Arxiu de la categoria: Poemets

També tu i jo

Publicat el 4 de novembre de 2026 per esdg

Digues-me

de quin color són els teus petons,

quin és el gust de la teva veu,

com és el flaire dels teus ulls.

 

Et vull tastar tota tu

i fer una dansa flotant

dels nostres cossos lliures, nus,

com si fossin aire, somniant.

 

Ensenya’m

la saviesa del teu perfum,

el tacte del teu somriure,

el so dels teus pensaments.

 

Vull fer aquest viatge amb tu

vers l’illa més enllà dels somnis

que no s’atansa per cap mar,

on no hi dorms tot i que dormis.

 

Acosta’m la mà

i fem plegats aquest viatge

nosaltres,

però també tu i jo.

Publicat dins de Poemets i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El ball de la gola

Publicat el 21 d'octubre de 2026 per esdg

La nit és estrellada.

Sona el so d’un ball,

el ball de la gola.

 

La lluna, dalt del cim,

dona llum a la festa,

festa d’udol de llop.

 

Al bosc, sense cap por

hi camina la Caputxeta,

la Caputxeta Vermella.

 

Darrere dels arbres

s’hi amaga el llop,

el llop que vol fer festa.

 

Miro d’avisar-la,

se’m mor el crit a la gola,

la meva gola de fusta.

Publicat dins de Poemets i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Cicatriu de ferro

Publicat el 30 de setembre de 2026 per esdg

Travesso el camp per una cicatriu de ferro.

L’anomenen camí, i als meus peus un ocell.

De sobte, lluny és a la vora.

De cop, a la vora no és enlloc.

El món sencer s’accelera, però ningú no sap on va.

Els caps s’omplen de teques, però només són pardals

i res no queda

i res no perdura

i tot deixa un rastre de camins

que només són cicatrius.

Que difícil, d’entre tots els qui parlen,

trobar algú que digui una sola paraula.

Publicat dins de Poemets i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Cargols a la lluna

Publicat el 26 d'agost de 2026 per esdg

Ens volen vendre cargols a la lluna

d’una nit ardent de primavera.

Ens volen robar les llaunes de somnis

i quedar-se també amb la brasa ardent

i l’olor lliure de la terra.

S’ho volen quedar tot perquè no tenen res

llevat del pou obscè del robatori legal

emparat d’impunitat pudenta.

S’ho volen quedar tot perquè no entenen res

ni de lluny albiren que la riquesa amb més valor

és quan la robes que la perds.

S’ho volen quedar tot

dels cargols fins a la lluna

i sentir-se generosos regalant les escorrialles

quan de fet, i no ho sospiten,

tampoc a ells no els hi quedarà res.

Publicat dins de Poemets i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Sol

Publicat el 5 d'agost de 2026 per esdg

Sol

 

A dalt, al cel, és un astre.

A baix, a terra, és un home.

 

L’un dona llum i mira,

l’altre veu ombra i plora.

 

L’un veu el món al voltant, com gira,

l’altre el veu sobre el seu cap, com cau.

 

L’un és al seu lloc, com sempre,

l’altre s’ha perdut i va vagant.

 

Són dos, per tant ja no són sol.

Però no deixen de ser, tots dos,

sol i sol.

Publicat dins de Poemets | Deixa un comentari

Enmig

Publicat el 15 de juliol de 2026 per esdg

Enmig de les paraules, silenci.

Enmig del silenci, paraules.

No és el mateix. No és diferent.

 

Enmig del cel blau un vol d’ocell.

Enmig del cel blau un núvol blanc.

Ni és diferent ni és ben bé igual.

 

Enmig de la mar una balena.

Enmig de l’oceà una illa deserta.

Quina és quieta i quina es mou?

 

Aquest vers no vol dir res.

Aquest vers no té sentit.

És ben bé això. No és ben bé així.

Publicat dins de Poemets i etiquetada amb , , | Deixa un comentari