Conversa amb Jaume Juan Castelló, traductor del llibre «Epigrames» de Marcial
El Grup de poesia Reversos va dedicar la sessió del passat vint-i-cinc de febrer al poeta romà Marc Valeri Marcial. Vam convidar el professor Jaume Juan i Castelló, traductor del llibre Epigrames de Marcial publicat a Adesiara l’any 2022.
Per la traducció dels quinze llibres d’epigrames que conformen aquest volum Jaume Juan va rebre el Premi de Traducció de Clàssics Memorial Montserrat Ros el 2021.
Jaume Juan i Castelló (Eivissa, 1953) és doctor en Filosofia i Lletres (1980), des de 1984 professor Titular al Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB i professor Emèrit des del mes d’octubre de 2023. Centren la seva dedicació la lectura dels poetes romans d’època clàssica i l’anàlisi de la historiografia com a gènere literari. Ha publicat l’edició crítica amb traducció i notes de la Història Romana de Vel·lei Patèrcul per a la Fundació Bernat Metge (2015); la primera edició crítica de Laurentius Veronensis (Bosch 1996); amb el títol Eros Gai, la traducció del llibre XII de l’Antologia Palatina (Adesiara 2018); traduccions d’Horaci (Odes, Adesiara 2020; Sàtires, Adesiara 2008); Ovidi (Art, Adesiara 2011); i Marcial (Epigrames, Adesiara 2022); i el corpus epigràfic d’Eivissa (Museu Arqueològic 1988). Actualment, l’epigrama, la prosopografia i l’epigrafia romana, preferentment la balear, ocupen la seva atenció d’una manera especial i està a punt de presentar la seva traducció de l’obra de Catul.
Com a preàmbul a la conversa sobre la vida i l’obra de Marcial l’entrevistador es va interessar per la situació dels estudis de llengües clàssiques a casa nostra. El professor Jaume Juan manifestar que fa molt de temps que es diu que les facultats de llengües clàssiques tenen els dies comptats, però, malgrat això, perviuen. Va afegir que a ell li preocupa molt més la situació dels estudis de Filologia Catalana, per exemple.
Pel que fa a la situació del català a Eivissa, ens va explicar que d’ençà que es va instal·lar a Barcelona no la viu en primera persona, però que té una percepció pessimista no tals sols de la cultura catalana a Eivissa, sinó de la cultura en general a l’illa.
Tot seguit, el nostre convidat va parlar d’alguns aspectes biogràfics de Marcial. Marc Valeri Marcial va néixer l’any 38 després de Crist a Bilbilis (Hispània Tarraconense), actual Calatayud a l’Aragó. I va morir a la mateixa vila el 104 després de Crist aproximadament. Visqué entre els regnats dels emperadors Calígula i Trajà, és a dir, bona part de la dinastia julio-clàudia, el període dels quatre emperadors, tota la dinastia dels Flavis, el breu regnat de Nerva, i els inicis de Trajà. Un temps d’un intens trasbals polític i social, farcit de magnicidis, guerres civils, conquestes, invasions i en el qual la nostàlgia de l’antiga república encara es mantenia viva i ferma entre molts patricis romans.
En els seus epigrames —que són la font més important per elaborar la biografia del poeta— explica que a Bilbilis va rebre una bona formació gràcies als seus pares, encara que algun estudiós assenyala que el poeta ho diu amb ironia.
A Roma va rebre el suport d’una sèrie d’hispans que formaven una mena de lobby que aplegava gent procedent des d’Occitània fins a Andalusia i al qual pertanyien en aquell moment una sèrie de personalitats com ara Sèneca, els Plinis o Quintilià que s’ajudaven entre si de manera continuada.
Pel que fa a les traduccions que s’han fet de Marcial, Jaume Juan va explicar que en els moments de fort nacionalisme espanyolista, com per exemple el franquisme, es va defensar l’espanyolitat de Marcial perquè era un poeta important i tenia el seu origen a la Hispània romana (ell, als seus versos, sovint es definia com a celtiber). Aquesta defensa espanyolista de Marcial, però, hagué de conviure amb la justificació de la seva obra, provocadora, grollera, irreverent, sexual… I això va tenir com a conseqüència que les traduccions que se’n feren censuraven (atenuaven la cruesa o tergiversaven) els versos de Marcial.
