Chào ông Viêt Nam

Celebrem el dia d’avui.
Llegim poesia i continuem llegint tots els díes de l’any. 
Poesia escrita per dones.

Obrir el llibre.
Sentir la primavera.
Estimar.

MARIA VICTÒRIA SECALL – Gramòfon de runes – Editorial Llibréd, 2013.

– XXX pàgina (75) –

Han nascut flors al desert.

El carrer s’omple de veus
que ressonen.
La sal nova de l’alba
s’estén com la llum,
a gran velocitat.

Nosaltres ens aixequem !

Com ocells, per instint,
alcem el vol. 

– XXIV pàgina (63) –

Aquí on m’escric
se sent el gessamí.

Hi ha contorns esmolats
de fulles de llorer,
sabor àcid de llimones
i roses que perfumen
les antigues ferides.

Hi ha rastres de vida
en tots els seus estats,
és un jardí.

Ningú ens farà marxar
del nostre paradís

                         ********

FELíCIA FUSTER – Obra Poètica – Editorial Proa – 2010.

Postals no escrites ( 2001)

A Kamakura
El gran Buda      Mediten
cauen     les fulles.

Música      Gotes
Mòbil pentinat d’aigua
Al cor    reflexos

Roses     Per sempre
quietes     Seda i seda
Seda      Parpella

El mar engronsa
l’olor d’encens    pels arbres
Sóc una branca.

                       ***********

MONTSERRAT ABELLÓ – Al cor de les paraules – Editorial Proa – 2002

– Indicis d’altres moments –

A Maria Mercè Marçal

Tulipes dins d’un
gerro antic daurat i blau.
Tulipes d’un to pujat de lila.
De tija forta i fulles allargades,
damunt de l’escriptori blanc,
entre fulls de paper i
diccionaris.

Tulipes lila contra
la cortina transparent i blanca,
a contraclaror de la llum
del sol que llu en un cel
blau.

Tulipes 
que em parlen de tu,
amiga que estimo.

Fotografia: U Bein – Mandalay. Una tarda qualsevol del mes d’octubre de 2013.

I enmig de tot aquesta natura dins la mateixa Ciutat apareix l’ametller, fresc, viu, bonic, sol. Sí la primavera és a tocar, a un pam, com la llibertat del nostre país i així ens ho expressa. Més florit que mai, com la mimosa ( un altre dia apareixerà en aquest bloc).

I la poesia de Joan Maragall, veí del barri.
…….. i la merla ja és cada matí en un raconet dels terrats del pati de veïns, i avui acompanyada durant uns segons per una lluna esplèndida.

Fotografia: Jardins Elvira Farreras – Parc del Putget. Febrer 2014. RG
Arxiu: Berenar al Jardins Elvira Farreras. Un lloc esplèndid per fer un mos.
          Estelada al vent. Tot just al costat, una estelada presideix el Parc.

No va ser puntual. Abans d’entrar a l’escenari havia d’acabar de fumar la seva cigarreta.
Caminant lentament, va seure, aquest home de quasi 89 anys. I quina veu !
Tendre, divertit, amic, avi, pare, oncle, veí, va anar explicant les seves històries, tot responent a les diferents preguntes. Fins i tot ens va cantar una cançó de bressol que la seva mare li cantava per fer-li por !!!
Vaig riure i molt quan ens va explicar records de la seva infantesa, quan tenia 10 anys i de com volia ‘matar un abisini’ !! Va escriure una carta al Duce. I no sap encara perquè ho va fer. La resposta no va arribar mai al seu destí perque va oblidar d’escriure la seva adreça. Però sembla que li van respondre al cap dels feixistes del seu poble …. Digueu-li a aquest nen que és massa jove, però que segur que no li faltaran ocasions per fer-ho !

Records de l’escola, on fustigaven a les criatures tot assegurant que el Duce havia estat dessignat per Déu. Polìtica i fe religiosa … d’això també en sabem aquí.

Em va sorprendre, gratament, quan va dir que en Salvo Montalbano era fill del maig del 68 i que odiava les injustícies i es va fer policia, no ‘carabiniere’ perque tenen un deix militar. Montalbano sempre es rebel.la, és un funcionari desobedient, això ja ho sabem els seus lectors. Em va quedar també gravat quan va dir que la gent del maig del 68, van passar d’incendiaris a bombers …..

