Davant l’evidència que aquell suposat atac que havien de portar a terme els Estats Units sobre Síria, anunciat en grans titulars per tota la premsa del país el 28 d’agost de 2013, ha deixat de ser imminent, se m’acuden un parell de preguntes…

(més…)

(article publicat el 20/11/2012)
En les properes hores* es firmarà al Caire un alto alto-el-foc per aturar l’intercanvi de míssils de la darrera setmana entre Israel i Hamàs que deixarà totes les parts satisfetes. De fet, els uns i els altres diran que n’han sortit victoriosos: els egipcis, perquè conserven la capacitat de fer de mediadors; els israelians, perquè una vegada més, han deixat clar que qui els amenaça s’arrisca a un contraatac fulminant; i Hamàs, perquè interpreta l’enèsima desgràcia que pateix la seva població com una victòria sobre Israel, que ha renunciat a fer una incursió terrestre sobre la Franja. (Descripció de la situació que es va produir el 2012, vàlida també per la fi de l’ofensiva sobre Gaza de 2014).

Això, tot i que el balanç de la setmana de bombardejos sobre Gaza ha fet 130 morts, més o menys les mateixes persones que van perdre la vida la setmana que vaig escriure, ja fa temps, Macabre serial palestí a Gaza. (Dades de l’ofensiva sobre Gaza de 2012. En l’ofensiva del 2014 els morts palestins van superar els 800). A Palestina, la història es repeteix tant sovint i les desgràcies se semblen tant les unes a les altres, que han convertint les vides dels seus habitants en una calamitat perpètua.

De fet, fa molt de temps que la vida a Palestina està immersa en una espiral fomentada i reforçada per molts elements exteriors i els seus col·laboradors interiors, que massa sovint han usat els palestins de conillets d’índies i de titelles en les seves guerres pel poder regional.

Una de les poques persones públiques àrabs que s’ha adonat d’aquest fet i que s’ha atrevit a denunciar-ho públicament, per escrit i en entrevistes als mitjans, és el periodista kuwaitià Ahmad Sharraf. No és gens comú trobar un àrab que responsabilitzi en la mateixa mesura Israel i Hamàs de les darreres desgràcies que han colpit els palestins. Per això, he trobat convenient resumir la seva posició sobre el conflicte a Palestina en el següent article:

(més…)

En comptades ocasions m’he decidit a escriure sobre Palestina i Israel. En general, crec que els lectors europeus ja estan prou ben servits de notícies i de les opinions dels experts en el tema.

Tot i això, després de tants anys al Pròxim Orient, he hagut d’escriure alguna cosa al respecte. Una de les quals és l’article publicat a l’Avui que podeu llegir a continuació.

Un dels aspectes que m’entristeix i em desespera de Palestina, depèn del moment, és la comprovació que els comptadíssims canvis que s’hi produeixen són per empitjorar la situació. De fet, el següent article podria haver estat escrit ahir, l’any 2000 o al segle passat. De fet, com la situació no canvia, podrien tornar a publicar l’article l’any que ve i jo no hi hauria de retocar ni una sola coma.

(més…)

Les ambaixades i consolats que són objecte de crítica aquests dies per la qüestió del vot des de l’estranger, atenen malament els expatriats perquè són catalans o, simplement, atenen malament?

De fet, les dificultats per votar des de l’estranger s’arrosseguen des de fa anys i no afecten només els catalans. Però, fins ara, les eleccions no havien estat tan decisives com les del 25 de novembre al Parlament de Catalunya. Potser per això les irregularitats havien passat força desapercebudes. Efectivament, l’actual polèmica per les traves que les representacions consulars espanyoles posen als catalans que volen exercir el seu dret de vot des de l’estranger és resultat de la importància que tenen per a nosaltres els propers comicis. I no pas perquè les irregularitats siguin noves o hagin afectat només els catalans.

Per començar, el vot a l’estranger no és sempre gratuït, com diuen. L’elector ha de pagar les despeses de correus i, posteriorment, rep un xec amb l’import que a l’administració li sembla que hauria d’haver costat l’enviament. I no pas el que s’ha pagat realment. A més, el xec s’ha de cobrar en determinades entitats bancàries, i si no n’ets client, te’n poden descomptar una comissió.

Malgrat que els diners que ens costa el vot són un inconvenient, no són un impediment per votar. Les dificultats reals arriben quan topes amb representacions diplomàtiques que relativitzen la importància de l’exercici del dret de vot. Aquest és el cas de les persones que aquests dies denuncien públicament als mitjans que no podran votar, i que, a més, no estan rebent cap mena d’ajuda dels seus respectius consolats.
(més…)

Els mitjans catalans s’han fet ressò del notable seguiment que la versió anglesa de la televisió Al-Jazira fa del procés de secessió de Catalunya. És evident que aquesta cadena ha entès la rellevància internacional de fets com la multitudinària manifestació de l’11S o la resolució del Parlament a favor de la convocatòria d’un referèndum d’independència. I la versió en àrab d’Al-Jazira? S’hi interessa?

