Conversa sobre poesia amb Begonya Mezquita i Manel Rodríguez-Castelló.
El passat disset de juny ens van acompanyar, en la darrera sessió del grup abans de la pausa d’estiu, dos poetes del País Valencià: Begonya Mezquita i Manel Rodríguez-Castelló.
Us oferim un breu resum de l’acte i alguns poemes i fragments dels seus respectius llibres: Feridura (Edicions del Buc, 2024) i Estimats poetes (Lletra Impresa, 2025).
Manel Rodríguez-Castelló ja ens havia visitat el 2014 i en aquella ocasió ens va parlar del seu llibre de poesia Estranyament, guardonat amb el Premi Ausiàs-March.
Per aquest acte, considerant que són dos poetes convidats i que ambdós tenen obra publicada molt recentment, vam establir un diàleg a tres bandes sobre els seus darrers llibres.
Vam presentar molt breument els nostres autors invitats (en aquest enllaç trobareu més informació de les seves biobibliografies).
La poeta Begonya Mezquita va néixer a Sagunt és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de València, professora de llengua i literatura catalanes.
És autora de vuit llibres de poesia, alguns d’ells guardonats. En destaco els dos darrers publicats: Parlen els ulls (Edicions del Buc, 2014) i Feridura (Edicions del Buc, 2024). Ha estat antologada a Dotze poetes joves valencians (2000) i treballs seus han aparegut en diverses edicions col·lectives.
Col·labora en publicacions periòdiques i en algunes revistes digitals i ha muntat diversos espectacles poètics.
Manel Rodríguez-Castelló va néixer a Alcoi, és poeta, activista cultural, crític literari i assagista. Llicenciat en Filologia Hispànica, va ser professor de llengua i literatura catalanes entre 1983 i 2018.
Ha publicat onze llibres de poesia i també en destaco els dos últims Estranyament (Edicions 62, 2013) i Passatge (Edicions del Buc, 2022).
Ha rebut nombrosos guardons de poesia, entre ells el Premi de la Crítica del País Valencià (1983), Premi Maria-Mercè Marçal (2005) i el Premi l’Ausiàs March (2013).
En l’actualitat presideix l’Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà a Alcoi, que organitza el premi de poesia “Manuel Rodríguez Martínez” (enguany ha celebrat la 42 edició del premi).
Va publicar una columna setmanal al diari Levante-EMV des de 1998 fins a 2014. Algunes de les seves columnes periodístiques es troben aplegades en diversos llibres (aquí en teniu alguns).
Col·labora amb el Diari La veu del País Valencià i la revista Saó, on escriu crítica sobre poesia.
També ha fet incursions en la traducció: ha traduït diversos autors bascos de l’èuscar al català.
Vam iniciar la conversa destacant que una de les característiques de la poesia de la Begonya Mezquita, tal com apunta Manel en l’epíleg del llibre anterior, Parlen els ulls, és “la freqüent presència del record com a eina de construcció poètica”. En una part d’aquest llibre la poeta pren passatges de la seva infantesa i dels anys joves com a punt de partida: d’allò que conforma la seva identitat.
El darrer llibre, Feridura, en canvi, neix a partir d’un sotrac agut; hi ha un abans i un després de l’ictus o atac de feridura que l’autora va patir. Després de l’accident vascular agut, les seqüeles que se’n deriven i el procés de curació actuen, en aquesta ocasió, com a eina de construcció poètica: un itinerari de caiguda i recuperació, remembrades en forma de poesia. Mezquita va explicar que el llibre es va anar gestant a poc a poc, sense ànim de traslladar al lector cap sentiment de pietat o compassió, sinó que únicament volia escoltar-se i dialogar amb ella mateixa. També va destacar que ha estat la seva “Odissea” particular: en l’últim poema del llibre torna a casa; un retorn després d’un “viatge” que s’inicia en la foscor i va cap a la llum, amb una força centrífuga que l’empeny en tot aquest periple.