I el sicilià, les diferents parles i va agraïr al seu traductor, en Pau Vidal que hagi respectat aquestes diferències. Preguntat perquè la majoria de les novel.les en Montalbano comença aviat pel matí, a l’alba, i somia i somia. Diu que sol vincular aquests somnis de l’alba amb el que serà la trama de la novel.la. Genial !

Dues hores ben bones de tancar els ulls i somiar que ets a Sicília a la casa de la platja de’n Salvo Montalbano, a la terrassa, escoltant la mar. I de sobte apareix en Salvo Montalbano o en Andrea Camilleri, que més dona, portant els plats per dinar i un bon ví blanc de la terra. 

Gràcies Andrea Camilleri. 

Fotografia: Vista des de la terrasa. Mar Mediterrània, la mar que ens uneix. 

Entro a internet per saber què passa al món i al meu país. Deixo el llibre al mateix lloc de sempre. Josep Maria Castellet ha mort als 87 anys. Va ser important, molt important, la publicació d’aquest llibre. Escollir poemes i poetes per representar els grans processos històrics del país no era gens fàcil. I sí, ho va fer juntament amb en Joaquim Molas. És d’aquells llibres que guardes com un gran tresor. Adéu Castellet i gràcies, moltíssimes gràcies.

I res millor que la pregària de’n Pere Quart per finalitzar aquest post :

PREGÀRIA DE GENER 
(Ritu occidental)

Sou els Tres, sou els Tres
Viatjants de Comerç.

(Resarem un parevostre
pels que van errats de comptes
i per llur conversió
a la sagrada àrea del dòlar).

Vacances pagades – Pere Quart – 1961.

 

LECTURA:
Hivern
Ara el sol és més feble que mai. La fredor s’ha fet mestressa de l’aire. Som a l’hivern.
Les muntanyes altes i els camps de les contrades més fredes, són blancs de neu i tenen les aigües glaçades. Pertot, hi ha, almenys ben sovint, l’assot de la pluja i del vent geladors.
Gairebé tote els arbres tenen les branques completament nues.
Als camps, no hi ha sinó els rostolls pelats.
Els pocs insectes que resten vius i molts d’animals d’altres menes, viuen adormidets en amagatalls. Força ocells, també han desaparegut d’entre nosaltres. La fredor i la manca dels aliments que ells necessiten, els han fet emigrar o morir. Només, de tant en tant, es deixa veure algun pardalet o algun altre ocelló escadusser que ve a prop de les cases a cercar engrunes per anar conservant la seva vida.
Dirieu que gairebé tota la natura és morta.
Però, gràcies a Déu, la freda buidor i la quietud d’ara no volen dir una gran mort sinó un gran repós.
Aviat, a la primavera, el bon sol tornarà a escalfar i, novament, la terra s’omplirà de verdor, de flors i de tràfec d’animalets, i l’aire, de cants i volades.

Corranda
Aquests camps sense planta,
aquests ceps que semblen morts,
seran blat, per primavera,
seran vi, per la tardor.
                                     – Ferran Agulló i Vidal –

Hivern
El temps és d’hivern cruel;
les boires corren pel cel
a la part de tramuntana …..
Se sent un fred que trepana,
senyal de neus i de gel.
I ve la fosca glaçada;
i al voltant de la flamada
que ja crema dins la llar,
la gent, arremolinada,
s’ha espassat el tremolar.    
                                           – Maria Antònia Salvà –

El títol del llibre d’aquest recull de poesíes, és bonic: Derelictes.
Nau abanadonada que sura a flor d’aigua. (TRAN- Transport)
Restes d’un vaixell naufragat o del que contenia. (HIH Història en general. HIA Arqueologia).

Derelictes és un llibre de poemes que pots trobar en una nau abandonada, al llarg dels anys i que els hem llegit en apunts de’n David i el seu bloc, i ara tenim el guster de poder-los llegir tots junts en una nau que sura en les nostres mans.

En David en sap molt de recitar poesia i acompanyat al sò dolç de la guitarra de Nadim Robert Majure, ens va anar recitant i explicant el perquè i com va escriure els seus poemes.
Com la nau que sura a flor d’aigua sempre té futur i va viatjant, us deixo escrit en aquest post l’última part del darrer poema del llibre; no pas l’últim, perque en David continúa omplint la nau abandonada de mots, i quan arriba a port els recollim i els llegim.

