Chào ông Viêt Nam

Fotografia: De camí a Puig de Randa – Llucmajor.

L’afectat de diglòssia 
Bartomeu Fiol
(Palma 12.11.1933-08.08.2011)

Una llengua que no es parla
és una morta que hom recorda

com un cendrer curull de cendra
com un celatge que s’enyora
com un arbre que s’acopa
com una veu que no se sent
com un verger que no se cela
com un comerç que no es practica
com una llar deshabitada
com una núvia aperduada
com una pena sanglotada
com una tarda soterrada
com una mort allargassada
com una vida dislocada
com una amor o una retòrica

senzillament mal enfilades. 

de ‘Contribució de bàrbars’ (1980)
Paraula de Poeta. Col.lecció Poemes Essencials, núm. 2 (Palma, Govern de les Illes Balears, 2000) 

He quedat perplexa en llegir aquest article de’n Sebastià Alzamora. I heus ací un resum:

Molta gent en el funeral pel poeta Bartomeu Fiol, però no hi va haver, en canvi cap representant de les màximes institucions d’autogovern de les Balears, ni de Catalunya.
Una solitària excepció: Joan Rotger, en solitari. Ni el PP, ni el PSOE, ni el PSM, ni Esquerra, ni Convergència per les Illes, ni una mostra de condol per part de la Generalitat de Catalunya. Res de res. Zero. Les paraules que li va dedicar Baltasar Porcel com una mena d’epitafi: Si Bartomeu Fiol escriu tot sol, si camina tot sol, en paga les conseqüències igualment tot sol.

Ara: el problema no l’ha tingut ni Fiol, com se suposa, ni tampoc nosaltres, els admiradors de la seva obra magnífica, a l’alçada dels millors poetes europeus del nostre temps. No:  El problema el té tota aquesta casta de politicastres menuts i barats, que fan gala i bandera de la seva llastimosa incultura. Per a ells va el pollastre: Bartomeu Fiol va donar-nos a tots motius per sentir-nos orgullosos de ser mallorquins i de xerrar català: ells només ens en donen per sentir vergonya aliena. És una altra pena haver de perdre el temps amb genteta com aquesta, però quan d’ells ja no se’n canti gall ni gallina, Bartomeu Fiol seguirà tenint lectors que freqüentin, agraïts, la seva poesia, que els ajudarà a viure millor. Amb poemes com aquest:

” Per bé o per mal,
tan fidel al seu amo,
el ca no negocia res
amb ningú. ”

Fotografía: Ametllons verds . De camí a Cala S’Amarador – Mondragó/Santanyí/Mallorca.

FORAVILERS     
Maria-Mercè Marçal  (13.11.1952 Barcelona/Ivars d’Urgell – 05.07.98 Barcelona) 

ai, no la mosseguis,
amic, encara.
 

És época d’estiueg i de viure en tota la plenitud. Aniré publicant poemes que llegeixo, que m’agraden, i música que escolto fins que s’acabi el mes d’agost. Crec que és un període perfecte per escoltar blues tranquil.lament a casa, en mig d’un silenci poc habitual. Poesia i blues ….. emocions, sentiments, placidesa.

La fotografia:  A casa dues velles dames, germanes. Davant el piano, la consola.
Dins el calaix ple de flors i papallones. Mobles nobles que un dia enlluernaven la seva casa al nostre país.

Mentre, continúen els preparatius per el meu proper viatge a Birmània el proper mes de setembre.

Ha estat un matí intens. Preparada per caminar, motxil.la, sabates còmodes, càmera de fotografiar, bastó. En sortir dels ferrocarrils, primera sorpresa, una munió de gent impensable !!  Compro els llibres per regalar; miro, remeno, penso, decideixo. Fet.

Continúa la marxeta i directe a El Molino, decidit. Des del carrer de Pelai he anat caminant per el Raval, per carrers per on feia temps no passava.No he trobat molt ambient de Sant Jordi, la veritat. La majoria dels habitants són estrangers, encara que sí que he vist alguna paradeta de roses a la Plaça del Pedró, o per el carrer de Carretas.