La primera part del llibre és la que dona nom al conjunt, Feridura. Sobre aquesta part, en Manel, en una ressenya Publicada a la revista Saó i en el bloc La pedra i el marge ens diu que es podria definir com una reescriptura del cos. És possiblement d’aquesta identificació entre cos i llenguatge poètic d’on neix en bona part l’autenticitat i la força lluminosa que transmet Feridura: escriptura del cos, cos de l’escriptura.
El procés de guariment no és únicament emocional, sinó, i principalment, físic, molt orgànic: el lector copsa vivament que discorren en paral·lel l’escriptura i la curació del cos. Destaca, per tant, la “corporalitat” dels poemes; hi tenen un lloc destacat les diferents parts del cos: artells, dits, mà, aixella, ossos… i la sorpresa que neix i creix de forma paral·lela a l’escriptura: la poeta va descobrint com “reapareixen” parts del seu cos, molt a poc a poc: la sensibilitat i la mobilitat.
Mezquita adopta, en aquesta primera part, una forma d’autodiàleg que ens captiva: el jo líric dialoga amb la poeta i li proporciona força, l’encoratja en el procés de recuperació, encara que, sovint, la veu interior no és tan amable. Aquesta veu també actua com a confident o una forma d’autoconsciència.
Una carcassa sense esquelet? Així no vas enlloc.
**
T’hi veus reflectida, sac de gemecs.
La nostra poeta convidada va llegir dos poemes de la primera part del llibre: «Feridura».
Escabellada
1
Dimecres,
quan la tardor mostra el seu perfil més sinistre,
t’ofegues en la nit, acluques els ulls a la porta del son.
Atac al ritme del silenci, inici del teu pas més abrupte.
Negues els peus al moviment,
tiba la pell un vertigen,
caus a terra.
No veus que és novembre, veu que tremola?
Ets de sobte plena de vacil·lacions
i sorpresa, una mà simple, un dit inaccessible.
Compte: vas escabellada, l’hivern covava
coses bones.
7
Li agafa les mans per sota de l’aigua,
intenten jocs d’equilibris.
Ella sent un rampell elèctric a la mà esquerra
que es belluga de manera mecànica, com un ferro.
Ell ha segat l’herba i encara es capbussa en l’aigua com un dofí.
Vendrien l’ànima al diable per una flor d’ahir,
la que vivia de cara al mar.
La segona part del llibre és així mateix molt colpidora, emocionalment intensa: “Un desert blau”, interludi amb poemes de record i dol per la mort del pare.
Oxigen
Soc la part jove de tu
que encara et necessita.
No et pots morir.
T’he guardat pedres del riu a la butxaca
i el poema no té oxigen sense tu.
“Uns altres jardins”, la tercera part del llibre, està composta per poemes molt allunyats conceptualment de les altres dues parts, bo i que pren sentit com un tot dins del llibre: representen l’etapa de reconstrucció de la vida, a partir de la reconstrucció del cos i de l’esperit. Els poemes, segons Mezquita, tenen un to més festiu, de celebració de la vida, i alguns van ser escrits durant alguns viatges que va fer. També hi trobem poemes dedicats a Manel Marí, Antoni Ferrer, amics i poetes ja traspassats.
«… un petit atles, de noms i de geografies, enllà de nafres i necrosis, que miren de fer camí cap endavant i festejar la llum» (ens explica Mezquita en les endreces del llibre).
I, finalment, de la darrera secció, la nostra convidada va recitar aquest poema:
Torre neurona
Hi ha en algun racó del nostre cervell
una neurona que ix a passejar els dies de sol.
Erràtica i inadaptada, mena el timó
del vaixell del dia amb les veles inflades.
Contra el vent,
respira i busca el nord,
però oblida el port i l’ancoratge,
ni se’n recorda.
Estrella fugaç del paradís de la infantesa,
remena armaris i equipatge,
passeja per illes desertes sense sabates,
riu a cor què vols els acudits
que ella mateixa inventa
i reordena els mobles a primeres hores del dia.