Aquest poema el podeu llegir tot sencer en un dels seus apunts del seu bloc escrit per la seva fillola i neboda Montsant, i que va publicar el dia 8 de maig de 2009.

És el poema que clou el llibre.

Fotografia: La mar, la posta de sol, la nau que sura, no pas abandonada.
Badia de Vinh Ha Long. Octubre 2013. RG


 

La rel de l’arbre no sap
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra l’estiu
i l’hivern, al foc, escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.

(De Versos amics. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998) 

Del seu llibre ESTAIS he escollit uns tankas:

FONDA
Sobreeixidora
tendresa em vessa.
El teu cor? Porta’l,
arrela-me’l per dintre
i deixa que te’l regui.

Fotografia: Estais – Navegant per la badia de Ha Long, Viêt Nam. Octubre 2009. RG.
 

Llegir poesia durant el mes d’agost, i torna a les meves mans el llibre de la companya blocaire d’aquesta casa, VilaWeb, Maria Victòria Secall -més coneguda com El pèndol de les petites oscil.lacions- .

Del seu llibre ‘Gramòfon de runes’ –  Editorial Llibréd, segona edició, juny 2013 –

XXIII

               ******
Fotografia: Pintura d’autor desconegut. Abundància coronada de flors.
 

Aquest mes d’agost, com és habitual en mí des de fa uns anys, llegeixo poesia, i vaig publicant apunts. Començo doncs, recordant avui a Bartomeu Rosselló Pòrcel (Ciutat de Mallorca, 1913-El Brull, 1938).

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL

Fotografia: Cap de Formentor. RG. Abril 2008.
 

DIVISA

De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.

Un grup de lectors de Joyce van començar aquesta trobada un 16 de juny de 1954 a Dublin i des de aleshores aquest costum s’ha convertit en un homenatge a Joyce i la novel.la Ulysses en diferents Ciutats del món.

Sempre m’ha agradat molt aquesta trobada singular i homenatge a la vegada, organitzada per gent corrent, sense fer-ne difusió mediàtica, de forma espontània. És magnífic trobar-se per llegir, passejant per un parc, per carrers, sentats en una terrassa. Per primera vegada, enguany, ferà la volta al món. Un viatge literari, sorprenent.  Comença a les 9 del vespre (hora d’Irlanda) dia 15 de juny – a les 08:00 del matí del dia 16 de juny a Auckland, Nova Zelanda i acabarà aproximadament a les 03:30 de la matinada de dilluns dia 17 de juny, hora de Dublin.

15 països i 26 ciutats en el camí del sol. Auckland, Melbourne, Sydney, Canberra, Tokyo, Beijing, Shanghai, Singapore, Moscow, Pula (Croàcia), Zurich, Trieste, Bangor (País de Gal.les), Dublin, Paris, Derry, Cork, London, New York, Montreal, Ottawa, Toronto, San Francisco, Chicago, Sao Paulo i Santa Maria (Brasil).

M’imagino un dia com aquest als Països Catalans. Trobar-se en llocs concrets, gent, amics, diferents pobles i ciutats, i llegir un llibre determinat de la nostra literatura. Tenir el nostre Bloomsday.

El sol també parla …… En Bloom eixampla la terra, jo poleixo el cel.

M’agrada recordar aquell 25 d’abril de 1970, I Festival de Poesia Popular Catalana, en una sala de boxa, el Gran Price, amb una llista de poetes que t’enamora: Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, Joan Oliver, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Jordi Sarsanedas, Agustí Bartra, Joan Colomines, Feliu Formosa, Jordi Texidor, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú, Xavier Amorós, Jaume Vidal i Alcover,
Josep Maria Loompart.

Aquest petit resum en video d’aquest Festival en aquells anys foscos, però on es va respirar llibertat, país i cultura en lletres majúscules.

Fotografia: Imant – Joan Brossa

Matsuo Bashô (el nom real del qual era Matsuo Kinkasu) va nèixer el 1644 a la ciutat d’Ueno, província d’Iga, en una modesta família de samurais que servia el senyor local del clan Tôdô. Morí l’any 1694 a Osaka. Fou enterrat al temple de Gichuûji, a la zona del llac Biwa que tant estimà els seus darrers anys.

