El cel és fet del mateix blau
i del mateix silenci d’aleshores
i el fil de lluna mora que avui hi penja
tampoc és nou d’ara.
Tot és al seu lloc
amb una inevitable meticulositat.
I, tanmateix, és inútil l’esforç de retornar,
de voler reviure el temps.
Com inútil és, pretendre retenir
precioses gotes de pluja
que acabaran escolant-se de les mans
per a perdre’s en el toll profund del record.
Però el temps no existeix, jo sí.
O és ben bé a l’inrevés?
Mal que bé, fragments,
retalls que sense cap ordre aparent
m’omplen i buiden el cap i me’l tornen a omplir
per totes bandes i racons.
Curull d’imatges, silencis, olors.
S’ha fet fosc
i la mora ja irradia tota la seva lluentor.
Quantes nits somniades, tantes
d’enlluernada vetlla. Moltes, massa.
Quina sensació tan estranya, el record.
I alhora tan requerida i rebutjada.
Quina quimera. I, això no obstant,
amb el traïdor suport de la deslleial memòria,
l’invoco, conscient de l’error.
Amb passes fonedisses torno a la casa
on aquell dia vaig arribar.
Les coses i els rostres m’acullen
ignorants del temps.
Només jo conec la magnitud del parèntesi.
Totes les quietuds, tots els silencis
prenen, ara, forma.
Gaudeixo del silenci
com a expressió màxima de la paraula,
paladejo la quietud com a preludi del gest.
Aprenc de la foscor
en els entreactes de la mirada.
Aquesta és una solitud volguda,
desitjada, esperada.
Dia a dia, any rere any.
És una solitud plena,
i és plena de llum i aire fresc.
Un vell néixer per a desfer el camí fet,
per a poder fer el tros que en resta.
Per a poder continuar sent.
(Del poemari Arrels)
Veu de l’autor (Música: Lea, Olovia Belli (Sol Novo)
Fotografia: Clarobscur interior
