El farcellet i el vestit blau

Fa uns dies, la gran (set anys i tres quarts) estava pioca. No tenia res gros, però no es trobava bé. Eren quarts de vuit del matí i ens posàvem en marxa per anar a l’escola. Ella s’estava estirada al sofà sense esma. I vaig trucar a la seva àvia per si podia tenir-la aquell matí/migdia. Per explicar-li la situació, li vaig dir que la noieta estava toveta. Mentre jo parlava per telèfon, el petit (quatre anys i tres quarts) va apropar-se a la gran i li va palpar la cama amb una mà. Tot seguit, a cau d’orella i amb delicadesa, li va dir: ‘Sí que estàs una mica toveta.’

I si l’escoltés tot el dia? No me’n cansaria. Tan sols em canso de no escoltar-la.

Silenci més feixuc.

I si l’escoltés tota la nit? No m’adormiria. Tan sols em cansaria dormir… si no la somiés.

Sento soroll a casa. Tot és fosc. No sé si obrir els ulls o tancar-los i mirar de continuar dormint. M’espero. Quiet. Sento veus, ara. Fluix. Molt fluix. No parlen la meva llengua. No els entenc. Semblen àrabs, per la melodia que fan quan parlen. Són veus d’home. Greus però harmonioses. No parlen a batzegades. I això em calma. D’entrada m’havia espantat. Ni riuen ni criden. Ara ja gairebé no diuen res. Sento algun moviment, però ara ja poca cosa. I ara ja no els sento. Tot s’ha calmat. El silenci és complet. Tan sols el tic-tac del rellotge de la paret, que sembla que només parli quan tothom calla. I res més. M’adormo. Demà ja esbrinaré què ha passat.