— Passatges com l’inicial, que expressa l’esperit amb què Bashô emprèn el viatge, o les descripcions de Matsushima, Hiraizumi o Kisakata, formen part de qualsevol antologia de prosa japonesa clàssica. Així mateix tots els haikus que s’hi inclouen són d’una qualitat excepcional, cosa que no sempre havia estat el cas dels diaris de viatge anteriors del mateix autor.

És el que ens descriu l’autor de la traducció d’aquesta petita joia literària, el professor Jordi Mas López. 

Vaig decidir fer una lectura pausada, sense presses, d’aquest diari de viatge. I avui llegint la pàgina 96, em vé de gust compartir amb vosaltres un passatge i un poema del monjo Saigyô (1118-1190), poeta  per qui sentia en Matsuo Bashô una grandíssima admiració i que és citat diverses vegades al llarg del text del seu diari de viatge.

— Els pins de Shiogoshi

                     Du la tempesta
                     tota la nit les ones
                     cap a la costa,
                     i els pins de Shiogoshi
                     regalimen de lluna.
                                                          Saigyô

Cercant per la xarxa he trobat la fotografia de la Badia de Kisakata. Crec que no és gaire lluny dels pins de Shiogoshi i en el diari de viatge, llegeixo un parell de haikus de Matsuo Bashô (pàgina 83 ):

— La badia de Kisakata fa una llegua tant d’ample com de llarg. Recorda la de Matsushima, però alhora és diferent. Matsushima té l’aire d’estar somrient, mentre Kisakata sembla apesarada. A la calma, s’hi suma una tristesa com d’esperit turmentat.

— A Kisakata,
   Xi Shi, dormint: mimosa
   sota la pluja …

Suposo que l’aire malenconiós d’aquest dissabte gris m’ha empès a escriure aquest apunt, perque llegint plàcidament aquest llibre l’estat d’ànim es converteix ràpidament en goig i plaer i la pluja forma part del paisatge, sense més.

Jordi Mas López, professor de Llengua i Literatura Japonesa a la UA i membre del grup de recerca InterÀsia; ànima i culpable d’aquestes Jornades. Al vespre de divendres les seves forces físiques eren ja al límit. Va fer una grandíssima feina.

Rosa Delor, Sam Abrams, Enric Balaguer, Mercè Altimir, Miquel Desclot, Abraham Mohino, Denise Boyer, Francesc Parcerisas, Sebastià Bonet, van ser els ponents, que ens van parlar des de Felicia Fuster a Miquel Martí i Pol, Joana Raspall, Matsuo Bashô, Agustí Bartra, J.M. Sobrer, Jordi Vintró, Lluis Urpinell, Iban L. Llop, Francesc Prat. Els haikus en la Cultura i Literatura Catalana. 

Enric Balaguer, blocaire d’aquesta casa ens va parlar de L’estret camí de l’interior (o La senda d’Oku) de Matsuo Bashô. Ressonàncies en la Cultura Catalana. Entenedora, amena, interessant i descobriment per part meva de Francesc Prat i ‘El soldat rosa’.

Persones com jo, alienes al món literari, només ‘consumidora’ de poesia i literatura, sempre descobreixes poetes i escriptors desconeguts i amb molt de talent.

Les Jornades van acabar amb un Recital d’haikus en llengua catalana. Va ser la cirereta de les Jornades; August Bover, Jordi Coca, Miquel Desclot, Abraham Mohino i Dolors Miquel (creativa, explosiva, transgressora, vital), ens van regalar un recital magnífic.

Com sempre passa, quan entres en un món, en aquest cas dels haikus, en arribar a casa, faig una ullada a Vimeo, i en les recomanacions de l’staff, em trobo amb un seguit de videos als que han canviat el text i han escrit un haiku en cadascún d’ells, i animen als ‘vimeorencs’ a fer el mateix, escriure un haiku en el text dels seus videos! 
Una idea genial i vaig continuar envoltada d’haikus, en aquest cas en llengua anglesa, mentre mirava el video corresponent.

Una petita mostra, escollida per a mí, del que vaig escoltar divendres per la tarda:

Avui no parles.
L’olor de primavera
et sorprèn sempre.

Fotografia: Primavera en un petit passatge de barri. RG