Però emmudeix si hi ha tempesta,
fa recapte de son i avituallament
i es colga al llit presonera dels somnis.
No se’n recorda.
La neurona viu a la torre, talla pa a llesques
i beu suc de blat torrat a les terrasses.
És i no és davant l’espill de cada estança,
conrea l’aroma de les plantes al jardí,
abraça un alfabet mil·lenari,
estima fort, sense baranes.
I quan es fa fosc, víctima de l’ombra i els silencis,
ja no se’n recorda.
Per acabar, vam remarcar aquest vers memorable de Feridura: “fins llavors, diria que mai no havia mort”, que ens aproxima de forma corprenedora a la mort real; a la mort de l’una part del cervell de qui pateix un ictus: en una primera fase de la malaltia es produeix un procés d’isquèmia, el teixit pateix i posteriorment, si el flux sanguini no arriba a l’àrea involucrada, es necrosa i mor.
Vam posar l’accent en el periple dolorós, però reconfortant alhora, que el lector fa durant la lectura del llibre. I així ens ho diu Anna Ballbona en aquest fragment de la ressenya a la revista “Caràcters”.
«Feridura convoca dolor i patiment, impotència i seqüeles al cos, el dol per un passat irrecuperable i pel pare mort més tard. I alhora és una reacció volcànica, punyida de supervivència, que celebra la vida, les amistats i els petits o grans moments compartits. El fregadís entre aquests diferents estadis, concrets, matisats i en evolució, provoca moments poètics verdaderament esclatants i lluminosos.».
Durant la conversa, Manel Rodríguez-Castelló va intervenir per posar en relleu que en la poesia de Mezquita hi ha un procés de maduració poètica i creativa a partir sobretot de Signes de terra i que juntament amb Parlen els ulls i Feridura conformarien la seva obra de maduresa. Va afegir que Begonya Mezquita ha tingut des de ben jove una gran capacitat de llenguatge i una habilitat per convertir el que l’envolta en poesia. Del darrer llibre, Feridura, a diferència dels altres, va ressaltar que hi apareix la mort, en el propi cos i en la mort del pare. Sempre partint de la dualitat Eros Tànatos, la seva poesia és alegre, molt vitalista, en l’amor o inclús en el desamor. També va assenyalar la plasticitat de la poesia de Mezquita: construeix imatges amb una tècnica molt moderna, comparable amb la pintura més trencadora, es podria dir que fa collages: per associació d’idees el poema va avançant i fa cap a un resultat final sorprenent.
En la segona part de la sessió vam parlar del darrer llibre del Manel Rodríguez-Castelló, Estimats poetes (Lletra Impresa, 2025).
El nostre convidat és autor de nombrosos llibres de poesia, tal com hem explicat en la presentació, i a més d’això té publicada una molt abundant obra composta per columnes periodístiques i escriptura fragmentària de temes d’actualitat que ha anat aplegant en diferents llibres.
El seu darrer llibre, Estimats poetes, reuneix més de tres dècades de treball intermitent sobre temes literaris i especialment sobre poesia: articles per a revistes, estudis monogràfics, conferències, columnes, traduccions, pròlegs… Un veritable luxe per als lectors interessats en la poesia.
Vam introduir el llibre parlant d’un aspecte que l’autor remarca en la “Nota de l’autor”: treball intermitent realitzat des del més estricte amateurisme. Sobre el concepte d’amateurisme, en Manel va aclarir que utilitza el terme en el sentit estricte de la paraula: no recordo haver cobrat mai per haver escrit cap dels articles, va afirmar. No l’empra pas com a “aficionat” contraposat al de “professional o aquell qui hi entén en una matèria”… Va continuar recordant la reivindicació que fa Cortázar quan es defineix com a escriptor amateur que vol ser-ho sempre i vol mantenir el desig d’escriure per amor i no per obligació.
