els companys fugen
de la plaça on jugueu. I tu t’hi quedes,
braços en creu, intentant reconèixer
l’espai que ha canviat en un instant,
intentant córrer sense moure’t de lloc,
com en els somnis. Tot t’és estrany,
estrany i cert. Oh, el vell Plató, que ha mort!

¿I qui et creurà quan tornis i els expliquis
que els has vist tots absents de la infantesa
—miratge que empresona la nostàlgia—,
amb el pas cec dels vells, perquè la llum
ja no és una bombeta incandescent
ni el temps un fil continu o un fet cíclic
sinó aquest trencament de la matèria
que ens obliga a parar quan algú ens toca?

Au, doncs, fes com si res: vés-hi i encalça’ls;
que reculin els crits, les corredisses,
que reneixin els riures, les caigudes,
les mans brutes de fang i les ferides.
Espolsa els cabells blancs que t’han quedat
enganxats a la roba i no pregonis
que has estat al llindar de les respostes;
l’encanteri del món es desfaria.

 

Del llibre Cues de sargantana (2019)

 

Una de tantes

La seva soledat és el fidel amant

                                           que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam

                                                                        Joan Manuel Serrat, “La tieta”

Nàufraga en una capsa de costura,
embastaves l’esperança i cosies.
Durant la guerra i després de la guerra.

I molt després de la guerra, encara
cosies roba i cartes, anades i vingudes
pel mapa de patrons paper de seda;

passaves i repassaves les vies
mortes del retrobament: punts seguits
per les línies del Burda, testimos

marcats amb guix de talc sobre la tela
interminable, i el secret als llavis,
ben segellat amb agulles de cap.

Criaves els fills de les altres, verge
i vídua. De nit, els desteixies
les pors al ritme constant i monòton

de la Singer. Com una altra Penèlope.
Al folre dels vestits trobo paraules
que em porten a la teva veritat:

ell no va morir al front, com tots pensaven.
No havia mort. I tu mai vas ser Ítaca.

 

Del llibre Cues de sargantana (2019)

 

La troca

Sostinc la troca, cara a cara amb la mare,
que en fa un cabdell de llana sota el pit.

Ens uneixen els metres silenciosos
que van passant de l’una a l’altra,
de l’una a l’altra, de l’una a l’altra.

M’endormisco amb el vaivé dels braços
que ballen la cadència del traspàs.
Que no s’acabi, que duri sempre…

Però em bressolo, em gronxo,
basculo ingràvida pel cordó del seu ventre
fins a les meves mans. I m’hi apropo

lentament. Cara a cara: ella, Mare aranya,
Aracne teixidora, i jo, larva famolenca.
Olorem el perill de la cacera. Qui devorarà qui?

Dec ser jo qui sobreviu perquè tinc el regust del seu amor
als llavis, i a l’abdomen em creix un fil de llana.

 

Del llibre Gravetat (2022)

 

Em ve a buscar l’alegria de fora.
En sento la cridòria:
vine, vola, atreveix-te. I no hi vaig.

Tinc un dolor enganxat a la sola
com un xiclet de pedra. Em pesa el món,
em pesa l’enyorança i la memòria.

Porto un garbuix de paraules al cos:
mirada, absència, tu, silenci,
tu, mai més, tu, enllà, tu abans,
tu, no-res, tu, tot, tu, mort.

Tristesa feta parla i plomada,
més plomada que parla, més cremor
que carícia. Més esglai que nostàlgia.

I, sobretot, mur on escriure el buit
de tot el que ja ha estat,
del que mai no serà,
del somni en què vam viure somiant-nos.

 

***

 

Despenjar un quadre.
Veure’n la marca a la paret.
Netejar-la i continuar veient-la.
Pintar per esborrar-ne el rastre.
I repintar.

Saber que el buit immaculat que en queda
és un reclam del que va ser-hi:
i és la presència
—constrenyedora, ineludible—
d’allò que ja és absent,

però encara respira.

 

Agraïm de tot cor a la Isabel M. Ortega Rion la seva generositat i la magnífica xerrada que ens va oferir.

Gràcies als assistents a l’acte i a l’Aureli Ruiz, com sempre, per les fotografies.

Els membres del grup vam dedicar aquesta sessió a la memòria de la nostra companya i amiga, cofundadora del grup, la Marta Teixidó Abril, traspassada el 24 d’agost. D’ençà que vam iniciar aquest projecte, la primavera del 2012, ella sempre ha estat una peça important, clau, teníem el seu suport incondicional. Sabem que ens acompanyarà sempre en el camí que reprenem sense ella.

Empar Sáez

«Conversa sobre poesia amb Isabel M. Ortega Rion. Lectura de poemes»

0

El pròxim dimarts 22 d’octubre el nostre grup reprèn les activitats després de la pausa d’estiu amb una conversa amb la poeta Isabel M. Ortega Rion. La nostra convidada ens parlarà sobre la seva obra poètica i dirà alguns dels seus poemes.

Isabel M. Ortega Rion (Tarragona, 1955) és llicenciada en psicologia i en filosofia. Ha treballat com a professora de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari al Baix Llobregat.

Va publicar la novel·la Viatge d’anada (Ed. Eumo 1994. Projecte Solaris). Ha col·laborat en el seminari Filosofia i gènere de la Universitat de Barcelona, en el marc del qual va traduir alguns articles de Simone Weil aplegats sota el títol Escrits sobre la guerra (Bromera 1997).

En poesia, ha publicat sis llibres: Enfilall (Cossetània Edicions,2002; XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona), Runa plena (Arola Editors, 2004), Nòmada (Cossetània Edicions, 2009), Medusa (Cossetània Edicions, 2013), Cues de sargantana (Edicions Tres i Quatre, 2019) i Gravetat (Godall Edicions, 2022).

Ha participat en diverses publicacions col·lectives i ha estat inclosa en l’antologia de poesia catalana feminista Flamarades sortiran, a cura de Maria Antònia Massanet (Godall Edicions, 2023).

Hi sereu tots benvinguts!

La sessió la dediquem a la nostra companya i cofundadora del grup, Marta Teixidó Abril, traspassada el passat 24 d’agost. A la seva generositat i entusiasme, així com a la seva bonhomia. Ens acompanyarà sempre en el camí que reprenem sense ella.