El mateix va passar amb la traducció al català de Miquel Dolç, gran llatinista, d’altra banda, però que s’hagué d’adaptar a la censura noucentista primer i a la censura franquista després. Les traduccions que Dolç en va fer entre 1949 i 1960 es poden trobar en cinc volums de la Fundació Bernat Metge. La traducció del professor Jaume Juan Castelló respecta la lletra escrupolosament, amb tots els matisos i l’esperit de l’obra de Marcial, sense haver-se de sotmetre a censures ideològiques, que avui no se’ns imposen.
Evidentment, les traduccions que se’n van fer en un determinat context polític van desvirtuar l’obra de Marc Valeri Marcial. D’altra banda, que se’l considerés espanyol no té gaire sentit perquè l’aparició d’Espanya és posterior a l’imperi Romà. Pel mateix preu, se’l podria considerar català, ja que, al cap i a la fi, la capital de la Tarraconense era Tarraco, que, a més, llavors era la província romana més important de la península Ibèrica.
Juan va continuar comentant alguns aspectes interessants sobre Marcial que coneixem pels seus epigrames.
Marc Valeri Marcial evita criticar les grans personalitats, sobretot a l’emperador. I no només això: els adula. Espera que morin per satiritzar-los. Mentrestant, prefereix clavar el seu agulló en persones de la seva classe social o que estan una mica més amunt o més avall que ell, però sense enfrontar-se als poderosos, dels quals durant tot el temps que viu a Roma rep no només el suport sinó fins i tot el necessari per viure.
Durant els trenta-quatre anys que Marcial viu a Roma es guanya la vida com a client. Fer de client volia dir anar al domicili de persones poderoses a fer-los la salutació matinal i a llegir-los els seus poemes, a canvi d’àpats i, preferentment, diners. Molts dels epigrames de Marcial retraten la seva condició de client, que ell detesta (almenys en la ficció literària), perquè no li permet viure de forma independent.
Jaume Juan va afegir que la informació que tenim de la situació econòmica de Marcial és contradictòria. Per una banda, es queixa de la seva precarietat com a client i, per una altra, se sap que Titus li va concedir el Ius trium liberorum, una mena de certificat de família nombrosa que es donava a Roma a les famílies que tenien tres o més fills. Aquest certificat comportava certs privilegis fiscals, tot i que Marcial, pel que sembla, mai no va tenir fills ni es va casar. Això ho sabem pel seu primer llibre d’epigrames (“Llibre dels espectacles”) publicat arran de la inauguració del Coliseu o Amfiteatre Flavi.
Sembla que els diners que devia aconseguir com a client, per la publicació i venda dels seus llibres i per aquesta paga, li van permetre viure raonablement bé fins al punt que va arribar a tenir propietats i esclaus. També va accedir a la condició de cavaller, cosa que exigia un patrimoni de 400.000 sestercis (aproximadament 500.000 € actuals). Però quan decideix tornar al seu poble, Bilbilis, sembla que no té prou diners per fer el viatge i els ha de demanar a Plini el Jove, que els hi deixa. I un cop reinstal·lat allà, té sort de fer amistat amb una vídua admiradora de la seva obra que li fa de mecenes i li regala una casa i una propietat.
L’interès que desperten els epigrames de Marcial, va continuar Jaume Joan, és degut a la seva excel·lent qualitat literària, al seu enginy extraordinari i al seu agulló satíric sense pietat ni límits. Però també a l’acolorida descripció que fa de la vida quotidiana de Roma en el seu temps, motiu pel qual és, així mateix, un document històric. Juntament amb Petroni i Juvenal va retratar de forma exhaustiva, i en vers, la vida urbana a l’Imperi Romà.
Tal com va recordar el nostre convidat, epigrama és una paraula grega que significa inscripció (originàriament sobre la pedra) i és una forma literària molt concentrada i exigent.
