El medi de les engrunes rau submergit en un núvol, que és el fum d’una fàbrica. Plataformes de formigó, cambres de refrigeració, sistemes de ventilació, amples circuits de producció. La logística dels sectors dels àmbits de l’alienació.
La flor del taronger ha esclatat i les ametles ja pengen de les branques dels ametlers. Totes les nits perfumades, les nits curulles d’estrelles i un ventijol que ve del mar, allà on els núvols de cotó dibuixen un gran continent. Totes les nits efímeres, solitàries i endolcides pel desig o la voluntat de no
Voldria escriure sobre l’oratge i les pluges al mar. Potser escriuria una pregària breu, anhels compartits. Una llumeta que encén la foscor. Les esperances, les nits en vetla com la que ara visc. La matinada que ja retorna i el seu silenci de marbre italià. Voldria escriure però els mots es perden en el meu
I d’entre tots los poemes sobre la primavera, que en realitat són cants sobre els sentits i els sentiments, ara en recordo un d’en Bartomeu Rosselló-Pòrcel anomenat ‘Cançó després de la pluja’: El vent juga amb el molí i amb la rosa desclosa. Matinet matí, no ballis amb la calitja. A l’escarabat bum bum les ales li
Un oasi en cada desert, més enllà de les emocions: Perseguir els carrers amables. Un oasi de pagament, un ‘blues’ per a sobreviure. La voluntat de persuadir, l’obligada propaganda. El guirigall, la catarsi, la solitud que camina. La gentada, tots els sorolls. Tots els desitjos emmudits. Dècades i més dècades. Cada dia passen coses, els
La música del mar i del Mestral i la dansa de les margarides, dels prims canyars i de les roelles que dibuixen el caminet de verd, inventen paraules ben senzilles per a un futur o per a un nou destí. I el sol que a la platja fa mirallets, allà on el rocam sempre està
Conten que mon iaio Antonio sempre tenia un llibre de l’editorial Austral damunt de la tauleta de nit. I era una antologia de poemes d’en Machado. És un llibre, és clar, que li tinc un especial afecte, desat en un lloc destacat de la meua biblioteca. Jo no sé quins poemes del Machado agradaven més
La setmana de la Pasqua reviuen els prats i la junça creix per les vores de les séquies i els camins. Les nits són fredes i els dies assolellats. Les hores passen lentes perquè el temps ha canviat. Ací, al Sénia, bufa el Mestral, que deixa un cel net al mar i un cel de
I La primera nit de primavera les persianes bateguen amb força i repiquen totes les finestres. Ha nevat a bona part del país i els pastors esperen la brotada. Enguany, Déu n’hi do, no ens ho pensàvem. II La llum il•lumina tots los rostres i el vent dibuixa un cel blau com la mar. La
Tinc la bufeta plena d’orina i una pedreta que em fa la guitza i que no vol sortir ni amb la metzina que em deixa el fetge a cagar la via. Com ho diria? L’aixeta em crida i la malparida m’engega a dida. La hi tinc jurada, per juganera i per poc pietosa. Si tiro
Escau un vaixell de vela blanca amb bandera blanca i una blanca matinada per a una postal de vacances. Blanca aurora, blanc capvespre, migdiades blanques com la sal, com una estrella, com un vi blanc per embriagar-nos de records i finals blancs i enamorats. Camins blancs, passejades solitàries.
Roselles xiques. Les pluges primaverals. Rosades verdes. Platges, maresmes. Aquarel•les marines. Camins retrobats. Piles de llibres. Carpetes, àlbums, llençols. Silenci nocturn. Gats, llops, guineus, serps. Heu vist les cabres nedar? I els lloros volar? Tremp, Sort i Rialp. Masdenverge i Amposta. Montblanc i Poblet. Neva de bell nou. Maduixes que maduren. Trineus i xiscles. Poetes
Hi ha paraules que esperen surant en la pell dels rostres. Romanen xisclant com xisclen los dofins dels oceans, al migdia, a plena llum del sol. Són paraules inèdites, mai sospitades, car no existeixen per natros. Desapercebudes, potser, ignorades, potser, com tot allò que hom, després d’un gran ensurt, obvia, no veu, no té, corprès.
https://ca.goteo.org/project/flors-de-pedra Quan he acomiadat a ma germana, que pren el bus cap a Barcelona, li he donat el llibre que fullejava. És un poemari d’en Manel Mas, més amic que conegut per allò que és un home sincer i això és el que importa a l’hora de passejar pel món. Poemes sense versos, una cadena
La vespra del diumenge ascendeix enlloc de davallar, explora sense conquerir, s’endinsa i no es trasllada del tot dins la fosca de la nit. En algun moment del silenci vam percebre esta tarda, potser en una lectura efímera, en una migdiada llarga, en un dibuix mandrós o una conversa de sobretaula. Diria que les notes