He arribat al carrer de Sant Pau i som-hi a El Molino que falta gent. Quina cua de gent per entrar !! Sorpresa, sí, però cal aclarir un fet. Avui és dia de portes obertes, i em trobo amb molta gent que només vol entrar a El Molino per tornar a veure’l. Fins i tot parlo amb un senyor que havia treballat de vigilant i hem recordat vells temps. Jo m’ho he passat molt bé a El Molino. Biel Mesquida i Pepa López reciten poesía erótica, Bells Verds, és clar, som a El Molino, en dues sessions, a les dotze i a la una. No puc entrar a la primera sessió. Tot ple.

Sí aconsegueixo entrar a la segona. No és el ‘meu’ Molino, me l’han canviat !! Però, no sé, té encara aquest regust de llibertat, com abans. Apareix en Biel i na Pepa. Majestuosos tots dos. En Biel ens canta unes glosses de Sa Pobla i na Pepa llegeix Amic amat. Quin tronc de veu que té en Biel i quines glosses més ben escollides. Ja he començat a riure. De pardals n’hi havíen un munt ……i també de pomes.

A continuació en Biel ens ha recitat un dels seus poemes eròtics i a la vegada romàntic. L’he vist entusiasmat, content, amb força, dalt de l’escenari de El Molino.
Després ens han representat una petita peça de teatre d’un mossen i diferentes putes d’una casa de plaer. Na Pepa ha estat genial fent d’andalusa, d’al.lota virginal de Valldemossa amb una sobrassada a la mà i de valenciana. En Biel era el mossen. Mal de panxa de riure i de gaudir d’aquests moments eròtics.

Na Pepa ens ha llegit Vicent Andrés Estellés. Sublim.

Finalment una altre tastet de teatre, aquesta vegada valencià, amb una Vicenteta, molt llarga, i un mascle anb molta pixera. 

Éxit total. S’ha de repetir. Encara que jo diria que m’ha faltat alguna principatina o un mascle català. Tan ben mirats som els de aquí ?? Tan polits  ? Tan reservats ? 

En sortir em trobo a en K. el meu amic birmà i n’A. Ens regalem llibres i roses. Caminem plegats fins arribar a un dels bars de la Ronda Sant Antoni. Un aperitiu i xerrades.

Torno a casa, cansada, però amb la sensació d’haver viscut un ‘altre’ Sant Jordi, diferent. Llegeixo poesia, lírica. Màrius Torres. Poso la rosa en aigua, i el roseret que m’han regalat, al balcó. Sona la música de Tony O’Connor.

Fotografia de’n Biel Mesquida i na Pepa López. En Biel cantant les glosses de Sa Pobla.

Dissabte la lluna plena va ser molt a prop de nosaltres i va anunciar-nos que la primavera ja és aquí, i avui és el dia dedicat a la poesia. Tot és un regal.
Aquest dia d’avui és molt especial i jo l’he batejat com El dia de la primavera de’n Josep.

Ai, quina ufana la lluna !
Amic, sortim en finestra
entre les dotze i la una!


Lluna, moneda de coure
a l’aire, duu-nos fortuna
entre les dotze i la una.
-Maria Mercè Marçal –
          ——–

Escriure un sonet cada dia de dilluns a diumenge en un diari, concretament l’ARA, és difícil, però no hi ha res impossible per en Josep Pedrals. És el primer que llegeixo quan obro les pàgines d’aquest nou diari.

El sonet d’ahir, com tots, és magnífic i permete’m Josep de incloure’l en aquest bloc.

ESTEM RODEJATS
Orbitant aquest planeta
hi ha centenars de milers
d’indetectables fragments
d’escombraries, objectes
que provoquen desperfectes
als satèl-lits en actiu:
col-lisions accidentals
entre cossos siderals
amb un efecte expansiu.

Fotografia: Restes d’un raconet plàcid convertit en merda. 

El pessebre encara és al menjador. Aquesta tarda el treuré, com sempre. El matí és lluminós, un cel molt blau i abans de la sortida del sol, Venus i jo ens hem desitjat un molt bon dia. Aleshores …. Si la Candelera riu el fred és viu !!

Ahir vaig tornar a llegir un poema de’n Màrius Torres, llarg, intens, emotiu, genial, sincer i amb la música de fons, puc estar-m’hi una llarga estona entre els mots i la música, en aquests primers díes de febrer. Les orenetes encara no han arribat. 

La rosa, el xiprer i l’oreneta  ( 1937-1941)
Un poema dedicat a Esperança Figueras
Parla la rosa, respon el xiprer

i conclou l’oreneta ..

Tu, reina rosa, i tu desesperat profeta,
ara escolteu, si us plau, una oreneta.