El nostre convidat va afegir que, tot i que no es considera crític literari, les urgències i la militància l’han dut al llarg del temps a reivindicar una sèrie de figures literàries que havien d’ocupar un lloc important dins la nostra cultura. És el cas de Joan Valls i Jordà (1917-1989), poeta alcoià i que en el País Valencià és el segon poeta que publica un llibre en català, l’any 1946. I a partir d’aquí, Valls construeix una obra amb més de vint poemaris en català i més de cent premis, fins i tot Jocs Florals. Així i tot, és un poeta molt desconegut. Va concloure que en els seus escrits hi ha una voluntat explícita de reivindicar civilment alguns autors com Joan Valls i Ovidi Montllor, tots dos d’Alcoi, del mateix poble de Rodríguez-Castelló.
També va aclarir que el títol d’Estimats poetes l’ha emprat en el sentit més ampli, ja que el llibre inclou alguns escrits sobre narradors (poesia també, en tant que veritat i bellesa de les coses…).
I a continuació vam destacar un fragment del magnífic pròleg de Josep M. Sala Valldaura. Valldaura posa en relleu que darrere de tot plegat, hi batega una militància cultural i lingüística —al capdavall, nacional—. Més endavant també l’encerta de ple quan afirma que subjau tot al llarg del llibre una preocupació pel lloc i els llocs de la literatura valenciana, conscient de la seva condició perifèrica, també pel que fa a la recepció social.
El llibre està dividit en quatre parts que donen cohesió i coherència al que podria semblar un conjunt heterogeni. La poesia i els poetes són el fil conductor del llibre: els poetes estimats que Manel Rodríguez-Castelló ha sabut llegir amb rigor i ha fet per transmetre la seva obra, el seu llegat.
En la primera part, “Constants vitals”, el nostre convidat va explicar que hi són els “amors” de tota la seva vida: Joan Valls i Jordà, Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés, un trípode magnífic de la cultura dels països catalans.
La segona part “Raons de poesia” la va definir com més reflexiva: hi trobem textos sobre qüestions més especulatives de la poesia. Inclou escrits com “Cànons i laberint de la poesia valenciana actual”, “L’escriptor i la perifèria” o “Poesia i memòria”.
La tercera part “Dels companys de bord” —un homenatge implícit a Georges Brassens, que fa referència a la seva cançó Les copains d’abord—, està dedicada als amics: una miscel·lània composta per pròlegs, articles, conferències… Inclou l’article “Un gran poema per a la música del món. A propòsit de la poesia d’Antoni Ferrer”.
I de l’última part, “Cròniques, testimonis, notes i versions”, vam destacar un article dedicat a René Char, i dos escrits publicats en revistes literàries sobre els poetes escocesos Andrew Grieg i Norman MacCaig, amb traduccions de diversos poemes de MacCaig (Edimburg, 1910-1996). El poeta escocès ha estat traduït per primera vegada al català pel nostre convidat.
Manel Rodríguez-Castelló, tot seguit, va llegir i comentar alguns fragments dels seus escrits.
En la solfa i en l’escriure. Unes reflexions sobre la poesia d’Ovidi Montllor.
(…)
Fill de la classe obrera alcoiana i dels seus ideals llibertaris i humanistes, hereu de la derrota i la memòria, aquell xicot estava destinat a consumir la seua vida en una fàbrica, però un parell de circumstàncies van ajudar-lo a forjar-se un altre camí: el seu treball com a actor aficionat en el grup La Cassola d’Alcoi, que a primeries dels seixanta desplegava una de les apostes més interessants del teatre independent del país, i el posterior trasllat a Barcelona, on vivia desterrat d’Alcoi un seu oncle, l’escriptor Rafael Mengual. Si l’efervescent capital catalana li obrí les portes d’un univers ple de possibilitats, la biblioteca de l’oncle l’inicià en la via de la lectura i l’autoaprenentatge.