Deixem que sigui Marcial qui parli:
De les despeses sumptuoses dels rics, que, al mateix temps, són garrepes amb els amics:
Perquè les teves plantes de Cilícia no pateixin el fred de l’hivern
i una ventada massa forta no els escapsi els brots més tendres,
una vidriera desafia la inclemència dels notus
i deixa filtrar un sol radiant i una llum sense cap mena d’impuresa.
Per contra, a mi em toca una alcova amb una finestra que no tanca
del tot, a la qual el mateix Bòreas refusaria aixoplugar-se. (VIII, 14)
Dels nombrosos incendis provocats a les cases per cobrar-ne l’assegurança o per aprofitar-se de la solidaritat pública:
Per dos-cents mil sestercis t’havies comprat, Tongilià, una casa.
Un accident, cosa massa freqüent a Roma, te l’arrabassà.
Ara s’ha col·lectat un milió. ¿No podria semblar —pregunto jo,
Tongilià— que tu mateix vas calar foc a la teva pròpia casa? (III, 52)
De la poca professionalitat dels metges del seu temps:
Jo estava defallit, però tu, Símmac, has vingut tot d’una
a visitar-me acompanyat d’un centenar de deixebles.
Cent mans m’han palpejat, gelades pel buf de l’aquiló!
Jo no tenia febre, Símmac: doncs ara sí que en tinc. (V, 9)
De la poca humanitat amb un esclau cuiner:
Assegures que la llebre no és prou cuita i demanes el flagell:
més t’estimes, Rufus, trinxar el cuiner que no pas la llebre. (III, 94)
La sàtira de Marcial sovint és impúdica, per no dir brutal:
Diuen les males llengües, Quíone, que mai no t’han follat,
i que no hi ha cosa més casta que el teu cony.
Tanmateix, quan et banyes no et tapes la part que caldria:
si tan gran és el teu pudor, posa’t les calces a la cara. (III, 87)
I encara uns quants epigrames més:
“M’encoratges, Paulus, perquè faci versos contra Licisca
a fi que ella s’enfureixi en llegir-los i s’enrabiï contra mi.
Paulus, ets un pervers! Vols que te la mami només a tu” (IV, 17)
“Mató em retreu que hagi fet un llibre irregular.
Si Mató té raó, de fet està lloant la meva poesia.
De llibres ‘regulars’ n’escriuen Calví i Umbre:
un llibre ‘regular’, Crètic, és un llibre dolent” (VII, 90)
“Ets un xafarder, un calumniador,
un estafador, un traficant,
un mamapolles, un macarra. No entenc,
Vacerra, que no tinguis ni cinc” (XI, 66)
“No pel fet que els famosos se’t disputin
a les festes, als pòrtics, als teatres,
no perquè quan te’ls trobes es deleixin
per dur-te a la llitera o bé a les termes,
no t’envaneixis massa, Filomús:
volen passar-s’ho bé, no enamorar-se” (VII, 76)
Cal remarcar que juntament amb els grafits romans, els epigrames de Marcial són la font més important de paraules obscenes llatines.
Les obres de Marcial foren molt valorades durant el Renaixement, el Barroc (Quevedo i Góngora) i la Il·lustració i van passar de moda al romanticisme. El segle XX ha vist un ressorgiment important en l’estudi de Marcial. Alguns poemes satírics de Josep Maria de Sagarra ens el recorden:
Ets fresca com una rosa,
més puta que les gallines
i pesada com la prosa
de don Pere Coromines.
***
Pixo a l’abim:
al fons la mar blava,
allà el cap de Begur,
aquí el cap de la fava.
I també de Carles Fages de Climent, potser el millor epigramista català, que va escriure:
L’epigrama cou si és bo,
però el qui me l’ha de fer
s’ha de dir Josep Carner,
Sagarra o López Picó.
Volem agrair al nostre convidat, Jaume Juan Castelló, la magnífica xerrada que ens va oferir sobre Marcial, un dels grans epigramistes de Roma.
Text: Tomàs M. Porta Calsina
Fotografies: Aureli Ruiz
