“Sense la independència no hi ha possibilitat de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada” (Antoni Gaudí). Per començar a escalfar motors de cara a la commemoració, demà, de l’Onze de Setembre m’ha semblat molt oportú reproduir un article de Joan Crexell publicat fa més de trenta anys a la revista Serra d’Or i
Avui el diari Ara tanca la contraportada amb la col·laboració setmanal de Salvador Cardús. Generalment els articles de l’amic Cardús són sempre dignes de remarca, però el d’avui m’ho sembla d’una manera molt especial. Si voleu llegir-lo en el web del diari podeu fer-ho entrant aquí. De tota manera us l’he reproduït íntegrament aquí sota.
Des de fa uns quants mesos cada dilluns a les 8 del vespre l’A. i jo tenim una cita a la plaça de la Vila de Gràcia. Una cita compartida amb uns quants centenars de persones de bé convocades pel CDR, Òmnium i l’ANC del barri de Gràcia que s’apleguen de manera ordenada i pacífica per
Una vegada més aquesta Totxana va directament al gra perquè hi ha moments en què segons quines retòriques no ens les podem permetre. I ara es tracta, senzillament, d’omplir les presons de cartes adreçades als nostres presos polítics, ostatges del règim español. Manifestem-los la nostra solidaritat mitjançant el correu postal. Un correu que –tot i anar
Com que a l’article de l’amic Lluís Simon se li entén perfectament tot, m’estalviaré presentacions i preàmbuls. El oodeu llegir en aquest enllaç o directament aquí sota: Justícia poètica Lluís Simon (L’Esportiu, 26 d’abril de 2018) “Poques coses cal afegir a tot el que va passar l’1 d’octubre a Catalunya. Si de cas, que el temps
La cosa és molt senzilla: em va arribar el nou llibre de Vicent Partal, el vaig llegir i em va semblar un treball magnífic. I, a més a més, molt engrescador. Tant, que no em va costar gaire posar-me a escriure un article tot exposant les meves impressions. L’article es va publicar primerament a Vilaweb
Gairebé tot el que estem vivint aquests darrers temps és tan increïble que si fa tres o quatre anys algú ens ho hagués vaticinat l’hauríem engegat per boig. Però, en fi, som al ball i ballarem. Ara el règim nacional-judicial español vol acarnissar-se també amb els Mossos d’Esquadra personificats en la figura del Major Josep
Avui, vinga. Els cors ben enlaire. Balleu, canteu i, SOBRETOT, no deixeu que el somriure s’esborri dels rostres, que l’alegria és el que més els fot. ¿No els vàreu veure mentre cantaven “Soy el novio de la muerte” amb aquella cara d’anar restrets? Doncs això: que la ronya del 155 no podrà amb nosaltres. I
En aquest trajecte que ens està portant al final feliç de la separació d’España i la creació d’un estat nou i sense reminiscències “a la turca” com el que patim ara, val la pena aturar-nos de tant en tant i recordar les petites (i, de vegades, no tan petites) fites que ens han portat gradualment
Una vegada més la Totxana va directament al gra perquè hi ha moments en què segons quines retòriques no ens les podem permetre. I ara es tracta, senzillament, d’omplir les presons de cartes adreçades als nostres presos polítics, ostatges del règim español. Manifestem-los la nostra solidaritat mitjançant el correu postal. Un correu que –tot i anar
A finals de 2014 la bona gent de La Campana va editar un llibre que tinc la impressió que va passar injustament desapercebut. Es titulava “Moment estel·lars de Catalunya” i el seu autor era Joan Bosch, un llicenciat en Ciències Físiques nascut a Barcelona el 1971. Com que el llibre em va semblar molt interessant
He ampliat l’àlbum de fotografies que vaig penjar pocs abans del 21-D, el dia de les darreres eleccions (vegeu-lo aquí). Són imatges que gairebé no necessiten explicació complementària i que si hi cliqueu al damunt veureu que es fan una mica més grans. Us ho adverteixo perquè, lògicament, els esperpents que hi trobareu representats augmenten
El primer premi del Carnaval de Cádiz d’enguany l’ha guanyat la comparsa “Los mafiosos” amb un pasdoble dedicat expresament al borbó. Com que a aquesta colla d’aspecte més aviat inquietant se li entén tot prefereixo callar i deixar-vos amb la seva interpretació i amb el detall de la lletra que canten. Més que res per
Us reprodueixo el magnífic discurs que en qualitat de president de la Mesa d’Edat del Parlament de Catalunya va llegir abans d’ahir –dimecres 17 de gener de 2018– el diputat Ernest Maragall. Una persona amb la qual he estat en moltes ocasions en clar desacord però que reconec, amb gran satisfacció, que amb aquestes paraules
Em passen unes coses, amb el senyor Xavier Sala i Martín, molt curioses: hi ha un munt de gent que (ho diré finament) li té mania i jo, en canvi, a cada cosa que li llegeixo, a cada col·laboració a la ràdio que li escolto o a cada programa de televisió on el veig explicant