Sí, un nou hivern que adorm tot un país, però que ens desvetllarà un estiu molt feliç …..

Fotografia d’una oreneta volant davant del balconet – primavera 2010

Sentada a taula, esmorzant. És un àpat que m’agrada molt, i crec que és el que més gaudeixo de tots. Un bol ple de fruita fresca, papaia, taronja, plàtan i unes llesquetes de pà amb tomàquet, petites, les necessàries i un mica de pernil, o bull negre, sobrassada alguna vegada. Cafè amb llet i un parell de Núries de la Birba, una per el Monty que es torna boig. És un llaminer i només li agraden les Nuria de la Birba !! 

Música de fons i llegir el diari, ara que he tornat al diari de paper, descobrint aquest  ARA que sí, que sembla que podrà continuar el seu èxit.

El diumenge tens el suplement de la revista TimeOut; me la miro per veure si hi ha articles i informacions del meu interés … Uep ! Una columna – Textures – Autor Ignasi Aragay, títol : Estellés, tot un panarra. Comença escrivint que Estellés era fill de forner.
Al seu parer ser fill de forner dona nas artístic, i a en Estellés li va donar nas literari i una mena de sensibilitat molt terrenal, tendra, propera, humil, pastada mot a mot.

Sí, Estellés és molt proper i l’articulista continúa i ens regala un trocet de poema, que no fa gaire vaig llegir, i em va agradar molt i molt :

M’he estimat molt la vida ,/ no com a plenitud, cosa total,/ sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,/ ara un pessic d’aquesta salsa,/oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,/què dieu d’aquest lluç,/és sorprenent el fet d’una cirera.

Sí, és la vida, en minúscula, bonica, saborosa, i que s’ha de gaudir a cada instant.
De fet, el meu esmorzar de cada día és una mica com m’agrada a mí la vida, bocinet a bocinet. I en els meus viatges al sudest asiàtic és com la viuen, o almenys és el que he copsat.

Finalment, l’articulista, acaba la seva columna amb aquestes paraules de’n Vicent Andrés Estellés – contundent !
La meua mort és una mort burgesa,/blanca de carns i freda d’entrecuix.

Fotografia: Un dinar laosià – Lap, una amanida de papaia verda que es pot barrejar amb peix, pollastre, etc. picant. //  Pad Lao – Uns fideus d’arròs amb hortalisses// Kai Phát khiing – Pollastre al gengibre // Phat Phak – Una tempura a la laosiana, deliciosa// ara piques una mica d’ací, una mica d’allà ….. 

No recordo quan vaig descobrir la poesia de’n Màrius Torres; no importa, ara la conec i llegeixo molt sovint els seus poemes i les seves cartes als amics i familiars.
Poemes musicals, lírics, de joia, espirituals, senzills.

Fa el camí des del dolor cap a la joia, i és aquesta joia la que he trobat sempre.

Avui és el día de’n Màrius Torres, i m’afegeixo a la commemoració del centenari, però, el día de’n Màrius Torres són els 365 díes de l’any i molts més.

NOVES POESÍES – Obra poètica desestimada per Màrius Torres,
inclosa en tries compreses entre 1937 – 1941

ANÈMONES     Per a Nuri Folch de Sales

Quan ja l’hivern és lluny i no és fàcil que geli
en llocs arrecerats, el jardiner sortós
sap fer esclatar un miracle policrom, radiós
¡Flors de ”Primavera” de Sandro Boticelli!

DESOLACIÓ

What would our mother say ?

Where is our mother ?

Does she know ?

Does she know what is happening to us here ?

What will she do ?

Will she save us ?
Will she come for us ?

Does she know what happens to us here ?

Is it happening to her ?

To her, to her, too ?       

– Susan Griffin –


Traducció de Na Montserrat Abelló :


– Què diría la nostra mare ?

On és la nostra mare ?

Ho sap ?

Sap què està passant, a nosaltres aquí ?

Què farà ?

Ens salvarà ?
Vindrà a buscar-nos?

Sap què ens passa, a nosaltres aqui ?

És que li passa, a ella ?

A ella, també a ella ? –

Dedicat a tots el poetes i poetesses, escriptors i escriptores i a totes les mares del món.


Una fotografía d’una mare acaronant el gosset, a la seva petita botiga d’un poblet del centre de Viêt Nam.