Els mapes temàtics d’esdeveniments polítics són especialment atractius pels amants de la història i la geografia humana, perquè ens ajuden a copsar en un instant un dels aspectes clau que intervenen en els canvis de les societats d’un territori.

Aquesta mena de mapes també serveixen per a situar sobre el terreny, alhora, noms de capitals, països i imperis que ens són familiars, però que no sabem relacionar amb un indret o un moment històric concret. A continuació, us mostro un mapa animat que ens ajuda a organitzar geogràficament i cronològicament tots els imperis que han passat i han deixat petjada en la regió del Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, des de l’any 3000 aC fins a l’actualitat.

En visionar l’animació m’he fixat que una de les regions que ha estat sotmesa a més imperis i formes de govern és la que comprèn els actuals Líban, Síria, Palestina i Israel. Les invasions els han arribat des dels quatre punts cardinals, per terra i per mar, de les muntanyes i del desert. I precisament són els territoris i els pobles que s’enfronten a més dificultats en la recerca d’una solució satisfactòria als seus eterns conflictes.

(més…)

Massa sovint tinc la sensació que els mitjans de comunicació, en comptes d’explicar el perquè dels conflictes i les notícies internacionals, dediquen el seu temps i els seus diners a cercar proves que confirmin que l’opinió pública local, és a dir, la seva audiència, ha fet un pronòstic encertat del que passa en el país escenari de la notícia. Dos dels casos més recents són els de Líbia i Qatar.

En el primer cas veiem per la televisió un grup d’homes armats que combaten un dictador i, automàticament, i sense demanar-nos qui són ni què volen, els donem suport perquè suposem que si lluiten contra un dictador, és perquè els agrada la democràcia. Mentre que en el segon, veiem per la televisió una dona musulmana coberta per un vel i, automàticament, i sense demanar-li com és la seva vida, donem per fet que és un ésser humà desgraciat.

Uns dies després, quan la rebel·lió i la dona del vel han aparegut unes quantes vegades en les cròniques d’agència, els mitjans locals decideixen que ha arribat el moment de l’enviat especial, que hi anirà i, sobre el terreny, confirmarà el que tots ja sabem: qui lluita contra un dictador és un demòcrata i les dones que es cobreixen el rostre amb un vel tenen una existència trista.

(més…)

L’anàlisi que els mitjans de comunicació fan dels esdeveniments que tenen lloc al món àrab m’ha generat una sèrie de reflexions. La primera té a veure amb el fet que és inevitable comparar allò desconegut i llunyà que volem entendre amb el nostre entorn més proper.

En un principi, tots interpretem els conflictes exteriors en clau interna, i ens posicionem a favor dels uns o dels altres depenent del nostre coneixement i sensibilitats, independentment dels fets reals, o forçant la seva interpretació fins l’extrem d’ajustar-la a allò que volem demostrar, fins i tot obviant l’opinió dels mateixos protagonistes.

Existeix, però, un antídot contra les interpretacions esbiaixades o mancades de precisió.
(més…)