Compaginant els mil oficis que amb tant d’humor ha enumerat en algun paper memorable amb els assajos en diversos grups de teatre de Barcelona, l’Ovidi prompte faria el salt —una mica per xamba, un molt per l’embranzida d’aquell moviment que ja era conegut arreu com la Nova Cançó— a la música, a la cançó. Mentre d’altres s’especialitzaven en una sola direcció, l’Ovidi, saltant les fronteres convencionals dels gèneres, aprofitava la seua experiència en ambdós camps i la posava al servei d’una forma de fer i d’expressar única i que constitueix la seua aportació major al món de l’art escènic, la i interpretació i la cultura catalana (i, per tant, universal). El teatre i la cançó, al capdavall, són continents units per l’istme de la paraula, extensos territoris de l’art verbal. I això fou aquest artista polifacètic i genial, un actor que a més cantava i interpretava els seus textos i els d’altri, un poeta. Un poeta en l’accepció concreta d’autor de poemes i cançons i en una de més general i flexible, la que atorga a la poesia l’autenticitat, la profunditat i la veritat que exigim a tota expressió artística.
L’escriptor i la perifèria
(…)
Per deixar de pensar-nos i ser una perifèria d’una perifèria els escriptors, en tant que escriptors, tenim un deute cívic inajornable: contribuir explícitament amb el nostre esforç a la consolidació d’una civilitat, d’un país, ara com ara tan perifèric de la perifèria com ho som o pensem ser nosaltres. Això és inherent a la nostra condició d’intel·lectuals, independentment de la latitud on ens situem. Potser en d’altres societats els escriptors tenen molt més reconegut i satisfet el seu dret al pinso i ocupen un graó més alt en el respecte i la consideració, en el prestigi, dels seus veïns, però sempre hauran d’enfrontar el repte de treballar de cara als infinits aspectes de la condició humana. Nosaltres, ho sabem, paguem un peatge especial, un peatge que sovint ens distrau del nostre quefer estrictament literari. Però és des de les circumstàncies històriques i personals precises, des de les petites o grans misèries reals, des d’on els escriptors escriuen, i no des d’un paradís de suposades cultures superiors i nords més cultes, rics i lliures.
Hem superat amb nota les fases de l’agonia de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra literatura —també, malgrat tot, al País Valencià, per bé que tots els processos històrics poden ser reversibles. Mai en la nostra història hi havia hagut tants escriptors d’una mitjana de qualitat tan respectable ni en tants àmbits de la paraula escrita. Sí, hem superat amb nota la mort anunciada i ara els reptes, al costat i enmig dels processos que reclamen més democràcia i més independència, són potser d’una altra naturalesa: l’avanç cap a una cultura que s’enriquesca i alimente en la diversitat, el necessari equilibri entre centres (que en primer lloc haurien d’exercir com a tals) i perifèries geogràfics (i també mentals), la lluita per situar la literatura i l’alta cultura en el bell mig de l’activitat social, la màxima exigència en l’elaboració dels nostres treballs, amb el correctiu d’una crítica lliure ben qualificada i respectada que destrie el gra de la palla i oriente els gustos i el debat literaris.
Poesia i memòria
Que poesia i memòria, memòria i poesia, són dues cares de la mateixa moneda és cosa que em sembla evident, quasi quasi una redundància perillosa (com totes les redundàncies i la majoria de les evidències). Però el cas és que la poesia és feta de moltes altres monedes, que és un anvers de molts reversos, que tots volen ballar amb aquesta estranya i magnífica parella: poesia i amor, poesia i mort, poesia i pensament, poesia i oblit, poesia i consciència… Poesia i memòria. La paraula és conductora del corrent elèctric de la memòria, i històricament, la conductora per excel·lència. L’art verbal que anomenem poesia, l’estilització formal de la paraula, remunta el riu de la història fins a les fonts primigènies de l’oralitat sense lletra, i des d’ací, més amunt, fins a les mateixes deus del llenguatge. Què en saben els especialistes? Què en poden esbrinar els paleòlegs de la poesia, de la paraula, del cant quan tanta matèria poètica ja s’ha dissolt per sempre en la desmemòria? De què parlen els jeroglífics egipcis de fa vint-i-cinc segles? El poema de Guilgameix només té quatre mil anys, i uns dos mil vuit-cents L’Odissea i La Ilíada, uns cent anys menys Hesíode, dos mil tres-cents els Veda hindús… Parpelleigs del temps, palimpsests d’estructures més antigues, rastres de veus més remotes: memòria. Per invocar els déus, per pautar el treball diari, per resar, per evocar les gestes dels herois, per assegurar la memòria dels homes i dels pobles, per fixar el coneixement que convé transmetre als fills…
La poesia devia complir des del principi aquesta funció de caixa de ressonància de la memòria col·lectiva. Però també, molt des de la primera hora, des dels grecs amb especial solvència, ja com a construcció cultural consolidada, va ser expressió alhora del geni individual, tendència que s’extremarà segles més tard amb el romanticisme i la modernitat, quan de vehicle de memòria eminentment èpica la poesia esdevé receptacle per excel·lència de la memòria individual.
