La Junta Electoral Central , (cal llegir-ho en castellà per a no caure en l’estupefacció), ha reblat la prohibició de mostrar en edificis públics estelades, llaços grocs i simbologia emparentada. La JEC ha ordenat de manera abracadabrant que la ràdio i TV públiques catalanes no pronunciïn les paraules “presos polítics” i “exili” perquè són
“No lo sé”, diu el testimoni. “De acuerdo, si no lo recuerda”, respon la fiscal. “Saber” i “recordar” no són sinònims però estranyament en el Judici té el mateix valor un record que un coneixement. Recordar ha estat, i segueix essent-ho, objecte de l’anàlisi epistemològic, per a mi, ignorant en la matèria, la seva diferència
Noves ordenances d’obligat compliment fins al dia 28 d’abril de l’any en curs. Els nens i nenes no duran llaços grocs, ni grans ni petits, encara que els cabells siguin trenats. Enguany el diumenge de Rams a les palmes i palmons no hi haurà llaçades de cinta groga i els grans de rosaris de
“No es pot fer una truita sense trencar alguns ous” és una frase clixé antiga, un proverbi conegut en moltes llengües que ha recuperat nova força en el discurs dialèctic polític; cal cercar el seu origen a França, el país que popularitzà l’omelette, la truita d’ou, l’amelette d’oeufs documentada al segle XIV. La frase
El poder espanyol cregué que empresonar i jutjar els dirigents socials i polítics independentistes seria un càstig de tan gran envergadura i exemplaritat que ofegaria qualsevulla temptativa dels catalans de seguir el camí de la desobediència. El Govern espanyol i els seus aliats del moment cregueren que escapçat l’independentisme en moririen els seus arrels
Segueixo el judici amb avidesa, el judici que es convertirà en un document patrimonial per a les generacions que ens seguiran i que explicarà la part nuclear de la naturalesa del nostre poble. Amb orgull escolto la dignitat , intel·ligència, generositat i lleialtat d’acusats i acusades i commoguda retrobo en la seva actitud i
El que s’escriu al Tribunal Supremo, en el judici contra els dirigents catalans, és l’acta inapel·lable de la derrota de la política espanyola, incapaç de llegir i entendre els senyals del nou temps. La immobilitat de la política espanyola es veu confrontada al dinamisme de la política catalana. La societat catalana ha canviat, ha
La fiscalia de l’”Audiencia Nacional”ha afirmat que els tribunals catalans no jutjarien de manera imparcial ni serena la cúpula dels Mossos d’Esquadra. El portaveu de l’Audiencia espanyola ha emès una protocolària nota de rectificació. Episodi enèsim repetitiu que demostra la parcialitat inconfessa de la fiscalia, el sentiment palès d’ésser els custodis intocables de l’honor
Clausurats en una càpsula on el moviment lliure no sembla possible, castigats a no veure el rostre amic, a no sentir la veu coneguda, constantment observats, com perillosos delinqüents han estat traslladats el presos polítics, elles i ells. Un nou intent d’intimidació, d’humiliar més de dos milions de catalans i catalanes, una prova de
Hi ha polítics i partits que covaren durant trenta anys una gran bossa de ressentiment contra CDC, un pes feixuc que entreteixit en el seu interior forma part del seu propi cos. Ernest Maragall coneix bé aquell sentiment que comparteix amb el seu antic partit i amb el que actualment pertany, ERC. L’Ernest Maragall
No ho vols entendre. No duc el llaç groc per a significar-me com a independentista (encara que ho sigui) sinó per a publicar la meva solidaritat amb les persones empresonades, exiliades i assetjades per haver escoltat la demanda de la majoria social, la de fer un referèndum. No vols admetre que el referèndum era
Les paraules contra les dones del Secretari adjunt d’ERC i diputat Lluís Salvadó no s’esborren ni perdonen amb un piulet demanant disculpes. Són obscenes i repugnants com ho és l’intent d’amagar-les amb l’anunci de la interposició d’una denúncia per haver estat filtrades de manera il·legal. Bé estarà que el diputat ho denuncii però l’origen
Ella ja ho havia viscut. Ho té entreteixit amb les imatges de la infància. La canalla agafada de la mà de la mare mentre una parella de policies els condueixen a una comissaria. Havien escoltat la mare dir en veu prou alta “Santet, recull la pilota que tornem a casa!”. En el trajecte feien
És a un entresòl on no hi pot arribar la cadira de rodes, a una banda del vestíbul hi ha una escala mig amagada, a penes comença ja és acabada puix no duu a cap altre lloc que a la porta darrera de la qual hi ha el petit espai on un home, vell
Papa, et trobes entre l’amargor i la ira; sí, ho sé. Sempre has estat de l’Espanyol però et morires sense saber que eres periquito, el que mai no hauries acceptat. Republicà català, independentista català i de l’Espanyol. Sí, papa, eres un oxímoron i un contracorrent. I ara estàs enfadat, enfadadíssim i amb tota la raó.