Per satisfer la meva curiositat i saber quantes vegades Al-Jazira ha parlat de nosaltres, he fet una cerca en els arxius de les seves dues versions. El canal en anglès ha mencionat Catalunya 62 vegades des de la seva creació, el 15 de novembre 2006. Pel que fa a l’Al-Jazira en àrab, n’ha parlat 72 vegades en el mateix període des de l’aparició del seu web, el gener del 2001 (la televisió emet des de l’1 de novembre de 1996). És a dir, Al-Jazira en anglès ha informat de Catalunya 12 vegades l’any, mentre que l’àrab ho ha fet 6 14 vegades l’any*.

———————————————— 

Tenint en compte que els espectadors de parla anglesa són majoritàriament occidentals i viuen en el nostre entorn més proper, és comprensible que es parli més de Catalunya en aquesta llengua. Pel que fa als àrabs, només ells poden valorar què els interessa i en quina mesura n’han de parlar. Amb tot, hi ha persones que m’han comentat que troben sorprenent que una cadena àrab tant preocupada per la qüestió Palestina, no hagi dedicat ni una nota d’agència a la gran manifestació de l’11S, ni que es faci ressò d’altres processos d’alliberament nacional.

Personalment, considero que ens equivoquem si creiem que una cadena, pel fet de ser àrab, ha de tractar amb especial interès tots els conflictes nacionals del món. Per què haurien de dedicar cap atenció a un tema que queda fora del seu àmbit geogràfic i sentimental i no afecta els seus interessos polítics? Nosaltres fem el mateix i també ignorem notícies molt importants perquè tracten fets que succeeixen en indrets amb els quals no tenim cap connexió cultural ni sentimental.

El convenciment que la persona que està al servei d’un poble ocupat s’ha de preocupar i s’ha de posar al servei de tots els pobles ocupats del món, explica que haguem convertit en notícia les declaracions de l’ambaixador de Palestina a Espanya en el sentit que vol una Espanya unida i que no vol una Catalunya independent.

He mencionat l’àmbit sentimental perquè, en definitiva, els sentiments marquen el criteri que ens fa elevar, o no, un fet a la categoria de notícia, i no pas la seva importància o transcendència. I en parlo perquè, precisament, l’interès àrab per Palestina es basa en un sentiment de proximitat a aquella terra.

Per tot això, el cas del Sàhara Occidental ha estat relegat pels mitjans àrabs a un pla molt secundari de l’actualitat, tot i tenir molts punts de contacte amb el de Palestina. El Sàhara Occidental també és un país ocupat per un exèrcit que va foragitar molts dels seus habitants per la força, obligant-los a sobreviure com a refugiats al mig del desert.

Entre d’altres coincidències, en els dos casos hi ha un poble àrab desplaçat, camps de refugiats, territori alliberat, territori ocupat i un mur que separa les dues àrees. Però Al-Jazira tracta els dos pobles amb criteris molt diferents, perquè el Sàhara no genera cap mena de passió ni compassió al Pròxim Orient. La gran diferència entre el nombre de notícies dedicades a un país i l’altre, ens pot donar una idea del diferent interès que desperten els dos casos.

M’he tornat a dirigir a l’arxiu de notícies d’Al-Jazira en àrab i he cercat els noms dels dos països. Els resultats han estat els següents:

Al-Jazira ha parlat en 21.700 notícies de Palestina i en 1.730 del Sàhara Occidental. Pel que fa al darrer any, ha mencionat Palestina 1.690 vegades, i 173 el Sàhara Occidental.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

La diferència és notable i digna d’anàlisi. Podeu trobar més informació sobre aquest tema en l’article Visions del Sàhara Occidental i Palestina, on exposo el punt de vista àrab sobre la qüestió del Sàhara i analitzo per què els polítics, els mitjans i els ciutadans àrabs no valoren ni interpreten en els mateixos termes les situacions al Sàhara Occidental i a Palestina.

Per cert, en el mapa de la imatge que acompanya aquest text apareix el territori de la República Àrab Sahrauí Democràtica separat del Marroc, però sense nom. Els àrabs acostumen a ignorar la RASD perquè no és membre de la Lliga Àrab, ni manté relacions diplomàtiques plenes amb cap estat àrab, a excepció d’Algèria.

Autor: Jordi Llaonart