Nnemòside, deessa de la memòria, engendrà amb Zeus les nou muses, entre elles Èrato, l’estimada musa de la poesia eròtica, de la lírica, i Cal·líope, la del bell esguard, la musa de la poesia èpica. Alguna llum per al que ens ocupa es filtra també per les escletxes de l’anamnesi o reminiscència de Plató, per a qui conèixer és reconèixer, i per la finestra entreoberta de Hume, per al qual l’única manifestació de continuïtat personal d’un jo constantment sotmès al canvi la proporciona la memòria, en què es fonamenta la consciència de la pròpia identitat.
Altres poemes del llibre Feridura a un fragment d’Estimats poetes que van ser llegits al final de l’acte per alguns membres del grup Reversos:
6
Poderosament reapareixen els artells de la mà esquerra,
delectança d’ossos al gener, com un avanç de primavera!
Un xiuxiueig tímid abans del poema, les petjades del verderol.
No podeu imitar el gest en moviment,
hi ha massa soroll encara, no intenteu ballar.
Cap al cel, una vegada i una altra, cap als núvols,
apunteu en aquest petit món d’ara.
Sou neguit, debuteu a cada pentagrama.
Heu tornat a dormir amb les pupil·les descosides
i no us hi reconeixeríeu, de tanta ferida.
Cordeu-vos les botes de color porpra.
Si us lliuràveu a l’abraçada del riu, al seu revolt,
i recomençàveu al sempre i a l’encara,
pujaríeu de nou els esglaons de pedra amb afany de cims,
coronaríeu la llum sense fissures.
Sigues braç
Sigues braç primer
i sigues mà després.
Sigues urpa, ganxo d’espart i anestèsia.
Habita el fons de la butxaca, ancora-t’hi
com siga que sigues.
Bé podries haver estat l’esborrany
d’un nom ferit de dona.
Fins i tot quan el treball del poeta no és explícitament el conreu creatiu de la memòria o no es dedica a la vivificació-petrificació (segons com es mire) d’episodis del passat, només pel treball amb la matèria de les paraules, i a través de formes que pouen en el més fondo i subtil de la pròpia experiència, el poeta està construint memòria. Aquesta dimensió és clau: construir memòria, establir els nexes de continuïtat amb el passat i les baules per al futur. La precisió de la forma poètica n’asseguraria l’eficàcia.
La poesia és, doncs, sempre una forma de memòria, tant si hi treballa més explícitament, amb la concreció de referents més reconeixibles de l’experiència individual i col·lectiva, com si tendeix a la pura abstracció, a la música primigènia de la paraula, al tam-tam que vol alliberar el poeta dels dimonis íntims.
Fragment de “Poesia i memòria” (del llibre Estimats poetes)
Volem expressar el nostre agraïment a la Begonya i el Manel per la memorable sessió que ens van oferir. Sempre és un plaer rebre’ls i compartir amb ells espais i temps de poesia i de vida. Moltes gràcies!
Agraïm a Aureli Ruiz les magnífiques fotografies de la sessió.
Text: Empar Sáez
