Los nostres peus són de quars que esclata a les fogueres i carda una meravella, la meravella dels colors projectats ferotgement al cel i als nostres rostres enrogits. Així son los nostres principis i així esperem vèncer la por.
L’enyor que fecunda els silencis, l’esperança dels fills, la memòria escapçada, la llengua, la creença, a fe de Déu, la vida. Un rastre de camins deshabitats, un rastre de passes solemnes, les dels pobres i els morts a la guerra. Ací, en seguici o en comparsa, en l’aparença d’un món assedegat, d’una remor consant que
Venim dels meandres d’antics rius i portem el gra per ensenya d’una història que no oblidarem. Avui podria començar tot, avui podria ser massa tard per tornar a les rutes del passat. La pluja que ha de venir a l’agost s’amaga rere un cel estiuenc. La seua virtut s’anticipa, tots els origens ens reclamen i
Deixa’m a soles, remor de porcellana, que vull llençar-me al capvespre cobert de primaveres verdes com l’olivera i trobar la pau de Jesús esperant-me com una fecunda collita. Covard, envejós, espero el perdó i l’abraç: Les dotze voltes estimat per Ell.
Esta nit, riu amunt, los ulls de la serp han teixit de mar lo bosc. Ara només falta la invasió extraterrestre i el disco de Camela, que acabe de passar tot. Quan van obrir la tomba de Tutancamón tot van ser fàbules i plagues. Ramonet, si vas a l’hort… Quan va morir Franco, pep!
I Sovint quan sentim el dolor aliè mos adonem de la nostra fragilitat i si muntem al primer pis de les nostres emocions trobem a faltar els dies feliços i potser les lletres dels poemes escrits per fer-se entendre. Sense ser-ne gaire conscients, la nostra ànima es cristalitza i el nostre cor s’encongeix perquè se’ns
I És segur que tornarà el setembre i estovarem la terra per sembrar. Sembrarem de bell nou a l’octubre o de bell nou sembrarem al novembre, amb les clarors dels nous dies, verdes al matí i roges al capvespre, dibuixant paradisos impossibles sota un cel de cristalls de quars. La ferum del corral mos entendrirà,
Volem anar a collir taronges, volem dixar la carretera vella per encaminar-nos per una de coneguda i fer llances amb cimals d’olivera. Volem canviar el motor i viure per ganes de viure, com aquell que tenia vuitanta anys i follava a la platja a l’hivern arran de mar. Ara quan arribe, ara quan torne, corre
Veníem farts de cervesa de blat, amb les panxes que pareixien bots, i a les roques del port pixavem i de seguit enfilavem pel carrer del barranc fins a sentir la ferum dels tarongers per a recordar les nits d’un altre temps. Ingenus, però sabuts, mos volíem i detestavem la llum del sol com l’àliga
I T’ofereixo la meua fe i allà on vaig et recordo somrient i enamorada. Jo, poruc, no vaig abraçar la claror dels finestrons quan vivia a les golfes, a propet del cel d’Ulldecona. I vaig a encendre un foc amb les meues esperances. T’ofereixo la meua fe i ploro la meua desventura quan perdo de
Jo espere allò que em trobe, un anar pasant els dies amb les mateixes persones i els carrers que munten i el port menut que és un monument al poble, i el pou de la Plaça de sant Pere i una gelor als peus i la remor de la mar quan la nit ja ho
I Miserables i covards, per què no dieu la veritat? Covards, miserables, la vida se us escapça quan obriu la boca per parlar. Sou l’ombra del lladre, flors marcides de plàstic, la lleganya de la peresa, el cagall de la bèstia, fills de l’odi i la ignorància lliurada al xantatge i la por de les
El vaixell s’ha aturat i a la cabina, el capità, embriagat, jau a terra. Benvinguts a l’oceà. En aquesta nit, àngels de la mar, lliureu-me al bosc nevat o a la vall on puga somniar altives atzavares i una pluja plovent sobre un camp d’alfals en primavera. I que la felicitat que habito,
Que la nit siga nit i de tanta nit que la claror blanca de la lluna vella m’esquince l’ànima i puga endevinar-te entre les ombres. I en saber-te descoberta de seguit m’abraces com una mare o com l’àngel que ens salva sense ser-ne mai conscients.
Per la via del centre de la nit una rua de cavalls fan via pel fons de les valls Les seues mares els guien des de dalt de la carena. Indòmites, la tenebra i les mares coneixen totes les marrades i confien que en arribar al pic de l’aurora imaginada serà l’hora de no témer